Antisemitisme o antisionisme?

Na Pilar Rahola ha publicat un article dissabte passat (17/12/2005), que també podeu trobar a la seva pàgina web. Reclama de SOS Racisme que s'impliqui en la lluita contra l'antisemitisme.

El primer que crec és que aquest escrit personifica en SOS una crítica envers la progresia catalana. Només la catalana, ja que El País va decidir publicar-lo a la part del diari que només es distribueix a Catalunya.

Jo porto temps deslligat de l'activitat de SOS Racisme. Ara només pago la quota i llegeixo el Colors quan m'arriba. Per tant, no puc pretendre explicar el coneixement de l'organització, que a la pràctica desconec.

Si que puc, en canvi, comprendre què fa que molta gent hagi deixat d'admirar l'Estat d'Israel i el món jueu i fins i tot s'hagi insensibilitzat envers el patiment d'alguns jueus. Especialment, quan els atacs provenen del món àrab o del musulmà. Ho associo directíssimament amb el patiment que altres jueus, encapçalats pel govern israelià, infligeixen a d'altres persones indefenses, la majoria àrabs i musulmanes (però no només aquests: llegiu sinó llibres com Pity The Nation: Lebanon At War de Robert Fisk, per a una extensa documentació).

Recordo que fa anys, més de 10, escoltava gent que deia que li faria gràcia visitar o fins i tot viure una temporada en un kibbutz. Hi havia, naturalment, el desig d'una experiència novedosa, però també una certa admiració envers una gent que ha aconseguit la independència després de dos mil anys i sobreviure a un dels pitjors genocidis de la Història (el segle XX ha batut diversos cops aquest trist record). Però això ja fa molt de temps que no em passa. Sovint, en canvi, participo en converses on el sentiment envers Israel oscil·la entre la incomprensió i l'odi.

És injust associar tots els jueus amb l'actuació del govern israelià. Això cal dir-ho abans que res i deixar-ho ben clar. Però també cal dir amb la mateixa contundència que és el propi govern israelià qui fomenta aquesta confusió malsana. Quan Sharon i companyia qualifiquen d'"antisemites" les crítiques al mur que ells han construit, és el que estan fent. Com en tants altres exemples, no pots demanar que et jutjin o et tractin de manera diferen a com tu jutges o tractes els altres. Com deia un professor que vaig tenir a l'EGB: "al pan, pan; y al vino, vino".

A partir d'aquí, cal examinar acuradament cada fet separat i jutjar-lo amb independència dels altres fets amb que uns i d'altres el voldran justificar. Altra cosa no ens permetria sortir de l'espiral de venjances obertes que hi ha a l'Orient Mitjà. I cal fer servir la mateixa vara de mesura per tothom, car sinó mai no hi haurà Justícia, que és l'únic camí cap a la Pau.

Salut i sort,
Ivan.

Comprar entrades

Vénen els Stones. Serà el proper 27 de maig que donaran un concert a l'Estadi Olímpic (em costa dir-li Lluís Companys) dins la gira de presentació del seu nou àlbum A Bigger Bang.

Suposem que decidim de comprar l'entrada. Estem segurs que el 27 de maig podrem anar al concert? Ja no entro en si ens vindrà de gust o no, perquè si paguem el preu, segur que voldrem rendibilitzar la inversió.

Imaginem, però, que aquella nit ens trobem malament; o ens trobem bé però l'endemà al matí tenim l'examen d'Estats Comptables; o no tenim cap examen però hem renyit amb la parella.

Avui en dia, comprar l'entrada d'un concert d'una megaestrella del rock és una aposta i, de vegades, també una aventura, com quan l'Springsteen vol donar un concert íntim al Teatre Tívoli.

Malos tiempos para la lírica, i també per aquells a qui ens agrada improvisar.

Salut i sort,
Ivan.

Abbatoir Blues / The Lyre of Orpheus

Nick Cave & The Bad Seeds Abbatoir Blues / The Lyre of Orpheus

Pels que no conegueu Nick Cave: imagineu-vos un creuament entre Tom Waits i Joe Jackson.

Són dos àlbums entregats junts, en una doble entrega. El primer és rock amb un aire soul, mentre que el segon, una mica més reposat, és soul amb gotes de rock.

