La ruta de l'Orient

Jordi Savall, acompanyat de La Capella Reial de Catalunya, Hesperion XXI i la seva dona Montserrat Figueras, va oferir un interessantíssim concert avui fa una setmana a Santa Maria del Mar.

En contra del que marca la tradició nadalenca, no era el Mesies, que també figura en el repertori discogràfic del músic igualadí, sinó d'un recull anomenat La Ruta de l'Orient en el temps de sant Francesc Xavier, consistent en la combinació de música sacra renaixentista amb música tradicional japonesa i índia, recollint així les principals influències musicals que (es suposa) va rebre el sant portuguès. És per tant un viatge tant geogràfic com en el temps com alhora en la tecnologia musical. Prèviament al concert, els músics extrangers convidats (quatre japonesos i Ken Zucherman, un americà que és un reconegut solista de sitar i instruments tradicionals indis) van estar comentant (en japonès i anglès, traduïts pel mateix Savall i un traductor) diversos aspectes dels seus instruments: la tècnica interpretativa, el sentit espiritual que tenia per l'aristocràcia japonesa de l'època i la diferent construcció dels instruments, tant pel que fa al material (fustes diferents) com la manera de tallar-lo, el que fa que per exemple les seves flautes tinguin una sonoritat més ampla i rica que les europees. Pel que fa al concert en sí, sensacional. Si et va el rotllo de la Música Antiga, naturalment. Una mica de cant coral, una mica de cançons animades (en aquella època era normal que els pelegrins es volguessin animar després d'haver fet un llarg viatge en condicions difícils), i molt lluïment de la Figueras, que va cantar el Cant de la Sibil·la d'una manera força emocionant. I la música oriental? Doncs creant interludis entre les peces occidentals més llargues i aspres. El que en principi no havia de lligar, resulta que tant musicalment com escènicament (un músic japonès amb el vestit tradicional tocant i caminant per enmig de la nau resultava d'allò més suggerent) combinava a la perfecció. Un torrent d'espiritualitat, misticisme i evocació de la Història va esdevenir a l'esglèsia. L'escenari és gairebé perfecte. Nosaltres estàvem al costat d'una estufa i com podeu imaginar-vos jo em rostia i Yolanda estava pelada de fred. Però això, un vint-i-dos de desembre té poca solució. El minso que era l'escenari, en canvi, tinc la impressió que es podia haver treballat millor, perquè si bé La Capella Reial els vam poder veure, l'actuació (impressionant) d'Hesperion XXI va resultar gairebé clandestina, al quedar el grup tapat per l'escenari aleshores buit on feia un instant havia actuat el seu conjunt germà. L'any musical acaba la mar de bé. Salut i sort, Ivan.

El Extraño Viaje

L’any acaba demostrant que l’estat artístic de la música que es fa a Espanya és més que saludable. Espero poder-vos parlar aviat de la darrera i sorprenent entrega de Dover; avui us parlaré del darrer de Fangoria.

Olvido Gara y Nacho Canut porten molts anys compenetrant-se i oferint música electrònica i ballable. El Extraño Viaje no arriba al magistral nivell d’Arquitectura Efímera, però encara així és un excel·lent CD. Compte: no estic dient que no sigui un gran disc, estic dient que no és una obra mestra. Pel meu gust és massa discotequero, però és divertit, marxós, fácil d’escoltar i, tot i ser molt comercial, no hi ha res de xumba-xumba.

Pop electrònic, la veu inconfusible d’Alaska en plena forma, sintetitzadors i teclats a dojo, bateria electrònica alternant-se amb la tradicional, i alguna guitarra elèctrica per a donar-li canya, tot molt ben conjuntat. Voleu que li trobi una pega? Acostumat a lletres que amb paraules molt senzilles aconseguien lletres amb sentit i molt reflexives, aquest cop trobo que no tenen la càrrega de matèria gris d’altres cops.

Feia mots anys que Alaska no em recordava tant a Dinarama.

Salut i sort,
Ivan.

Fangoria
El Extraño Viaje
DroAtlantic, 2.006

i Buoni Amici

Diumenge passat vam anar a dinar a l'i Buoni Amici, trattoria i restaurant que hi ha al carrer Casanova, entre Londres i la Diagonal.

Crec que és el tercer cop que anem, i com sempre va anar molt bé, tot i que la cambrera va liar l'Enric i la Núria i van acabar prenent un plat que no havien demanat, però que afortunadament també estava molt bo. Dic afortunadament, però seria estranyíssim que algun plat no estigués molt bé en aquest lloc. De primer les dues parelles vam compartir un parell d'amanides i uns entrants, i després cadascú es va demanar un segon plat, que van ser majoritàriament de carn, i les postres, on el tiramisú era cita obligada.

No faré la tonteria de pretendre explicar-vos què hi podeu trobar, perquè la cuina italiana deu de ser la més universal del món mundial (de moment; els indis estan en plena expansió global) però si que us vull aclarir que la qualitat és màxima i el preu molt raonable. Vam dinar com a reis, l'ampolla de vi era cara (podia haver estat caríssima, però la meva cunyada estava a l'aguait) i ens va sortir tot plegat per 80 € la parella.

Decoració bé, càlida de bon gust; soroll elevat, però sense ser ensordidor i tenint en compte que estava ple i que havia moltes famílies amb nens petits i adults que ho semblaven.

Si no sabeu on anar i voleu quedar bé, és un lloc excel·lent. I a més, a la vora està ple d'altres llocs on sopar o fer la copeta.

