Everything Is Illuminated
És un film que no esperes que t'arribi d'un gran estudi nord-americà (està distribuït per una filial de TimeWarner), ja que és molt excèntric, ple de personatges totalment freakies, ambientat a l'Europa oriental (quan encara hi ha molta gent que no sap que Ucraïna i Rússia són estats independents) i que té un diàleg majoritàriament parlat en ucrainès i rus, sent l'anglès no només minoritari sinó expressament pobre. Per a que malparlin de l'Imperi.
No és, en canvi, una pel·lícula gaire original en la trama: road movie, cerca dels orígens, retrobament familiar i personal entre néts i avis, i el patiment i superació de la memòria de la Shoah són temes recurrents al cinema actual.
La gràcia d'Everything Is Illuminated és la gran versemblança que té la història, tenint en compte que qualsevol personatge és més extravagant que l'anterior que has vist. Els seus comportaments, completament fora de la lògica convencional i de la dictadura del políticament correcte, traspuen una humanitat tendra i aclaparadora. Les situacions en que es troben fan somriure no tant pel ridícul sinó per l'entranyable indefensió a que estan sotmeses tres persones tant properes sentimentalment com allunyades geogràficament i estèticament.
Una proposta molt refrescant.
Salut i sort, Ivan.
Everything Is Illuminated (2005) Director: Liev Schreiber. Guió: Liev Schreiber, basant-se en la novela de Jonathan Safran Foer. Música: Paul Cantelor. Fotografia: Matthew Libatique.
2 comentaris:
Com sempre, em sembla una croniquilla molt encertada; la veritat és que jo la vaig gaudir més veient-la que després (al contrari, curiosament, del que comentes sobre Brokeback mountain), potser perque l'humor que acompanya la primera part fa que sigui molt amena i entretinguda de veure.
No es pot negar que és una peli original de concepció -no així de contingut com be dius- però a mi em va deixar amb aquell regustet de cosa ja visionada i de furgar en una ferida on ja han furgat tants que ja no et ve de gust seguir furgant, valguin les multiples redundàncies.
Personalment, em falla el personatge de l'avi. Normalment em costa comprendre als personatges que s'allunyen tant de mi, suposo que per això no encerto a entendre perquè el pobre avi no ha volgut mai, en tota una llarga vida, remenar les cendres del passat i buscar aquell indret on va nèixer i quasi morir, si és, com diu, un dels llocs més bonics de la terra, i en canvi s'hi aboca quasi amb obcecació en la seva recerca (travessant boscs i camps de conreu amb aquell vehicle atrotinat) quan és un altre qui la inicia. La recerca del passat del personatge d'Elijah Wood es converteix en la seva pròpia; no havia sentit mai, en tants llargs anys de vida, la necessitat de tornar a aquells recons del passat? em costa d'entendre, però sí puc entendre que un cop revissitats, es vulgui morir. Potser per això no hi havia anat abans... potser no volia voler-se morir.
Pel que fa al seu net, el seu perfil de xul.lo esbojarrat sí que et permet creure't que mai abans s'hagi preocupat per la història de la seva familia. Michael Jackson ocupa el 90% del seu cervell. En el seu cas el viatge esdevé iniciàtic, cap a la descoberta de quí és, o va ser, el seu avi, i d'una part obscura i terrible de la història del seu país.
En resum, em va semblar una pel.licula estranya. Vaig gaudir veient-la (excel.lent la banda sonora!) i vaig "sentir" també veient-la, però no crec que passi al ranking de Top 10's.
El personatge del nét a mi em sembla paradigmàtic d'una generació que no ha considerat interessant la Història dels vells, i que quan es troben de nassos amb ella, aleshores es commouen.
La banda sonora m'ha recordat a la música que fan l'Emir Kusturica & The No-Smoking Orchestra, d'inspiració gitana.
Publica un comentari a l'entrada