La puta i la ramoneta

Suposat que vas pel carrer agafat del braç de la teva parella. Fa només cinc mesos que esteu vivint junts, encara teniu una senyora hipoteca a sobre i però ja fa temps que festejaveu junts i us coneixeu bé. Heu superat moments molt difícils i això us ha fet madurar i ha estabilitzat la relació. Em seguiu fins aquí?

La cosa promet. Bé és cert que d'aquí dos mesos fan dos concerts el mateix dia i ella ja ha dit que vol anar a veure La Oreja de Van Gogh, mentre que vosaltres no podeu deixar passar el de Deep Purple, però això és vida de parella d'avui en dia i ja se sap: per un dia anireu separats i l'endemà tornareu a dormir junts. I cap al setembre es veu que vindrà la sogra i donarà un disgust, però això encara no està del tot clar. Hi ha qui diu que no s'han de crear problemes abans que es presentin.

Doncs bé, resulta que us creueu pel carrer a aquella tia que a la vostra xurri li reventa tant. Aquella que no s'ha cansat de dir que és un putón verbenero, i que és ben cert que va a tot arreu pintada i arreglada com si anessin a fer-li fotos a ella, la reina de la festa. I us passa en un flaix tant el concert de Deep Purple com la cara de la sogra, i vosaltres li solteu al Putón davant de tothom i en veu ben alta:

- Si me la mames bé, me'n vaig amb tu.

Així, sense anestèsia. Sense donar-li abans a la teva parella l'oportunitat de mamar-te-la abans i sense atendre a les regles no escrites de les hipoteques monógames. Què creieu que passaria en un cas com aquest?

Seguim. El Putón, primer que res deixa molt clar que ella de segon plat, res de res. Que tu ets un poca-pena que t'has hagut de conformar amb la cara de cavall de la teva xurri i que no vals prou per ella. I de passada, li diu a la teva xurri que vagi amb compte amb la bona peça de parella que té.

Però aleshores va i solta: i com seria el piset que em posaries?

I t'ensenya un anunci de Don Piso a La Vanguardia a veure si piques, mentre es pinta els llabis insinuant-se. I tu, en vista que potser hi ha plan, contraataques ensenyant-li a la pantalla del mòbil un anunci d'IdeaLista.com, on surt un àtic preciós. Però a ella no li agrada la idea de viure en un àtic i a tu el barri on hi ha el pis de La Vanguardia no et convenç.

O sigui que vosaltres seguiu passejant amb la vostra parella, tot somrient i fent plans de fer família, mentre el putón se'n va tranquilament movent el seu bolso de color vermell.

Heu arribat fins aquí? Enteneu la situació?

No sé què faria la vostra xurri en una situació com aquesta, però us asseguro que de l'hòstia que em fot la meva dona surt una factura de dentista que suposa la jubilació daurada i immediata de la meva odontóloga i un nou registre en el Guiness, probablement en la categoria de vol sense motor a baixa alçada.

I això perquè? Perquè jo si que sóc tonto. I no com uns que jo em sé, que es passen la setmana cobrant un sou a càrrec de l'erari públic, deixant-se convidar pels mitjans de comunicació i perdent el temps. I després direm que els nostres polítics no són prou intel·ligents ni prou capaços ... I parlarant d'AVE, d'aeroports i d'elevades i inexplicables percentatges d'abstenció i es demanaran com pot ser que quatre indocumentats s'apleguin a un nou partit i li esgarrapin un munt de vots als honrats treballadors que porten tota una vida sacrificant-se a la Política del país.

Entenc que al mes de maig hi haurà eleccions municipals, molt importants perquè en funció de la representació que treguin els partits continuaran rebent, o no, importants subvencions públiques. I entenc que alguns deuen d'estar espantats davant la possibilitat que el Tribunal Constitucional rebaixi aquell històric Estatut que ja va rebaixar el parlament espanyol i que alguna cosa hauran de dir per a justificar tot el temps que hi van dedicar.

Però el que hem presenciat aquesta setmana és ridícul, vergonyós i indignant. I no necessàriament en aquest ordre.

Salut i sort,
Ivan.

24, segona temporada

Igual que la primera temporada, la segona temporada de 24 és trepidant, emocionant, té intriga a dojo i un munt de sucre i detalls sentimentals, o sigui que tots els membres de la família es poden sentir identificats amb algun personatge de la sèrie i poden tenir la seva trama preferida.

Si ja heu vist la sèrie, no us aportaria res explicant-vos de què va; i si no l'heu vista i voleu saber-ho, la Viquipèdia ho pot fer molt millor que jo.

Nosaltres hem vist la sèrie en més o menys un mes. Tenint en compte que hem estat fora una setmana, això ens porta una mitjana de quatre capítols setmanals. Clar que el darrer dia, devorats per la intriga, en vam veure quatre gairebé seguits. El proper és mirar una temporada (vint-i-quatre episodis, vint-i-quatre hores) en un cap de setmana. No m'imagino veure 24 al ritme d'un capítol setmanal.

Tot i que hi ha diversos directors i guionistes, no s'aprecia cap diferència d'estil entre diferents capítols. Les interpretacions són igualment correctes i convincents. De la versemblança dels guions en els trets principals, res a dir; a petita escala, hi ha alguns detalls que potser no lliguen massa bé, com per exemple les extraordinàries capacitats físiques de Jack Bauer, però si ja t'has empassat 007 i Schwarzenneggers, què més fa.

En aquest Day 2 he trobat algun punt de la trama que no ha quedat ben resolt, especialment dos personatges secundaris que desapareixen massa de cop i queden massa punts oberts. Alguns són assumibles i es pot imaginar l'explicació; altres en canvi són font de debat als fòrums d'internet. Es veu que hi ha determinades claus que es revelen a les temporades 3 i 4 i ... al videojoc.

Quan Expediente X va tenir un munt d'èxit, va haver la pel·lícula, on es desvetllava algun punt important de la trama mítica, la de la invasió extraterrestre. També va haver-hi el joc, però no afegia significat a la sèrie, sinó que era una trama a banda (altres episodis que no s'havien rodat, igual que els jocs basats en CSI). Aquí, en canvi, el joc i la sèrie de televisió s'han solapat l'un amb l'altra.

M'imagino els meus pares seguint 24. Però no els imagino posant-se a jugar a un joc d'ordenador per a saber com acaba determinat personatge. Potser és que la població americana és molt diferent? Segurament, que amb els que ho són ja tenen prou mercat.

Tot plegat, un entreteniment de primera qualitat servit amb embocall de luxe.

Salut i sort,
Ivan.

No és legal que TV es vegi a la Comunitat Valenciana

Suposo que hi ha moltes maneres de comentar-ho, però crec que Farreres, des de les pàgines de El Periódico i com gairebé sempre, ha escollit la millor.

Salut i sort,
Ivan.

Live at the Massey Hall (1971)

Neil Young continua publicant els seus arxius, plens de gravacions de concerts apassionats.

Si Live at the Fillmore East, aparegut la tardor passada, ens mostrava els primers concerts que va donar en companyia dels Crazy Horse, és a dir, la seva vessant més elèctrica, amb Live at the Massey Hall ens trobem amb una actuació acústica en solitari, a un petit teatre de Toronto durant el 1971, quan va tornar al seu Canadà natal ja convertit en una estrella.

Curiosament, també Charlie Parker i Herbie Hancock han enregistrat concerts allí. El de Herbie Hancock no em va agradar gens ni mica.

Live at the Massey Hall recull disset cançons (divuit si comptem que un tall en combina dues) cantades amb passió i senzillesa alhora, sovint amb el típic falsetto de Neil, i interpretades a la guitarra de manera magistral. És potser l'àlbum acústic on millor toca la guitarra, potser perquè Neil Young se sabia al cim de la seva carrera, després de l'èxit dels seus primers àlbums en solitari, haver triomfat amb Crosby, Stills & Nash i haver-se posat a primera fila de la cançó protesta amb Ohio. La confiança el va impulsar a oferir un concert memorable que durant trenta-sis anys ha estat un pirata legendari.

Juntament amb els clàssics que tothom esperava trobar podem gaudir d'alguna joia inesperada. D'entrada, tenim un tema fins ara inèdit, Bad Fog of Loneliness. També podem escoltar la divertida i ingènua Dance, Dance, Dance, que va cedir als Crazy Horse pel seu primer àlbum, que apareixeria més tard durant el mateix 1971 i que Neil Young no gravaria mai en solitari.

A més, Young interpreta A Man Needs A Maid sense l'acompanyament orquestral que apareix a Harvest, amb guitarra de pal i la seva veu, i se'n surt més que bé. Altres cançons que ens hem acostumat a gaudir-les amb més parafernàlia són Helpless i Old Man, la meva favorita del seu repertori. Tenim també dues peces que quan les toca amb grup elèctric s'allarguen fins als vint minuts i que aquí es limiten a gairebé quatre minuts: Cowgirl In The Sand i Down By The River.

El repertori també inclou un parell de peces del seu pas per Buffalo Springfield, quatre dels seus àlbums en solitari, Helpless de la seva col·laboració amb Crosby, Stills & Nash i, atenció, fins a vuit cançons que Neil Young aniria publicant en anys posteriors però que en aquell moment eren inèdites (Ohio només havia aparegut en single).

Aquesta abundància de material nou era la primera raó perquè el productor David Briggs volgués publicar aquest concert com un doble LP en directe, un format que aleshores es va posar de moda gràcies al 4-Way Street i sobretot el Made in Japan dels Deep Purple. Havia de ser el disc que anés enmig entre After The Gold Rush i Harvest, però Neil Young no ho va veure clar i no ho va autoritzar. La segona raó era l'exraordinària qualitat de la interpretació.

