Els All Blacks guanyen la 'Quadruple Corona'

El món del rugby té, com tots els esports, els seus mites. Un dels més consolidats és sense cap mena de dubte el dels All Blacks, la selecció neozelandesa.

El seu mite arranca d'una gira que van protagonitzar a França en el periode d'entreguerres. Els francesos, sempre model d'humilitat, no van considerar a priori que un país sense gaire història al darrera i on habitaven molts pocs occidentals, pugués ser el bressol d’un equip que pugués rivalitzar amb els seus clubs, plens de charme. Van disputar una trentena de partits i van apallissar a tots els rivals. El mite, però, no el van crear només els resultats, sinó l’excel·lència del seu joc, tant hàbil tècnicament i molt més ràpid que el francès i la haka, la dansa tribal que els jugadors interpreten abans de començar cada partit.

És tradicional en el rugby el realitzar aquesta mena de gires. Cada tant els British Lions apleguen el bo i millor de les illes britàniques i visiten els All Blacks i els Wallabies (Austràlia). Aquesta tardor han estat els neozelandesos els que han viatjat fins les Illes Britàniques, on han apallissat a tothom excepte Anglaterra, orgullosa campeona mundial, que ha perdut per una diferència menor als deu punts. Encara que l’article del Sport us digui que això és el Grand Slam, no parla que hagin guanyat França ni tampoc Itàlia. Per tant, seria més exacte dir que han guanyat la Quadruple Corona, totes quatre seleccions illenques.

Paciència: l’estiu vinent tornarà a haver un TriNations i el 2007 haurà una nova Copa del Món, on segur que els podrem disfrutar de valent.

Salut i sort,
Ivan.

Ariel Sharon, el pacifista

L'espantada d'Ariel Sharon del Likud està sent jutjada amb molta benevolència. Gent tant diversa com Lluís Foix, la revista The Economist, o Shlomo Ben Ami (en una entrevista a Henrique Cymerman per La Vanguardia) comparteixen aquest parer.

Crec que aquí hi ha molta fam de pau i grans dosis d'ingenuitat. Sharon és qui va permetre allò que va passar a Sabra i Shatila ja fa més de vint anys. És qui va trucar a Begin per a demanar-li permís per matar Arafat (un franctirador del Tsahal el tenia al punt de mira, literalment, a Beirut), és qui ha defensat acarnissadament les colònies jueves a territoris ocupats a la Guerra dels Sis Dies. És qui va dir-li el nom del porc a Rabin quan aquest volia endegar un procés de pau amb acords i cessions territorials significatives als palestins.

Sharon, per altra banda, és un gat vell de la política i la gestió del poder. Als seus 77 anys, sap perfectament que si Bibi Netanyahu el fa fora del lideratge del Likud, això serà la seva jubilació política. El que està fent ara no és més que un pur exercici de supervivència.

Què pot portar Sharon als palestins? (I deixo de banda intencionadament discutir què els ha portat fins ara). Una treva. Un pacte, més o menys estable, sota el qual ell concedirà l'evacuació d'algunes colònies israelianes a Cisjordània i atorgarà el permís a un "estat palestí" als territoris ocupats a canvi d'una sèrie de renúncies i compromisos per part dels palestins. No crec que pensi en el que la comunitat internacional anomena una pau justa (que inclogui el compliment de resolucions de l'ONU dictades fa més de 30 anys) sinó més aviat en una fi de les hostilitats.

Perquè ho crec? Perquè em fa tot l'efecte que l'antic general de l'exèrcit necessita guanyar definitivament la guerra. Li demanen el cos i l'ànima, i el record de molts companys morts. No crec que estigui disposat a compartir -de la manera que sigui- Jerusalem o a donar-li unes fronteres defensables als palestins, ni molt menys a cedir el control definitiu i complert sobre les seves terres.

Això no generarà més que desesperança en una gent que passarà de camps de refugiats a un estat de refugiats. I d'aquí a una nova generació de fedayins, hi ha un pam.

Els dos grans antagonistes de l'Europa continental, francesos i alemanys, van necessitar dos líders, un a cada banda del riu, convençuts tots dos que el camí ineludible era l'amistat i la pau. Tant De Gaulle com Adenauer es van empassar de tot, però van crear un eix polític, una aliança ferma i una font de pau per tota Europa. Van superar així un temps de guerres dominat per líders que només volien "tornar-li la darrera bufetada a l'enemic". Orient Mitjà encara és en aquesta fase.