Salut i sort,Ivan.

i Buoni Amici
Casanova, 193
Tel. 934.396.816
www.ibuoniamici.com

Covers

Darrerament s'estan posant de moda els CDs de versions. És un gènere que sempre ha existit, però mai no havien tants intérprets de primera fila que el practiquessin ni, i això és molt més opinable, resultats tant sorprenentment satisfactoris. O sigui que en comentaré un parell.

DJs i músics brasilers, estrelles de l'electro-bossa, s'han mobilitzat per a adaptar al seu particular estil un grapat de cançons inoblidables de The Rolling Stones. Són músics competents, especialment pel que fa a les cantants. Si has llegit parant atenció, a hores d'ara ja portes dos ensurts: un DJ fotent mà als Rolling Stones? Una cantant femenina suplantant a Mick Jagger? Relaxa't.

Perquè la proposta de Bossa'n'Stones és precisament per a això: relaxar-se tranquilament escoltant sas satàniques majestats. El resultat és melòdic, suau, dolç, divertidament naïf i molt engrescador. Els que opinen que els Stones només són una màquina de soroll descobriran la bellesa d'unes cançons que si s'han fet clàssics absoluts del segle XX és per la seva qualitat i no [només] per la inversió en màrqueting o la potència dels amplificadors. Els que estimeu els Stones però admetieu que els Beatles feien millors cançons, us emportareu una grandíssima alegria. I tots els que l'escolteu disfrutareu d'un disc magnífic.

El recull és pla, sense grans variacions d'estil ni arrenjaments i tots els talls sonen igual: a bossa nova. La gràcia està en apreciar el camí recorregut des del blues i el rock originals. De fet, tot i que en els crèdits sembla que cada cançó està interpretada per un conjunt diferent, jo juraria que la cantant és sempre la mateixa.

A hores d'ara ja han publicat la segona part de la revisió stoniana, molt inferior al primer recull, i un altre àlbum de versions de Bob Marley, o sigui que ha tingut força èxit i previsiblement atacaran altres fonts d'inspiració.

Si aquests CDs són de l'estil homenatge a un artista, el que ve ara és encara més ample: un munt de músics del jazz fan versions de cançons pop. Si jazz ja és una etiqueta massa ampla, escoltant aquest àlbum descobreixes que dins del pop caben des de Jimi Hendrix fins a Deep Purple, passant per Madonna, Nirvana i Radiohead. Però com que la música són sons i sensacions, passem pàgina.

L'invent, sorprenentment també, funciona. La majoria de peces són molt previsibles i reprodueixen amb força exactitud l'original, però el resultat són sempre a quelcom que es pot etiquetar com a jazz sense ofendre cap purista, i sóna prou bé. La versió que Martin Taylor signa del Johnny and Mary de Robert Palmer recorda Django Reinhardt i el jazz pre-bop; Cecilia Norby broda el Life On Mars de David Bowie; Bobby McFerrin fa ell sól els quatre papers dels Beatles a Drive My Car; però el millor de tot és escoltar Smoke On The Water tocada per una big band i amb un cor de veus estil Manhattan Transfer. Els agoserats es diuen Señor Coconut i des d'ara mateix tenen tota la meva admiració.

Salut i sort,
Ivan.

Bossa'n'Stones
Music Brokers, 2.005.
Bossa'n'Stones 2
Music Brokers, 2.006.
Reprise! When jazz meets pop
Reprise, 2.005.

Justicia per Tous

Com que suposo que tots us heu enterat de la notícia, no explicaré què va passar el passat cap de setmana a la finca dels Tous.

Tinc una amiga que és psicòloga i que em té classificat com de ment lògica. Jo no n'estic pas segur, de ser tant lògic, però reconec que en casos com aquest el millor és deixar les vísceres a banda i pensar amb el cap, que per alguna cosa el tenim.

I el cap em diu que el que hi ha és que algú ha mort d'un tret de bala. La policia ha agafat a qui ha disparat el tret i, com que el fiscal ha apreciat indicis d'haver vulnerat la llei, l'ha posat a disposició del jutge. I un jutge és qui té la potestad i la capacitat de jutjar, a diferència del que passa a les dictadures, on es fa el que mana el Pinochet de torn i la garjola s'emplena de qui decideix el dictador (que no necessàriament coincideix amb qui ho mereix).

És discutible si la presó ha de ser incondicional o ha d'haver una fiança, i la quantia de la fiança, però que això ho ha de resoldre un jutge a mi em sembla impepinable. I l'editorialista de El Periódico opina com jo.

Un tema completament diferent és si hi ha dret a que un delicte es jutgi al cap de dos o molts més anys, si és justificable que segons quins mangantes puguin campar pel carrer i no pagar pel que han fet, que no els puguem demanar raons als jutges de segons quines decisions, i que el ciutadà normal té una sensació (crec que molt justificada) d'estar desamparat.

Però el camí per arreglar-ho és que la justícia sigui eficaç i ràpida en el proper cas que sorgeixi. Per exemple, aquest.

Salut i sort,
Ivan.

Skin and Bones

Una de les bandes més canyeres del moment ha publicat un excel·lent disc acústic.

Els Foo Fighters són bastant més que la banda de l'ex-bateria de Nirvana. La seva sorollosa proposta té ritme, nervi i en ocasions també melodia, un petit detall que la majoria d'adeptes al rock dur acostuma a passar per alt. No són virtuosos dels seus instruments, però això fa vint anys que ja no és requisit imprescindible per triomfar.

Tot i això, que un grup així es despulli té el seu mèrit. La gràcia de la seva música no es suposa qué és el volum atronador, la distorsió extrema i l'exageració a l'escenari? Doncs es veu que hi ha quelcom més. Dave Grohl i companyia no només s'han atrevit a gravar-ho sinó que a més ha fet (està fent) una gira mundial presentant les versions acústiques de les seves cançons en directe.