Ara mateix només recordo una cançó (i n'hi ha 18 i una pista per CDROM) que no m'hagi agradat; no en recordo cap que hagi classificat com de farciment, i si que n'hi ha vàries (Get Ready for Love, Natural Boy, Supernatural, etc.) que no em fa res escoltar un cop i un altre.

A la seva pàgina oficial podeu enterar-vos de l'actualitat de la banda (incloent les seves gravacions més recents i fins i tot escoltar part de les seves cançons.

En definitiva, una obra rodona.

Salut i sort,
Ivan.

Montblanc obre a Barcelona la seva botiga més gran

La multinacional alemanya Montblanc va obrir ahir una botiga de 300 metres quadrats al número 99 del Passeig de Gràcia.

Pel que he llegit a Finanzas.com, es veu que també han instal·lat a la ciutat la seva seu central a Espanya. Això vol dir que confien en la capital catalana, que no els cal anar a la capital espanyola ...< cosa que a moltes empreses espanyoles els deu de semblar extravagant, i a amplis sectors polítics espanyols, inconstitucional. I cal tenir present quin és el preu del sól a Barcelona, i més concretament al Passeig de Gràcia.

Però em ve al cap una altra reflexió: no es suposava que era Espanya un país de gent amb imaginació i talent? I Barcelona la seu mundial del disseny fashion? Ara resulta que els alemanys són els que venen a vendre aquí els seus productes de luxe a preu d'or. Alguna cosa no em quadra.

Salut i sort,
Ivan.

Nostàlgia

Chittaugarh, Rajasthan: A Single Limur Silhouetted Against the Sunset, originally uploaded by DCVoyager.

Quan veus la foto d'un lloc on has anat de viatge t'agafa una barreja ben curiosa de sentiments.

Nostàlgia, abans que res. Orgull, si el lloc és llunyà o costa d'arribar-hi. Alegria, pel retrobament amb un vell amic. I segons com, emprenyament, per no poder tornar en un futur previsible.

La foto és de Chittaugarh, al Rajasthan.

Salut i sort,
Ivan.

Aviator

Ja fa uns quants mesos que vaig veure el biopic del famosíssim magnat. Biografia incomplerta, ja que el guió està centrat en l’època més caricaturitzable del personatge. També aquella en que va fer més coses interessants.

El film es queda enmig de tot. Exposa la trama amorosa d’Howard Hughes, pero no acabem d’esbrinar quins eren els seus íntims sentiments envers Katharine Hepburn (esplèndida Cate Blanchett) o Ava Gardner (massa freda Kate Beckinshale).

Ens engresca en la lluita entre la TWA i la PanAm, adobada amb la connexió política, però la mostra només a salts, sense que sigui el fil conductor de la història. De fet, és aquesta absència de fil conducto, de un lligam ferm en la trama, el llast més gran de la pel·lícula. El flim es limita a anar ensenyant anècdotes de la vida de Hughes, van passant coses a la pantalla, però en cap moment no apareix una línea argumental definida que permeti assolir el clímax dramàtic.

El que si que aconsegueix el film és definir l’estil de vida i la manera de ser tant de Howard Hughes com dels altres personatges, tot i que no hi ha cap personalitat que sigui retratada en profunditat.

Una llàstima que havent-se gastat els diners que ha costat el film, hagin estalviat en el sou del guionista. Costum hollywoodenca, em temo.

Salut i sort,
Ivan.

El té del matí

Una discussió típica és la què és més important per a fer bones fotos: tenir bona tècnica, una bona càmera, un bon model (o posta de sol, paisatge, etc.), o millor que res: molta sort.

Potser, el millor és tenir una tona d'imaginació, complementada amb una mica del altres factors, per a saber treure petroli d'una taça de té.

Salut i sort, Ivan.

Ivan, l'huracà

Avui he trobat per casualitat una foto que mostra els efectes de l’huracà Ivan a una casa de Pensacola, Florida. M’ha agafat un atac de curiositat i n’he trobada una altra, presa des de l’estació espacial internacional, i aquesta altra feta de ben aprop.

Resulta que el meu nom s’ha fet servir per a batejar tres ciclons tropicals i un tifó. No és pas per presumir-hi, però no està malament tenir alguna altra referència que no sigui la de sempre: Ivan El Terrible.

