La denúncia

Diumenge ens van robar el bolso de la Yolanda. Igual que a mi em podien haver pres l'americana o a tu els calçotets: sense que t'adonessis. El primer que vaig pensar quan ens vam adonar del robatori és directament impublicable; el segon va ser una ràbia un xic més civilitzada, seguida de l'enuig i la mandra que et provoca tot l'allau de coses que m'adonava que hauriem de fer i que no hagués calgut fer; i després algú va dir:

- Haurem de posar una denúncia.

Estàvem al carrer Banys Nous i em va semblar que la comissaria més propera era la que hi ha enfront de la Plaça Reial. I cap allà vam anar. Recordo que eren dos quarts de set en punt perquè vam mirar el rellotge just avanç de decidir marxar del local, que és quan ens vam adonar que el bolso ja no hi era.

I caminant vam arribar a la comissaria de la Rambla. Vam entrar sense que ningú ens digués ni ase ni bèstia, potser perquè davant nostre anaven un guardia urbà i un altre ciutadà agafats del bracet, ja m'enteneu, i vaig ser jo qui va haver de demanar, en català, a un policia municipal, on haviem d'anar per a fer una denúncia.

- Allà, a l'altra banda del passadís.

A l'altra banda del passadís havia la finestreta amb el calimero repenjat. Pobre home, feia cara de voler badallar, però com que havia gent al davant i era conscient de la seva responsabilitat es va reprimir.

- Volem posar una denúncia.
- Sí, claro, ahora mismo. ¿Qué ha pasado?
- A nosotros, el bolso.
- ¡Coño, pero si vosotros sois españoles! Aquí no os toca.
- …
- ¿Y cómo que os han dejado entrar aquí?

La llàstima és que quan t’han fotut el bolso amb les claus, els diners, la VISA, el mòbil, la targeta del Caprabo i la bossa de mocadors de paper, no et ve de gust l’humor polític; perquè la cosa ja començava a tenir suc. Vam deixar còrrer la nostra opinió i li vam demanar on haviem d’anar els que no som turistes per a denunciar un robatori, que va resultar ser gairebé al Paral·lel. Fem salut i passegem una estoneta més.

A les set en punt de la tarda entràvem a la segona comissaria. Una parella de policies, encarregats del control d’entrada, intentaven fer-li entendre a un ciutadà d’aspecte magrebí que aquelles dependències no eren el lloc adient per a que ell aconseguís el seu propòsit, qualsevol que fos i que jo desconec.

- Que no hablo francés, ¿te enteras? ¡Que te largues ya y las uñas te las cortas en tu casa!

Si no parles el seu idioma, crida-li i fes servir expressions simpàtiques. És la tàctica que fa servir molta gent. Ara no toca parlar d’això, però. Constatem que prenen nota del nom i l’hora d’arribada i que ens indiquen que passem a la sala d’espera, on ens cridaran pel nom.

A la sala d’espera, no cal dir-ho, ja hem trucat nosaltres mateixos a Servired i Movistar per a anular el que cal anular. No és que sospitèssim de la diligència de la Policia, era per matar el temps ...

A dos quarts de vuit, apareix un policia que va cridant una per una totes les noies que portava a la llista. A l’únic noi de la llista li comunica, secament, que s’esperi que encara no li toca. A mesura que les candidates a denunciants es van personant, les va lliurant l’imprés de la denúncia i un bolígraf de la històrica marca Bic. I sense perdre més temps, se’n torna cap a la seva oficina.

A les vuit, un altre policia, molt jovenet, surt per a recollir els formularis ja cumplimentats i indicar que cal que esperem. Al noi li ha arribat el torn i ja pot tenir el seu formulari. Seguint amb el remarcable esforç per a no manllevar la nostra valuosa atenció, no fa res més i torna cap a l’oficina –que no cal dir que era tancada.

A dos quarts de nou, un altre policia (el jovenet igual estava descansant de l’esforç fet) ens dóna una còpia de la denúncia, en la qual veiem que s’ha afegit l’hora d’entrega (efectivament: fa mig hora), el segell de la comisaria i el número d’expedient. Com que el client és el primer, ens diu que ja podem marxar, cosa que fem.

