Nostàlgia

Treballar amb gent més jove que tu et porta a reviure altres èpoques de la teva vida.

Estàs al mateix despatx i no pots evitar escoltar les seves converses. I la veritat és que la sensació de dejà vu és molt agradable, exactament igual que els records que et porta i la gent que recordes. I de seguida passes a enyorar el que aleshores tenies però que has perdut, sense valorar que ho has perdut perquè has guanyat altres coses de les que llavors no gaudies. Però després ve algun comentari com el següent

Tenim una conya amb la churri del germà de la Mònica: Resulta que la noia està ben atribuïda i clar, resulta difícil treure-li la vista de sobre. Vull dir treure-li d'allà sobre. (...) No, jo no. Bé, al començament no, però clar, després, en sents tant a parlar que hi mires i és difícil no seguir.

i te'n rius, no només pel comentari en si, també perquè t'adones que afortunadament el temps ha passat i has crescut i els amics també i, afortunadament, que la noia que passa pel davant teu tingui un aspecte o un altre, ha deixat de ser important.

De les converses que tenen els que renegocien hipoteques, o es queixen que el nen de quatre anys no menja, o que sospiten que la nena de quinze anys ja demana quan deixaran lliure la casa el cap de setmana, ja parlaré un altre dia.

Salut i sort, Ivan.

Què és un bon retrat?

a nice idea
Originally uploaded by _sibi.

Per lògica, una bona fotografia que és un retrat.

D'aquesta imatge que avui han penjat a flickr m'agraden el joc d'ombres i la calidesa que donen els colors. No sé si el color de la paret que hi ha al darrera l'han editat amb el photoshop, però el cert és que fa joc amb la pell de la noia.

Però el que més m'agrada de la foto és que em fa imaginar-me com és ella, què està pensant, a que dedica el temps lliure ...

Les fotos són com els llibres: els millors són els que continues llegint un cop ja els has acabat.

Salut i sort,
Ivan.

De tornada

Ja som aquí, podriem dir.

La darrera nit vam sopar a Eterna Cadencia, el cafè-llibreria que ja havia comentat. Un altre cop vam encertar perquè tant el lloc com el menjar eren sensacionals. Només us diré que el postre que em vaig crospir (no completament: van haver incursions d'algú que deia que no volia menjar més) es deia Muerte por Chocolate. Pecaminós, us ho asseguro. El vol de tornada ha tingut la seva miga: Air Madrid ha fet servir un Airbus 310, sensiblement més petit que el Boeing 737 que normalment utilitza per aquesta ruta. Això ha provocat no només l'overbooking que us podeu imaginar, sinó també l'haver de realitzar una escala a Fortaleza (Brasil) per a carregar combustible. Resultat: hem arribat una hora més tard. Però hem arribat bé. Contents, feliçment insatisfets (en volem més), amb més llibres, més CDs, més roba, més kilos, més càrrecs a la VISA, un munt de fotos per revelar, i ja pensant en com encarar el següent viatge, que aquest cop no ens treurà de la Península. Salut i sort, Ivan.

Darreres passejades per Buenos Aires

Avui és un dia de tardor, o millor dit de tempesta d'estiu, a Buenos Aires.

 

La pluja ens ha impedit gaudir més tranquil·lament al Caminito, el punt més turístic de Buenos Aires, en ple barri de Boca, just a la vora de la Bombonera, l'estadi de Boca Juniors. Resulta curiós i gratificant veure com de la desgràcia (ser tant pobres que només podien fer-se barraques) ha aparegut la riquesa. Els quatre carrers que formen aquest punt estan atapeïts de bars, restaurants, botigues de souvenirs i llocs on s'ofereixen espectacles de tango per a turistes.

 

Com que el Caminito és on és, Maradona és omnipresent. El Papa será alemán, pero Dios es Argentino. O Algún día tus hijos te preguntarán quien fue Diego. Dubto que a Brasil presumeixin tant de Pelé.

 

Hem aprofitat la pluja per a fer el primer viatge en colectivo, concretament en el 152, que té una ruta llarguíssima, està pintat (el bus) de blau, vermell i blanc i, a força d'anar-lo trobant allà on anàvem, havia esdevingut una mena de coneixença nostra.

 

El dia ens ha valgut de moment per voltar per Palermo, tornar al Malasartes i visitar un parell de llibreries del barri. La Prometeo comparteix local amb una botiga de discos, Miles. I la Eterna Cadencia té a l'interior un cafè restaurant molt elegant. Els preus dels CDs i els llibres són igual que en euros, només que en pesos: El número es manté, però com que la divisa és tres cops més barata ... vaja, que no espereu gaires regals, que m'he quedat escurat.

 

Un detall a comentar, crec que no ho havia fet, és que a Buenos Aires la distinció entre bar i restaurant és mínima. A qualsevol lloc on serveixen un aigua i un cafè pots demanar també quelcom per menjar; i la majoria de restaurants són oberts durant tot el dia, per poder captar els clients que només volen una cervesa.

 

I ara, relax, maleta, i demà volem de tornada a l'emocionant rutina barcelonina.

 

Salut i sort,

Ivan.

 

Cafès i museus

Ahir vam començar (gairebé el darrer dia!) a veure museus. Visitar una ciutat no és empollar la ruta de museus i monuments, crec jo, sinó paterjar-la i provar d'ensumar la seva flaire.

 

La qüestió és que vam decidir anar a veure el diminut però molt interessant Museo de la Inmigración, que t'explica com es canalitzava l'arribada d'una munió de gent a un país que tenia molt poca població i per tant molt poca capacitat de generar prou capacitat econòmica per rebre la gent ... que venia perquè creia que aquí podria treballar, perquè havia moltes més oportunitats que als seus llocs d'origen. Us sóna, oi?

 

El museu està situat a l'antic Hotel de Inmigrantes, el lloc on els donaven llit i menjar tres cops al dia durant un periode de temps fins que ells puguessin buscar-se el seu propi cau i trobar feina. Mostra fotografies i objectes de l'època, i també històries personals commovedores i reveladores de les condicions de vida, tant a l'Argentina com a França i Espanya (per exemple) ara fa cent anys.

 

El museu també té un servei per a consultar les dades d'immigració dels teus avantpassats, però quan nosaltres erem allà només havia un xicot jugant a un joc d'estratègia (crec que el Rise of Nations, quina enveja!).

 

Després vam tornar a San Telmo. Crec que encara m'agrada més que Palermo. Aquest cop vam fer un mos a un dels cafès més típics, el Dorrego, situat a la cantonada del mateix nom. És el que se'n diu un cafè antic: ampolles que ja eren velles fa cent anys, ventiladors al sostre i a la barra, fotos de Marilyn i Gardel, totes les taules i tota la barra gravades amb les inscripcions que han deixat generacions de clients sobre la seva fusta. Només hi ha una foto en color, i ves a saber de quan és. Hi ha (gran novetat) un cambrer jove, però també vestit impecablement i amb llacet al coll.

 

El segon museu del dia va ser el Histórico Nacional, on vam veure retrats de Dorrego, Sampietro, Mitre, San Martín (impressionant la seva tomba a la catedral, crec que no us ho havia dit), Rosas i vam poder aprendre una miqueta de la història del país. Està molt ben montat, mostrant decoracions i objectes d'època i posant els personatges en context. El que si està ficat amb calçador és la petita habitació on es recorda el conflicte amb els anglesos per Malvinas. És una habitació que està entaforada enmig de la cronologia del segle XIX, i canta especialment quan la resta de l'exposició acaba amb el primer mandat de Perón, anys 40 del segle XX. Per cert, l'entrada a aquests museus és gratuïta, tot i que s'agraeix una aportació voluntària al seu manteniment.