A banda de l'Old Man, jo destaco les interpretacions que fa de Tell Me Why i I Am a Child, absolutament commovedores, però el ben cert és que tot el concert té un nivell altíssim, com a mínim a l'alçada de l'Unplugged que Neil Young enregistraria vint anys més tard quan tothom va descobrir l'encant de tocar sense acompanyament elèctric ni altres afegits, i que va ser considerat per la crítica un dels millors àlbums de l'any 1993.

Un cop he escrit que el nivell és superlatiu (insisteixo: als disset talls) queda poc que comentar, perquè el repertori és ben conegut. Com us podeu esperar d'un concert acústic, predominen les balades i els mig tempos. La revista Rolling Stone ha comentat a la seva crítica la nostàlgia que desprenen vàries de les cançons d'un compositor que aleshores només tenia vint-i-cinc anys i l'ha valorat amb un 4 sobre 5. AllMusic li dóna 4.5 sobre 5 de puntuació, J. Pérez de Albéniz el deixa molt bé a ElCultural.es, Pitchfork li dóna 8 sobre 10 i l'àlbum ha entrat al nº 6 de Billboard, i al nº1 al Canadà en la seva primera setmana. O sigui que no sóc l'únic a qui li ha agradat.

Si sou molt fans de Neil Young, d'aquests que tenen més de trenta compactes seus, aneu amb compte a l'hora de comprar aquest CD: per la tardor està anunciada una capsa amb vuit CD i dos DVD i un llibre de 200 pàgines, on tant Live at the Massey Hall com Live at the Fillmore East sembla que figuraran com a bonus CD. No sé si això vol dir que seràn 10 CD i dos DVD, si els enregistraments seran exactament els mateixos, ni si el packaging inclourà les fotografies i textos d'aquests dos extraordinaris àlbums. El que si sé és que la indústria discogràfica està perdent el poc crèdit que li quedava. ¿Per a què em compraré el darrer CD de Shakira o Norah Jones (per nomenar dues que han fet aquesta jugada) si al cap de pocs mesos el tornen a treure amb cançons o videos addicionals? Clar, t'esperes a que surti el bo. Però resulta que quan surt ja no piques, perquè demanen preu per a col·leccionista i tu ja ho has trobat a internet a preu d'amic.

Gràcies a Rhapsody podeu fer un tastet del CD i al blog En la playa de Neil podeu anar seguint els comentaris dels seus admiradors.

Salut i sort,
Ivan.

Neil Young
Live at the Massey Hall 1.971
Reprise/WEA, 2.007.

La Història passa per l'Ulster

La meva generació ja ha vist alguns moment històrics. No anecdòtics, vull dir Històrics. Una anécdota va ser veure al telenotícies com esclatava el Discovery. Història va ser veure com Nelson Mandela sortia de presó, en directe i davant les càmeres de tot el món. O veure l'encaixada de mans entre Arafat i Rabin al davant de la Casa Blanca. Sóc massa jove per a recordar com va dimitir Nixon, però recordo perfectament haver-me quedat amb la boca oberta mirant com Willy Brandt s'emocionava davant la gent creuant el mur Aquell va ser un gran dia.

Ahir, dos que sempre han dit el pitjor l'un de l'altre van seure a una mateixa taula. Sense mirar-se i sense estar l'un al costat de l'altre. Si no hagués quedat lleig, haguessin sortit a la foto tapant-se els nassos. Però van seure, van parlar i van després fer-se una foto, per a deixar constància davant de tothom que s'havien posat d'acord per a governar plegats l'Ulster.

Ja veurem què en sortirà de tot això. No trigaran gens a matar-se verbalment i a barallar-se sobre a qui li han de donar diners i a qui han d'ignorar. A casa nostra, hi ha un govern on els dos actors principals es desprecien l'un a l'altre, i tots dos menyspreen el tercer. Ja hem vist quines escenes d'ópera bufa pot deparar aquest repartiment. A Irlanda del Nord és molt diferent, allà tots dos s'odien; hi ha morts a sobre la taula, acumulats durant molts anys de guerra civil a petita escala. Allà tenen montada una tragèdia grega de la que volen escapar.

Ian Paisley ha dit que han entés que no poden deixar que el seu odi mutu i justificat pel passat els impedeixi afrontar els problemes del futur. Res d'apenediment, però màxim realisme i coratge. Saben que el poble, aquells a qui diuen defensar, no els perdonaria no ser a l'alçada de la situació i han fet, contra tot pronòstic, l'única cosa raonable que podien fer. Em sembla molt bé, i crec que encara que el govern que formin duri només quatre dies, donarà una estabilitat democràtica de la que serà molt difícil que ningú se'n surti a partir d'ara. Han canviat les regles del joc.

Encara que jo sigui optimista de mena, no farà cap mal a ningú recordar totes les barbaritats que uns i d'altres han defensat durant aquests anys. En la meva opinió, especialment perillós és el reverend Paisley, capaç d'escridassar Joan Pau II al parlament europeu acusant-lo de ser l'Anticrist. Si critico Israel o Iran per estar pràcticament en mans de fanàtics religiosos, aquí he de fer el mateix. Adams, per la seva banda, mai no ha dit que matar, encara que sigui perseguint una finalitat política, estigui malament. No s'hauran posat d'acord només en mamar de la mamella?

Podeu llegir la notícia a La Vanguardia o a El Periódico.

Malauradament, a Espanya encara no hem arribat a aquests nivells de racionalitat.

Salut i sort,
Ivan.

Jiménez Losantos recolzarà la llengua catalana

No, no estic sonat. El que passa és que Federico Jiménez Losantos ha perdut del judici que es cel·lebrava a l'Audiència de Barcelona i ha estat condemnat a indemnitzar ERC, Carod i Puigcercós amb seixanta-mil euros, que Esquerra ha declarat que abonarà a oenegés que fomentin la llengua catalana. Tot això ho podeu llegir a la notícia publicada a El País.

No hem de tirar cohets d'alegria, però. Tinguem en compte que el jutjat de primera instància havia dit que el que havia expressat Jiménez Losantos eren opinions legítimes que no excedien el límit del dret de la informació (també li'n diuen Justícia a això) i que el cas encara pot anar al Tribunal Suprem, que ja sabem com les gasta.

Si més no, hi ha algú a la judicatura que creu que dir d'algú ha sido asesino sense cap mena de proves està malament. La Justícia no està tant malament.

Salut i sort,
Ivan.

Letters from Iwo Jima

A aquestes alçades, ja sabeu tots que Clint Eastwood ha emprat la Batalla d'Iwo Jima per a signar una obra mestra de cinema antibel·licista. Ja us vaig parlar de Banderas de nuestros padres. Ara he vist la segona part del díptic, Cartas desde Iwo Jima.

Primer comentari: tots dos films es poden veure de manera independent. Ni cal veure un abans que l'altre ni cal l'altre per entendre l'un. Totes dues són obres independents i complementàries alhora. Sembla ser que per estalviar despeses els rodatges si que van ser coincidents, si més no en les escenes rodades a Islàndia, i de fet hi ha algunes escenes que es repeteixen a ambdues pel·lícules, però només hi ha un personatge secundari que aparegui a totes dues.

Segon comentari: El díptic pertany al gènere antibel·licista, no al bèlic. En la meva opinió, està a l'alçada d'un cim com Los mejores años de nuestras vidas, és molt millor que la més simpàtica Todos fueron valientes, i molt més profunda que lnfierno en el Pacífico. Saving Private Ryan, amb tot el que mostra de l'horror bèlic, per mi no és del mateix grup. Spielberg opina que hi ha guerres justes i que aquella guerra s'havia de fer i no critica la guerra en si, sinó que només mostra el calvari pel que van haver de passar els que hi van ser. Gallipoli i Senderos de Gloria, més que discutir la guerra en si, mostraven l'absurd (des de l'òptica civil) de la mentalitat militar. I pel·lícules com Before the Rain, tot i ser completament pacifistes, estan més interessades en mostrar les claus d'un conflicte concret que no en fer un discurs universal.

Tercer comentari: no us deixeu influir per les discretes recaptacions als mercats americà o espanyol de Cartas desde Iwo Jima. Teniu en comtpe que hi ha molta gent que no està ni acostumada ni disposada a llegir els subtítols (algun dia n'he de parlar d'això) i, en el cas americà, a veure el seu exèrcit com l'invasor i el dolent de la pel·lícula.

I ara entrem en matèria. Tenim una pel·lícula lenta i amb poc color. Com que Jack N. Green, el responsable tradicional de la fotografia als films de Clint Eastwood s'ha llançat a la seva pròpia carrera com a director, ara és Tom Stern qui ocupa el lloc. El canvi no s'ha notat gaire, perquè l'estil continua sent molt sobri. Green acostumava a filmar pel·lícules fosques, efecte que a les nombroses escenes a l'aire lliure s'aconsegueix amb una saturació molt baixa dels colors, vorejant el blanc i negre. Escenes naturalment a escenaris bèl·lics, ja que les escenes tant al Japó com als Estats Units tenen uns colors ben vius que reflecteixen l'alegria de la vida en pau.

