La marxa de Blair

Els americans anomenen lame duck al president que encara els darrers dos anys del seu segon mandat. Aquest malnom indica la seva posició de feblesa en el govern del país, ja que encara que continui detentant el poder executiu, tothom prefereix invertir esforços en quedar bé amb els que tenen més números per guanyar les properes eleccions. És a dir, George W. Bush és a punt de ser un "ànec coix".

El principi general és molt senzill: un líder deixa de ser-ho quan té una data de caducitat propera. Això ho sabia perfectament Margaret Thatcher, gran admiradora del sistema polític americà. Quan els tories li van exigir que renunciés a presentar-se a les properes eleccions i a més que ho fes públic, la senyora els va fotre la porta als nassos i va dimitir immediatament. D'aquesta manera, a més, impedia que el seu odiat Michael Hesseltine li pugués disputar a John Major la seva successió.

Tony Blair, com la Thatcher, ha estudiat la història política abans de voler protagonitzar-la. És per això que ha esperat tot el que ha pogut abans de beneir públicament el seu successor Gordon Brown. Sap perfectament que, encara que hagis estat titular i cumplidor durant molt de temps, quan l'equip fitxa un nou jugador l'afició el vol veure al camp i no a la banqueta. Ho ha fet a la seva manera, optimista i reptant el futur, arengant el partit per a la propera batalla electoral.

Curiosa la manera de marxar d'aquest home. Abandonarà el 10 de Downing Street amb una popularitat més que acceptable, un bon cabàs de programa polític acomplert i una bona situació econòmica. Però amb el carisma àmpliament malmés degut a la implicació amb la invasió d'Iraq, que és el que li acabarà costant el càrrec, a banda de l'ambició de Brown i la tendència autodestructiva de tots els partits d'esquerres. És a dir, ja no és només it's economics, stupid! sinó que la gent vol estar orgullosa del seu país. Tenir la pròpia butxaca plena no és prou si els militars professionals estan morint lluny de casa, hi ha atemptats a Londres i la televisió mostra la teva bandera en un context desagradable com en el que es troben les tropes britàniques. Igual que li passa al Barça, Blair no només ha de guanyar sinó que també ha de jugar bonic.

Els polítics espanyols, amb alguna excepció de pes com Fraga o Pujol, no són gaire aficionats als llibres d'Història. Però els convendria molt fixar-se en el que li ha passat al primer ministre britànic. Espanya triga en incorporar-se a les tendències polítiques europees, però potser la globalització accelerarà aquest cop les coses. O potser apareixerà una nova estrella al firmament polític europeu que imposarà una nova moda, que substituirà el new labour de Blair.

Salut i sort,
Ivan.

All the Roadrunning

El sultà del swing i la gran dama del country reflecteixen a un CD la seva col·laboració durant set anys.

Els Dire Straits van fer-se famosos gràcies a un so que oscil·lava entre el rock simfònic i el dels anys 50, particularment The Shadows de Hank Williams, en un temps on tot el que no fos soroll pur i dur no tenia èxit. En canvi, l'amo de la banda ha escollit altres camins en la seva pròpia carrera musical. Quan es lliura de l'etiqueta compartida, ja sigui en les bandes sonores que composa per a films o en els seus àlbums en solitari, Knopfler s'aboca cap el country i la música folk americana. Els seus treballs amb Chet Atkins i els Notting Hillbillies són les proves més clares.

No és per tant extrany que hagi volgut fer un disc amb Harris, un personatge que sembla la seva antítesi. Ella, una estrella més admirada que popular, guanyadora d'onze Grammy, l'Oscar (la cançó de Brokeback Mountain és d'ella) i el reconeixement unànim de la professió, rarament ha tingut els èxits de vendes que han assolit altres cantants country tant diverses com Linda Rondstadt, Joni Mitchell o Dolly Parton. En canvi ell ha vist com els reconeixements eren molt escassos en comparació amb els més de cent milions d'àlbums venuts de la seva carrera.

En canvi, la química entre tots dos és impressionant, com van demostrar quan van venir a presentar la seva gira d'aquest estiu, on es van reivindicar com artistes d'una sensibilitat similar, a cavall entre la melancolia i el romanticisme. La dotzena de cançons que formen l'àlbum és tant bona com coherent, i amaga que el seu enregistrament s'hagi allargat durant set anys, suposadament degut a compromisos professionals, afany de perfeccionisme i inspiració fugisera.

El conjunt sóna més a una contribució de l'escocès a un disc de la d'Alabama, sense cap concessió als fans dels temps de Private Investigations i un aire totalment americà, i es mou entre l'optimista i festiva This is Us i la trista i entregada If This is Goodbye amb la que es tanca el CD. Les meves favorites són Right Now, potser on millor combinen els estils de tots dos, i Donkey Town, les dues que no són a duo.

I és que així com les lletres i les músiques lliguen perfectament, amb les veus sembla que se'ls va tallar la maionesa. La veu cristal·lina i potent d'Emmylou Harris, una cantant que en concert a més toca la guitarra, no combina gens bé amb la llanguidesa de la de Knoplfer, el qual, igual que li passa a Eric Clapton, ha vist com la seva mestria amb les sis cordes ha fet que el seu treball vocal sigui subestimat sistemàticament. Les harmonies vocals són l'únic punt clarament millorable de l'àlbum.

Un company perfecte per un dia de pluja. L'espera ha pagat la pena.

Salut i sort, Ivan.

Mark Knopfler / Emmylou Harris All the Roadrunning Warner Bros., 2006

Proper àlbum de Neil Young

Zona Musical publicava ahir mateix la notícia de la propera aparició del nou àlbum de Neil Young.

Tal com ja avançava el propi Neil a una recent entrevista a Rolling Stone, es tracta d'un enregistrament fet al Fillmore East de San Francisco el 1970, juntament amb els Crazy Horse, que en aquella època encara incloien el malaguanyat Danny Whitten. Com comenta a l'entrevista, sembla que a partir d'ara es dedicarà a publicar una immensa quantitat d'enregistraments que han anat quedant pendents, ordenats de manera cronològica. Quelcom semblant als Tracks de Springsteen o els Bootleg Series de Bob Dylan. Una grandíssima notícia per tots els seus admiradors.