 

El següent cafè va ser l'Hipopótamo. Ja l'haviem vist, però com que veiem que estava a punt de començar a ploure vam decidir deixar per avui la visita a Boca i anar a prendre alguna cosa. Aquest cafè està a la cantonada dels carrers Defensa i Brasil, just enfront de la Plaza de Ledesma, on hi ha el museu del que us acabo de parlar. És un cafè molt agradable, més acollidor que el seu veí, el Bar Británico. Ombrívol, gràcies a les làmpares de llum groguenca situades lluny del sostre, decorat amb publicitat antiga, fotos i pòsters amb més de 30 estius al darrera, pans per servir a una còmoda de fusta i vidre, les olives en pots de vidre sobre la barra. Crec que el meu favorit.

 

Us podem confirmar que a Buenos Aires, un submarino és un got de llet molt calenta on esfonses una barreta de xocolata que es defà allà dins. Això és una diferència amb el Líban, on a submarine és un entrepà i amb Barcelona, on si no recordo malament fa molts anys era una gerra de cervesa amb un xupito de vodka.

 

Passejant, encara vam tenir temps de visitar El Ideal. Està a una cuadra de Corrientes, molt cèntric i tothom el coneix. A la planta baixa hi ha el cafè restaurant, escenari perfecte per a qualsevol film que busqui una ambientació de cafè elegant d'època. A la primera planta, hi ha el saló de ball. Ball, vol dir tango. I tango, al Ideal, vol dir un ball senyor, no les exhibicions per turistes. Un plaer per la vista.

 

La nit ens va portar a sopar al costat de casa, perquè des de mitja tarda d'ahir fins ara (quarts de 10 del matí, divendres) no ha deixat de ploure. Creiem que el restaurant es diu La Heladera. Si ja haviem esgotat els adjectius amb el Drugstore de Colonia, o el Bella Italia, aquí ja no sé com dir-ho. Excel·lent.

 

El menjar boníssim (no em feu escriure els plats, perquè eren en francès o molt llargs) i el vi (xilè?) també molt bo. El local és l'antiga cuina d'una casa que devia d'haver allà mateix, una planta baixa al carrer Ciudad de la Paz, abans d'arribar al pont Jorge Newberry. Té una d'aquelles neveres antigues, de fusta i amb quatre portes; un moble de cuina verd enciam que no saps si és conservat dels anys 40-50 o un model a escala real de les cuines de joguina de tantes nene; naturalment, totes les parets estan enrajolades de blanc; la majoria de copes i de cadires són diferents l'una de l'altra (són les restes de l'àvia!), les parets exposen ampolles de licors antics i de sifons ... genial. I el servei és ràpid!

 

Abans de baixar a esmorzar, deixeu-me que comenti que dies enrera vam veure un thriller aprecialble. La pel·lícula es diu en versió original Derailed, aquí traduïda com Descarrilados, amb la Jennifer Aniston i el Clive Owen. Ens va agradar molt, la crítica queda pendent.

 

Salut i sort,

Ivan.

 

 

El segon dia d'Uruguai

Com que fa temps que no podia connectar-me, ara ja hi ha unes quantes coses acumulades.

 

Cronològicament, el primer és Colonia, aquell poble a la vora nord del Río de la Plata del que ja us vaig parlar. Un dels seus encants és que està regat de cotxes antics aparcats al carrer. Alguns encara funcionen, o en fan la impressió, mentre que d'altres els utilitzen com a part de la decoració de l'indret. La Yolanda ha fet una foto d'un que fa de maceta. Al seu costat n'havia un altre que era una de les taules del restaurant Drugstore i tombant la cantonada trobaves el tercer, on estava instal·lat l'equip musical del mateix restaurant, per amenitzar la seva terrassa.

 

El Drugstore no té res a veure amb el local homònim que havia al Passeig de Gràcia i on molts vam acabar alguna nit buscant un cafè o un entrepà amb que anar a dormir d'una manera una mica més decent que la que portàvem fins aquell moment. És un restaurant de cuina eclèctica i imaginativa, igual que la seva decoració. Que la pàgina de la carta dedicada als plats vegetarians te la presenti un porquet somrient vestit amb smoking i amb un monocle ja et porta una idea del seu esperit. Les parets estan totes pintades de colors purs i vivíssims (blau, vermell, groc) però no destaquen gaire perquè estan atapeïdes de cuadres i posters: pop-art, realista, poster cinematogràfic, art deco ... només faltaven una fotografia de Frida Kahlo (li hagués encantat el lloc) i un retaule de Piero della Francesca. La cuina (què és el que compta) està a l'alçada: hi ha per triar i tot el que vam escollir estava boníssim.

 

El camí cap a Montevideo la vam cobrir en autobús. Tres hores que van passar ràpidament gràcies a la becaina que ens vam pegar, o sigui que us puc explicar poc de la ruta, que mentre la vaig anar veient oferia camps de pastura on m'imagino que ramats de vedelles engreixen gustosament.

 

Montevideo és una ciutat baixa i mandrosa. Hi ha pocs gratacels, la majoria són edificis baixos i ocupa una enorme extensió, no comparable a la immensa Buenos Aires pero diria que semblant a la de Barcelona, quant té només 1.3 milions d'habitants.

 

Als carrers veus molta activitat, però a un ritme molt tranquil. La major part del dia vam estar passejant, per la principal avinguda comercial i també per la Ciudad Vieja. Res destacable. Alguns edificis macos, però res que trobessim pintoresc o especial. Per a que us feu càrrec, no vam fer cap foto. Això si, la vista sobre el port i la ciutat des del restaurant Arcadia (a l'àtic del gratacels que ocupa l'Hotel Radisson) és espectacular.

 

Això si: els preus eren encara més baixos que a Argentina. Però com que nosaltres no voliem canviar un altre cop moneda, no vam comprar res.

 

Salut i sort,

Ivan.

 

Colonia

La mateixa empresa que et porta d'Algeciras a Ceuta ens ha portat de Buenos Aires a Colonia, un poblet turístic de la costa uruguaiana.

 

El Buquebus es un ferry com el que creua el Canal de la Manega, però una mica mes petit. Ens ha portat tranquil·lament a través del Rio de la Plata, que es de color amarronat, suposo que degut a que el llit marí és de sorra. El color marronós ja ens va sobtar a Buenos Aires, però és impressionant veure'l enmig del mar, com aquí. A la vora d'un riu i enmig del mar, alhora? És clar, és un riu de dimensions americanes.

 

Colonia és ben maco. Tranquilíssim. Hem tingut molta sort i el nivell de turistes (aquí deu ser final de temporada) és molt baix. Cases pintades de colors vius, moltes botigues d'artesania, de pell, de regals i souvenirs, i moltíssims bars i restaurants. El casc antic és patrimoni mundial segons la UNESCO. No crec que sigui un lloc excepcional, però si encantador.

 

I hem fet el primer tast d'un restaurant uruguaià. Igual que a l'Argentina: teca bona, decoració molt maca, servei molt amable i mooooolt lent. Benvinguts a l'Amèrica Llatina.

 

Salut i sort,

Ivan.

 

Buenos Aires, ciutat culta

No és només la quantitat de cinemes, teatres, centres cuturals i llibreries que hi ha a la ciutat. És la sevariquesa lingüística la que em porta a parlar de la cultura de Buenos Aires. I això que jo no en sé res del rioplatense, variant de l'argentí pròpia de BB.AA.

 

Els mitjans de locomoció són propis. No parlen de coches, sinó d'autos; Al nostre metro, li diuen subte, de subterráneo; i el bus, és el colectivo. Però, ells coneixen també el castellà i t'entenen quan el parles.

