Avui faig 38 anys.
I també és l'aniversari del naximent de gent important a la Història, entre d'ells Adolf Hitler i Joan Miró. Per a celebrar-ho, la gent de Google ha decidit substituir la seva icona habitual per aquesta que veieu a dalt. M'ha fet molta il·lusió.
Salut, sort i per molts anys, Ivan.
Acabo de veure l'episodi pilot de la sèrie The Lone Gunmen.
Pels que no vau ser fans empedernits de Expediente X, us informo que The Lone Gunmen era un trio de personatges recurrents de la sèrie, un equip de hackers bons que es dedicaven a protegir el poble americà contra els abusos del govern i les corporacions. Algú va creure que feien prou gràcia com per tenir la seva pròpia sèrie i la van tenir, durant una única temporada.
L'episodi pilot, emés per primer cop el 4 de març del 2001, tracta d'un hipotètic atac terrorista contra el World Trade Center. I com creieu que es perpetrava l'atac? Efectivament! Estavellant un 747 contra una de les torres bessones. Si creieu que he begut massa whisky, podeu llegir-ho a les anécdotes de The Lone Gunmen que publica IMDB.
La realitat de vegades supera la ficció. I de vegades les ficcions de les sèries americanes no són tant esbojarrades.
The Truth Is Out There,
Ivan.
Neil Young publica un nou àlbum i torna a l'activisme polític.
Neil mai s'ha deslligat de la lluita per les seves creences. Potser la implicació més activa la va tenir amb els festivals de l'organització Farm Aid, però ha estat també involucrat a altres saraus. El seu àlbum Greendale és un alegat ecologista de primera magnitud.
A la seva web podeu llegir l'anunci escrit per ell mateix (o el seu representant de marketing, clar):
I just finished a new record, a power trio with trumpet and 100 voices recorded earlier this month. I think it is a metal version of Phil Ochs and Bob Dylan ... Metal folk protest? It's called LIVING WITH WAR. The title song is the second of 10 songs on this record.
A la gravació participen col·laboradors tradicionals seus com Nico Bolas i Rick Rosas, a més del cor aquest de cent veus que fan els coros a un rap anomenat Impeach the President (for Lying).
Jo m'he enterat gràcies a l'agència mexicana de notícies Prensa Latina, però ara mateix internet i molt especialment la blogosfera ja en va ple. A aquest blog sobre Neil podeu trobar una mica més d'informació i reaccions d'alguns fans.
En aquest altre blog, de l'antic president de Reprise Records, es recolza el missatge de l'àlbum, tot el contrari d'aquest altre, on es defensa una visió completament contrària. Fins i tot parlen d'Are You Passionate com un àlbum inspirat per l'Onze de Setembre.
El grup de Yahoo! sobre Neil també mostra força comentaris.
És a dir, Mr. Young ja té dues entregues pendents aquí: aquest nou àlbum i el film que sobre ell ha rodat Jonathan Demme. Espero ansiós. I prometo escriure sobre Prairie Wind.
Salut i sort,
Ivan.
Stewart Copeland, el bateria de The Police, va publicar l'any passat una actuació en directe, acompanyat de secció d'orquestra i combo de percusionistes.
Copeland és un dels meus bateries favorits. Sens dubte el més virtuós intérpret del trio, i per mi un dels millors bateries de la seva generació. Després de barallar-se amb Sting i finiquitar The Police, s'ha dedicat a les bandes sonores de televisió i cinema i també a composar ballets i una òpera. L'heu pogut escoltar al Rumble Fish de Coppola, Raining Stones de Ken Loach i Wall Street entre d'altres, però potser el que més us sonarà és la música de l'Equalitzador, la sèrie que va passar TV3 fa uns anys.
Amb el que us he explicat, ja podeu pensar que el que ofereix Orchestralli no té res a veure amb Every Breath You Take. Aneu ben encaminats. Orchestralli ens porta una actuació, no massa ben enregistrada, on s'ofereix un recull de temes de diversa procedència. No hi ha una unitat temàtica ni un discurs clar. És una combinació de Best of i de In Concert. Això, que en música pop acostuma a ser irrellevant, amb aquest tipus de música, és un llast enorme.