Però a l’arribar a la porta, el madero que atén el punt de control ens crida –literalment- per a que passem per allà i li diguem qui som:

- ¡Alto ahí! ¿Pero donde creen que van? Pasen por aquí.

Un cop ha posat una creu al costat del nom que havia escrit quan hem entrat, ja som lliures de marxar.

Ja sabeu com es posa una denúncia. Espero que no us serveixi per a res.

Salut i sort,
Ivan.    

Tradicions, cultura, modernitat i decència

La Pilar Rahola ha publicat avui (27 de setembre del 2005) un article a El Periódico de Catalunya en que, de manera molt clara i encertada, ha criticat la tradició de demostrar la virginitat de la núvia als casaments gitanos. Com és normal en ella, es dóna una mica d’autobombo, però a banda d’això coincideixo plenament amb el que diu:

• Les tradicions, pel fet de ser-ho, no són defensables. Si ho són, és perquè preserven quelcom que paga la pena mantenir.
• Coartar la llibertat sexual de les noies és un abús sobre elles i forçar-les a portar una vida menys plena que la dels nois. Si voleu, digueu-li discriminació; jo li dic injustícia.
• Obligar-les a demostrar públicament, el dia del seu casament, que encara són verges, és una brutalitat física i psíquica.
• Que, després del que ha fet i el mal que ha provocat, mig país continuï donant-li peixet al Farruquito és una vergonya que indica el baix que estem caient tots èticament. Primer, els que generen opinió pública; i després, els que comprem els seus productes publicats o emesos.

Reprodueixo a continuació l’article en qüestió, sense permís explícit. Salut i sort, Ivan.

L'HONOR I LA SANG La gresca televisiva pel ritu de la virginitat en la boda de Farruquito és una vergonya col.lectiva

