Wincing The Night Away

The Shins han publicat el seu quart CD i tothom parla d'aquest com un dels millors CDs del començament d'any.

La veritat és que està molt bé. Són onze cançons totes escrites pel seu líder James Mercer, què és qui també canta amb una veu neta i una dicció clara, com correspon a un bon cantant. A l'hora de penjar etiquetes al que fan The Shins podem parlar d'indie pop, jo els relaciono amb el pop-rock anglès més que amb els seus compatriotes. Una cosa semblant al que us vaig dir no fa gaire de The Long Winters.

Tenim alguns mig tempos (Sea Legs, A Comet Appears) amb interessants moments instrumentals, algun riff de guitarra elèctrica, però sobre tot pop alegre i sense complicacions de cançons com Phantom Limb i Australia. M'ha agradat especialment l'aprofitament dels teclats i les guitarres lànguides que posen a Red Rabbits, fora del que és comú avui en dia (i que era moda fa trenta anys). No espereu tampoc un àlbum ballable i engrescador, no és adient per a fer ballar els assistents a una festa, però és una bona elecció si vols estar escoltant quelcom agradable i alegre mentre fas un puzzle.

Salut i sort,
Ivan.

The Shins
Wincing The Night Away
Sub Pop, 2007.

The perfume

Encara no he llegit la novel·la de Patrick Suskind, però ahir vaig anar a veure el film de Tom Tykwer. Per tant, no puc jutjar la bondat de l'adaptació i del que parlaré aquí és només d'una pel·lícula. Avís per a lectors.

Com a pel·lícula, està molt bé. El cinema ha tractat moltes vegades el tema de l'assassí en sèrie, però ha acostumat a fer-ho des d'una perspectiva contemporània. La majoria de films que aborden el tema (de memòria: Citizen X, la millor; El silencio de los Corderos, impressionant; Copycat, amb les millors actrius; The Bone Collector, amb la policia més guapa i a més bona actriu) estan situades al temps present, on sembla natural, ja que abans aquestes coses no passaven. Jo recordo haver vist un film hispano-alemany titolat El cebo que amb poc pressupost, blanc i negre i sense efectes especials ni sang ni fetge feia molta por i estava ambientat als anys cinquanta (en aquella època era el temps present). Serial killer en un film d'època recordo El Pacto de los Lobos, visualment efectista però mediocre. O sigui que queda poc per inventar.

I aquí és on entra Suskind, amb tot el món sensorial particular del seu personatge. Un pervers hedonisme que el porta a sacrificar (voluntàriament o no) a quanta gent faci falta per a aconseguir el seu plaer i propòsit. Hi ha qui li ha vist una interpretació religiosa a la novel·la, jo en canvi he vist The Perfume com una barreja entre la trama policial (on el protagonista és un dolent especialment odiós), el retrat d'època i una poesia visual molt aconseguida.

La gran estrella de la funció és la impactant fotografia de Frank Griebe. El perfum és una successió d'imatges molt ben aconseguides i de tota mena: paissatges, retrats, collages, ... n'hi ha de reals i de creades per ordenador, amb colors apagats (al mercat i a les ciutats, de l'estil que ha fet servir Eastwood a Banderas de nuestros padres) i amb colors vius (la Toscana, la Costa Brava) i amb ocres maravellosos resultat figurat de la llum de les espelmes. Per moments he recordat tant la pintura de Velázquez com els bodegons clàssics, una delícia visual. (Això si: els cinc primers minuts de pel·lícula no són aptes per ulls sensibles.)

Amb això, una música absorvent i molt ben acoplada a la història i un disseny artístic molt precís en la reconstrucció històrica, ja havia mitja feina feta. Vestuari, escenaris, localitzacions ... absolutament tot perfectament posat per a fer-te creure que tens una finestra oberta al segle XVIII. Pels catalans hi ha l'atractiu afegit d'anar reconeixent els espais on es va rodar The Perfume: el carrer Ferran, el Call de Girona, la Catedral de Tarragona, la Costa Brava, entre d'altres. Només quedava trobar quatre intèrprets que donessin el to.

Ben Wishaw dibuixa un assassí en sèrie arquetípic, fred i repulsiu però que també té una aparença tendra quan el director i la veu en off de William Hurt volen que ens identifiquem amb la seva cerca de la bellesa. Dustin Hoffman disfruta interpretant un perfumista histriònic i un Alan Rickman, excel·lent com sempre, completen un repartiment prou competent, on els secundaris no mereixen aquest adjectiu.

Em queduen el gust d'anar reconeixent paisatges familiars i la bellesa primaveral de Rachel Hurd-Wood, la darrera d'una successió de belleses pelroges que ens regala aquest film.

Salut i sort,
Ivan.

Tom Tykwer
The Perfume
2006.

Karneval: les fotos

La Nunuki (i em diuen que també la Py) reclamen més informació carnavalera ... i sobre tot més fotografies comprometedores. En fi, que quan dues senyores et demanen quelcom, el millor que pots fer és complaure-les.

Comencem deixant constància de l'ambient als carrers de Köln. Fixeu-vos en el percentatge de disfressats respecte del total de la gent. Aclareixo que els que apareixen en primer pla van disfressats de personal d'obra, no són treballadors.

I això és a l'estació del tramvia. Aquí és una llàstima que la majoria de la gent porti quelcom d'abric a sobre, però és que heu de tenir en compte que quan surts d'un local t'has de posar alguna cosa per a no notar la baixada de temperatura. Tot i així no ens podem queixar del temps que ens va fer.

I aquesta és la plaça on ens va deixar el tramvia. No és que siguin fotos massa lluïdes, ho sé, però ja em direu què espereu d'una vaca que s'està movent enmig de tota aquesta gernació. Per allà enmig hi ha un parell d'abelles, una disfressa molt popular aquest any.

L'ambient a la festa era més o menys aquest. Això que veieu són les escales, un punt conflictiu on convergien els que anaven a buscar cervesa o salsitxes (també havia hamburgueses i steak tartar, no creieu), els que buscaven parella, els que cercaven la parella, els que buscaven desesperadament el bany (ai, la cervesa ...) i els que volien canviar d'ambient musical. A l'esquerra, el grup de rock, quan ho amplieu igual es veu bé.

Aquest és un dels típics grups que interpreten cançons de Carnestoltes. Estan actuant a un centre cultural, a la festa que ja he comentat a un altre article, i van tenir un èxit impressionant. La vaca de la primera fila no és cap de nosaltres dos: és una rossa avorrida que no va fer bona cara en tota la nit i va deixar en mal lloc el sindicat vacú.

Aquests dos no es coneixien (o això semblava) a priori, però la germanor del karneval, la nit, la música, els litres de cervesa i les ganes de festa fan ... ja ho veieu el que fan. Va haver consens en afirmar que el de la dreta és clavadet al John Goodman. A vosaltres què us sembla?

El de Claudia és una disfressa típica: perruca lluent, vestit agoserat i a lluir somriure. La Lenka va d'astronauta.

Aquesta noia és italiana i els combinats (vodka/coca cola/red bull) que preparava la Lenka no li van sentar massa bé. A banda d'això, la disfressa de felina és una de les més populars entre les noies: hi ha les que es posen una samarreta leoparda i es maquillen una mica la cara, les que com aquesta mossa es queden en un punt intermig, i les que es vesteixen de cap a peu de tigresses. Miau!

Quatre amics (Ester, Lenka, Samuel i John) vestits d'astronautes.

