dijous, de desembre 06, 2007

Mudança

Marxem. Canviem de caseta.

Tot i que Blogger ha funcionat molt bé, crec que és el moment de donar pas a una nova plataforma en la que poder crèixer. No serà inmediatament, perquè hi ha moltes coses a fer i el bloc no és prioritari però si d'aquí un temps. I la nova ubicació també té una direcció més fàcil de recordar. És aquesta:

http://www.lobloc.net/

Espero que ens trobem a la nova paradeta i ens ho continuem passant bé. Prometo intentar escriure més sovint, que ara ho tinc una mica abandonat, ho sé.

Salut i sort,

dimecres, de novembre 21, 2007

El orfanato

Ho diré per endavant per no enganyar ningú: ho passo molt malament amb les pel·lícules de por. Encara que sé que és ficció, que el monstre és de llautó i el que està devorant no és una pobra nena sinó una nina, jo pateixo molt. Per a que us feu càrrec: vaig aconseguir veure una obra mestra com Alien al tercer intent. Dissabte vaig passar por de debó. No vaig tenir cap mena d'escrúpol en amagar-me sota el xal de la Vio, davant la divertida mirada de Nunuki.

El Orfanato

El Orfanato és un film de por de factura clàssica. Res a veure amb les xominades americanes destinades al públic adolescent, on una intriga molt rudimentària està adobada d'ensurts i alguna escena escabrosa. L'opera prima de Juan Antonio Bayona crea perfectament, i en aquest ordre, un escenari inquietant, una situació angoixant, i trama que atrapa l'espectador fins a l'instant final. A hores d'ara segurament ja coneixeu més detalls de l'argument. Jo us recomano que si aneu a veure la pel·lícula no n'intenteu esbrinar cap per endavant.

Punts a favor de la peli: gairebé tots. El debutant Bayona aconsegueix donar-li un ritme viu i pausat que li escau molt bé: el film no s'allarga innecessàriament i l'espectador pot copsar perfectament el pas del temps. El muntatge (atenció a les escenes al bany, a la festa, durant el joc, i a l'amagatall) és espectacular. Al darrera de tot hi ha Guillermo del Toro posant experiència en fer-ho passar bé amb pelis de por. Tècnicament El Orfanato és perfecta: iluminació, ambientació, fotografia, disseny artístic, ... no trobes cap pega enlloc. I el detall gore és extraordinari. Hi ha un moment en que Montserrat Carulla llueix una màscara perfecta.

I continuu parlant dels actors. Actuacions mesurades, que retraten perfectament estats d'ànim versemblants i que submergeixen l'espectador a la història, fent-lo patir encara més por. Crec que sentirem molt a parlar de Fernando Cayo, extraordinari igual que Belén Rueda. Ella, però, ha de decidir ràpidament si s'encasella com l'Emily Watson espanyola (nasía pa sufrir) o si prova a canviar de registre.

Acabo amb tres reflexions breus inspirades pel film. Primera: és mentida que el cinema espanyol no pugui competir amb la bèstia hollywoodenca. El Orfanato no només està arrassant a taquilla sinó que ja ha venut els drets per a que els americans facin més negoci. Això si, calen talent i inversió empresarial.

Segona, orfanato y orfelinato són sinònims. Ho diu la wikipedia.

Tercera: com a tota pel·lícula, els crèdits comencen esmentant els que posen els diners. En aquest cas, la llista ve encapçalada per l'Institut Català de Finances i TV3. No em consta que a cap lloc l'hagin estrenada doblada al català (a Déu gràcies!). Està bé que es recolzi la producció cultural catalana en castellà. Estaria també bé que a la resta d'Espanya s'enteressin que ho fem.

Salut i sort,

dimarts, de novembre 13, 2007

Wilco, al Razzmatazz

Dijous passat vaig anar a veure Wilco a Razzmatazz.

Wilco és una banda de la que sempre he dit dues coses: que m'agraden però no m'emocionen; i que en directe segurament sonen més que el bé que ho fan als discos.

El concert va estar més que bé. La banda de Jeff Tweedy té ofici: se saben les partitures, saben allò que més agrada el seu públic i saben com oferir-li. Només una pega: més d'un cop es va tallar el rotllo entre una cançó i la següent. Res important, perquè l'audiència (Razzmatazz estava ple de gom a gom) estava entregada de bon començament i aprofitava per a comentar la jugada, però impropi d'una gent que porta molts anys a la carretera.

La banda va interpretar una àmplia selecció de les seves cançons, obrint el recital amb Sunken Treasure i acabant-lo, dues hores més tard i en la segona tanda de bisos amb Spiders. Van sonar country, country-rock, americana i tralleros, però mai no tant heavies com jo havia cregut que serien. Va haver uns quants solos distorsionats de guitarra, però en cap moment van abocar un munt de decibelis rabiosos des de l'escenari. Potser el proper cop.

Al final vaig marxar tenint dues idees al cap: Wilco té un directe molt bo, però es queden a un pam de l'emoció.