L'actualitat de Neil té altres punts d'interès. Al Festival de San Sebastian, Jonathan Demme ha presentat Neil Young: Heart of Gold, concert enregistrat a Nashville a la presentació de Prairie Wind i que El País deixa força bé, tal com ja va El Periódico quan es va estrenar a Sundance.

Demme compagina, igual que fa Neil, la promoció artístico-comercial amb el missatge polític a les seves intervencions. ABC destaca aquesta vessant política de la seva roda de premsa. Neil ha arribat a l'extrem de fer que www.neilyoung.com sigui la de la campanya Living With War i no la seva tradicional homepage.

De moment, però, seguim sense que s'anuncii cap extensió europea de la seva gira.

Salut i sort, Ivan.

De tornada

Ja som un altre cop a casa i toca anar al cole.

Han quedat moltes sensacions pendents, no descarto que torneu a llegir alguna cosa més sobre Cambodja al bloc, tot i que el més segur és que faci una web estàtica amb les fotos i li afegeixi comentaris. Tot això si hi ha temps, naturalment.

El mapamundi dels meus viatges queda, espero que només de moment, així.

Fes el teu propi mapa

És massa exagerat, perquè no he visitat els països sencers, però fa prou goig. Però encara queda massa color gris.

Salut i sort,
Ivan.

Phnom Penh, segona part

Estem a Phnom Penh, ja mentalment de tornada cap a Barcelona.

Queden un munt de coses per explicar, però seran en directe, perquè les ganes d'explicar-vos-ho i d'aprofitar els darrers moments a Cambodja entren en conflicte. Per tant només unes notes molt breus.

Sihanoukville és com m'imagino que era Lloret a mitjans anys 60: comenc,a a edificar-se però encara es veu prou verge, i hem pogut dormir per cinc dòlars la nit (com ho llegiu) en un lloc pintoresc.

Els temples d'Angkor són una meravella perquè a qualsevol distància impresionen. De lluny, quan t'apropes i veus el detall i de molt a prop quan veus tot el que hi ha escolpit. I a més, hi ha tot l'entorn natural al voltant. Això només ho he vist, i era menys, a Petra. Superior al Taj Mahal.

Avui hem vist la que segurament serà la nostra darrera pagoda, Phnom Wat. Com totes: arquitectura vulgar, sostre bonic, interior impressionant. Impressionant vol dir una barreja brutal: uns budes preciosos i enormes, unes espelmes precioses i enormes, una quantitat enorme de donatius (aliments i diners, especialment) i frescos alegòrics de la doctrina budista a les parets... I llums de neó! Als meus llums, una horterada ficada enmig d'una obra d'art, però aquesta gent té el mateix gust estètic que un quillo que tuneja el seu cotxe. Almodóvar estaria d'acord amb mi, fa mal als ulls, però contra gustos ...

I acabem de crospir-nos el sopar més car del viatge, a un restaurant de luxe, el FCC. Incloent les copes del vermut, les postres, el vi i tot, ha sortit per l'astronòmica xifra de trenta-set dòlars amb noranta centaus. I la teca estava de la muerte divina.

La darerra curiositat: com hem mantingut el contacte. Excepte el primer cop, sempre hem trucat a casa fent servir Skype, que ens cobrava la friolera de 0.017 euros per minut. A cada poble hem trobat locutoris d'internet, cadascú amb una qualitat de connexió, però generalment forc,a bona i a la majoria de llocs on hem passat la nit tenien connexió WI-FI, i no hem anat a hotels de luxe o de negocis. Els asiàtics s'estan adaptant molt bé al segle XXI.

Trobaré a faltar aquest país.

Salut i sort,
Ivan.

Sexe, drogues i rock'n'roll a Cambodja

Com que avui ens hem pres el dia de relax, aprofitaré per explicar-vos quatre tonteries sobre el país que no trobareu a les guies de viatge.

La música que podeu escoltar als bars, autobusos, etc. és de tota mena. Això és una diferència brutal amb la India, on només escoltes producció nacional. Aquí hi ha la mateixa música que a tot arreu i la pots escoltar als llocs més occidentalitzats i més turístics. Més normal és escoltar la versió indoxinesa de la música occidental (pop tipus adolescent i rap, majoritàriament). Els videoclips estan ben fets i la gent que surt adopta 100% l'estètica occidental tant en roba, pentinats com actituds. Finalment, el gènere local per excel.lència: la canc,ó lleugera apta per a ser aprofitada per muntar un bon karaoke. Els videoclips mostren històries tant romàntiques com simples, amb noies d'aspecte tradicional (llarga melena llisa, roba discreta), homes que semblen crooners espanyols dels anys 40 o 50 i balades que quan no són soses són versions infumables de canc,ons d'altres contrades (sentir Bryan Adams o Guantanamera afusellats en khmer no té desperdici). Tot rodat amb una sola càmera, més que suficient per cobrir els llargs passejos en el qual els amants es dediquen lànguides mirades d'amor i s'agafen de la mà (només un petó a la galta i alguns a la mà en més de 70 videos d'aquesta mena).

A tots els bars, hotels i pensions és fàcil trobar el cartellet de "the use of drugs is strictly forbidden in Cambodia", però com que això també forma part del món civilitzat, hi ha les dues drogues legals: tabac i alcohol. El tabac local més popular es diu Ara, nom que a casa nostra donaria molt joc publicitari. També hi ha les marques de multinacionals (Gauloises, Pall Mall, etc.) i sorprenentment una marca molt publicitada és Alain Delon, "the taste of France". Es veu fumar molt als turistes occidentals, però els cambodjans jo diria que no són gaire del vici. L'alcohol el trobes a qualsevol bar o restaurant a preus molt assequibles pel que estem acostumats. Una copa de whisky, un combinat o Baileys, opcions que trobes arreu, et poden sortir a un lloc molt car per tres dolars. La cervesa demana un comentari més extens.

Les cerveses més populars són Angkor ("my country, my beer") i Anchor. Són com l'estrella: aigua xirri, n'hi ha a tot arreu i és la canya per defecte. Lleugerament millor és la Tiger, popular a tot el sudest asiàtic i patrocinadora de la Premier League, el futbol que aquí es mira. Si us agrada la cervesa negra, ABC és acceptable i Black Panther és forc,a bona, un pèl menys amarga que la Guiness. La meva favorita és la Lao (o Laobeer quan és en ampolla gran), una lager amb cos i molt refrescant. Encara no he tastat ni la Crown ni la San Miguel.