La narració de la història parteix de la fictícia troballa de cartes dels soldats japonesos enterrades a Iwo Jima. Cartes que van escriure mentre eren allà i que mai no es van arribar a enviar. Mentre aquesta troballa és inventada, les cartes que es llegeixen durant el film són si no veritables, versemblants. Una de les principals fonts d'informació que es van manegar al preparar la pel·lícula van ser les cartes que les famílies dels soldats van rebre, entre elles les del propi general Tadamichi Kuribayashi, que van ser publicades el 2002 (i que aviat veuran la llum traduïdes a l'anglès, Picture Letters from Commander in Chief).

Aquest punt de partida inspira un extraodinari guió de la novell Iris Yamashita, que és un prodigi de sensibilitat i que admet diverses lectures. Apareixen els temes de l'honor, l'obediència deguda, i el deure de cumplir amb les obligacions que t'han ensenyat que tens pel fet d'haver nascut on ho has fet. I sense cap mena d'idealisme: el film reflecteix tant herois com fanàtics. Apareixen també els sentiments d'aquells que no participen tant dels codis d'honor tradicionals i la transformació que ja estava en marxa a meitat del segle passat a la societat japonesa, i ho fan amb totes les seves contradiccions: hi ha qui s'ha estat fotent dels generals i de perdre la guerra però no dubta a suicidar-se perquè han perdut la batalla i així els ho han ordenat. Atenció al diàleg entre dos soldats, que mostra cruament aquest xoc cultural dins d'un sol exèrcit: tens sort, ara només t'odien els teus enemics.

Apareix també el xoc de civilitzacions. La mentalitat amb que afronten el combat i el que es troben al davant els japonesos, amb por, tensió, respecte; i la manera en que ho fan els americans, molt més despreocupada, gairebé com si anessin de pícnic. Com diu el mateix Eastwood en una molt recomenable entrevista, als soldats japonesos els van dir que havien de lluitar fins al final i que s'oblidessin de tornar a casa, que anaven a morir; això no li pots dir a un soldat americà. Fins i tot quan tots dos bàndols cometen assassinats a sang freda, ho fan de maneres molt diferents. No us perdeu l'escena en que el Baró Nishi parla davant dels seus soldats amb un presoner americà, o quan llegeix una carta després.

Sang i fetge, poc. Una mica més que a Flags of Our Fathers, però només l'imprescindible per a fer entendre la brutalitat de la batalla i el que estaven patint aquells homes. Ho podeu percebre a través del trailer japonès del film, o si preferiu l'americà.

En el que és molt superior Letters From Iwo Jima respecte del seu germà és en les interpretacions. Els actors japonesos, encapçalats per un magnífic Ken Watanabe, han aconseguit transmetre emocions d'una manera que no van aconseguir els només eficaços actors nordamericans. Es pot pensar que ho tenien més fàcil perquè el seu rol és de gent més desesperada i en una situació encara més límit, però jo crec que aquests han entés molt millor el que Clint Eastwood pretenia amb aquest film. Si en el guió el tractament de tots els temes és molt mesurat i equilibrat, les interpretacions són contingudes i plenes de matisos. Els japonesos tenen una manera diferent de declamar quan fan servir la veu, però parlen amb els ulls.

Per cert, el papa Eastwood pot estar orgullós de la música que ha fet son fill Kyle. Piano melangiós que omple l'espai amb una magnífica melodia d'aire oriental que, a banda de ser molt bonica, aconsegueix portar la sensació de pèrdua irremediable que va ser tot allò.

El qualificar Cartas desde Iwo Jima d'obra mestra és naturalment una opinió molt personal. El cert és que Letters From Iwo Jima ha rebut crítiques excel·lents dels més prestigiosos mitjans i valoracions molt favorables a la majoria de webs d'aficionats. Jo crec que tant considerant el film com cinema de reflexió, com veient-lo com cinema bèlic, és una pel·lícula rodona.

En definitiva, una cinta intimista que commou i porta a la reflexió, sense fer-se pesada i explicant perfectament la tragèdia de la guerra.

Com a curiositat, dir-vos que la Warner s'ha apuntat a la moda de fer una sèrie de cartells del film. A mi m'agrada especialment el dedicat al mercat japonès, però vosaltres igual preferiu els que han dedicat als principals personatges d'aquesta grandíssima pel·lícula.

Salut i sort,
Ivan.

Clint Eastwood
Letters from Iwo Jima
Malpaso / Amblin Entertainment, 2006.

El preu dels pisos

Hi ha dos temes de conversa que tothom practica: el temps, quan no tens ganes més que de xerrar, i el preu dels pisos, quan és hora d'enraonar.

Avui he llegit a un blog anomenat Mi primera casa que hi ha un promotor que ofereix pisos a Fuenlabrada a preu de cost. La notícia l'ha publicada El Mundo.

Es veu que les cases están més que bé i que l'únic avantatge que ha tingut la seva cooperativa és que el sól era de protecció oficial. Bé, l'unic avantatge material. Es veu que aquest senyor, José Moreno, el pelucas, va estar fa anys a les llistes electorals del Partido de los Trabajadores i té fortes conviccions socials. Aquest és un actiu que d'altres empreses no tenen, encara que si tinguin facilitat per a aconseguir solars destinats a VPO.

Perquè vivendes de protecció oficial al mateix municipi costen molt més és quelcom que a partir de ja mateix l'Ajuntament de Fuenlabrada i la Comunitat Autònoma de Doña Esperanza haurien d'anar explicant.

Salut i sort,
Ivan.

A Weekend In The City

Els Bloc Party em semblen la versió fosca de Franz Ferdinand, la ràbia de The Pixies amb la sofisticació de The Cure, hereus d'un pop fosc i un rock contundent, una barreja que van combinar molt bé els Smashing Pumpkins. Acaben de publicar el seu segon àlbum després del seu debut amb l'aplaudit Silent Alarm (2005).

Les onze cançons responen més o menys a un mateix patró. Hi ha un tros de cançó més tranquil i una tornada molt canyera i rítmica. La part en la que més se'n surten és la trallera, on aconsegueixen transmetre tota l'energia del món i engrescar fins el més parat. En canvi, les parts més calmades crec que no estan tant pulides. Les primeres cançons, també les més canyeres, són les que més m'han agradat; mentre que les balades no m'han semblat especialment remarcables.

El disc arranca amb tres bombes rítmiques: Song For Clay, Hunting For Witches (extraordinària), i Waiting for the 7.18, on comencen a posar més groove i menys agressivitat. The Prayer i Uniform continuen amb el ritme contundent però ara desaccelerant i rebaixant el nivell de decibelis. Aquesta primera és la millor part del disc. Cinc cançons, que no és poc.

A partir d'aquí el CD es torna més tranquil i crec jo entra dins dels paràmetres habituals del que pots sentir a la ràdio. La que més m'ha agradat d'aquest grup és Sunday. I el que passa és que el so és més homogeni i es perd part del caliu que transmet la banda quan es solta.

Perquè la banda és molt bona. El poderós baix de Gordon Moakes es llueix especialment a Song For Clay (Disappear Here), la bateria de Matt Tong és omnipresent i sempre sensacional i actua com a corretja de transmissió de les guitarres de Kele Okereke i Russell Lissack, que arreu ho fan la mar de bé, ja sigui en acords acústics, furiosos riffs o amb el pizzicato amb que obren Waiting for the 7.18. Menció especial per la manera molt elegant de cantar del tal Okerere, ben acompanyat a les armonies per Lissack i Moakes.

Curiositat: quan escolteu Hunting For Witches, fixeu-vos en el tros pregravat que van repetint. Oi que diuen "Madrid, uno"?

Els Franz Ferdinand (per cert, qui els van donar la seva primera oportunitat) em van entusiasmar en directe però em van decebre a l'escoltar-los a casa. De moment els Bloc Party m'han entusiasmat a casa.

Salut i sort,
Ivan.

Bloc Party
A Weekend In The City
Wichita, 2007.

Star Wars a Ginatonic

No tinc el plaer de conèixer la Gina. M'he enterat de l'existència del seu blog Ginatonic (Antes Diaripersonal) gràcies a que iBelchi la va convidar a escriure un article a Barcelonar. Resulta que a la Gina li agrada això del disseny gràfic, dibuixar i escriure i té un sentit de l'humor que a mi m'encanta. Es veu que, a més, és fan de Star Wars, i li ha posat una mica de sal i pebre a la saga.

A banda d'aquesta paròdia de Yoda, també podeu descobrir l'autèntica personalitat de Jabba the Hutt o la reflexió que feia Leia al final de l'Episodi VI, entre d'altres articles que paguen molt la pena.

Salut i sort,
Ivan.

Sanidad 'se olvida' de avisar a un paciente de que sufría un cáncer de próstata

No fa gaire dies vaig esmentar una notícia que demostrava que la Justícia no va bé. Avui me'n trobo amb una altra que demostra que la Sanitat, tampoc.

O potser no és la Sanitat, sinó l'Administració. Però a la gent que paga els impostos amb el seu sou i que només té sou si el seu empresari (o els seus clients) li paguen, i només li paguen si queden contents, això ens importa un rabe.

Moltes companyies tenen una oficina d'atenció al client. Les d'algunes, fins i tot funcionen. Estaria bé que les Administracions Públiques tinguessin oficines d'aquestes que funcionessin, i no un Defensor del Pueblo o un Síndic de Greuges que engegui un procediment que trigarà mesos en aclarir-se.

I un altre tema: jo puc anar a l'uròleg la setmana vinent si demano hora avui, perquè pago uns trenta euros al mes per una mútua. Pago bastant més per la seguretat social (que també és cert que cobreix moltes altres coses; i que el que pago va a les prestacions actuals, no a les meves futures). El model privat és més eficaç? I més eficient?