Salut i sort,

Boadella

Albert Boadella ha concedit una entrevista als lectors d'ElPaís.com, per a promocionar el seu darrer llibre, Adiós, Cataluña, que ha rebut el Premio Espasa d'assaig. No he llegit el llibre, però pel que dedueixo pel contingut de l'entrevista, crec que no m'agradaria.

I no m'agradaria, no perquè critiqui el nacionalisme català i moltes de les accions que ha emprés en els darrers anys, sinó per sectari i dogmàtic. Ja he escrit una frase prou complicada, vaig a deslligar-la.

L'actuació i el pensament polítics, per definició, han de ser sotmesos a crítica. Per tant, res a dir si algú, qui sigui, es decideix a observar, analitzar i valorar l'actuació política d'algú, i a expressar aquestes reflexions amb la veu o amb la ploma. Millor dit, si que hi ha a dir: és el que cal fer.

Però Boadella, quan valora el que s'ha fet a Catalunya en els darrers 30 anys, fa una anàlisi maximalista: tot ha estat horrorós. I a més no distingeix entre patricis i plebeus: tothom ha estat també horrorosament malament. Reben polítics (sense distinció de tendències), mitjans de comunicació, xarnegos, nacionalistes, ... excepte Federico Jiménez Losantos. Curiosament. Vull dir que quan el 90% llarg dels polítics professionals del país, i l'amplíssim percentatge de la població (segons moltes enquestes i els escrutinis electorals) que els donen suport estan d'acord en unes idees, és com a mínim molt agoserat afirmar que aquestes idees són totalment errònies i s'han transmés mitjançant una mena d'enganyifa.

Concretant: és segur que en tot el procés de normalització lingüística s'han produit errors, però el que no considero encertat és desqualificar tot el procés per alguns errors concrets, en lloc de centrar la crítica en els detalls específics. Clar que concretar demana proposar alternatives, i aquí els que només tenen llengua i no cap juguen amb desavantatge.

També jo opino que Catalunya no morirà si desapareix el català. Com molt encertadament proclama Boadella, ja ens vam polir el llatí i aquí seguim. Catalunya es transformaria, continuaria la seva evolució d'alguna manera que ara no ens podem imaginar, però la vida segueix i la nau va. Ara, deixar sense més que les forces del mercat es carreguin el patrimoni cultural de la llengua catalana, em sembla propi de bàrbars incultes; i venint d'un autor literari, una barbaritat com un cabàs.

Em resulta molt curiós que els que tant defensen la llibertat per escollir la llengua en que vols expressar-te s'oposin a que els que només en parlen una n'aprenguin una altra. Suposo que no han pensat que jo els exigiré que, per coherència, defensin el meu dret a escollir la llauna de tonyina enfront la de atún, o a seure a la terrassa on el cambrer em demanarà què vol? enfront de la que em rebrà amb ¿qué desea? ¿O jo seré un nacionalista excloent per exercir la meva llibertat?

Albert Boadella em sembla un bon director teatral i un geni com autor teatral, però com activista polític és el que ell sempre ha dit que és: un bufó.

Salut i sort,

divendres, de novembre 02, 2007

El régimen de Franco

Per tots els que com jo treballeu durant aquest pont de Tots Sants, una mica d'humor.

He perdut el compte de vegades que he rebut aquest video. Per tant, vull aprofitar aquesta ocasió per a dir dues coses: la primera, què és graciosíssim. La segona, que si us plau no me l'envieu més.

Salut i sort,

dijous, de novembre 01, 2007

Murs

Al Centre Cívic de Trinitat Vella encara podeu veure l'exposició itinerant Murs: trenquem tòpics per la convivència, organitzada per SOS Racisme.

És una exposició que es veu i es llegeix molt ràpidament. Hi ha alguns plafons que expliquen clarament que determinats tòpics (els inmigrants s'emporten tots els ajuts socials, fan augmentar la delinqüència, augmenten l'atur, fan baixar el nivell de les escoles) no tenen base estadística ni cap mena de base, més enllà de les idees no raonades i de la por a l'estranger.

Els audiovisuals aporten l'aspecte més sentimental, mentre que els textos donen la visió objectiva (amb dades al darrera) de la realitat.

Segurament no us farà canviar d'opinió, sigui quina sigui la que teniu, però podreu recolzar el vostre criteri amb dades fiables, o argumentar perquè les dades no reflecteixen la realitat.

Salut i sort,

La decepció de Zapatero

Veient José Luís Rodríguez Zapatero a la tribuna del congrés durant el debat sobre el caos ferroviari barceloní, vaig tenir la impressió que aquest home no entén el problema.

ZP

Em va fer l'efecte que el Presidente es queixava amargament de la ingratitud i la incomprensió dels polítics catalans. Dels que són els seus aliats autonòmics i dels que són els seus aliats en moments concrets a Madrid. Esbatussar-lo a ell, que ha fet tant i ha hagut d'aguantar tant pels catalans!

Pobret.

No serveix de gaire augmentar un any les dotacions pressupostàries, si has permés durant vint anys que aquestes siguin magres i insuficients. Del que hi ha queixa és de la passivitat passada, no del pressupost actual. I atenció: els pressupostos són previsions; caldrà revisar el grau d'acompliment de les inversions previstes.

