Comunitats autònomes

Segons sembla, si fem cas del que diuen els diaris, els partits socialista i popular estan negociant qui governarà les comunitats autònomes canària i navarresa.

Naturalment, no discutiré pas el dret que tenen dos partits polítics a debatre temes del seu interès i en concret a prendre decisions polítiques que afecten els ciutadans. Per això hi són. Però m’estranya molt que a ningú no li faci una certa angoixa, no ja aquesta negociació, sinó la simple possibilitat que es produeixi. M’explico.

Els ciutadans han votat. Ho han fet després que els diversos partits els han estat explicant quines són les seves propostes de futur i perquè ells mereixen més que els altres la confiança de la població. No he seguit al detall la campanya, però m’imagino que s’han pronunciat frases de l’estil "no permetrem que els de l’altra banda facin això i allò, que seria un desastre". O "tal cosa que prometen aquells és una mentira i a més és impossible i són uns impresentables". Si creieu que exagero, m’aviseu.

I ara, com que els resultats que han sortit no els acaben d’anar bé, els partits han decidit arreglar-ho. Canviaran cromos. Un grup de dirigents de tots dos partits, cap d’ells (o molts pocs d’ells) escollit democràticament pels ciutadans canaris i navarresos, decidiran si és millor que l’arxipèlag sigui afortunat amb un polític socialista, o si a Navarra poden governar qui decideixi el seu parlament, votat per la població. No dic el poble, que queda molt cursi.

Afortunadament, sembla que s’ha esvaït el perill d’una involució conservadora sobre les Canàries, que corrien perill de ser arrassades per un tsunami que hagués esborrat tots els serveis socials. I també sembla que Navarra ja no corre perill de ser venuda per la decisió d’uns quants indesitjables reunits en una habitació fosca i tancada. No fa gaire va haver una gran manifestació, avisant d’aquest perill.

I suposo que el que la gent demanava era que, ja que els diuen que són una comunitat autònoma, poder decidir autònomament què com s’ha de governar la comunitat. I no que ho faci un grup (de terroristes, de polítics, del que sigui) que ningú no ha escollit i sense demanar-li l’opinió a ningú.

Molts dels votants deuen de demanar-se si no hagués estat més barat i més divertit haver atorgat els càrrecs polítics als guanyadors del darrer Gran Hermano o programa semblant. Hagués estat més divertit, més barat i segurament haurien escollit algú igualment capaç.

Salut i sort,

Tòquio Blues

Us havia dit que em posava a llegir literatura japonesa, oi? Doncs he començat amb aquesta obra de Haruki Murakami.

Es tracta d'una novel·la romàntica però gens acaramelada, optimista però també força trista, que descriu el pas entre l'adolescència i l'edat adulta d'un jove al Tòquio de finals dels seixanta. Retrata amb precisió la desorientació i la falta de referents clars pròpia d'aquest periode vital, i també les contradiccions que tots patim al llarg de la vida.

Sempre he desconfiat de la gent que és d'una peça: o són inconscients o no hi veuen prou. És per això que he simpatitzat amb Toru Watanabe, el protagonista de Tòquio Blues, i la seva lluita per ser feliç i fer allò que toca. A banda de Toru, narrador en primera persona, trobareu una molt atractiva llista de personatges que l'envolten, tots ells descrits amb quatre pinzellades i una gran profunditat.

Absteniu-vos si el que voleu és assaborir exotisme oriental, ja que Haruki Murakami demostra a Tòquio Blues que la gent és igual a tot arreu, amb els mateixos sentiments i preocupacions. Per a subratllar-ho, la immensa majoria de les influències culturals a que es fa referència són occidentals, especialment americanes.

A mi m'ha agradat molt, l'he trobada una novel·la molt humana.

Salut i sort,

La política més atraient?

El que veieu a sobre l'escenari disfressat d'Elvis no és altre que Ariel Santamaria, flamant regidor de l'Ajuntament de Reus. I no és un concert, sinó un míting-concert.

Mentre els polítics pretesament responsables diuen que la culpa de l'abstenció és d'altres, d'altres aconsegueixen representació a les institucions democràtiques. Un cop obres la porta al primer, ja no hi ha qui els aturi.

A YouTube podeu veure més clips d'aquest personatge, que també ha aparegut a El País, i que a ben segur a partir d'ara serà habitual de programes més o menys seriosos de televisió i ràdio.

Diuen que en democràcia, cada poble té els qui es mereix. O no?

Salut i sort,

The Police en marxa

Llegeixo a El Periódico que el primer concert de la gira de The Police ha estat un èxit notable. Bones perspectives.

El què més m'ha sorprés, és el que diu que actuen a pèl: no hi ha coristes, no els acompanya cap teclista, ni hi ha un segon baixista que dobli a Sting com era habitual en els seus concerts de fa gairebé un quart de segle. I es veu que tant l'escenari com la luminotècnia són més aviat discrets, pel que són els macroconcerts de rock. És a dir, que la banda confia plenament en les seves forces i en la contundència del seu impressionant repertori.

No fa gaire llegia a La Vanguardia en què consisteix realment el suport que The Police atorga a algunes ONG. És un article molt crític en que es revela que el grup no dóna diners sinó unes poques entrades VIP per a cada concert, que aquestes organitzacions poden subhastar i així obtenir beneficis. A mi no em sembla pas tant malament, crec que tothom és lliure de col·laborar (o no) amb aquestes causes i en la manera que cadascú consideri convenient, i que els altres no serem mai prou objectius a l'hora de mesurar la seva generositat o racaneria.

Salut i sort,

Turisme rural

Un altre d'aquests missatges de correu que circulen per internet. No és massa graciós, però satiritza algunes actituds que reconeixereu ben aviat.

Salut i sort,

TURISMO RURAL

Se trata de un deporte nacional que antes se llamaba ir al pueblo. La diferencia es que si vas a tu pueblo es gratis, y si haces turismo rural vas a un pueblo que no es tuyo y pagando una pasta.

Para hacer turismo rural no vale cualquier pueblo. Tiene que ser un pueblo "con encanto". ¿Y qué es un pueblo "con encanto"? Pues un pueblo que sale en una guía de pueblos "con encanto". Si es que se cae por su propio peso.

A estos pueblos se suele llegar a través de una carretera comarcal con encanto, que es una carretera con tantos baches y tantas curvas que cuando llegas al pueblo estás encantado de bajarte.

Y cuando entras al bar intentas integrarte con los vecinos:
- ¡¡¡Buenos días, paisanos!!! ¿Qué es lo típico de aquí?

Y el del bar piensa: Pues aquí lo típico es que vengan los gilipollas de la ciudad los fines de semana a dejarse doscientas mil pesetas.

Lo siguiente es alojarse en una casa rural o casa con encanto, que es una casa adornada con muchas vasijas y ristras de ajos en el techo, que no tiene ni tele, ni radio, ni microondas. Eso sí, tiene unos mosquitos trompeteros que por la noche hacen más ruido que una Derbi Coyote.

Luego te das cuenta de que los del pueblo viven en unas casas que no tienen ningún encanto, pero tienen jacuzzi, parabólica, Internet y portero automático. Tu casa no tiene portero automático, pero tiene una llave que pesa medio kilo.

Otra ventaja que tiene hacer turismo rural es que puedes elegir entre una casa vacía o vivir con l os dueños. Estupendo. Te vas de vacaciones y además de la tuya tienes que aguantar una familia postiza. Que por la noche tú quieres ver la película, ellos los documentales, y te planteas:
¿Quién manda más, yo que he pagado 600 euros o este señor que vive aquí?.
Pues gana él, que tiene garrote.