Ivan IV va ser el primer tsar de Rússia i va morir, sembla ser que enverinat, mentre jugava una partida d’escacs. Em sembla a mi que, tot i que el seu nom és molt conegut, la gent no sap perquè era “terrible”. La qual cosa ens porta a l’eterna discussió sobre què és més important, si el que fas o la reputació que tens. També anomenada tenir gràcia o caure en gràcia. Tenir talent o tenir sort, tema del Match Point de Woody Allen. Encara que hagués estat molt bo, el pobre Ivan hagués passat igualment a la Història com un personatge terrible, sense que ningú es plantegés què va fer per a merèixer aquest malnom. Us heu demanat mai quines ceremònies agradaven a Pere el Ceremoniós o què va fer Pedro III de Castilla per a ser cruel?

La Wikipedia té una entrada en anglès que en fa cinc cèntims de la tràgica vida d’aquest tsar que tenia el mateix nom que un que escriu blogs.

Salut i sort,
Ivan.

ERC no aprèn

Com que estem a la meitat de la legislatura del Parlament de Catalunya, és possible no només fer balanç d'aquests primers dos anys sinó també començar a fer previsions sobre com aniran els dos darrers. Avui em ve de gust xerrar sobre ERC.

ERC va començar pregonant d'una manera més aviat agosarada que amb ells arribaria la netedat política. No han aconseguit que empaperar CiU (tot i compartir moltes ganes de fer-ho amb el PSC) i tampoc no han donat gaire alegries en el camp de la netedat política: l’aparició d’Oleguer Carod com a alt càrrec, la intenció que l’oficina contra la corrupció depengui no només del Govern sinó d’algú del seu propi color polític ...

L’obra de govern és discutible per definició, però un dels punts febles de l’executiu presidit per Maragall ha estat que no ha sabut vendre la seva acció en cap moment. La gent, l’únic que ha escoltat a les notícies han estat discussions sobre l’Estatut i marrons com el del Carmel. En què s’ha notat a la pràctica l’aportació d’ERC al govern catalanista i d’esquerres? Crec que ningú no ho sap.

El tercer i darrer aspecte que vull comentar és el de la imatge pública. Van començar amb el desastre de Perpinyà. Naturalment, Carod va posar les millors intencions; naturalment, la COPE és mala malíssima i va exercir de tal. Però calia ser molt babau per a caure de quatre peus d’aquella manera.

El pitjor, però, és que no han après. ERC s’ha apuntat a totes les baralles possibles amb els seus socis de govern. Igual pensen que el fet que CiU estigui fent-ho malament com a força d’oposició els treu mèrits a ERC i volen compensar-ho una mica. I darrerament han recuperat l’esperit cridaner que va portar l’Àngel Colom a la formació. Si algú pensava que podien aprofitar la seva presència al Govern per a guanyar una reputació de moderació i responsabilitat, crec que ha quedat ben decebut.

Hi ha possibilitats de canvi? Ho dubto. Més aviat crec que la seva estratègia ara és compensar la posició radical del PP amb un discurs igualment radical. Entenc que Rodríguez Zapatero s’ha adonat d’aquest perill i és per això que darrerament li ha donat un parell d’avisos públics a veure si rectifiquen. De totes maneres, la gent d’ERC té cap, capacitat d’anàlisi i llibertat d’elecció, ja que no s’han casat mai amb ningú. El camí que decideixin fins les properes eleccions catalanes el poden decidir lliurement, i això en política ja és molt.

Salut i sort, Ivan.

Gente di Roma

Ettore Scola va signar fa dos anys una pel·lícula notable, que ara ha aconseguit estrenar-se entre nosaltres.

La opinió publicada i la publicitat donen a entendre que es tracta d’un documental, quan això no és cert. És una obra de ficció, però no es tracta d’una narració típica presentació-nus-desenllaç, ni tampoc pertany al gènere que Robert Altman va popularitzar ara ja fa més de 10 anys amb Short Cuts i que en honor seu de vegades anomenem "vides creuades". És més aviat el que Ken Loach va fer des dels seus començaments en blanc i negre a la BBC (per exemple Cathy Come Home, 1966) o el seu primer film (Kes, 1969).

