Protección Mariano

Superlativa columna la que avui signa a La Vanguardia en Francesc-Marc Álvaro. Ve a dir –o així ho interpreto jo- que amb Estatut o un altre, sigui com sigui, els catalans tenim dret a poder relacionar-nos amb la resta d’Espanya sent catalans, respectant la nostra identitat i que no cal haver de dir-nos “Jorge” o “Enrique” quan creuem la frontera per a vendre la tela. I també diu que tenim dret a tenir l’opinió política que nosaltres vulguem, i que no hi ha dret a que s’organitzin campanyes per internet en contra de –cito textualment- “putos catalanes” o “bastardos polacos”. I que entre tots, catalans inclosos, paguem un Fiscal General del Estado que hauria de perdre el cul perseguint aquests “incontrolats” (jo faria servir altres qualificatius). Molt ben dit! Salut i sort, Ivan.

Cites buides

Algú que conec treballa a una consultora. Tothom en parla de les consultores i dels consultors, especialment dels informàtics, moltes vegades en base a tòpics, d’altres atenent a raons. La qüestió és que aquesta consultora en concret ha decorat la seva oficina a Barcelona amb uns quadres … motivadors. Els quadres mostren paisatges idíl·lics, postes i sortides de sol, només natura vegetal, cap personatge ni humà ni animal. Les fotos porten peus de pàgina amb cites que, en el més pur esperit lul·lià, pretenen inspirar el personal i fer adonar els visitants que aquesta és una empresa com cal. Vegem alguns exemples:

La mirada paciente de la reflexión antecede a la armonía equilibrada de la actuación. La existencia de la vida es el resultado final del proceso evolutivo. Su misión: garantizar la permanencia del ecosistema natural. Una mirada confiada hacia el horizonte infinito desvela aquello que vendrá, un paso firme que permita avanzar hacia la evolución.

Escriure paraules i transmetre contingut són dos sintagmes diferents, amb significats diferents i que no requereixen més explicacions. Aquesta darrera és meva. Salut i sort, Ivan.

Milosevic, Aznar, enraonar

En un article recent a La Vanguardia, en Lluís Foix critica amb molta raó la comparació d'Aznar amb Milosevic, feta per algun diputat socialista. Estic d'acord amb el principi de mantenir cura amb les comparacions i proporció en la crítica, però cal afegir un parell de coses.

El to mesurat ajuda a la qualitat de la discusió, ja que així és molt més fàcil escoltar les opinions de l'adversari i prendre-les en consideració, no només com a una rèplica inevitable dins d'un sistema aparentment democràtic, sinó com una aportació legítima que pot tenir tanta o més validesa que la pròpia opinió. Recordo que quan el Piqué i el Rato van haver d'escoltar com la gent els cridava que eren uns assassins, ja vaig pensar això. La lleugeresa en el llenguatge és banalització del pensament i empobriment de la discussió, per tant del país.

Malauradament, aquesta no és una opinió generalitzada. Els mateixos que es queixaven aleshores que anomenessin assassins a dos polítics que havien actuat (o no?) d'acord a la seva consciència, molt poc temps més tard no han tingut cap mena de problema en assimilar d'altres polítics a la condició de terroristes: "hay que ser un miserable para decir que no ha sido ETA"; "cómplices de ETA", arrel del cas Carod. Lamentable. Si qui ha patit una pena no és capaç d'aprendre a no infligir-la als altres, no avançarem.

La nostra jove democràcia no es pot permetre no aprendre dels seus errors. Hi ha coses molt més importants que assolir un efímer avantatge a les enquestes o guanyar un escó o unes eleccions. La solidesa d'un país se la donen el seu nivell de benestar i la força de les seves institucions; ambdues, s'alimenten de la cultura política. Si la manera de fer, de pensar, és sana, tot pot anar molt millor; si només penses en emmerdar l'ambient per a sortir guanyant tu, tindràs un sistema trampós en que només prosperaran uns pocs.

La segona cosa que vull mencionar és el cas concret. Estic d'acord que a dia d'avui no es pot dir que Aznar sigui com Milosevic. Però no sé que acabarà fent el bigot millor amic de Bush, si Espanya continua anant cap algun lloc que a ell no li agradi. Va haver un temps en que no es podia dir que ni Milosevic ni Karadzic fossin ciriminals de guerra; durant molt de temps van ser polítics respectables amb punts de vista radicals. Però en algun moment, aquestes afirmacions van deixar de ser certes.

Em va explicar una noia bosnio-musulmana que vaig conèixer el 92, que uns i altres van començar fent servir el lèxic més serbi o més croata, segons el cas, fent servir mots en desús durant molt de temps, davant el divertiment general. Al cap d'un temps, es parlava ja de dues llengües separades (sense cap mena de suport científic, és clar). La resta ja és Història.

La qüestió de fons és que volent trobar un titular fàcil, es prescindeix de l'esencial: el raonament. Fer política és una activitat intelectual que exigeix raonar. Per a fer teatre davant la càmara, només cal xerrar. I el problema és que al món d'avui el que es valoren són els titulars, no els raonaments.

Salut i sort, Ivan.

El año del diluvio

El Año del Diluvio Director: Jaime Chávarri. Guió: Jaime Chávarri i Eduardo Mendoza, basat en la novela breu del mateix Mendoza. S’acostuma a dir que l’original és millor que l’adaptació, generalització agoserada sustentada en múltiples exemples, especialment quan l’original és literari i el camp on s’adapta és el cinema. Curiosament, ningú no s’escandalitza quan es representa una nova adaptació de l’Otelo de Verdi. La llista de contraexemples és prou llarga com per posar la negativa afirmació en quarentena: The Godfather, Gone With the Wind i The Maltese Falcon són els primers films que em venen al cap, i li podem afegir moltes pel·lícules basades en best-sellers. Malauradament, les adaptacions de les obres de Mendoza no formen part d’aquesta llista. El Año del Diluvio és una història melancòlica (tal i com l’autor la qualifica en la dedicatòria que em va regalar un Sant Jordi) amb personatges ben definits, una trama simple i un garbuix de sentiments a flor de pell, en un ambient geogràfic i històric (la Catalunya rural de la postguerra) que ajuda a amplificar-lo: els maquis, l’ambient tancat d’un poble on tothom es coneix, la sequera (fixeu-vos si n’és de pertinaz!). El film no trasllada res d’això a la pantalla. Els personatges són mal dibuixats; l’ambient rural gairebé no es percep; moltes escenes sucoses són desaprofitades i s’inclouen d’altres que no ajuden en res al relat. La interpretació de Fanny Ardant és prou bona (i també el doblatge a càrrec de la Mercedes Sampietro) però el problema és de definició de personatge i de disseny d’escenes: no resulta creïble que faci el que fa (al film; a la novel·la, si). El mateix però ampliat li passa a Darío Grandinetti, que interpreta un Aixelà amb un posat massa fred i molt poc seductor. En fi, una decepció. Salut i sort, Ivan.