PILAR Rahola Periodista

Aquest no és un article sobre gitanos. Des dels anys en què Juan de Dios Ramírez-Heredia, amb el seu elegant tarannà i paraula, ens va ensenyar les nostres vergonyes amb el poble gitano, alguns vam descobrir les seves moltes virtuts i els seus més que notables valors. De les moltes coses que recordo dels meus anys de periodisme televisiu, el reportatge que vaig fer amb el Gato Pérez i els gitanets de Gràcia i el carrer de la Cera va ser un dels més densos en sentiments i emocions. Gent notable. Gent noble. I no ho dic des del paternalisme que, sovint, acompanya la mirada progre, sinó des del convenciment.En alguns aspectes, els valors gitanos estan molt per sobre dels valors col.lectius. Parlo de la família; del respecte als grans; de la vida i de la mort. Però si en aquests aspectes el poble gitano conserva valors fonamentals que gairebé s'han perdut, en altres necessita una urgent, compromesa i contundent revisió. Alguns rituals, expressats amb pompa i alegria a totes les televisions, incloent-hi TVE, vinculats a la virginitat de les dones i al concepte de propietat, no només són inaudits i indignants, sinó que haurien d'estar prohibits per llei.No entraré en tota la parafernàlia del casament d'aquest bailaor, Farruquito, que, per molt art que tingui, el seu actual caixet econòmic el deu a la trista fama que li ha donat un accident mortal. Encara que em permeto un apunt indignat. Després de matar una persona, d'haver fugit, de construir una mentida amb diversos còmplices per escapolir-se de les seves responsabilitats i finalment protagonitzar una sentència escandalosa --és una vergonya que connota tota la judicatura--, després de tot plegat, ¿com pot algú muntar un casori com aquest? La falta de respecte a la viuda, als pares, a tots aquells que han plorat la víctima de la seva irresponsabilitat, és absolutament denigrant. Però, més enllà del casori i del numeret d'Espanya negra que s'han muntat amb ajuda de les televisions, com si els gitanos encara fossin aquell col.lectiu marginat del món i que sobrevivia malgrat ell mateix, se'ns ha colat amb tota naturalitat un ritual de sang, domini i masclisme que, avui dia, resulta un escàndol. Per descomptat que parlo de la prova de la virginitat. Parlo d'una noia obligada a passar per la vergonya d'obrir-se de cames, permetre que una dona li introdueixi un mocador, li trenqui l'himen i mostri la seva virginitat intacta a tots els engrescats convidats a l'esdeveniment. SÉ perfectament que en aquest punt de l'article ja n'hi deu haver que asseguren que les noies hi van encantades de la vida al ritual, que ho fan lliurement i etcètera. Conec perfectament fins a quin punt una dona pot acceptar el domini. Però això no significa que la societat no hagi de posar les traves legals a aquest evident maltractament, derivat de la cultura patriarcal que tant ens ha costat transformar. El ritual de la virginitat gitano és una vergonya i la seva única arrel es basa en la convicció que la dona és propietat del marit i que, com a propietat, ha d'arribar al seu propietari intacta. Per descomptat, no s'aplica a l'home el mateix ritual, i no només per les dificultats òbvies de poder fer la comprovació pertinent, sinó senzillament perquè són rituals d'uns temps en què la dona ni decidia sobre el seu cos, ni decidia sobre la seva vida. Ja sé que es tracta d'un ritual antic, i la seva perpetuació té a veure amb les tradicions culturals. Encara que, com hauria dit el magnífic poeta Pere Quart, algunes tradicions no estan relacionades amb la cultura, sinó amb l'antropologia. Però fins i tot si es tracta d'una tradició ancestral, això no és obstacle perquè sigui una barbaritat. I si alguna cosa hem après, amb el dret a la mà, és que les barbaritats no poden ser justificades per la tradició. A l'Espanya que s'ha despertat amb les estadístiques brutals del maltractament. A l'Espanya on les dones joves tenen, com a primera causa de mort, per sobre dels accidents de cotxe i del càncer de pit, la violència de gènere. A l'Espanya que s'ha conscienciat, ha legislat i ha combatut aquest flagell social, permetre que un grup humà perpetuï com a tradició un ritual de domini i maltractament, i que a més a més es converteixi en gresca televisiva, com si fos la cosa més normal del món, resulta una vergonya col.lectiva. Per als gitanos, perquè els contamina i els embruteix. Per a tothom, perquè va en la línia contrària de la pedagogia de la igualtat. SI EM permeten, entre les gitanes emancipades, brillants, guapes i lliures d'Azúcar Moreno, i aquesta gitana acovardida, amagada, callada i verge que s'ha casat amb Farruquito, hi ha uns quants abismes. L'abisme entre un poble gitano inserit en el dret i en la modernitat i un poble lligat al tradicionalisme irredempt. L'abisme entre les dones gitanes que dominen la seva pròpia vida i aquelles que estan sotmeses al patriarcat dominant. L'abisme entre el futur possible i el passat marginal. L'abisme entre un poble gitano que aporta el millor d'ell mateix a la societat i un poble que perpetua l'estigma i l'exclusió. En aquest sentit, el pitjor de Farruquito no ha estat la seva indecència amb el casori, ni tan sols haver protagonitzat un ritual de sang, honor i domini que ja no vèiem des dels temps de Valle-Inclán. El pitjor ha estat l'aplaudiment d'una part dels seus, i el silenci dels altres. Els gitanos que han callat, encara que siguin crítics, han estat còmplices de l'aplaudiment. I el seu silenci pesa, avui, com un afegit a la vergonya. Personalment ho tinc meridianament clar. No podem esperar que els Farruquitos evolucionin cap a la cultura de la igualtat. Hem de protegir, per llei, les dones dels Farruquitos. Fins i tot malgrat elles mateixes.