En un país veí de Thailandia i Vietnam, jo esperava veure prostitució al carrer. Doncs no. L'únic que vam poder veure va ser un parell de llocs identificats pels rètols de neó lluminós com locals de Karaoke and Massage. La mena de llocs que veus a les carreteres i posa Whiskeria, ja m'enteneu, i on vam veure a la sala que donava al carrer unes quantes noies amb vestits lluents esperant la clientela. A alguns bars hem vist noies cambodjanes que semblaven buscar occidentals, però res més.

L'altre anunci que empapera tots els llocs turístics és el de "sex with children is a crime". Thailandia no sempre és l'exemple a seguir.

Finalment, el tercer rètol que hem llegit a tots els hotels i pensions i alguns autobusos i llocs públics, insta a no entrar-hi amb armes i demana, molt educadament, que si transportes armes o explosius els deixis a consigna. Aquest és un país majoritàriament budista i no els agrada la violència.

Salut i sort, Ivan.

Sihanoukville (II)

Sihanoukville és el segon lloc on les dues guies de viatge ens han fallat. Res greu, però no ens havia passat mai que les dues alhora, fallessin en les descripcions i de la mateixa manera.

El que llegeixes tant a la Lonely Planet com a la Rough Guide és que Sihanoukville és més o menys un Lloret desenvolupant-se a l'encara per explotar Cambodja. Doncs encara no ha arribat a aquest estadi. Els que hagueu estat, ho podeu comparar amb Barra de Navidad, a la costa del Pacífic a Mèxic. Les platges estan bé, però tampoc són del millor del món. Són molt estretes, d'arena blanca i aigua transparent. A Victory Beach estàvem pràcticament sols, mentre que a Serendipity Beach havia més gent, però molt poca perquè estem en temporada baixa. Totes les platges estan plagades de xiringuitos i de parasols i, malauradament, la segona (i que també és la més bonica) dels colectors que aboquen els residus dels bars. Així que he pogut lluir el meu moreno paleta per la platja. Fer les vacances prop de l'ecuador et dóna aquest parell de colors de pell: blanc immaculat on vas cobert per por als mosquits i molt moré allà on deixes la pell al descobert. La ciutat en si no té cap interès. A més, és incòmoda de recòrrer, perquè les diferents àrees on hi ha més activitat estan forc,a separades i això fa que no puguis anar caminant i hagis de contractar una moto que et porti. La notícia del dia és que aquesta nit ha hagut un cop d'estat aquí al costat, a Thailandia. Sembla ser que ha estat bastant net i que només haurà desgràcies polítiques i no personals. Esperem que sigui veritat. Salut i sort, Ivan.

Sihanoukville

Bon dia des del MASH Guesthouse de Sihanoukville. Vam arribar anit a la ciutat, després de passar-nos tot el dia viatjant en bus. Vam pujar a un a les 7:15 del matí, vam fer el transbordament més ràpid de la història a Phnom Phen, i a les 19:00 tocades arribavem a aquesta ciutat costanera, abans de pescadors i ara bolcada al turisme.

El bus que vam agafar a Phnom Phen va punxar una roda i vam estar gairebé una hora fins que vam aconseguir canviar-la. Això enmig de la carretera, a més de quaranta quilòmetres del poble més proper i amb el cel amenac,ant tempesta. Sort que un camioner va aturar-se a ajudar, que sinó encara seriem allà. Això si, amb molt bon humor i gaudint del paissatge, que al sud és més de boscos, muntanyes i altres conreus.

El passeig en moto que us vaig comentar al darrer missatge va ser molt divertit. A banda de la sensació de velocitat i tal, la carretera estava plena de casetes i cabanes a la vora, i com que passaves de ben a prop, podies veure instantànies de la vida quotidiana de la gent: la mare rentant, els nens jugant, les veines petant la xerrada, els nois a l’hamaca ... Quan vam tornar ja era de nit i aleshores veies les dones cuinant, les famílies menjant o els que surtien a la carretera a fumar o portar alguna cosa.

Tema cadàvers. Els que aguanteu les nostres històries de viatges ja sabeu que per on passem Yolanda i jo sempre acabem veient la funerària. Aquest cop hem anat més enllà. A Phnom Pehn vam veure un taller de tauts. Els primers cadàvers van venir a Kompong Chhnang, i eren granotes. Aquest és el país de les granotes, n’hi ha moltíssimes. No ens va extranyar veure’n unes quantes aplastades al carrer, ja totalment negres però amb la forma completament reconeixible, víctimes d’accidents de trànsit. (També va haver un moment Nunuki amb una granota, però això és una altra història.)

El seguent cadàver estava surant al riu, entre Battambang i Siam Reap, i era un cocodril petit. Surava panxa enlaire i feia molta pena, tot i que al primer moment ens va espantar.

I el darrer de moment és la serp que hi ha embotellada a la repisa del bar d’aquest alberg, entre una ampolla de Napoleon i una altra de Calvados. Aquesta nit anirem a sopar a la Snake House, on tenen un munt de serps mortes i conservades dins d’ampolles en exposició i ja us ho explicaré.

Salut i sort,
Ivan.

Kratie

Aquest mati hem vist la sortida del sol sobre el Mekong a Kompong Cham. Kompong vol dir port, i Cham es el nom d'una minoria etnica de la regio, majoritariament musulmans. Despres de quatre hores en bus hem arribat a Kratie, riu amunt, on dormirem aquesta nit.

Kratie es tant poc interessant com Kompong Cham, pero es el punt de partida per a fer l'excursio que hem fet aquesta tarda. Basicament hem invertit tres dies de ruta en bus per a fer el que ara us explicare.

Despres de dinar hem anat en moto a Kampie. La moto (del tipus mobilete) es el mitja de transport que fa servir la majoria de la poblacio. Tambe es el mitja de transport public urba per excel.lencia. No nomes alguns es dediquen professionalment sino que es molt frequent que algun motorista que et veu s'acosti i t'ofereixi portar-te a algun altre punt de la ciutat, per una quantitat que pot arribar als dos dolars, depenent de la ciutat i la distancia.