En aquests docudrames, si li podem dir així, veiem la vida real de personatges reals. Hi ha, però, un guió, i els protagonistes estan actuant. No és un Dogma, ja que les restriccions no són formals sinó de contingut: reflectir la veritat, la realitat, amb el màxim de fidelitat.

La novetat que incorpora Scola és que, mentre Loach es centra en un únic personatge, o un grup ben definit, l’italià opta per recrear la diversitat romana. Ens presenta tota la varietat de caràcters que podem trobar a la vora del Tíber, amb cap paper que s’allargui més enllà dels cinc minuts, tot i que alguns van i tornen en el film.

Com a estudi antropològic, segurament falla per la manca de mètode científic, tot i que és del màxim interès. Com a obra cinematogràfica, hi ha ocasions en que li manca un pèl de ritme, un gir amb força, però el nivell general és molt satisfactori, i el director sap crear una expectativa certa en l’espectador: quina una en passarà ara?

Els personatges, de tendres i reals, es fan estimar gairebé tots; excepte els dolents de la peli, que n’hi ha com a totes les ciutats. I els actors fan exactament allò que s’espera d’ells: aconseguir que molts moments dubtis si no es tracta realment d’un documental, de real que sembla tot.

La única llàstima és que Alberto Sordi no pogués arribar a temps per participar en el que hagués estat un remat molt adient a la seva entranyable carrera.

Salut i sort,
Ivan.

Gente di Roma
Ettore Scola, 2003

Cobrar per jugar

Llegeixo a La Vanguardia un article sobre la creixent professionalització dels jugadors d'ordenador. De moment el negoci només ho és pels millors i les quantitats que guanyen no són extraordinàries si les comparem amb les disciplines esportives, però això va a més.

Cobrar per jugar ... i sense cansar-se ...

A High Fidelity, John Cusack ens explicava quina era la seva llista de 10 millors ocupacions laborals de la història, entre les quals periodista de la revista Rolling Stone a la segona meitat dels anys 60 i d'altres no menys atractives.

De moment, els professionals ho són de jocs d'acció, principalment de shooters, però no descarto que, igual que hi ha jugadors professionals d'escacs, n'arrivi a haver del Civilization. Però ves a saber de quina versió.

Salut i sort,
Ivan.

El Perich, sense concessions

Ahir vam anar a veure una exposició, la del Perich a la Virreïna, que hauria de ser de visita obligatòria.

Tal com avui està el pati, sembla gairebé impossible que en aquest país, en èpoques en teoria molt més controvertides que aquesta, hagués existit mai la ironia, un recurs que demana alhora un fi sentit de l’humor i una intel·ligència afilada.

El Perich dibuixava i escrivia amb aquestes qualitats, i també amb tendresa cap els humans i fermesa contra les actituds. Els seus gats, el presentador del Quinto Canal i els seus intel·lectuals en perpètua contradicció són personatges tant entranyables com reconeixibles, amb els quals m’ha agradat molt de retrobar-me.

Malauradament, el país va perdent els seus pensadors crítics, llei de vida, sense que aparegui un recanvi d’igual categoria, signe de decadència. Enyoro no només la punyeteria del Perich, també el far moral que representava el Vázquez Montalbán, l’hedonisme irreverent del Terenci Moix, la independència insubornable de la Montserrat Roig i, en un altre nivell, el desparpajo i manca de complexes d’aquell català de Buenos Aires que era Gato Pérez.

Salut i sort,
Ivan.

The Final Cut

El passat dissabte 2 de desembre del 2005, The Final Cut van donar el primer concert de la seva nova i exitosa gira The S-9 Shows. Neu no n’havia, però allà dalt feia un fred que pelava ...

En Joan, l’Alejandro i el Carles s’ho passen la mar de bé tocant junts i s’ho van fer passar gairebé tant bé a una bona colla d’amics. No tracta d’això, la música?

A mi em van agradar especialment Time in My Side i Slave of Oneself, però són només dues d’un grapat de cançons que amb temps, un baix i un bon productor podrien tenir força èxit. I amb un disbarat de diners invertits en promoció, és clar.

Salut i sort, Ivan.