La Casa de Enfrente

Vanyda La Casa de Enfrente Ed. Ponent Mon.

Aquest és un còmic tendre, d’històries quotidianes a una casa amb veïns molt característics i molt humans, que tots podem reconèixer com trets de la realitat urbana d’una ciutat. Són històries entre breus i brevíssimes, que es van encadenant, com la vida. Ara una anécdota, ara un sarau una mica més llarg, i cap punt on el devenir es trenqui, perquè la vida continua i els personatges han de tirar cap endavant i continuar vivint. Ja us ho he dit, molt real.

Realisme en blanc i negre i amb una traçada neta; no falla, el referent és el darrer Will Eisner, el que retrata els suburbis americans i la grandesa de la vida (no el de Rip Kirby). Qui busqui històries amb trets, persecucions, mutants o misteri, que continui buscant. Els que busqueu històries emocionants i no us fa res que a més siguin senzilles, us recomano un còmic: aquest.

Salut i sort,
Ivan.

Referents culturals

Us havia dit que m’he posat a aprendre francès? Doncs mai no és tard per començar, i m’he matriculat a l’Escola d’Idiomes Moderns, de la Universitat de Barcelona. Com és lògic, el llibre de francès té abundants fotografies de personatges francesos. L’altre dia, la professora va descobrir sorpresa que la generació catalana dels vint-i-escaig no sap qui són Serge Gainsbourg ni Jane Birkin, que els noms d’Edith Piaf i Georges Simenon només sonen una mica, i de Marguerite Duras o Isabel Adjani millor no treure el tema. Com no podia ser d’altra manera, tothom coneix Zinedine Zidane. Dylan ja va avisar que els temps estaven canviant, però jo creia que es referia a una altra cosa ... Tampoc cal dramatitzar massa. Potser és només que la chanson ja no és una manifestació artística interessant, o potser és que alguns dels mites que havia fa 40 anys no eren realment tant importants. Al cap i a la fi, diuen que el temps ens posa a tots al nostre lloc. Salut i sort, Ivan.

Oolong

Oolong Cuina d’autor. c/ Gignàs, 25 (Gòtic – Born). Telèfon 933.151.259. Aquest és un restaurant modern, i m’alegro molt de dedicar-li un article perquè així puc definir què considero jo un restaurant modern, ja que aquest compleix totes les característiques:

• Espai molt reduït, poques taules, petites i amb poc espai entre elles.
• Carta molt reduïda: tres primers, tres segons, quatre postres i un parell d’opcions del dia.
• Decoració senzilla però molt bé.
• Presentació dels plats també molt bé.
• Tracte molt amable.
• Preu considerable.

La teca estava molt bé. Vam prendre un farcit de carbassó amb formatge de cabra, arròs amb verdures, una amanida, vi blanc (Rueda) i de postres un brownie i crêpe de xocolata. Tot correcte i ben presentat. La factura va ser d’uns cinquanta euros llargs per la parella, que avui en dia és normal, però jo sóc dels que encara recorden els preus en pessetes i faig la comparació. Si pensem que pràcticament escolleixes dins d’un menú, em sembla un pèl car. Anyway. L’ambient prou bé. La música és agradable i deixa xerrar tranquil·lament, no hi ha una gran sensació de soroll a l’ambient. Llum directa però suau i parets despullades que ensenyen la pedra, que li dóna una ambientació molt càlida al local. No crec que puguin admetre un grup nombrós. El local és més aviat per anar en parella o petit comitè. Salut i sort, Ivan.

Què ploren les girafes?

Alexander McCall Smith. Llàgrimes de Girafa (Tears of the Giraffe) Traducció de l’anglès a càrrec de Maria Roura. Edicions La Campana. La segona entrega de les aventures de la primera detectiva privada de la història de Botswana no decep gens ni mica. Quan vaig descobrir La Primera Agència de Dones Detectives ja vaig quedar impressionat. Un recull d’històries breus, tendres, amb un repertori de personatges ple de senzillesa i que mostra el ventall de vestits que poden vestir l’ànima humana, amb sentiments a flor de pell i però esquivant caure en la sensibleria, només per a nedar en el bon humor i la ironia. Ara m’he acabat d’enamorar. De la Mma Ramotswe, de la gent de Gaborone, del Sr. J.L.B. Matekoni, de l’escriptura de McCall Smith, de Botswana. Llàgrimes de Girafa presenta un altre reguitzell de personatges que són l’excusa perfecta per a dissertar tranquil·lament sobre el pas del temps i com va canviant la societat. Ens adonem que els temes importants són els mateixos a la desenvolupada Catalunya i a l’endarrerida Botswana, que el que amoïna a la gent és sempre el mateix, aquí i allà. Aquest cop, el format ha canviat del recull de contes a la novel·la. El gènere negre sempre ha estat això, una bona descripció social adobada amb un bon misteri que mantingui la tensió argumental. Fils de trames diverses que es van lligant unes amb d’altres al voltant del lector o espectador, de les quals la criminal acostuma a no ser la més interessant. Aquesta novel·la va per aquest camí. Als misteris que ha de resoldre Mma Ramotswe cal afegir la seva relació amb el Sr. J.L.B. Matekoni, així com els altres secundaris. McCall Smith, com abans han fet Dashiell Hammett o Ed McBain, retrata la societat botswanesa i els seus reptes actuals, tot i que em queda el dubte de si la seva mirada no és massa tova amb la vida tradicional botswanesa. En resum, pura delícia. Salut i sort, Ivan.

Les impressores d'Orwell

Llegeixo a La Vanguardia del 25 d’octubre del 2005, que l’Electronic Frontier Foundation ha detectat que diverses impressores làser deixen marques als fulls impresos per a permetre la localització posterior de qui hagi imprès el document. Diuen que aquests codis, pràcticament imperceptibles a l’ull humà, només són per a perseguir els falsificadors de documents i paper moneda i que els codis només els han compartit amb la policia i els serveis secrets (s’entén que nord-americans). L’article original el podeu llegir aquí, però penseu que si no és Echelon, alguna altra eina creada per algun organisme protector pot estar vigilant qui llegeix aquest article … Torno a recordar Chomsky. Salut i sort, Ivan.