Doncs aixo, embarcats de paquets en dues motos hem fet un viatge cap el nord, riu amunt, que ens ha ocupat cinc hores. Primer hem visitat un monestir budista, no res de l'altre mon, pero un vell monjo molt amable ens ha explicat en frances un mural, kirscht com tota l'estetica religiosa local, on s'expliquen clarament els avantatges de la vida virtuosa i les cinc temptacions a que ha de renunciar el bon budista: matar, robar, mentir, l'adulteri i alcoholisme.

Despres ens hem allargat fins a Kampie, una mica mes amunt del riu, per poder veure els dofins. A Kampie el Mekong fa mes de quatre quilometres d'ample, segons el moment de l'any. A simple vista et sembla molt ample, tres cops mes que l'Ebre al pas per Amposta, pero enganya, perque el que veus a l'horitzo no es l'altra banda del riu, sino uns arbres que hi son enmig, arrelats al llit del riu.

D'aixo te n'adones quan la barca que et porta t'acosta fins alla. La barca es la tipica que veureu a totes les fotografies, de quilla plana, amb toldo i motor. Teniem la barca i el barquer per nosaltres dos sols. I a buscar dofins.

Els dofins de riu son molt dificils de veure, i mes a l'estacio de les pluges. Els avistaments que hem fet han estat molt parcials: veure'ls treure el cap per respirar, sentir-los com es criden els uns als altres, veure els seus lloms per sobre l'aigua perfectament plana. Pero veure'ls es molt emocionant. I tambe es l'excusa perfecta per a navegar durant mes de dues hores pel Mekong. Us puc parlar de les imatges de postal, algunes fotografiades amb les nostres cameres; del soroll de la brisa al tocar els arbres de la ribera i els del manglar; dels ocells, els peixos, les cabanes de la ribera, la llum de la posta de sol reflectint-se sobre el riu i el color ara amarronat ara verdos de l'aigua. Pero no us puc explicar la sensacio de llibertat i de calma immensa que he tingut quan el barquer ha aturat el motor i l'unic soroll al voltant era el del riu, mentre el corrent ens portava suaument cap el sud i nosaltres miravem l'aigua per trobar algun dofi.

Un altre dia us explicare la resta de l'excursio en moto. Ha pagat la pena.

Salut i sort,Ivan.

Kompong Cham

Estem a Kompong Cham. En teoria, aqui haviem d'agafar un vaixell que ens portes fins a Kratie remuntant el Mekong. Malauradament, sembla que el servei de transport fluvial s'ha eliminat i tornarem a viatjar en bus. Avui hem trigat sis hores en recorrer cent quilometres, o sigui que podeu imaginar el nostre entusiasme. Hem pujat al primer autobus a les set del mati i fins passades les tres de la tarda no hem baixat del darrer.

Aquesta es una cosa que no ens havia passat en cap viatge, que ens falles la guia. I el curios es que totes dues guies, tant Lonely Planet com Rough Guide, donen la mateixa informacio. Es copien els errors, tambe?

Queden pendents algunes anecdotes del viatge (tarantules, seleccio espanyola de futbol, cadavers) i un resum final d'Angkor.

Salut i sort, Ivan.

______________________________________________ LLama Gratis a cualquier PC del Mundo. Llamadas a fijos y móviles desde 1 céntimo por minuto. http://es.voice.yahoo.com

Angkor, segon dia

Si ahir ens vam centrar en els temples de l’anomenat Circuit Petit, avui hem fet el Circuit Gran.

S’anomena Petit perquè els temples queden en un radi molt reduit, pero el circuit d’ahir incloia els tres més famosos: Angkor Wat, Bayon i Ta Prohm. Els d’avui eren en la seva majoria temples més petits, no tant espectaculars però més encisadors. A més, només hem hagut de compartir un temple amb un viatge organitzat; els altres, o els hem vist sols o amb algun altre mochilero com nosaltres.

Cal venir preparat per visitar completament tots els temples. No és que calgui fer escalada, però hi ha escales que són molt altes i empinades, fent que l’ascens sigui dur i el descens difícil i vertiginós. A banda d’això, hi ha un periode de temps, entre les 10 i les 12 del matí, que el sol i la humitat no perdonen. Explicades les dificultats, la conclusió: paga la pena. Sens dubte.

Us aclariré els dubtes amb els noms, pels que vulgueu buscar alguna foto o referència. Angkor era una antiga capital khmer. Els temples d’Angkor són el conjunt d’edificacions que es van construir durant el periode històric també anomenat d’Angkor, al voltant d’aquesta ciutat. Angkor Thom és el nucli de temples més propers a l’antiga Angkor. I, finalment, Angkor Wat (o Vat) és el més famós d’aquests temples. L’àrea on hi ha temples abasta uns 300 quilòmetres quadrats (riu-te’n del Vaticà) i per tant és impossible veure’ls tots. El temple allargat amb les panotxes de blat de moro amb el llac al davant (foto famosísima) és Angkor Wat. El que té les cares gegantines de pedra és Bayon. I el que està [literalment] esgarrat per arbres enormes que han desfet els seus murs, és Ta Prohm, també anomenat Tomb Raider perquè es van rodar algunes escenes d’aquell engendro protagonitzat per Angelina Jolie.

Avui hem repetit Ta Prohm i Bayon, o sigui que podem ser més objectius. Bayon només és una meravella. Ens han agradat més Ta Prohm i Angkor Wat. Bayon respira Història i Art a cada racó. Totes les cares són iguals però les veus diferents, perquè el voltant canvia i la llum també ho fa. I puges i baixes escales i dones la volta a torres (anomenades gopura) i vas passant per altars on hi ha budes, encens i flors i t’oblides que hi ha un món a fora.

Ta Prohm avui l’hem vist a plena llum del sol (ahir estava molt núvol). Sol i cel blau és Disney; núvols són Història (Paul Verhoeven). Té raó. Ahir ens imaginàvem un munt d’històries, avui hem vist com la Natura no ha tingut compassió d’un edifici abandonat pels homes. Im-presionante (Jesulín).

I aquí ho deixo fins demà, que us explicaré més coses de temples enmig de la jungla i alguna anécdota que ha quedat pendent.

Salut i sort, Ivan.