 

La roba també té el seu lèxic: Yolanda s'ha comprat un parell de polleras (faldilles), jo estic vestint cada dia una remera (samarreta amb màniga curta) i ella, de vegades, una musculosa (samarreta amb tirants)

 

Ja és molt conegut el tema que aquí no pots dir coger per voler dir agarrar. Però el definitori dels verbs és la seva conjugació, com ens ensenya la publicitat del metro. La Farmacia Danesa és para cuando querés un descuento. El Instituto Superior de Estudios Judaicos et proposa: Aprendé, viví y sentí tu judaísmo.

 

I hi ha molts més exemples, [ampliaré el post, però ara hi ha pressa] que no fan que el porteño perdi la seva reconeguda modèstia (no sólo soy perfecto, también soy argentino, deia la samarreta): ells no van pel món dient que parlen un idioma diferent, no es treuen de la màniga una gramàtica i una ortografia inventades i no posen a cap llei l' idioma argentino. La modèstia combinada amb el coneixement, és cultura.

 

De moment no tinc notícia de cap vol directe entre Buenos Aires i València.

 

Salut i sort,

Ivan.

 

Dilluns tranquil

Ahir dilluns va ser un altre dia calurosíssim. La principal visita del dia va ser a un decebedor Jardín Japonés, no massa ben cuidat i que tenia l'estany en obres de manteniment. Vam aprofitar la resta del dia per a passejar per la ciutat i fer alguns tràmits pendents.

 

El més destacat va ser el dinar que ens vam crospir al restaurant Bella Italia, on un pollastre a la planxa sobre llit de carbassa a la salsa de mostassa va afegir nous matisos a l'expressió orgasme gastronòmic. Senzillament pecaminós.

 

Avui i demà serem a Uruguai. Ara (són les 7am) marxem cap a Colonia, poble costaner declarat Patrimoni de la Humanitat) i demà anirem a Montevideo.

 

Frase del dia: Força, Arsenal!

 

Salut i sort,

Ivan.

 

Els carrers de Buenos Aires

Els carrers són més amples que a Barcelona. Generalment, tenen dos carrils pels cotxes que circulen i dos més pels que aparquen a banda i banda del carrer. I les voreres són amples, deixen pas a tres o quatre persones quan no hi ha un arbre allà plantat. Perquè gairebé tots els carrers i avingudes que hem patejat tenen arbres a ambdues voreres.

 

Les avingudes són molt més amples. No totes tenen la mida de la 9 de julio, que no pots creuar en un sol semàfor i que té dues rambles ajardinades pels vianants, però la majoria són, per entendre'ns, com el carrer Aragó de Barcelona. El normal és que els carrers siguin d'un sol sentit de circulació, i les avingudes siguin de doble sentit.

 

No hi ha massa parcs, però els que hi ha són immensos. Encara tenim pendent anar al Jardín Japonés, però la sensació de verd continu que et donen els arbres, especialment als barris una mica més arreglats, com Belgrano i Recoleta, fa molt.

 

La neteja de les vies, és parcial, com a casa nostra. Heu de tenir en compte que no només viuen moltes persones a Buenos Aires, sinó que també viuen tots els gossos que els fan de mascota, i són un exèrcit. Les caques canines són, per tant, un perill tant familiar aquí com a la vora del Mediterrani.

 

Ara que comento això dels gossos, us he de dir que un ofici que hem descobert aquí és el de passejador de gossos. Vas passejant per l'avinguda Cabildo (per dir-ne una) i et trobes un senyor o una noia amb quatre, sis o fins i tot vuit animalons més o menys animats al seu voltant. El més espectacular és veure com retorna un d'ells: ha de deixar els altres lligats a un arbre o farola i, com se senten abandonats, comencen a bordar tots alhora.

 

Els colectivos són el punt que més m'ajuda a distingir que sóc a una altra ciutat. Recordeu com eren els autobusos de Barcelona als anys 70, abans que els pintessin tots de vermell? Doncs així mateix. La majoria pintats amb anuncis publicitaris, d'altres amb franges de colors vistosos; tots, sorollosos.

 

I la gent? La gent és com la que et pots creuar a Barcelona, Roma o Andorra, però d'això ja escriuré una altra estona.

 

Salut i sort,

Ivan.

 

Eureka!

El volíem veure, però no sabíem com trobar-lo, a una ciutat tant gran com Buenos Aires.

 

Ens havien dit que hi era, però jo no ho tenia tant clar, creia que era un personatge més d'una pel·lícula, i a més d'una que no era del meu gust. Però ens vam posar a buscar-lo. Al principi, sense sort. Ni el veiem, ni trobàvem pistes d'ell, ni ningú ens sabia orientar. Vàrem cercar, vam investigar. Res de res.

 

Aleshores va ser quan vam tornar a trobar El Fotògraf, que ens va dir que no el coneixia però que li sonava, i a més, que potser podia ser al barri. Ens vam conjurar: l'havíem de veure. I vam tornar a mirar, i vam trobar (com és que no l'havíem vist abans?) la pista bona. Vam anar de seguida.

 

De seguida, i gairebé corrent, i això és dir molt quan són les tres de la tarda i fa un sol de justícia, més de 32º a l'ombra. Caminant pel carrer d'Estats Units, just quan passava per davant de la botiga d'antiguitats, aquella amb un pati interior tant gran, amb arbres i tot a dins, vam creure que el veiem. Vam accelerar el pas (que no s'escapés!), i just quan vam arribar a la cantonada amb Balcarce, allà hi era. Per fi.

 

El Bar Sur no és un bar com tal, és un local on es representen espectacles de tango per a turistes. Pertany tant a l'associació de cafés con encanto com a la del Centro cultural del tango , i ofereixen per 135 pesos el que ells anomenen cocktail: sopar complert, begudes, copes i espectacle de tango. I si el voleu veure quan aneu a Buenos Aires, ara ja sabeu que és al barri de San Telmo .

 

Com que l'hem trobat tancat, no podem dir si l'interior té gaire relació amb les fotos (kitsch d'apariència cara, com correspon al turisme organitzat amb aspiracions d'elegància) que hi ha a l'aparador, però el que si que us asseguro és que la cantonada és exactament (bé, amb colors) a la que surt a Happy Together, de Wong Kar Wai.

 

Salut i sort,

Ivan.

PD: dedicat a Nunuki, admiradora de Wong Kar Wai i cunyada estimada.

 