Y encima te dicen que tienes la "posibilidad de integrarte en las labores del campo". Que quiere decir que te despiertan a las cinco de la mañana para ordeñar a una vaca. ¿No te jode? Es como si te vas a una gasolinera y te tienes que poner tú la gasolina, o como si vas a un McDonalds y tienes que recoger tú la bandeja. O sea lo normal. Así que te levantas a las cinco para ordeñar a las vacas. Que digo yo: ¿por qué hay que ordeñar a las vacas tan temprano? Si la leche está ahí. ¿No se pueden ordeñar después del aperitivo? Yo creo que esto es fastidiar por fastidiar, porque a la vaca le tiene que sentar como una patada en las ubres que la despierten a las cinco de la mañana para que le toque las tetas un extraño.

Que la vaca te mira como diciendo: "Tío, si quieres leche vete a la nevera y coge un tetra brick". Es que son ganas de molestar.

Pero el encanto definitivo son las actividades al aire libre. Como cuando te ponen a hacer senderismo, que es lo que habitualmente se llama andar, y consiste, pues eso, en poner un pie delante de otro hasta que no puedas más, mientras los del pueblo te adelantan en un todoterreno con aire acondicionado. Pero tú encantado. Vas por el campo como abducido. Te vuelves bucólico y todo te parece impresionante: ves una caca de vaca y sueltas:
- "Ummmmmh qué olor a pueblo." ¿A pueblo? A pueblo no, huele a caca. Eso sí, a caca con encanto.

Y todo, sea lo que sea, te sabe a gloria: en el mesón te ponen dos huevos fritos con chorizo y tú en tu ciudad no te comes estos huevos, ni estos chorizos. Y le dices al camarero:
- Oiga ¿a qué este chorizo es de matanza?
- Pues casi, porque a punto estuvo de matarse en la curva el del camión de Campofrío.

De repente oyes unas campanadas y dices:
- ¡Ah!. ¡Qué paz!. No hay nada como el sonido de una campana.
Y el del bar te dice: ¡Pero si está grabado! ¿No ves el altavoz del campanario?
En ese momento te preguntas si los sonidos de las gallinas y de los grillos no vendrán en un CD: Rural Mix2005, Los 101 Mayores Éxitos campestres.

De lo único que estás seguro es de que los mosquitos trompeteros son de verdad. Que pareces un Ferrero Rocher con varicela.

Yo creo que, de lunes a viernes, la gente de estos pueblos vive como todo el mundo, pero el fin de semana distribuyen por la carretera a unos tíos disfrazados de pastores y cuando ven que se acerca un coche, avisan a los del pueblo con el móvil:
¡Eh, que vienen los del turismo rural! Y cambian el cartel de "Videoclub" por el de "Tasca", sueltan unos perros cojos por las calles y sientan a la entrada del pueblo a dos abuelos haciendo alpargatas, que luego te compras unas y te salen más caras que unas Nike.
En fin, yo creo que un montaje tan grande como éste no puede ser obra de personas aisladas. Estoy seguro de que están implicadas las autoridades.

Me imagino al alcalde:
Queridos paisanos: este verano, para incrementar el turismo, vamos a importar más mosquitos del Amazonas, que el año pasado tuvieron mucho éxito. Y quiero ver a todo el mundo con boina, nada de gorritas de Marlboro ¡Y haced el favor de pintaros el entrecejo, que no parecéis de pueblo! Y las abuelas. Nada de top less en el río, que espantáis a los mosquitos. Ah, y por cierto: Este año no hace falta que nadie haga de tonto del pueblo.

¡Con los que vienen de fuera ya vale!

Braggtown

Branford Marsalis ha reunit el seu quartet per a oferir-nos un altre gran disc de jazz.

Ellis Marsalis es va fer un nom participant com a pianista en alguns dels combos clàssics que surten a totes les enciclopèdies del jazz, però a hores d'ara ja surt a les noves edicions de totes aquestes enciclopèdies com a pare de Branford, Wynton i dos germans més que també són músics d'aquest génere. Clarament és un cas on la genètica i l'entorn es posen d'acord.

Per la seva part Branford Marsalis va fer-se un nom tocant amb Miles Davis i el seu cel·lebèrrim germà Wynton per a assolir el grau d'estrella mediàtica acompanyant Sting en el seu àlbum The dream of the Blue Turtles i la posterior gira mundial.

A Braggtown Branford Marsalis continua fidel al bop. The Rough Guide to Jazz diu d'ell que és el màxim exponent del neo-bop, mentre que Matt Collar qualifica el seu estil de post-bop. A mi se m'escapen aquests matisos i divideixo la seva aportació a aquest àlbum en dos grups.

El primer són les balades, melangioses i serenes, que donen tendresa i dolçor a l'enregistrament. Inclou les peces titolades Hope, Fate, O Solitude (atenció, de Henry Purcell) i la composició pròpia St. Roderick Aloof. Són peces impregnades de blues que faran disfrutar a qualsevol aficionat a la música.

El segon grup el formen només tres talls: l'inicial Jack Baker, Blakzilla i Black Elk Speaks, on el saxo de Branford Marsalis ataca les notes de manera furiosa, molt a l'estil de Coltrane a A Love Supreme. Excepte en el cas de Jack Baker, plena de funky, això no és per a mi.

Un molt bon disc, amb d'allò que em va fer viure espantat del jazz durant molts anys, però farcit també d'allò que m'hi va atreure cap a ell més tard.

Salut i sort,
Ivan.

Branford Marsalis Quartet
Braggtown
Universal/A&M, 2006.

Abstenció, desencís ...

Jo no ho sé dir millor.

Salut i sort,

De què serveix un professor a l'era d'internet?

Us recomano un interessantíssim article d'Umberto Eco sobre el paper del professor, de l'escola, avui dia.

Els nostres polítics estan molt amoïnats per quantes hores dediquen els estudiants a classes impartides en català o castellà, o a decidir (ells, i no els mestres) quins són els fets històrics que més convé que els expliquin, o si és suficient que sàpiguen qui van ser Góngora i Quevedo o també els cal Garcilaso. O Ramon Llull i Narcís Oller, igual.

Malauradament, les opinions intel·ligents no entren al món de la política i estan allunyades dels llocs on es prenen les decisions.

Salut i sort,

La vie en rose

La vie en rose és el biopic d'Edith Piaf, una gran cantant que es mereixia un film molt millor que aquest.

I és que La vie en rose té com a únic punt d'interès la impressionant interpretació que Marion Cotillard fa de la desapareguda cantant francesa. Els gestos, les expressions facials, la veu ... en tot moment sembla que la Piaf s'hagi reencarnat a la pantalla.

Perquè no m'ha agradat La vie en rose? Perquè està molt mal explicada. Dedica una gran quantitat de minuts a aspectes molt laterals de la vida de l'artista, no explica fins el final un punt capdal de la seva biografia, no presenta els personatges ni diu perquè deixen d'aparèixer i, més important, hi ha cops que en escenes senceres no se sap què està passant.

A més, la narració no és lineal, fet que accentua més la incapacitat del director Olivier Dahan per a explicar una història de la que podia haver extret més suc.

Perquè ha tingut tant d'èxit a França? Si no és per xovinisme, només pot ser perquè veient la pel·lícula s'estalvien de remenar a una botiga de música i comprar els CD remasteritzats. Si no és així, és un misteri.

Salut i sort,

Caiguda

Aquesta és una de tantes xominades que t'arriben per correu electrònic, sense saber d'on surten ni què són en realitat. Tant de bo qui comenccés la cadena tingués el detall d'escriure quatre ratlles!

L'avió és un Harrier, el famós reactor capaç d'enlairar-se de manera vertical que va assolir tanta notorietat durant la Guerra de les Malvines.