Skin and Bones és un molt bon àlbum de rock acústic. No hi ha cap cançó que soni fora de to o de lloc, totes semblen que siguin així de debó. Trobareu des de talls que recorden a un Raimon enrabietat (guitarra i crit al vent, com The Best of You) i d'altres que fins i tot li agradarien a ma mare, de dolces i tranquiles (Next Year). I versions com la de Times Like These són bones de debó i justifiquen plenament que us baixeu (ai, no! és robatori) que compreu aquest CD.

I si no sabieu qui són Foo Fighters, igual us pica la curiositat.

Salut i sort,
Ivan.

Foo Fighters
Skin and Bones
RCA, 2.006.

Casino Royale

La darrera entrega de la sèrie James Bond ha estat una agradabilíssima sorpresa. Probablement la millor, totalment diferent del que estàvem acostumats.

Cronològicament, aquesta és la primera aventura de James Bond, just quan el promouen i li concedeixen la llicència per a matar. És una història que podeu trobar tant a la novel·la com en el primer episodi per a una sèrie de televisió que al final no es va acabar de rodar. Hi ha també alguns elements de la trama a la paròdia que John Houston va rodar el 1967, amb un repartiment estelar com pocs però amb resultats força discutibles. Podeu provar de fer-vos una idea mirant el trailer, jo no us diré res sobre la trama.

Hi ha un munt de coses que no trobareu a Casino Royale: l'escena superespectacular abans dels crèdits d'entrada, per exemple, ha estat substituïda per un flashback en blanc i negre. Tampoc hi trobareu noies que cauen rendides als peus de James Bond sense cap mena d'explicació; el personatge ara interpretat per Daniel Craig es veu obligat a lligar. No surten ni Q ni Monypenny i els gadgets tecnològics són un pèl més discrets que en anteriors entregues.

Què trobareu a Casino Royale? Molta acció, espectaculars persecucions, fotografies impressionants a escenaris paradisíacs (el que li diuen Montenegro és en realitat la República Txeca; ja estic mirant quan tornar-hi), cotxes i ambients de luxe, alguns efectes especials molt ben aconseguits (especialment la persecució a l'obra i la lluita dins un palau venecià), l'elegància de Judi Dench interpretant M, un parell de dones guapíssimes, i un personatge que feia molt de temps que enyoràvem.

Dels diferents intèrprets que han tingut llicència per matar, George Lazenby i Timothy Dalton han actuat com a agents freds, molt seriosos i que es permetien alguna frivolitat en moments de relax o algun comentari irònic. A mig camí del Michael Caine de Ipcress i del Steven Segal a Alerta Máxima. Agents massa plans, poc interessants. Roger Moore i Pierce Brosnan han tirat de la vis còmica, especialment el primer: han volgut dibuixar un Bond canalla, que se'n fot de gairebé tot encara que té sentiments. Mel Gibson fa un personatge així a les sequeles de Lethal Weapon, i James Coburn pintava de la mateixa manera l'agent Flint a un parell de famoses imitacions de 007. Una actitud encantadora però poc creïble en un assassí professional. En canvi, Sean Connery i ara Daniel Craig construeixen un individu desarrelat, cínic, cruel i només preocupat per viure bé la seva vida i sortir-se'n amb la seva feina. 007 pur i dur, inimitable.

Com a cinta d'acció és impecable. Com a història d'intriga, hi ha dues dificultats que pesen sobre el guió: el necessari allargament de la partida de pòquer, que ralentitza l'acció, i el fet de saber que 007 sempre se'n surt. Com que no hi ha cap escapatòria ridícula (només una curació miraculosa), només una persecució increïble (jo vaig agafar vertigen, us ho prometo), i tot queda ben lligat, el guió és dels millors que recordo de la franquícia.

Casino Royale apareix com una refundació de la sèrie. Explica la personalitat de James Bond, orfe de pares i d'ideals, des del seu origen com a agent secret d'elit, però alhora presenta l'aventura com un punt d'inflexió en la seva personalitat, que no m'extranyaria veure més marcada en el film que prometen pel 2.008. Per a que us feu una idea, el llegendari leit-motiv creat per Monty Norman no apareix fins el darrer moment de la pel·lícula, quan es crea el personatge, igual que passava a l'Episode III amb Darth Vader.

Això promet.

Salut i sort,
Ivan.

Martin Campbell
Casino Royale
Sony Pictures, 2006.

The Beautiful Lie

Diuen que és un cantautor semblant a Tom Waits, però jo diria que Ed Harcourt s'assembla més a Rufus Wainwright.

El pianista de Sussex ha publicat l'estiu passat el seu darrer àlbum, que segons la Vikipèdia és el sisè però segons l'All Music Guide és només el cinquè. Són que practiquen una barreja de pop guitarrero animat, rock i cabaret-pop.

L'estil vocal d'Ed Harcourt es va adaptant a les diferents partitures i les omple amb força. L'etiqueta rock independent que tothom li atorga abraça músiques molt diferents i per tant no us ajudarà a ubicar una proposta força divertida, amb arrenjaments i orquestracions interessants, molts cops amb tonades tristes i melancòliques i de vegades no gens melòdiques. Més prop del pop amb guitarra elèctrica que no del rock, els catorze talls de qualitat irregular no deixen indiferent.

Un disc estimulant, més propi d'algú que busca nous territoris que no pas dels qui es conformen en recòrrer carreteres conegudes.

