La última noche

Spike Lee acostuma a tenir una motivació social en els seus films, generalment la denúncia de les actituds racistes. Això vol dir que de vegades el seu cinema és més interessant per la reflexió i conversa que suggereix que no pas pels seus valors narratius o visuals. No és el cas de 25th hour, una proposta molt apreciable.

Sinopsi: un camell de mig pèl ha d'ingressar a presó. Aprofita el seu darrer dia de llibertat per a acomiadar-se dels amics, afrontar la por al que li passarà allà dins, fer revisió de la seva vida i descobrir qui l'ha traït.

El camell en qüestió està interpretat per un Edward Norton al que costa trobar algun motiu de crítica. Aquest senyor està construint una filmografia (Everyone Says I Love You, El club de la lucha, The Italian Job, The Painted Veil) tant variada com plena de grans actuacions. Arribarà el moment que serà comparat amb De Niro. No us perdeu el seu monòleg davant del mirall, ni l'expressivitat continguda dels seus diàlegs. Senzillament impressionant.

Acompanyen Norton altres secundaris que cada cop ho són menys. Rosario Dawson (abans de ser la muller de l'Alexander d'Oliver Stone), Philip Seymour Hoffman i Anna Paquin, entre d'altres. Aquesta darrera parella ho fan tant bé com acostumen a fer-ho, en sengles papers de la mena que acostumen a fer i que aniria bé que anessin deixant de banda.

La pel·lícula té ritme, intriga, arriba al cor sense ser sentimental i et remou per dins. Com ja he dit, toca molts temes sensibles i fa pensar, però també és cert que no entra fins el moll de l'os i es queda en reflexions superficials, potser precisament perquè parla de tot una mica. Tot i que dura més de dues hores no se'm va fer gens pesada.

Adient pels que busquen entreteniment que inclogui bellugar el cap. Absteniu-vos si creieu que una peli de camells ha de tenir persecucions en cotxe, trets a dojo i molta sang per enmig.

Per cert, vaig veure el film dins de la programació que organitza el Cine-fòrum Manderlay a diversos centres cívics de Barcelona, una altra proposta interessant.

Salut i sort,

Incompetència

Entenc que introduir noves línies de tren a una gran ciutat és una obra de gran complexitat i dificultat. I més fer-ho de manera soterrada i per on ja hi ha un munt de vies, carreteres, etc. I més si, com sembla que és el cas, les característiques del terreny no ajuden. És complicat, d'acord.

I sé per pròpia experiència que el Cap de Projectes és responsable de tot i no realment no controla res. Està enmig de les pressions d'uns i altres, no es pot posar a picar pedra ell mateix i la única arma que té és la informació que li donen aquells que no estan cumplint els terminis del projecte. És fotut, també d'acord.

I algú hauria d'explicar en algun moment perquè s'ha discutit durant tant de temps el traçat d'entrada a Barcelona. Que si Prat, que si Sants o Sagrera, i discutir durant anys i l'obra que no avança. Ha de ser molt difícil, ho accepto.

Però que una ministra del Gobierno de España decideixi unilateralment i sense consultar ningú (ni Generalitat, ni els ajuntaments implicats) construir una estació de manera urgent i improvisada, ni ho entenc ni li veig cap altra manera de qualificar-ho com el summum de la incompetència. Ho porta en portada El Periódico.

El Bassas ha explicat a Catalunya Ràdio que Magdalena Álvarez és cap de llista per Màlaga, una circumscripció territorial on acostuma a haver ball d'escons, i tal com estan les enquestes, no es preveu el cessament d'aquesta senyora. I més tenint en compte que l'AVE si arribarà a Màlaga aquest desembre.

A Barcelona també es jugaran força escons el proper mes de març. No sé jo si la Carme Chacón sobreviuria a un esfonsament de pisos de promoció pública a Madrid, però pel que toca no estaria malament que prengués exemple de la seva camarada andalusa i resolgués el tema de la vivenda a Barcelona. Españoles somos todos, però es veu que resolent el tema de la teva circumscripció tens el càrrec assegurat.

Salut i sort,

Hungry Planet

L'Alfred continua enviant-me documents interessants. El que avui comparteixo amb vosaltres és una presentació basada en un llibre de Peter Menzel que s'anomena Hungry Planet.

El fotògraf va voltar el món fotografiant famílies que posaven al lloc on menjaven, juntament amb el menjar que consumien durant un mes. Apreciareu no només allò de la imatge i les mil paraules, sinó també el sentit més enllà de l'estètica que té aquest art que anomenem fotografia, i que està una mica en perill en aquests temps en que el Photoshop sembla més important que la imatge real.