La música és de vegades divertida i de vegades complicada. Mai no saps que t'espera a la volta de la cantonada i no acabes d'enganxar-te. El conjunt sóna bé, però no hi ha cap clímax i els quaranta minuts que dura el CD acaben sense deixar cap marca.
Una curiositat.
Salut i sort,
Ivan.
Stewart Copeland
Orchestralli
Ponderosa, 2005.
No tinc ni punyetera idea de què estaré fent el catorze de maig, diumenge, a les cinc de la tarda. Molt probablement estaré estudiant, perquè quatre assignatures a la UOC i a més francès a la UB són molta feina. Molta, molta.
Però, m'ha sortit un plan B. S'està organitzant una sentada per a protestar contra l'encariment del preu de la vivenda. Jo m'he enterat gràcies a que aquest missatge ha aparegut a Menéame, o sigui que ha accedit ja a una audiència molt àmplia.
Una altra cosa és que molta gent s'apunti. Jo no tinc gaire clar que hi vagi. Entre d'altres coses perquè no tinc gens clar que serveixi de res. Però això també li passa a molta altra gent que també està farta del preu dels pisos i que igual pensa "què puc perdre?".
Doncs jo ja ho he passat.
Salut i sort,
Ivan.
Rock psicodèlic actualitzat al gust actual.
Abundància de temps mitjos, molt més piano i harmonies vocals que no s'estilaven als gloriosos seixanta són les principals novetats que aporta aquest àlbum respecte de les fonts d'on beu. Però, dels Posies de mitjans anys 90 recordo rampells guitarrers que aquí gairebé no trobo. Els anys han passat, el cabell ha caigut, els amics REM han pagat molt bé l'acompanyament a les seves gires mundials i Ken Stringfellow s'ha aburgesat una mica, potser.
Com en aquells acudits, hi ha una notícia bona i una de dolenta. La bona és que en tot el disc no he trobat cap cançó dolenta. Estem parlant de bona música, ben interpretada i llimada convenientment per a que molta gent molt diferent la pugui escoltar sense problemes. La mala notícia és que tampoc no hi ha res d'original o sorprenent, amb la qual cosa l'àlbum no pot aspirar a trencar el mercat perquè tampoc no aporta res de nou.
Aquests són els talls més destacats del CD: Conversations és una bona peça de pop; All In A Day's Work i I Guess You're Right tenen les guitarres poderoses que tant enyorava; Anything and Everything és d'aquest estil REM que a mi tant m'agrada i que ara està ja tant manit; Second Time Around és vital i divertida, una mena de hard-pop més propi de Teenage Fanclub o els Franz Ferdinand que no d'ells. La resta és farciment que no cansa.
Un bon disc, però lluny de ser un gran disc.
Salut i sort,
Ivan.
The Posies
Every Kind of Light
Rykodisc, 2005.
Scott Adams, l'autor del comic satíric Dilbert ha publicat un article al seu blog on parla dels factors que porten a l'èxit.
Naturalment, tots posarem matisos, perquè el que per uns és sort (estar al moment oportú al lloc adient) per altres és conseqüència d'una bona preparació. I tenir una bona formació està sempre supeditat, condicionat i és relatiu a factors com el moment del mercat de treball, el talant de l'empresa on treballes o els companys que tens. En què tens una bona formació i què d'important és això aquí i ara? O el simple fet de tenir unes o altres coneixences i el grau de confiança que hi tens. Hi ha gent que ho conrea premeditadament i gent que no.
El que vull comentar és que tant per Adams com per mi el que és principal és la pròpia persona. Naturalment que la sort existeix. Però moltes vegades el que tu has fet voluntàriament abans té una immensa influència en que estiguis en aquell moment en aquell lloc. Si sumeu els seus percentatges, el 50% dels factors d'èxit que ell considera són manipulables per la pròpia persona. Les circumstàncies et poden condicionar moltíssim o fins i tot completament (si ets un general de l'exèrcit luxemburgués dificilment passaràs a la Història), però en general és la pròpia persona la que construeix el seu futur. El Destí no existeix.
