Tinc el cap de vacances

Un cop més és El Roto qui millor explica el que penso, en aquest cas el que sento.

Salut i sort,

Un gat vaticina la mort dels avis en un geriàtric dels EUA

La notícia, si és pot qualificar així, l'ha publicada El Periódico i l'ha difós l'agència EFE, suposo que fent-se ressó de mitjans nord-americans.

Primer comentari. Els Estats Units són un país molt cristià , on un elevat percentatge de la població creu que els àngels existeixen i no creu en l'evolució darwiniana i si en l'explicació bíblica de la creació del món. El mateix President Bush s'ha manifestat públicament en favor del disseny intel·ligent.

Que acceptin un fet, aparentment supersticiós, com aquest, té la seva miga.

Segona consideració. Baixem-nos del pedestal científic. Hi ha racons del món on la ciència no ha arribat i possiblement aquest gat en coneix un. Els metges no saben com curar els refredats, ni saben discriminar quin malalt terminal serà el proper que morirà. Però aquest gat, per raons científiques encara desconegudes pels humans, sembla que si. El que no entenc és quin interès té en fer les visites.

Tercera. Insisteixo en el que he dit moltes vegades, no sé si ja ho havia escrit aquí. Ciència són les matemàtiques. Demostració fefaent d'un fet. Argument lògic, raonament, i conclusió. El modus ponens que van inventar els grecs, la lògica aristotèlica i cartesiana i tot el que es deriva. Qui comenci a vendre'm vibracions, línies de força, energies ocultes i esperits, ja pot anar canviant de destinatari.

Salut i sort,

La casa de las bellas durmientes

Continuant amb les lectures d'autors japonesos, segueixo la recomenació de francis black i m'endinso en l'obra més coneguda del primer Premi Nobel que va tenir la literatura japonesa.

Aquest volum recull tres històries de Yasunari Kawabata. A banda de la petita novel·la que li dóna nom, trobem els contes Un brazo i Sobre pájaros y animales. Tots dos els he trobat inquietants i tèrbols, no m'han agradat gaire, però no perquè no hagi qualitat literària, sinó perquè no són el meu pal ni en estil ni en estat d'ànim. En canvi, La casa de las bellas durmientes m'ha semblat molt bona i m'ha fet ballar el cap durant força estones.

L'argument de La casa de las bellas durmientes és original i apassionant: un bordell on els client són tots vells que ja no poden mantenir relacions sexuals, i acudeixen per a passar la nit amb noies molt joves que dormen narcotitzades. Les normes de la casa són estrictes: no es pot fer res indecorós amb la noia, però la imaginació és lliure. La trama no és gens complexa: es limita a les poques visites que efectua l'ancià senyor Iguchi a aquest establiment. Contemplem les seves pors, els seus records de joventut, els amors passats evocats pels cossos temptadors amb qui comparteix la nit, la sensualitat transmesa pel cos d'una noia jove, i la frustració pel fet que els desitjos de la ment no es poden satisfer per la incapacitat corporal o el pudor personal.

En les tres històries es repeteixen alguns temes: trobar sentit a la vida a través d'algun plaer, el poder sobre algú altre com a font de plaer, l'eròtica de la crueltat i la decadència de l'ésser humà. No són obres filosòfiques, però Kawabata és d'aquells que es recreen en la forma i només suggereixen el fons. Et planta al davant tots els elements del quadre i deixa que el lector faci la composició, i això acostuma a traduir-se, quan l'argument té interès, en evocacions profundes.

L'estil narratiu és brutalment pausat. O poèticament delicat, com preferiu. De fet, sospito que en el japonès original ha de semblar-se més a la poesia que no a la narrativa, i que les combinacions de les paraules ha de tenir una musicalitat determinada. Això si, si sou impacients millor que us prengueu una til·la: Kawabata pot dedicar-li una pàgina sencera a la descripció d'un braç, a com aparta el protagonista el colze d'una noia, o a com era l'aroma que desprenien les flors que havia a l'habitació.

Els dos contes que acompanyen el relat principal, a més de continuar amb un estil narratiu que pel meu gust no és prou directe, tiren més per la via morbosa que no per la poètica. En especial Sobre pájaros y animales l'he trobat fins i tot desagradable. Un brazo m'ha fet pensar en la part fosca de l'amor, allò de cruel que hi ha en voler posseir l'amant i el prop que està la consumació de l'amor de la destrucció d'un vincle fascinant.

Com podeu veure, Yasunari Kawabata m'ha mogut del romànic cap el barroc.

Salut i sort,

Yasunari Kawabata
La casa de las bellas durmientes
Luis de Caralt Editor, S.A., 1997.
Traducció de Pilar Giralt.

Barcelona sorollosa

De tornada a Barcelona, el primer que trobo a faltar és el silenci de Tòquio.

Heu llegit bé, he dit el silenci.

La petita ciutat on visc genera un nivell de decibelis qué és realment molest. Si no em creieu, proveu un dia de passejar una estona amb el iPod a un volum que no sigui el màxim. Pot ser proper al màxim, això si. Veureu que no hi ha manera d'escoltar cap cançó complerta sense que interfereixin obres, motocicletes, discoteques sobre quatre rodes, nens, senyores que en una vida anterior han estat peixateres, i senyors que no ho són perquè parlen a crits amb algú que és a l'altra banda del carrer.

En canvi, a la megàpolis asiàtica, vint-i-un cops més extensa i gairebé déu cops més poblada, el soroll es manté a un nivell raonable. Els sons que recordo de Tòquio són els corbs i els semàfors, com ja us vaig comentar.