Salut i sort,

Sudàfica, 15 - Anglaterra, 6

Ja tenim campió. En un partit vibrant i emocionant però també molt aspre, els Springboks han superat el XV de la rosa i s'han proclamat campions del món.

Els anglesos van plantejar un partit agressiu, volent fer valer la potència de la seva davantera, i van aconseguir dominar territorialment els sudafricans. Anglaterra va jugar el millor partit que li he vist durant aquest mes. De fet, al començament de la segona part van aconseguir un assaig que el jutge de video no va concedir i que podia haver canviat el partit. Anglaterra va jugar tant bé com pot, però algun dels seus jugadors no va estar afortunat.

Jonny Wilkinson no va disposar de gaire oportunitats per anotar entre pals, i va fallar dos drops que no hauria d'haver provat. Jason Robinson es va lesionar quan el seu equip més el necessitava, Gomarsall no va tenir gaire participació en el joc, i el seu 14 Sackey va estar massa lent. Però col·lectivament, van donar la cara i van fer un partit molt bo, dins de les seves limitacions.

Malauradament, Sudàfrica va decidir no jugar a rugbi i aplicar els anglesos la seva amarga medicina. S'han limitat a impedir que els anglesos puguessin acostar-se massa a la línia de marca, negant-els la possibilitat d'executar drops i cops de càstig, i han arriscat el mínim la pilota.

Així, tots els punts del partit han estat fruit de cops de càstig fruit d'excessos defensius. Ambdós equips han aconseguit arribar a centímetres de la marca contrària, però cap dels dos ha sabut obrir el joc en el moment decisiu, i ambdues davanteres han defensat molt bé.

Per la banda sudafricana, hem pogut veure un partit imperial de l'arriere Percy Montgomery, Brian Habana no ha pogut córrer com a la semifinal però ha col·laborat bé en defensa, i la imatge del partit ha estat veure el capità Springbok John Smit tornar al camp després que li apliquessin punts de sutura a la parpella esquerra.

Ha guanyat el millor, però un torneig tant bo i tant important mereixia una final molt millor. Si voleu contrastar opinions, podeu llegir les de Marca o la BBC.

Salut i sort,

França, 10 - Argentina, 34

A d'altres esports li diuen el partit de consolació, el que ningú no vol jugar. A la Rugby World Cup és el partit pel tercer lloc, i ha estat un dels millors del torneig.

Va començar avantçant-se França mijançant un cop de càstig, però el quinze dels anfitrionsen en cap moment va donar la impressió de poder guanyar el partit. Els va mancar profunditat, rapidesa i, segurament, el punt d'agressivitat que dóna la il·lusió. Ho van intentar tot, però no els va sortir gairebé res. La decepció de perdre contra Anglatera els va passar factura.

En canvi Argentina va fer un partit que recordaran durant anys i que els dóna força moral per a demanar la seva entrada al Sis Nacions. Si durant el campeonat ja havien acreditat una de les millors defenses del món, divendres van donar una autèntica lliçó. Per ells, arribar a la semifinal ja havia estat un èxit; perdre contra els Springboks va ser normal; i guanyar per segon cop França al seu terreny era un repte massa llaminer per a deixar-lo passar.

Va destacar sobre els seus companys Felipe Contemponi, un dels millors jugadors del torneig i autor de dos assajos, quin més meritori, al darrer matx. El seu germà Manuel, Senillosa, Agulla i els germans Hernández Lobbe han estat altres destacats. No volia esmentar el mig de melée Agustín Pichot perquè, encara que participa moltíssim en el joc i de manera sempre positiva, el que més fa durant el partit és queixar-se a l'àrbitre.

A la formació del gall em va agradar especialment Elissalde, que li va donar molt dinamisme al joc del seu equip, però poca cosa més. Sebastien Chebal és més mediàtic que no extraordinari jugador i gent com Ibañez, Beauxis, Skrela o Michalak, divendres no van tenir el seu dia.

Salut i sort,

Payback Time

Avui es juga el partit pel tercer i quart lloc del Mundial de Rugby, i demà serà la final.

A casa nostra el torneig ha tingut un ressó molt més gran del que jo m'esperava. La Vanguardia ha publicat articles i cròniques gairebé cada dia; Marca, Sport i El Mundo Deportivo li han dedicat també pàgines senceres els dies després dels partits; Canal+ ha transmés en prime-time una de les semifinals i aquesta nit i demà oferirà els dos darrers matxs del campeonat. I fins i tot a blogs dedicats al futbol ha aparegut el tema.