Ara podeu riure de valent. A les tantes de la matinada m'agradaria veure-us a vosaltres a una festa que comença a una hora tant inhumana com les sis de la tarda. I després d'haver dinat no-recordo-què acompanyat d'un combinat amb vodka, red bull i coca cola. Mai no deixeu que una eslovaca us convidi a dinar ... Els que us esteu demanant què és el que penja al davant, passeu a la següent foto.

Aquest és l'estri que et permet portar i tenir la cervesa sense haver de menester les mans. Bé, cervesa o el que volgueu beure. Tothom el fa servir. Aquest era de goma, però n'hi ha de punt, de plàstic, de roba, llisos, estampats, fashions, horteres, ... Compte que si queda poc líquid hi ha perill que bolqui i et taquis de birra. Parla la veu de l'experiència.

I finalment, la constatació que jo no era la única vaca que es movia per Köln ara fa una setmana.

No sabeu el que costa paginar bé un article amb fotos a Blogger! El resultat és acceptable i prou, però crec que us farà gràcia.

Salut i sort,
Ivan.

Lon Gisland

Els Beirut ofereixen un EP als seus afamats seguidors. Senyal que hi ha negoci, és a dir, interès pel grup.

Malauradament, aquesta entrega del treball del senyor Condon no aconsegueix arribar a l'excels nivell del seu primer CD. La versió de Scenic World, alternativa a la que apareix a Gulag Orkestar, és el millor d'aquesta breu entrega. Els altres quatre talls no contenen ni l'alegria ni la profunditat que el primer CD lluien com a bandera.

De les quatre cançons noves la inicial Elephant Gun, amb el seu moment cantant i el seu final instrumental és la més interessant del disc. Té un aire trist que contrasta amb l'explosió de vitalitat del seu debut. El que si es manté és l'estil, basat en la música gitana dels Balcans i l'est d'Europa, aconseguint un difícil i sublim equilibri entre el rock, el folk i el jazz de Django Reinhardt. My Family's Role in the World Revolution sembla una maqueta d'una cançó de la que encara no hi ha lletra; The Long Island Sound sembla una altra peça encara a mig treballar (i potser aclara el misteri del títol de l'EP); i Carousels és simplement una cançó acceptable.

Potser és que ens haviem fet una imatge equivocada i la creativitat de Zach Condon és més complexa del que semblava. Potser que esperar que tant aviat repetís el nivell d'un dels millors àlbums de l'any passat era massa demanar.

Salut i sort,
Ivan.

Beirut
Lon Gisland (EP)
Ba Da Bing!, 2007.

Irlanda 43 - Anglaterra 13

Croke Park va ser ahir l'escenari d'un magnífic partit de rugby en que Irlanda es va resarcir de la decepció patida la setmana passada, quan França la va derrotar amb un assaig en el darrer minut que remuntava un partit que els irlandesos havien treballat molt.

La primera mig hora del matx es va resoldre amb un intercanvi de cops de càstig que, donat que els anglesos es veien més exigits, donava més oportunitats a Ronan O'Gara que no a Jonie Wilkinson. El 9-3 reflectia això i donava tranquilitat als del trèbol. El joc havia començat com seria durant tot el partit: ràpid, viu, alternant joc de davantera, joc a la mà i, a la banda irlandesa, patades profundes i mesurades que guanyaven molts metres. Ahir la defensa irlandesa va estar esplèndida des del primer moment; l'anglesa va aguantar durant aquesta mig hora.

Gràcies a dues poderoses jugades de davantera, primer Dempsey i després Wallace van aconseguir en deu minuts dos assajos que O'Gara va poder arrodonir per a un 23-3 que al descans deixava les coses molt de cara al conjunt de casa. En la primera, a més, Irlanda va donar una lliçó sobre com aprofitar una touche a cinc metres, fixant primer la davantera rival i després movent ràpidament la pilota de banda a banda del camp.

Quan a la mitja part et trobes vint punts avall, només et queda l'opció d'atacar amb tot i aconseguir un assaig ràpidament. Això és el que va fer Anglaterra, que gràcies al debutant Strettle (a banda de l'assaig va fer un bon partit) i a la conversió i un cop de càstig de Wilkinson es va acostar fins el 23-13. I aleshores, a falta de vint minuts, arriben les dues jugades que comencen a decidir el partit: primer, O'Gara transforma una altra falta, després, Wilkinson en falla una, tot en tres minuts. El vent havia canviat de direcció.

Els darrers vint minuts van ser un calvari pels anglesos. Primer Shane Horgan va culminar el seu extraordinari partit amb un assaig. Després, la línia de tres quarts va començar a a moure ràpid la pilota i a generar mauls i rucks que no feien més que posar en evidència la ja castigada davantera anglesa. Tom Darcy va estar especialment actiu durant tot el partit. Quan Irlanda va fer sortir del camp per a rebre els aplaudiments del públic tant el capità O'Driscoll com el propi O'Gara, tothom sabia ja com acabaria el matx. Només quedava que Isaac Boss executés un contraatac fulminant per a assajar entre pals al darrer minut.

La jornada del Sis Nacions havia començat amb la sorpresa del torneig. A Murrayfield Itàlia aconseguia la seva primera victòria a domicili des que va incorporar-se al torneig l'any 2000. Ha derrotat Escòcia amb un contundent 17-37 després d'haver-se posat pel davant amb un definitiu 0-21 als cinc minuts de partit, tot aprofitant tres errades en el joc a la mà dels desastrosos anfitrions.

A París, França va imposar-se al País de Gal·les (32-21) i es converteix així en la única selecció invicta i en la gran favorita a revalidar el títol aconseguit l'any passat.

Salut i sort,
Ivan.

Notes on a Scandal (BSO)

Aquesta és la banda sonora d'un dels films que estic esperant que estrenin a la cartellera de Barcelona. La signa el veterà, prolific, influent, iconoclasta, controvertit i admirat Philip Glass.

La pel·lícula, protagonitzada per Judi Dench i Cate Blanchett, promet. Segons la web oficial de Philip Glass, es tracta de "a story of loneliness, loyalty, envy and love about a pottery teacher entering into an affair with one of her students, causing upheaval in her personal and professional lives". És a dir, un drama d'amors i traicions.

En canvi, escoltant la música sense haver llegit res d'això m'ha semblat intuir una trama de misteri, més aviat del cinema negre que no d'un drama amorós. He trobat abundants moments de tensió, de complicació, de problemes oberts, però cap ni un en que la música anuncia que ningú estigui apunyalant algú altre a una banyera, que hagi una parella que s'estimi o que a la pantalla s'estigui veient una escena de llit.

Formalment és una composició simfònica totalment instrumental. No hi ha ni veus, ni cors, ni instruments electrònics, ni arrenjaments contemporanis com els que Glass ha fet servir en d'altres bandes sonores o treballs anteriors. Probablement el millor adjectiu per definir aquesta música és "tensa". No és pas angoixant i si agradable d'escoltar, tot i que com acostuma a passar amb les bandes sonores, segur que sóna millor al film que per separat.

Una obra, en definitiva, molt interessant. Veurem si la nit del 25, a la tercera nominació, Philip Glass rep un Oscar.

Salut i sort,
Ivan.

Philip Glass
Notes on a Scandal
Rounder/Umgd, 2007.