Salut i sort, Ivan.

Marlango, al Palau

Marlango. Palau de la Música Catalana. Divendres, 4 de novembre del 2005.

Va tornar Marlango a Barcelona, un any més tard, un àlbum després (“ahora ya podemos hablar de ‘nuestro primer CD’”, va fer broma la Watling) i amb categoria de banda consagrada: s’han mudat de La Paloma al Palau de la Música. No tothom té el seu primer Palau amb només dos àlbums.

Jo anava reticent, perquè els CDs em sonen freds, mancats del punt de ràbia, de coratge, de sentiment, que destil·la qualsevol vessant de la música negra. El pop que fa Marlango voreja el soul i el jazz, i fan servir una estètica canalla però elegant que també convida a les passions, contingudes o desfermades, raons per les quals li trobo a faltar a la banda –i particularment a la veu de la cantant- una certa calidesa.

I durant la primera mitja hora de concert vaig continuar amb aquesta impressió. Les cançons estaven bé, els músics complien, però faltava quelcom. A partir de determinat punt, però, la banda es va anar sentint més i més còmoda a l’escenari, van començar a fer broma amb el públic, la Leonor va posar-se a actuar, i va aparèixer la millor part del seu repertori.

Al cap de dues hores, el concert va culminar amb la traca final de It’s Alright i el públic posat en peu. Èxit.

Salut i sort, Ivan.

Les pitjors portades del rock

L’altre dia vaig escriure sobre el darrer àlbum de The Constantines. Una de les coses que vaig dir és que la portada del seu CD és, sent generosos, els que els angloparlants dirien uninspiring …

I he pensat que potser fóra divertit d’engegar la llista de les pitjors portades del rock. Val a dir que el jazz i la música clàssica han tingut tradicionalment portades molt més ensopides: les fotos de paissatges i els retrats en primer pla del músic han estat els principals objectius.

A primer cop de memòria, la llista inclouria els següents:

• The Constantines / Tournament of Hearts
• Neil Young / Silver & Gold
• The Rolling Stones / Flashpoint
• Michael Jackson / Bad
• REM / Monster
• Dire Straits / Brothers In Arms

Quina altra portada inclourieu? Salut i sort, Ivan.

Tournament of Hearts

The Constantines

Tournament of Hearts

Sub Pop, 2005.

La que probablement és una de les pitjors portades de la història del rock amaga una petita joia d'aquesta banda canadenca. Rock guitarrer del de sempre.

Aquest tercer àlbum conté sabroses dosis d'indie rock, adobades amb arrenjaments que llimen les aristes fins a acostar el so cap a la banda pop: agressius però comercials. Cal veure què tal ho traslladen al directe, on segurament no podran lluir ni el piano ni la secció de metall o les coristes que li donen el toc original a algunes cançons, però probablement li donaran canya a les guitarres elèctriques i montaran la festa grossa tirant a la vessant més punk del grup.

Les cançons que més m'han agradat són Love In Fear, Hotline Operator i Thieves, però la força d'aquest CD és que no n'hi ha cap de dolenta. Molt recomenable.

Salut i sort,

Ivan.

Què és innovar?

Innovar és implementar de manera exitosa una idea.

Això és aproximadament el que va dir un de Barcelona Activa al Club de Marketing de Barcelona dijous passat.

Aquest home és sense cap mena de dubte el millor inversor actual dels anys 80, 90 i primers del segle XXI: ara ja pot dir quines van ser les millors oportunitats de negoci! De la mateixa manera, Casillas sap ara cap on havia d'estirar-se dissabte passat per aconseguir que el seu equip no encaixés cap gol.

Innovar comparteix amb d'altres verbs com investigar, invertir, dissenyar o pensar un mínim comú denominador, contingut dins dels verbs apostar, arriscar o suposar.

Pretendre jutjar una "idea innovadora" només pels seus resultats és una visió miop de com va aquest món. Sota aquest enfocament, Windows o el VHS són les idees més innovadores del món i l'esforç que es va invertir en desenvolupar l'Apple Lisa i el sistema Betamax són simples pèrdues de temps només perquè comercialment van ser escassament rendibles o van acabar desapareixent enfront la competència, quan de fet han inspirat els desenvolupaments comercialment exitosos.