Però tot això pal·lideix davant de l'expectació amb que s'està vivint l'espera de la final a Àfrica del Sud. A hores d'ara Internet és plena d'emails i webs on els seguidors dels Springboks s'en riuen, amenacen o criden a batalla davant el XV de la rosa. Un, de la vessant guerrera i que fa referència a la Guerra dels Boers, és aquest:

They put our children and wives in concentration camps.
Plundered our farms and stole our animals to force us to give into them from hunger.
They torched our houses and burnt our crops.
SATURDAY IT'S PAYBACK TIME!

I un acudit que circula per la xarxa és aquest:

England rugby practice was delayed for two hours this afternoon after players reported finding a white powdery substance on the ground.
Head coach Ashton immediately suspended practice while the police were called to investigate.
After a complete forensic search Scotland Yard determined that the white stuff, which was unknown to the players was in fact the try line.
Practice was continued, as police were happy the players were unlikely to encounter the substance again.

Riu-te'n tu d'un Barça-Madrid.

Salut i sort,

Amor bèstia

Ja fa molts anys que vaig veure Tot el que volia saber sobre el sexe, però no gosava preguntar, del meu admirat Woody Allen. No la tinc com una bona pel·lícula, només el vaig trobar entretingut a estones, d'altres em va semblar massa hiperbòlic o mancat de la subtilitat necessària per a fer riure amb un tema tant seriós com és el sexe.

Concretament, recordo la història de Gene Wilder enamorat d'un anyell, que vaig trobar ridícula. Suposo que és per això que no vaig voler anar a veure el gran Josep Maria Pou amb el seu muntatge de la La cabra, o qui és la Sílvia. Ridícula per massa exagerada.

Doncs bé, ara mateix estic llegint un llibre de viatges del Michael Pallin. En un dels seus capítols explica que llegeix al New Zealand Herald la notícia d'un robatori a un sex shop. Dos individus van robar un maniquí, una nina inflable (literalment, "blow-up doll"; algú em pot aclarir què és?) i una ovella inflable. La policia, per tranquilitzar la població, va aclarir que el maniquí estava vestit.

No m'he equivocat al llegir. An inflatable sheep no admet gaire dubtes.

Crec que hi ha diverses preguntes que necessiten resposta:

• Quina mena de persona vol una ovella inflable?
• Per a què? Vull dir, per a què és millor que una nina inflable? (ja no parlo d'una noia real; ni tampoc d'una ovella real!)
• Quina és la demanda mínima a partir de la qual es justifica la producció i venda d'un producte? Aquí cal aclarir que el succés va passar a Wellington, que ara fa 10 anys (a l'época del viatge de Pallin) tenia uns tres-cents mil habitants. I es veu que el negoci dóna per viure.
• Quina mena d'amic et regalaria una ovella inflable? N'hi ha d'econòmiques, si és que la voleu regalar com a objecte de broma.
• Quins criteris fa servir la policia neozelandesa en la seva política de comunicació?

D'aquí quatre anys el Mundial de Rugby serà a Nova Zelanda. Una bona oportunitat per descobrir una terra llunyana, i fer coneixences interessants.

Salut i sort,

Estímul per la memòria

La gent de National Geographic ha programat a la seva web un joc de memòria molt addictiu.

Una raó més per visitar la seva excel·lent web.

Salut i sort,

Night in the Museum

La comèdia americana té diverses vessants clàssiques. La meva preferida és l'alta comèdia exemplificada per The Philadelphia Story, It Happened One Night o Ninotchka. Una segona via que ha donat també grans obres al cinema ha estat la comèdia de sàtira social, on Billy Wilder va sentar càtedra amb peces mestres de l'alçada de The Apartment o Ace in the Hole. La tercera gran tendència és l'slapstick, el génere poca-solta que va portar al cim la parella Jerry Lewis & Dean Martin.

La llista d'hereus, reals o presumptes, de Lewis és llarguíssima. Els darrers en voler emular el seu èxit són Jim Carrey i Ben Stiller. Stiller és capaç tant de fer ganyotes com de portar un diàleg amb un mínim de gràcia i sensibilitat. Això i la seva fila d'home del carrer li permeten abordar de manera fiable papers de comèdia.

A A Night In The Museum ens deixa una bona mostra. El film té una trama que va de la sensibileria familiar fins al génere fantàstic, amb no cap altra pretensió que entretenir mentre dura el seu metratge. En papers secundaris podem trobar Dick Van Dyke i Robin Williams, així com també Owen Wilson, amic personal de Stiller i recent notícia degut a un possible intent de suicidi.