Nominacions Oscars 2006

Com que no he vist la majoria de films que opten als Oscars aquest cap de setmana, no puc participar en cap porra. Però hi ha algunes tonteries que si que puc dir sobre pelis que si he vist:

• Què li han trobat a la fotografia de Children of Men?
• Ningú no es pot queixar si li donen l'Oscar a Leonardo per Blood Diamond.
• Penélope ho té cru: de les altres candidates només he vist la genial imitació que fa la Mirren de la Reina d'Anglaterra a The Queen, però a banda que totes tenen un prestigi i un glamour que Pe allà encara no té, hi ha la barrera de l'idioma. Crec que la única actriu que ha guanyat un Oscar actuant en un idioma diferent de l'anglès va ser la Sofia Loren de Risso Amargo. Això si, l'èxit de la nominació ja l'ha assolit i és un reconeixement inqüestionable, tant per ella mateixa com per Volver.
• Dels actors secundaris, millor Djimon Hounsou (Blood Diamond) que no Mark Wahldberg (The Departed).
• I millor també Adriana Barraza que no la fantàstica Rinko Kikuchi, totes dues a Babel.
• Dels tres directors nominats, qui més m'ha agradat ha estat Stephen Frears a The Queen, treient petroli d'una trama que no té gaire d'especial i de la que tothom coneix el final. Res a dir si premien l'excel·lent Scoresese de The Departed. Molt bé ho ha hagut de fer Clint Eastwood a Letters from Iwo Jima per a que no l'hagin nominat per Flags of Our Fathers, on dóna una lliçó sobre us del flashback i rodar escenes bèliques amb poc personal i poc temps.
• No he vist United 93. De les altres quatre, el millor montatge és el de The Departed, de molt llarg.
• Si no li donen l'Oscar a la millor peli a The Departed m'emportaré una gran sorpresa. Millor que The Queen i molt millor que Babel.
• He vist les tres d'efectes visuals! Voto per Poseidon, tot i que la segona dels Pirates del Carib (com és que no vaig escriure article?) també em semblaria bé. Els de Superman Returns (aquesta la vaig veure en pantalla petita) són en canvi molt convencionals: recorden i milloren tècnicament els de la primera entrega, però res més. Però de totes formes, els millors efectes especials els he vist a Flags of Our Fathers: et creus realment que el que estàs veient és la flota americana, tant des de dalt del Mont Suribashi com des d'un dels vaixells de transport.
• The Departed té un guió molt millor que el de Children of Men.
• Tant el guió de Babel com el de The Queen són extraordinaris.
• La propera vegada que a la porta del cinema jo digui que no vull veure un film com El laberinto del Fauno i que prefereixo veure quelcom de l'estil Un café en cada esquina, tant la Carme com la Yolanda tenen permís per a fer servir la força física per a impedir aquest disbarat i castigar-me.

Salut i sort,
Ivan.

Blood Diamond

No fa gaire parlava de Babel, una pel·lícula ideològicament valenta i lúcida, però cinematogràficament pobra. Blood Diamond es pot descriure en iguals termes.

Blood Diamond aparentment parla del tràfic de diamants en països en conflicte. Realment toca molt millor altres temes: les sagnants guerres civils que massacren molts d'aquests països, el drama dels nens soldats, l'ús sense cap mena d'escrupols que Occident en fa del continent (recursos, gent, terra), el paper dels mitjans de comunicació i, en definitiva, de l'indefensos que estan els pobles africans respecte dels poderosos. Tot això a partir de tres històries personals que es creuen a Sierra Leona i amb un ritme trepidant.

Edward Zwick, que fins ara havia tingut més reconeixement com a productor que no com a director, ha intentat barrejar la reflexió política amb un film d'acció, seguint l'exemple de Traffic (en va ser productor) i sobre tot, de Spy Game, per mi la que millors resultats ha aconseguit d'aquesta combinació. Però, pel que fa a la denúncia, l'explicació sobre com funciona el tràfic de diamants és incomplerta, no s'explica prou bé perquè la guerrilla és tant salvatge i la corrupció al país només s'intueix. I pel que fa a la narració, el ritme, tot i ser molt viu i mantenir-te en tot moment pendent del què passarà, és de vegades massa irregular, especialment a partir del moment en que comença el darrer viatge (que naturalment no us explicaré).

Leonardo Di Caprio torna a oferir una interpretació sensacional que l'ha portat a la seva tercera candidatura a l'Oscar. La seva interpretació d'un traficant de diamants desarrelat és potser el millor del film. Di Caprio imita de manera molt convincent l'accent sudafricà i dóna una gran credibilitat en tot moment: quan va de ligón, quan només està pel negoci, quan és un mercenari despietat i quan és una ànima torturada, un rol que malauradament li escau massa cops a la gran pantalla.

Acompanyen a Di Caprio la bellíssima Jennifer Connelly, eficaç i limitada com sempre, i Djimon Hounsou, a qui recordareu de la segona entrega de Lara Croft, Gladiator i especialment d'Amistad. Si a les seves aparicions anteriors aquest antic ballarí (membre del cos de ball de Madonna) simplement complia, aquí clava perfectament la seva interpretació de pare atormentat i es guanya la seva segona nominació com a actor secundari.

A mi m'ha agradat moderadament. Li he trobat mancances clares i un excès de moralina i bones intencions cap el final del film, però també he de dir que tractant-se d'un film d'aventures situat a Àfrica, arribar al final de l'article sense lloar la fotografia ni la música (del prolífic James Newton Howard) és una garantia d'entreteniment.

Salut i sort,
Ivan.

Edward Zwick
Blood Diamond
Warner Bros, 2006.

Rosenmontagzug

Dilluns va ser el dia de la Rua de Carnestoltes. Aquest any no hem pogut assistir a la de Colònia, que com és costum barreja tradició, irreverència i sàtira política: els alemanys s'estimen molt les seves tradicions, són uns apassionats de les discussions polítiques i tenen molt més sentit de l'humor del que els tòpics els atorguen.

Anem a veure unes quantes fotos que he trobat per internet de la Rosenmontagzug, que es com en alemany es diu la desfilada del dilluns de Carnestoltes. Les de El País són d'ahir dilluns, mentre que les de Flickr són d'altres anys però molt representatives.

Hitler Humillado
Foto publicada per El País. Ara mateix està triomfant a les cartelleres alemanes la comèdia Mein Führer, que aborda el nazisme d'una manera mai vista al cinema. Fer broma d'aquell periode durant molt temps ha estat tabú, ara sembla que la mentalitat ha canviat.

Pelea de Gallos
Foto publicada per El País. La frontera francesa no està tant lluny i els candidats a la presidència francesa també són motiu d'atenció. Recordo que fa dos anys vam veure imatges conyones de Helmut Kohl i del Schroeder, o sigui que també tenen mala baba amb els seus líders actuals.

La Iglesia no se salva de la caricatura
Foto publicada per El País. El primer Papa alemany en més de cinc-cents anys no anava a lliurar-se de tenir la seva pròpia carrossa, oi? Algú em pot dir perquè el posen en un cotxe d'auto-escola? És que Ratzinger no sap conduir?

Rosenmontagszug Köln. Una foto de picksel. Com podeu veure, hi ha gent que s'esforça un munt tant en les carrosses com en les disfresses. Tot i que les més cridaneres són les satíriques que he posat al davant, la majoria de carrosses són d'aquestes, de lluir habilitat a la confecció, model elegant i divertit.

Land unter. Una foto de nora_la.Vista general amb la preciosa catedral de Colònia al fons. Fixeu-vos en la munió de gent, tota disfressada. Fa dos anys nosaltres estàvem si fa no fa en aquest punt del recorregut. La desfilada havia començat sobre les nou del matí, nosaltres vam posar-nos al lloc cap allà quarts d'onze, i la primera carrossa no va arribar fins gairebé la una. Tot això sota el tòrrid clima hivernal alemany fa que el consum de gluewein (vi calent) sigui d'allò més popular.