Com ens venen motos

Noam Chomsky, Ignacio Ramonet. Cómo nos venden la moto. Icaria Editorial Traduït per Joan Soler i María Méndez. Aquest llibre és en realitat un recull de dos assajos, un del Noam Chomsky i l’altre de l’Ignacio Ramonet. No crec que Chomsky necessiti presentació, i en qualsevol cas jo em veig incapaç de resumir en una frase la seva figura, però si voleu visitar el seu website oficial, el trobareu aquí. Ramonet és el director de Le Monde Diplomatique i periodista d’una llarga trajectòria en defensa dels drets humans i les llibertats col·lectives. Chomsky, com gairebé sempre, escriu des d’una òptica americana d’abast mundial. Partint de personatges i situacions dels EUA, relaciona els fets i el seu context amb els d’altres contrades del planeta. El seu és un pensament global en tots els sentits, no només geogràfic, ja que recorre el problema des del símptoma fins a la seva arrel mateixa, i en el camí travessa la política, l’educació, la comunicació, l’economia … sempre ben documentat i ben argumentat, car jo li trobo a faltar més cites, més referències explícites a la documentació i els exemples que li donen suport. Trobo a faltar la disciplina del que fa anys escrivia assajos científics i estava forçat a demostrar totes les seves afirmacions; el Chomsky escriptor polític dóna per ja establertes les seves opinions, i el resultat final ho nota. En el seu article, Chomsky explica l’origen de l’estratègia dels poderosos de fer servir la propaganda per a controlar el poble (en lloc que el poble controli els seus representants polítics) i explica ben clarament els mecanismes que permeten a l’oligarquia política i econòmica nord-americana continuar al poder. Ramonet, en canvi, parteix d’una anàlisi on explica que el poder en aquest moment històric rau a les grans corporacions transnacionals, i després analitza com els mitjans de comunicació li fan el joc als interessos de les grans empreses. Arguments diferents per a una mateixa tesi. El llibre no us ensenyarà res que no sabeu ja, però dóna la satisfacció de llegir el que penseu d’una manera entenedora i molt ben escrita. Salut i sort, Ivan.

Black Kiss

Howard Chaykin Black Kiss NORMA Editorial La solapa informativo-publicitària del llibre el qualifica de còmic per a adults, denominació sota la qual tradicionalment trobem dibuixos molt ben definits de dones espectaculars i mamelludes, arguments tòpics, guions mal embastats, força escenes de sexe i poca cosa més. Però Black Kiss pertany més aviat al gènere negre, on hi ha un embolic monumental que el lector ha d’anar desfent, producte del creuament de dues línies argumentals independents. Si us voleu fer una idea de per on va el tema, imagineu-vos que Quentin Tarantino filmés un remake de The Big Sleep. El dibuix és aspre i realista, amb traçades escassament definides, que reflecteixen personatges igualment ambigus. Molt adient per a una història noir. La narració és àgil i a estones confusa, però això és completament intencionat: les sorpreses es van desgranant de mica en mica, i les explicacions triguen en arribar, donant temps a que el lector s’imagini cap a on va la intriga i els personatges l’enganyin un altre cop. Sexe? n’hi ha, però no espereu una història negra amb pinzellades pornogràfiques. El sexe hi és –i molt- perquè els personatges el demanen, ja que la trama va d’uns tios que no els fa res violar ningú per a entretenir l’estona, de gent addicta al sexe com podria estar-ho de qualsevol altra droga i perquè l’escenari és el Hollywood dels cossos glamourosos i treballats amb esforç i talonari. No passarà a la història del còmic, però instrueix sobre els efectes de posar un missatge massa explícit al contestador del telèfon. Salut i sort, Ivan.

L'èlit

La tal Zora, si és que es diu així, recull links a articles interessants. Alguns divertits o extravagants, d'altres que porten noves perspectives a l'actualitat. Per exemple hi ha aquest article sobre la sel·lecció d'alumnes a l'Ivy League a The New Yorker Magazine. La Ivy League és el conjunt de vuit de les universitats americanes amb més prestigi, tal com us ho explica la Wikipedia. És un article llarg i documentat que ens descobreix vàries coses que potser només intuiem :

• L’examen previ que has de fer no és el criteri de sel·lecció més important que es fa servir. L’entrevista personal i el fet de ser fill d’un antic alumne són factors molt més determinants per a una candidatura.
• El canvi de criteri de sel·lecció, des de l’examen completament objectiu fins a la sel·lecció més personal, va ser motivat per racisme. Concretament, contra els jueus.
• Entre un graduat a Yale, Harvard, Princeton … i un altre d’igual capacitat intelectual d’una altra universitat, només bona, acaba no havent gaire o gens de diferència, en el que podem entendre com competència professional o èxit professional.
• Allò que el poder considera important en les persones, no és el seu coneixement sinó la seva actitud: la capacitat de lideratge és molt més considerada que no pas l’excelència intelectual.

Serà casualitat que m’han agafat ganes de parlar de Chomsky? Salut i sort, Ivan.

Fanatisme religiós II

Trobo al Zora’s weblog un link a un article de Times On Line que informa que diversos bisbes catòlics aclareixen als catòlics que la Bíblia no s’ha d’entendre tota ella en sentit literal. Cito textualment:

The Bible is true in passages relating to human salvation, they say, but continue: “We should not expect total accuracy from the Bible in other, secular matters.”

I això em dóna més munició per a criticar i condemnar el fanatisme religiós. Fanatisme que, a partir d’ara, cal considerar en el cas dels interpretadors literals de la Bíblia, no com estrictament religiós sinó motivat per altres fidelitats i objectius: ara que els que tenen l’autorització teològica per a interpretar el llibre l’ha desarmat de raons, com justificaran les seves posicions? Ben fàcilment: desqualificant aquests bisbes com a creients i bon cristians. Ho faran per dues raons. Primerament, perquè el comportament dels fanàtics és aquest: negar la realitat i amotllar qualsevol interpretació dels esdeveniments a la Veritat que els ha estat revelada. No importa la força de l’evidència que els presentis, sempre trobaran una explicació prou recargolada per a girar-li la volta. Però això serveix només pels fanàtics inconscients, no per aquells que, intel·ligents i conscients, han parit, criat i alimentat el monstre. Aquests es mouen per interessos econòmics i polítics, força vegades inconfessables en públic tot i que evidents pels que han llegit una mica d’història: quan la gent és més dòcil és quan els dius que lluiten sota les ordres del General Deu i que el botí que es repartiran després de la batalla és el Paradís. Aquestes raons han servit per a edificar piràmides, fer les Croades i combatre-les, conquerir continents i estavellar avions contra gratacels. Això sí, no tots els líders són iguals de brillants o de subtils. De l’article m’ha interessat especialment un parell de referències al poble jueu. La primera no els anomena pas, sinó que es limitar a insistir en el perill de llegir paraules escrites fa milenis i creure-se-les literalment:

“Such an approach is dangerous, for example, when people of one nation or group see in the Bible a mandate for their own superiority, and even consider themselves permitted by the Bible to use violence against others.”

Més clar, aigua.