L'experiment més famós de la Física, el de Michaelson i Morley, va ser un fracàs: el resultat obtingut va ser totalment el contrari de l'esperat. I va ser el "fracàs" més fecund de la Història, ja que va motivar la revisió de la física newtoniana que ha donat com a fruits les teories de la relativitat d' Einstein i la Física Cuàntica.

Quan has de rendir comptes a un consell d'administració, la gestió de riscos és un tema a tenir en compte. I la capacitat per arriscar, també.

Salut i sort,

Ivan.

El zero tres

Real Madrid, 0 - FC Barcelona, 3

Estadio Santiago Bernabeu.

Dissabte, 19 de novembre del 2005.

Vaig tenir un triple gaudi del partit. Primerament, l'ambient que havia al bar d'Antònia era festiu, sa, natural, de poble, sense mala llet i molt casolà; i no havia gaire aroma a fritanga, com és costum a d'altres llocs. Segon, perquè el resultat em va agradar. I tercer, perquè es va veure un gran partit.

La gent no fa més que comparar aquest matx amb el de ja fa més de trenta anys, al mateix estadi. Jo el comparo més aviat amb el que el Camp Nou va viure la nit que Romàrio ens va ensenyar què era una cua de vaca. Aquella nit el Madrid no va jugar pas malament fins que va rebre el tercer gol. Com dissabte, la primera part va acabar amb un gol a zero, també marcat pel davanter centre blau-grana. Anècdota: també com dissabte, el Madrid va patir un lesionat a la davantera; aleshores va ser Alfonso. Una altra coincidència: el Real va rematar ben poques vegades a porta, la més perillosa va ser un cop de cap de Butragueño, a la frontal de la petita, que Zubizarreta va salvar just després del dos a zero.

Primera diferència: dissabte l'equip blanc només va cedir una falta prop de la frontal de la seva àrea, prova que estaven ben ficats en el partit i que ho havien parlat. Aquella nit Koeman va posar un exemple magistral de com es pica una falta; Ronaldinho va necessitar de dues cavalcades, com les de Stoichkov o aquella llegendària de Ronaldo a Compostela, per a deixar clar a tothom què és un jugador únic.

Segona diferència: la nit del cinc a zero Cruiyff va fer sortir Laudrup quan ja interessava amagar la pilota, igual que dissabte Iniesta va substituir Messi. Però, el que és significatiu és que Rikjaard va posar tota l'artilleria de bon començament (Messi, Edmilson i Gio en lloc d'alternatives més conservadores) mentre que l'amic invisible va reservar Michelino, el crac d'aleshores.

La gent porta tres dies cantant les excel·lències de Ronaldinho, Xavi, Deco i Eto'o. però la diferència entre el Real i el Barça no rau en els superclasse, rau en els currants. Si Pablo García, Pavón o Soldado donessin les prestacions d'Edmilson, Oleguer o Larsson, no caldria que Ronaldo jugués fora de forma, ni que Beckham abandonés la banda, i potser Zidane i Raúl rebrien la pilota en condicions. La diferència és que Oleguer se'n surt per aturar Robinho i en canvi Roberto Carlos no pot amb Messi; que Márquez i Helguera sembla que no juguen però mentre Ronaldo no rep pilotes, Eto'o porta de corcoll a tota la defensa.

El Real ho va intentar tot, però Robinho no és Figo. Li falta el punt de mala llet que feia que en els partits més difícils el portuguès exhibís les seves millors qualitats. Ronaldo acabava de sortir d'una lesió que l'havia tingut inactiu tres setmanes; era molt previsible que jugués lentament. Raúl, que diguin el que diguin és el segon crac de l'equip (només perquè Casillas és el millor porter del Món) no pot fer res contra Puyol i Edmilson alhora. Beckham va jugar on no fa mal. I Zidane i Roberto Carlos sembla que han deixat enrere els seus dies de glòria.

Per contra, els blau-grana van estar tots a molt alt nivell. No els va caldre pressionar la defensa blanca i van poder jugar amb espais al davant. El resultat mostra amb crua claredat la gran diferència que ara hi ha entre tots dos equips.

Salut i sort,

Ivan.

El consens del boicot

El gran defecto ha sido no haber conseguido o podido conseguir el consenso necesario para que la propuesta de Estatut no hubiese podido provocar reacciones como la del boicot a los productos catalanes.