Quina diferència hi ha? D'entrada, a Barcelona hi ha moltíssimes motocicletes. A Tòquio el que veus són moltíssimes bicicletes. Hi ha motos, però excepte les Harley Davidson no n'hem vist cap de sorollosa (no crec que moto chicharrilla tingui traducció al japonès). El trànsit és dens, però no arriba als nivells barcelonins. A més, es distribueix entre els carrers i la xarxa d'autovies que recorren la ciutat a alçada, de manera que el soroll s'escapa cap els núvols. I, molt important, quan hi ha una retenció els conductors que esperen no s'entretenen amb l'instrument musical del seu automòbil (el clàxon) sino que esperen estòicament (o, millor dit, amb paciència budista).

La gent no crida pel carrer. Ni parla amb un to de veu elevat. Això inclou també la canalla. Coincidir amb una excursió escolar i comprovar que les bromes i les empentes es realitzen a nivells acústics que aquí considerem d'oficina tranquila és un xoc cultural de primer ordre.

Hi ha també el tema dels mòbils. Ni t'enteres de les intimitats dels altres (barreres lingüístiques a banda) ni has de patir el seu mal gust a l'hora d'escollir la musiqueta que els notifica la trucada o el darrer SMS. Es que no us sé dir ni una sola musiqueta de mòbil que hagi escoltat!

En fi, que ara quan els de poble em diguin que a una gran ciutat no es pot viure pel soroll i l'estrés que provoca, els diré que el problema no és la ciutat, sinó els ciutadans.

Salut i sort,

Zoysia

El darrer treball dels Bottle Rockets cau a mig camí entre el rock dur d'influències country i el country alternatiu influenciat pel rock, però lluny tant del rock com del country.

Sempre que he escoltat Zoysia m'ha semblat que les tonades tenien aires pop més que no dels géneres presuntament presents. La instrumentació, amb guitarres elèctriques i órgans, si que respon perfectament als pressupostos de la música americana, i fins i tot trobes algunes traces de Neil Young: la política Align Yourself recorda el so de Trans i Better Than Broken sonaria fantàstica en mans dels Crazy Horse.

Zoysia és un àlbum molt complert que conté moments intensos i més tranquils, melancòlics i d'altres plens d'energia. A mi m'han agradat especialment Happy Anniversary, amb llargs solos de guitarra dels que avui en dia són tant poc freqüents i la més festiva (ja us deia: poppy) Suffering Servant.

Un àlbum ben estimulant.

Salut i sort,

Bottle Rockets
Zoysia
Bloodshot, 2006.

El jueves, segrestat

M'assebento del segrest de la revista El Jueves i no puc reprimir el record de la transició, quan es segrestaven Cambio16 i Interviu, i El Papus rebia les bombes de l'extrema dreta.

Gràcies a Francis Black i a un correu que m'envia el meu amic Alfred puc veure la polèmica portada. Anem a pams.

La trobo grollera i poc intel·ligent. Crec que la ilustració podia haver estat una altra i el resultat hagués estat més efectiu, ja que la polèmica no hagués anat pel cantó del bon gust, sinó estríctament per la qüestió política subjacent.

Però no la trobo pas il·legal. I cas que ho fos, ja tenim tribunals per a dictaminar-ho, oi? Per tant no entenc perquè s'ha impedit a la població accedir a aquesta expressió d'opinió i humor satíric. I que el lector, com ho faria el jutge després, jutgi.

Com en tota actuació severa, la reflexió que ens hem de fer no és només perquè en aquest cas s'ha actuat. També cal plantejar-se perquè en altres casos no s'ha procedit amb la mateixa diligència contra expressions d'opinions que podien atemptar contra l'honor o la dignitat d'altres.

Recordo a José Bono surtin per televisió dient que cal estar malament del cap per a defensar el plantejament de finançament autonòmic que feiem alguns. O al locutor estrella de l'emisora dels bisbes relacionant al Parlament i el govern de Catalunya amb la banda terrorista ETA. No eren expressions exagerades i potser també de mal gust? No ofenien ningú?

Salut i sort,

AVE

Quan em van dir que el pla era que l'AVE passés per sota de la Sagrada Família vaig arrufar el nas, però sense arguments de pes, ja que no sóc Enginyer Civil i no tinc elements de judici per a poder opinar.

El que si és un fet cert és que portem molts anys amb el tema de l'AVE com per a que l'estiu del 2007 encara no hagi un traçat definitiu consensuat i aprovat. Molt parlar i no fer res.

Al Japó fa més de quaranta anys que tenen tren bala. A Sevilla ja en fa quinze. Fins i tot a Palencia sembla que ja ha arribat l'alta velocitat. Però alguns polítics continuen emperrats en que si ja no som la locomotora que érem, és perquè li dediquem massa esfoços a la llengua, mentre d'altres polítics continuen emperrats en que si ja no som locomotora és perquè parlem una llengua diferent.

Ara fa quaranta anys aquí es va fer una campanya de Volem bisbes catalans. Perquè no una de Volem polítics japonesos?

Salut i sort,

Amb els cinc sentits

La olor que em quedara d`aquest viatge es sense cap mena de dubte la que despren el bambu de la que esta teixit el tatami. Es una olor que al cap de cinc minuts ja no distingeixes, pero que quan entres a una habitacio des del carrer t`arriba com una baferada intensa i aromatica.

El sabor del viatge sera el del te verd. Hem tastat dos tipus de te verd, un que no podem sofrir i un (oolong?) que te un gust com d`ametlles que es suau i esta forc,a be. La cuina japonesa ofereix molts altres sabors, tots recomenables, i que tots podeu trobar a Barcelona. A casa nostra, el gust es el mateix, pero la factura es multiplica per tres.