Salut i sort,
Ivan.

Ed Harcourt
The Beautiful Lie
EMI, 2.006

Adéu a dos amics

Ahir vaig estar passejant pel centre i em vaig emportar un doble disgust. Dos dels meus llocs favorits han desaparegut.

El primer és The Clansman, pub escocès del carrer Carassa on a banda de tastar cerveses negres i roges que no acostumes a trobar enlloc més es podien seguir les lligues anglesa i escocesa de futbol i, sobre tot, el rugby internacional. Durant molts anys he començat l'any revisant el calendari del Cinc Nacions (ara són sis) i reservant els dissabtes a la tarda per anar al Clansman. El Kitty O'Shea em queda un pèl lluny i al Michael Collins es genera massa escàndol. The Clansman era un pub petit, en forma de tub i amb una llum càlida i molt tova, que afavoria les converses animades i a cau d'orella.

La història dels principals clans escocesos pintada a les parets, l'exemplar del Metropolitan per a que tothom el pugués agafar, els cambrers de les illes, i tots els aficionats a rugby que ens trobavem any rera any: aquell anglès grassonet amb el cabell blanc, les dues professores d'anglès, les colles de francesos, ...

All those moments will be lost in time, like tears in rain.
-- Blade Runner.

I l'altre amic que ens ha deixat és la Llibreria Tartessos, del carrer Canuda al costat de la plaça Vil·la de Madrid. Era la llibreria ideal per anar a remenar llibres, veure l'exposició fotogràfica, passar una bona estona i deixar-te uns quants bitllets. Sempre tenien posada música clàssica o new age. Havia una època en que era un clàssic passar primer pel carrer Tallers, segurament per Discos Castelló i després anar a Tartessos. El propietari, si no havia cua, em demanava quins eren els compactes que havia comprat. A ell li agradava especialment Philip Glass, Nyman el trobava massa repetitiu i pla.

Les fotos en blanc i negre, el munt de llibres de fotografia i també de cinema, la secció infantil, la taula de llibres de poesia, el moble de llibres de música, la taula de l'entrada amb llibres de filosofia i assaig ...

Things we most love from life are the things that fade.
-- Heaven's Gate.

Salut i sort,
Ivan.

From This Moment On

Diana Krall ens proposa aquest any un disc ple de swing i de el so de les big bands.

El so és impecable, la selecció de cançons és indiscutible, els músics són excel·lents, i el disc es queda curt. Perquè? Pel que gairebé sempre li trobo a la Krall: li falta sang. Al seu directe a París, per mi el seu millor enregistrament, desbordaba passió. Al seu primer àlbum de casada, The Girl from the Other Room, desprenia romanticisme i emoció. Però la resta de la seva discografia és elegantment freda.

Enteneu-me bé: és un bon disc, m'agrada, no està malament, però Deu me'n guardi de recomanar-li a ningú. Perquè també el trobo un disc avorrit, adient per acompanyar-me mentre estic estudiant Psicosociologia del Consum (com fa una estona), treballant, o llegint el diari. Durant molt de temps vaig evitar tota la música que portava l'etiqueta jazz a sobre per culpa d'aquella música bonica-però-freda que sempre sóna a les pel·lícules quan hi ha l'escena de la festa a Hollywood, a la vora de la piscina, tothom ben vestit, com la que hi ha a The Player (de Altman, mort fa poc i del que no he parlat). Si escoltes una cançó (per exemple Exactly Like You, què per mi és la millor del CD) molt probablement diràs que t'agrada molt. Però si una hora després d'haver escoltat l'àlbum et demanen l'opinió, voldràs tornar-lo a escoltar per si de cas, perquè el més segur és que hagis desconnectat.

A banda de la meva crítica a l'estil vocal de la diva, cap altra objecció. Segurament s'emportarà algun Grammy, vendrà molts exemplars, el descarregaran encara més cops, i quan torni a fer concerts continuarà exhaurint les entrades. Res a dir.

La Diana i Elvis Costello esperen bessonada abans de Cap d'Any. Esperem que en lloc de pa portin alguna mica de pebre sota el braç.

Salut i sort,
Ivan.

Diana Krall
From This Moment On
Verve, 2.006.

The Road to Escondido

Més de trenta anys d'admiració i comuns interessos comercials convergeixen en un molt bon disc.

Eric Clapton ha tingut des de sempre un estil molt semblant al de J.J. Cale. Cale. Aquest té un repertori més estret, no tant variat com el de Slowhand que, a més, té un talent interpretatiu superior. Però han estat dues composicions de Cale les que van catapultar la carrera de Clapton en moments clau: After Midnight en el seu debut en solitari i Cocaine a Slowhand, el seu primer èxit multimilionari. Sembla que la primera intenció de Clapton era convidar Cale a tocar en alguna cançó del seu nou àlbum. Ha acabat sent un disc a quatre mans, amb el productor de Clapton però amb l'aire i una majoria de cançons de Cale.

L'àlbum us podrà agradar o no, però no us sorprendrà. Té el so inconfusible que ha fet famosos tots dos músics al llarg dels anys, i fins i tot afegeix una versió a duo del ja clàssic Don't Cry Sister de J.J. Cale del llunyà 1.979. Què aporta de nou? Ben poca cosa, però ara la discogràfica pot anunciar la primera col·laboració oficial entre un mite del rock i una de les seves màximes influències, igual que va passar el 2.000 quan Clapton va signar un àlbum amb B.B. King. Per cert, que The Road to Escondido s'ha passat un any llarg a la nevera esperant que es comercialitzés l'enregistrament.