Si és així, canviem de model. Passem de contractar metges i construir hospitals a contractar mútues, assegurances i a establir en els seus contractes-programa que tenen l'obligació d'oferir a preus assequibles la cobertura de les necessitats bàsiques.

Però dic jo que ha d'haver alguna manera millor de fer les coses, no?

Salut i sort,
Ivan.

Karneval: la música

Ja us he parlat llargament sobre la música del Carnestoltes a Colònia. Ha arribat el moment de passar a la pràctica. El primer que us ensenyo és un video que mostra l'ambient que es genera quan un grup interpreta el Viva Colonia, l'himne oficiós del Karneval.

Concretament, el que heu escoltat és la tornada (l'estribillo), que diu:

Da simmer dabei ! Dat is prima! VIVA COLONIA!
Wir lieben das Leben, die Liebe und die Lust
Wir glauben an den lieben Gott und hab´n noch immer Durst.

que vol dir una cosa així com

Això és maravellós! VIVA COLONIA!
Estimem la vida, l'amor i gaudir-ne
Creiem en Deu Nostresenyor i sempre tenim set.

Si voleu escoltar la cançó sencera, aquí teniu:

Una altra cançó molt popular és Hey Kölle! Du bes e Jeföhl que podeu escoltar també.

Però a mi la que més m'agrada és Jetzt geht's los, que és una mena d'arenga que té molt de ritme:

La lletra la podeu trobar aquí.

Si trobeu que això de cantar al ritme que marca la cervesa us agrada, podeu fer un tastet de la música de Höhner, un grup que es dedica a aquest génere, explorar altres cançons alemanes de festa, o fer-li un cop d'orella a les cançons que canta l'afició del FC Köln.

I amb això deixo de donar-vos la llauna amb el Karneval.

Salut i sort,
Ivan.

Les fotos d'Elsa Pataki

No es pot negar que el tema de la setmana és l'aparició en topless de l'actriu Elsa Pataki a la portada d'Interviu.

Pel que sembla, les fotos les han fet sense demanar-li permís a la noia. Em sembla malament. Quan nosaltres marxem de viatge, moltes vegades fem fotografies de gent anònima, perquè estan allà i no els pots demanar que s'apartin. I de vegades demanem permís per a fer-li una fotografia a algú, la majoria de cops nens que estan encantats que algú pari esment en ells i els vulgui retratar. Per això, fer-li tot un reportatge a una noia que està fent topless a la platja, em sembla que no està bé.

Queda clar que jo no pateixo aquest perill, perquè a mi em coneixen quatre gats i perquè fer-me fotos a mi a un platja nudista, més que eròtic seria gore. Però crec que si Interviu publiquès fotos meves en pilota, no m'agradaria pas. L'Elsa Pataki ha de patir aquesta situació perquè està tenint èxit en la seva carrera professional. Com que ets rica, famosa i guapa, ara et fots. És això? Doncs no em sembla bé.

A més, es veu que en aquell moment l'Elsa Pataki estava fent-se fotos per un reportatge pagat per a una altra revista. Aquesta noia viu de la seva imatge, del seu cos. Si li fas fotografies sense permís, no només estàs atemptant contra la seva intimitat, sinó també contra la seva manera de guanyar-se la vida. I això em sembla malament.

Ara sortiran uns dient que a un lloc públic pots fer les fotos que vulguis i del que vulguis. Doncs no, igual tampoc no estaria bé que si et paren pel carrer els de TV3 tu aprofitis per explicar que la veïna del tercer es tira el butanero, i com que és cert es pot explicar. Llibertat d'expressió vol dir que tothom pot expressar lliurement les seves idees. I que es poden declarar públicament fets d'interès públic. No cobreix qualsevol cosa us vingui bé dir sobre qualsevol altre. (Si no em creieu, proveu a dir a un mitjà de comunicació que la justicia es un cachondeo o que Acebes és d'extrema dreta.). I no hauria de cobrir intromisions a la vida privada dels altres.

Ara que el mal ja està fet, si voleu veure les fotos sense donar-li diners a la revista, les podeu trobar a aquest blog francès, però jo us recomano les de la seva web oficial, on surt guapíssima i són fotos que ella si vol que veieu.

Salut i sort,Ivan.

The Good, The Bad and The Queen

Va haver un temps en que era costum crear supergrups. Bandes formades a partir de músics que havien assolit l'èxit en altres grups. El primer que va tenir èxit massiu em sembla que va ser The Cream, i el darrer The Traveling Wilburys. Entre d'ells, noms mítics com Asia, Blind Faith, Crosby, Stills & Nash, Emerson, Lake & Palmer, PowerStation, o The Highwaymen. Però ara hi ha un nou membre al club.

The Good, The Bad and The Queen són Damon Albarn (cantant de Blur i Gorillaz), Paul Simonon (baixista de The Clash; si, encara és viu), Simon Tong (guitarra de The Verve) i Tony Allen (bateria habitual de Fela Kuti). La suma no s'assembla a cap de les parts.

Albarn canta d'una manera entre desprocupada, lànguida o deixada de la mà de Deu. Afegeix-li una interpretació per part de la banda que en cap cas no destaca; com a molt algun punteig de guitarra. I tot això embolicau amb una producció on abunden els efectes de so (Behind The Sun i Nature Springs en són bons exemples) i tens un àlbum de rock dolç i trist, amb una fosca melancolia, que en algun moment m'ha recordat el The Final Cut de Pink Floyd però que en cap moment li arriba a la sola de la sabata. En canvi, a la gent de Rolling Stone sembla que els ha agradat (amb la seva crítica podeu trobar enllaços a Rhapsody per fer un tast de les cançons).

No sóna gens malament, però quan arriba el final no el trobes a faltar.

Salut i sort,
Ivan.

The Good, The Bad and The Queen
The Good, The Bad and The Queen
Parlophone/Virgin/EMI, 2007.

An Army at Dawn

Quan es parla de la Segona Guerra Mundial al Nord d'Àfrica, tothom pensa immediatament en paratges com Tobruk, El Alamein, i Bengazhi, en els Desert Rats anglesos (la mateixa unitat que ara està al port iraquià de Basora) i el seu comandant Montgomery, i sobre tot, en el llegendari Erwin Rommel i el seu no menys llegendari Afrika Korps.

Doncs bé, aquest llibre només parla d'ells lateralment. L'immens reportatge de Rick Atkinson està centrat en la invasió angloamericana del nordoest africà, és a dir, del Marroc i l'Algèria franceses (la França de Vichy) al novembre del 1.942. Ja sabeu, allà on passa Casablanca.

Amb gairebé sis-centes pàgines de text i més de dos-centes de cites, notes i referències, a ningú no li pot extranyar que el llibre sigui un estudi d'allò més exhaustiu i rigorós, i de fet li van concedir el premi Pulitzer d'Història l'any 2.003. La narració és amena i molt àgil, si bé els catorze mapes que ilustren els moviments dels diferents exèrcits són insuficients per a donar una referència geogràfica tant de les diferents batalles en concret, com de determinats aspectes estratègics, en especial en la defensa alemana de Tunísia. En canvi, a la web d'An Army at Dawn, podeu trobar un mapa interactiu molt ben fet que si ajuda molt millor a comprendre l'evolució de la campanya militar.

Com a llibre, una lectura més que recomenable si us agrada la Història, el món militar o si us van les aventures bèliques. A mi m'ha costat una mica el nivell d'anglès, perquè fa servir molts adjectius i expressions col·loquials que he hagut de buscar al diccionari. Ara anem a coses que he descobert en el llibre.

La primera idea que m'ha quedat és que, a grans trets, els aliats van guanyar la guerra per la tremenda capacitat productiva que aportaven els Estats Units. Força bruta. Els alemanys la van perdre perquè un caporal es va entestar en exercir de comandant suprem, el seu Estat Major va ser incapaç de fer-li veure el desastre que estava provocant, i també perquè alguns generals es van preocupar més de fer-se la guitza entre ells que no de fer-se-la als Aliats. Patètic.

Els americans van arribar al teatre d'operacions europeu sense experiència pràctica de combat. L'art de la guerra havia canviat decisivament des de la seva darrera experiència bèl·lica a la Primera Guerra Mundial. La lluita al Pacífic no els va aportar experiència aplicable a Àfrica ja que era sobre tot de caire aeronaval, amb ensenyaments no aplicables a les batalles terrestres i amb problemàtiques logístiques completament diferents. Això va portar molts problemes menors però generalitzats per part de la tropa tant al front com a la reraguarda, i també una sèrie d'errors dels seus generals que van ser catastròfics pels soldats. Tot plegat, a banda de la manca d'eficàcia, va provocar un sentiment de superioritat dels militars britànics i de desdeny dels seus cosins americans. Afegiu-li els llibres d'història que havien estudiat tots els comandaments americans, on els dolents eren els anglesos dels que s'havien independitzat, i ja tenim muntat un bonic sidral. El va haver.

Però, una de les coses que més m'ha sorprés del llibre ha estat descobrir que l'estratègia marc de la guerra va ser concebuda pels britànics. Els militars americans van acudir a la decisiva reunió de Casablanca sense haver pensat un plan concret, només amb algunes idees al cap. Churchill en canvi va fer anar un vaixell expressament per a transportar els mapes i plans del seu Alt Estat Major i poder argumentar i convencer els americans que fessin el que ell deia i que bàsicament consistia en primer assegurar el Mediterrani ocupant el nord d'Àfrica, després desembarcar a Itàlia, i només llavors desembarcar a França. Els americans, en canvi, volien anar per feina desembarcant directament a França, per la qual cosa no només necessitaven un nombre de divisions del que en aquell moment no disposaven, sinó que a més tot aquell contingent exigia un avituallament que exigia molts més vaixells dels que tenien tots els països aliats conjuntament.