Comentar també que l'Armada espanyola va ser innovadora: com que el portaaeronaus Dédalo no tenia una coberta prou llarga pels caces a reacció, l'adopció del Harrier va ser la solució per a tenir poder aeri en alta mar.

Si preferiu veure el video amb una mida més gran, també el podeu trobar a Google Video.

Salut i sort,

Igor Mitoraj

Queden pocs dies per aprofitar l'oportunitat de gaudir de les escultures d'Igor Mitoraj que hi ha exposades a Rambla Catalunya.

La Fundació La Caixa ha organitzat aquesta exposició a l'aire lliure, una iniciativa que espero que es repeteixi perquè em sembla una manera absolutament democràtica d'exposar l'art, a més del goig de poder-ne gaudir al sol ara que fa bon temps i hi ha molta llum.

Com podeu veure, les escultures estan inspirades en les de la Grècia clàssica, en temes mitològics, però barnisades amb el desencís propi de qui ha viscut (patit?) el segle XX. M'han transmés una sensació de grandesa caiguda, de civilització en declivi, que no sé si fa referència a la fi que van tenir els grecs en mà de pobles més barbars o del destí que ens espera a nosaltres en mans d'un imperi que ara mateix encara és en mans d'un irresponsable.

La Vio va fer un munt de fotos precioses en blanc i negre (les no tant precioses són meves). De l'exposició n'han parlat l'Avui i en Guillem Carbonell.

Salut i sort,

Despullat davant el món

Dilluns francis black va publicar un videoclip que m'ha semblat sensacional.

No és que la cançó sigui superlativa o que la producció del video sigui extraordinària. Ambdós apartats estan molt bé, però és una altra cosa.

Francis se sent molt identificat amb la lletra. Jo també. I diria que la Vio també. I alguns dels meus millors amics. I estic convençut que una pila de gent de la nostra generació.

L'article és molt breu (n'he d'aprendre!) i us el recomano molt.

Salut i sort,

Atracament frustrant

Darrerament estic escrivint poc, i no per falta de temes, sinó per manca de temps. Escriure, quan es fa per plaer i no per obligació, demana no només el temps estricte per a teclejar el text (o, encara millor, fer servir la ploma) després d'haver-lo pensat una mica, sinó també un temps de qualitat superior: amb tranquilitat, amb l'ànim descarregat de tot allò que t'ha estat estressant, per a que puguis gaudir de l'activititat i recrear-te en la creació. No sé si a mi em funciona, és a dir, si el que acabo escrivint està bé o no, però jo funciono així.

Total, que darrerament no tinc prou temps ni és prou bo. Per a que el bloc no mori d'inanició, us deixo aquest enregistrament d'un atracament frustrat. I frustrant. Si l'haguèssim vist a una pel·lícula haguèssim dit que la situació era irreal per inversemblant. A mi em va arribar en un d'aquests missatges de correu que corren per internet, sense cap referència a la font.

Salut i sort,

Si només veieu una imatge fixa i no un video, proveu a descarregar-vos la imatge al vostre ordenador i mirar-ho amb algun visor d'imatges com IrfanView o ACDsee.

Hora cero en Phnom Penh

El llibre que m'han regalat aquest Sant Jordi és una novel·la que m'ha agradat llegir però que no és massa bona.

I amb aquesta novel·la he descobert un altre detectiu en sèrie. Si Barcelona té a Carvalho i Méndez, Venècia té a Guido Brunetti, i Montalbano opera per Sicília, l'habitat de Vincent Calvino és a Bangkok. Però, en aquesta tercera aventura seva es desplaça fins la capital de Cambodja. Un Phnom Penh que no té res a veure amb el que nosaltres vam conèixer, el de la transició entre el genocidi i la precària democràcia que hi ha ara mateix, quan encara hi eren les forces de pacificació de la ONU.

La premisa argumental de Hora cero en Phom Penh no està malament, però està molt mal resolta. D'una banda, la successió de personatges que hi intervenen és molt tòpica. A tots els podeu reconèixer d'altres novel·les, pel·lícules o sèries de televisió que heu vist abans, canviant els noms.

I l'encadenament de situacions que porten al desenllaç final és també força previsible, excepte en el punt final, on és inversemblant. M'ha passat tres vegades (hipòdrom, hotel, bordell) endevinar què passarà a continuació quinze pàgines abans que passés. Clar, la novel·la se m'ha fet llarga.

Però és que a més, Christopher G. Moore allarga moltíssim les escenes amb reflexions del protagonista i altres personatges sobre la vida i la manera de sobreviure en un entorn hostil. Vaja, el mateix que jo estic fent ara però al llarg de més de tres-centes pàgines.

El personatge més interessant és Pratt, l'inspector de policia amic del protagonista. És el que té una manera de pensar més peculiar i no sé fins a quin punt es correspon amb el pensament asiàtic, tal com pretén l'autor. El personatge principal, per cert, és un ex-advocat americà que ha marxat del seu Brooklyn nadiu per anar a fer de detectiu privat a Bangkok. Els personatges del llicenciat en Dret John Grisham acostumen a ser advocats. Endevineu de què va treballar Mr. Moore abans d'escriure novel·les? Si, era professor de Dret a la Universitat.

La novel·la, sense ser gaire bona, és agradable de llegir perquè és molt entretinguda i té un humor cínic que a mi em va molt. A més, apareixen uns quants escenaris que hem vist i això li afegeix per mi un toc personal.

Això si, us recomano moltíssim que busqueu la versió original en anglès. La traducció m'ha semblat molt matussera. És possible que Moore hagi escrit a tot arreu fuck i whore, però a mi em sembla que a banda de puta i follar hi ha en castellà un bon grapat de mots que es poden emprar per a designar ambdós conceptes. Opinió personal. Però el que és un fet incontestable és que el laisme és una incorrecció gramatical, i n'he trobat si més no tres exemples.

Christopher G. Moore estarà a la Semana Negra de Gijón, o sigui que és ben probable que el tinguem als mitjans de comunicació ben aviat i en grans dosis.

Salut i sort,

Christopher G. Moore
Hora cero en Phnom Penh
Traducció de Gerardo Mendoza
Alea, 2007.

Neon Bible

Els canadencs Arcade Fire publiquen el seu segon treball, que ha estat rebut amb gran entusiasme per part de la crítica i diversos músics.

I la veritat que Neon Bible és un àlbum que pot agradar més o menys, però que indiscutiblement aplega molt de talent. Pel nombrós que és el grup, pel variat de les seves composicions, i perquè hi ha no menys de quatre cançons que estan més que bé. Si al pop que practiquen se li vol penjar un adjectiu, el més adient no és altre que eclèctic, ja que tenim cançons de tota mena. A Neon Bible els Arcade Fire ofereixen des de la introspectiva Black Mirror (el single europeu; per a mi un tema menor del disc) a la festiva The Well and the Lighthouse, passant per tot l'Arc de Sant Martí. Trobem tant cançons alegres i rítmiques com fosques i subjugants.

Entre les primeres hi ha les rítmiques Keep the Car Running i (Antichrist Television Blues). Black Wave/Bad Vibrations és hereva del tecnopop dels primers vuitanta, i No Cars Go sembla sortida d'algun àlbum dels Prefab Sprout. La hipnòtica Neon Bible i la fosca i angoixant My Body Is a Cage es situen a l'altre extrem de l'espectre, allà on creen ambients més dramàtics i sofisticats. Enmig queden temes com l'himne Intervention (el single americà, que podeu trobar a YouTube), el pop atmosfèric de Ocean of Noise influenciat pels Massive Attack i el magnífic crescendo de Windowsill.