L’altra, és on diu que la famosa maledicció sobre els jueus que apareix a Mateu 27:25 és una exageració dramàtica, una mena de figura literària, que no pot constituir una base per a menysprear o agredir el poble que també va ser de Jesús tal i com s’ha fet tantes vegades en el passat.

Salut i sort, Ivan.

Fanatismes religiosos (I)

Llegeixo a El País de diumenge passat (16 d’octubre del 2005) que un grup de pares nord-americans ha posat una demanda contra la seva escola. Volen que l’escola ensenyi la Teoria de l’Evolució als seus fills. He posat la data de la notícia perquè el primer que hom pot pensar quan llegeix el contingut és que es tracta d’un article històric. Però no, el Creacionisme i l’anomenada teoria del Disseny Intel·ligent tenen un predicament –mai millor dit- molt important a l’imperi, on el mateix president George W. Bush ha manifestat públicament que hi creu. L’any passat va haver molt d’enrenou quan la botiga del centre turístic que hi ha al Grand Canyon va posar a la venda un llibre que descriu aquesta meravella natural com una obra de Déu en el sentit literal de l’expressió. Segons l’autor, l’orografia del canó és el resultat evident de l’erosió provocada pel Diluvi Universal. Cal dir que la llibreria va ubicar els exemplars d’aquest llibre a la secció de “Creences” i no a la “Científica”. A tot el Món, i especialment als Estats Units, la Ciència té un prestigi considerable. La gent fa cas del que diu la comunitat científica, tot i que els seus missatges arriben filtrats per mitjans de comunicació i altres pregoners que, de vegades interessadament, de vegades per manca de formació científica, distorsionen la informació. Però aquí el que passa no és que no es faci cas dels arguments científics. El que hi ha és un exemple més d’un altre fenomen global del començament del segle XXI: el fonamentalisme religiós. Força pàgines s’han escrit ja sobre l’integrisme islàmic. Les desgràcies que han de patir els pobles palestí, iraquià, iraní, etc. s’expliquen sovint amb la cantarella que com que són fanàtics religiosos no fan tant de cas dels raonaments científics, tècnics o econòmics. La raó principal del rebuig que pateix Turquia en la seva pretensió d’incorporar-se a la Unió Europea és que la religió majoritària a aquesta república laica és la musulmana, i d’aquest fet se’n deriven perills ineludibles i grandíssims. La musulmana sembla que és la única de les grans religions semítiques monoteistes que té fanàtics. Els jueus en canvi tenen ortodoxos. El fet que a Israel els estudiants del Talmud (que ho poden ser de per vida) no treballin, no hagin de fer el servei militar i tinguin un tracte fiscal especial no vol dir que tinguin cap mena de privilegi, naturalment. És obvi que el fet que molts d’ells passegin amb armes de foc, no constitueix cap mena d’amenaça potencial, tot i que en esporàdicament algun ortodox pertorbat (que no fanàtic) ha matat tants musulmans com ha pogut. Les seves dones lliures han d’anar gairebé tant tapades com les musulmanes oprimides, i nens i nenes són separats convenientment a les escoles religioses. Noies vestint de manera indecent (samarreta sense mànigues o faldilla curta, per exemple) han estat apedregades al passejar o al circular en automòbil per zones on habita una majoria ortodoxa. Però a Israel no hi ha jueus fanàtics (com tampoc hi ha cap mur que sigui una vergonya ni declarat ilegal pel tribunal de La Haia). Els cristians ens hem lliurat també del fanatisme religiós. Això és perquè la nostra classe política, la que a Europa ha lluitat per a escriure a la Constitució Europea les “arrels cristianes” de la nostra comunitat, ens defensa contra això. La tolerància religiosa i el respecte intercultural és preservat per organitzacions sense ànim de lucre com l’Opus Dei. Les expressions artístiques que qüestionen els dogmes cristians són acceptades de bon grat (La darrera temptació de Crist, Teledeum, …) i els bisbes no intenten que les sagrades escriptures inspirin les lleis del país, com passa als endarrerits països musulmans. Fins i tot podem presumir de llibertat religiosa: podem plantar una església on vulguem, no com aquests provocadors musulmans, que pretenen poder resar a les seves mesquites davant nostre, sense haver d’anar allà on no els vegi ningú. Com que portem anys sense amoïnar-nos pel creixement del nostre fanatisme, conformant-nos amb menysprear el fanatisme que pateixen els altres, no hem sabut ni preveure ni combatre els que ara volen que bruixots i capellans tornin a ensenyar els nens el que està bé i el que és dolent. Encara som a temps d’arreglar-ho. Espero. Salut i sort, Ivan.