A mi em sembla que la seva llista és força acurada. I el seu treball més conegut, Dilbert m'encanta. Algun dia en parlaré més de la seva tribu de personatges.
Salut i sort,
Ivan.
PD: Pels que no sou lectors habituals d'Adams, BOCTAOE és l'acrònim de "but of course there are obvious exceptions".
La indústria discogràfica periòdicament crea o reaprofita modes per a augmentar les vendes. Aquestes modes de vegades són d'estils musicals (brit-pop, electropop, etc.), de vegades tipus de grup (de jovenets adolescents, bandes de rock gòtic amb cantant femenina, per exemple) i de vegades de format, com els ara ja passats unplugged i els àlbums de duets.
Crec que B.B. King, artísticament a la UVI però econòmicament en plena forma, ja porta tres recopilatoris de duets, sense comptar l'àlbum que va fer mà a mà amb Clapton. La Streisand va llençar al mercat un CD doble de duets on no havia una sola gravació nova. Sinatra va fer un altre doble CD amb tot de parelles a qui no va arrivar a conèixer mai, perquè ell no es va moure de L.A. mentre Bono enregistrava la seva part d'I Got You Under My Skin a Dublin, per exemple. I podem seguir amb una llarga llista ...
Ara és el gran Sergio Mendes qui ha sucumbit a la moda dels àlbums de duets. Resulta que un dels membres de The Black Eyed Peas, Will.I.Am, és un gran admirador seu i l'ha convençut per a gravar aquest engendre. Perque un àlbum on es destrossa la bossa nova a ritme de rap mereix, sent molt pietosos, aquest qualificatiu. La intervenció dels Black Eyed Peas no millora en res una joia com Mas que nada, la que obre el disc. A partir d'aquí ens trobem entre el vulgar (recreacions de samba, bossa nova i clàssics que pàlidament recorden els originals) i el pitjor (millor no ho escolteu). Que hagin enganyat a gent com Stevie Wonder per a participar en això no deixa de sorprendre'm.
Precisament Wonder va col·laborar a un altre decepcionant àlbum de duets, el que va signar l'any passat Herbie Hancock, acompanyat de gent com Christina Aguilera, Sting, Gina Gershon (si, l'actriu de films com Showgirls o Lazos Ardientes), Annie Lennox, Santana, Paul Simon i Joss Stone. Amb aquesta nòmina al darrera, qualsevol aficionat no gaire exigent pot esperar quelcom més que un decent CD de pop, què és el que ens trobem: ni una sola gran cançó original, només algun cover ben resolt. De Hancock jo hagués esperat, si no una relectura jazzy dels temes, si almenys uns arrenjaments brillants. Però ni una cosa ni l'altra.
Esperem que tots aquests creadors creïn quelcom original i propi. Segur que serà millor.
Salut i sort,
Ivan.
Sergio Mendes
Timeless
Concord, 2006.
Herbie Hancock
Possibilities
Vector/Hancock, 2005.
Un recull de contes tradicionals africans, ingenus, senzills, tendres.
McCall Smith és el creador de la sèrie de novel·les de la Primera Agència de Dones Detectives de Botswana. En les seves històries crea (reflecteix?) un univers encantador i senzill, de bons i dolents, de tradicions i de cerca de la modernitat, a un escenari sense comparació.
Aquí ens porta un grapat de contes de la terra. No hi ha per tant cap història original d'ell, tot i que l'estil narratiu és el mateix. Sent contes tradicionals, tampoc hi ha gaire sorpreses possibles: històries simples de les quals es pot sempre treure un ensenyament. Portar-se bé acostuma a tenir una recompensa a llarg termini, i portar-se malament tot i que al començament pot donar algun avantatge, acaba no sortint a compte. És la pròpia Mma. Ramotswe la que des del pròleg ens dóna la clau de la gràcia d'aquestes històries. Encara que ja les hagis sentides i coneguis el final -diu- l'important és recordar sempre el seu missatge.