La sensacio tactil del viatge es tambe la del tatami sota els peus, caminant descalc,. Deixo com a finalista el metro de Tokyo en hora punta, perque la sensacio no es nomes de tacte.

Els sons que em recordaran Japo o que recordare d`aquest pais. Medalla de bronze per la musiqueta que acompanya el temps de verd dels semafors. [Queda pendent un article sobre l`atencio als discapacitats en aquest pais.] Medalla de plata pel piular dels corbs, tant habituals a Tokyo i Kyoto. I primer premi per l`atronadora agressio acustica que rebeu quan passeu pel davant d`un Pachinko, especialment si la porta es oberta. Si entreu dins aleshores ja deixeu de sentir res: tot el vostre cap es soroll.

Finalment, el mes dificil, les visions mes destacades del viatge. Deixo pendent un article sobre fotos que no hem pogut fer, que com sempre son les millors. Tokyo de nit ofereix almenys dues imatges imborrables: la vista des de dalt d`un gratacels, contemplant tot el mon de llums al voltant, i la miriada de neons i pantalles gegants que fan que puguis passejar a plena llum del dia encara que sigui negra nit. Imborrable tambe la imatge del metro o el tren, a qualsevol hora del dia, amb tot de gent dormint, o la mateixa gent dormint dempeus a l`andana mentre esta esperant que arribi el proper tren. Geishes, nenes d`escola, nens petits, temples, boscos, parcs japonesos ... un munt d`imatges que es queden a la retina.

Pero la millor la vam tenir anant en tren, de Takayama a Kyoto. Passavem per sobre un riu de color maragda, cobert per una poetica boira baixa i envoltat de boscos altissims i atapeits. Impossible de descriure la impressio que em va produir.

Salut i sort,

Jazz

Tots teniu al cap la mena de musica que es pot escoltar a tot el mon occidental.

A la India, pero, costa molt poder escoltar Madonna o U2, perque a tot arreu posen musica india, ja sigui tradicional, ja siguin melodies de les de Bollywood.

El mateix passa a paisos arabs com Siria i Jordania, o d`Indoxina (Cambodja) on els primers dies trobes fascinant la musica autoctona i al tornar a casa pregues per escoltar encara que sigui el David Bisbal.

En aquest sentit, el pais mes civilitzat que he trobat es el Liban: tant pots escoltar la musica arab (pop o tradicional) com la occidental.

Al Japo ... hem de separar dues situacions. Els llocs com bars, pachinkos, centres comercials, etc., posen musica occidental, ja sigui interpretada per gent que tothom coneix o per les estrelles del pop japones.

En canvi, a tots els llocs on algu pot estar "buscant un moment de tranquilitat", alli posen jazz. Aixo inclou restaurants, cafeteries, ciber-cafes, la sala d`estar dels ryokan ... un munt de llocs.

Musica tradicional japonesa? Nomes l`hem sentida al fil musical de l`estacio de tren de Kyoto, i amb tres minuts ja en tinc mes que prou. Pel que llegeixo, aqui tenen mes aficio a la musica classica europea.

I, de fet, els turistes que visiten casa nostra tampoc no ho tenen tant facil per escoltar sardanes o l`Enric Granados, oi?

Salut i sort,

Paraigues

Ja　he comentat que aixo de la pluja al Japo es el pa nostre de cada dia. No es pas estrany que els paraigues siguin un accesori del mes habitual.

A diferencia de casa nostra, aqui els senyors no porten majoritariament paraigues negres. Els porten de qualsevol color, tot i que el blanc i el transparent (paraigues de plastic) son els mes habituals.

Les senyores porten paraigues mes divertits, amb estampats, colors mes vius i combinacions mes agoserades. Avui mateix hem vist un modelo faralaes, topos blancs sobre fons vermell i amb una vora de roba blanca. Espectacular.

En un pais on la netedat es la norma esencial de convivencia, que fas amb un paraigua moll quan entres a una botiga, bar o supermercat? El deixes a la porta. Al davant de cada establiment veus uns recipients on pots deixar el teu paraigua mentre ets dins i, quant surts, el reculls.

Els que hi ha a l`entrada dels museus son del tipus locker: a canvi d`una moneda que despres recuperes, el pots deixar tancat amb clau. Els altres son del tipus cistell. I pel que sembla ningu no s`emporta el paraigua d`altri.

I en els grans magatzems, on entra tanta gent i caldria uns paraigueros gegantins? Alla hi ha dispensadors de bosses de plastic, que s`adapten al paraigua i recullen tota l`aigua que va gotejant. Quan tornes a sortir al carrer, llences la bossa a la paperera que trobes al costat de la porta.

Japo es un pais eminentment amable, practic i molt net. Tota la resta d`adjectius van al darrera.

Salut i sort,

Plou

Durant la primavera, a Barcelona, la pregunta es si avui ploura o no.

A Gal.les, durant tot l`any, aquesta pregunta no te sentit. Es clar que ploura! El que cal saber es quants cops ho fara i a quines hores.

Cap d`ambdues preguntes te sentit durant el mes de juliol. El que cal saber es durant quants dies seguits estara plovent a tot el pais. Portem una setmana i podem comptar amb els dits d`una ma les estones no assolellades, simplement amb nuvols pero sense descarregar, que ha hagut.