El hundimiento

El hundimiento (Der Untergang). Director: Oliver Hirschbiegel. Alemania, 2004. El film està basat en una novela de Joachim Fest, un autor que ja havia escrit abans un parell de llibres sobre Adolf Hitler i que per tant sap del que parla. No conec el llibre, però la pel·lícula és impressionant. Colpidora com poques. Cinema de cinc estrelles. Com ja us podeu imaginar, la trama són els darrers dies de vida del Tercer Reich i del seu dictador, entre el vint d’abril i el dos de maig. Manegant una trama que tothom coneix i sap com acaba, el film t’atrapa des del primer moment i fa que no pestanyegis fins que no surten els crèdits finals. Després d’haver-la vist, i havent passat temps des de la seva estrena i la cua que va portar, puc opinar sobre la polèmica: va haver gent que es va queixar perquè li havien fet un retrat amable. Jo he vist retratat un èsser menyspreable, cruel, ególatra i fanàtic. No hi ha cap mena de consideració amb la seva persona ni amb la seva figura històrica. No he vist una sola escena en que Hitler faci alguna cosa que estigui bé. El que si que hi ha són alguns moments en que veus una persona físicament fràgil: als seus 56 anys, era un vell malalt de Parkinson i emocionalment castigat pel seu gran fracàs. Perquè per molt que s’enganyi el pitjor fanàtic, tothom sap en el seu interior quan s’ha equivocat; i Hitler s’adonava perfectament de l’abisme on havia abocat Alemanya. A algunes escenes mostra bona educació o fins i tot afecte cap els que l’envolten, però tampoc crec que això constitueixi un elogi de la seva figura. Al contrari, el que veiem és una reacció normal, potser excepcional en una persona tan anormal. I hi ha un comentari lapidari d’Eva Braun: al cap de vint anys d’acompanyar-lo, encara no coneixia gairebé res d’ell. En definitiva, tinc la impressió que el relat respon fidelment a la memòria de Traudl Junge, la darrera secretària de Hitler, i que aquests records corresponen prou bé a la realitat. La senyora Jungle té una breu aparició personal en el film, fent el pròleg i l’epíleg, i és molt interessant sentir les seves paraules i el seu to (les intervencions estan subtitulades). El que vull dir és que Hirschbiegel no estava interessat en fer un panflet a favor o en contra del nazisme, només perseguia fer una bona pel·lícula i crec que encertadament, ha escollit la millor manera: no deformar en cap sentit una història ja prou apassionant. El director sap trobar el to precís per a explicar la història, tot i que a mi m’ha semblat que la narració és cansina, reflectint bé l’esperit derrotat que hauria aquells dies al Bunker, però m’esperava un ambient més frenètic a les escenes al carrer. La fotografia de Rainer Klausmann està plena de foscors i d’austeritat, retratant un ambient ombrívol i trist, descarnat. Un treball remarcable i que m’ha recordat molt l’estil de Javier Aguirresarobe (espero haver-li escrit bé el nom!). Perquè apassionant és veure com un munt de gent estava absolutament fanatitzada al darrera d’aquest dictador. A una entrevista al diari Avui, Joachim Fest recorda que durant el setge de Berlin, que només va durar dues setmanes, l’exèrcit alemany va afusellar uns 10.000 desertors. Com pots fer aquesta barbaritat quan ja saps que tot està perdut? I la infermera que es llença a plorar demanant-li al seu Führer que mantingui la Fe i l’Esperança, que si ell ho fa els altres el podran seguir on calgui? Per no parlar de la senyora Goebbels … A una altra entrevista que recentment ha publicat la revista dominical de La Vanguardia, el senyor Fest afirma que la figura de Hitler li ha demostrat que la maldat habita dins de cada èsser humà, al contrari del que creien els ilustrats. Que l’home, per definició, és dolent. Aquesta és una d’aquelles pel·lícules que em fa ràbia haver vist doblada. Només les expressions corporals ja fan que afirmi que les interpretacions dels actors són excel·lents. També és molt bona la feina que han fet els actors de doblatge, però m’he quedat amb les ganes d’escoltar la veu dels actors alemanys. Bruno Ganz fa una composició perfecta, plena de matisos i gens caricaturesca. Gairebé Entre ell i aquell líder torrencial que va retratar Leni Rifensthal a Nuremberg hi ha l’envelliment i el pas de la victòria a la derrota, però durant molta estona vaig pensar verament que estava veient el Hitler de debò. Seria molt injust no nombrar, ni que fos de passada a d’altres actors. Tots, fins el darrer secundari, ho fan molt bé, però ni ha dos que vull anomenar. Corinna Harfouch i Ulrich Matthes interpreten el matrimoni Goebbels. No saps quin dels dos actors ho fa millor; tampoc no pots decidir quin dels dos personatges era pitjor. Cruela De Vil és cosina de Blancaneus. Un darrer avís: aquest film deixa un regust molt amarg. D’acord que perden els dolents, però veus molta maldat i molt fanatisme per enmig. I hi ha un parell d’escenes que t’arriben a l’ànima. Si visiteu la fitxa a IMDB, podeu trobar molta més informació. Salut i sort, Ivan.

Doble mesura

Escolto Puigcercós a Catalunya Ràdio i li sento dir una cosa ben certa. Refereixo aproximadament el que ell ha dit:

A Salamanca fan una manifestació on es fan crits i es porten pancartes que poc menys que suggereixen matar el Carod Rovira i la gent d’ERC; ERC ho porta a la justícia i un jutge de Salamanca (és allà on s’ha de presentar l’escrit a jutjats) diu que això és una posició política. Què hagués passat si la manifestació hagués estat a qualsevol poble del País Basc i haguessin demanat, no ja matar, sinó emprenyar algú del PP?

I ara comento jo: Si només fos en el cas de declaracions polítiques, mira. Recordo que fa uns quatre anys, un noi que treballava amb mi, Jordi, em va explicar que va anar a una festa alternativa a les Cotxeres de Sants. La festa va acabar sobtadament quan va haver una explosió a la porta, deguda a que algú va desar-hi voluntàriament una bombona de camping-gas preparada per a esclatar. Es veu que la Policia va aconseguir enxampar els qui van fer això, però que el processament va ser per un acte de vandalisme. A Euzkadi, en canvi, no hi ha bretolades; només hi ha terrorisme. El fet que s’apliqui aquesta doble mesura per a jutjar la gent, depenen de qui i a qui es fan les coses és gravíssim. Però el que és més preocupant i escandalós, és que a Espanya ni s’adonen que estan aplicant dos criteris completament oposats. Què potser unes vides són més valuoses que d’altres? Insisteixo: si això ho veig jo, ho pot veure qualsevol. Si els que estan millor preparats juridicament i políticament i escriuen habitualment als diaris no parlen d’això, és que no ho volen fer. Jo em considero també espanyol, però de vegades em demano molt seriosament si ser espanyol surt a compte. Salut i sort, Ivan.

En Puyal

No recordo, ni de lluny, quant fa que escolto els partits del Barça amb la veu del Joaquim Maria Puyal. Recordo clarament que mentre mon iaio Juanito estava ingressat al Sant Pau (i d'això fa més de 30 anys), algun diumenge sortia de permís i el passava a casa dels meus pares; i un d’aquests diumenges de començament d’estiu i final de lliga, escoltàvem junts com anava el partit, i ma mare i ma iaia s’assabentaven abans que nosaltres que havia marcat el Barça, perquè la cridòria de l’estadi arribava clarament a la carretera de Sants. En aquella època el perfil del barri era molt més baix.

Com que mon iaio va morir mentre jo feia setè de bàsica, això vol dir que ja han passat vint-i-cinc anys d’allò. La bàsica o EGB ara es diu Primària; els gols del Camp Nou ja no s’escolten des del carrer de Sants; perquè el barri s’ha fet més alt i més sorollós; ja sé què és celebrar un títol de Lliga i fins i tot una Copa d’Europa; i continuo escoltant en Puyal.

Ja no l’acompanya l’Eduard Boet, ni tampoc la Pilar Calvo o en Jordi Basté, tots ells ara famosos gràcies a TV3; ja no porta aquella barba tant polida i tant poblada, que va lluir des del Vostè pregunta fins a La vida en un xip; Núñez sembla que va ser president fa mil anys; i la gent ja gairebé no recorda Simonet o Quini.

I Puyal ara està tancat dins d’un gènere, la retransmissió esportiva, que ell intenta transcendir cada diumenge, cada cop que hi ha partit, per a parlar de la vida. De la vida quotidiana de gent normal, de la que passeja pel carrer, va en metro i no surt a les pàgines dels diaris ni de la premsa rosa. I parla de les seves il·lusions, exemplificades en aquests ídols joves i atlètics que hem posat al cim de la nostra admiració col·lectiva.