Què hi podeu trobar? Racions saboroses de rock, blues, country, i pop. Tot ben tallat i acompanyat, amb guarniments de bons acompanyaments i farciments sucosos. No espereu duel de guitarres ni de cantants, tot és col·laboració (tanta, que semblen dos germans ben avinguts) i la veritat és que l'efecte resultant és prou bo. Per altra banda, la diferència tant vocal com amb les cordes és tant gran que no hauria color.

Un disc interpretat per Eric Clapton sempre té atractius. I si a més hi ha un bon compositor al darrera, aleshores és un bon disc.

Salut i sort,
Ivan.

JJ Cale & Eric Clapton
The Road to Escondido
Reprise Records, 2006

Famoses darreres paraules

Avui parlaré d'aquest blog.

Blog sense pretensions, muntat amb el mínim de recursos i al que no li dedico el temps que l'afició voldria, sinó el que les obligacions em deixen. Quan el vaig engegar la meva intenció era practicar desenvolupament de webs i, especialment, agafar una mica de soltura a l'hora d'escriure. El primer objectiu va quedar enterrat de seguida, perquè el temps no dóna per tot, i si em dedicava a experimentar, aprendre i provar havia de treure temps d'altres activitats (estudiar o treballar, principalment) que són més prioritàries.

El segon objectiu crec que s'està complint. Jo portava uns quants anys que només escrivia notes breus i documentació tècnica. O informes d'empresa, que són molt semblants. Els mails que envio a amics i coneguts no els compto. I volia tenir més facilitat en escriure, no ficció, però si de coses més interessants que no la feina, de poder-me enrotllar a gust i sense ser pesat. Tampoc és que et puguis extendre gaire a un blog, que de seguida et fas pesat i sobre tot ho sembles. La gent prefereix llegir cinc articles d'un paràgraf que un de cinc.

O sigui que més que que la gent em llegeixi l'objectiu era escriure jo. No us nego que la meva vanitat n'està molt de les visites que rep Famoses darreres paraules, però continuaré escrivint independentment de si sou tres o trenta, i ho faré en català encara que hagi menys audiència i no aplicaré els coneixements de posicionament a buscadors, perquè el que vull és escriure, no escriure documents de màrqueting I si el que llegiu us alegra un moment o us serveix de res, m'alegraré molt.

De fet, he trobat una tercera utilitat a aquest blog. M'ajuda a superar la meva maleïda mala memòria. És frustrant saber que has escoltat un disc o vist una pel·lícula i no recordar-ne res. Ara si més no puc rellegir-me, però tampoc és ben bé la solució, perquè resulta que quan ho hauria de recordar és quan surt a la conversa, i aleshores l'únic que recordo és haver-ne escrit. És després que ho puc rellegir! Pastilles de fòsfor, on?

O sigui que gràcies per passar per aquí. I si a sobre us llegiu aquestes parrafades, moltes gràcies. Això si, agrairé moltíssim si algú afegeix un comentari i em pot aclarir un dubte: com és que des de mitjans de mes ha augmentat tant l'audiència? Jo no he canviat res, i fins i tot diria que escric menys, o sigui que estic intrigat. Però com podeu veure al gràfic, ara sou uns quants més. Benvinguts els nous.

Salut, sort, i moltes gràcies un cop mes,
Ivan.

Rockin' in the Free World

Els U2 i els Pearl Jam es van juntar a l'escenari i en van tocar una de Neil Young, Rockin' in the Free World.

Bono va batejar la banda com U Jam, nom no gens original però que sóna bé. He buscat per internet a veure si havia res més que haguessin tocat junts, però tothom (Jordi Tardà; aquest blog; aquest diari australià, on podeu veure algunes fotografies; o el Channel V també australià) menciona només la interpretació de Rockin' in the Free World, o sigui que suposo que el que va passar és que Bono, Larry Mullen i The Edge van sortir a l'escenari en els bisos de l'actuació dels Pearl Jam dins del festival Make Poverty History i van tocar només aquesta cançó.

Tot i que la Wikipedia explica un origen polític i patriòtic de la cançó, hi ha molta ironia i crítica en el seu si. D'entrada, la lletra (que podeu trobar en castellà aquí) parla més aviat dels problemes que es pateixen a l'interior dels Estats Units que no pas de les seves relacions internacionals. Per altra, la violència (Crime in the City), el medi ambient (Greendale), o les drogues (The Needle and the Damage Done) han estat de sempre temes objecte de l'interès i el talent compositor de Neil Young. Tot i que després dels atemptats de les torres bessones va haver-hi ràdios i gent que intentaven associar aquesta cançó a l'atemptat i fer un ús patriòtic, Neil va preferir interpretar Imagine (sí, la de Lennon) al concert d'homenatge a les víctimes.

Moltes vegades s'ha associat a Neil Young amb posicions republicanes i conservadores, com per exemple quan va fundar Farm Aid, quan va lloar la política exterior de Reagan o quan va afirmar que per a defensar la llibertat calia fer alguns sacrificis, recolzant l'actual llogater de la Casa Blanca. Però, tant lletres com aquesta com àlbums com Living With War ens mostren un pensament polític no tant dretà. Classificar la gent és un esport molt difícil i m'imagino que li haurà fet gràcia que aquest cover hagi estat a un festival d'aquest caire.

Rockin' in the Free World va aparèixer per primer cop al seu àlbum Freedom, autèntica obra mestra, on obre el CD amb una versió acústica i el tanca amb una d'elèctrica, a quina millor. Si no teniu aquest CD no sabeu el que us perdeu, però us podeu fer una idea de com sonen les versions originals del tema veient aquesta altra interpretació acústica en directe, o el videoclip original, de la versió elèctrica (les imatges del qual, per cert, recolzen la interpretació social de la lletra).