San Telmo, segona part

Nosaltres pensàvem que havíem visitat la Feria de San Telmo, però avui que hem repetit hem pogut veure que només havíem vist la tercera part. I el que ens hem perdut, segurament, és igual de gran. Avui hem pogut visitar moltes més botigues i paradetes, i també alguns cafès destacables. Una de les paradetes era la del Fotògraf, un noi d'edat intermitja, barba castrista i ulleres anys 70, amb el qual vam estar conversant ahir a Recoleta i avui l'hem tornat a trobar. Fa unes fotos molt interessants en blanc i negre, i com que és un fanàtic dels cafès i ha estat vivint a Espanya, la xerrada ha estat molt bé. Un dels cafès més coneguts és Dorrego, situat a la cantonada del carrer Defensa amb amb la plaça Dorrego (que penso que era un general; ja miraré). Avui no es pot anar, està completament ple de gent, tant els habituals com els turistes. Nosaltres, seguint la suggerència del Fotògraf, hem anat a menjar alguna cosa al Bar El Federal, al carrer Carlos Calvo entre Perú i Bolívar. Tot un encert: el regust antic del local, fusta per tot arreu, les fotografies de fa més de cinquanta anys, la publicitat d'època, i la primera barra baixa que veig. L'alçada de la barra del bar és la mateixa que la de les taules. Els cambrers que hi ha al darrera caminen per un passadís que està enfonsat, o sigui que els mires des de dalt. L'efecte estètic és curiós. És aquí que hem tastat dos excel·lents (en la meva opinió; aquí hi ha polèmica) formatges argentins: el suau fontina, una mena de gruyère, i el més fort sardo, acompanyats amb pa amb molta molla, aigua i cervesa Chopp, a pressió. Hem marxat a la carrera, quan dos senyors disfressats de mafiosos i que havien estat companys d'escola de Matusalén i un jove armat d'una guitarra començaven a demostrar que a palique i shows de tango ningú no guanya l'equip local. El Bar Británico, a la cantonada de Defensa amb la Plaza Lezama, és una cafeteria ancienne, amb mobiliari que potser té cent anys, les finestres ben obertes (estem a més de 32ºC) i alguna fins i tot trencada, i uns lavabos més bruts que els d'una estació abandonada de RENFE. Imagineu una versió cutre del Glaciar, o multipliqueu per tres un dels bars del carrer del Carme. Té un encant innegable. Just enfront, el Bar Hipopótamo, que el 2009 serà centenari, fa també molt bona pinta. Enmig, hem perdut el compte de les botigues d'artesania, roba, andròmines, antiguitats i objectes de regal a les que hem entrat. Algú s'ha comprat unes Rayban supermegafashiontotal. El dia també ha donat per una petita incursió al barri de Boca. Hem anat a veure l'ambient (sensacional, increïble) que es vivia a la vora de la Bombonera just abans que comencés el clàssic entre l'equip local i el San Lorenzo de Almagro. Ja en parlaré en un altre moment. I per ara, res més. Us comento l'actualitat portenya en el tema concerts, abans de deixar-vos descansar: Luís Aguilé triomfa amb el seu darrer espectacle, però no tant com Isabel Pantoja , que s'ha vist obligada a afegir dos concerts addicionals als dos que ja ha donat amb tot el teatre venut. Joaquín Sabina ha provocat cues interminables i que molts adolescents dormissin dues nits seguides al carrer per aconseguir entrades ( boletos) pels seus propers concerts. Però com a tot arreu, els que manen al mercat són músics anglosaxons. Els Stones oferiran dos concerts (21 i 23 de febrer) a l'estadi de River, el mateix escenari que faran servir els U2 per a dos actuacions més la primera setmana de març. No li expliqueu al jardiner de Can Barça o li pot donar un atac al cor. Salut i sort, Ivan.

Recoleta i Retiro

(Estic escrivint amb teclat sense accents; ja veurem com sortirà això, perdoneu l'ortografia). Ara mateix estem passejant (per segon cop, senyal que ens agrada) pel barri de San Telmo , visitant la seva Feria. Però el que toca ara és parlar del passeig d'ahir. Vam visitar la Feria que s'organitza al davant del cementiri de Recoleta. Els que heu estat al mercadillo que s'organitza a la Rambla de Santa Mònica, ja sabeu de què us parlo. Com que estem a Buenos Aires, heu de multiplicar la mida per quatre o cinc. L'ambient és molt maco, i un dissabte assolellat com ahir era un goig passejar-hi. L'horari comercial argentí és ampli; dissabtes sembla que no tanquen al migdia. Vam aprofitar per anar passejant fins el barri de Retiro, recorrent l'avinguda Santa Fe, plena de comerços i on vaig aprofitar per tallar-me els cabells a un establiment de Llongueras, pel mateix preu que em costa anar a una pelu de barri a L'Hospitalet. Els preus que trobes als comerços si que són més baixos que a casa nostra, però tampoc no tant tirats. A l'arribar a Retiro vam aturar-nos a dinar al Dadá, un bar i restaurant on de dia sona el jazz i hi ha un ambient de tertúlia tranquil·la molt agradable, amb un aire fashion-cultural (molts anuncis de grups de teatre i exposicions) i amb llum molt moderada, massa moderada pels carrets ASA 200. La gran atracció turística del barri de Retiro és sense dubte el Monumento ex-Torre de los Ingleses, situat a la Plaza Fuerza Aérea Argentina (abans, Plaza de los Ingleses), on també hi ha el monument als caiguts a la Guerra de Malvinas (també anomenades Falkland, però no aquí). La torre és molt maca, un mig camí entre el Big Ben i les Clock Tower que tant abunden a les ciutats de la Índia. L'estació de tren de Retiro, allà mateix, té una parada de subte i així vam tornar còmodament al Caserón (a veure si puc escriure sobre la nostra casa a BB.AA.). El sopar (avui fa set anys i un dia) vam fer-lo a Radio Palermo. A la seu de l'emissora han obert un bar-restaurant chachi-fashion on pots petar la xerrada, beure un munt de Quilmes i fer un cop d'ull a com es fa la ràdio en directe. Com que vam escoltar seguides dues cançons dels Beatles, vaig patir que no s'hagués mort en Paul McCartney, però ja he vist que ni El Periódico ni El País han dit res. I us deixo, que anem a seguir passejant. Però queden moltes coses pendents de les que espero poder escriure aviat: el Caserón Porteño, els carrers de Buenos Aires, l'idioma argentí i les habituals crítiques literàries i de cinema, que amb això del viatge estan quedant de banda. De moment ja tinc acumulades El Aleph de Borges, Syriana i Good Night and Good Luck. Per la de Rayuela em queden encara 54 capítols i em temo que molta feina que m'està esperant a Barcelona. Salut i sort, Ivan.

Iguazú: el costat brasiler

Per a visitar el costat brasiler, el que cal és fer un llarg viatge en autocar. Llarg perquè les inevitables aturades a la frontera (tràmits i la inevitable botiga) se't fan eterns.

 

Del costat brasiler només hi ha uns 600 metres de cascades (més de dos mil de l'argentí) però estàs mirant la majoria de cascades des del davant, i és quan pots aprofitar per a fer moltes postals. Si no ets l' Ivan, que no porta més que un carret a la seva càmara. Si portes una digital o 20 kg de carrets, aleshores pots fer tantes fotos precioses com vulguis i presumir de bon fotògraf: és impossible que et surtin malament.

 

Em puc allargar, però val més la pena que busqueu alguna foto xula a internet, o millor un video.

 

Anècdota del canvi de divises. L'entrada al parc natural costa 20 reales. El canvi de pagar-ho en dolars (o euros) te'l tornen amb reales. Ens van tornar 1.5 reales, insuficients per a poder pagar cap article dels que es venen entre el parc i la frontera. Tenim 1.5 reales, que al canvi són uns 50 cèntims d'euro.

 

I l'Agència Caracol no va fer bo el seu nom i ens va portar puntualment a l'aeroport. No van fer falta ni presses ni nervis.

 

Salut i sort,

Ivan.

 

Iguazú: el costat argentí

Tal com han fet la divisió, Argentina s'ha quedat les cascades i Brasil les vistes.

 

Això vol dir que quan fas la visita pel cantó argentí, camines molt més i veus les cascades molt de prop, però les fotos no són de postal. Ho compensa el fet que l'entorn és totalment espectacular: el bosc, el riu, els tucans, els coatís ... preciós. I tots els tòpics que vulgueu afegir.

 

Nosaltres vam contractar una excursió anomenada La Gran Aventura, en la qual et donen una volta en camió descapotat pel bosc (molt maco) i una volta en zodiac pel riu, que inclou dutxa a un parell de cascades. Quan vull dir dutxa vull dir La Madre de todas las Duchas. Primer la zodiac s'acosta prou com per que tot l'esprai d'aigua que va sortint d'allà sota et deixi ben xop. Has de tancar els ulls perquè una miríada de petites gotes d'aigua no paren de punxar-te'ls.