-. Una foto de lichtundschatten. Segurament aquest soldat del segle XVIII està muntat a un cavall (ho dic per l'enfocament) però també podria ser algun dels speakers, els que van arengant la gernació congregada i cridant allò de Kölle! Alaaf! que els engresca tant. És una de les disfresses més populars.

Wenn et Trömmelche jeht.... Una foto de nora_la. Les bandes de música són omnipresents. A més, al llarg de tot el recorregut hi ha instal·lada megafonia, o sigui que quan no hi ha música en directe, tens el fil musical. Amb el soroll ambiental i els cors espontanis de tots els congregats, és clar.

Rosenmontag Parade. Una foto de jfvo oldskool. Aquesta és una carrossa típica. Fixeu-vos en el gest que estan fent els de dalt: estan llençant kamelle, caramels. D'altres llencen flors, bombons, i especialment xocolata. des de galetes petites fins a capses tipus Lidl de gran mida, però el típic són les barres, o fins i tot llibres pels nens petits. Ara fixeu-vos en la gent que està mirant la rua a la següent foto.

Rosenmontag Parade. Una foto de jfvo oldskool.Veieu la bossa vermella? Doncs segurament ja està plena de llaminadures. No he trobat cap foto on es vegi alguna de les lluites sense quarter que es produeixen entre el públic quan la xocolata arriba al terra ... La qüestió és que has d'anar preparat amb si més no un parell de bosses de gran mida per anar recollint tot el que la desfilada aboca sobre teu. Donde fueres, haz lo que vieres.

Si busqueu a Google o a Flickr, trobareu moltíssimes fotos més. Per exemple, la jfvo oldskool (que sembla que en realitat es diu Francesca), en té publicades un munt a Flickr, juntament amb una breu presentació en anglès del que representa allà el Karneval, a aquesta pàgina. També n'ha publicat unes quantes de la rua d'ahir mateix, on sembla ser que participava en una comparsa que anaven tots disfressats de trolls.

Prometo escriure alguna cosa més sobre el Karneval. I publicar fotos nostres.

Salut i sort,
Ivan.

Karneval: FAQ

Perquè durant una setmana no ha hagut articles a Famoses Darreres Paraules?

Hem estat de vacances, visitant amics a Brussel·les (Bruxelles/Brussel) i Colònia (Köln).

Perquè Köln, si ja havieu estat fa dos anys?

Perquè era el Karneval. La gent parla de Rio, Venècia, Cadis, Tenerife o Sitges, però resulta que el de Colònia és festa grosssa també.

Què té d'especial el Carnaval a Colònia per a que en parlis tant?

Què és molt participatiu. A Barcelona hi participa la gent dels mercats, els nens als col·legis i poca cosa més. Les rues són deslluïdes. A llocs com Sallent o Vinarós la farra és tremenda, molta gent es disfressa, especialment els que són a les comparses, però la majoria de la gent mira com altres van disfressats. A Colònia, el 95% de la població entre sis mesos i noranta anys va disfressada, o com a mínim maquillada, pel carrer.

És una bogeria descontrolada?

De cap manera. Tot i que la gent no para de beure, costa molt trobar gent beguda i passada de voltes. Tingues en compte que la festa compren tota la població, no només el jovent, i això fa que l'ambient sigui de rauxa però no de ... Sanfermines, per entendre'ns. Per exemple, diumenge el matí vam anar a una plaça on havien actuacions. La plaça estava plena a vessar de gent de vint fins a setanta anys. Tots juntets passant-ho bé.

Actuacions? De quina mena?

Primer vam veure les majorettes i després els grups de música. A diferència d'aquí, allà les majorettes són nois i noies (elles es diuen funkemarichen; ells ... importa?). No porten bastó però ballen al ritme de la banda de música que els acompanya. Feien coreografies de ball i acrobàcies. Les noies porten unes minifaldilles que en ple més de febrer treuen el singlop, i quan les llencen a l'aire (literalment) descobreixes que les calces són blanques i molt bufones.

Estàs de conya?

No, que va. Un dels números consistia en mantejar una rossa que mínim feia metre vuitanta, poca broma. Sis joves rossos i forts (típic tòpic nibelung) la feien arribar als tres o quatre metres d'alçada, moment en que ella aprofitava per obrir braços i cames per a demostrar que només havia perdut el seny, no el coneixement. Un altre número consistia en que un tio dempeus li agafava els turmells a una noia plantada a sobre seu; aleshores ella es deixava caure enrera i dos més l'aguantaven i la impulsaven cap endavant, i aleshores ella queia cap endavant del tio que l'aguantava, on altres dos nibelungos la tornaven a enviar cap el darrera; així sis o vuit cops. Com que no va vomitar, vam concloure que no havia esmorzat. I que era muda.

I els grups musicals?

Catxondos mentals tots. Són bandes que interpreten repertori típic de carnestoltes, cançons pensades per a que les canti tothom, que parlen de passar-s'ho bé, beure i lligar i que la majoria estan escrites no en alemany sinó en kölsch, el dialecte que parlen a Köln. Responen a l'esquema cantant, guitarra, baix, bateria i acordió. En alguns casos, teclats o altres guitarres. Les cançons són per cantar tothom: el cantant, els acompanyants i tot el públic. Imagina't que a les Festes Majors del teu poble contracten els Status Quo per a cantar el repertori de La Trinca i que tothom es sap les cançons i tothom les canta. Doncs això.

I això els agrada?

Flipen. Dijous vam anar a una festa que organitzaven al que deu de ser un casal cultural o centre cívic d'allà, un edifici de tres plantes, amb quatre espais diferents, ple fins a la bandera. Igual erem cinc mil persones. Hi havia una orquestra que oferia música de big band i de ball, un conjunt soul força bo, un DJ que posava electrònica i coses més pop, i un grup que feia versions pop i rock. Ambient animadíssim i la gent responent. Però quan de debó les pistes de ball s'emplenaven (per a descans momentani dels que servien les cerveses) era quan alguna banda d'aquestes de carnaval sortia a l'escenari. La gent deixava de ballar i beure i passava a cantar i abraçar-se els uns als altres formant cadenes que es movien esquerra-dreta a tot l'ample de la sala. Impressionant.

Però els alemanys no eren gent sèria i organitzada?

Organitzats ho són un munt! Fixa't: dijous festa grossa; divendres només marxa per la nit (necessiten el dia per a netejar el de la nit passada); dissabte marxa a tope; diumenge marxa relaxada (un altre cop neteja i recuperació hepàtica); dilluns la rua; i dimarts tornen a treballar.

Com que necessiten un dia per a netejar?

Divendres a les tres de la tarda passàvem per davant d'un pub que l'estaven netejant i et prometo que es veia la diferència d'alçada entre el terra net i el que encara havien de recuperar. Igual amb les taules. Quan vam deixar la festa de dijous, vam anar a buscar el tren, una passejada d'un quart d'hora. Els primers deu minuts pel carrer vam estar trepitjant vidres trencats; no per gust, sinó perquè no havia lloc on no hagués un vidre (got) trencat. Ja no t'explico el que s'enganxaven les sabates al terra gràcies a la beguda derramada, la quantitat de papers per terra, etc. Això si, l'endemà tot net i pulit.

Quan comença el Karneval?

El Karneval comença dijous, exactament a les onze del matí. Per això, algunes empreses tanquen bé a les onze bé a les dotze del migdia (les altres donen el dia lliure directament). De fet, vam veure un munt de gent que entrava o sortia de treballar disfressada. Fins i tot vam passar per un banc a treure diners d'un caixer i tots els empleats que hi havia anaven disfressats. T'imagines demanar-li una hipoteca a un pirata o que un pallasso et doni la nòmina?

I quan acaba?