La versió dels U Jam no està gens malament. Qui més cops n'ha fet covers és Pearl Jam precisament, tot i que gent com Joe Satriani, Jon Bon Jovi, grups amateurs i aficionats diversos també l'han tocada.

Que ho disfruteu.

Salut i sort,
Ivan.

Què, qui, perquè

Sembla ser que, en contra d'algunes afirmacions recentment escoltades, la lluita contra ETA continua.

Es veu que anit van detenir tres persones al sud de França acusades de pertànyer a ETA. El que no està clar, es veu, és si la operació va ser conjunta i la policia espanyola va col·laborar, o no. Altres, es limiten a explicar el que és important, les detencions, sense atendre a qui s'ha de penjar la medalla. O a qui se li ha de negar.

Vosaltres creieu possible que un mitjà com Libertad Digital, dirigit pel conegut Federico Jiménez Losantos, li negués un mèrit a la Policia Nacional? Jo no.

Esta vist que sóc massa ingenu.

Salut i sort,
Ivan.

Happenstance

Avui us parlaré d'un àlbum aparegut fa un parell d'anys, però que no s'ha publicat a Espanya fins enguany.

Rachel Yamagata és americana filla d'un japonès d'origen, d'aquí el seu nom tant sonor. No sé quina és la raó per la qual el seu primer treball ha trigat tant en arribar al nostre país, però l'espera ha pagat la pena.

La paraula cantautora acostuma a associar-se al folk i la guitarra acústica. La Rachel Yamagata, en canvi, toca el piano i practica el pop. Pop adult i sofisticat, que abasta des de balades reflexives com Quiet fins a temes engrescadors amb guitarres rockeres com Worn Me Down, passant per Letter Read, una de les cançons musicalment més complexes i millor construides que he escoltat en els darrers anys. Tretze cançons, i no n'hi ha cap que em salti a l'escoltar el disc. Notable com a compositora i també nota alta pel productor, o a l'arreglista que ha reunit un cello, guitarres elèctriques, dos pianos i el que ha fet falta per parir un àlbum musicalment eclèctic amb una personalitat sonora ben definida. Ara ballable, ara melòdic, però sempre amb un estil propi i molt atractiu.

Però com a cantant Rachel Yamagata cantant és encara més interessant. Combina una dicció nítida i clara amb un registre vocal amplíssim, que va de la veu rogallosa (Even So) a la més dolça i íntima (1963), sabent passar per diferents intensitats segons la peça que interpreti i sense escoltar-se a sí mateixa, sinó al servei de la cançó. També una de les millors cantants dels darrers temps.

Vaja, que farieu molt bé en escoltar-lo.

Salut i sort,
Ivan.

Rachel Yamagata
Happenstance
RCA, 2.004.

Straight to Hell

Hank Williams III és el fill de Hank Williams, Jr., un dels grans del country i el rock sureny. Com ja us podeu imaginar, és també el nét de Hank Williams, Sr., autèntica llegenda del country i propietari de l'entrada Hank Williams que trobareu a qualsevol enciclopèdia del génere. A més, té una mig-germana, Holly Williams, que també es dedica al country. Endevineu quina mena de música li agrada a Hank III? El punk rock i el heavy!

Però com que els grups de hardcore en els que tocava la bateria no donaven prou diners, va tornar a la seva no estimada Nashville i va començar a enregistrar àlbums de country. Per a demostrar que continua sent igual de salvatge i rebel, o perquè l'han dibuixat així, es nega a eliminar blasfèmies i insults de les seves lletres i engega campanyes de venda de samarretes on diu Fuck Curb (Curb Records és la discogràfica per a la que treballa). A més de donar-li prou diners com per pagar els advocats, el seu tercer compacte l'ha introduit també al llibre Guiness com el primer CD country amb l'etiqueta Parental Advisory: Explicit Lyrics. De fet, la cadena Wal-Mart ven una versió censurada (ells en diuen clean) de l'àlbum.

I el que hi ha dins de l'àlbum és molt bo, si t'agrada el country. Molta festa, veu nasal, guitarres i banjos a dojo, un munt de peces ràpides i ballables i un parell de balades lentes però gens ensucrades. Les lletres, allà on les entens, oscil·len entre la ironia i els tòpics del génere. Suposo que la part guarra és la que no entenc.

Tot i que no siguis un fan del country, et farà passar una bona estona. Però després, ves a confessar-te.

Salut i sort,
Ivan.

Hank Williams III
Straight to Hell
Curb, 2.006.

Qui és Lena?

L'altre dia va arribar-me l'enllaç a una pàgina on es mostren, en petit, algunes de les fotografies més famoses o més difoses que s'han fet mai. S'anomena The Most Famous Photographs i podeu trobar unes quantes imatges que recordareu i ubicareu perfectament, i d'altres que no tindreu ni punyetera idea de què representen. Tant de bo haguessin textos explicatius.

Apareixen, entre d'altres, les fotos d'Iwo Jima, del soldat soviètic al sostre del Reichtag, la de la nena nua fugint del seu poble en flames, i la de la noia afgana. Per cert, que la noia afgana no ha estat la única model que ha estat buscada vint-i-cinc anys després de ser fotografiada.