Be, nosaltres nomes hem estat dues setmanes i potser no es una mostra prou significativa. Especialment perque mentre erem a Kyoto ens va afectar la cua d`un tifo, el que va provocar inundacions a Okinawa. Pero pel verd que es el pais i el ben muntat que esta el tema dels paraigues (ara us explicare), sembla que aquest es un pais molt plujos.

En el Pais del Sol Naixent, el Sol tambe s`agafa vacances.

Salut i sort,

Amabilitat japonesa (IV)

Si tu ets el propietari d`un lloc i vols que alli no es pugui fer tal cosa, que fas?

Resposta: ho prohibeixes. Movent-vos per Europa podreu veure catells on s`avisa que "No es permes fumar", "Prohibido fumar", "Rauchen Verboten" o "No Smoking. Offenders will be prosecuted".

Estareu d`acord amb en que no son gaire amistosos.

Els japonesos no prohibeixen. Demanen si us plau que controleu les vostres ganes de fer-ho. Ignoro quina es la formula original, pero la traduccio a l`angles es "Please refrain from smoking", o be "Please refrain from taking photographies", molt popular als temples budistes.

Salut i sort,

Toto

Si a casa tenim el Senyor Roca, al Japo tots els waters son de la marca Toto.

Quan dic tots, vull dir que l`empresa es tant important que fins i tot te el seu propi showroom, igual que les mes importants del pais (Sony, Toyota, Pilot) al barri de Ginza, a Tokyo, on es pot contemplar i admirar tot el seu cataleg de productes.

A l`hotel on estavem a Ueno teniem un model electronic. No vam fer servir totes les opcions, pero la de rentat automatic us asseguro que es espectacular.

A una cafeteria vaig fer servir un model que tenia calefaccio incorporada a la tassa.

I avui he fet servir el model tradicional japones. Es tracta d`una mena d`otomana pero mes estreta. Imagineu-vos un lavabo de senyors a un bar, pero en lloc de pujar per la paret tirat al terra, i mes allargat. Doncs tambe es de la marca Toto.

Val a dir que la majoria de W.C. son occidentals.

Salut i sort,

Smoking Area

On esperarieu trobar aquest retol?

Tots els que hagueu contestat estacions de tren, de metro o edificis publics, heu perdut.

Els que hagueu dit bars i restaurants, heu encertat. En els que son grans, hi ha area de fumadors. En els petits, no hem vist prohibicio pero tampoc hem vist fumadors.

Si algu ha contestat enmig del carrer, aleshores ha guanyat el premi extra.

Efectivament, pels carrers de Tokyo no veus la gent fumar. I hi ha cartells i retols enterra que recorden la prohibicio de fumar. De tant en tant et trobes algun raco on hi ha el cartell de Smoking Area i un cendrer on els quatre viciosos que s`apleguen deixen les burilles.

Aquesta es una societat que va mes avanc,ada que la nostra, no nomes en l`us de les tecnologies.

Salut i sort,

Terratremols

No hem coincidit directament amb cap terratremol.

Pero, si que hem vist molts dies que ha hagut un terratremol que no hem notat. I es que als vagons del tren que agafem per moure`ns per Tokyo hi ha pantalles d`informacio. Et van donant la previsio del temps, la ruta que segueix el tren (en japones i en angles), i les connexions que pots fer a cada estacio. A banda d`un munt de publicitat, que son els que paguen l`invent.

I quan informen de les connexions, avisen dels retards que hi ha. Diuen quina linia, quin es el tram afectat, si el servei esta aturat o hi ha retard (i de quants minuts) i la causa.

I cada dia hi ha alguna linia que　pateix　"delay" degut a "earthquake". I, insisteixo: "delay", no servei interromput. Un terratremol no atura els trens.

Salut i sort,

Amabilitat japonesa (III)

Estem passejant pel barri de Gion, a Kyoto. Es un carrer estret i cotxes i peatons compartim l`espai. Jo vaig per enmig i un policia em demana que em col.loqui a la dreta, contra la paret, per a permetre el pas dels cotxes.

Fins aqui els fets. Ara passem als detalls.

El policia s`adrec,a a mi: em fa una reverencia, dos cops.

El policia em demana que m`aparti. El que entenc es el gest que fa amb el brac, pero el to i el volum de la seva veu es totalment cortes. La seva expressio facial no es pas ni tensa ni agressiva.

Despres de fer-li cas, el saludo. Be, no es cert.

Despres de fer-li cas, em quedo a quadres quan sento que em diu arigato (gracies) i em torna a saludar (la reverencia), i jo el saludo a ell tambe inclinant el cap i donant-li les gracies.

Qui vulgui, que compari.

Salut i sort,

Ryokan

Un ryokan (o riokan) es un hostal tradicional japones.

L`habitacio acostuma a ser molt austera. Un armari empotrat, el televisor, i una tauleta baixa es tot el mobiliari. En el millors riokans, teniu a mes un espai amb cadires i taula per a llegir, alguna perxa i alguna decoracio addicional, pero poca cosa mes.

Tradicionalment, no hi ha bany a l`habitacio, pero s`estan adaptant a les peticions dels occidentals.

El terra de fusta de l`habitacio esta cobert pel tatami, l`estora de bambu amb vores de seda que no s`ha de trepitjar calc,at. Es per aixo que deixes les sabates a la porta. A molts llocs et deixen unes espardenyes per moure`t per dins.

Pero no per entrar al bany, on hi ha unes espardenyes especifiques que no pots treure d`alli.

Salut i sort,

Kimonos

Son un dels topics japonesos per excel.lencia. N`hem vist uns quants.