Els efectes especials són correctes i fan gràcia, però no aconegueixen aixecar la nota final més enllà de l'aprovat. Això i una bona recaptació era el que buscaven els productors, que van estrenar Night in the Museum el cap de setmana de Nadal.

Salut i sort,

Sudàfrica, 37 - Argentina, 13

A la segona semifinal del mundial s'ha trencat la tendència i el favorit ha guanyat el partit. Sudàfrica accedeix a la seva segona final després de derrotar l'Argentina d'una manera tant merescuda com contundent.

Los Pumas s'havien plantat a la penúltima estació del torneig gràcies al seu talent i a no cometre gaires errors. Avui, en canvi, els ha pesat la responsabilitat i han sofert més que jugat una primera part horrorosa, en la que homes tant fiables com Ledesma o Fernández han comés errors al manipular l'oval que no sospitàvem que ells els puguessin cometre. A banda que això ha permés els Springboks fer tres assajos en aquest periode, tant despropòsit ha minat la moral argentina, i han anat al descans ja amb el partit gairebé decidit.

A la segona part, ja molt més tranquils, els argentins han continuat apretant de valent i han aconseguit un merescut però per a mi ilegal assaig per mitjà de Felipe Contemponi que ha allargat la disputa fins els minuts finals. Dic allargar la disputa i no donar emoció perquè Sudàfrica no ha concedit ni un sol error en tot el partit. Ha exhibit un joc molt sòlid, amb línies perfectament compenetrades, i un contraatac mortal gràcies al rapidíssim i molt hàbil Bryan Habana.

Malauradament la por a perdre ha tornat a ser la protagonista d'un matx del més alt nivell. Argentina només ha jugat bé quan ja ho tenien tot perdut, i els Springboks han deixat clar que l'ampolla està plena de bones esències, però no han volgut arriscar gens ni mica. Molta patada a touche i molt up and under per un quinze que juga tant bé a la mà.

Per a la història quedarà que amb els seus dos tries Bryan Habana ha aconseguit igualar els que ha aconseguit Jonah Lomu (avui present entre el públic) a la Copa del Món. També cal dir que si continua amb la seva efectivitat, Percival Montgomery, l'arriere sudafricà, por esmicolar els registres de conversions de Patterson, Hastings i Wilkinson.

Salut i sort,

Anglaterra, 14 - França, 9

En un partit intens i emocionant però no pas de gran qualitat, Anglaterra ha donat l'enèssima sorpresa del torneig i s'ha classificat per la final del Campionat del Món, a costa de l'anfitriona França.

Com molt bé ha dit Michael Robinson durant la retransmissió del partit, tots dos equips van jugar el seu gran partit a la ronda anterior, eliminant a Nova Zelanda i Austràlia. Després de l'esforç heroic que això va suposar, el partit jugat dissabte la nit l'afrontaven des de la baixada física i anímica, i la por a perdre i enviar a norris tot el que havien aconseguit. Això s'ha traduit durant els vuitanta minuts en molta por, errades a l'hora de jugar a la mà i errades gravíssimes a quan s'encarava la línia de marca adversària.

França ha mostrat un joc combinatiu acceptable i una davantera prou hàbil com per a competir amb la molt més forta davantera anglesa, però no han sabut materialitzar en punts la seva superioritat tècnica i tàctica. Han tingut empenta fins el darrer moment, però els ha mancat aquella fe indestructible en la victòria que els ha portat tantes vegades a remuntades tant increïbles com memorables.

Anglaterra ha aconseguit un assaig quan encara no es portaven ni dos minuts de joc, ha fet servir una davantera pesant i voluntariosa però poc eficaç en guanyar metres, i ha demostrat perquè tot i tenir alguns jugadors interessants ha perdut tants partits en els darrers quatre anys. Però tenen a Jonny Wilkinson.

El partit de Wilco ha estat una metàfora dels seus darrers quatre anys. Desaparegut durant la major part del matx, ha fallat els seus tres primers intents a pals. Però a la segona part ha aparegut i ell solet ha fet els nou punts del seu equip en aquest periode.

A més, quan el XV de la rosa s'ha posat les piles ha estat als 10 darrers minuts de partit, quan fa mal, quan ja no queda temps a remuntar. La incertesa en el resultat ha durat fins el darrer segon de partit, però al final els anglesos han pogut cel·lebrar un èxit que ni ells mateixos es deuen de creure. Després d'haver encadenat setze derrotes consecutives i haver encaixat a la fase de grups un dolorós 0-43 davant els Springboks, ara jugaran la gran final.

Per la seva banda, el seleccionador francès Bernard Laporte es convertirà en Ministre d'Esports del seu amic Sarkozy, però no ho podrà fer com a campió del món.