Recordo haver-lo sentit parlar de què és la Filosofia (quan en Van Gaal va fer servir aquesta paraula); sobre com haurien de ser els mitjans de comunicació públics (quan ERC el va proposar per a dirigir la CCRTV); sobre com afecta l’arquitectura dels estadis a la retransmissió de l’esdeveniment (dos cops); sobre els que es guanyaven deu cèntims per cada coixí llogat al Camp Nou; i cada mitja part aprofita per a connectar amb el servei de notícies i colar algun comentari sobre l’actualitat.

Quan el partit és ensopit, li falta temps per a treure tema de conversa. Ara un concurs cultural (endevina quin llibre parla d’això, o a quin poble hi ha allò), ara un record nostàlgic cap a futbolistes o figures d’altres temps. Reflexions sobre què hagués estat del Barça si hagués baixat a segona a començaments dels 40 o, com ahir mateix, la polèmica sobre l’Alejandro Echevarría, que ell va examinar de manera lúcida, extensa i no gens complaent.

El que mai no recordo haver-li sentit és cap comentari, ni tant sols referir, els crits anticatalans que s’escolten a alguns camps espanyols per atacar els jugadors del Barça.

En un país que tingués bons imitadors, o simplement imitadors, Puyal seria la seva font inesgotable d’inspiració. Aquí l’únic semblant són els de l’Alguna Pregunta Més de Can Basses (un altre que el va acompanyar durant molts anys), i han trobar una veta amb les seves expressions característiques, amb els seus crits, i també amb les seves errades. Crec sincerament que la seva locució és espontània i no assetjada, que no té un grapat d’intervencions ja preparades, tot i que també crec que en directe, encara que s’adoni que exagera, no es talla i continua fotent canya. Com quan udola el Gauuuuuxo, per exemple. Per no parlar d’expressions que han esdevingut clàssiques, com aquell "Urruti, t’estimo" que va repetir tot el país.

Si el que m’interessés de debò fos saber com va el partit, veure’l, conèixer el detall, em posaria d’acord amb el meu sogre Enric i el compraríem en PPV. Però m’agrada molt més escoltar com va la vida i la il·lusió setmanal en la veu suau i no sempre tranqui-la del Puyal.

Salut i sort,
Ivan.

La Festa al Cel del 2005

Els informàtics acabem parlant sempre de la Llei de Murphy. Tot l’estiu queixant-nos de la sequera i just el dia que es necessitava un sol espatarrant, va i plou. El passat 2 d’octubre va ser la Festa al Cel. Si bé l’exhibició aèria es va veure molt poc afectada (només es va haver de canviar l’hora a la que es van llençar els paracaigudistes) Murphy ens va portar un senyor xàfec que va durar fins el migdia. Jo vaig tenir sort d’haver agafat l’impermeable, però com que no vaig agafar paraigua, vaig haver de deixar el lloc privilegiat on estava apostat i moure’m cap a cobert, enmig de la multitud. Cobert, el que se’n diu cobert, no gaire; però ja ho sabeu, és el Fòrum … Els qui hagueu vist l’exhibició aèria altres anys podeu dir que sempre és el mateix, i no us equivocareu pas. Però el fet és que sempre és espectacular i fa molt de goig estèticament. A més, admiro el valor i la templança dels pilots tant com l’esforç i enginy tècnics que hi ha al darrera dels aparells. Per moltes vegades que ho hagis vist, sempre ho disfrutes. L’immens espai del Fòrum permet que la gernació que s’aplega a veure-ho no hagi de patir l’anxovament tradicional a que estava sotmesa al Port Olímpic. Hem guanyat amb el canvi. L’Airbus Beluga, el famós A-380 (quan li han posat aquest nom tant asiàtic a un projecte europeu?) em va semblar més aviat lleig. La gent no es posava d’acord si recordava un delfí o una balena; la semblança depenia de si et fixaves més en el morro o en la dimensió total, en la panxa de l’aparell. Em va meravellar la seva relativa facilitat de maniobra, la gràcia que va exhibir en girar i volar poc a poc a baixa alçada. Portar-lo fins aquí va ser un encert absolut. De la resta, comentar que el Mirage és de llarg l’avió més sorollós que he vist mai, i veure’l caminar per l’aire a baixa cota una passada; que el Super Saeta –dissenyat fa 50 anys- continua complint la mar de bé (igual que els cotxes fets fa 50 anys; aposteu pels d’ara); que veure un Harrier caminar per l’aire és una altra passada, però menys; i que la Patrulla Águila, com sempre, va impressionar. Comentari a banda però de rabiosa actualitat: quan van dibuixar la bandera espanyola al cel, el comentarista ho va anunciar dient que “ahora la Patrulla dibujará la bandera al realizar su siguiente vuelta”. No va haver ni aplaudiments ni xiulets. Per acomiadar-se, la Patrulla va dibuixar la Senyera. Aquest cop el comentari va ser “por último, la Patrulla Águila dejará la Senyera sobre el cielo de Catalunya”. I quan ho van fer, van haver forts aplaudiments. Potser no ens deixaran posar per escrit que som una nació. Però ho som. Salut i sort, Ivan.

El nom del que som

Lluís Foix escriu avui (14 d’octubre del 2005) un article molt bo a La Vanguardia Digital. El titula El nombre de la cosa i comenta la problemàtica d’anomenar Catalunya com a nació. Amb perdó, però cal ser espanyol o ianqui per a perdre’s amb aquestes xominades. Només a un ianqui -políticament correcte, of course- se li pot acudir que és millor anomenar algú “que pateix una disfunció ocular” que no pas “cec”. Només un espanyol pot admetre que Catalunya és “una realitat nacional” però no estar disposat a deixar que s’escrigui que és una nació. Jo crec que som una nació. Per dues raons: la primera i més important és que nosaltres ens ho creiem, en tenim consciència. No hi ha cap campanya organitzada per a que la gent celebri la Diada, les victòries esportives o la festa local penjant senyeres dels balcons, i la gent ho fa. Quan dotze catalans van guanyar el mundial B d’hoquei sobre patins sota la bandera catalana va haver una mobilització i una celebració generalitzades que no es van repetir quan altres dotze catalans van guanyar el mundial A sota bandera espanyola. També cal matisar aquesta consciència: les enquestes diuen que hi ha un 40% de catalans que no identifiquen Catalunya amb nació. L’altra raó és que veig un munt de diferències culturals entre Catalunya i la resta d’Espanya. La manera de ser de la gent, la manera de relacionar-se políticament, el que en Zapatero ha posat de moda amb l’expressió el talante. Fins i tot l’Esglèsia, l’organització més conservadora que hi ha (amb permís de l’exèrcit) és força diferent aquí (Ràdio Estel) i allà (Cadena COPE). És degut a aquestes diferències –i no causa de- que aquí hagi un dret civil propi. Per a reflectir que nosaltres veiem normal que la dona casada hereti ella el que li deixin sons pares, i no que ho faci el gendre; o que pugui obrir un compte corrent sense autorització del seu marit –avenços que les dones espanyoles no han pogut gaudir fins la constitució del 78. M’importa gaire que l’Estatut acabi proclamant que som una nació? No gens. Ja ho som ara amb l’estatut de Sau i ho continuarem sent diguin el que diguin el nou o la Constitución. Però em fereix l’orgull que els de fora ens diguin com ens hem de dir. Qui es creuen que són? Salut i sort, Ivan.