 

Surts molt refrescat (tèrmicament) descansat (físicament) i renovat (espiritualment). Però el capità de la zodiac no n'ha tingut prou. La segona incursió sota la cascada et porta a que et caigui aigua directament a sobre, si bé et ve frontalment (m'imagino que és la que rebota a les roques) i no de dalt (de tanta que cau i amb tanta força podria fer bolcar l'embarcació). Si m'hagués llençat a una piscina no hagués pogut acabar més xop. Divertidíssim.

 

Vam fer ... moltíssimes fotografies. Ja us castigarem.

Salut i sort,

Ivan.

 

Iguazú: el viatge

La visita bàsica a Iguazú dura tres dies: anar-hi, fer la visita pel costat argentí, i fer-la pel costat brasiler.

 

El primer dia el gastes en viatjar des de Buenos Aires, en avió. Nosaltres només vam poder trovar seients en un vol que sortia al migdia, o sigui que aprofitar el matí a BsAs, res; i aprofitar-lo allà ... doncs resulta que si. Com que anàvem amb poc temps vam decidir d'anar amb una agència, per agilitzar els desplaçaments. Bàsicament, que després de fer la visita al costat del Brasil et porten ells mateixos a l'aeroport per a que no perdis el teu vol.

 

Total, que dimecres quan vam arrivar encara vam ser a temps de fer una excursió en vaixell pel riu. De fet, pels rius, ja que navegues tant pel Paraná com pel Iguazú. La publicitat turística local posa l'èmfasi en que és l'únic lloc de món on dos rius separen tres països.

 

El tercer país és el Paraguai. A uns 20 minuts de navegació pel Paraná vam arrivar a la vora d'una aldea (que no vam veure) d'indígenes guaranís. Es tracta d'una reserva d'uns 75 individus què, segons la propaganda de l'agència, gràcies al turisme poden millorar una mica les seves condicions de vida.

 

El que nosaltres vam veure va ser un conjunt de nens i nenes, que acompanyats d'uns quants vells, una guitarra, una maraca i altra percusió cantaven i ballaven per a nosaltres. Tant el seu posat com l'espectacle en si eren força tristos. (La música bé, si, però crec que no és això anar a veure com són.)

 

Durant la mitja hora que va durar la visita no vaig poder estar-me de pensar en quines opcions té aquella gent, quines opcions els han (hem) deixat i si tenen de debó llibertat per escollir. Estem preservant una cultura, una forma de vida? O estem conservant una atracció turística?

 

El paisatge que envolta el riu és de llarg el millor de l'excursió: una selva tropical impenetrable, on no distingeixes de cap manera el segon arbre del bosc. Més enllà del primer, és tot una massa verda indefinida.

 

I això va ser l'aperitiu d'Iguazú. De seguida us explico més, només un darrer advertiment: si mai aneu a veure-ho, eviteu com sigui l'hotel Libertador.

 

Salut i sort,

Ivan.

 

La tomba d'Evita

Avui està fent una calor infernal. No és ni de lluny com el que vam patir a Aqaba, però et deixa igualment aplanat i sense ganes de fer res.

 

Hem anat al barri de Recoleta, a visitar el famós cementiri. Oblida Montparnasse, és vulgar. I la tomba de Jim Morrison, un tros de pedra tot just ben tallada. El cementiri guais de debó és Recoleta, on a banda de la mítica Evita dormen el somni dels justos un munt de patricis argentins: presidents de la República, ministres, generals, fills de rics, antics presidents de clubs esportius i organitzacions patronals, ... és el Who Has Been Who d'Argentina. Bé, també hi ha absències destacades, com les de Gardel i Perón, però és que ells són a un altre cementiri a 20 minuts d'aquest.

 

El d'Evita és un sepulcre molt modest per l'estàndar de Recoleta. Dos metres d'alçada de marbre negre, amb un reixat que tanca la cambra interior on es guarda el sarcòfag i un munt de plaques finançades per "sus discípulas" o anònimes, però totes hagiogràfiques. Està, a més, a un carreró lateral, de menys d'un metre d'amplada, la qual cosa dificulta les aglomeracions d'admiradors i curiosos, que així mateix s'apleguen a escoltar el guia o llegir la seva pròpia guia de viatges. Què trist haver de morir jove per a esdevenir un mite immortal!

 

Mitomanies a banda, el cementiri és impressionant. Els rics argentins no s'han estat de res per a enterrar els seus morts. Hi ha nínxols com els de qualsevol poble, és clar, però estan arraconats i són una minoria. La majoria són panteons, de diverses mides, però que en els casos més grans arriven al conjunt escultòric de més de tres metres d'alçada o a la cripta sota la capella. El pòrtic de la capella s'assembla més a una catedral en miniatura que no a una tomba.

 

Com a tots els cementiris, la jerarquia que havia en vida es perd al traspassar. El que va ser president de la república té un panteó luxós, però no comparable a l'antic ministre de la guerra, que gaudeix d'estàtua de mida natural, naturalment d'uniforme, faltaria més. Un tal Mitre -potser el també president- és recordat per tres escultures d'estil neoclàssic, mentre que la jove filla d'una família rica que no li va poder cel·lebrar el 22è aniversari descansa a una cripta subterrania, sota un recordatori gravat a la pedra en italià.

 

Tots els cementiris evoquen històries passades, aquest et porta a imaginar-te uns ambients d'opulència colonial i post-colonial, ambients refinats (si més no en les formes) i certament benestants. El diner no et dóna la felicitat, diuen. El cert és que no et lliura de la mort, ni la teva ni la dels teus éssers estimats, però a alguns els permet el consol d'enterrar-los a lo grande.

 

Salut i sort,

Ivan.

--
Ivan Ferré
--
IvanFerre@gmail.com
http://IvanFerre.blogspot.com
 

El cafè Richmond i el Museo del Cabildo

Ara és dimarts al matí, mentre espero que la madame es dutxi per anar a esmorzar. Com que dilluns va estar força atapeït, res d'internet i ho explico avui en passat.

 

Ahir vam anar a veure Syriana, notables film sobre els tripijocs dels governs i de les grans corporacions, allò que li diuen política global. George Clooney està convincent, però continuu pensant que l'Oscar el guanyarà per Good Night and Good Luck. Ja faré la crítica quan disposi de més temps.

 

Vam passejar per tota l'avinguda Cabildos, que a una ciutat europea seria una via principal i aquí no és de les més destacades i després vam anar pel Microcentro i vam tornar també per la zona del moll. El Museo del Cabildo és potser el que més em va agradar, un edifici que em fa pinta del segle XVIII i que es conserva enmig de la ciutat, just enfront de la Casa Rosada, amb un pati encisador i parets blanques, encalades, amb les finestres amb reixat negre.

 

Vam estar visitant també centres comercials (ja veureu el meu nou jersei de la selecció escocesa de rugby) i botigues de música i llibreries. Si, han caigut llibres, uns quants. El més freaky és aquest cop un sobre el gol del siglo, aquell que Maradona va marcar en el mateix partit que la mano de Dios. La roba de pell està a un preu comparable al barceloní, encara no he trobat cap oportunitat.

 

I, no ens oblidem, vam conèixer el cafè on anava Borges, el Richmond. Només per fer una xocolata i un gelat allí, ja ha valgut la pena de venir.

 

Me'n vaig a esmorzar. Espero. Salut i sort,

Ivan.

 

 

La Feria de San Telmo

Tothom ho diu: si passes un diumenge al matí a Buenos Aires, has d'anar a San Telmo.