I jo he vist que són històries molt semblants a les que m'explicaven de petit, a les que porta la Bíblia, i als contes que s'expliquen arreu del món. Els sentiments i les actituds de la gent són els mateixos arreu del món; només canvia la decoració i el clima.
I de passada, m'he distret i m'ho he passat bé mentre l'autobús em portava a la feina.
Salut i sort,
Ivan.
Alexander McCall-Smith
The Girl Who Married A Lion
Canongate, 2004.
La filla de Jan Garbarek edita el seu tercer àlbum en 10 anys de carrera.
L'Anja Garbarek no tenia inicialment la vocació de seguir una carrera musical com la de son pare, un dels grans del jazz contemporani. Però quan va ficar-se en l'ambient del teatre i el cinema, perquè li agradava la interpretació, li va sorgir l'oportunitat de fer un musical i de seguida li van ploure les ofertes per a enregistrar discos. Ara ha deixat Oslo per anar a viure a Londres i té una web molt fashion.
Aquest és un disc que m'ha agradat moltíssim, tot i que no és d'un estil al que jo sigui gaire aficionat. Sofisticat sense ser enrevesat, barreja estils (electropop, jazzy, ambient pop) amb mesura. La veu i l'acompanyament es complementen perfectament i no hi ha excessos per cap banda. Sent un disc tant divers, la única pega que li trobo és que l'ordre de les cançons hauria de ser diferent, i evitar-te la muntanya russa en que passa d'una balada a pop rítmic i d'allà a música d'ambient. Un recorregut més lineal permetria apreciar millor tot l'encant d'aquesta música.
Perquè el CD arranca amb una elegant cançó d'apenes un minut, Born That Way, que ens fa pensar que l'Anja es dedica al jazz. Però és només una primera impressió, com ens demostra la rotundament rítmica i suggerent Dizzy With Wonder. D'allí passem a la juganera The Last Trick, amb aires jazzy, i a l'ambient lànguid recolzat amb l'òrgan i l'ús del vocoder de Sleep. Aleshores és quan arriva el que segurament és el single, Shock Activities, amb un pop contundent i una lletra infumable. Al fons, un saxo ens recorda que papà es dedicava al jazz, un record que apareix també al ritme sincopat de This Momentous Day i Still Guarding Space, totes dues seductores i la segona més animada que la primera.
La veu de la Garbarek llueix especialment a My Fellow Riders. És una veu cristalina, lleugerament aguda i freda, tal que una versió femenina de Jon Anderson. En aquest tema, el grup aconsegueix crear un ambient molt sugerent. L'humor de l'àlbum oscila entre la marxa de Shock Activities i l'aire lànguid de la brevíssima Yes, i acaba amb la màgica Word Is Out.
Un àlbum rodó.
Salut i sort,
Ivan.
Anja Garbarek
Briefly Shaking
EMI, 2006.
Foto Miles Davis Tutu. Publicada per Vio, la nº4.
Quants llocs poden aparèixer en un talking head?
Un talking head és com li diuen en televisió a un primeríssim pla, com el que es pot veure en el quadre penjat a la fotografia. El quadre, de fet, és una foto de Miles Davis (nascut a Illinois el 1926, mort a Santa Monica el 1991).
Aquesta foto és la que va servir de portada al seu àlbum Tutu (1986), batejat en honor a Desmond Tutu (Àfrica del Sud, 1931) i premi Nobel de la Pau al 1984 per la seva lluita pacífica contra l'apartheid.
El quadre què és una foto què és una portada està penjat a una paret del bar restaurant Dadá, a Buenos Aires. Un lloc absolutament recomenable, per cert. Bona cervesa, bona teca i bona música.
I la que va fer la foto és del barri del Clot.
I per acabar-ho d'adobar, els Talking Heads es van fer famosos a New York. He acabat comptant sis llocs ben diferents.
Salut i sort,
Ivan.