Dilluns. Cap allà les nou del matí surt la primera carrossa de la rua; la darrera surt cap a les sis de la tarda. Això vol dir que, depenent on siguis del recorregut, pots estar esperant fins les tres de la tarda a que arribin i que veuràs passar la darrera més tard de les nou de la nit. Veus passar un exèrcit de gent disfressada: comparses que van tots iguals, colles d'amics que van cadascú com vol, policies uniformats amb barba postissa o nas de pallasso, de tot. Les carrosses van llençant dolços, xocolata, caramels, llibres infantils, confetti i altres andròmines. Nosaltres vam tenir pastilles de xocolata durant un any, només de les que vam recollir a la rua del 2005.

I això, tot el dia?

Difícil de dir. Nosaltres ens despertàvem tard (com mana el manual de vacances) i quan sortiem al carrer ja veiem a tothom disfressat. Com que estavem a un hotel a un poblet al costat de Colònia vam tornar sempre amb el tren de dos quarts de tres del matí (el servei és ininterromput, tota la nit, un tren cada hora). Sempre vam tornar acompanyats de pollastres, presidiaris, pirates, ossos i altres personatges ocurrents, en gran ambient musical (divendres va acompanyar-nos la banda sencera: tuba, trompetes, trombons, etc.) i de cel·lebració. Heu anat mai a Canaletes en metro després que el Barça guanyi un títol? Tothom saltant, cridant i fent gresca? Doncs això. A quarts de tres. I havia colles que aguantaven molt més, clar.

Però la festa, a quina hora comença?

Ja t'he dit que els alemanys estan molt ben organitzats. La festa que t'he dit abans va obrir les portes a les sis en punt de la tarda, però de camí vam passar per davant de locals que ja estaven en marxa a les tres de la tarda. Com que divendres i dissabte hi ha gent que treballa, no és qüestió de perdre el temps.

La gent, de què es disfressa?

Aquest any han tingut molt d'èxit els pirates, els indis (natius nord-americans) i els cowboys, els escocesos i els Lost in Translation (els que hagueu vist la pel·lícula: vestits com la Scarlett i el Bill Murray la nit que surten de festa). Altres clàssics que no han faltat són els pallassos, els tios vestits de monja, els monjos, els soldats del segle XVIII, les tigresses i els lleons. Però també hem vist disfresses molt originals, com la d'una senyora que anava de camp de futbol, un Atila molt currat i unes japoneses molt aconseguides. Nosaltres anàvem de vaques i els nostres amics d'astronautes. Els que us animeu a anar, tingueu en compte que si heu d'anar pel carrer convé que la disfressa abrigui. I si heu de portar un abric o anorak a sobre, que sigui ben vell, perquè igual li cau a sobre algun litre de cervesa.

De debó beuen tant?

Tingues en compte que la cervesa alemanya és aigua-xirri, nivell Xibeca. A més, Köln no és Munich: el got típic és un quinto, 200 ml. Sorprenentment, els lavabos es mantenen en bones condicions higièniques fins i tot a la matinada. I insisteixo que no veus gaire gent torrada.

Així, puc anar amb la família?

I tant! Pots portar la dona, els sogres, els fills i fins i tot el gos. Només hi ha tres condicions: tothom disfressat (o us sentireu desplaçats), que us agradin les salsitxes i la cervesa, i bon humor.

Alguna cosa més que hagi de saber?

A qualsevol gresca acostuma a haver un animador, vestit de soldat del segle XVIII. A part de soltar les parrafades d'introducció als grups i les comparses, és el que va animant la gent. Ell alça el braç dret i crida Kölle! (crec que vol dir els de Colònia) i la gent contesta Alaaf! (aixecant també el braç dret, de la mateixa manera que tu diries apa, ves). No sé què vol dir Alaaf, però tenint en compte que ho diuen tres-centes vegades al dia i que el consum mig de cervesa és de tres-cents gots, podem fer una bona suposició.

Finalment, patirem algun altre article sobre el Karneval?

I tant! Encara us he de castigar amb una descripció més detallada de la rua, ensenyar-vos les fotos que hem fet, les que han fet els nostres amics, i si pot ser, també ensenyar-vos alguna cançoneta.

Salut i sort,
Ivan.

The Departed

Martin Scorsesse opta per enèsima vegada a l’Oscar amb una història de valors, ambició i traicions.

Fins ara Scorsesse havia treballat el tema de la mafia d’arrel italiana (l’excel•lent Casino, la magistral Godfellas) i ara li ha tocat el torn a la irlandesa, que ja ha estat motiu d’altres films com Road to Perdition i State of Grace. La també de Scorsesse Gangs of New York queda, tant per localització temporal com per nivell de qualitat, a banda.

The Departed és el remake d’un film de Hong Kong anomenat Infernal Affairs, un nom més suggerent i irònic que la cita bíblica que dóna nom a l’obra de Scorsesse. The Departed hereta no només la brutal càrrega de violència pròpia d’un determinat cinema de l’antic enclau britànic, sinó també el ritme frenètic. No hi ha un sol moment en que l’espectador pugui aturar-se a analitzar les sucoses relacions entre els personatges, o les seves motivacions i aspiracions, perquè l’acció no s’atura mai. Martin ja ha brodat drames psicològics a les seves anteriors incursions mafioses, aquest ha preferit fer una peli d’acció, però amb tanta violència com les altres.

The Departed és un film notable, amb ritme, una trama més que interessant i amb excel•lents interpretacions d’un grapat d’actors consagrats (Nicholson, Whaldberg, Sheen), reconeguts (Damon, Baldwin) o a la recerca del merescut reconeixement (Di Caprio, Vera Farmiga).

La trama és enrevesada però no gens difícil de seguir, amb una presentació tant breu, succinta i completa que sembla de llibre de text, un nus apassionant i un desenllaç tant sobtat com mereix una història de vida o mort, sense que hagi lloc per a lliçons morals. Punts per a criticar? Només trobo que l’espai intermig en que Leonardo Di Caprio ha de construir el seu personatge queda poc explicat: algunes de les coses que fa no s’entén perquè les fa. Però clar, alguna motivació has de tenir per a comprar-te els dos DVD en que s’edita el film.

Salut i sort,
Ivan.

Martin Scorsese
The Departed
Warner Bros, 2006.

Seguretat a l'aeroport

Divendres vam emprendre vol cap a Brussel•les, on ara mateix estem gaudint d’unes més que merescudes vacances. Això vol dir que, a més de la matinada, vam haver de patir tot el tema del control de seguretat a l’aeroport de El Prat.

Un cop has facturat, has de passar el que tothom anomena el control de seguretat, quan resulta que només és un més dels que has de passar. Vaja, el dels raigs X que t’examinen l’equipatge de mà. Cues llarguíssimes a una banda; un sol guàrdia civil i un munt de personal de seguretat d’alguna companyia privada, a l’altra. I mentre passa la meva bossa de mà sento que la noia que examina la pantalla diu aquella frase tant coneguda dels informàtics: oye, que esto no va.

I allà va anar un altre segurata, que es veu que era el que en sabia d’aparells i m’imagino que l’aparell va tornar a funcionar, per a tranquil•litat de tothom. I jo pensant que esta bé que haguem d’acceptar incomoditats, però que també s’haurien de posar els mitjans materials per a que la seguretat fos efectiva i no només aparent.

I sort que ara només porto perilla i ja no semblo un terrorista xiita.

Salut i sort, Ivan.