Si he mentat onze cançons no me n'he deixat ninguna. Totes interessants, interpretades no només per una banda ja de per si nombrosa sinó també per un cor gospel, un cor militar, l'orgue de l'esglèsia on es va enregistrar el CD i un munt d'instruments de vent. Producció de luxe per a un àlbum complex però accessible.

El dia després de Sant Jordi, quan tota la intelligentsia del país discuteix sobre la cultura catalana, les subvencions i la convivència amb un veí culturalment colosal, és bo fixar-se en que aquest grup canadenc ha assolit l'èxit gràcies a la promoció d'una productora nordamericana i no gràcies a la política del seu país de forçar una quota de música local a les emisores de ràdio i televisió. I és que encara que el Ministerio del Movimiento va apadrinar una versió pop del Cara al sol, la gent a la festa major el que ballava era Paquito el chocolatero.

I per molt que els sindicats locals vulguin forçar les programacions de les emisores, les peticions de la gent apuntaran a U2, Shakira i, si m'escolteu a mi, Arcade Fire.

Salut i sort,
Ivan.

Arcade Fire
Neon Bible
Merge, 2006.

La festa de la bici

Diumenge passat vam coincidir amb El Dia de la Bici que se cel·lebrava a Sant Carles de la Ràpita. Us explico què vol dir coincidir.

Nosaltres marxàvem cap a Barcelona. No és que tinguèssim pressa, però sabent que teniem unes dues hores d'autopista, proves d'anar per feina. A la sortida del poble veiem que al davant hi ha un grup de ciclistes. Com que els ciclistes ocupaven tot el carril (només un carril per sentit) posa't a deu per hora i a esperar. Els dos o tres cotxes que teniem al davant també es van armar de paciència.

Però resulta que el grup de ciclistes era una autèntica munió. Igual unes cinquanta o seixanta persones, a les que se'ls anava afegint més personal. Nosaltres no ho sabiem, però es cel·lebrava El Dia de la Bici amb una concentració i pedalada comunitària.

I on dirieu que van decidir aplegar-se? A la rotonda que hi ha a l'entrada del poble.

Què vol dir "a la rotonda"? No vol dir ni al costat de la rotonda ni al jardinet que hi ha enmig, vol dir ocupant tota la rotonda i bloquejant tots dos sentits de la marxa. Però no creieu que allí no havia ni llei ni ordre: veiem perfectament un policia local xerrant amb els ciclistes.

Vam acumular més paciència durant cinc minuts i en vista que la situació es mantenia estable en l'aplec (continuaven sumant-se més ciclistes) i passiva en la pedalada (d'allí no es movia ningú) vam demanar-li als de davant si es podrien apartar i deixar-nos passar.

Ens van engegar a dida. Van considerar que teniem massa pressa i no estàvem prou tranquils. I naturalment, no es va moure ningú.

És curiosa la capacitat d'anàlisi sobre la teva personalitat i estat anímic que té la gent que no et coneix. Ells van entendre perfectament que estàvem estressats i que portàvem massa pressa. Per la meva part, a mi no em va quedar cap dubte que eren gent de poble.

Vam haver de donar mitja volta, tornar a creuar el poble, i anar a buscar una altra sortida amb la N-340. Gràcies al desgraciat accident que va haver al Càmping Els Alfacs hi ha un ramal de la carretera que no creua el poble i que és el que vam poder fer servir. Per cert, que d'anada vam haver de patir el tall d'autopista per un altre accident calcat al primer.

Conclusions: ara que es renoven els ajuntaments a La Ràpita no li aniria gens malament posar una mica d'ordre a la seva Policia Municipal i organitzar millor els seus esdeveniments ciutadans. O potser havia màniga ampla per a que no s'emprenyés ningú? I segons quina gent no té dret a emprenyar-se si li diuen que és de poble.

Salut i sort,

Rushing Home

Rushing Home, una foto de BoazImages.

Aquesta foto, tècnicament perfecta, mereix un comentari aclaridor.

Tothom que ha estat a la Índia sap que un auto-rickshaw, un tuc-tuc, no passa dels cinquanta quilómetres per hora. Per tant, donar-li aquesta sensació de màxima velocitat té un mèrit inqüestionable.

De fet, ja té molt de mèrit fer una foto a un tuc-tuc en que no surti cap vianant per enmig ...

I el que té encara més mèrit és tenir la tranquilitat de parar-te a fer la foto enmig d'un carrer indi amb la calor, la gent, els sorolls i les aromes ambientals típiques del país.

Salut i sort,

El valor de les paraules

No fa gaire vaig llegir a El País el següent titular:

El grupo terrorista protestante más activo del Ulster anuncia su disolución.

Si llegiu la notícia que publica El País, podeu creure que un respectable club de voluntaris patriotes ha decidit deixar córrer les seves activitats i prou. Durant tot l'article es refereixen a ells d'una manera bastant més neutra a com ho fan respecte d'ETA o els assassins de dones a Espanya. Jo no entenc perquè aquest grup és una "organización paramilitar" i no una "banda terrorista", com ho és ETA.

Encara que les paraules vulguin dir el mateix, no sonen igual.

Entenc que siguin beligerants contra ETA. Però no entenc (ni aprovo) que deixin de ser-ho contra els que també fan servir la violència a d'altres llocs en conflicte. El principi de lluitar pels objectius polítics només amb la Política i el Dret hauria de defensar-se de manera universal, opina l'ingenu que signa aquestes ratlles. Pot haver una certa comprensió en situacions enquistades on mai no ha hagut un escenari pacífic ni democràtic, allà on la vida és així. Líban, l'Àfrica Negra i algun altre indret. Però no a un altre país de la Unió Europea.

Que un mitjà de comunicació tant prestigiós com El País tingui aquest criteri variable em fa sospitar (i mira que arribo a ser ingenu) que també té criteri variable a l'hora de valorar les infraccions legals que pot cometre un govern democràtic en nom de l'interès general, i aquí poca broma. O potser és que els morts amb d'altres passaports són menys dolorosos. Tampoc estaria bé.

I consti que denuncio aquest diari perquè me'l llegeixo sempre que puc. I perquè tinc temps, és clar. Si fos lector de La Razón, El Mundo o Libertad Digital, no sé si tendria prou temps.

Salut i sort,

Orient - Occident

Ja vaig esmentar a l'acabar l'any passat que aquest havia estat un dels millors àlbums que vaig descubrir durant el 2006. Per acumulació de feina, compactes i descàrregues he trigat una eternitat a compartir-lo amb vosaltres.

La penúltima entrega de l'igualadí Jordi Savall és el que podriem anomenar la traslació musical de l'alianza de civilizaciones que propugna Rodríguez Zapatero. Al front del seu ensemble Hesperion XXI, Savall ens recorda que va haver un temps en que la comunicació era fluída entre els diferents pobles musulmans i els diversos regnes cristians, i que això es traduïa en col·laboració política, econòmica, militar, científica i també musical.

Savall ha convocat un conjunt de músics dels països d'origen de les músiques aquí referenciades per acompanyar Hesperion XXI. Músics aquí desconeguts que segurament són excel·lents en el seu art. Ha estructurat l'obra en tres parts. A cadascuna d'elles es van alternant peces escrites a terres d'aquí i d'allà, des d'Afghanistan fins a Galícia, passant per Itàlia, Turquia, Pèrsia, Algèria i els diversos territoris peninsulars. Al començament és possible anar distingint la varietat d'influències i el canvi de registre al passar d'una peça a la següent; al cap d'una estona creus que aquell instrument no apareixia abans i per tant ara estem musicalment allí; finalment et rendeixes i et limites a gaudir de la música.