Pel carrer no n`hem vist gaires. Normalment el vesteixen senyores d`edat ja molt avanc,ada, tot i que tambe hem vist alguna jove. El que si que veus son moltes depenentes de botigues cares que en vesteixen.

I tambe ens hem creuat amb uns quants turistes occidentals que no han dubtat a posar-se`l.

Si dormiu a un ryokan (ja va sent hora que expliqui el que es) us deixaran una mena especial de kimono (si no m`equivoco, takioto) que serveix tant de bata com de pijama. Aquest esta fet de coto i es lleuger i barat.

Un altre tema es que durant les festes sembla que aixo de vestir kimono esta mes de moda. Durant la cel.lebracio del Gion Matsuri, moltissimes noies i molts nois tambe anaven vestits amb aquesta prenda, que acompanyaven amb xancles o esclops tradicionals i amb els bolsos tambe tradicionals. Tot plegat, molt elegant.

I es que el kimono no fa mes guapa la noia (de nois ja en parlara la Vio) pero si la fa mes elegant.

Salut i sort,

Amabilitat japonesa (II)

Si hi ha una mesura que els turistes facin servir per a calibrar l`amabilitat dels habitants del lloc que estan visitant, aquesta es sense cap mena de dubte la facilitat amb la que reben indicacions per arribar alla on volen.

Estas perdut enmig del caos. No pots entendre res de cap cartell. El teu mapa no serveix de res. La teva unica esperanc,a es posar cara de xai desvalgut i que un o una local s`apiadi de tu i s`esforci en explicar-te cap on has d`anar.

Ara cal dir dues coses.

La primera, que hem trobat molts pocs japonesos que parlin l`angles.

La segona, que els japonesos i les japoneses no saben indicar-te on has d`anar.

Els japonesos i les japoneses, t`acompanyen fins alla on vols anar.

Ens ha passat ja quatre vegades. La primera va ser un guardia de seguretat a una estacio de tren i vam pensar que estava cumplint la seva obligacio. Pero despres ja no ha colat.

Les anecdotes inclouen una depenenta que va deixar la nena petita amb l`avia mentre ens acompanyava fins el ryokan (que estava mes amagat del que mostrava el mapa); una senyora que no contenta amb indicar-ho amb el seu limitat angles va emperrar-se en acompanyar-nos fins a un temple (tot i que despres va haver de tornar enrera i que havia de carregar en brac,os el seu gosset); i una noia amb pinta d`oficinista elegant que al veure que la descripcio que feia dels passadissos de l`estacio del metro no era prou clara, va acompanyar-nos fins gairebe l`andana.

I tot aixo acompanyat de somriures i reverencies.

Insisteixo: qui critiqui o es foti dels japonesos te un problema amb mi.

Salut i sort,

Telefonia mobil

Espanya i Japo son els paisos, si no vaig equivocat, on ha penetrat mes el tema del mobil. Pero, als carrers del Japo no acostumes a veure la gent parlant amb el mobil.

De fet, a molts espais publics (per exemple els vagons de tren) hi ha advertiments demanant que la gent no parli pel mobil.

Que fan, llavors? Envien SMS. Constantment. A cada croilla i cada semafor. I fan fotos. I algun tambe el veus que parla amb el mobil, pero el mes normal sembla que marxin a algun lloc discret.

Els models que veiem no son gens espectaculars. N`hi ha molts que mes que mobils semblen joguines.

El que si que hi ha es tota una industria de la personalitzacio d`aquests aparells: ninots, cadenes, enganxines, serigrafies, fundes i tot el que us pogueu imaginar i mes per a fer que el vostre terminal sigui unic.

Salut i sort,

Kyoto

Kyoto es el gran problema de fer un viatge pel Japo. Senzillament, no te l`acabes. Et desmunta qualsevol planificacio que haguessis preparat.

I que hi ha a Kyoto? Molt d`encant. Paris, Londres o Roma estan plenes de museus i monuments, un munt de llocs per visitar i on cal invertir moltes hores al llarg de diversos dies. I a mes, hi ha barris que son pintorescs, bonics o interessants per alguna rao.

Kyoto te tot el mateix i a mes esta plagada de racons encisadors. Vas caminant per una avinguda qualsevol i et trobes amb una casa ajardinada que es molt maca. Li vols fer la foto i quan estas preparant l`encuadre t`adones que girant-te una mica entra tambe l`altre arbre, que tambe es maco; et gires i aleshores vols que capiga la porta del darrera, que te un gravat; si entra la porta ja no entra el porxo, que te un fanalet; ... i aixi un lloc darrera de l`altre.

Que portes cinc minuts sense que hagi res destacable? Cap problema. Resulta que estas a punt de creuar un rierol, un dels tants afluents del riu Kamo-Gawa que creuen la ciutat, i alli es genera una altra foto amb arbres, vegetacio, casetes monissimes i ocells cantaires.

El que mes s`assembla d`Europa es Florencia, pero no es ni la meitat de gran que Kyoto.

I despres hi ha el palau i les villes imperials. I els altars xintoistes. I els temples budistes. I el barri de Gion.

I, a mes, nosaltres hem coincidit (aqui si que ha anat be planificar) amb el Gion Matsuri, un dels tres festivals mes importants del Japo.

O sigui, que hem deixat de banda la visita a Osaka. Ara ja som un altre cop a Tokyo. Seguirem informant.

Salut i sort,

Suda Yoshiro

Aquest es el nom d`un artista japones d`art contemporani. No se si te gaire reputacio o no, pero la Vio i jo voliem visitar la galeria fotografica on exposava, i vam poder admirar la seva exposicio.