També s'ha de dir que Roosevelt si que portava el seu pla polític molt ben pensat. Aquest és un tema que apareix només tangencialment, però la invasió nord-americana d'Àfrica marca el punt d'inflexió a la política internacional. Fins aleshores, les grans potències eren l'Imperi Britànic (encara es deien així i el Rei era the King Emperor, Rei d'Anglaterra i Emperador de la Índia) i França. A partir de novembre del 1.942 queda palés que els EUA són no només el país que pot derrotar la major potència militar del moment (Alemanya) sinó també l'únic que pot salvar de la derrota tots els altres que junts estaven perdent la guerra contra Hitler.

Molt interessant també el paper dels francesos. Aquella part del Marroc, Algèria i Tunísia eren colònies de la França de Vichy. Tot i els esforços sota mà dels americans, els francesos els van rebre a trets i els van causar unes tres mil baixes. En canvi, els alemanys van poder portar a Tunisia més de cent mil homes i tot el material i avituallament necessari sense rebre un sol tret en contra. Però, al cap de tres dies del desembarcament aliat, les tropes franceses es posen sota el comandament d'Eisenhower (inicialment el general francès Giraud demanava no només el comandament de les tropes franceses, sinó també de les angloamericanes!) i es posen a combatre els alemanys. Parlem-ne, de canvis de jaqueta ...

Per qüestió de temps i espai renuncio a comentar en aquest petitíssim resum molts punts interessants, com les anàlisis de les personalitats dels diferents generals, moltes anècdotes de soldats anònims, els regals que van rebre per Nadal o alguns episodis de brutalitat de soldats americans contra la població àrab, que llegits ara ajuden a explicar prejudicis i malfiances per una banda i actituds arrogants per l'altra. I també, tota la discussió sobre la necessitat que els soldats americans aprenguessin a odiar l'enemic i s'alliberessin de l'escrúpol de matar. Però, per acabar bé, és imprescindible que us expliqui un parell d'anècdotes de les batalles a El Guettar i Maknassy, que tenen molt de suc.

La primera és la trucada que va fer-li el General Patton al seu subordinat el també general Ward. Quan Ward li va comentar Patton que aquell dia havien tingut molta sort de no sofrir la baixa de cap oficial, Patton li va contestar que "that's bad for the morale of the enlisted men; I want more officers killed.". Davant la sorpresa de Ward, Patton va aclarir-li el que volia: "I want you to put some officers out as observers well up front and keep them there until a couple gets killed". (que s'ho fes com vulgués, però que matessin alguns oficials americans per a augmentar la moral dels soldats reclutats a la força; Pàgina 446 del llibre, les cites són textuals).

La segona és més divertida i també intervé Patton (pàgina 442). A les tres de la tarda, el seu servei d'intel·ligència intercepta un missatge dels alemanys: sis batallons atacaran a les quatre en un determinat punt. Per anar ràpid, Patton avisa en missatges sense codificar els seus comandants d'aquest atac. A tres quarts de quatre, intercepten un altre missatge: per a donar temps a que l'artilleria agafi bones posicions, l'atac es retarda fins a les 16:40. Però es veu que no tothom rep el segon avís (que atacaran més tard) i a les 16:15, el general Terry Allen, cap de la Primera Divisió Cuirassada Americana, envia el següent missatge sense codificar en una freqüència de ràdio que saben que fa servir la divisió panzer que els atacarà: "What the hell are you guys waiting for? We have been ready since 3:45 PM. Signed, First Division." (on sou? fa mig hora que us estem esperant). Naturalment, els alemanys van cancel·lar l'atac i van canviar els seus codis secrets. Patton va comentar: "Terry, when are you going to learn to take this damned war seriously?" (quan dimoni et prendràs aquesta guerra seriosament?).

Aquesta darrera, ni Gila.

Salut i sort,
Ivan.

França guanya el Sis Nacions

Al Flaminio Stadio de Roma es va viure un partidàs dels que fan afició. Itàlia va demostrar que la seva presència al torneig ja està plenament consolidada plantant cara molt dignament a qui hagués assolit una victòria compartida amb les regles tradicionals.

La primera part va ser molt disputada i emocionant, amb l'equip local volent assolir la històrica fita d'una tercera victòria i Irlanda lluitant pel torneig. Els azzurri van destacar en el joc de davantera i en les sacades de lateral, guanyant-ne vàries als irlandesos, Destacar també el parell de drops de Ramiro Pez. Malgrat els seus esforços, el superior talent de l'equip d'Irlanda els va portar a aconseguir tres assajos que deixaven el partit molt ben encarat (12-20) i la porta oberta a aconseguir un marge de punts que obligués França a apallissar Escòcia.

La segona part va ser un cant al rugby. Joc purament ofensiu per totes dues bandes: uns que volien marcar quants més punts millor (i la millor manera de sumar és mitjançant assajos), els altres volent assajar per així agradar la seva entusiasta afició. Irlanda en va sumar cinc i Itàlia, afavorida pel joc obert dels verds, un parell (per mi el segon era il·legal, però que hi farem). Ningú va xutar cap falta a pals. Visca el rugby.

Ronan O'Gara, un dels millors jugadors del 6 Nacions d'enguany, va tenir la satisfacció de convertir-se en el setè jugador mundial en punts anotats de tota la història, ultrapassant l'escocès Gavin Hastings, un dels meus ídols d'aquest esport. Malauradament ahir no va tenir un dia excessivament brillant i va fallar fins a tres conversions.

França van sortir al camp savent que el resultat final del partit (24-51) els obligava a guanyar Escòcia de 24 punts o més per a adjudicar-se el campeonat. Missió complicada altres anys però assequible aquest en que Escòcia ha demostrat poc caràcter i manca de recursos ofensius. Sorprenentment, els del card van començar aconseguint un meritori assaig als sis minuts que va emmudir tot l'Stade de France. Però, els bleus són molt millor equip i ho van deixar clar: joc molt més ràpid i dinàmic, idees molt més clares sobre com atacar i una davantera que encara que era inferior en pes sabia com fer-se valdre. Un sensacional try de Sean Lamont al darrer instant de la primera part (20-14) va endolcir una mica el tràngol dels escocesos, però poca cosa més van demostrar.

A la segona part, liderats pel seu incansable capità Rafael Ibáñez, els francesos van sortir a completar la diferència. Hi ho van aconseguir de manera implacable i impecable. Mica en mica, sense arriscar més del comtpe en defensa, van anar sumant fins a tres assajos més (addicionals als dos de la primera part) i posar-se amb vint-i-cinc punts d'avantatge en el minut 24, a falta d'un quart d'hora. L'estadi cantant la marsellesa, l'equip desbocat i tota la pinta d'una pallissa històrica a Escòcia. Doncs no.

L'orgull escocès ja no dóna per a més humiliacions i el seu seleccionador Frank Hadden va decidir introduir un triple canvi per a donar més dinamisme a la seva esquadra. Paral·lelament, els francesos van relaxar-se una mica, volent assegurar la diferència de punts i van anar contemporitzant. Beauxis va fallar un cop de càstig i els escocesos van posar-se a atacar de debó. A falta de tres minuts, jugada d'aquelles que esdevenen mítiques: cop de càstig a favor d'Escòcia dins de la 22 francesa; tota Irlanda demanant que tirin a pals per a que França perdi la diferència de punts en el desempat. Paterson decideix tirar a touche i guanyar metres: a Escòcia no li va el torneig i ja fa tard pel partit, només busca l'honor d'un darrer assaig. Lluita ferotge a la línia de marca francesa i en el minut 39 i 45 segons, Scott Murray aconsegueix un assaig que els irlandesos de tot el món cel·lebren alhora. Ja en temps de descompte, Paterson envia la conversió al pal (ahir se'n van veure un munt de pals).

Només queda temps per a la darrera jugada, la que l'àrbitre concedeix per a compensar el temps que s'ha perdut en la preparació de la conversió i les altres pèrdues de temps durant el partit. Bernard Laporte entén el que cal fer i canvia dos davanters pesants per altres dos de més ràpids. Quan la pilota quedi morta el partit s'ha acabat; França ha de fer un assaig en una sola jugada. Recordeu el que va passar a Dublin?

Patada curta de França; la seva davantera guanya la pilota; avancen metre a metre fins la línia de marca d'Escòcia, que els fa fora un parell de vegades (ara s'estan defensant de maravella! Aquest equip només sap jugar d'esquena a l'abisme) però l'oval no acaba de sortir del terreny de joc, tota França empenyent, forcen un ruck a un metre de la línia de marca; un altre a mig metre; un tercer just a sobre de la línia de marca (el primer pla de la televisió és impresionant); s'agrupa tota la davantera i entre tots impulsen a Vermeulen, que creua la línia de marca amb dos escocesos penjats del coll i mig equip blau (ahir de blanc) empenyent-li el cul.

Assaig? L'àrbitre, ajagut a un metre de la pila humana resultant, és incapaç de veure la pilota (i si ha arribat a tocar terra i si era en poder d'un francès; les condicions per a concedir l'assaig). Demana consell del jutge de televisió ... què és irlandès. Aquest pobre home, igual que la resta del món, no podia apreciar cap detall per televisió que impedís concedir l'assaig, amb la qual cosa el va autoritzar i el seu país no va aconseguir un torneig que porta molts anys cobejant. Al final, França 46, Escòcia 19.