El mèrit (gran mèrit) de Savall, és que aquest compendi no sóna ni sembla en cap moment un pastische, sinó que conforma un mosaic molt semblant al que probablement va ser l'escenari musical, especialment el popular, d'aquells temps. Barreja de diverses influències i aprofitament de tots els elements. El mèrit del director català és haver encertat amb els arrenjaments moderns i amb les orquestracions que fan de transició entre les diverses peces.

L'àlbum té un ritme viu i alegre, sense arribar a l'eufòria. És difícil posar-li una etiqueta que us pugui ajudar a localitazar-lo. Encara que a les botigues el trobareu sota música antiga, amb la resta de l'obra de Savall, hi ha motius més que suficients per a catalogar-lo també com a música tradicional. Definitivament, no sóna a música clàssica ni pa'trás. Per cert, que al website d'Alia Vox podeu trobar un text d'Amin Maalouf comentant l'obra molt millor del que m'ha sortit a mi. Sembla mentida, quant més t'agrada la música, pitjor et surt la lletra ...

Si ja coneixieu Jordi Savall, no us decebrà. I si no el coneixieu, ara en teniu un bon motiu.

Salut i sort,
Ivan.

Jordi Savall i Hesperion XXI
Orient - Occident
Alia Vox, 2006.

Travels in the Scriptorium

He començat a llegir coses de Paul Auster. El primer que vaig agafar d'ell va ser un recull de contes que ell va editar, els del National Story Project que ja vaig comentar. Ara he enllestit aquesta novel·la breu, que no és ni bona ni dolenta, sinó tot el contrari.

I és que aquest llibre és difícil. És una novel·la, afortunadament breu, on no s'expliquen ni la trama ni els personatges. Simplement et va apareixent gent pel davant i van parlant i fent coses. Com que no saps qui són, no pots jutjar bé el què fan.

Però l'escriptura d'Auster és magnètica i t'atrapa i continues llegint fins el final.

Travels in the Scriptorium comença amb un vell, l'edat del qual no es revela en cap moment, que es desperta a la seva habitació. No coneixem la identitat d'aquest home, ni què fa allà, ni si és una habitació o una cel·la ni a quina mena d'establiment es troba. Ni ho sap el lector, ni ho sap el propi protagonista. El seu nom és revelador del buit en que es troba: Mr. Blank.

I a partir d'aquesta premisa tant simple, Auster desenvolupa una història on apareixen referències a la història nordamericana, reflexions sobre les pors humanes (la por al coneixement, principalment) i la necessitat de creure en la existència d'alguna mena de déu, es barregen ficció i realitat i la confusió augmenta amb la barreja d'elements històricament separats (càmeres de vigilància i diligències com a mitjà de transport).

Travels in the Scriptorium és tant filla de Kafka (El proceso) com de Philip K. Dick (Total Recall) i Orwell (1984). Juga amb el lector tant com ho fa amb els personatges, igualment indefensos davant el desconeixement i la confusió, angoixats tant pel que no saben com per la por a averiguar quelcom d'horrorós. El fàcil que seria d'obrir una porta, i el difícil que és per la por al que hi haurà al darrera ... I mentre, no som més que l'objecte de l'atenció d'aquell que ens observa.

Llegint Travels in the Scriptorium he entés dos missatges. Un, que l'home (seré políticament correcte: la persona) com a individu aïllat no val gran cosa. És la convivència amb els altres el que ens dóna valor i significat. Isolats del món, no som res.

L'altre és un cert cant a la pervivència de l'obra literària, la immortalitat de l'art, enfront de la futil i efímera existència humana. I no m'he fumat cap porro, és que llegint m'ha fet pensar en això.

Però es veu que no ho he encertat gaire. Gràcies a un excel·lent blog, ¡Esto es Brooklyn!, he descobert una entrevista que li van fer a El País Semanal on el propi Auster desvela les claus del llibre:

Al escribir tenía en mente dos momentos históricos distintos. Uno es el presente. Es difícil obviar ciertas acciones del Gobierno americano actual y cómo influyen en los acontecimientos del mundo. Estoy pensando en la práctica llamada actuación extraordinaria, una de las cosas más espantosas que jamás ha hecho mi país, y que consiste en que hay agentes norteamericanos que detienen a sospechosos de terrorismo y los mandan a otros países para que los interroguen y torturen. La situación de mi protagonista es muy parecida, en el sentido de que no tiene la menor idea de dónde está ni por qué se encuentra en esa situación. (...) El otro gran tema del libro es la vejez. La situación que vive mi protagonista la comparte muchísima gente con la que convivimos. Los ancianos son seres muy frágiles. Se los envía al asilo, obviando su fragilidad. Son seres confundidos, les falla la memoria, no saben dónde están, no entienden bien qué les sucede, están indefensos. Se trata de algo muy común, pero olvidado, y yo quise abordar eso en mi historia.

El mateix blog també proporciona un llistat de les principals crítiques aparegudes a Espanya, a les que podeu afegir els comentaris dels lectors a Amazon, on algú revela que els noms dels personatges coincideixen amb d'altres d'anteriors treballs del mateix Auster, i aquesta altra crítica, àcida i sarcàstica, que imita l'estil emprat per Auster en aquest viatge per un despatx.

Salut i sort,

Paul Auster
Travels in the Scriptorium
Faber and Faber, 2006.

Sort dels americans

Us explico un acudit, molt vell, d'informàtics.
- Pregunta: sabeu què és un camell?
- Resposta: un cavall dissenyat per un comitè.

El País ha publicat recentment sobre els problemes que hi ha amb el projecte europeu de crear un sistema que faci la competència al GPS americà. Sembla ser que la solució que se'ls ha acudit als polítics és que Galileo passi a mans públiques.

Tinc la desagradable sensació que Europa només sap fer les coses en base a comitès. En part és culpa de l'organització política de la Unió Europea, que ha estat incapaç fins ara de crear un órgan decisori amb poder real i que alhora sigui representatiu de la voluntat popular. Però també és un qüestió cultural.

L'empresa de moda i una de les més valuoeses (en termes borsaris) del món és Google. La van montar un parell d'estudiants de matemàtiques que feien el doctorat, el que aquí serien dos frikis. I a sobre, es van passar anys i panys amb un servei pel qual no cobraven als usuaris. Cap dels dos és fill de casa bona, però li van demanar diners a un banc i a companyies de capital risc i van obtenir finançament.

Hewlett i Packard van aprofitar que el pare del primer aparcava el cotxe al carrer per a instal·lar la primera oficina d'HP al garatge, igual que uns anys més tard van fer els dos Steves, Jobs i Wozniak, a l'hora de crear Apple.

Yahoo! ... què es pot dir d'una companyia que es diu Yahoo!? Podeu posar exemples a manta, però em temo que els haureu de buscar tots a l'altra vora de l'Atlàntic. O la majoria.

Europa, no sé per quina raó, acostuma a confiar més en les grans empreses ja establertes i en la direcció governamental que no en la iniciativa dels emprenedors. Quan escoltem el que proposen els polítics per a reactivar l'economia o impulsar l'I+D acostumem a escoltar expressions com incentivar la inversió estrangera (és a dir, que vinguin les multinacionals) o crear un pla a tants anys (o un comitè d'estudi o desenvolupar un llibre blanc). No dic que això no s'hagi de fer, però no és pas el més dinamitzador ni de l'economia ni de l'aparell científic del país.

Una multinacional (de fet, una gran empresa) és poc àgil i es caracteritza per a minimitzar els riscos. Quan inverteixen en R+D acostumen a fer-ho a la matriu, no a les filials. I si alguna cosa els atrau dels altres països, desenganyeu-vos, no són els professionals ben formats, sinó els costos més baixos.