 

Hem aprofitat l'avinentesa per a fer servir el subte, el metro de BB.AA., que em recorda tant el de Madrid, per les estacions, ben amples, com el de Barcelona fa 20 anys, pels trens. La primera curiositat és que el mapa del subte té el fons negre, i no blanc com la majoria d'esquemes de transport d'altres ciutats.

 

Hem anat a petar al davant de la Casa Rosada, a la famosa Plaza de Mayo, d'on hem agafat el carrer Defensa i hem anat a petar a aquest simpàtic mercadillo. Descriure'l és molt fàcil, només cal anomenar Mont-Martre, Portobello Market o l'ambient que pots trobar a Els Encants, la Plaça de Sant Josep Oriol o la del Pi a Barcelona.

 

Hem fet ja les primeres compres (dues faldilles) i hem visitat alguna botiga realment encisadora, en especial una on havia antiguitats, andròmines, pòsters i estampetes de cinema i de celebritats i també un petit cafè. Hem passat pel davant d'una altra amb clara influència catalana (Monse's) i hem acabat fent un mos a un restaurant-cafè-youth hostel: el molt recomanable  Via Via.

 

Després hem continuat passejant, aquest cop a la vora dels diques, més grans que alguns rius que a Europa qualifiquem de grans i això ens ha portat al vaixell-escola Presidente Sarmiento. No crec que aquesta fragata tingui res d'especial respecte d'altres com la Elcano, però és interessant fer-hi una ullada.

 

La vora dels dics està farcida de restaurants, la majoria pizzeries i grills, què són les dues variants més populars aquí. Anim vam anar a un bon restaurant de Palermo, el Mott, on jo em vaig cruspir un ceviche de llagostins i un risotto de fruits de mar mentre la Yolanda devorava el que podia d'un salmó immens acompanyat d'arrós aromatitzat amb coco. El vi blanc argentí (o era xilè?) no estava tampoc gens malament.

 

I ara ho deixo córrer, que ja ha començat la segona part del València-Barça i anem perdent.

 

Salut i sort,

Ivan.

 

 

 

Pity The Nation

Robert Fisk va escriure un llibre fascinant sobre les guerres que van castigar el Líban durant quinze anys.

 

No sé fins a quin punt és un llibre objectiu, perquè és la única font d'informació que he tingut sobre el conflicte. No em sembla, però, que tingui un punt de vista massa esbiaixat i, si de cas, a qui jutja amb més severitat és a les potències democràtiques com Israel i els Estats Units. Quan critica -que també ho fa- Síria, la OAP i els diferents cabdills libanesos, el seu judici parteix de la base que es tracta de dictadures i ja és el que toca.

 

Aquí reb tothom. Els que més, Ariel Sharon i l'administració de Ronald Reagan.Els americans els pinta no com estúpids, però si com d'una ingenuitat molt perillosa. Pels altres i per ells mateixos, com van acabar demostrant els atemptats que van patir. A Sharon el fa responsable directe de bona part del patiment de la població civil, de tots els bàndols. El relat de com van anar episodis com les massacres de Qana i Sabra i Chatila provoquen justificada indignació, però veure el cinisme i la hipocresia de l'exercit israelià i l'aparell propagandista jueu no es queda enrera. I molts periodistes i mitjans de comunicació surten també mal parats.

 

No només parla malament d'uns. L'exercit italià, periodistes com el Juan Carlos Gumucio, i algun polític aïllat com Rafiq Hariri, mereixen comentaris elogiosos. Si Fisk acostuma a escollir un bàndol, és el dels indefensos.

 

És un llibre colpidor. Les descripcions de les massacres ja esmentades, dels efectes de bombardejos i atemptats sobre la població civil, o la narració del segrest de Terry Anderson, et fan posar la pell de gallina. Potser algun detall se'l podia haver estalviat, però la veritat només és massa dura pels que no els importa no saber-la.

 

Trobo que d'aquest llibre, a mesura que vagin passant les setmanes, tornaré a escriure més, comentant coses concretes. És dels que et fa reflexionar, que et deixa un remanent de pensaments durant força temps.

 

Ara mateix només li faig dues crítiques concretes. Hi ha un crim de guerra, perpetrat per la OAP contra soldats israelians, prop de Sidó, que no condemna amb tota la força que ho fa quan es tracta de crims perpetrats pel Tsahal o d'altres bàndols. Assassinar soldats presoners és un crim, també. El segon, molt més de perepunyetes: hi ha, a la banda final del llibre, una sèrie d'afirmacions contra l'estat d'Israel (operacions irregulars, etc.) que no van recolzades per les cites a fonts que abunden a d'altres llocs del llibre. Em demano perquè.

 

Punyetes a banda, una obra impressionant i que m'ha obert els ulls.

 

Salut i sort,

Ivan.

 

Robert Fisk

Pity The Nation: Lebanon at War

Simon and Schuster, 1990

 

(Compte: hi ha dues edicions anteriors, anomenades Pity The Nation: The Abduction of Lebanon, on no figuren els capítols de l'alliberament de Terry Anderson ni de la massacre al quarter de Nacions Unides de Qana.)

 

 

El primer passeig per Palermo

La primera passejada per Palermo ens ha deixat plegats. La combinació de calor, un bon dinar i haver passat la nit a l'avió ha cridat a la nostra amiga Becaina, que ha acudit ràpidament al rescat.

 

Ens havíem imaginat que el barri de Palermo era semblant al Born. Havíem llegit que es tractava d'un barri obrer on s'havien començat a instal·lar botigues de disseny i restaurants de moda. La gran diferència que li hem trobat amb el Born és la mida: al ser Buenos Aires molt més gran que Barcelona, les illes fashion estan molt més separades a Palermo que no al Born.

 

Això és immens. Camines i camines i els carrers s'allarguen d'allò més, amb numeracions que a Barcelona són difícils d'imaginar. Has de travessar uns quants carrers d'aspecte humil per a arribar a una cruïlla on s'apleguen tres o quatre locals interessants; i un cop els has passat, una altra vegada un tros poc interessant. L'aspecte físic és calcat del Poble Nou, amb majoria de cases baixes, els carrers amples i amb molts arbres, i no massa gent a la vista.

 

No massa gent a la vista, però això és ple estiu a la capital. L'equivalent seria el mes d'agost allà dalt ...

 

Ja hem visitat la primera botiga de roba, hem passat de llarg dues o tres de decoració i hem entrat a la primera llibreria. Llibreria amb cafeteria i botiga de música incorporada, on hem trobat CDs i DVDs d'Albert Pla, entre d'altres. Un lloc al que m'agradarà tornar-hi.

 

Seguirem informant. Salut i sort,

Ivan.

 

Ja som a Buenos Aires

Hem arribat a Buenos Aires, sense cap incidència destacable.
La primera impressió és la d'una ciutat molt gran, molt ampla, amb molt espai verd i un dissabte a les onze del matí, molt tranquila.
Molt trànsit i moltes valles publicitàries, que si Riquelme, que si mòbils, Pepsi i Coca-cola.
El Caserón Porteño és un lloc encantador. Pati interior, tranquil, ambient familiar, habitació senzilla però més que correcta. I internet de franc per a comunicar-te amb els que no són de vacances!
Seguirem informant.

Munich

Quan una pel·lícula que dura tres hores et passa volant, és que és bona. Munich és boníssima.