Prince ens torna a regalar un àlbum majúscul.
Jo sóc dels que durant llargs anys ens vam desconnectar del que feia el geni de Minneapolis. Primer, perquè a partir d'un punt va deixar de banda el pop i el rock i es va dedicar només al funky, què és un génere que a mi no em mata. Segon, perquè crec que ell va perdre el nord i es dedicava més a escoltar-se a si mateix i donar la nota que no a composar bona música. I tercer, perquè va coincidir amb la segona gran època de Neil Young.
Igual que Woody Allen, Prince ha superat una fase de divisme en la que la premsa el qualificava de geni però ell no concedia cap entrevista. De fet, feia el que es pot considerar anti-marketing: res de sortir per televisió, res d'anar a gales com la dels Grammy, quan li van donar un Oscar (millor partitura per Purple Rain) va anar de divo, vestit d'una manera que si fos una noia musulmana igual estaria fora de la llei, i tot tonteries per l'estil. Va arribar al cim quan va repudiar el seu nom i va voler que el món es referís amb ell com l'artista abans conegut com Prince i gràcies a aquell signe hermafrodita. Va canviar de discogràfica, va veure com la recaptació de la seva música i el seu prestigi caien en picat, es va casar amb una cubana i va deixar de ser motiu d'adoració per la premsa. Finalment, ha caigut de dalt del pedestal i el cop l'ha fet recuperar-se.
Ja fa un parell d'àlbums que apunta una recuperació de nivell. 3121 és el primer que escolto sencer en molts anys i ha valgut la pena esperar. Trobareu de tot: electrofunk (3121, Love), funky (Lolita, Black Sweat), pop desfermat (Fury) i soul (Satisfied, Get on the Boat) però sobretot trobareu un esperit alegre, melodies ballables i ritmes engrescadors. Fins i tot si no us va el funk i els teclats distorsionats us avorreixen. També tornareu a sentir solos de guitarra com fa anys no es sentien en els àlbums de Prince. I balades. I el típic parell de talls de farciment, com a les seves millors obres. Acompanyat per la New Power Generation el príncep s'atreveix amb un bolero (Te Amo Corazón) on recorda i molt bé les orquestres dels anys quaranta i cinquanta i arriva a cedir la veu solista a una cantant en un detall inimaginable pels que vam adorar reverencialment aquella llegendària inscripció al darrera dels seus vinils: "all music composed, arranged, produced and performed by Prince".
La màgia ha tornat a Paisley Park.
Salut i sort,
Ivan.
Prince
3121
Universal, 2006
No és la primera vegada que comento una foto a Flickr que em porta records de la Índia. Ja ho vaig fer el desembre passat, amb una posta de sol.
En agraïment a les moltes estones d'entreteniment i joia que m'ofereixen, els dono un munt d'accessos, gràcies als dos links que veieu (i utilitzeu?) a la barra de la dreta.
La foto que avui comento ens mostra un auto-rickshaw o, com diuen allà, un tuc-tuc, aparentment a tota velocitat, recorrent els carrers d'una població anomenada Mysore. Jo mai vaig veure un d'aquests aparells superar uns meteòrics 60 quilòmetres per hora i diria que no en són capaços. Fixeu-vos en la decoració: les fulles que hi ha al sostre, la trompeta a la dreta del conductor, la mena de rosari de roba que hi penja al morro del vehicle, posat allà per a donar bona sort. No se sap si la bona sort és pel conductor, pels clients o pels que es puguin creuar en el seu camí.
Fixeu-vos també amb la coincidència de colors amb els taxis de Barcelona. Aquest vehicle, fent servir combustible ecològic, seria la sensació a Barcelona: petit, àgil, a una velocitat adient (prou ràpid per anar al màxim legal en ciutat) i apte pel 80% de serveis, els que no demanen més de dos passagers que no portin equipatge. Tres caben si estan ben avinguts. No comentaré el que penso que faria Clos amb aquesta idea perquè veure el tuc-tuc m'ha posat de molt bon humor i no ho vull espatllar.