Match Point

Match Point Woody Allen

La darrera de Woody m’ha agradat més que l’anterior, Melinda & Melinda, que ja és dir. Les crítiques havien pregonat que era una nova obra mestra i les expectatives eren altíssimes.

Aquest cop li ha donat per a fer una història de misteri, en principi psicològic, al voltant d’una trama amb punts en comú a la de Crimes and Misdemeanors. La vessant de thriller té una sèrie de debilitats en el guió que són pròpies dels guionistes més interessats en parlar dels personatges que en desmuntar el puzle. Li va passar això mateix a Sidney Lumet quan va rodar A Stranger Among Us (guió del Robert Avrech), una història en que el més interessant era confrontar dues maneres d’entendre la vida. Aquí, l’interès rau en observar un trepa simpàtic, cínic, implacable i molt afortunat, barrejat amb una sèrie de gent molt millor que ell però que no gaudeix de la seva sort.

Veureu que l’argument, a partir de determinat punt, té molts punts comuns amb una altra obra mestra d’Allen, Crimes and Misdemeanors, on en canvi apareixen temes morals ben diferents.

Formalment, canvia la decoració però tot roman igual. Com que a Amèrica no troba productors que vulguin jugar-se els quartos amb ell, ara ha hagut de rodar a la city de Londres; si el jazz és la banda sonora de Nova York, Woody ha decidit que l’òpera és el que li escau a la capital britànica; i el canvi de repartiment, completament britànic a excepció de la bella Johansson, bé forçat pel finançament per part de la BBC. La resta de canvis no ho són: no és el primer drama (Interiors, Husbands and Wives), ni el primer cop que ell no actua (Sweet and Lowdown, per exemple), ni el seu primer thriller (Manhattan Murder Mistery).

Em continua agradant Allen perquè continua fent el que tots els grans autors, en qualsevol mena de gènere, fan: expliquen la vida, com som les persones. En aquesta ocasió ho fa d’una manera freda, desesperançada, gairebé sense sentit de l’humor. Som víctimes de la bona o mala sort, del fate, sembla que digui. I el que diu continua agradant-me, perquè continua sent una reflexió molt lúcida i no gens complaent.

Salut i sort, Ivan.

Perquè un blog?

Si algú, alguna vegada, em demana què faig escrivint un blog, el que faré serà citar el que ha escrit una noia que vesteix faldilla vermella en el seu blog.

I afegir que és un plaer anar descobrint intel·ligències i sensibilitats anònimes. I encara més si afegeixen una foto suggerent :-)

Salut i sort, Ivan.

Cuidar el client

Llegeixo a HoyDigit@al l'article en que s'explica el bé que ha anat la XVIa edició del Festival de Cáceres, cel·lebrat a l'Hotel Arts de Barcelona.

Les primeres catorze edicions d'aquesta mostra gastronòmica s'han cel·lebrat, com és lògic, a la capital extremenya; la de l'any passat va viatjar a Madrid, per promoure el turisme i el coneixement dels productes autòctons; i la d'enguany ens ha vingut a visitar por ser [Catalunya] la segunda región en la aportación de turistas a Extremadura". D'això se'n diu cuidar el client.

A altres llocs, en canvi, de cuidar el client en tenen un altre concepte. Hi ha llocs on diuen que per a que et comprin els teus productes no has de badar boca. Especialment, en matèria política: és molt desaconsellable manifestar-te públicament en determinat sentit, ja que podria fer caure les vendes. Tampoc no és assenyat ser aficionat al futbol, especialment d'equips gaire competitius, ni de l'hoquei sobre patins, una disciplina que a Espanya aixeca molta controvèrsia. Finalment, és molt important que les adquisicions d'altres empreses, foranes o del mateix país, es facin amb gran discreció i procurant que les decisions les prenguin sempre els de fora.

És evident que aquesta modalitat de màrketing no ha arrivat encara a Extremadura, on gent com el senyor Rodríguez Ibarra defensa constantment les seves empreses donant un clar exemple de llibertat d'expressió sense límits.

Salut i sort, Ivan.

The Middle East Research and Information Project

El website d'una ONG americana (la seu és a Washington, D.C.) que elabora anàlisis sobre la situació a l'Orient Mitjà. Més que interessant. Salut i sort, Ivan.

