Pedro ha tornat. I ha parit una senyora pel·lícula.
El millor Almodóvar sempre ha estat el que ha fet riure. Encara que ell admiri Douglas Sirk i que a Hollywood li donin Oscars pels seus melodrames, a mi quan més m'ha agradat és quan li ha donat via lliure a la vena còmica, aprofitant tots els seus recursos d'escriptor: les hipèrboles, exageracions, sàtires i retrats de la realitat més quotidiana.
Si us explico de què va el film, malament. La gràcia que té és que enganya, que creus que va d'una cosa però en va d'una altra completament diferent. I enmig, fa riure. I commou. Si les grans pel·lícules són les que toquen la fibra i tenen mesura, aquesta és una.
Em quedo amb el retrat d'una Espanya fosca, un animal aspre embocallat amb l'alegria de la gent, però que amaga pors i amargures que es podreixen per no poder airejar-les. Amb personatges pintats amb quatre ratlles i perfectament creïbles, dins del to que acostuma a tenir una història d'Almodóvar.
La fotografia, de José Luís Alcaine és sensacional, tant en els moments en que no s'ha de notar i simplement et posa al bell mig de l'acció com quan decideix presumir de tot el que sap i et regala un pla cenital (el del funeral és boníssim; el del pit de la Cruz, impagable) o quan passeja la seva mirada per un poble perdut a La Mancha.
Les actrius, totes bé, o sigui que el premi a Cannes es pot considerar just, perquè no n'hi ha cap que destaqui ... interpretant. Perquè si Pedro li volia regalar a Penélope una bona dosi de glamour, la veritat és que ha encertat. Mai havia lluït tant a una pel·lícula.
A la web de la FNAC han publicat uns diaris del rodatge amb impressions del director, convertint-se en la pàgina oficial del film.
Salut i sort,
Ivan.