Com sempre, si entreu a Flickr, poseu-vos el despertador.Salut i sort,
Ivan.
Segona part de la Fijación Oral de la colombiana tenyida i segon àlbum completament en anglès que fa.
Les aparences enganyen. A la primera entrega del 2005, Shakira aparentava donar el pit a un infant: una imatge tendra per un disc marxós. Ara dóna una imatge d'Eva que físicament no li senta gens bé i que lluny de les connotacions pecaminoses de la disfressa ens porta un àlbum almibarat. Jo la preferia de morena, al natural, tot i que reconec que la noia ha deixat diners, hores i greixos al gimnàs.
I crec que la de Barranquilla ha fet un petit pas enrere amb aquest compacte, que no està a l'alçada ni de la primera part en castellà ni del seu gran èxit fins el moment, Laundry Service. Part de la culpa li dono a l'idioma: Shakira pot haver aprés anglès i ser capaç d'escriure les lletres en aquest idioma, però em fa l'efecte que no les canta amb la mateixa emoció que quan ho fa en castellà. I això li pesa al disc. Something pot estar bé, però no li aguanta la comparació a En tus pupilas, la versió ¿original? en castellà publicada al volum 1 de Fijación Oral. Curiosament, a Something hi ha passatges en francès però no en espanyol. Temes com Illegal (amb la inconfusible però aquest cop poc inspirada guitarra de Carlos Santana) o The Day and The Time pateixen del mateix mal.
Musicalment, Shakira continua apostant per l'eclecticisme i el mestissatge. El gènere de l'àlbum és indiscutiblement el pop, però hi ha tocs de rock guitarrero que déu molt a Roxette (Don't Bother, aires festius de Fairground Attraction (Hey You) i fins i tot un homenatge al tecnopop barrejat amb lletra conscienciada (Timor). Els arranjaments inclouen trompetes que ens recorden a Herb Alpert, violins, tocs aflamencats i guitarres poderoses. De tot per agradar a tothom, però no se sap molt bé cap a on apunta. La extended version incorpora a més la facilona Hips Don't Lie, que hagués estat una bona cançó de l'estiu.
Les caderes més seductores del pop es continuen inspirant amb una barreja entre Gloria Estefan i Alanis Morrissette, però aquest cop hi ha més balades que en els darrers discs i poc espai pel ball o la traca. I les balades, són de la mena ensucrada i no de l'emocional. I així és difícil engrescar la gent.
Salut i sort,
Ivan.
Shakira
Oral Fixation, Vol. 2
Epic, 2005
Un blog andalús ha publicat els onze principis de la propaganda que aplicava Joseph Goebbels al govern nazi.
De fet, ells l'han copiat directament d'un altre blog, l'incomparable El Blog Ausente. Me'ls he llegit. Dos cops. I ara, no sé que sentir.
No, no m'he equivocat de verb. Sé el que penso. Que Goebbels era un geni de la propaganda i que si la seva catadura moral hagués estat una altra avui en dia seria un dels grans del marketing. Penso també que vam tenir molta sort que Churchill i Roosvelt tinguessin tant clar que no es podia deixar guanyar la guerra a Hitler. Penso que boig, equivocat, malvat i estúpid són adjectius diferents i que descriuen característiques molt diferents; per tant és un error molt greu menysprear l'adversari i equivocar l'adjectiu.
Sento por. Perquè el que Alemanya (i molts altres països) va patir fa mig segle va venir per l'èxit d'una manera de fer que veig que aquests dies triomfa al meu país.
I sento por perquè, amb la lliçó que hauriem d'haver aprés en aquest mateix país, resulta que molta gent s'empassa el que radien uns, el que escriuren altres i el que proclamen uns tercers que ens volen salvar de tot mal.
I estic enrabiat perquè la única vacuna contra els demagogs són uns que tampoc no em mereixen gaire confiança.
Diuen que la gent del carrer és bona i no es fot en aquestes coses. Potser aquest és el problema, que no ens fiquem i deixem fer.
Salut i sort,
Ivan.