Salut i sort,

Fotos: http://www.rugbyworldcup.com i Reuters.

Yosef Lapid

Interessantíssima entrevista la que publica avui El Periódico amb Yosef Lapid, supervivent de l'Holocaust, periodista, i polític israelià. Atenció a algunes coses que diu:

Qui no comprengui el comportament dels israelians ha de pensar en l'Holocaust. Molta gent pregunta com és possible que els jueus, que eren els més liberals entre els liberals, s'hagin tornat tan nacionalistes, patriotes, durs i intransigents. La resposta és la Shoa. Vam perdre la confiança en la compassió humana. Sabem que els jueus només podem confiar en nosaltres mateixos perquè els nostres enemics ens volen destruir.

O quan l'entrevistador li demana si a Israel saben diferenciar la crítica legítima a la política d'Israel de l'antisemitisme:

És molt difícil traçar una línia divisòria entre els dos fenòmens. A Escandinàvia, per exemple, hi ha un sentiment antiisraelià molt profund perquè consideren que els palestins han pagat un destí injust. Però no són països antisemites. A Alemanya l'antisemitisme s'ha erosionat, ja que és l'única nació que ensenya de debò l'Holocaust. Però també tenim el vell antisemitisme a Hongria, França, Bèlgica, Ucraïna i el Bàltic.

No afegeixo res més, crec que l'entrevista suggereix un munt de temes interessants, però em quedo amb el detall que és possible matisar les opinions tot i haver patit la crueltat més extrema.

Salut i sort,

Sherlock Holmes: el pendiente de plata

Aquest és un joc d'aventura gràfica basat en els personatges creats per Sir Arthur Conan Doyle que ja fa tres anys que és al mercat.

D'entrada, que no sigui gaire nou té un gran avantatge i un inconvenient. L'avantatge és que segurament el teu ordenador pot executar-lo sense problemes. L'inconvenient és que a hores d'ara ja estàs acostumat a prestacions gràfiques molt més atractives.

Sherlock Holmes: el pendiente de plata és un cas fictici dels celebèrrims personatges, que segueix fil per randa l'estructura narrativa que emprava Conan Doyle. Els que us hagueu llegit una bona selecció de relats de Sherlock Holmes reconeixereu l'anécdota inicial (amb la carta d'encàrrec inclosa), la suficiència del detectiu, la ingenuitat del bon doctor, la incompetència de l'inspector Lestrade, per no parlar de l'ambient de l'aristocràcia victoriana.

El guió és molt bo, amb pistes no gens evidents i amb molts interrogants que, a menys que feu funcionar la closca, romanen oberts fins la conclusió final. En diverses ocasions el jugador té la sensació d'estar arribant al final i de sobte apareix un nou gir que et trasllada a un nou escenari i molta més complicació argumental.

La usabilitat, com en la majoria de jocs del génere, és més aviat baixa, però també cal dir que no li vam poder fer un cop d'ull al manual i això té molt a veure. Però en tot cas, hauria d'haver una mínima ajuda, hi ha moltes vegades que costa fer que el protagonista realitzi el moviment que desitges i, en un parell d'ocasions i això és l'únic punt greu, tens clar què és el que has de fer però no saps com es suposa que li pots dir al protagonista que ho faci.

A banda d'això, repetidament et trobes formulant la pregunta què nassos he de fer ara?, però un joc de misteri va d'això. Com que recrea l'univers holmesià, l'estructura del guió és forçosament lineal, podent-te quedar bloquejat si no aconsegueixes resoldre algun dels enigmes que es plantegen. Això és contradictori amb les regles que va instaurar Lucas Arts com a bona pràctica de les aventures gràfiques: no pots barrar-li el pas al jugador, ha de ser capaç de continuar jugant. En concret, hi ha dos moments (la visita nocturna al teatre i l'excursió pel bosc) on el joc pot acabar precipitadament.

En definitiva, Sherlock Holmes: el pendiente de plata és un entreteniment de primera categoria. Molt adient per addictes al génere d'aventura gràfica, pels amants de Sherlock & Watson i per tots aquells que us agradin les pelis de misteri. Els que teniu canalla, jo diria que un nen de 8-10 anys pot jugar-lo perfectament i un de 12-14 ja el pot apreciar (amb la flaire literària inclosa, vull dir) completament.

Salut i sort,

Gent educada

La demagògia està més de moda que la democràcia, i això porta diverses conseqüències que ara no em ve de gust discutir, però també porta que la sàtira estigui a l'ordre del dia. Vegem-ne dos exemples. El primer, muntat per les Juventudes Socialistas de Madrid.