El calendari es coneixia des del començament i per tant no hi ha res a dir. L'interès econòmic de permetre que un aficionat pugui seguir les retransmissions de tots tres partits ha passat pel davant de la igualtat d'oportunitats esportiva i, si tothom ho accepta, no hi ha lloc per la queixa. Però, jo crec que hagués estat molt bé una retransmissió simultània de tots tres partits finals. Quedava el duel final, on Anglaterra podia empatar a victòries, però hauria de guanyar per més de 55 punts per aspirar al Sis Nacions.

I si els dos primers partits van ser emocionants, quedava gaudir de la titànica lluita del País de Gal·les per a evitar la cullera de fusta que els amables anglesos els volien encolomar. Els dragons van fer tot el que no han fet la resta del torneig: joc ràpid, dinàmic, i contundent; patades profundes i joc a la mà inspirat, i una agressivitat defensiva impactant i un mig d'apertura, el jove de 21 anys James Hook, que val un món.

També van demostar que se'ls escapa el domini del partit en moments massa llargs, permetent els campeons del món empatar un partit que tenien molt coll avall. Però el XV de la rosa també va fer palés que no està per alegries i que a França no acudirà com a favorita. Sense Wilkinson, Anglaterra té un joc pla on només Dave Strettle aporta una mica de màgia. Mark Cueto i Toby Flood encara no tenen la suficient influència a l'equip per a ser decisius i Jason Robinson no ha estat especialment brillant en cap partit del torneig, tot i que ahir va fer un gran try.

El 27-18 final va premiar l'ambició galesa, un equip que va demostrar ser molt millor del que havia aparentat els quatre partits precedents, tot i que tampoc no havia merescut arribar a la darrera jornada en blanc. Cara a la Mundial de Rugby que es jugarà principalment a França durant setembre i octubre, els vermells presentaran un equip al que li mancarà experiència però que pot disputar partits vibrants contra Austràlia a la primera fase i Sudàfrica, previsible rival a quarts de final.

Encara no han penjat els d'ahir, però els resums d'un quart d'hora dels partits del torneig són a la web oficial del Sis Nacions.

Salut i sort,
Ivan.

Monument Valley

Si em voleu fer un regal, oblideu-vos de l'ampolla de colònia, el centre de taula o el CD de Julio Iglesias i regaleu-me una setmana per a recòrrer Monument Valley, que fa anys que és un viatge pendent.

Si la foto us sembla massa estiuenca, també podeu veure el mateix paissatge a l'hivern.

Salut i sort,
Ivan.

Darrera jornada del Sis Nacions

Volia escriure una prèvia de l'apassionant darrera jornada del torneig, però els de ELPAIS.com ja ho han fet. També podeu consultar la web oficial del torneig, on trobareu els horaris.

La meva favorita és França: tenen quatre punts de tanteig d'avantatge, juguen a casa i començaran el partit sabent què ha fet Irlanda. I juguen contra Escòcia.

Irlanda, que ha de plantejar un partit a saco, juga contra una Itàlia que no té res a perdre i un munt d'orgull a guanyar. Finalment, Anglaterra s'enfronta a Cardiff amb un País de Gal·les desesperat, que veu com en una década ha passat de ser la única nació que no havia guanyat mai la cullera de fusta a tenir-ne tantes com els altres.

Per cert, si creieu en la influència divina, demà és Sant Patrici, patró d'Irlanda.

Salut i sort,
Ivan.

La becaina

A poc de venir a viure amb mi, la Yolanda es va comprar un puzzle. Com us podeu imaginar, el va començar amb molt d'entusiasme, però al cap de poc temps, també va començar a estudiar Ciencies Empresarials a la UOC.

Cadascú és com és i s'organitza les prioritats de la manera que considera més convenient. En el cas de la Yolanda, això ha significat que durant els anys que ella ha estudiat Empresarials el puzzle ha hibernat. Això no ha tingut cap mena d'importància per nosaltres, perquè la hibernació s'ha produit a sobre d'una taula que està en un extrem de la casa. Però, per a gent com la Caroline i el Paul o la Marian, que han passat alguna nit a aquella habitació, segurament ha estat una petita molèstia: s'havia d'anar amb molt de compte a l'obrir la finestra de l'habitació per no fer malbé la feina ja feta, i a les nits d'agost dormir amb tot tancat ...

Però ara que la xiqueta ja és Diplomada, les prioritats han tornat a canviar i el puzzle s'ha despertat. Despertat i acabat, perquè divendres va posar la darrera peça. I ara el puzzle té el següent aspecte:

Suposo que aquesta conegudíssima imatge és un muntatge. Igual que la resta de la sèrie, que inclou fotografies dels mateixos protagonistes menjant entrepans, un grup més nombrós d'homes i dones menjant i xerrant, i un parell d'obrers jugant al golf. Tot a sobre d'una viga d'un gratacels en construcció i amb la big apple a sota. Però, tot i que la foto la coneix tothom, he estat incapaç de trobar cap referència d'autor (a una botiga de posters deia que aquestes fotos són anònimes) ni com es van fer.

O sigui que si algú em pot iluminar, li estaré molt agraït. Segons la capsa del puzzle, en anglès és coneguda com Radio City Workers Nap; en castellà és La siesta; en francès La sieste; i en italià Carpentieri, i dóna com a data de creació el 1.932.

Salut i sort,
Ivan.

Absuelto el conductor condenado por ir a 260 por hora porque su conducta no supuso ningún "peligro concreto"

Repetim-ho, que igual algú creu que no ho ha llegit bé: Absuelto el conductor condenado por ir a 260 por hora porque su conducta no supuso ningún "peligro concreto".

Com diria Mariano Rajoy, per a ser jutge a aquest país hauria de caler alguna cosa més que ser espanyol i major d'edat.

Voldria escriure alguna cosa més, però no tinc paraules.

Salut i sort,
Ivan.

Nou CD de Neil Young

Als Estats Units acaba de sortir a la venda un nou CD de Neil Young, Live at the Massey Hall, la segona entrega de la que s'espera una llarga sèrie de gravacions en directe del rocker canadenc més yankee que hi ha al món.

Per a promocionar el disc, han fet aquest videoclip d'una de les cançons més mítiques de Young, Old Man.

Salut i sort,
Ivan.

Das Leben der Anderen

Els Oscars que s'acaben d'entregar han distingit Babel, un film mediocre amb un missatge esplèndid, han deixat de banda Diamante de sangre, una pel·lícula entretinguda amb molt bones intencions però massa ensucrada, i han impulsat a la taquilla l'alemana La vida de los otros, un pelicularro de cap a peus i una història imprescindible.

República Democràtica Alemana, 1984: un capità de la Stasi rep l'encàrrec de vigilar un conegut escriptor que viu amb una famosa actriu. Punt de partida d'un argument on els que es dediquen professionalment a la ficció mai no enganyen i els professionals de trobar la veritat es passen la vida actuant. Si voleu conèixer més detalls de la trama, la Wikipedia en anglès parla de The Lives of Others.

Per a mí, la pel·lícula va del difícil que és fer el que està bé en una dictadura. Situació idealitzada molts cops (que si la resistència, els maquis i tot allò) però en la que la gent ha d'anar a treballar, pagar el col·legi dels nens i arribar a final de mes, i no tothom té fusta d'heroi o temps lliure per a dedicar-se a les disquisicions polítiques. Parla també del poder que té l'art per arribar-nos al cor, tant la poesia de Brecht com la bona música tocada al piano. I parla, com no, de l'us que molts fan, no només a les dictadures però especialment en elles, d'uns ideals i un poder que han estat pensat per altres propòsits, de la corrupció d'uns i de la dignitat d'altres. La República Democràtica Alemana era 1984.

El film és l'opera prima de Florian Henckel von Donnersmarck, que també ha escrit el guió. Ha creat una historia captivant, on controla fins el milímetre el punt just de les emocions de tots els personatges i gairebé i tot de l'espectador, i on petits detalls expliquen molt. I l'ha rodada amb un ritme precís i una fotografia elegant que destaca la manca de gràcia que tenia aquell país del que també parlava Goodbye Lenin des d'una perspectiva completament diferent. I que ningú s'enganyi: això no és un drama polític, això és un thriller apassionant que t'agafa pel coll i no et solta fins que surten els crèdits del final.

Jo sóc més de valorar els diàlegs i la narració, però és que a banda d'un relat perfectament construit, Das Leben der Anderen ens ofereix una petita col·lecció de moments de poesia visual: la tristor del país explicada amb l'ambient d'un bar, la redempció del culpable amb el nom d'una pilota, la necessitat d'estimar i de ser estimat, la caiguda del mur i l'abandonament de l'antic sistema i el comiat final.

L'ambientació és discreta i molt eficaç. Aquest article sobre La vida de los otros a labutaca.net explica com Florian Henckel von Donnersmarck va concebre els personatges i l'ambientació. De fet, veus molt pocs escenaris, els mínims. La iluminació i combinació cromàtica de les escenes és espectacular: colors càlids a l'apartament dels artistes, reflectint el caliu de les seves vides; vestuari i decoració grisa en el cas del policia, puntuant la tristor i buidor que pateix; una habitació fosca és el lloc des del que es realitza l'espionatge, subratllant la vergonya.