Nou film sobre Neil Young

Llegeixo en el portal mexicà Vanguardia que Jonathan Demme estrenarà el seu film Neil Young Heart of Gold al festival de Sundance d'enguany. Aquest film es va rodar durant els dos concerts en que Neil va presentar el seu darrer treball, Praerie Wind, a Nashville. De fet, la pel·lícula havia de tenir el mateix nom del disc, i la fitxa d'IMDB encara l'anomena així. Johnathan Demme ha rodat video-clips de Bruce Springsteen, però cal recordar especialment que és qui va rodar Stop Making Sense, probablement el millor concert mai filmat [dels Talking Heads].

Les expectatives no poden ser millors. Salut i sort, Ivan.

Llibertat d'expressió?

Segons informa Baquia en aquest article un iranià ha vist com no pot residir a Estats Units degut a les opinions expressades en el seu blog. CNet també s'ha fet ressó d'aquest cas. Ells fins i tot citen el cas d'un periodista de The Economist que va viure el mateix de primera mà: els funcionaris de la blue line van estar mirant les fotos que portava dins la seva càmera digital i van estar explorant els continguts del seu portàtil.

Hi ha múltiples lectures sobre el cas (respecte a la intimitat, potestad de decidir segons què per part dels funcionaris, llibertat d'expressió, hipocresia política, etc.), però queda clar que la blogosfera té una importància real en una porció cada cop més gran del món occidental.

Salut i sort, Ivan.

Jocs als que m'agradaria jugar

Però resulta que no tinc temps!

Malauradament, el nostre ritme de vida ens ofereix constantment temptacions, però no ens proporciona l'oportunitat real de gaudir-les. Per exemple, és molt fàcil tenir la discografia complerta de Dylan, Joe Jackson, Pink Floyd i Brad Meldhau; poder-les escoltar detingudament, ja és una altra cosa.

Igual passa amb els jocs per PC (Avui no parlaré de jocs de taula). Fa segles que no puc tocar el Civilization III, i m'agradaria provar-ne uns quants que he vist a les estanteries de la FNAC:

• Civilization IV: la darrera versió del gran clàssic dels jocs d'estratègia.
• Silent Hunter II: un simulador de submarins de la Segona Guerra Mundial.
• Sherlock Holmes, El Pendiente de Plata.
• The Movies: o com convertir-se en un productor de Hollywood.
• Sid Meier's Pirates!: Mr. Meier ha actualitzat el també seu i famós joc de pirates.

A vosaltres, a què us agradaria jugar? Salut i sort, Ivan.

Quina tecnologia és necessari desenvolupar?

L'article de Michael Canellos a CNET Perspectives tracta sobre la possibilitat que la Índia pugui explotar les aparentments immenses reserves de petroli que hi ha al seu subsol ... si es desenvolupés la tecnologia que ho permeti.

El que em crida més l'atenció de la seva reflexió és com ha evolucionat el concepte alta tecnologia darrerament. És cert que ni la Geologia ni l'Enginyeria Mecànica semblen temes gaire apassionants avui en dia, però no es pot pas menysprear el seu grandíssim impacte econòmic.

En els darrers anys ha semblat evident que les tecnologies interessants eren les de generació d'energia neta, la biotecnologia (especialmente la genètica) i les TIC. Si es confirma el que apunta aquest article, podem veure com la terra de Gandhi pot no només formar hordes d'enginyers de software sinó també manades de geòlegs i enginyers.

Al cap i a la fi, el sector que mou actualment l'economia espanyola (la contrucció) té més de 2000 anys d'història ...

Per altra banda, la perspectiva que el segon gegant asiàtic pugués competir amb Aràbia Saudí al mercat de l'or negre, té unes implicacions geoestratègiques de primer ordre. Econòmicament, li donaria la volta a la situació actual: un fluix immens de dólars i llocs de treball cap a la Índia; l'impacte social sobre 1000 milions llargs de terraquis ja el podeu imaginar; tot el tema d'estalviar hidrocarburs i desenvolupar fonts d'energia netes podria quedar en un segon terme; i políticament, l'equilibri de poder mundial giraria -encara més- sobre Àsia.

Salut i sort, Ivan.