I, com deia aquell, després de l'acció, arriba la reacció:

Salut i sort,

Reinar

Salut i sort,

Escòcia, 13 - Argentina, 19

Si dissabte els dos partits de quarts de final van acabar amb sonores sorpreses, diumenge el Mundial de Rugbi va tornar a la normalitat i els favorits van guanyar llurs respectius partits.

L'edició del 2007 inscriu un nou membre al selecte club dels semifinalistes històrics del torneig: Argentina. Els Pumas van eliminar Escòcia en un partit amb més emoció que qualitat i on tots dos equips van lluir les seves fortaleses i les seves misèries.

Argentina va deixar ben clar que són un equip sòlid que comet poques errades. Tenen una davantera i una línia de tres quarts molt lluitadores i quan juguen a la mà ho fan amb rapidesa. Un rival molt incòmode. El seu mig de melee, Agustín Pichot, és un pèl massa nerviós com per a poder aprofitar tot el potencial ofensiu de l'equip, però el mig d'apertura Fernández ho compensa de sobra: les seves patades a lateral són profundes i precises, una arma temible.

Enfront dels Pumas, una Escòcia que porta anys jugant el mateix partit: comencen ensenyant que en saben, s'esfonsen a base de cometre errades infantils especialment en el joc a la mà, i quan ja juguen contra les cordes perquè el rival els està fotent una pallissa de Cal Deu, llavors s'ho juguen el tot per tot, fan un rugbi d'altíssim nivell i acaben perdent en el darrer minut. I això és exactament el que va passar ahir.

Si Escòcia vol tornar a les semifinals del mundial o a guanyar el Sis Nacions no li queda altre remei que formar un bon apertura, contractar un seleccionador valent i, si us plau, llogar un entrenador que aconsegueixi que Paterson sigui la meitat de fiable en el joc dinàmic a com ho és tirant a pals. El mateix equip que va concedir aquest assaig va passar-se els cinc darrers minuts del partit a cinc metres de la línia de marca argentina, i només va fallar la darrera passada per a poder remuntar el partit. Frustrant.

Ara els Pumas s'enfrontaran a la segona semifinal als Springboks, que van superar no sense haver d'esforçar-se de valent Fiji. Sudàfrica queda com la darrera superpotència en joc i com a teòric favorit, però després de les decepcions d'Irlanda, Austràlia i els All Blacks, ja ningú no confia en els pronòstics.

Salut i sort,

França, 20 - Nova Zelanda, 18

El rugbi és un esport on acostuma a guanyar el millor equip. Hi ha sorpreses de tant en tant, però acostumen a ser de la mena peix petit fa un partidàs i es menja amb patates el peix gran. Dissabte, però, va donar-se una sorpresa futbolística: Nova Zelanda va jugar primorosament bé, però no va rematar la feina; França va demostrar totes les seves mancances, però va fer dos punts més que els All Blacks.

I això que el partit no podia començar millor pels novazelandesos, que es van posar per davant amb un clar 13-0 i durant déu minuts van ballar el XV del gall. Però, durant la resta del partit el legendari quinze kiwi va tenir una actitud molt ràcana, massa prudent, i no va desplegar el seu famós joc a la mà amb el que ha arrassat tots els rivals de la primera fase i va enlluernar en el passat TriNations.

França mai no es dóna per vençuda i menys quan no té altra sortida que atacar a la desesperada. Els encertats canvis del sel·leccionador francès van introduir cames fresques al seu XV i les bleus van aconseguir primer empatar i després capgirar el marcador.

Al començament de la segona part, l'expulsió durant 10 minuts de Luke McAlister va ser la palanca de la remuntada. Va tallar el ritme als All Blacks, que nogensmenys es van passar vuit dels 10 minuts que eren en inferioritat a la zona de vint-i-dos francesa. Però els jugadors acabats d'entrar van enllaçar un contraatac a velocitat diabòlica i el partit va haver de tornar a començar, empatat a 13.

Avui tothom parla (un cop acabat el partit) de si el canvi tàctic o els jugadors de refresc van ser factors decisius que van capgirar el partit. Bestieses. El gall va tenir la sort de cara i la por al fracàs en el Mundial que ells organitzen els va impulsar i els va donar l'encert a l'hora de contraatacar.

En tot moment els All Blacks van dominar totes les fases estàtiques, la seva davantera va ser una piconadora brutal (van avançar dos cops la zona de 22 francesa sencera) i els seus tres quarts van jugar un partit molt sòlid ... i massa poc imaginatiu. Fins el darrer segon vaig creure possible la remuntada, però les dues ocasions claríssimes que van tenir els All Blacks es van frustrar per imprecisions en la darrera passada.