The Unfinished Concert

The Unfinished Concert Formació: Eric Fuentes: veu i guitarra - Oriol Casasnovas: guitarra - Xavi Navarro: baix - Pablo Salas: bateria i veu. Els Delorean tenien el cantant malalt (esperem que res greu) i per això ens vam quedar sense veure’ls. I això potser va estar bé perquè així vaig poder veure per primer cop The Unfinished Sympathy, dos dels tres CDs dels quals estan entre el millor que he sentit darrerament. Em refereixo a An Investment in Logistics i el magistral Rock for Food. I el directe no va correspondre amb les bones vibracions dels enregistraments. Els falta un productor o un poval d’entusiasme i caradura, una de dues. Sonen freds, donen la idea d’estar complint amb el contracte però sense passar-s’ho bé a l’escenari. I això mata un repertori molt apreciable. Potser és que no estaven mentalment preparats per a fer una substitució? El millor va arribar amb els dos bisos. El cantant l’Eric Fuentes va interpretar Rock for Food en solitari i va sortir-li una versió serena, esgarrada i molt sentida, que va arrencar grans però breus aplaudiments perquè de seguida la banda sencera va atacar An Investment in Logistics, aquest cop emfatitzant la vena més punk del grup i amagant la vessant més divertida i ballable de la cançó. En resum, m’he quedat amb ganes de tornar-los a veure, per si hi ha més sort.

Salut i sort,

Ivan.

Barça 4, Udinese 1: L'escuma continua pujant

Avui tothom celebra la contundent victòria assolida anit davant d'un equip que va jugar mig partit amb un jugador menys. És cert que es van veure jugades, la majoria individuals, de mèrit i que el rival era prou apreciable com per a que l'examen sigui significatiu, però continuu sense veure que tinguem un gran equip. La primera part va ser vibrant, vam marcar tres gols i van haver nombroses oportunitats més. Però alhora, a la defensa li costava Deu i ajuda treure la pilota de manera controlada. Just el dia que teniem el mig centre més tècnic, els defenses van haver de xutar a allunyar la bimba més que mai. Part important és mèrit de l'Udinese, un equip que em va fer una magnífica impressió, molt millor que la que em va deixar el Werder Bremen; però part també és un problema del propi equip, que moltes vegades semblava partit per la meitat. La segona part va ser molt i molt fluixa. Els jugadors continuen fent la guerra pel seu compte, menyspreant les bandes i moltes vegades sembla que vagin de sobrats. Aquesta excessiva relaxació ahir només es va traduir en unes quantes pèrdues de pilota i el primer gol, però al davant d'un altre equip que no perdoni al davant això ens costa el partit. Mencions especials: Eto'o: continua sent qui fa més kilòmetres i qui té més clar com s'ha de jugar el partit. El millor. Messi: ahir no va demostrar res, però va divertir força. Mantinguem un alt nivell d'exigència amb el noi, que si no es perdrà com algun altre de la pedrera que va cobrar un cabàs de diners abans d'hora. Ronaldinho: la majoria de vegades va rebre la pilota d'esquena a la porteria contrària, sense poder aprofitar la seva velocitat. Aquest paper l'hauria de jugar un altre, que fos el que llencés el brasiler en carrera. Belleti: en baixa forma mental. Des que era infantil segur que sap defensar els còrners, el d'ahir al primer gol és inexplicable. Udinese: un equip molt ben parit. Disciplinat, fort, dur, ràpid, amb les idees molt clares i mentalment també fort. El meu favorit per a segon de grup (de moment, encara no he vist els grecs) i un temible enemic per qui se'l trobi als vuitens de final. El president de l'Udinese: un imbècil. Deixar a casa el teu actiu més valuós el dia que més el necessites és quelcom que només fan els bojos i els genis, i els darrers resultats de l'equip no fan que sospiti de la seva genialitat ... Salut i sort, Ivan.

Sharon and my Mother in Law

Aquest llibre l’ha escrit una senyora que viu a Ramallah, i explica detalls de la vida quotidiana sota l’ocupació israelí. No és una novela ni un assaig, més aviat és un recull d’anècdotes i vivències, que pretén mostrar l’absurd de la situació en que viuen moltes persones a aquell tros de terra que aquí anomenem Cisjordània. Per a fer-vos una idea del to del llibre, llegiu la següent cita:

“Perhaps one day I may forgive you for putting us under curfew for forty-two days, but I will never forgive you for making us live with my mother-in-law for what seemed, then, more like forty-two years.”