En canvi, la fotografia de Lena és probablement la imatge més estudiada de la Història, potser només després de la Mona Lisa. Durant molts anys vaig veure com companys meus que treballaven en temes de tractament d'imatges, bàsicament compressió de fitxers gràfics, utilitzaven còpies d'aquesta cara per a fer proves. És una imatge estàndar que fan servir investigadors d'arreu del món per a provar els seus algorismes i comparar la seva efectivitat amb la d'altres programes. Com que tothom fa servir les mateixes imatges de partida, la comparació és vàlida. D'això els informàtics en diem un benchmark. D'altres imatges famoses són el conill de Stanford, la tetera de Utah, la capsa de Cornell i Suzanne

Amb la mala fama que patim (injustament?) els informàtics, no és extrany que sorgís la llegenda que la foto correspon a un desplegable del Playboy. Doncs bé, la llegenda és rigurosament certa.

Segons he descobert a un número endarrerit del butlletí de la IEEE Professional Communication Society, el primer que va fer servir aquesta imatge va ser un professor de la University of Southern California anomenat Alexander Sawchuk, que va escanejar-la i incloure-la en un article per a un congrés, a començaments de l'estiu del 1.973. Perquè van escollir aquesta imatge està clar si estàs ficat en el tema: una cara humana planteja una sèrie de reptes molt específics (més encara a aquella época): superfícies llises i rugoses, colors difuminats i semblants, contrastos, etc. A més, les plomes i el barret afegien altres punts (computacionals) d'interès. Estaven buscant una foto lluent (no mate) d'una cara i van trobar aquest exemplar del Playboy.

Curiosament, aquest exemplar (novembre del 72) és el més venut de la història, amb més de set milions de còpies. A més, Woody Allen el va emprar a Sleeper, on apareix aquest mateix número a una escena.

La imatge ha estat controvertida, ja que moltes investigadores han protestat per la utilització sexista de la imatge d'una dona, i fins i tot ha estat censurada a reconegudes publicacions científiques americanes. Per altra banda, quan Playboy va descobrir una fotografia de la que ells tenien els drets era portada d'una altra revista (científica; concretament Optical Engineering) van plantejar-se la idea d'anar a judici, però la van abandonar ràpidament a l'adonar-se que mig món la feia servir, i es van mostrar encantats de ser útils a la ciència.

Lena Sjööblom, la model sueca que a finals dels seixanta vivia a Chicago, és ara mare de tres fills i treballa ajudant discapacitats a emprar equips informàtics. Va atendre una invitació de la Society for Imaging Science and Engineering (amb el patrocini de Playboy, és clar) per a assistir com a convidada d'honor a la conferència on es commemorava el cinquantè aniversari d'aquesta organització, el 1.997 a Boston. Lena es va mostrar molt sorpresa i divertida per la seva popularitat.

Podeu veure més fotografies de Lena a la conferència aquí, un article en castellà sobre aquesta història aquí, un altre en anglès aquí, i la foto original del Playboy, sencera, aquí. El que cap d'aquestes referències aclara és què feia aquell exemplar de Playboy en un laboratori d'enginyeria.

Salut i sort,
Ivan.

Jamie Hutchinson.
IEEE Professional Communication Society Newsletter
May/June, 2001. Volume 45, Number 3.
http://www.cs.cmu.edu/~chuck/lennapg/pcs_mirror/may_june01.pdf

Live at the Fillmore East (1970)

El darrer de Neil Young és un directe de fa més de trenta anys. Mantenir un ritme de més d'un CD cada any, quan ja tens seixanta-dos anys, té aquestes coses.

Admeto que la meva opinió pot estar esbiaixada, però aquest àlbum també és molt bo. També vol dir com la majoria del que ha fet aquest home. Són només sis cançons, quatre de curtes i dues que s'allarguen un quart d'hora cadascuna. Rock i blues rock del bo i en directe. Hi ha la versió que inclou també el DVD del concert, però això encara no m'ha arribat. Com a nota curiosa, una setmana després del llançament, l'àlbum ja té entrada a la wikipedia en anglès.

Els temes són tots molt coneguts i inclouen dos clàssics indiscutibles com Cowgirl in the Sand i Everybody Knows This Is Nowhere. Les interpretacions, com sempre que hi ha els Crazy Horse per enmig són tremendament vitals. Festives, amb un blues molt fresc i espontani, lluny del que la Allman Brothers Band va interpretar en un altre famós directe al mateix escenari. El principal interès del CD és que és el primer directe que es publica de l'època en que Danny Whitten era la guitarra oficial de Crazy Horse. Els diàlegs entre guitarres de Down by the River i Cowgirl in the Sand són sensacionals i tota una alegria, ja que en tota l'extensa discografia de Neil Young no en podem trobar de semblants. Els enregistraments que va fer amb Stephen Stills no recullen cap dels que les cròniques periodístiques deien que eren autèntics espectacles, ni en estudi ni en directe. Només alguna actuació mal enregistrada que corre per internet de l'època de Buffalo Springfield, però res comparable amb el que aquí podeu escoltar amb el malaguanyat Whitten.

L'altre punt d'interès de la gravació és la presència de Jack Nietzsche al piano. Tot i que va continuar col·laborant amb Neil fins a la seva mort, Nietzsche va deixar de pertànyer als Crazy Horse poc després d'aquests concerts, i es va dedicar entre d'altres coses a signar bandes sonores de pel·lícules, a més continuar una carrera més orientada al blues i el jazz.

El so és més que decent i del packaging i el DVD no puc comentar res perquè encara no ho he pogut tocar. Recomenable pels que us agradi el rock, blues-rock i els directes vibrants, i pels molt fans de Neil Young. Si només teniu curiositat per saber què tal sóna, hi ha alternatives millors, com el Rock Road vol. 1.