A més, es van lesionar successivament el mig d'apertura Dan Carter i el seu substitut Nick Evans. Tot i així els All Blacks van acabar el partit amb el 70% de possessió, i prop d'un 75% de domini territorial. Això no ho tenia pensat el modest Bernard Laporte, preparador francès i Ministre d'Esports in pectore.

Al final França es va trobar un triomf tant inesperat com el del seu arxirrival Anglaterra, que a la tarda havia tornat a aturar Austràlia en el seu camí cap el tricampeonat (12-10), armada exclusivament amb les conversions de Johnny Wilkinson.

Per cert, que gràcies a aquest partit Wilkinson ha ultrapassat Gavin Hastings, un dels meus ídols de l'adolescència, com a màxim anotador en la història de la Copa del Món.

L'Hemisferi Nord tindrà així un representant a la gran final del campeonat, però cap dels dos sembla prou bo com per a mereixer la corona, i no en parlem ja d'aturar els Springboks. Si no es dóna l'enèssima sorpresa, és clar.

Salut i sort,

Curtmetratges de Pixar

Avui no tinc temps per escriure. Em limito a recomenar-vos que us passeu pel bloc de Gina i que li feu una ullada a alguns dels curtmetratges que ha fet Pixar en tota la seva història. Mireu-los en ordre cronològic i podreu apreciar com ha anat evolucionat això de l'animació generada per ordenador.

Els meus favorits són el de l'home de neu i el de Tin Toy. Recordo haver-los vist al 88, quan el programa de TVE Documentos TV li va dedicar un programa al SIGGraph. A La Ràpita deu d'haver un parell de cintes betamax amb enregistraments de curts d'aquella época, un prodigi d'imaginació, sensibilitat i artesania informàtica.

Us deixo Pipe Dreams, de la mateixa época i tota una delícia.

Salut i sort,

Tot portant el cotxe al taller

Una altra d'aquestes imatges que t'arriben per internet. Segurament qui no ha viatjat mai a un país del Tercer Món ho considera una imatge còmica. Jo no he vist mai algú portant un cotxe sobre una moto (la veritat és que té el seu què) però si he vist motos portant a quatre noies, a un porc (no feu acudits dolents!), la família sencera; i també furgonetes on cabia el passatge que aquí necessita un autocar sencer.

Quan veus coses d'aquestes t'adones que vius a un país ric i que t'has tornat primmirat: per a cada cosa cal la seva pijadeta, quelcom que has de pagar específicament per aquell propòsit, en lloc d'adaptar i aprofitar el que ja hi és.

Ara hi ha els cotxes merdeta pels que no cal ni carnet de conduir ni superar cap prova mèdica. Com el cochecito que portava el Pepe Isbert, en una altra obra mestra del cinema espanyol. Jo estava acostumat a veure els iaios de La Ràpita conduint ciclomotors que dataven de poc després de la Guerra Civil; ara es veu que necessiten més.

El que em sap pitjor és que gent que té diners per comprar-se un cotxe, llogar una furgoneta i anar a l'altra banda del món se'n foti de gent a qui només li arriben per una moto i si hi ha una carroceria a mà, millor aprofitar-la.

Salut i sort,

Quantes dones assassinades

No m'ho hagués cregut mai, però resulta que Espanya està a la cua d'Europa en quant a violència masclista. És a dir, que no som dels països on més dones moren a mans d'algú de la seva família.

Ho he descobert gràcies a aquest article de Malapresa que cita un article de El País on apareixen aquestes dades que podeu veure a sota (i si hi cliqueu, encara les veureu millor).

Naturalment, on diu "casos per milió de dones assassinades" hauria de dir "casos per milió de dones".

Com molt bé comenten a Malaprensa, no hi ha cap motiu per alegrar-se, més aviat el contrari: si aconseguissim ser tant educats com els finesos, tant cívics com els danesos o tant organtitzats com els suïssos és possible que les nostres dones encara estiguessin més en perill.

Salut i sort,

Sàtira econòmico-social

Realment, aquest home les clava dia si i dia també. Com sempre, si cliqueu la imatge es veurà més gran en una nova pestanya.

Salut i sort,

Music and Lyrics

Ho confesso: m'encanten les comèdies romàntiques. Music and Lyrics (Tu la letra, yo la música) respon a tots els supòsits del génere i si en sou aficionats no us decebrà.