Es veu que a Alemanya va tornar a engegar el debat sobre aquella época, mai no suficientment valorada amb objectivitat. El cert és que el film pot alimentar moltes tertúlies sobre Política, Història o anàlisi del comportament humà. Hi ha un munt de pel·lícules on un personatge sacrifica quelcom important per diners, poder o la família; aquí veiem on pot arribar la gent per la seva vocació; la contemplació de l'art pot de debó canviar la percepció política? De debó que havia gent que creia en ideals purs i que tots els que manaven eren bons? I d'altres qüestions apassionants que sorgeixen durant les dues hores i mitja que dura el film.

A mi em van semblar només cinc minuts i em van deixar amb els ulls humits.

Salut i sort,
Ivan.

Florian Henckel von Donnersmarck
Das Leben der Anderen
Bayerischer Rundfunk / Arte / Creado Film / Wiedemann & Berg Filmproduktion, 2006.

Friend Opportunity

Tota la premsa musical ha saludat el novè àlbum de Deerhoof com una de les joies de la temporada. A mi m'ha semblat una exhibició de talent desaprofitat. Vaja, com el Barça actual.

Els Deerhoof tenen la seva base d'operacions a San Francisco. Com tots sabeu, un dels llocs de ment més oberta dels EUA i un ambient idoni per a experimentar i barrejar diverses influències. I el trio s'hi dedica amb força.

Friend Opportunity reuneix 10 cançons que podriem etiquetar com a indie rock o noise pop, però que en realitat són completament eclèctiques i lliures de limitacions estilístiques. Proporciona molts moments deliciosos i fins i tot algun de sublim, però cap cançó satisfactòria. I és un problema fer-hi un resum perquè costa bastant trobar punts en comú entre totes elles.

El CD comença amb The Perfect Me, una cançó extranya d'un estil que podem descriure pop noise, on la cantant i la banda van canviant de registre vocal i estilistic a cada moment. El single +81 segueix el mateix camí: acumulacio de melodies i ritmes diferents en menys de quatre minuts, amb l'afegit de contundents guitarres elèctriques i un estribillo impagable: "choo-choo-choo-choo beep beep". Tot plegat ja portem gairebé 10 minuts i ens preguntem: de què van Deerhoof?

Segueix la molt més normal i funky Believe E.S.P., però només per a despistar, ja que després ens trobem amb la rara (i no trobo altra manera de descriure-la) The Galaxist. I ara he de parlar de la cantant, la japonesa Satumi Matsuzaki, que li dóna un aire completament infantil a Choco Fight. Ella segueix amb aquest registre naïf a Whither The Invisible Birds?, però aquí el tema musical recorda l'estil ambient que podem trobar a un àlbum de Kate Bush o Massive Attack.

Quan ja creiem que el punt comú de totes les cançons és que són conglomerats de tres-melodies-en-un-sol-tall, arriben les tres que ens tornen a trencar els esquemes. Cast Off Crown, si t'agrada la barreja de noise rock i electrònica, està força bé. Kidz Are So Small té la lletra escrita en primera persona i el protagonista és un gos ("if I were a man and you a dog" li va dient al seu amo) i Matchbook Seeks Maniac és la cançó més normal i en que demostren que saben fer temes pop.

Pel fi de festa han reservat la llarguíssima (gairebé 12 minuts) Look Away, totalment eclèctica i on tornen a exhibir tot el seu repertori: combinació de ritme electrònic i percusions africanes, diferents maneres de cantar, organs creant ambients magnètics i guitarres elèctriques agudes i machacones tot reunit en una única cançó.

Que si, que reconec que són molt originals i en saben un munt. Però m'agradaria que em quedessin ganes de tornar a escoltar el disc.

Salut i sort,
Ivan.

Deerhoof
Friend Opportunity
Kill Rock Stars, 2007.

Penúltima jornada del Sis Nacions

La penúltima jornada del Sis Nacions ha estat discreta en qualitat de joc però ha proporcionat elevades dosis d'emoció. Ens espera un final de torneig apassionant.

Dissabte Irlanda jugava a Edimburg amb l'esperança d'assolir per tercer cop en els darrers quatre anys la Triple Corona. Escòcia per la seva part tenia la pretensió de fer oblidar els seus seguidors el desastre patit la jornada anterior al caure derrotada també a casa davant Itàlia, incloent els probablement pitjors cinc minuts inicials de la història del rugby mundial.

La primera mitja hora va oferir només joc lent de davantera i intercanvi de penalties convertits tant per O'Gara per banda irlandesa com per Paterson per l'equip del cardo. A la mitja hora, però, el mateix Paterson va engegar una petita tangana al colpejar un jugador rival i el capità irlandès O'Driscoll li va saltar a sobre amb intenció de fer-li una renovació facial. Prou com per escalfar el fins aleshores molt tranquil Murrayfield i insuflar ganes d'apallissar el rival a tots dos equips. El joc es va tornar molt més ràpid i intens. En aquest periode final de la primera part va ser quan irlanda, mitjançant el mateix O'Gara, va aconseguir l'únic assaig del partit.

La segona part va incrementar el compte anotador dels dos mateixos jugadors (únics puntuadors dels seus respectius equips) i per a generar taquicàrdies, ja que a falta d'un quart d'hora l'empenta escocesa va aconseguir posar l'equip per davant. Aquest cop però, Irlanda va apretar de valent i va tornar a convertir un darrer penalty que els manté en la lluita del títol d'aquest any i els atorga una nova Triple Crown. Irlanda ha demostrat tenir el millor joc del torneig fins ara, però també ha demostrat que no té l'ambició, la contundència, l'instint assassí per a guanyar els partits amb tota l'autoritat que el seu joc li hauria de donar. Davant França se'ls va escapar la victòria al darrer segon (literalment) i dissabte van estar mig hora perdent el temps davant una Escòcia que patia per a plantar cara.

Itàlia, per primer cop des que s'ha incorporat al torneig, ha sumat una segona victòria consecutiva al derrotar País de Gal·les 23-20 a Roma, amb polèmica arbitral inclosa al darrer instant de partit. A la darrera jornada es convertiran en àrbitres del torneig a l'enfrontar-se també a casa amb els irlandesos, mentre a Cardiff Gal·les farà el possible davant d'Anglaterra per a evitar la cullera de fusta.

Al partit dominical, Anglaterra ha aconseguit una sorprenent victòria per 26-18 davant França. Sorprenent no només perquè el joc que s'havia vist fins ara donava com favorits les bleus, sinó perquè el XV de la Rosa afrontava el matx amb baixes sensibles (Wilkinson entre elles) i el seu seleccionador Brian Ashton havia decidit cobrir-les amb gent jove. Una aposta que ha sortit molt bé i que ens ha descobert un parell de talents novells i un parell de veterans que han tornat feliçment a l'equip nacional.

El partit ha estat més o menys igual que el cel·lebrat a Murrayfield, però els espectadors anglesos han pogut veure dos assajos locals (el darrer certament polèmic, amb un possible avant previ de Catt) i disfrutar en moltes fases del partit d'un joc combinatiu més que acceptable. Però, la quantitat d'errors en el joc a la mà, per les dues formacions, ha estat esfereidorament elevat: es notaven els nervis que patien els francesos per la possibilitat (ara, perduda) de guanyar el Grand Slam, i els anglesos per recuperar-se de la pallissa patida a Dublin la jornada anterior.

Per part anglesa, l'arrierre Toby Flood ha fet un partit molt complert fins que s'ha lesionat el genoll i ha hagut de plegar. No només ha aconseguit el primer assaig del seu equip, sinó que ha estat molt efectiu en els xuts a porta i ha controlat en tot moment el perill dels francesos, que ben just si han tingut un parell d'ocasions al voltant de la línia de marca anglesa. Shane Geraghty i l'ala Dave Strettle han estat també dels destacats, mentre que Jason Robinson només ha pogut deixar un parell de pinzellades de la seva gran velocitat. La primera part ha estat una successió molt poruga de conversions de penalties, generalment amb un lleuger avantatge francès, però sense cap equip dominant clarament l'altre. Ha extranyat moltíssim la manca d'ambició i determinació dels francesos, que han deixat passar una gran oportunitat no només de guanyar ja el torneig sinó d'aspirar al Grand Slam.

A la segona part Anglaterra s'ha posat les piles i França, que mai no ha deixat de lluitar, no ha pogut aconseguir cap assaig mentre que ha vist com el seu rival n'aconseguia un parell, a més a més tots dos magnífics. Quan s'han adonat que tenien el partit costa amunt, quedava ja molt poc temps per a remuntar.

Dissabte vinent ens espera una jornada apassionant on tres seleccions (Irlanda, Anglaterra i França) poden aconseguir la victòria final i les tres es presenten empatades a punts. Segurament serà la diferència de puntuació i d'assajos la que decideixi qui s'emporta aquesta edició del Sis Nacions.

Salut i sort,
Ivan.

Homes destacats

M'ha arribat durant els darrers dies una curiosa classificació dels tres homes més destacats de l'any 2006.

En realitat, l'any és només per despistar, el que compta és que dijous va ser el dia de l'any en que moltes noies estaven contentes de treballar a casa i fora de casa, i crec que és bo acabar la setmana amb bon humor.

Salut i sort,
Ivan.

Mares treballadores a Alemanya

Fa dies que tenia pendent comentar la polèmica que hi ha a Alemanya pel tema de les llars d'infants. Avui, dissabte de la setmana en que hem viscut el dia de la dona treballadora, sembla una data adient per a parlar-ne.

Em vaig enterar gràcies a La Vanguardia. Es veu que a Alemània només el 12% dels infants troben plaça a una llar d'infants, i Ursula von der Leyen, la Ministra de Família que és democristiana i mare de set fills, vol augmentar el nombre de llars d'infants i així facilitar que la dona no hagi de deixar de treballar. Treballar de manera assalariada, naturalment.