Angkor, primer dia

Seré breu, que ja porto estona contestant correus. Angkor es una de les millors coses que es poden veure al món, sense cap mena de dubte. Indicat per a qualsevol a qui li agradi minimament la Historia, arquitectura, botanica, zoologia, art, paisatges o japonesos. I japoneses. Contraindicat pels que necessiten escales mecaniques i no els agrada caminar. Hem visitat nomes sis temples, pero ja ha pagat la pena. La sortida de sol l’hem disfrutada al davant d’Angkor Wat, acompanyats de molts subdits de l’Emperador Aki Hito. A partir d’aleshores (estem parlant de les 5:30) i fins a les 14 :00h, ha estat un constant caminar, aturar-se, tancar la boca que s’havia obert misteriosament de bat a bat, i continuar. I beure aigua. La calor es pot aguantar, pero la humitat es tremenda. Afanyeu-vos a veure-ho. Estan edificant un munt d’hotels de luxe i aixo ja no sera el mateix. Seguirant faltant els adjectius, pero no podreu visitar molts temples sols, com avui encara hem pogut fer nosaltres. Hem fet un munt de fotos, pero no crec que n’hagi cap que faci justicia al lloc. Salut i sort, Ivan.

Siem Reap

Bona tarda.

Estem a Siem Reap, que es el poble des d'on es visiten els temples d'Angkor. El viatge fins aqui ha estat molt diferent del que ens esperavem.

I ha estat diferent per dos motius. El primer, que ha durat exactament el doble del que teniem previst, o sigui que havent sortit a les set del mati hem arribat a la una. El segon, que ha estat un passeig en barca fantastic. Be, potser exagero. Meravellos. Sensacional. Això mateix. Passare de fer-vos dentetes i per anar rapid us explicare el final, que es el mes divertit. Us havia parlat dels pesats que et volen encolomar un hotel o que contractis el seu tuk-tuk? Doncs aquí son molt pesats. De fet, han abordat la barca just quan atracava i han encanonat a tots els occidentals amb els seus cartells d'hotel tal o qual, i tots parlant alhora, i tocant-te i estirant-te (aixo no ho fan ni a la India). Sort que anavem mentalment preparats.

Els 10 minuts de viatge en tuk-tuk ens han portat per una carretera que travessa els arrossals (immensos, preciosos, oliverstonians) fins el Golden Banana, l'hotel. Com el nom no indica precisament, es un hotel fantastic. Bueno, bonito y barato. Be, barato li dic a pagar 25$ la nit per un duplex amb terrasseta, piscina (a compartir), aire acondicionat, i totes les comoditats que podeu pensar i que segurament no inclouen el Moet Chandon que hem trobat a la nevera. Envoltats de palmeres i en un escenari idilic, esta regentat per un holandes amb molt bona conversa. Ho sento, ara si que us volia posar dentetes.

Aquesta tarda hem estat passejant pel poble, perque el dels temples ho volem comenc,ar dema a les cinc del mati (hora d'apertura del recinte). Encara reconeixes el que havia de ser l'antic poble del que et parlen els viatgers de fa un temps, i el mercat es molt maco de veure (despres torno) pero a cada pam hi ha un restaurant, un bar, un ciber-cafe i un lloc per canviar divises. En tres anys aixo sera Port Aventura.

El mercat em dona l'excusa per parlar del menjar. Hem pogut veure materies primeres, tant animals com vegetals, que no hem sabut identificar. Amb la verdura aixo no es greu, ja saps que arreu hi ha hortalises diferents, pero algun animal penjat tenia una pinta inquietant.

Als restaurants, de moment, hem alternat menjar indi amb alguna especialitat khmer. L'arros amb pollastre fregit, arros fregit amb verdures, noodles fregits, rollitos primavera, i coses semblants. El dia que ens aventurem amb les parades que hi ha al carrer igual provem algunes de les delicatessen que exposen: serps i granotes. Granotes o gripaus, no estic segur, perque hi ha de diverses mides. Es serveixen fregides i ensartades en un pinxo, en plan moruno. Les serps, en canvi, les enrollen igual que a Madrid fan amb les porras.

I ja m'estic enrollant molt. Us deixo fins dema, pero abans li vull enviar un petonas ben gros a Nunuki, la que mes comentaris fa.

Salut i sort,
Ivan.

Camboya

Alguien dijo que las comparaciones son odiosas, pero realmente me es dificil explicar algo de Camboya sin tomar nada como referencia. Para decir que Camboya esta siendo uno de los mejores viajes que he hecho, tengo que ponerme a la altura de Palmira o de Petra. Para explicar que los paisajes son impresionantes, tengo que admitir que solo para ver un dia los campos de arroz y los manglares ya vale la pena el viaje. Estas vistas estan en la linea de la magia de Wadi-Rum o del Gran Canyon. Realmente, es casi imposible no comparar. Pero diria que este viaje supera incluso a la misteriosa India. Aun no hemos descubierto los templos de Angkor pero solo el camino hasta aqui ya ha valido la pena. La gente, los paisajes, los momentos. Camboya es realmente fantastica. Es de los pocos lugares donde he estado que aun ves zonas sin explotar y donde el turismo casi suena a desconocido. Me alegro de poderlo ver ahora porque despues de Tom Raider, Camboya ya no sera lo que es ahora. Mañana…Angkor….como digo. Levantarse a las 4.30 de la manana en plenas vacaciones…es que realmente vale la pena. Yolanda

Battambang

Bona tarda (per nosaltres) des de Battambang.

Com que tothom el primer que et demana es quin temps fa, no us fare esperar: cau un sol de justicia. No pitjor que el que pateixes a Castelldefels a les tres de la tarda, pero quan estas a Castelldefels no et passes el dia passejant al sol.

Battambang te poc interes. Un parell de pagodes a la ciutat, dues mes a la vora, el mercat tradicional i una vista pintoresca del riu. Al riu hi ha la rao per la qual avui fem nit aqui. Les dues barques que et porten fins a Siem Reap surten les dues a primera hora del mati. Com que nosaltres agafavem el bus a Kompong Chhnang a primera hora, hem arribat al migdia. O sigui que avui passejarem per aqui.

El viatge en bus ha pagat la pena. (Nota autobiografica: qui anava a dir que Ivan, fa anys el Rei de la Biodramina, acabaria disfrutant d'un viatge de tres hores en bus). El paissatge era una successio d'arrossals immensos, puntejats amb palmeres i petits boscos, i amb les cases dels pagesos i altres habitants. Veus moltes cases pobres, pero veus tambe vil.les que farien l'enveja de mes d'un de Pedralbes.