Nova ortografia

He de confessar que no porto gens bé la tendència de normalització ortogràfica que està aplicant el diccionari de la RAE. S’està canviant la grafia acceptada de nombrosos estrangerismes en llengua castellana (que també és meva) d’una manera que jo entenc parcial: güisqui, carné, chalé, i d’altres adaptacions a una determinada manera de pronunciar whisky, carnet, chalet … molt més propera a l’original. La meva impressió és que aquesta adaptació té sentit a Madrid però no a Barcelona. No he viatjat prou per Espanya com per a poder jutjar quina és la pronunciació habitual, però em fa l’efecte que no li estem fent un favor a la llengua; abans al revés. Crec que l’Academia hauria de preocupar-se d’actualitzar l’idioma, que és diferent de procurar que la grafia sigui semblant a la pronunciació dels mots. També caldria tenir cura de la fonètica, evitant la degeneració de l’idioma. Què serà el següent, admetre adelantao, haser, trabaho i d’altres evolucions semblants? Li tinc molt de respecte a tots els dialectes i maneres de parlar un idioma, però no entenc perquè, si quan aprens anglès o francès es considera acceptable que t’insisteixin en pronunciar-ho exactament com ho fan els natius i en canvi a Espanya, on tant orgullosos estem de l’idioma espanyol, hagi carta blanca per a pronunciar-lo com et surti de la boca. I aquí cal distingir entre el que és evolució de l’idioma, (la tendència a simplificar estructures, la incorporació de neologismes, etc.) i el que és la degradació pura i dura, degut a la manca de cura en l’expressió oral i escrita. Com el pseudo-idioma dels mòbils, per exemple. Curiosament, aquesta tendència d’acceptació ortogràfica, té un corol·lari polític molt divertit. Madriz, i també Madrí, com ho pronuncien molts a la capital del regne, són termes inconstitucionals … ja que la Constitució Espanyola consagra la “Villa de Madrid” com a capital de l’estat (Article 5). I amb la Constitució no s’hi juga. Un altre tema és que estiguem d’acord en haver inclòs aquest article, però això ja és tema per a un altre article. Salut i sort, Ivan.

Team America: La policia del Món

La vena sarcàstica i gamberra de South Park ja va arribar fa anys al cinema. Aquest any s’han decidit a fer un film més polític, en el sentit ampli de l’expressió: no només reflexionen –a la seva manera- sobre l’actuació política americana arreu del Món, sinó també sobre la seva pròpia opinió publicada. Però, Team America no té com a primera intenció la de transmetre un missatge polític, sinó fer-te passar una bona estona rient-te d’un grapat de protagonistes habituals de les pàgines de premsa. I ja posats, aprofita per a clavar unes quantes punyalades als tòpics cinematogràfics de Hollywood, d’estil narratiu, escenes manides i personatges sobats. Si heu vist alguna vegada cap episodi dels Thunderbirds, ja coneixeu l’estètica de la pel·lícula (No serveix el film rodat recentment amb actors reals, entre ells Bill Paxton; si en canvi el video-clip de Calling Elvis, dels Dire Straits). El grup d’acció d’elit aquí s’anomena Team America i comandat per un personatge inquietant es dedica a fer de policia mundial, sense que cap mena de terrorista o d’escrúpol ho pugui impedir … És molt curiós que en un film amb aquestes premises no surti cap marioneta de cap polític americà. Censura prèvia? Autocensura? En qualsevol cas, una llàstima, perquè el film perd credibilitat com a crítica, i alguna oportunitat immillorable per augmentar la dosi de paròdia i comicitat. Qui pren el protagonisme “progressista” és el món de Hollywood, amb tot el reguitzell d’actors i actrius que allà tenen imatge esquerrana. No en surt cap dels falcons, tampoc. L’únic polític que apareix és el líder nordcoreà Kim Jong Il, esdevingut icona dels dolents del Món (no hagués estat més adient en Bin Laden?) i ridiculitzat cruelment. Posats a ridiculitzar un líder polític, perquè no un del vostre país, nens? Això sí: riure, rius. I molt. Salut i sort, Ivan.

A voltes amb la Constitució

Si dic que la qualitat mitjana de la discussió política espanyola és molt baixa, ningú no es sorprendrà. Tothom té clar que l’ús de la demagògia, les argumentacions no raonades, l’abús del record al passat i de les anècdotes personals més o menys vergonyoses, així com l’ús indiscriminat del menyspreu a l’adversari polític són pràctiques poc edificants i que no contribueixen a construir futur. Però, determinar que determinada actuació o declaració política entra dins d’aquestes categories és sempre opinable. Per exemple, les recents declaracions del Sr. Aznar en que advertia que el projecte d’Estatut de Catalunya constituïa un intent de canvi de règim, per a uns seran demagògiques i exagerades, mentre que per altres vindran al cas i són molt assenyades. El cor de la Política és la confrontació d’opinions enfrontades. M’agradaria afegir un argument una mica més objectiu, si més no mesurable. Un percentatge elevadíssim del debat polític espanyol consisteix a determinar la constitucionalitat o no de les lleis o propostes polítiques. Això és esperpèntic. L’Enginyeria de Software és una disciplina que té menys de 50 anys, i tots els que ens hi dediquem tenim molt clar quan estem al davant d’una idea discutible –bona o no- i quan al davant d’una barbaritat que atempta contra la bona pràctica professional. El Dret es remunta, com a mínim, a l’època dels romans i la Política ja la van establir com a Ars Magna Plató i Aristòtil. És a dir, són matèries molt més consolidades. La constitució no és més que una llei que fa de marc a la resta de lleis que es poden promulgar al país. És la llei que estableix el marc legal. Per entendre’ns, és com el llibre de Física de Newton, on s’estableix com funciona la Física des de la Llei de la Gravetat i fins a qualsevol descobriment que vingués després (a escala planetària; per anar a nivell còsmic ja necessites un altre aparell científic). Imagineu-vos que algú ara fes un Teorema que demanés “Suposant falsa la Llei de la Gravetat …”. Quin cas li faríem? La majoria dels que es dediquen a fer lleis són llicenciats en Dret. Que algú pugui fer una llei que, només llegida un cop, pugui ser qualificada de “clarament inconstitucional”, vol dir que la seva qualificació professional és mínima. Que algú altre sigui capaç d’emetre d’aquesta qualificació sobre una llei que sigui d’acord amb la constitució, és d’una qualificació professional i humana (per parlar sense saber de què) també miserable –per a fer servir un terme molt estimat pel Sr. Acebes, reconegut constitucionalista. Doncs això, que hi ha massa polítics a aquest país que no donen la talla. A banda de demagògies i altres interpretacions malpensades, hi ha una raó certa per a que passi això. De la constitució se’n parla molt però s’explica poc. I el que s’explica és interpretació. Els diferents governs i parlaments que han hagut en el darrer quart de segle han fet més aviat poc per a difondre el contingut i l’esperit de la Carta Magna. Especialment de determinades interpretacions (les més autonomistes o les més llibertàries) del seu articulat. I així ens va, que podem fer des d’Estatuts fins a equips d’hoquei sobre patins inconstitucionals. Salut i sort, Ivan.