Els sectors més conservadors i l'Esglèsia alemana han posat el crit al cel. Cito textualment de l'article de Marc Bassets:

En Alemania sigue arraigada la idea de que la madre tiene que vivir en permanente contacto con el hijo durante los primeros años de vida. Incluso existe una hiriente palabra para las madres que aparcan al retoño en una guardería: Rabenmutter, madre cuervo.

Podeu veure l'article de la Wikipedia en alemany sobre rabenmutter o també comprovar que en anglès es pot traduir com uncaring/unnatural mother.

Em sorprén que hagi una polèmica així a un país del que sempre hem pensat que és tant modern, que ara mateix està dirigit per una dona casada per segon cop i que va haver d'incorporar de manera total la dona al mercat de treball, amb tot el que això implica, pel desastre que va suposar la II Guerra Mundial. M'extranya que un país que porta anys d'estancament econòmic (estancament que ja voldria jo pel meu país, s'ha de dir) no vegi les coses de manera més pragmàtica. I em sobta que un país on el tema de la immigració porta més temps i molta més gent que a casa nostra, no es plantegi més seriosament el tema demogràfic.

A banda, hi ha el tema dels professionals de la religió. A diferència de filòsofs, escriptors, periodistes i altres variants de pensadors oficials o intel·lectuals, els capellans, monges, clergues i similars ni han de treballar per viure ni tenen pel general un contacte directe i estret amb la realitat que envolta la majoria dels seus veïns (que no s'ha de confondre amb la seva parròquia, molt més reduïda). Això fa que estiguin separats del món actual i que la interpretació que fan dels esdeveniments de començament del segle XXI continui basant-se en escriptures de fa uns quatre mil anys. A la República Federal, com a casa nostra, cada cop va menys gent a les esglèsies. Dubto que hagin deixat de creure en Deu; més aviat han deixat de voler escoltar missatges passats d'época.

Curiosament, la senyora Von der Leyen va ser rebuda amb els braços oberts pels sectors conservadors i fins i tot els catòlics (ella és protestant), ja que el que sempre ha defensat són els valors familiars tradicionals i entre ells la bondat d'una natalitat elevada pel país. Podeu veure una entrevista que li va fer l'ABC (només el titular ja paga la pena) que va ser reproduida a Iglesia.org, i una altra entrevista a Alba Digital. Com sempre, els humoristes gràfics són els que millor retraten la realitat.

De totes formes, el més important no és deixar la criatura a la guarde o estar-te a casa cuidant-la, sinó fer el que vols. I vivim en un món on la majoria de famílies no tenen aquesta elecció. Les dones de la generació anterior, tampoc la van tenir.

Salut i sort,
Ivan.

Some Loud Thunder

Un dels àlbums que més em van agradar l'any passat va ser el debut dels Clap Your Hands Say Yeah. Ens acaba d'arribar el seu segon treball.

I aquest CD es comenta molt ràpid, ja que respon als mateixos postulats estilístics que l'anterior però és molt més irregular i no tant brillant. No crec que hagi estat un pas enrera; més aviat em fa l'efecte que han aprofitat algunes cançons que havien descartat per la seva primera entrega i n'han afegit unes quantes de bones que són les que aguanten el nivell de qualitat, però cap que mereixi especialment la pena. Potser la que més m'ha agradat és la hipnòtica Goodbye To Mother and the Cove.

L'enregistrament ha buscat l'autenticitat i la frescura. En moltes estones ho han aconseguit amb la seva música fresca i alegre, en altres no se n'han sortit al fer servir un so Lo-Fi decididament deficient (Some Loud Thunder). Si al seu primer àlbum la referència bàsica eren els Talking Heads (ara que estan de moda les tornades de bandes de fa 30 anys, a veure si David Byrne els resucita!), aquí s'incorporen també influències de The Cure (Satan Said Dance) i Moby (Love Song No. 7). La instrumental Upon Encountering The Crippled Elephant (per cert, els noms de les cançons són impagables) és també interessant.

No és un mal àlbum però si que deceb les elevades expectatives que havien generat. El que si em queda és un gran desig de veure'ls en directe, perquè la cosa promet.

Salut i sort,
Ivan.

Clap Your Hands Say Yeah
Some Loud Thunder
Wichita, 2007

Karneval: videos

Ja feia dies que no us castigava amb records del Karneval. Res, a patir una mica, que els capellans diuen que patir et porta al cel.

Aquest que heu vist és l'ambient a la festa del centre cultural, aquella que es va cel·lebrar la tarda i nit de Dijous Gras i de la que ja havieu vist alguna foto. Ara veureu una petitíssima mostra de com són els grups que toquen les cançons típiques de Carnestoltes:

Ara venen dos videos que en realitat són un, però es veu que la càmera té un límit de llargada pel video enregistrat i ho parteix en dos. És la mena de coses que fas a una festa quan la música degenera una mica i la cervesa comença a fer efecte. Primer, la baixada triomfal per les escales:

I després, la discussió de la jugada. Fixeu-vos que la Yolanda els està ensenyant un altre video on se'ls veu des del darrera, o sigui que no us queixeu que publico massa coses, que ja veieu que tinc més armament.

Finalment, l'ambient a la plaça diumenge al matí. De tot això ja us en vaig parlar i per tant no poso més explicacions.

Salut i sort,
Ivan.

Salaris lleugers

Dilluns El País va publicar un article sobre un tema del que jo porto temps parlant, la moderació salarial. Naturalment, no em penso donar ínfules d'entés en Economia, però fa goig veure escrit a un diari el mateix que tu opines.

Bàsicament, el que diu gent com el comisari de Assumptes Econòmics i Monetaris, Joaquín Almunia y el ministre de Finances alemany, el socialdemócrata Peer Steinbrück, és que la majoria de la població té ara menys ingresos reals. Que els sous porten molts anys pujant menys que els preus. Que si els sous pugessin (moderadament, és clar) no hauria motius per a un augment de la inflació. I que, si els sous no pugen, ens podem trobar amb dues conseqüències negatives.

La primera, que els ingresos dels estats per impostos sobre els salaris, que ajuden de manera important a pagar sanitats públiques i subsidis d'atur, poden notar-ho. La segona, que també ho acabarà notant i molt la demanda interna: la gent deixarà de comprar productes i contractar serveis a les empreses. I l'Economia patirà el que diuen una recessió.

Sembla que els americans també estan amoïnats pel tema.

Els empresaris, naturalment, defensen que per a competir amb els asiàtics els cal poder oferir salaris baixos. També demanen mà d'obra ben qualificada, què és cara de produir, i no veig que aclarin de cap mena aquesta contradicció entre la seva demanda de personal i l'oferta de treball que fan. I entenc perfectament que qualsevol empresari vulgui disminuir costos i riscs.

Com que jo d'Economia no n'entenc, em demano coses més simples. Si un enginyer indi o xinès cobra només una quarta part del sou que es paga a Barcelona, això vol dir que per a ser competitius els enginyers barcelonins han de retallar-se el sou un 75%? Com és que el preu de la mà d'obra té tanta influència en mercats on la producció (automòbil, electrònica, farmàcia) està molt automatitzada? I si a Àsia fan servir mà d'obra quan aquí fem servir màquines, les empreses europees fan servir la tecnologia (informàtica, industrial, etc.) disponible de manera eficaç? I fan servir els mètodes de gestió que ensenyen a les escoles de negoci per a tenir èxit de manera sostinguda?

Salut i sort,
Ivan.

Message in a Bottle

L'altre dia, al sortir de dinar i anar a creuar el semàfor vaig sentir la música que sortia d'una furgoneta que s'hi esperava.

Just a castaway
An island lost at sea
Another lonely day
With no one here but me
More loneliness
Than any man could bear
Rescue me before I fall into despair.

Com sempre que escolto aquesta cançó l'humor em va canviar a millor, vaig seguir el ritme, vaig recordar aquella época i aquell concert que The Police van donar al Fabra i Puig quan jo encara no anava a concerts i al que van anar els U2 de teloners. Al cap de dos minuts, al creuar el següent carrer, la música sortia d'un altre cotxe, aquest aparcat sobre la vorera:

Walked out this morning
Don't believe what I saw
A hundred billion bottles
Washed up on the shore
Seems I'm not alone at being alone
A hundred billion casatways
Looking for a home.

La lletra complerta de la cançó, la podeu trobar aquí i a un munt de llocs a internet. I a YouTube podeu trobar un munt de videos tant de The Police com d'aficionats interpretant aquest tema i d'altres d'una de les bandes més celebrades del rock i el pop.

Love can mend your life
But love can break your heart

Gran veritat.

I fins aquí, un article que tenia preparat de feia dies. Però és que avui El Periódico m'ha avisat que he d'anar amb compte a l'hora de planificar el proper viatge. També ho diuen La Vanguardia i El País.

Després de moltíssims anys, d'aquí poc The Police tornaran a tocar junts, segurament gràcies a les pregàries de molts fans i els precs i els diners d'alguns promotors. La web oficial de de la gira va donant les darreres novetats sobre els concerts que inclourà la gira mundial i avui ha publicat les primeres dates europees: tocaran a Barcelona, concretament a l'Estadi Olímpic (fixeu-vos quin poc èxit ha tingut anomenar-lo oficialment Lluís Companys) el proper 27 de setembre. Encara no se sap on comprar les entrades ni quant ens clavaran.

Per cert, que a la meva dona The Police mai no li han agradat massa, o sigui que si algú no sap amb qui anar al concert ...

Salut i sort,
Ivan.