La carretera, pel que hem vist fins ara, es forc,a segura. Tota asfaltada i sense grans impediments. El bus era tambe prou modern per ser tercer mon i no havia cap senyora aixafant-me com a l'anterior bus, i ni la quantitat de vehicles ni l'estil de conduccio son tant greus com la guia et suggereix. Aixo si, les vaques d'aqui son tant irrespectuoses com les indies amb els autocars. N'ha hagut una que ha intentat fer-li un placatge al nostre bus, quan el Mad Max autobusero anava a tota llet. La vaca ha de continuar entrenant (ha sortit il·lesa) si vol entrar a qualsevol equip de rugby.

Ahir vam tenir una de les grans experiencies del viatge. Una excursio d'una hora en barca al llac Tonle Sap. Nosaltres dos i el que portava la barca (i com esta sent habitual, sense altres turistes a la vista). Vam poder veure de ben prop tant la part natural com els pobles flotants del llac. Impressionant.

Poca cosa mes que explicar. Els que ja esteu fent plans de seguir les nostres passes, sapigueu que anit vam dormir per vuit dolars i que l'habitacio d'avui en costara set. Aixo inclou un parell de llits, un ventilador al sostre, un bany prou gran i vistes sobre la ciutat. No hi ha plat de dutxa, o sigui que quan et rentes fas la neteja del bany alhora. A Carcassone vam estar en una habitacio semblant o pitjor i el preu, a mes, incorporava un zero a la dreta. I eren euros.

Propera estacio: Siem Reap i els temples d'Angkor.

Salut i sort,
Ivan.

Ja som alli

[Aquest teclat no te accents, ja sabeu...] Bona nit des de Phnom Penh. La nit comenc,a, com es evident, quan es fa fosc, cosa que passa a les set del vespre. Es l'hora a la que la temperatura baixa dels trenta graus i el trafic s'intensifica molt. El vol va anar be i sense problemes. El mes llarg va ser el control de seguretat a l'arribada, que incloia fer-nos una foto amb webcam, pero tot plegat van ser 5 minuts i al sortir la maleta ja ens esperava ... Com a Barcelona! :-D De moment nomes hi ha una mala noticia: la ploma no va. I com que portem forc,a boligrafs, podem dir que no hi ha males noticies: hotel be, pagoda preciosa, palau reial tremendo i ciutat ... cal una comparacio. Els que heu estat a la India: es com si hagues desaparegut el 70% de la poblacio i el 90% de la porqueria. Ah, i la poblacio que queda son el 30% de pesats que els indis. O sigui que molt be. Els que no heu estat: imagineu una ciutat molt sorollosa, amb moltes olors a l'aire, plena de gent que no parla una paraula d'angles, i on es veu no pobresa pero si manca de recursos. I ara imagineu (com sigui) que aquesta ciutat no us posa nerviosos, sino que us transmet tranquilitat i bon rotllo. Benvinguts a Cambodja. Les hores de llum determinen l'horari. Aixo vol dir que ens hem llevat d'hora i a les dues ja haviem vist el principal que marca la guia. A les tres ha comenc,at a ploure. A bots i barrals. El monso es pot explicar de moltes maneres, pero com que a mi m'agrada el cinema us recomano que mireu L'any que vam viure perillosament (Peter Weir, amb Mel Gibson, Sigourney Weaver i Linda Hunt) i us fixeu en l'escena en que ell la convida a prendre una copa. Tambe hem anat a veure un museu sobre el genocidi que van perpetrar els khmer rojos. Brutal. Al final, entre unes coses i altres (i uns quants nens) ja ha caigut el primer carret de fotos. Es pot passejar molt be per Phnom Penh. El trafic no es ni de lluny tant problematic com diu la guia (avui era diumenge) i els carrers son tots asfaltats. Dema tirarem cap a Kompong Chhnang i ja veurem. El pla es anar en bus, pero quan ets a aquestes latituds els plans son un entreteniment divertit mentre fas un te a un bar. Ja m'he enrollat prou per avui. Us deixo i aprofito per felicitar tots els culers i els fans de Schumi. Avui ha estat un gran dia.

Salut i sort, Ivan.

Marxem (d'aquí unes hores)

Doncs ja som gairebé de vacances. Queden poques hores per emprendre el viatge.

Anit vam fer la maleta. Parlo en plural majestàtic, naturalment. Les meves traça i paciència a l'hora de gestionar l'equipatge són semblants a les que té la meva parella amb el PC quan fa l'imbècil. El PC, vull dir. Un dels secrets de la felicitat conjugal és saber quan delegar i quan assumir responsabilitats, creieu-me.

Aquest és de llarg el viatge que menys hem preparat en anys. Ben just si ens ha donat temps a escoltar una mica de música khmer i veure un parell de documentals de la BBC. I malauradament, tots dos bastant lamentables. La culpa la tenen la feina (molta, i que no falti) urgent que ha portat un client inesperat, l'exposició de la que ja heu tingut notícia i imatge, i una sèrie de televisió que es diu 24, altament addictiva. Ens hem quedat al tretzé capítol de la primera temporada, o sigui que si algú té l'ocurrència d'explicar-me el final el maleiré tant com pugui. Com sempre, ens espavilarem sobre la marxa.

Nosaltres confiem en dues guies, la Lonely Planet i la Rough Guide, que sempre ens han anat molt bé. LA que té més tradició (la original) és la LP, que segurament és millor. A mi m'agrada més l'estil en que estan escrites les Rough, tot i que ara les imprimeixen amb un paper bastant pobre i ja veurem què tal aguanta el viatge. Per cert, les Rough ara les tradueix Ediciones B amb la marca Sin Fronteras.

El més interessant del viatge sembla que serà el conjunt de temples d'Angkor Wat. A Flickr només tenen déu mil i escaig imatges. Si voleu consultar l'enciclopèdia en castellà, és aquí.

Una altra de les coses que ens agradaria veure són dofins de riu, com el de la foto, que sembla que n'hi ha al Mekong. És una espècie en perill d'extinció, i hi ha diverses organitzacions com WWF, Greenpeace o Panda.org que intenten protegir-la.

Si voleu informació sobre el país en podeu trobar a la Vikipèdia (en català n'hi ha molt poca, però en els altres idiomes en trobareu més), a les webs de la CIA, la BBC, el Ministerio de Asuntos Exteriores y Cooperación o podeu consultar què ha publicat darrerament La Vanguardia sobre aquest petit país.