I els llibres blancs estan molt bé i són molt necessaris, però no sempre responen al que necessita el mercat. Un llibre blanc té sentit quan es persegueix un objectiu en el que el mercat no està interessat, com per exemple disminuir la pobresa, l'analfabetisme o la polució, activitats que (si no em corregiu) no són rendibles per a qui les exerceix. Però si hi ha empreses que es dediquen a fabricar satèl·lits artificials, inventar buscadors a internet, desenvolupar elements electrònics de precisió, etc., ja hi ha qui els diu què és bo i què no: els comptes de resultats, la cotització a borsa, l'evolució de les patents, etc.

Quan El Pentàgon, arrel de la Guerra del Vietnam, va decidir que li calia disposar d'un sistema de geolocalització per a les seves tropes, no va decidir desenvolupar-lo ell mateix. Va decidir invertir en ell, contractar empreses privades que el desenvolupessin. I un cop la tecnologia va dividir-se entre estratègica i pública, van ser les empreses les que lliurement van decidir la millor manera de comercialitzar-la.

Això ha permés que gaudim ja fa temps dels avantatges del GPS. Si haguèssim hagut d'esperar la solució europea, encara estariem esperant. Hi ha coses que el mercat si sap fer millor.

I per avui ja he arreglat prou el món.
Salut i sort,

The Calling

Tres anys ens ha fet esperar la Mary Chapin Carpenter des que va publicar l'excel·lent Between Here and Gone. Com sempre que aquesta dona publica un àlbum, l'espera i el preu paguen la pena.

Jo vaig descobrir la Mary Chapin Carpenter arrel del seu exquisit Stones in the Road. D'això ja fa un grapat d'anys i la senyora des d'aleshores ha continuat publicant àlbums, de manera pausada, mai dos anys seguits, però també ha continuat allunyant-se del country pur i barrejant la seva música amb altres estils propers, particularment el folk i el soft rock. Ha tingut algunes cançons que han tingut molt d'èxit a les llistes d'èxit nordamericanes, han fet servir la seva música a vàries pel·lícules, però a Europa continua essent una gran desconeguda tot i haver guanyat cinc premis Grammy amb quatre àlbums diferents.

Si volem definir el tipus de música de The Calling hem de recorrer inevitablement a l'etiqueta country. Però quedar-se aquí és limitar molt l'abast estilístic d'aquest àlbum. Apareix el rock'n'roll en més cançons i amb més força del que en la Carpenter era habitual; i també hi ha les habituals cançons folk defensades només amb la seva veu i la seva guitarra acústica.

La veu de Mary Chapin Carpenter continua sent l'instrument central de la banda, perquè la dona és cantautora i molta de la gràcia de la seva música són les lletres, però la resta de la banda l'acompanya eficaçment, en bloc i amb calidesa. El conjunt té moments punyents, reflexius, vitals i subtils, però aquest cop no ha escrit cap cançó ballable com el Down At The Twist and Shout que li va donar tant d'èxit ni tampoc s'ha animat a fer un cover d'algú altre.

La Mary Chapin Carpenter ha escrit aquest cop lletres motivacionals, estudiant en quines situacions ens sentim motivats a actuar en un sentit o en d'altre. No creieu que és un àlbum messiànic, gens ni mica. Continua sent intimista, fins i tot quan parla de religió. El seu no són els grans conceptes, sinó les vivències de la gent corrent. Exemple: Twilight descriu perfectament el moment abans que el noi i la noia es donen un petó. No saps qui del dos es mourà primer, però saps perquè ho farà. Musicalment és tradueix en una proposta folk, arrelada a la terra, punyent però reflexiva, subtil i vital.

Li podeu tirar en cara a la Mary Chapin que tots els seus àlbums sonen més o menys igual, i és cert. També ho és que la seva evolució és molt suau i que aquest allunyament del pur country no l'ha portada gens lluny, però a cada àlbum atornilla una mica més aquesta evolució i fa un enregistrament més compacte, més equilibrat i amb cançons sempre boníssimes.

A final d'any tothom anirà boig escrivint llistes dels millors discos de l'any. Aquest hauria d'aparèixer a totes.

Salut i sort,

Mary Chapin Carpenter
The Calling
Zoë Records, 2007.

El ventall de Lady Windermere

Al TNC es representa aquesta obra d'Oscar Wilde, una mostra del gènere de l'alta comèdia que al cinema va popularitzar gent com l'Ernst Lubitsch.

I la referència al mestre Lubitsch és obligada perquè Josep Maria Mestres, director del muntatge, afirma que ha estat una inspiració per ell i un dels motius de traslladar l'acció de l'Anglaterra victoriana als anys vint ha estat retre-li un petit homenatge, ja que Lubitsch va fer el mateix en la seva adaptació cinematogràfica.

La trama, seguint la tradició del blog, no us l'explicaré, però la podeu trobar resumida tant en anglès com en castellà. Si voleu llegir l'obra sencera, l'original en anglès forma part del Projecte Guttenberg i la traducció al castellà de Julio Gómez de la Serna de Cervantes Virtual.

Alta comèdia amb un munt de personatges, diàlegs brillants i molta elegància tant a les interpretacions com a l'escenografia, just el que demana el génere. També un polset de melodrama, especialment al tercer acte, perquè una cosa és foter-se'n fins a la medula de la hipocresia de l'alta societat i una altra riure-se'n dels sentiments humans. Wilde era massa bo per a fer això darrer, i era prou dolent com per a deixar passar l'oportunitat d'allò.

Els actors estan tots més que bé. Això és dir molt, perquè hi ha un munt de secundaris amb poc diàleg però molt de suc (Lady Agatha, per exemple) que el poc que fan ho broden. Les dues protagonistes mengen apart. La Sílvia Bel composa una Lady Windermere ingènua i puritana però no pas tonta, amb la frescor dels vint-i-un anys que se li suposen al personatge. La Carme Elias, a banda de donar una lliçó de dicció i elegància cada cop que obre la boca, se la obre a tothom al mostrar una sensualitat exhuberant cada cop que mou el cos. Tant la seva entrada en escena com especialment l'escena en que recupera el famós ventall queden a la retina de tots els espectadors. De debó que aquesta dona va nàixer el 1951? Interpretació cerebral i gestual alhora, impressionant en totes dues vessants.

Punt també a favor per uns decorats (Pep Duran) i il·luminació (Ignasi Camprodon) molt efectius que aconsegueixen crear un ambient luxós amb quatre canyes. Passar d'ensenyar només una sala a mostrar tot un palau amb només un toc de llum és un puntàs impressionant. El vestuari ideat per la Nina Pawlowsky és impecable i l'únic punt del muntatge on es nota el canvi de década. I si tot ens ha agradat, és de justícia donar-li el mèrit al director. Un director ben simpàtic que va portar la veu cantant al col·loqui que va seguir l'obra dissabte passat. Allà vam escoltar, entre d'altres coses, tant David Selvas (Lord Windermere) com Abel Folk (Lord Darligton) revelar que el fet d'haver dirigit teatre no els suposava una dificultat ara que tornaven a interpretar.

Una proposta més que recomenable.

Salut i sort,

El ventall de Lady Windermere
Autor: Òscar WildeTraducció de l’anglès: Joan Sellent
Direcció: Josep Maria Mestres
Teatre Nacional de Catalunya, 5 de maig del 2007.

Aznar vol beure tranquil

Don José Maria ha tornat a badar boca. I com és costum, ha organitzat un bon enrenou.

M'imagino que, convidat a pronunciar unes paraules davant l'Academia del Vino i a més agraït perquè li hagin atorgat una medalla, ha volgut ser amable i simpàtic, fent costat les seves reivindicacions d'una manera graciosa. Malauradament, només ha fet riure els que havien estat molt generosos en el consum del vi.