La parella protagonista és veterana en el génere. Això vol dir avantatges (experiència, podeu comptar amb que ho faran prou bé) i defectes (són absolutament incapaços de sorprendre't). Hugh Grant interpreta el seu enèssim paper de simpàtic maldestre i la Drew Barrymore interpreta un altre cop a una noia tímida, guapa i sensible. Per cert, també aquest cop repeteix l'escena en que apareix embolicada amb els llençols. Com que el pes de Music and Lyrics cau sobre ells dos, el film s'aguanta prou bé.

On falla el film? Sorprenentment, a les cançons. Aquí el sucre amenaça a tots els diabètics de la sala, però com que no és plenament un musical no hi ha perill. El guió i la realització són totalment previsibles. El que es demana és fer un producte d'entreteniment i el resultat és decent.

Què més de bo te Music and Lyrics? Dues coses. La primera, els secundaris; impagables els personatges de l'agent d'ell i la germana d'ella. La segona, els tres primers minuts, mentre apareixen els crèdits. És un videoclip que paròdia els que es feien a començament dels vuitanta, absolutament genial. Si vau crèixer en aquella época, escoltant A-ha i els Duran Duran, només per això ja paga la pena veure la pel·lícula. I si us fixeu en la balada final, inclou un vers que diu ... haven't done it since Frankie said Relax ..., aquesta ja és de nota.

Salut i sort,

Ara es cremen fotografies

Sembla que la darrera moda catalana és cremar fotografies del Rei Joan Carles I. Si segueixes les cadenes espanyoles de televisió, ja sigui en els seus informatius o en els anomenats de salsa rosa, a Catalunya estem a punt d'engegar una revolució republicana i de passar a Leti per la guillotina. Vegeu per exemple les notícies que publicava diumenge El Periódico, i veureu que no és ben bé així.

Jo més aviat penso que el que estem veient darrerament té molt poc de republicanisme. La ideologia republicana no es pot simplificar fins abastar només el mètode d'elecció del Cap d'Estat, és molt més: igualtat de drets, d'oportunitats, respecte per les idees dels altres, pels seus sentiments religiosos, respecte per a les persones. Ja em direu quina mena de respecte és cremar una fotografia d'algú altre.

A més, que ha fet darrerament Sa Majestat, o ningú del seu entorn, per a merèixer una reacció irada tal? Les darreres informacions que ha protagonitzat la Família Real ha estat l'habitual sèrie d'anécdotes pròpia de les revistes de xafarderies, precisament una de les coses que se li demana a una Família Real.

Una altra cosa és el que han fet d'altres en nom de la Corona o de l'honor del regne.

L'absurda censura prèvia decretada per un jutge contra una publicació humorística ha encés els ànims i ha fet vessar el got de la paciència. Got que s'havia anat emplenant a base d'agressions verbals, mentides i promeses incomplertes. A Espanya encara hi ha molta gent que no distingeix entre oposar-se a determinades opcions polítiques sorgides de Catalunya (perfectament legítim) i oposar-se a Catalunya. Per a mí, afirmar públicament que ens volem endur els diners d'altres és això últim. També hi ha massa gent que no té cap mena d'escrúpol en mentir descaradament, i fer servir Catalunya com a objecte de la falsedat, per a aconseguir les seves finalitats polítiques. Dir que a Catalunya es persegueix el castellà és això, i no li trobo cap verb millor que mentir. I crec que no cal recordar allò de "aceptaré el Estatut que venga de Catalunya".

Aquí hi ha gent que paga un munt de diners d'impostos i que ha patit apagades de llum i rodalies de tercer món; i que ha vist per televisió la ràpidament reconstruida terminal nova de l'aeroport de Madrid; i que a Malaga i Oviedo arribarà l'AVE gairebé el mateix dia que a Barcelona; gent que quan des d'esquerra i des de dreta els han dit que no són solidaris (per dir-ho finament) no han sentit a ningú, ni de dreta ni d'esquerra que els defensés. Us extranya que hagi cabreig?

Afegeix que aqustes persones hagin demanat el bitllet del metro en castellà, el guardia urbano de torn els hagi parlat en castellà, qui els ha atés al bar o a la botiga ho hagi fet també en castellà, tot això sense problemes, i que s'hagi d'escoltar que ell (o ella), està perseguint els que parlen en castellà. Ha de somriure? I després ve la presa de pèl estatutària, en que un senyor de Lugo ens ha de dir si som nació o no, i què és millor gestionar l'aeroport de Barcelona des de Madrid i no des de Barcelona.

L'extrany no és que es cremin imatges del Rei; l'extrany és que no intentin cremar el Palau d'Hivern.

Salut i sort,