Here and Now

America és sense cap mena de dubte la més americana de les bandes angleses. De fet, fins fa quatre dies jo em pensava que eren de Wisconsin o per allà el costat. És un trio que la major part d'àlbums que han fet em semblen cursis i prescindibles. Però també han escrit un grapat de cançons maravelloses i immortals. Després d'haver publicat en els darrers 20 anys un munt de recopilatoris, concerts i la inevitable capsa per a col·leccionistes, i només publicar novetats en llençaments limitats i petites discogràfiques, s'han decidit a tornar a enregistrar material nou a lo grande.

Es tracta d'un doble CD amb 12 cançons noves i 12 clàssics interpretat a un concert ofert l'octubre del 2005. I el nivell és impressionant. D'entre el material nou puc mencionar almenys cinc cançons que paguen pel preu del disc: One Chance, Chasing The Rainbow, Love and Leaving, Indian Summer i Ride On. Responen al patró clàssic del seu estiil, que no és altre que el de Neil Young i Crosby, Stills and Nash, però actualitzat gràcies a la participació d'admiradors com Ryan Adams i James Iha (ex-Smashing Pumpkins) a la producció.

La dotzena enregistrada en directe és tant bona com es pot esperar de l'adjectiu clàssic. Descobrireu de qui era aquella cançó que tant us sonava i tant us agradava. Fins que jo no em vaig comprar (de rebaixes, gentilesa de El País) el seu primer àlbum estava convençut que A Horse With No Name era de Neil, i que I Need You era de CSN. També reconeixereu altres joies com Sister Golden Hair i Daisy Jane.

I tot això embolicat en una de les portades més suggerents que recordo haver vist en els darrers temps i que em porta directament a imaginar-me films de Wim Wenders i contes de García Marquez.

Marxen els Jayhawks, els Teenage Fanclub sembla que segueixen i America fa una visita des del passat. El country-rock de tota la vida continua tenint adeptes, per més que la moda del moment siguin Big & Rich i altres alborotadors.

Salut i sort,
Ivan.

America
Here and Now
Sony BMG, 2007

Indiana, quarta part

Des de feia molt de temps que se sabia que estava preparant-se la quarta pel·lícula de la sèrie. Ahir El País va donar fins i tot la data d'estrena als cinemes.

I jo, i m'imagino que la majoria dels aficionats al cinema, ara mateix patim taquicàrdia. Perquè torna un mite. Un pòquer (Lucas, Spielberg, Ford i Williams) que ens ha ofert molta distracció i molts moments inoblidables. Perquè no crec que hagi ningú a la part civilitzada del planeta (és a dir, la que té accés als mitjans de comunicació) que no conegui la trilogia.

No ja la trilogia, em jugo un pésol a que no hi ha ningú a la part civilitzada del planeta que no identifiqui la melodia composta per John Williams en menys de cinc segons. Per cert, una melodia tant mítica que ha impedit que l'excel·lent banda sonora de la tercera part tingui el reconeixement que es mereix.

Harrison Ford té ara (7 de febrer del 2007) seixanta-quatre anys. Jugant-se la milionada d'inversió que posarant Paramount i els productors, estic convençut que és una dada que hauran valorat els guionistes del film. També crec que el recent rumor que Ford hagi amenaçat amb retirar-se del film si no podia fer servir el llàtig personalment respon a un interès personal (egocèntric?) per a proclamar al món que encara és jove. Naturalment que és jove, és de la quinta dels meus pares! Prou jove per fer d'arqueóleg aventurer? Segurament, a la que li facin un guió amb prou humor i li sàpiguen dibuixar un company que li faci el contrapunt.

En fi, que no hi ha gaire vegades que un es senti motivat a escriure sobre un film que encara no s'ha rodat, que no té títol i que no se sap de què anirà.

Si voleu refrescar la memòria i teniu ample de banda, el movie trailer de la trilogia en DVD el podeu veure amb el quicktime.

Salut i sort,
Ivan.

Putting The Days To Bed

Un altre grup que ve de Seattle i que té un nom molt apropiat pel seu clima (recordeu que Seattle és el lloc més plujós dels EUA i la porta d'entrada a Alaska): The Long Winters.

I venint d'on venen, hom esperaria referències musicals americanes: country, americana, grunge, etc., però aquests nois tiren més aviat cap el pop britànic, tot i que ells li diuen power pop i la premsa els cataloga habitualment com indie rock. La bateria que fan servir The Long Winters és tradicional (no electrònica) i això els dóna un plus d'autenticitat i energia, que els acosta al rock. El cantant, amb una dicció perfecta (entenc les lletres!) posa el contrapunt més pop i el conjunt queda equilibrat. Amb la inclusió en alguns talls d'una secció de metall l'aire juganer pren més consistència que la rebeldia. Canyero, ballable i melòdic són tres adjectius que apliquen en diferents moments del disc. Power pop? Accepto barco, però a mi em recorden els Prefab Sprout, un dels meus grup pop de referència.

Recomano especialment les cançons més mogudes: Rich Wife (tota una troballa), Pushover i Teaspoon. Són temes ballables i saltables, que alegren l'esperit per molt lleig que sigui el veï del vagó al metro o molt avorrida que sigui la tarda. Però el cas és que no hi ha cap dels onze talls que es pugui criticar, una bona senyal.

Quart àlbum des del seu debut al 2003. Prolífics i brillants. Bé.

Salut i sort,
Ivan.

The Long Winters
Putting The Days To Bed
Barsuk, 2006.

Corazones rollizos

Ja comença a haver una bona col·lecció d'obres artístiques que defensen les noies que tenen més pes del que marca el canon de bellesa acceptat habitualment. A la cartellera barcelonina crec que encara hi ha una obra de Neil La Butte, per exemple. A les acaballes del 2006 ens va arribar un excel·lent còmic (tebeo, patufet, novel·la gràfica, digueu-li com vulgueu) de Jean-Paul Krassinsky.

De fet no és pot qualificar de novel·la ja que és un recull de cinc contes, tots ells protagonitzats per noies que tenen una personalitat i humanitat tant desbordants com les seves figures, que tampoc és que siguin tant diferents de les de les noies que ens podem creuar cada dia pel carrer.

Són històries amb plantejaments típics i finals gens convencionals. Els bons guanyen i els dolents surten perdent, cosa que sempre és d'agrair. A diferència de les pelis bèliques, aquí els personatges bons són els que tenen bons sentiments i no enganyen i els dolents, els altres. Tant de bo la vida real fos tant clara. Són cinc contes edificants i refrescants, amb un àcid sentit de l'humor i sense gens de moralina que ajuden a encarar amb optimisme el que queda de setmana i que no carreguen amb moralina.

El còmic, per cert, és un génere que m'encanta pel directe que és. La història es narra sense embuts ni descripcions farragoses, que es deixen a la mà del dibuixant, i els diàlegs van directes al gra. Cada vinyeta (en els bons còmics) té un propòsit i un significat precisos i la lectura és àgil i amena.

Però tot i que a mi el que m'agrada és llegir bones històries, necessito que estiguin no només ben dibuixades, sinó a més dibuixades d'una manera agradable. No sóc dels admiradors d'El Jueves, per entendre'ns. I per a sort meva Krassinsky dibuixa molt bé: traçada neta i senzilla, i un us dramàtic del color molt adient. Cada història té un tractament cromàtic diferent, segons el to és més sarcàstic o melancòlic; tot un encert. Fixeu-vos també en la diferent manera de dibuixar les protagonistes: el guapíssima que està quan va a la cita i el deslluïda que es veu un cop l'han tractada de chochovaca; la gran definició de detalls en les cares i els cossos que es volen destacar per necessitat de la història, i la simplicitat de la resta, sense que això faci mala impressió a la vista.

Una molt agradable troballa, la d'aquests cors grassonets.