Spielberg ens explica dues històries lligades, la del que va passar a Munic i la del que va passar després, barrejant present i passat, realitat i ficció. Ho fa amb pols ferm, fent servir al màxim tot el ventall de recursos que hi ha a l'abast del director: la fotografia (ombrívola, amb molts contrastos, amb personalitat), la música de John Williams (sensacional), un disseny artístic impecable (com sempre a una producció Spielberg) i uns actors que tenen molt clar qui són els seus personatges. S'ha guanyat a pols la nominació a l'Oscar.

Aquest és un thriller amb missatge, i com que tothom ja es dedica a comentar la part pseudo-històrica de la història (sense anar més lluny, es va portar el 80% de la crítica que va aparèixer a La Vanguardia) jo intentaré centrar-me en l'aspecte cinematogràfic.

Tenim un thriller trepidant sense cap gran persecució i només una escena de tiros en tot el film. La intriga, l'emoció, van per altres llocs: els caps dels protagonistes. A Spielberg li interessa més retratar les relacions entre ells i com reaccionen davant dels aconteixements, que no els aconteixements en si.

Des que es va publicar The Day of the Jackal, la novel·la de Frederick Forsyth, totes aquestes trames s'han recolzat i molt en la descripció dels detalls tècnics, tant en els originals impresos com en les adaptacions al cinema. Tom Clancy abruma amb descripcions de tota mena de gadgets tecnològics d'aplicació militar i d'espionatge; John LeCarré ens ha explicat com falsificar fotografies (de les analògiques, quan era difícil) i estem acostumats a veure com l'informàtic de torn és guiat pel detectiu per a trovar la cara de l'assassí a la imatge satèlit d'una platja paradisíaca. En canvi, a Munich això només passa un cop i cap el final. El que es porta tota l'atenció és el retrat i l'evolució psicològica dels personatges.

Spielberg no fa servir cap llarga parrafada per explicar sentiments ni pensaments. Li basten seqüències molt curtes, inclús sense diàleg, per a transmetre estats d'ànim, d'opinió, actituds, maneres de ser. Veure que tant punt surt per televisió la llista de morts a l'atemptat, d'altres estan elaborant ja una altra llista, t'explica molt de com anaven les coses a Israel ja a l'any 72; Intercalar les dues famílies mirant la retransmissió del que passava a la vila olímpica, els grups de gent que s'aplegava al davant dels aparells en locals públics, et parla de gent enfrontada per la política i unida per l'angoixa; El grup de companys que s'aplega al voltant d'una taula per a menjar i xerrar junts ja et diu -amb molt poc diàleg- com són com a grup i cadascun d'ells. Propi dels grans directors.

Probablement l'elipsi més llarga del cinema. El film comença amb els membres de Setembre Negre engegant l'atemptat durant els Jocs Olímpics i pràcticament acaba amb el desenllaç de l'atemptat. Enmig, les conseqüències, enfocant clarament a la relació causa-efecte, l'un com a justificació de l'altre, en un montatge brillant. El pla final sobre el World Trade Center de Manhattan, més enllà de la polèmica, remata aquest efecte.

També a La Vanguardia, vaig llegir un article de l'Henrique Cymerman on explicava que als antics membres del Mossad, algun dels quals havia protagonitzat la història real, no els ha agradat el film. Aneu a veure-la, paga la pena.

Salut i sort,
Ivan.

Munich
Steven Spielberg
DreamWorks, 2005

Patty Waters Sings

Patty Waters té una veu càlida i domina la tècnica vocal. Punt a favor.

He descobert aquest CD gràcies a una elogiosa referència a un disc en directe que la Waters ha publicat el 2005 i no he pogut localitzar. I és una llàstima, perquè ara estic molt encuriosit per saber com és un concert seu.

Les set cançons d'aquest CD són balades de jazz vocal clàssic, que la senyora interpreta magistralment amb un acompanyament mínim de piano que no fa més que agrandir la seva veu delicada. Màxim rendiment amb mínim de despesa. La inicial Moon, Don't Come Up Tonight és impressionant.

Però, l'album inclou també un llarg tema experimental, Black Is the Color of My True Love's Hair, què és una història completament diferent. A mi em recorda les improvisacions de Jimi Hendrix amb la seva guitarra: suposo que hi ha un punt indefinible on uns pensen que és genial, d'altres agoserat o innovador, i altres que és una anada d'olla.

L'acompanyament instrumental canvia del delicat acompanyament al ruidós acompanyament, i l'exhibició -portentosa, cal dir-ho- vocal de la cantant ens porta dels crits als gemits i d'allà a la recitació. En experimentació vocal jo m'he quedat en Bobby McFerrin, no sóc prou innovador. (I Hendrix m'agrada, però també reconec que amb un canuto abans, la seva música millora molt.)

Per quan volgueu descobrir sensacions noves.

Salut i sort,
Ivan.

Patty Waters
Sings
Caliber, 1965

The Great Divide

Scott Stapp ens proposa un àlbum nostàlgic, que et transporta als anys vuitanta.

No sé vosaltres, però a mi els gloriosos vuitanta van ser un viatge que musicalment em va portar de The Police i Alan Parsons a Keith Jarrett i Neil Young, passant per Supertramp, Mike Oldfield, Deep Purple, Pink Floyd i els Dire Straits. Sí, era la meva adolescència, que hi farem.

El heavy no m'agradava. A més, posava en el mateix sac des de Deep Purple fins a Motorhead. Recordo que va ser el meu amic Enric que, a la que li vaig comentar que m'havia agradat el Flight of the Icarus d'Iron Maiden, em va començar a bombardejar (gràcies!) amb Rainbow, Led Zeppelin, els Scorpions i Black Sabbath. Totes aquelles bandes les recordo amb carinyo, tot i que no em compraré mai res de Judas Priest o Saxon, per exemple.

The Great Divide fa un viatge semblant. Comença amb Reach Out, que recorda els Rainbow a l'época que cantava Graham Bonnet i acava semblant els Reo Speedwagon i altres bandes d'aquell so que a California li deien AOR i aquí va acabar sent conegut com hard-pop quan els Bon Jovi es van posar tant de moda. És una actualització d'aquell hard rock polit per a que un públic massiu pugui acceptar-ho i no aporta cap novetat.

Es un disc agradable d'escoltar, però que arriva vint anys tard.

Salut i sort, Ivan.

Scott Stapp The Great Divide Wind-up, 2005

Martha Wainwright

La germana de Rufus ens regala un disc profund i delicat, que apunta una cantautora molt interessant.

Fa uns anys l'etiqueta cantautor s'aplicava a músics majoritàriament folk. Ara, la majoria fan un pop suau, sense estridències i que acostuma a primar el piano. És el cas de la Martha, tot i que ella fa servir principalment la guitarra acústica, sempre molt ben embolicada per cordes i teclats que proporcionen una atmòsfera tranquila.

El nivell de totes les cançons és notable, sense cap que sembli de pur farciment o que m'hagi cansat d'escoltar. Destaco la tensa The Maker, on fa duet amb son germà, la inconformista This Life i l'evocador Far Away amb que obre un CD que, gràcies a Bloody Mother Fucking Asshole porta l'enganxina d'explicit lyrics.

Pel que he llegit, aquesta noia té un directe molt bo. Cal estar atent, tot i que a la seva web encara no apareix cap gira per Europa.

Salut i sort, Ivan.

Martha Wainwright Martha Wainwright Zoë, 2005

Try! John Mayer Trio Live

Després de dos anys de silenci, ens arriva aquest enregistrament en directe, en companyia de dos altres músics reconeguts en la portada de l'àlbum a igual nivell que el protagonista -gest no gens usual.