Si preferiu mirar les fotos de Cambodja a Flickr, sapigueu que n'hi ha més de cent vint-i-sis mil, o sigui que paciència. N'hi ha moltíssimes de nens, es veu que les turistes occidentals els consideren preses propiciatòries pels seus safaris de fotografia digital.

I si voleu mirar videos, sempre teniu YouTube. Films sobre Cambodja no n'hi ha gaires, el més famós és sense cap dubte el fluix però efectista The Killing Fields, que aquí van anomenar Los gritos del silencio i que compta amb la maravellosa música que Mike Oldfield va composar per ambientar-la.

Nosaltres arribarem a Phnom Penh, on segons Yahoo! la previsió del temps és aquesta. Calor i pluja tots els dies, naturalment. Què espereu sinó en l'época del monsó? L'hotel on ens estarem els dos primers dies és el Bougainvillier, que fa molt bona pinta. A la vora del riu, al barri guais.

No sé quan tornaré a tenir accés a internet, per tant potser trigareu dues setmanes en tornar-me a llegir (de debó hi ha algú que llegeixi això?). Com sempre us desitjo salut i sort.

Fins aviat,
Ivan.

La inauguració (2)

Ambient, una foto de Rosaura.

Tinc algunes fotos, que he penjat sense pensar-m'ho gaire a Flickr. Si algú més va fer-ne, si us plau que me les passi. Com que les dues fotògrafes estaven pel que estaven, aquesta és la única que recull una mica l'ambient general del Monty.

Tothom d'esquena i no es veu a gaire gent, però és que és ben difícil captar l'ambient general d'un local que és un llarg passadís.

Salut i sort,
Ivan.

La inauguració

En dues paraules: un èxit.

Va venir un munt de gent, gairebé tots els que haviem pogut avisar. A tots, moltes gràcies. Especialment als que vau venir des de lluny.

Vam poder compartir una bona estona amb família, amics i coneguts, tot i que malauradament no vam poder dedicar a tothom el temps que ens hagués agradat. Pos què hem de fer!

L'aigua de València i les tapes que van preparar els del Monty no eren del millor que he tastat, però això és qüestió de gustos. El millor, com ja he dit, la gent.

A hores d'ara encara no he rebut cap fotografia de les que va fer la Rosaura, però quan les tingui en penjaré alguna.

Salut i sort,
Ivan.

Rendezvous in Rio

Crec que van ser les Variacions Goldberg que es van encarregar a J.S. Bach per aconseguir que un noble alemany aconseguís vèncer l'insomni i pugués dormir plàcidament. A banda de l'indiscutible talent de Bach, una poderosa raó per a que s'emportés l'encàrrec va ser que encara no havia en Michael Franks.

Vaig descobrir aquest cantant fa uns quinze anys, coincidint amb un concert que va donar a la Vall d'Hebron en que també actuava Kenny G. Aleshores ja em va semblar el mateix que ara: no té mala veu, canta bé, li falta sang. El senyor té un estil definit, no hi ha dubte.

Rendezvous in Rio conté 10 cançons tallades per un patró d'elegància i relaxament, de les quals la que dóna nom al recull és la millor. Si us heu fixat en la portada de l'àlbum, ja podeu ensumar de què parlo. Com dóna a entendre el nom de l'àlbum, la inspiració de la música brasilera és gran, però el talent de Franks aconsegueix que les sambes i el jazz més dolç casin bé.

Un bon disc que no us farà saltar d'alegria, però acompanya mentre estàs fent qualsevol altra cosa.

Salut i sort,
Ivan.

Michael Franks
Rendezvous in Rio
Koch, 2006.

Alatriste

Quan surts de veure una pel·lícula i els primers comentaris són què bona la fotografia ... i la música també molt bona ... no espereu una gran història.

Aquest és un film que es presta a separar el què del com. El com està feta la pel·lícula és impressionant. Si la veu Spielberg s'apuntarà els noms de tot l'equip tècnic, començant pel director de vestuari, amb això ja us ho he dit tot. Decorats, caracteritzacions, ... tot perfecte i sense possible discussió.

Els actors cumpleixen tots. No hi ha cap diàleg ni cap monòleg que exigeixin un talent enlluernador, però també és cert que tots són prou creïbles en els seus papers. Això si, és inevitable reconèixer a Blanca Portillo en el paper de Simón de Bocanegra. En cap moment vaig deixar de veure una dona.

L'acompanyament musical és molt bo. Predominen les guitarres, que donen un aire familiar i proper a les escenes, fugint de les orquestracions majestuoses que crec que haguessin estat fora de lloc en una obra que tracta de ser un retrat humà. No tant el retrat d'algú concret (el soldat i mercenari Alatriste i el seu grup d'amics) sinó el retrat d'una època amb els ulls de personatges paradigmàtics d'aquell temps. Tant les novel·les de Pérez Reverte com el film de Díaz Yañes proven de ser propers a la gent del carrer.

Per rematar el com s'ha filmat la pel·lícula cal parlar de la fotografia. Sensacional. Tothom l'associa, tant per qualitats cromàtiques com per coincidència històrica i narrativa, amb Velázquez. Atenció a l'escena en que el protagonista desperta pel matí. Impressionant. Però, jo m'he fixat també en moltíssimes escenes rodades en interiors a les fosques, i les relaciono amb El Greco, l'altre gran pintor espanyol del periode. Crec que un dels grans encerts del film han estat aquests referents visuals, perfectament plasmats per Paco Femenia.

I arribem al què explica la pel·lícula. Crec que havia tres opcions. La primera era adaptar una de les novel·les del personatge, el recurs clàssic. La segona, igual que va fer Peter Weir a Master and Commander, era fer un guió des de zero però agafant els personatges i l'estil de la sèrie. La tercera, fondre les cinc novel·les en una única història, és el que han fet.

El resultat de reflectir més vuit-centes pàgines de cinc novel·les diferents en dues hores i mitja de pel·lícula és un munt d'escenes molt bones però no cap història que explicar. Massa històries queden inexplicablement interrompudes, o només suggerides. Massa personatges queden només perfilats, sense exprimir tot el suc que podien haver donat. No és una biografia, però potser és el que més se li sembla. La gran mancança del film és no explicar una història, amb la qual cosa no pot ni tenir un clímax, ni desvelar un misteri o una intriga.