Salut i sort,
Ivan.

Jean-Paul Krassinsky
Corazones rollizos
Editorial Glénat

Not Too Late

La Jones ha parit un àlbum càlid, suau i dolç, però que no m'ha impressionat com jo li demanava. Molt apte per a convocar audiències massives i guanyar Grammies, però lluny d'aquell Come Away With Me que em va fer obrir la boca de bat a bat a la FNAC i va provocar que me'l comprés a l'instant. I és que a mí el seu debut em va impressionar de debó.

Enteneu-me bé: Not Too Late és un disc molt bo. Un acompanyant perfecte si voleu llegir o estudiar, una bona música de fons mentre esteu conduint, i una banda sonora molt lluïda per un sopar romàntic. Està interpretat i produit sense cap mena d'error i amb gran luxe, però li falta quelcom, digueu-li màgia, geni, sentiment o com vulgueu, allò indefinible que separa el bon material que t'agrada d'aquell que et fa emocionar i t'enganxa per sempre. Hi ha un munt de cançons excel·lents, però cap obra mestra.

La qüestió és que Not Too Late té una barreja d'estils que no l'afavoreix gaire. Trobem musical dels anys 30 (My Dear Country) pop jazzy (Wish I Could), new orleans (Sinkin' Soon), pop (The Sun Doesn't Like You), i blues (Until The End, Broken), soul (Thinking About You) i fins i tot western (Wake Me Up). Tota una demostració de versatilitat per part de la Norah Jones, però alhora una demostració d'atonia interpretativa, ja que la seva veu sóna exactament igual en tots aquests registres, sense que se'ls faci seus. Un repàs al bo i millor de la tradició musical americana donava per molt més.

En qualsevol cas, Not Too Late és un pas important en un moment crític de la carrera de Norah Jones. Després d'entusiasmar amb un debut dedicat al jazz i de decebre artísticament (alhora que encertar comercialment) amb Feels Like Home, àlbum dedicat més aviat al pop, Norah Jones havia participat en experiments (Peeping Tom), divertiments (amb la seva banda paral·lela, els Little Willies) i un munt de discos de gent que no té gaire a veure amb el seu estil (Foo Fighters, Ryan Adams, Dayna Kurtz) i durant el 2006 s'ha trobat amb la mort del seu productor habitual Arif Mardin. O sigui que havia curiositat per saber quin rumb prenia.

Com també hi ha molta expectació per saber en què acabarà My Blueberry Nights. Aquest és el títol que sembla que tindrà el film que constituirà un doble debut a Hollywood: el de Wong Kar Wai (Hierro 3) amb un film rodat en anglès i el de Norah Jones com actriu, i a més en el rol protagonista. La resta del repartiment (Jude Law, David Strathairn, Natalie Portman, Ed Harris i Rachel Weisz) no pot ser més alentador.

Al final, resulta que el que trobo és que la veu de la noia no dóna tant de si com les expectatives que ha estat capaç de generar la música que composa aquesta jove que segurament ens depararà noves i agradables sorpreses.

Salut i sort,
Ivan.

Norah Jones
Not Too Late
Blue Note, 2007.

Calcutta Cup

El partit més disputat a la història del rugby mundial es va disputar ahir a Twickenham, deixant tot de bones notícies per Anglaterra i un frustrant regust d'impotència pels escocesos.

La primera part va ser molt disputada i emocionant, però amb molt poc joc de qualitat. Va predominar el joc de davantera, però sense que cap de les dues aconseguís imposar-se a la rival. Taylor va ser molt viu i va anotar un assaig al minut 25 aprofitant una errada de la defensa anglesa, i Robinson va desar l'oval darrera la línia de marca escocesa, culminant una brillant combinació a la mà de la línia de tres quarts de la rosa. Poca cosa més en una primera part on Anglaterra va dominar territorialment i en possessió de la pilota, però no va aconseguir fer mal a l'ordenada defensa del card.

La segona part va ser una altra història, l'habitual a la Calcutta Cup. Quan es portaven 10 minuts i Escòcia havia aconseguit reduir la diferència fins els quatre punts, els anglesos van encadenar deu minuts arrassadors en que van convertir dos penalties, dos assatjos (Robinson i Wilkinson, aquest amb polèmica) i les dues conversions. A partir d'allí Anglaterra va moderar la fúria del seu atac i va esperar pacientment a que Escòcia, que havia d'arriscar per a remontar, cometés més errors. I la paciència va ser premiada amb un darrrer assaig de Magnus Lund. Escòcia, com li acostuma a passar al davant del seu veï del sud, només va jugar realment bé quan ja estava contra les cordes, però van cometre errades decisives en el joc a la mà en moments capdals. El darrer assaig de Dewey no va poder dissimular gaire la magnitud de la derrota.

El partit li deixa un sac d'esperança a Anglaterra. Després de patir vuit derrotes en els seus darrers nou partits, el d'ahir va ser una injecció d'autoestima (quatre assatjos) que serà multiplicada més enllà de la millora real de joc pel retorn de Jonny (sic) Wilkinson. El mig d'apertura va liderar el seu equip amb frescura i decisió, sense que es veiés cap seqüela dels tres anys de lesions que ha patit. Va anotar un assaig (potser il·legal, la repetició televisiva donava a entendre que el seu genoll dret tocava fora del camp en el moment de desar el balon, però els arbitres el van donar per bo després de consultar), un molt respectable 7 de nou en conversions i un drop que a tota Anglaterra li va fer concebre la il·lusió de repetir èxit al proper Mundial a França. I Wilkinson va ser merescudament declarat Man of the Match, havent deixat la fotogènica imatge de la seva cara plena de sang, a l'haver-se partit el llavi als cinc minuts de partit.

Però el cert és que no hi ha per tant. Escòcia, tot i tornar a arrugar-se a Twickenham, va dominar les fases estàtiques del joc. Només van perdre una touch i no van perdre cap meleé. Fins i tot li'n van guanyar una als anglesos. Les seves patades van ser profundes i ben dirigides, i a excepció del joc a la mà i la rapidesa del seu desplegament (aspectes crucials quan t'enfrontes a un XV d'elit) ho van fer prou bé. Una de les millors notícies és que tornen a comptar amb un arriere decent, un cop han desplaçat Patterson (el jugador més sobrevalorat del rugby mundial, si m'ho demaneu) a la banda.

Tinc la impressió que ahir no vaig veure jugar el campió del torneig. A Roma, Itàlia va perdre la copa Giuseppe Garibaldi contra França per 3-22 i avui Irlanda estrenarà en competició de rugby el seu estadi de Croke Park (el tercer més gran d'Europa, després del Camp Nou i San Siro) davant el País de Gal·les.

En el Sis Nacions B, Espanya va caure davant Portugal. No he trobat enlloc que van fer les noies al Sis Nacions femení.

Salutacions,
Ivan.

Anglaterra, 42 - Escòcia, 20
Twickenham, 3 de febrer del 2007
Sis Nacions.

No Promises

La Carla Bruni acaba de publicar el seu segon CD. Qui és la Carla Bruni? Per a que us feu una idea amb poques paraules: ha treballat durant més de 10 anys com a model a París i Milà; va rebutjar l'ajuda d'amics com Mick Jagger o David Bowie per a que no puguessin dir que si li publicaven la seva música era per influències; i els seus pares acaben de subhastar a Sotheby's part de la seva col·lecció de pintura clàssica, perquè ja no saben on posar-la. No us feu il·lusions: està casada.