La música de John Mayer és pot qualificar com de blues eclèctic, que va des de l'ona Lenny Kravitz (els tres primers temes, com Who Did You Think I Was) fins al blues clàssic d'Out of My Mind, amb llarg intro de guitarra al més pur estil B.B. King, passant pel soul de cançons com Vultures on s'aprecia la influència d'uns Hall & Oates i d'altres com el cover del I Got a Woman de Ray Charles on semblen recuperar sons fussion dels anys 70 i 80.

La interpretació que fa la banda és vigorosa i amb prou qualitat tècnica. Hi destaco el bateria Steve Jordan, molt bo. La guitarra de Mr. Mayer és prou eficaç i el seu estil vocal imita -per mi, clarament- el Lenny Kravitz. Això no l'afavoreix especialment, però tenint en compte -comentari racista- que el senyor Mayer és blanc, té el seu mèrit. El baix, Pino Palladino, no desentona gens.

Per cert, si no em fallen les oïdes, diria que els bisos es van reclamar en castellà ("otro, otro").

En resum, un àlbum molt recomenable.

Salut i sort, Ivan

John Mayer Trio Try! John Mayer Trio Live Columbia, 2005

Reflexions sobre la guerra a l'Iraq

La guerra és, cada dia que passa, una eina més eficaç per a aconseguir els seus objectius. Parteixo de la premisa que va establir fa més de cent anys Von Clausewitz: la guerra és la continuació de l'acció política, per altres mitjans, per a aconseguir una determinada finalitat política (que alhora pot tenir conseqüències -finalitats amagades- econòmiques, socials, etc.).

Els Ilustrats com Rousseau creien que amb la suficient inversió en educació, i comptant amb la bondat intrínseca de l'ésser humà, s'acabaria amb la guerra, perquè la gent bona i formada no voldria matar d'altres. El que ha acabat passant és que gent bona i formada (i no tota) no vol que morin d'altres, especialment si són els seus fills, veïns, o compatriotes.

Gaudir d'aclaparadores superioritats militar, tecnològica, econòmica, industrial i de propaganda no li estan donant als Estats Units la victòria a l'Iraq. Tothom que tingui un mínim coneixement d'Història, o una certa pràctica amb el Civilization, sap que això havia estat fins a finals del segle XX garantia d'èxit.

Però, la insurgència a l'Iraq es pot permetre el seu nivell actual de baixes, tant militars com civils, mentre que el U.S. Army, no. I el que és més novedós històricament: tampoc no es pot permetre el nivell actual de baixes civils del bàndol contrari. Igual que li va passar a la URSS a Afghanistan, a Israel al Líban, o als mateixos EUA al Vietnam, la primera d'aquesta nova era de guerres.

Portar la teva infanteria i plantar la teva bandera a un lloc ha deixat de significar que el territori és teu i ets tu qui mana. L'exercici del poder ha de ser molt més subtil.

Després de la històrica, la reflexió política: Bush ha malmés la seva bala militar. Ha llençat el seu exèrcit a conquerir el país equivocat (no era una amenaça real, ha quedat demostrat) i ha sofert tantes baixes i despeses que el seu país (tot el país: l'exèrcit, la població, l'economia) han quedat exhausts. Ara no els queden prou forces per afrontar amb suficients garanties d'èxit una altra campanya militar, molt més dura que la iraquiana, i que potser és més necessària, a algun país que sembla que dóna més motius per a fer por: l'Iran, Corea del Nord, o Pakistan.

Quan l'emperador s'equivoca, tots en patim les conseqüències.

Salut i sort, Ivan.

Ballad of the Broken Seas

Un parell d'excel·lents cantants oferereixen un disc suau, que entra de mica en mica, ple de mig temps i eclèctic que desmunta tòpics. Tota una trovalla.

Tòpic nº1: si un àlbum ve signat per dos cantants, el més segur és que destaquin molt les seves veus i la música (l'acompanyament, el resultat global) es resenteixi.

Fals. No només la producció és exquisita sinó que a més es permeten incloure llargs passatges instrumentals i fins i dos temes on ningú dels dos canta.

Tòpic nº2: un gran cantant té una gran veu.

Fals. Ja fa anys que des de Dylan (el primer) a Stevie Nicks (la veu més freaky?) s'accepten les veus rocalloses, però és que la nostra parella de cantants tenen tots dos timbres absolutament vulgars i tampoc no fan servir ni crits ni grans exageracions tècniques per a transmetre emocions. De debó canten o es limiten a acaronar el micro?

Aquest és el segon compacte de l'ex cantant de Belle and Sebastian. Segons explica la seva pàgina oficial, el va anar a veure després d'un concert de Queens of the Stone Age a Glasgow i van quedar d'acord en fer quelcom junts, tot i que sembla que la major part de la gravació s'ha fet per separat, tu a Glasgow i jo a Los Angeles. De la cronologia exacta no n'estic segur, perquè també he llegit per algun lloc que ja van fer un tema junts pel primer CD de la Campbell al 2003.

Us he dit que és un àlbum elèctric? Us ho explico en detall: L'àlbum comença amb Deus Ibi Est, on mentre canta Lanegan sembla que vagi del pal Tom Waits, però aleshores surt la Isobel i et clava uns coros angelicals que no tenen res a veure. La cançó que dóna nom al disc va del mateix pal, i la final The Circus Is Leaving Town és encara millor en aquesta línia, només ell amb el seu estil de sempre. Black Mountain, la segona, em recorda la música New Age de gent com Enya o Lorenna McKennitt que beuen del folk irlandès. Continuem amb una cançó practicament de bressol, The False Husband, amb una orquestració que incorpora des de la secció de corda fins a les trompetes passant per un dobro que ni el millor Morricone. Una altra cançó de bressol és (Do You Wanna) Come Walk With Me?. Trobes a faltar un blues? Aquí tens una versió (Ramblin' Man) del gran Hank Williams. I a mi Saturday's Gone i especialment Dusty Wreath (que sembla inspirat en el Tom's Diner) em recorden la Suzanne Vega, mentre que Honey Child What Can I Do? aporta les dosis de pop més naïf que jo m'esperava d'una ex-Belle and Sebastian.

Vaja, que no m'esperava que un disc d'un ex-Belle and Sebastian (que, a diferència de la meva dona, a mi mai no m'han enganxat) m'agradés tant. Per aquest any està previst un tercer àlbum seu en solitari, que de moment està previst que s'anomeni Milk White Sheets. Espero ansiós.

Salut i sort, Ivan.

Isobel Campbell & Mark Lanegan Ballad of the Broken Seas V2, 2006

Nominacions, les de debó

Com cada any, ja tenim aquí una de les llistes més famoses del món: la dels nominats als Oscars.

Us sembla de fer pronòstics sense haver vist la majoria de films? Us adelanto algunes idees, a primer cop d'ull:

George Clooney és clar favorit a algun premi que no serà el de millor actor secundari, seguint la tradició d'Emma Thompson (Sense and Sensibility) i la parella Affleck/Damon (Good Will Hunting).

Brokeback Mountain, millor film; però Spielberg millor director, per compensar.

Dos films que donin canya a Israel, el mateix any, és molt. Si Munich obté algun premi gros, Paradise Now perd opcions i la francesa Joyeux Noèl guanya punts a les travesses.

Em sorprén moltíssim que cap dels dos films signats per Spielberg acapari nominacions tècniques (direcció artística, maquillatge, etc.) quan totes les pel·lícules que fa aquest senyor, si es caracteritzen per res, és que estan impecablement ben fetes.

Quants Oscars té John Williams? Quantes nominacions? Quantes nominacions és capaç d'aconseguir en un sol any? Aquest home es capaç de trencar tots aquests registres. Probablement és més senzill comptar les vegades que ha escrit una banda sonora i no l'han nominat.

Seguirem amb el tema. Salut i sort, Ivan.