Com podeu veure, l’autora s’arma amb el sarcasme, el bon humor i la ironia. El llibre no pretén ser imparcial (no ho és) ni explicar el perquè d’una situació. Pretén (i ho aconsegueix) fer riure, somriure i indignar el lector a base d’explicar les peripècies que ha de passar l’autora per anar a fer la comprar, visitar amics, anar de turisme a Sharm-el-Sheik. Dóna pinzellades significatives de la vida gens normal de gent molt normal en un entorn absolutament esbojarrat.

Qui és Suad Amary? Una dona filla de palestins que va nàixer a Damasc, ha viscut a Europa, Orient Mitjà i Estats Units i, en contra de tota lògica, un dia va decidir anar-se’n a viure a la terra on van nàixer els seus avantpassats. És una arquitecte reconeguda i va ocupar càrrecs de responsabilitat al govern d’Arafat, arrivant a participar a les converses de pau a Washington entre el 1994 i el 96. M’ha agradat l’estil directe i sense contemplacions. Ni fa servir figures retòriques ni frases llargues i elaborades. L’escriptura és senzilla com la vida que pretén viure. A més fa incrustacions d’àrab dins del text en anglès, suposo que més perquè determinades coses les sents (en el doble sentit) en una sola llengua per molt que sigues políglota, que no pas com a reivindicació identitària. M’ha agradat també la seva sinceritat: en més d’una de les seves peripècies ella mateixa queda retratada. Hagués preferit que hagués inclós més personatges, que oferís un ventall més ampli del panorama vital que viu, especialment dels israelians, però això potser hagués desviat el llibre del seu objectiu. En tot cas, està clar que m’he quedat amb ganes de més. La fitxa del llibre i més informació les podeu trobar al web de l’editorial Random House. Salut i sort,

Ivan.

El mite visita el coliseu

Quan vas a un concert d’un mite, poden passar tres coses: tens bona sort, tens mala sort, o et quedes enmig. Jo vaig tenir mala sort quan vaig anar a veure Bob Dylan, fa una pila d’anys, al Palau dels Esports. Una hora de concert, de bis una sola cançó i ves cap a casa. No recordo quant m’havia costat l’entrada, però era cara per aquella època. I a més, havia coincidit que Dylan acabava de fer una gira pels EUA acompanyat de Tom Petty & The Heartbreakers, que havia estat un exitàs i havia tingut molt de ressó aquí, gràcies en part a que el Canal 33 s’ho va manegar per a poder emetre part d’un concert impressionant. Amb tot això les expectatives eren màximes, i la patacada va ser majúscula. En canvi, vaig tenir bona sort la primera vegada que vaig veure B.B. King. The King fa, ara que és coetani de Matusalem, concerts molt previsibles, però resulta que el primer cop va tenir de teloner en Robert Cray, que també va tocar un parell de peces amb ell, i sembla que això el va animar i el Palau dels Esports (ves per on) va bullir amb un blues electritzant. Raimundo Amador no va aconseguir el mateix efecte al Velòdrom, anys més tard. Dissabte, al Liceu, Van Morrison em va deixar amb bon regust però sabent que havia fet una actuació funcionarial, per a cobrir l’expedient. Encara és hora que saludi el públic, que faci una mínima improvisació o doni un cop de geni. Ara, ell i la banda toquen impecablement bé. Recolzat en un repertori de clàssics i en el bon ofici de tots els músics, aquest concert és impossible que surti malament. Van començar amb jazz i van anar movent-se cap el blues, amb puntets de soul i de rock, però mantenint un to mitjà-alt de revolucions que podia satisfer l’amplíssima audiència que es va aplegar al Liceu sense destorbar ningú. Destaco la versió de Have I Told You Recently That I Love You, una meravella que va semblar dues cançons diferents, primer amb blues i després a ritme de swing, i la trac