Tampoc serveix de gaire que ahir, a una hora en que ja no quedaven gaire diputats ni periodistes al parlament, li digués al PP que havien fet política amb l'anticatalanisme. Perquè quan CiU recolzava el govern d'Aznar, el PSOE va fer exactament el mateix.

I tampoc serveix de gaire dir que s'està fent el projecte de l'AVE el millor que es pot, perquè resulta que no només no hi ha AVE sinó que a més ha deixat d'haver Rodalies. Com diria un client informàtic: no va.

I malauradamet per Zapatero, i pels que creiem en les bones maneres, el somriure i les bones paraules han deixat de servir-li de res. Perquè quan promets solemnement i no cumpleixes, la teva credibilitat s'ensorra, i la gent enlloc de valorar el que dius només parla de la teva cara.

Salut i sort,

dimecres, d’octubre 31, 2007

La última noche

Spike Lee acostuma a tenir una motivació social en els seus films, generalment la denúncia de les actituds racistes. Això vol dir que de vegades el seu cinema és més interessant per la reflexió i conversa que suggereix que no pas pels seus valors narratius o visuals. No és el cas de 25th hour, una proposta molt apreciable.

La última noche

Sinopsi: un camell de mig pèl ha d'ingressar a presó. Aprofita el seu darrer dia de llibertat per a acomiadar-se dels amics, afrontar la por al que li passarà allà dins, fer revisió de la seva vida i descobrir qui l'ha traït.

El camell en qüestió està interpretat per un Edward Norton al que costa trobar algun motiu de crítica. Aquest senyor està construint una filmografia (Everyone Says I Love You, El club de la lucha, The Italian Job, The Painted Veil) tant variada com plena de grans actuacions. Arribarà el moment que serà comparat amb De Niro. No us perdeu el seu monòleg davant del mirall, ni l'expressivitat continguda dels seus diàlegs. Senzillament impressionant.

Acompanyen Norton altres secundaris que cada cop ho són menys. Rosario Dawson (abans de ser la muller de l'Alexander d'Oliver Stone), Philip Seymour Hoffman i Anna Paquin, entre d'altres. Aquesta darrera parella ho fan tant bé com acostumen a fer-ho, en sengles papers de la mena que acostumen a fer i que aniria bé que anessin deixant de banda.

La pel·lícula té ritme, intriga, arriba al cor sense ser sentimental i et remou per dins. Com ja he dit, toca molts temes sensibles i fa pensar, però també és cert que no entra fins el moll de l'os i es queda en reflexions superficials, potser precisament perquè parla de tot una mica. Tot i que dura més de dues hores no se'm va fer gens pesada.

Adient pels que busquen entreteniment que inclogui bellugar el cap. Absteniu-vos si creieu que una peli de camells ha de tenir persecucions en cotxe, trets a dojo i molta sang per enmig.

Per cert, vaig veure el film dins de la programació que organitza el Cine-fòrum Manderlay a diversos centres cívics de Barcelona, una altra proposta interessant.

Salut i sort,

dimarts, d’octubre 30, 2007

Incompetència

Entenc que introduir noves línies de tren a una gran ciutat és una obra de gran complexitat i dificultat. I més fer-ho de manera soterrada i per on ja hi ha un munt de vies, carreteres, etc. I més si, com sembla que és el cas, les característiques del terreny no ajuden. És complicat, d'acord.

I sé per pròpia experiència que el Cap de Projectes és responsable de tot i no realment no controla res. Està enmig de les pressions d'uns i altres, no es pot posar a picar pedra ell mateix i la única arma que té és la informació que li donen aquells que no estan cumplint els terminis del projecte. És fotut, també d'acord.

I algú hauria d'explicar en algun moment perquè s'ha discutit durant tant de temps el traçat d'entrada a Barcelona. Que si Prat, que si Sants o Sagrera, i discutir durant anys i l'obra que no avança. Ha de ser molt difícil, ho accepto.

Però que una ministra del Gobierno de España decideixi unilateralment i sense consultar ningú (ni Generalitat, ni els ajuntaments implicats) construir una estació de manera urgent i improvisada, ni ho entenc ni li veig cap altra manera de qualificar-ho com el summum de la incompetència. Ho porta en portada El Periódico.

El Bassas ha explicat a Catalunya Ràdio que Magdalena Álvarez és cap de llista per Màlaga, una circumscripció territorial on acostuma a haver ball d'escons, i tal com estan les enquestes, no es preveu el cessament d'aquesta senyora. I més tenint en compte que l'AVE si arribarà a Màlaga aquest desembre.

A Barcelona també es jugaran força escons el proper mes de març. No sé jo si la Carme Chacón sobreviuria a un esfonsament de pisos de promoció pública a Madrid, però pel que toca no estaria malament que prengués exemple de la seva camarada andalusa i resolgués el tema de la vivenda a Barcelona. Españoles somos todos, però es veu que resolent el tema de la teva circumscripció tens el càrrec assegurat.

Salut i sort,