Imagineu-vos un enorme loft amb parets blanques. A sobre d`alguns punts a les parets hi ha un numero que t`indica de quina pec,a es tracta. Et dirigeixes alla i nomes veus una flor, una planta o una fulla d`arbre.

I penses: art contemporani. Fins i tot a la Vio, entusiasta de l`avanguarda artistica, li va semblar una presa de pel.

Despres vaig llegir al cataleg de l`exposicio (es veu que jo soc entusiasta de l`autoflagelacio) que les obres estaven pintades a ma sobre fusta. O sigui que la cosa tenia el seu merit, des del punt de vista artesanal, pero d`art alla no n`havia per enlloc. Sia et fa el mateix en plastic i molt mes barat.

Salut i sort,

Nara

Nara es una ciutat menys gran que Kyoto pero no menys interessant. A banda de molt ambient comercial i molts restaurants que fan molt bona pinta, hi ha un conjunt monumental impressionant.

Fins ara, haviem vist l`entorn urba de Tokyo i ambients mes relaxats a Kyoto i Takayama, pero el que es diu monuments, encara no. Avui hem complert.

Todai-ji es un Buda enorme, de quinze metres d`alc,ada, situat a la que es la casa de fusta mes gran del mon. Esta situat en un parc on hi ha altres temples tambe molt recomenables.

Parc que es habitat per un miler de cervols que ja estan completament habituats a la presencia humana, i s`apropen sense cap mena de recanc,a als turistes.

Hi ha mes coses, pero ja us les explicare amb un cafe al davant.

Salut i sort,

Amabilitat japonesa (I)

Entrem a una cafeteria de Kyoto, per prendre alguna cosa calenta mentre esta plovent a bots i barrals.Jo demano un cafe au lait i, ves per on, me`l serveixen amb gel. Els faig entendre que el volia calent i elles, que no parlen altra cosa que japones, em fan entendre que alla aquest nom vol dir un refresc amb gel.

Mentre la Vio es pren el seu suc de taronja, anem preparant el recorregut per Kyoto. Al cap d`una estona, les dues cambreres s`han adonat que no he tocat la beguda i, sense que jo m`ho esperi, es presenten a la nostra taula, comencen a fer les habituals reverencies de salutacio i, tot somrient, admeten que el malentes es culpa seva, que els sap molt greu la mala estona que estic passant i em demanen si vull un cafe calent.

Quan aconsegueixo tancar la boca de la sorpresa que tinc (es que a mes, s`han esforc,at a trobar les quatre paraules necessaries en angles per a poder-nos comunicar), els dono les gracies i els dic que si, que voldria un cafe calent.

Me`l porten, i mentre me`l prenc continuu al.lucinant amb el detall que han tingut.

Al cap d`un minut torna a venir la cambrera i un altre cop les reverencies. Ara que?

Deixa una moneda de 50 iens a sobre la taula. Es clar, el cafe costa menys que el cafe amb llet gelat!

Igual que als bars de casa nostra, oi?

Salut i sort,

Takayama

(Aquest teclat no nomes es japones sino que a mes la part llatina esta mal configurada.)

Takayama es un poblet precios, molt tranquil i ple de botigues i restaurants on deixar-te un munt de diners. Es un poble que viu del turisme, gracies als diversos atractius que te.

Per una banda, hi ha el entorn natural. Riu, boscos i unes vistes extraordinaries sobre els Alps Japonesos.

La gastronomia local i la artesania son tambe un motiu pel turista japones. Takayama es la ciutat dels ebenistes, i per tot arreu veus botigues on es venen des de mobles fins a figuretes de fusta.

Pel turista extranger que no te gaire dies per passar al Japo, hi ha un poble fet de cases tradicionals conservades, que et permet veure com eren els entorns rurals japonesos. Hi ha alguns pobles que es conserven talment, pero si tens poc temps, es una opcio convenient. Es una mena de Poble Espanyol, pero on les cases no son reproduccions, sino que son les autentiques dels segles XVIII-XIX que les han desmuntat i transportat fins aqui. A mes, no es un entorn urba, sino muntanyenc. El complex envolta un llac i esta enmig de un bosc de baixa muntanya, en un paratge precios.

Seguirem informant.

Salut i sort,

Penelope a Tokio

No, no es que Pe s`hagi escaquejat del rodatge del film de Woody Allen a Barcelona. Es que la l`hem vista uns quants cops per aqui.

El primer, a la portada d`una revista de moda.

El segon, a una enorme valla publicitaria, acompanyada de sa germana Monica.

El tercer, al poster de Volver, penjat a un centric cinema, on l`estan projectant.

I el darrer, al veure en una megapantalla d`aquestes que hi ha a les cruilles el trailer de Volver.

No deixa de ser curios.

Salut i sort,

Tokio, la nit

Us havia dit que ens extranyava no veure massa gent a Tokio. Be, ja hem trobat les multituds.

Resulta que de dia s`amaguen, probablement en oficines, i surten de nit. Veus parelles d`amigues, colles d`amics, parelles agafades de la ma i grups d`homes tots vestits amb vestits negres i camisa blanca (l`uniforme de l`oficinista) que van a sopar i a prendre unes copes junts.

L`horari habitual d`oficina es de 9 a 5 o 6, pero els oficinistes no tornen a casa fins a les 10.

Si de dia l`acumulacio d`anuncis luminosos es impactant, de nit es espectacular. No es estrany que ara posen pantalles gegantines de video: un luminos mes de neo no destaca de cap manera.