Betis 1, Barça 4: puja l’escuma de la cervesa

Vam veure un partit ensopit a la primera part i vibrant a la segona, on el més llest es va emportar els tres punts, sense demostrar gran cosa, i el més esforçat es va quedar sense premi, segurament per què l’únic davanter que tenia disponible és tant babau com ràpid. Oliveira és un davanter que les poques vegades que l’he vist jugar m’ha agradat molt. M’he fixat per què resulta que el Barça se li dóna bé: amb el València ja va marcar al Camp Nou, i l’any passat ens va fer la guitza als dos partits. Dissabte, però, va fer el paper del ximplet, primer protestant i després fent-se el graciós al davant d’un àrbitre espanyol. Els entrenadors haurien d’advertir els seus jugadors que això no només és suicida per ells mateixos, sinó a més molt perjudicial pel seu equip. El Betis es va quedar sense gairebé capacitat per a fer-li mal al Barça quan just portàvem un quart de partit, però com que els de Rikjaard són encara un equip molt tendre, això no es va notar fins ben entrada la segona part. L’entusiasme dels jugadors bètics va tapar el forat i va aconseguir un gol que hauria de fer reflexionar a Puyol i companyia sobre la seva pretesa solidesa defensiva. La segona part ens va permetre veure, insisteixo que contra només déu, el millor Barça. Comandat per Iniesta, l’equip va jugar més ràpid i després d’uns dubtes inicials, va començar a explotar les bandes. El partidàs d’Eto’o va ser espectacular. Va baixar a buscar la pilota durant tot el partit, va contribuir en defensa, va fer jugades individuals i va repartir joc. I va demostrar que és un veritable depredador de l’àrea, marcant un gol ferotge i robant-li un altre al pobre Maxi. El millor del partit. A destacar també l’aportació dels nous fitxatges. Van Bommel sembla que té més presència ofensiva que Deco (encara més!) i fa que el joc sigui més directe, cara a barraca. Ezquerro li va posar també moltes ganes, valentia per encarar el contrari i encert al remat. Si van sumant aportacions positives quan tenen minuts, acabaran reclamant la titularitat. I Maxi ho va fer prou bé, però continua fent pinta que l’equip li va gran. Salut i sort, Ivan.

Eleccions Alemanyes

Ja s'han fet les eleccions, però encara no podem saber qui serà el nou primer ministre a Alemanya. Els resultats no li han atorgat la majoria absoluta a cap partit, i la combinació dels resultats de cada partit tampoc no permet la majoria absoluta de cap de les dues coalicions tradicionals per a formar govern: conservadors i liberals per una banda, socialdemòcrates i verds per l'altra. Segons una munió de comentaristes, aquesta situació no és la ideal i per tant els resultats han estat dolents ... I el que jo penso és que això és reflex d'una mentalitat poc democràtica. Creure que els resultats són dolents és suposar que l'electorat s'ha equivocat, la qual cosa contradiu la vera essència del sistema: el poble escolleix la millor opció, la que creu que més li convé. Tot i que Alemanya va protagonitzar el 1933 el que probablement és el pitjor error electoral de la Història, crec que el fet de considerar-ho un error és en si mateix pervers. És el mateix que penso quan uns acusen els nacionalistes d'enganyar el poble català fent servir el sentimentalisme nacional o quan els altres diuen que el PP només guanya perquè fa servir la demagògia i els baixos instinctes. Què passa, que catalans i sorians sóm imbècils? No m'ho sembla pas. Crec que és més probable que el PP convenci de debó els sorians (per posar per cas) que Espanya és en perill i que CiU i ERC (entre d'altres) identifiquin necessitats i aspiracions en l'electorat que d'altres formacions han menyspreat. I respecte de la bondat d'un determinat repartiment d'escons, hi ha molt a parlar. El que ha succeït a la RFA provocarà necessàriament diàleg i negociació, activitats essencials i que haurien de ser centrals a la política democràtica. Sempre serà més difícil posar-se d'acord entre tres que entre dos (només cal mirar el sidral que hi ha montat amb l'Estatut) però el resultat també deixarà menys gent descontenta i, sobretot, no deixarà ningú despenjat. La dictadura de la majoria no és democràcia. El respecte (tenir en compte de debó) a la minoria és condició imprescindible. Ara caldrà baixar-se pantalons i sacrificar alguns egos, fent veure que mai no es van dir algunes desqualificacions i altres acusacions que en campanya van semblar oportunes i ocurrents ... però això és la política. Salut i sort, Ivan.