Són paraules -aproximades- de José María Cuevas, el president de la CEOE. Pel que ha explicat Catalunya Ràdio, Cuevas primer ha dit que el boicot és injustificable i després que la solució és el consens.

Aquí hi ha dues conclusions: la primera és que aquest senyor confon consens amb unanimitat. Perquè del consens que efectivament s'ha assolit només ha escapat un dels cinc partits catalans. O potser és que menteix i el que vol dir és "un consens que inclogui els de la meva corda".

La segona, molt més amenaçadora. La solució al boicot és fer el que jo dic. Això és xantatge! Si el que vols és lluitar contra actuacions injustificables, el que has de fer és ensenyar-li a qui les fa perquè estan malament, després d'haver condemnat allò que fa.

Salut i sort,

Ivan.

La dreta que tenim

Llegeixo a El Periódico com va anar la manifestació en contra de la LOE. Li afegeixo a aquest plat un generós guarniment amb tot de notícies i opinions diverses sobre l’ambient polític espanyol. Opinions de gent –David Trueba, Jorge Reverte, etc.- que viu a Madrid, que no necessàriament està d’acord amb els meus punts de vista, però que coincideixen amb mi en que la situació és molt preocupant. Ho comento amb Yolanda, que també està amoïnada. Resulta molt difícil no entendre-ho, quan veus que els teus representants polítics no tenen dret a fer una proposta política al parlament espanyol. El diàleg està trencat completament. Escolto per segon cop la comparació amb l’ambient polític del 1936. Em tranquil·litza saber que, a diferència d’aleshores, ara hi ha un control prou estricte sobre les armes de foc i tampoc no hi ha milícies armades. Tampoc no crec que la part de la població que és representada pel PP estigui tant a la dreta ni tant a la trinxera com el partit o la COPE, però si les coses no canvien, és només qüestió de temps que ho estiguin. Com hem arribat fins aquí? Sens dubte, amb l’exemple victoriós d’Aznar. Si el bigot més filoamericà de la història d’Espanya no hagués guanyat com ho va fer l’any 96, ara no gosarien repetir l’estratègia. Però hi ha més factors. El primer, que sembla que no hagi cap altra dreta que no sigui la cavernària. On són els Pimentel, Herrero de Miñón, Garrigues Walker? De debò que gent com Piqué o Ruiz Gallardón estan còmodes en el seu partit? O Lacalle, o la Isabel Tocino, o Marcelino Oreja ... La resta de països europeus tenen si més no dues forces polítiques de dreta. A França hi ha el RPR i la UDF, i més enllà el Front Nacional; a la UK els tories són acompanyats i influïts pels liberals; a la RFA hi ha la coalició CDU-CSU, però també els liberals ... però a Espanya sembla que estem abocats a l’extrema dreta. Com és que la dreta econòmica espanyola només ha recolzat la opció Aznar-Acebes-Zaplana i no d’altres molt més centrades? De debò els pot oferir Aznar molt millor futur que no un líder més moderat? I la gent del carrer? De debò estan a gust amb tanta mala llet a l’ambient? Me’n faig creus. Salut i sort, Ivan.

Wildflower

Sheryl Crow

Wildflower

Música pop agradable. No és un àlbum memorable ni original: es podria haver anomenat perfectament C'mon, c'mon Vol.2.

La Crow ha juntat un conjunt de cançons amb l'equilibri just entre melodia i alegria, molt adient per acompanyar-te durant una tarda de treball, un viatge en cotxe o un diumenge al matí mentre llegeixes el diari. És el mateix que dic quan malparlo dels darrers àlbums d'Eric Clapton, però a la xicota de Lance Amstrong no li podem demanar el mateix que a Slowhand.

L'estil continua sent el mateix: pop adobat de guitarres elèctriques que li donen un toc lleugerament rock, un so molt proper al que durant els 80 s'anomenava AOR. Les cançons més destacades són I Know Why, la que obre el treball amb uns arrenjaments de corda (sintetitzada J) que combinen molt bé amb el seu treball vocal; Lifetimes, pop senzill ben decorat i sense pretencions; i Live It Up, el presumible single ple de ritme i que recorda moltíssim l'anterior treball de l'antiga corista de Prince.

Salut i sort,

Ivan.