Queda explicar el concepte multitud a Tokio. Imagineu el Portal de l`Angel el primer dissabte de rebaixes. Multipliqueu-ho per quatre i teniu una avinguda de Tokio a les vuit del vespre. Pero a Barcelona nomes hi ha un Portal de l`Angel, aqui es un continu. Orientar-se dins l`estacio de tren de Shibuya ja de per si es complicat, perque es enorme i laberintica, pero si li afegeixes aquesta marea humana acabes pregant per trobar una sortida, la que sigui, i despres orientar-te a l`aire lliure i donar les voltes que calguin fins trobar el carrer que buscaves.

Salut i sort,

Habemus motxilla

Abans m`he oblidat de dir-ho. Quan hem tornat a la tarda ens hem trobat la motxilla a l`hotel. L`amabilissim personal de l`aeroport de Narita ens l`ha portada fins l`hotel, embolicada amb plastic, juntament amb una altra bossa on havia les claus dels candaus i el seu corresponent albara.

Finnair i els japonesos son gent de fiar.

No m`agradaria que cap fines o cap japones perdes la seva maleta a l`aeroport del Prat.

I, tambe cal dir-ho, durant dos dies no hem hagut de carregar la motxilla.

Salut i sort,

Pachinko

Un pachinko es un d`aquests locals plens de maquines escurabutxaques. A Tokio n`hi ha per tot arreu.

Les maquines tant poden ser de les de videojocs, de les que donen premis monetaris, o de les que donen premis en forma de regal: captures el ninot i el portes a determinat lloc.

De pachinkos n`hem vist de varies mides, pero tots es distingeixen pel seu soroll infernal. Te`n pots riure de les discoteques o dels cotxes tuneros maquineros, un pachinko te decibelis per donar i vendre.

Els clients son majoritariament homes, de totes les edats, pero hem vist tambe algunes noies i tambe dones mes que madures. El client mes jove, un nen que encara no deu d`anar a escola, anava acompanyat dels pares i feia servir una maquina que havia al carrer, on ell feia sonar un parell de tambors tradicionals i la pantalla feia ballar dibuixos animats al seu ritme.

No se qui disfrutava mes, si ell amb la maquina o nosaltres amb ell.

Salut i sort,

Tokio, segon dia

Avui, com que es dilluns i els museus tanquen, ens hem dedicat a passejar.

Hem comenc,at pel barri de Shibuya. Pels que heu vist 300 cops Lost in Translation, la plac,a on hi ha un munt de gent i que es creua en diagonal, vista des del mirador d`un Starbucks. Un barri molt comercial i on hi ha molt de moviment pero gens d`aglomeracio.

Despres hem anat per Shinjuku i Omote-Sando. Mes botigues i centres comercials, especialment l`avinguda Omote-Sando, que es on hi ha totes les botigues de marca: Gucci, Benetton, Zara, etc. Es aqui on he dinat a un kaitensushi per l`astronomica xifra de 450 iens. Dos cafes a un Starbucks et costen gairebe el doble.

El punt algid del dia ha estat la visita al temple de Meiji-jingu. Precios, tot i que no es l`original de l`Edat Mitjana, sino que va ser reconstruit despres de la Segona Guerra Mundial, quan va ser destruit pels bombarders nordamericans. L`han tornat a fer amb cedres de la illa d`Hokkaido, que tenen una especial reputacio.

Hem tingut la sort de coincidir amb un casament ipoder veure la desfilada dels nuvis, sacerdots i familia, que han suportat estoicament la sessio fotografica a que els han sotmes tots els turistes presents.

Els temples sintoistes (ja en portem dos) semblen forc,a senzills en aparenc,a. Construits de fusta, consten d`un recinte quadrat que envolta un o mes edificis, en el principal dels quals hi ha l`altar, que no esta massa ornamentat i es es zona reservada als sacerdots.

Els creients s`acosten al davant, on poden deixar una ofrena. Aleshores piquen de mans i fan tres reverencies. No se si preguen o demanen algun desig. Alguns turistes els imiten, pero jo crec que els ritus religiosos nomes s`han de practicar si hi creus.

No menys espectacular es el bosc que envolta el temple, una autentica maravella. Alla dins hi ha un silenci impresionant, que nomes trenquen les teves petjades sobre la grava del cami i els crits dels ocells. I ets enmig d`una ciutat amb mes de 12 milions d`animes. Pero Tokio en comparacio amb Barcelona es una ciutat molt silenciosa.

Finalment hem fet un altre recorregut pel barri on som ara, Ueno. El parc que hi ha te un estany enorme. La meitat de l`estany es pot recorrer amb barca (n`hi ha algunes amb una forma d`anec bastant ridicula) pero l`altra meitat esta completament coberta de vegetacio acuatica, i es on deixes de veure anecs (dels de debo) i veus tortugues.

Hi ha mes coses, pero vindran en altres articles. Si algu te alguna curiositat en particular, que pregunti als comentaris.

Salut i sort,

Festival friki

Hem estat passejant per Akihabara, un barri que hi ha a la vora de l'hotel.

No sé la mena de cel·lebració que hi havia, pero havien tallat l'avinguda principal (imagineu-vos el carrer Aragó de Barcelona) per a que la gent pugués passejar per enmig i es puguessin realitzar les performances.

Una bona col·lecció de joves sense complexos s'han posat a cantar, ballar o fer el que saben fer millor que d'altres, mentre la gent els mirava extranyada, els fotografiava i reia amb i d'ells. Com les estatues de la Rambla pero en plan dinàmic. I com els concursos de la tele nipona que veiem de vegades, però en directe.

La passejada ha donat per tenir una primera (i bona) impressió de la ciutat, pero d'això ja en parlarem un altre dia.