Però més enllà de la irresponsabilitat de la bajenada aznariana, hi ha un punt d'interès en les seves declaracions.

I és que jo crec que en un país com cal, l'Administració Pública no hauria d'anar al darrera del ciutadà recordant-li que no ha de beure alcohol abans de conduir, que cal que vesteixi un casc si circula en una motocicleta, o que no s'ha de córrer a l'anar per la carretera.

Aznar s'equivoca (i molt) al ridiculitzar aquestes campanyes de conscienciació. El que l'hauria d'amoinar és la seva necessitat. El fet que la població adulta del país tingui un nivell tant baix de civisme, de respecte pels altres, de responsabilitat, marca un profund fracàs del sistema educatiu i de tota la societat.

I és que si s'ha arribat a haver de pagar costoses campanyes i promoure lleis i dictar reglaments que diguin quina és la mida màxima de les hamburgueses, que no s'ha de fumar en llocs públics, que els papers s'han de deixar dins i no a la vora de les papereres, és que els adults han arribat a ser-ho sense els coneixements desitjables o el seny necessari, i els efectes de tot això tenen conseqüències no només individuals, sinó també caríssimes pel sistema sanitari, per no mentar els morts a les carreteres.

En lloc de bramar perquè els escolars aprenen a comptar en català i no en castellà, o que llegeixin els contes del Monzó en lloc dels poemes de Garcilaso, els polítics haurien de demanar-se quins valors es transmeten als més joves i perquè aquests, encara d'adults, prefereixen oblidar la realitat practicant el botellón abans que no aprofitar-la o canviar-la.

Aleshores no caldria dir-li a ningú com s'ha de comportar i què no ha de fer. I del que diu l'Aznar, se'n riuria molta més gent.

Salut i sort,

És

Hi ha noms que resulten fàcils de recordar però incòmodes d'utilitzar. Avui parlem d'un restaurant que es diu És.

Pel que acostumen a ser els restaurants moderns, És té una carta relativament àmplia. A més, ofereix menús tant en horari de migdia com de nit. Poder sopar un dissabte la nit a preu de menú és un luxe a Barcelona. Plats variats sense que puguis catalogar la cuina amb cap de les etiquetes habituals. Hi ha peix, carns, carpaccios, verdures i fruites exòtiques, plats catalans i d'altres internacionals. Ideal per a portar un grup i que tothom pugui trobar quelcom del seu gust.

El menú que vam gaudir consistia en un entrant, un primer, un segon i postres, i incloïa també l'aigua o el vi. [Actualització: Tot per menys de vint euros.] Suposem que el vi era una copa per persona de vi de la casa, tot i que nosaltres vam preferir demanar un parell d'ampolles de vi de la carta. La carta de vins pica una mica més, però res que se'n surti del que és normal avui en dia.

Qualitat del menjar i dels vins: molt correcta. Tothom va quedar satisfet, però jo que sóc un perepunyetes vaig trobar que tot ho amanien de la mateixa manera: molt vinagre balsàmic i molt poc oli d'oliva. La cuina, per cert, és a la vista de tothom que es vulgui acostar.

Servei atent i simpàtic. Són pocs i això resulta en que de vegades triguen una mica, però els veus que van corrent de banda a banda.

La decoració és molt semblant a la del Carmelitas: parets i mobiliari blanc amb detalls vermells. Però És està molt més il·luminat. Allí on Carmelitas busca la parella o el petit comité, És s'alimenta dels grups d'amics, sense que per això hagis de patir un soroll massa fort.

Com diria el general McArthur, tornaré.

Salut i sort,

PS: Gràcies a Vio per la foto.

És
c/ Doctor Dou, 14
08001 Barcelona
Tel. 93 301 00 68
restaurant_es@yahoo.es

Quien parte y reparte ...

Salut i sort,

Ohio

Gairebé tant famoses com la pròpia Guerra del Vietnam van ser les protestes que van esdevenir per aquella época als Estats Units. Una de grossa va passar quan la Guàrdia Nacional d'Ohio va disparar al campus de la Kent State University i va matar quatre estudiants. És un fet que va commocionar els EUA i va quedar immortalitzat per la cançó que Neil Young va composar i Crosby, Stills & Nash van interpretar amb ell.

Tin soldiers and Nixon coming,
We're finally on our own.
This summer I hear the drumming,
Four dead in Ohio.

Gotta get down to it
Soldiers are cutting us down
Should have been done long ago.
What if you knew her
And found her dead on the ground
How can you run when you know?

Publica El País que un dels ferits ha localitzat una cinta que demostraria que l'atac va ser premeditat i no fruit dels nervis dels soldats.

Tinc molts dubtes de la qualitat d'una cinta magnètica al cap de trenta-set anys. No entro ja en el tema de l'autenticitat. I també queda fora de discusió el fet que de poc servirà ja a les víctimes. Però reconforta veure que hi ha gent que es pren la Justícia com una cosa prou important com per no deixar-ho còrrer al cap de tant de temps. I també que hi ha mitjans de comunicació que li'n fan cas.

La cançó és de les que apareixen al recent Live At The Massey Hall, del que ja vaig escriure. A YouTube han penjat el video.

Salut i sort,

Televisió pública

No fa gaire vaig comentar que hi ha coses que em sembla natural i millor que siguin competència de les anomenades Administracions Públiques, i d'altres que millor que se n'ocupin les empreses privades. Daniel Arias, tertulià habitual a Can Perarnau, no para de defensar que la televisió pública, de fet crec que es refereix a qualsevol mitjà públic de comunicació, hauria de privatitzar-se. Jo estic en contra.

La Constitució admet l'existència de mitjans públics de comunicació (article 20.3) i sotmet el seu control al parlament. Cal tenir en compte que a l'any 1975 parlar de televisió privada era com discutir sobre viatges intergalàctics: pura ciència ficció. La "informació veraç" de la que parla la Constitució és una necessitat bàsica en el món actual. Potser no una necessitat primària, com respirar, alimentar-se i una certa higiene, però si quelcom que és del tot imprescindible per a exercir amb plena llibertat els drets i deures polítics i socials que ens pertoquen.

Aquest argument és el que han servir els americans durant dos-cents anys a l'hora de fundar nous assentaments. Allí on s'apleguen quatre cases pots trobar de seguida tres edificis públics: l'esglèsia, l'escola i la biblioteca. Els nens s'han d'educar (fixeu-vos en el matís: no convé, és imprescindible) per a que d'adults puguin ser ciutadans com Déu mana. Mai millor dit, ja que el subministrament d'assessorament espiritual queda en mans de l'Esglèsia (però això és un tema que avui no toca, Pujol dixit).

I la Biblioteca, abans que l'Ajuntament, el Catastre o l'Hospital. Perquè per a que la gent decideixi, cal que estigui informada. I el lloc on pot trobar la informació ha estat tradicionalement als llibres i diaris que hom podia trobar a les biblioteques.

Els americans, tot i la seva gran oferta audiovisual, mantenen una televisió pública i una cadena federal de ràdio de gran prestigi. De fet no és una cadena de televisió com ho coneixem aquí a Europa, sinó un servei al qual es poden subscriure cadenes d'arreu del país, un model més semblant al de les nostres ràdios.

Aquí, no només mantenim RTVE i RNE, sinó que el govern del Partido Popular va legislar sobre els esdeveniments esportius de interés nacional. I jo crec que, si bé veure el Barça o el Real Madrid pot ser un luxe, un plaer, un avorriment o una font de patiment, no es pot considerar una necessitat.