Clar que igual el que volia Díaz Yañes era això, dir que aquella era una època en que els soldats anaven a la guerra aquí i allà, sense saber molt bé perquè, i els aristòcrates s'ho passaven molt bé enviant-els, sense saber tampoc perquè ho feien.

Una advertència final: és una peli violenta i hi ha força sang. No aneu just després de dinar.

Salut i sort,
Ivan.

Alatriste
Agustín Díaz Yañes
2006

Nothing Serious

Avui comentem el darrer compacte de Roy Hargrove, o sigui que parlem de jazz.

La part que més m'ha agradat és la que explora els camins del latin jazz, amb el piano (Ronnie Mathews) i la bateria (Willie Jones II) marcant el ritme i la tonada de manera principal, compartint el protagonisme de la trompeta de Mr. Hargrove. Els passatges en que s'endinsa en els camins del hard-bop, naturalment més complexes, tenen la dificultat afegida d'uns solos entrellaçats que s'acaben fent llargs i feixucs.

La interpretació bascula entre els moments més ferotges, protagonitzats pel mateix Hargrove i el seu saxofonista Justin Robinson i els més amicables, però sense perdre mai ni l'elegància ni la sofisticació. És un CD que no pots oblidar que sóna, sempre passa alguna cosa.

A la web de Verve podeu escoltar què tal sóna. Aquest mateix any, Roy Hargrove ha publicat un altre àlbum amb acompanyament elèctric i de tendència més soul i funk, juntament amb la banda The RH Factor, que també trobareu allí.

No mata però tampoc fa mal. Es pot escoltar bé.

Salut i sort,
Ivan.

Roy Hargrove Quintet
Nothing Serious
Verve, 2006.

The Forgotten Arm

Aquesta és una història dedicada per l'autora als alcohòlics i adictes que encara pateixen.

L'album està concebut com un llibre que narra la història d'un boxejador veterà del Vietnam i alcohòlic que intenta superar els seus traumes i adiccions, i la seva xicota. Cada cançó correspon a un capítol i tant la presentació física del CD com la virtual a la web oficial reforcen aquesta idea. Les lletres són conseqüentment tristes, parlen dels racons més foscos de l'ànima i de solituds desconsolades. En canvi la música és vital i optimista, nostàlgica però mirant sempre cap endavant.

El treball està molt ben produït, amb una sonoritat fruit del comediment interpretatiu i una banda rica en matisos i equilibrada en la relació ritme-melodia. La veu de la Mann li dóna una força dolçament dramàtica que puntua encara millor la trista història del boxejador borratxo i la seva xicota compungida. Oi que fa pinta de dramón venezolà? Doncs no, la música et transmet clarament el sentiment d'optimisme i de lluita envers l'adversitat. Si no us ho creieu, a la mateixa web oficial en podeu fer un tast d'un parell de capítols (i llegir totes les lletres en una animació flash molt ben aconseguida).

El conjunt és sorprenentment bo. Hi ha cançons que destaquen per sobre de la resta (Dear John, I Was Thinking I Could Clean Up for Christmas) però ninguna és extraordinària. En canvi, la impressió global del CD és força bona.

Feia temps que no tenia a les mans un àlbum conceptual i, francament, creia que havien passat a la història de la música. Descobrir aquest treball ha estat un feliç descobriment.

Salut i sort,
Ivan.

Aimee Mann
The Forgotten Arm
SuperEgo Records, 2005.

El precio medio de suelo urbano en los municipios más poblados bajó un 1,4% en el primer trimestre

Llegeixo la notícia que publica Yahoo! i que no és més que una nota d'Europa Press. M'he enterat gràcies a un article d'Alberto Noguera publicat i comentat a Menéame.

La dada que més em crida l'atenció és la següent contradicció: als municipis grans de la comunitat de Madrid el preu ha caigut un 17.4%, mentre que a Catalunya la pujada ha estat d'un 12.3%.

En definitiva, que continuu sense saber si és bon moment per comprar un pis.

Salut i sort, Ivan.

My Flame Burns Blue

L'admiració de l'hiperactiu Elvis Costello envers el jazz va molt més enllà de la seva famosa parella Diana Krall.

Nota prèvia: hi ha dues versions de l'àlbum. La de dos CDs és la bona, que porta 14+18 cançons i un bonus CD amb extractes d'Il Sogno, la seva primera òpera. La reduïda (malauradament la que circula per internet) és la que jo he pogut escoltar, amb només el primer CD.

Costello, aquest cop allunyat del pop que ha conreat en solitari, amb Paul McCartney i amb The Attractions, ha parit un àlbum de jazz que a més ha enregistrat en directe. M'imagino que aquest animal escènic va fer disfrutar de valent l'audiència al concert de l'estiu del 2004. Els pocs que vam veure De-Lovely ja vam poder gaudir d'un tastet que deixava ben clar que tenim al davant un crooner talentós i poc convencional.

El treball és una mena de cel·lebració del jazz que li agrada a Costello, que abarca pràcticament tots els pals: latin jazz, be-bop, swing, balades que farien la delícia de Tony Bennett i peces que semblen sortides del baül secret de Kurt Weill. I no només ens ofereix varietat: la quantitat i la qualitat acompanyen. És un disc extraordinari.

La immensa majoria de cançóns són pròpies. Fins i tot s'ha atrevit a donar lletra a tres temes de Burt Bacharach, Charles Mingus i Billy Strayhorn. El que en altres hagués estat un acte blasfem, aquí és una delicada adaptació. El repartiment està hàbilment seleccionat i ordenat de manera que el concert va passant per moments de descans i per fases àlgides, entretenint sempre i apassionant en estones prolongades però no esgotadores.

La veu de Costello sóna com mai. Ell no té el timbre de Sinatra, ja ho sabem, però la seva tècnica és excel·lent i no desmereix el sensacional acompanyament de l'holandesa Metropole Orkest, la única big band de jazz que té una secció de corda.

Un magnífic treball que haurà entusiasmat gent com el meu admirat Joe Jackson i que podeu tastar a la web oficial d'Elvis. Friso per comprar-me el CD. I per poder escoltar el seu darrer treball, el també jazzístic The River in Reverse, amb el pianista Allen Toussaint.

Salut i sort,
Ivan.

Elvis Costello with the Metropole Orkest
My Flame Burns Blue
Deutsche Grammophon, 2006.