Que passeu un bon dia, jo me'n vaig a dormir.

Salut i sort,

Tokio, aterratge

Ja som a la capital japonesa, gracies a Finnair i l`aeroport de Tokio. No gracies a l`aeroport de Barcelona, que es veu que no tenia previst que avui marxes tanta gent de viatge ni que haguessin tants vols. Per aquesta raó, el nostre vol a sortit de casa amb un endarreriment considerable. A Helsinki el vol amb que enllaçàvem ens ha esperat a nosaltres, pero la nostra maleta ha trigat massa i ara haurem de veure quan arribarà.

De moment la pinta que fa tot es excel.lent: gent amabilissima, entenen l'anglès, tot indicat tambe en anglès ... el més difícil es fer servir un teclat on hi ha quatre alfabets diferents.

Seguirem en contacte.

Salut i sort,

Marxem al Japó

Dissabte al matí emprenem el vol cap a Tokio. Estarem dues setmanes durant les quals no sé si trobarem fàcilment teclats amb caràcters romans, accés gratuit a internet o tindrem temps per escriure, però tranquils que tard o d'hora us explicaré com ha anat el viatge pel Japó.

Com sempre, viatgem pel nostre compte, ni agència ni horaris prefixats. Això si, com que al Japó ara és temporada alta en turisme i especialment a Kyoto, on coincidirem amb el que seria l'equivalent de les nostres festes majors, ha tocat reservar hotels. O sigui que serà el viatge més organitzat a priori que haurem fet en sis anys. Dormirem a tres ciutats, Tòquio, Kyoto i Takayama, tot i que en visitarem algunes més, movent-nos sempre en tren.

El vol el farem amb Finnair, via Helsinki. No sé quantes hores invertirem en el desplaçament, però sortim de Barcelona pel matí i arribem a Tòquio a les vuit del matí de l'endemà (sempre hora local, descompteu el canvi d'hores), o sigui que més ens val dormir mentre volem.

Pels curiosos, les destinacions finalistes d'aquest any han estat:

1. Alaska, un cop més descartada perquè no teniem prous dies.
2. Mali, descartada perquè aquest any no voliem haver de prendre medicació contra la malària.
3. Iran, l'hem deixada còrrer perquè avui en dia és un viatge massa incòmode per la Vio.
4. Iemen, descartada pel tema malària i perquè aquest any tocava un destí del primer món.

I ja que parlo del país que malauradament ara està en boca de tothom, comentar que coneixem una parella que el van recòrrer pel seu compte i sense escorta oficial. En el seu cas (com nosaltres) no havia el perill d'un atemptat com el d'ara fa una setmana, perquè no feien prou bulto, però si el de ser pacíficament segrestats per alguna tribu amb reivindicacions davant del govern iemenita.

És perillós viatjar al Iemen, l'Iran o Síria? Jo no ho crec pas. Crec que no són llocs especialment perillosos, com si que ho són Pakistan, Libèria, Haití, Filipines, o Sudàfrica, on el perill que afronten les persones pel simple fet de ser-hi és més gran que a la resta de països. I ja no parlo de zones en guerra com l'Irak o Sudan, naturalment.

Japó no sembla una destinació de risc, però tampoc no ho semblaven Nova York, Londres o Madrid. Trobar-se en el lloc equivocat en el moment inoportú és dolent arreu del món, igual que ho és comportar-se de manera grollera amb els locals o anar presumint dels teus diners.

Després hi ha el que alguns anomenen destí, altres sort i uns altres la voluntat de Déu.

Darrerament he escrit menys de l'habitual, però és que havien prioritats tant laborals com acadèmiques que no podien deixar-se fins després de les vacances, a més d'organitzar tot el viatge. Però com a banda de francis black i de vegada en tant Nunuki mai no us queixeu, suposo que tampoc importa gaire, oi?

Salut i sort,

Let Me Introduce My Friends

A veure si endevineu què és el primer que em va cridar l'atenció d'aquest grup anomenat I'm from Barcelona.

Doncs el nom és un homenatge a Manuel, el simpàtic cambrer de la sèrie Faulty Towers.

Arriba l'estiu, i amb ell no només l'horrorosa xafogor sinó també la no menys horrorosa cançó de l'estiu. És temps de músiques alegres i naïfs, amb melodies que s'enganxin fàcilment, un ritme que doni una mínima excusa per a ballugar el cos i una lletra més que fàcil ... trivial. Ja sabeu: Hombres G, Los Sencillos, Duncan Dhu, Georgie Dann, ... gent que ha fet música divertida i amb la que ho hem passat molt millor del que estem disposats a admetre-ho.

Els vint-i-nou suecs que integren aquesta macro-formació practiquen un pop psicodèlic despreocupat, vital, optimista, molt adient per aquesta época de l'any. Harmonies vocals a dojo, arrenjaments simples i vinga gresca i xerinola. La lletra més complexa, consta de vuit versos diferents i tot l'àlbum no arriba als quaranta minuts. Com un LP dels d'abans!

Tant la gent d'All Music Guide com la d'Hipersónica li han donat molt bona nota. Jo crec que estan bé però que els oblidaré fàcil. Ja veurem que diu el temps.

La meva opinió: Molt recomenable si heu llogat un mini o un descapotable per a recorrer lla costa mediterrànea, o un iot per navegar per les illes gregues. Absolutament desaconsellable per a una audició concentrada i amb auriculars.

Salut i sort,

I'm from Barcelona
Let Me Introduce My Friends
EMI, 2006.

Escalfament global

Salut i sort,