Si en canvi ho és rebre informació puntual i veraç dels aconteixements polítics, econòmics, socials, també els esportius, que ens envolten i condicionen la vida. Parlo de memòria, però recordo haver llegit als diaris casos de sentències d'embargaments en les quals els jutges dictaminaven que l'aparell de televisió era un be de primera necessitat, ja que està ben informat és avui dia imprescindible. I el mitjà de comunicació més eficaç és la televisió (discutible, ho admeto).

I Daniel pot argumentar que això ho pot fer també la iniciativa privada, i em sembla molt bé que ho cregui, però jo veig l'exemple anglès, amb molta més tradició democràtica que nosaltres, i opino que gràcies que tenen la BBC. Del contrari, entre Rupert Murdoch i els tabloides ja haguessin sumit a tot el país en una empanada mental de ca l'ample. En canvi, una empresa pública independent i eficaçment gestionada proporciona un punt de vista neutral (mai no pot ser objectiu) molt útil. Mai no se sap fins on pot arribar la implacable lluita per les audiències. Heu vist Network?

Cal fer esment d'una diferència importantíssima entre la informació i altra mena de serveis com, per exemple, els sanitaris. Quan tu vas al metge i t'atenen, t'adones de si ho fan bé o no. Potser t'adones amb retard, però tens maneres de comprovar que triguen poc a rebre't, el metge t'escolta, sembla o no que sàpiga del què parla, el dolor et desapareix o s'agreuja ... Ho notes, si el metge o l'ambulatori són bons. En canvi, amb la informació això no passa. A mi m'expliquen que Espanya ha invadit Irak i que ha fet fora els d'Al-Qaeda i l'exèrcit americà i m'he de creure el que veig a la tele, perquè no ho puc verificar per mi mateix. Heu vist Wag The Dog?

Per tant, considero una obligació de les administracions públiques el proveïr mitjans de comunicació eficaços que ajudin a formar i informar els ciutadans. A més, per a fer-los eficients, convé que també ajudin a entretenir els ciutadans. Podem discutir si l'obligació de l'Estat és mantenir aquests mitjans o només garantir la seva existència i utilitat pública, però si ja hi ha polèmiques sobre la imparcialitat dels mitjans públics, no vull saber què seria discutir sobre com l'Estat garanteix la imparcialitat dels mitjans privats. La censura i la llibertat d'experessió en boca de tothom a tot moment, i segurament no sense raons ...

I com que els mitjans públics administren diners públics, entenc que s'han de regir per normes diferents de les que apliquen a les empreses privades. Hi ha una sèrie de consideracions de caire ètic que per a un mitjà públic han de ser dogma de Fe.

Això és el que opino i crec que ja he escrit prou.

Salut i sort,

Costello Music

Aquest article és ben fàcil. The Fratellis són una banda de bar.

No sé si hi ha una definició rigurosa del que és una banda de bar. Jo he associat sempre el terme, pel que sentia a la ràdio i llegia a les revistes, a bandes com Dr. Feelgood, The Godfathers i tantes d'altres. Rock'n'roll, guitarres elèctriques a tope, una miqueta de blues i lletres clares: birra, nenes i rock'n'roll.

Doncs resulta que hi ha tres escocesos que a l'hora de muntar una banda han decidit fer igual que The Ramones i The Travelling Wylburis, crear una família imaginària, The Fratellis. El seu àlbum de debut és aquest Costello Music que tot i no aportar absolutament res al panorama musical, va tenir força èxit tant al Regne Unit com a iTunes.

The Fratellis toquen tres decibelis per sobre del que a mi m'agrada, però són divertits. Cançons fresques de tres minuts, guitarra, baix i bateria, ritme marcat, vocalista contundent i marxeta al cos. Especialment assenyats per acompanyar una Telecogresca, si és que recordeu el que eren (una bona farra, vaja).

No tenen tant bona premsa com els seus veïns Franz Ferdinand, ni toquen tant bé com ho feien els Dire Straits, ni tenen una cantant tant interessant com la de Texas, però a Glasgow a sortit una altra banda decidida a fer-nos-ho passar bé.

Salut i sort,

The Fratellis
Costello Music
Fallout Records, 2006.

Visitant museus

Com ja us vaig comentar, diumenge vam visitar el Museu Dalí de Figures. Però avui no toca parlar de Dalí, sinó de la visita al seu museu.

I és que ja feia temps que jo trobava a faltar una assignatura a les escoles, instituts, universitats o centres de rehabilitació d'adults: com visitar museus. Des de diumenge crec que tal assigntaura hauria de ser obligatòria.

I és que un museu no és un restaurant. A un restaurant, tothom (deixeu-me exagerar una mica) se sap comportar. Ningú no menja la paella amb els dits, ni tant sols als xiringuitos de platja més ordinaris. I quan anem a un restaurant d'aquests que cal corbata per a que et deixin entrar, ningú no porta una corbata amb l'ànec Dónald ni la combina amb pantalons de xandall, ni li demana al cambrer si li pot portar uns Cheetos per anar fent boca abans del caviar de Beluga. Oi?

En canvi a un museu passen coses extraordinàries. Jo estic convençut que Pedro Almodóvar troba molt material humà allí (els restaurants són territori més aviat per David Lynch o James Ivory. Exposem alguns exemples paradigmàtics:

• El desestressats. Certament, gaudir del temps lliure, i no diguem ja de l'art, demana deixar les presses al calaix. A un museu sempre trobareu algú amb esperit pedagògic qui, plantat qual estàtua de sal us impedirà avançar per un passadís estret o situar-vos al davant d'aquell quadre que friseu per veure. Però només fins que hagueu renunciat al vostre antiquat concepte del temps.
• Els tradicionals, que encara no han descobert la Web 2.0. No dubten en satisfer les seves inquietuds artístiques i de comunicació proclamant amb abundància de decibelis que Dalí de pintar bueno, pero de dibujar no tenía ni idea. Qui necessita un blog per a fer-li saber al món sencer allò que pensa?
• Famílies desestructurades. Com que els pares estan sota els efectes d'alguna droga inhibidora de la realitat, ells es dediquen lliurement a correr per enmig de la gent, jugar a l'amagatall i conèixer gent adulta, que mai no va malament. Res a dir de la canalla, però els pares són una altra història.
• Els innovadors. Hi ha una cua de més de cent persones esperant per pujar a una escala de tisora pel cantó esquerre. Cada mig minut, qui ha pujat per l'esquerra baixa per la dreta. Un innovador autèntic és aquell que entén que el que toca és passar de tothom i pujar per la dreta.
• Els anacoretes. Com que no poden evitar el contacte amb altres membres del génere humà, el que fan és pretendre que no hi ha ningú més al seu voltant mentre es mouen contemplant el seu horitzó particular. Malauradament per ells, i per la resta de la Humanitat, això provoca sorprenents i sorpresius contactes físics, especialment sorprenents quan es donen a les escales.
• Els detallistes. Són els únics que poden apreciar aquell mil·límetre quadrat d'art de debó en una pintura de metre i mig per dos metres. Es distingeixen clarament perquè són els que estan amorrats al davant oferint-nos a la resta una bella imatge de la seva esquena.
• Els anglòfils. La resta de visitants va recorrent la sala en sentit horari, però ells ho fan en sentit contrari. No confongueu amb els anacoretes ni els innovadors.
• Els sensibles. Qualsevol quadre o estàtua, encara que estiguin perfectament immòbils, els commou i genera un moviment espasmòdic fruit de la impresió artística que acaben de gaudir. Aquest gaudi es transmet de manera física a la gent que els envolta gràcies als seus braços, principalment.

I algú que fos expert podria seguir una estona més, però jo no entenc gaire d'art.

Salut i sort,