Si el primer àlbum estava dedicat a la chanson francesa, aquest mira més aviat cap el folk d'arrel anglosaxona. No és que l'estil canvii molt, però els acompanyaments són molt més rics, l'idioma té el seu pes en el ritme de les cançons i, crec que és el factor decisiu, hi ha una guitarra elèctrica que juga d'una manera molt americana d'entendre la música. Si Quelqu'un m'a dit em recordava François Hardy o la Julie Delpy, ara s'assembla més a Cat Power, però sense deixar completament de banda les influències franceses.

Normalment escolto els CDs a l'iPod mentre vaig pel carrer. Amb aquest és impossible: és un àlbum molt suau i tendre, cantat a un volum molt baix, absolutament incompatible amb el soroll ambiental de Barcelona, no parlem ja del metro o l'autobús. En canvi, mentre estic treballant (o ara mateix, escrivint al despatx) puc gaudir d'un acompanyament agradable, de vegades amb un punt de ritme, altres amb un delicat lirisme, i en cap moment massa ensucrat.

A diferència del seu primer treball, on també les lletres eren de la seva collita, a No Promises la Bruni s'ha dedicat a musicar poetes com Yeats, Emily Dickinson o Dorothy Parker. Continua cantant i tocant la guitarra. I no trobo a faltar ni a Bowie ni a Jagger.

Salut i sort,
Ivan.

Carla Bruni
No Promises
Naïve, 2007

Barcelonar

Ibelchi és un noi al qual no conec. Vull dir que no hem estat mai al mateix lloc alhora junts, ningú no ens ha presentat, no sabem quina veu té l'altre i tenim ben poques dades l'un de l'altre, perquè hem intercanviat poques paraules. Però hi ha vàries aficions que compartim: la fotografia, la ciutat de Barcelona, els restaurants japonesos i internet.

De què es coneixen dos desconeguts de Barcelona? Del seu blog, Barcelonar, on comenta l'oferta d'oci de la capital. Sobre tot comenta els restaurants que va coneixent. Com que no el convida ni el restaurant ni cap mitjà de comunicació per a fer la crítica això permet (què afortunat és!) que no tingui l'obligació d'analitzar els establiments de luxe sinó els que la gran majoria de barcelonins ens podem permetre algun cop. O sigui, que les recomanacions són útils.

A més, Ibelchi té un gust variat i una manera clara i directa d'explicar-se, amb la qual cosa les seves recomanacions són sempre molt interessants.

Després d'un breu periode d'hivernació, Barcelonar ha tornat a l'activitat i un dels primers articles que ha publicat és meu, ja que Ibelchi ha tingut l'amabilitat de convidar-me a casa seva. I la meva vanitat i jo estem molt agraïts.

Salut i sort,
Ivan.

Suburban Metronome

Martí Perarnau és un periodista esportiu que col·labora en mitjans com El Periódico o RAC1 i que té un blog dedicat a l'actualitat futbolística que m'agrada molt. Una de les coses que aprofita per fer al blog és donar-li una mica de publicitat al grup musical del seu fill, que sospito que també es diu Martí Perarnau i és un dels integrants de The Underwater Tea Party.

Naturalment, un aficionat al te i al submarinisme no podia deixar d'escoltar aquesta banda afincada a Madrid. El grup practica un pop convencional i una mica ensucrat que no és gens del meu pal, però aconsegueix crear atmòsferes prou atractives. Destaco la veu afilada de la cantant Clara Martínez, tot i que la dicció no és tant cristal·lina com es podria esperar, i també les guitarres, més pròpies del rock que del pop suau que practica aquest grup.

Underwater Tea Party recorden molt els Belle & Sebastian i també el pop francès. De fet, tot i que habitualment canten en anglès s'han atrevit a incloure una cançó en francès i també un tema instrumental, l'excel·lent Wildtracks Build Bricks. De tot l'àlbum potser el tall més representatiu és Void, on a continuació d'una introducció de guitarra molt prometedora apareix una interpretació vocal molt anodina que embolica una melodia de pop suau. De fet, si voleu endevinar com sóna la banda només us cal imaginar-vos a La Buena Vida en plan marxa total.

És el primer àlbum i per tant no s'ha de jutjar tant com un assoliment com pel que apunta a creixement. Insisteixo en que no és el meu estil, però l'he escoltat unes quantes vegades mentre treballava i m'he sentit ben acompanyat.

El 20 de febrer acompanyaran The Long Winters (de qui espero poder escriure aviat) a Madrid i el 30 de març actuaran a la Sala Apolo de Barcelona. Dues bones oportunitats per saber si en directe milloren les sensacions.

Salut i sort,
Ivan.

The Underwater Tea Party
Suburban Metronome
Junk Records, 2006

Sis Nacions, 2007

Pels que no heu viscut mai (encara que sigui per televisió, també es viu) un Sis Nacions, només dir-vos que no ho intenteu comparar amb cap torneig de bàsquet o de futbol: l'ambient del rugby és completament diferent. Si aneu a qualsevol pub de Barcelona aquest divendres a la tarda correu força perill de ser ignorats per la colònia britànica i algun francès fanàtic del joc, tots consumint cervesa, fent broma i mirant la pantalla del televisor. No hi ha risc de baralles, només d'atonyinament etílic i d'humiliació esportiva-nacional.

El principal punt d'interès mediàtic del torneig, a banda naturalment de la competició en si, és que Anglaterrra gaudirà del retorn de Johnny Wilkinson, l'home que li va donar el seu primer títol de Campiona del Món ja fa quatre anys i que des de llavors ha patit una sèrie de lesions que l'han apartat de la selecció. França, per la seva part, provarà de repetir l'èxit de l'any passat sota l'ombra del dopatge, després que vint jugadors (només dos professionals) s'han vist involucrats en el darrer escàndol esportiu engegat per Le Monde.

De moment les apostes donen Irlanda com a favorita, però cal recordar que la selecció irlandesa porta tres anys sense aconseguir traslladar als resultats el seu excel·lent joc. De fet, porten més de vint anys sense guanyar, després d'aquell Grand Slam del 85. El calendari els és favorable, ja que reben a Croke Park els principals rivals, Anglaterra i França. Gal·les, guanyadora el 2005, continuarà el seu llarg camí de tornada al cim del rugby europeu i Escòcia tractarà de regalar-li la cullera de fusta als italians. De moment el primer partit interessant és la mítica Calcutta Cup, que es disputarà dissabte a Twickenham i que segurament es quedarà a Anglaterra.

Aquest any la retransmissió televisiva la farà la BBC, que comptarà amb antics jugadors com Jeremy Guscott com a comentaristes de luxe. El que no sé és encara el lloc des d'on ho veuré, ja que tradicionalment ho feia a The Clansman, que malauradament ha plegat. Com que Espanya disputarà el Sis Nacions B, no hi ha gaire possibilitats que veieu a cap tele en obert cap partit, més enllà dels 30 segons a algun telenotícies.

Per cert, que hi ha una remota possibilitat que el 6 Nacions acabi passant per Espanya, ja que Argentina està interessada en jugar el torneig, possibilitat que no està gens clara, i la colònia argentina s'està mobilitzant per a que sigui la mare pàtria i no Bèlgica qui aculli els partits com a local que disputessin els Pumas en tal cas.

En aquest cas, fora bo que Catalunya acollís algun partit. A banda de la quantitat d'argentins que tenim a casa nostra, tenim una certa tradició en aquest joc. No m'he pogut resistir a incloure aquest preciós cartell de temps pretèrits en que competiem internacionalment.

Sobre el torneig, podeu trobar completa informació a la web oficial del torneig o als especials que li dediquen els diaris Daily Mail o Marca.

Salut i sort, especialment per Escòcia,
Ivan.