El curiós incident del gos a mitjanit

Mark Haddon s’ha dedicat a l’escriptura i il·lustració de contes infantils, la pintura abstracta (que sembla li va força bé) i escriure guions per al cinema britànic i la BBC, abans d’escriure aquesta primera novel·la adulta.

En Christopher és admirador de les novel·les de Sherlock Holmes i del seu protagonista, i això l’impulsa no només a investigar el curiós incident que li dóna el nom a la novel·la sinó també a escriure el llibre en que explica tots els successos que se’n van derivar. Un llibre, per tant, narrat no només en primera persona sinó amb una perspectiva brutalment novedosa i directa.

El noi té una malaltia que se’n diu la síndrome d’Asperger, que és el nom políticament correcte que té l’autisme; tot i que en Christopher la pateix en un nivell molt lleuger. Saber això no et cal per a entendre el llibre, tot i que t’aclara algunes coses. L’associació espanyola d’afectats d’aquesta malaltia té una web que potser us pot interessar.

La novel·la et permet entrar al cap d’un noi on normalment no podries entrar fàcilment i segurament, al cap d’una mica de temps d’intentar-ho, ho deixaries córrer per massa difícil. I et permet a més veure un reguitzell d’emocions de segona mà, servides per aquest nen d’edat indefinida (endevino que jove adolescent) que ho exposa tot amb una fredor esfereïdora, però també amb una senzillesa i honestedat que ja ens agradaria a molts. He estat a punt de dir que també lucidesa, però en Christopher és molt bo reconeixent determinats símptomes, no arriba a copsar el significat global que veiem els altres. Potser perquè aquest significat més gran no existeix, sinó que l’únic que no considera el narrador és com es veuen afectats els sentiments d’aquells que hi ha al seu voltant; allò que nosaltres anomenem significat.

I el que et serveix és moltes vegades colpidor, algunes altres trist, però gairebé sempre divertit. I molt revelador del món considerat adult i normal. La lògica d’en Christopher és implacable a l’hora de descriure el que la gent al seu voltant fa, diu o deixa de fer. El millor de tot és que, com que el Christopher no qualifica cap dels individus que té al voltant més que pel que fan, idees com “el pare és dolent” o “la professora és bona” no s’imprimeixen més que amb la força dels fets, que no sempre arriben a una conclusió clara … perquè molt rarament la gent és simplement “bona” o “dolenta”.

Aquí podeu trobar una entrevista amb l’autor.

Salut i sort,
Ivan.

Mark Haddon.
El curiós incident del gos a mitjanit.
Ed. La Magrana. Barcelona, 2004.
Traduït de l’anglès (The Curious Incident of the Dog in the Night-Time) per Rosa Borràs.

Atutxa es retira

Veig a CNN+ que Atutxa ha dimitit com a parlamentari basc i que ha decidit retirar-se de la vida política pública, si més no de la primera fila. Suposo que ha acabat fart de la ingratitud de la política i de fer de cap d’estopa. En un context polític condicionat fortament per la violència, on la moderació i el diàleg haurien de ser cabdals, a ell li han negat un reconeixement que es va merèixer llargament mentre va ser el Conseller d’Interior del govern basc. Vivim en un país que no premia les trajectòries coherents, només les adhesions momentànies a les pròpies posicions. El darrer gest és el que compta. És igual que hagis guanyat quatre lligues, si perds dos partits ets un inútil. El símil futbolístic és, com de costum, molt revelador: gent com Iñaki Sáez (¿quants títols mundials en categories inferiors? I encara diuen que aquí cal un Pekerman), Luís Suárez (l’únic futbolista espanyol que ha guanyat la Bota d’Or), o ara Luís Aragonés (rècord absolut de partits dirigits a primera i segona divisions; de jugador un dels millors davanters del futbol espanyol) han estat crucificats sense pietat per no haver assolit un objectiu concret. O fins i tot abans que això passés. En el cas d’Atutxa, fins i tot és discutible el concepte de fracàs. Des del meu punt de vista, ell es va limitar a defensar la legalitat estricta i la independència de la institució que presidia. És a dir, els dos requeriments bàsics del càrrec de president del parlament. No conec la seva gestió en detall, però no crec que hagi estat més partidista que la de Trillo al Congrés. Quin hagués estat l’escenari polític si hagués acceptat de ser ell el candidat a lehendakari pel PNV en lloc d’Ibarretxe? Mai no ho sabrem, però crec que no hagués permès que la crispació pugés tant de to, o si més no hagués denunciat amb molta més contundència la manca de voluntat diàleg del PP i el PSOE; els hagués clavat les banderilles. De ben segur que l’hagués votat més gent a ell de la que va votar qui ara és el lehendakari, fins i tot gent que ha votat PP i PSOE, gent agraïda per la seva fermesa i el seu coratge. Ves a saber què hagués fet Atutxa amb la reforma de l’estatut basc i com li haguessin dit que no des de Madrid. Tot plegat, política ficció. Puc entendre que el PP basc, que ha patit i molt la violència terrorista i política, tingui desitjos de venjança i defensi posicions d’extrema duresa. Però si tenen un mínim d’intel·ligència i de coneixements històrics, saben que els conflictes només es poden resoldre de debò mitjançant un acord. Generalment, dos generals, un a cada banda d’una taula, un signa i l’altre accepta la rendició més o menys condicionada de l’adversari. L’altra opció per a resoldre definitivament un conflicte és l’aniquilació de l’adversari. No puc entendre, racionalment, l’actuació del PP basc. I la del PSE, encara menys. Atutxa va tenir una actuació polèmica com a president del parlament basc, però va ser coherent sempre amb una mateixa línea d’actuació i va raonar sempre les seves decisions. És el que cal fer. Políticament, descansi en pau. Humanament, ara potser podrà descansar una mica. Salut i sort, Ivan.

Ivan