La comunitat de fans ha reaccionat amb una barreja de satisfacció pel que hi ha i frustració pel que podia haver hagut. Es veu que el material enregistrat és més ampli, incloent un set acústic en solitari i el Cinnamon Girl amb la banda. Probablement l'any vinent contemplarem l'aparició d'una de luxe collector's edition.

Si voleu fer un tast, al website de Neil podeu escoltar amplis fragments de bades.

Salut i sort,
Ivan.

Neil Young & Crazy Horse
Live at the Fillmore East (1970)
Reprise Records, 2.006.

The Queen

Jo no esperava gaire cosa d'aquesta pel·lícula, però vaig sortir entusiasmat.

Stephen Frears ha declarat que la raó per la que no ha rodat l'escena de l'accident és perquè aleshores tothom jutjaria el film només en base a si l'actriu que interpretés el paper de Diana s'assemblés prou o no a la real. Nogensmenys, la cinta si que pateix quelcom d'això, ja que tothom queda tant enlluernat per la caracterització i la interpretació de Helen Mirren, que els altres atractius de The Queen corren perill de passar desapercebuts.

La Mirren composa un personatge complex, del que realment es coneix ben poca cosa i del que tothom té una idea prefixada. O sigui que el més normal és que l'actriu rebi per tots cantons. Al festival de Venècia el públic es va estar cinc minuts dempeus, aplaudint-la. Helen Mirren fa creïbles tots els sentiments, actituds i gestos que realitza al llarg dels noranta set minuts que dura la pel·lícula, mai no fa una carota fora de lloc ni una paraula amb el to que no sigui exactament real, ni reial. Impressionant. Sobre la caracterització, tres imatges ho explicaran molt millor que qualsevol frase: la de Helen Mirren al natural, ella mateixa interpretant la reina, i la reina de debó.

Però hi ha un segon Oscar al que hauria d'aspirar aquest film: el de millor direcció. Stephen Frears, que ja ha signat alguna altra obra mestra com l'adaptació de Dangerous Liasons (Les Amistats Perilloses), i pel·lícules tant apreciables com The Grifters (Los Timadores), i ha tret suc de guions tant poca cosa com Mrs. Henderson Presents, aquí realment està excels a l'hora de barrejar realitat i ficció, de manera contínua, en una mateixa trama i de manera completament versemblant. Tot el film té el ritme just, no deixant que l'atenció de l'espectador marxi enlloc que no sigui el següent fotograma, sense caure en pauses avorrides ni amb el ritme frenètic dels paparazzi. Tot i que coneguis el final de la història (i el principi!) el misteri i la intriga del què passarà i què vindrà a continuació es mantenen fins el final.

Tot plegat és un docudrama sobre una setmana intensa que a ben segur tothom recorda. Però lluny del paper couxé i de la televisió més rosa i casposa, trobem una mirada incisiva sobre el magnetisme d'una institució que no ens agrada racionalment, però que instintivament ens fascina, i sobre personatges que tenen el mateix efecte. Alhora, també és una reflexió sobre les relacions institucionals i l'exercici del poder, allà on conviuen el protocol i les maneres amb l'acció directa i la manca de tacte. Potser és aquest punt el millor resolt de l'obra, amb total manca de complaença i criticant la prepotència de personatges tant allunyats com el Duc d'Edimburg i el conseller de Tony Blair.

Aquí, en canvi, un jutjat pot declarar ilegal una decisió purament política i ningú no sap què tenia Larsson per caure tant simpàtic i Gudjohnsen per a que ningú no l'estimi.

Salut i sort,
Ivan.

Stephen Frears
The Queen
2006.

Mesk Elil

El problema d'escriure sobre un músic algerià és que de seguida fas servir les etiquetes de música mediterrànea, world music i música àrab. L'encaselles i fi de la història. Suposo que això no seria cap problema amb molts músics algerians, però és que avui escric sobre el darrer àlbum de Souad Massi.

Souad Massi, que acaba de fer 34 anys, va nàixer a Algèria. Com li passa a tothom, va tenir sort de tota mena: bona, perquè son germà estava ficat en el circuït musical d'Alger i son pare era prou modern com per animar-la a aprendre a tocar la guitarra i pagar-li els cursos; dolenta, perquè als fanàtics religiosos locals no els agradava el rock dur que practicava el seu grup, i molt menys que fos dona. Però no crec que fossin gays, només tenien mal gust i mala llet. Total, que la noia va haver de marxar a França per a salvar la pell. A França els d'Atlantic Records la van clissar de seguida i li van oferir un bon contracte. La resta són tres CDs, avui comento el tercer, aparegut l'any passat.

I el CD són onze talls. El darrer és un bonus track en la millor tradició del pop anglosaxó: un remix canyero. Els deu primers són una passada. Barreja folk, raí, chaabi, pop, ritmes africans i una sensibilitat especial per a combinar un ritme viu i una melodia agradosa. Trobareu cançons africanes que són pura alegria (Manensa Asli), balades engrescadores (Kilyoum), balades melangioses (dar Dgedi), i una peça de pop ètnic cantada en anglès (Tell Me Why) però cap que no us agradi.

De moment em quedo amb les ganes de saber què tal era la Souad Massi cantant de heavy. La que ara mateix estic disfrutant té una veu dolça, que recorda molt una jove Maria del Mar Bonet, i toca la guitarra amb aires aflamencats. Si heu escoltat cantants gregues com Haris Alexiou o Eleftheria Arvanitaki, va d'un pal semblant, però té un registre d'estils més ampli.

Conta la llegenda que un campeonat d'escacs se'n va anar a norris quan els jugadors van abandonar llurs partides i van començar a ballar a l'escoltar la seva cançó Ilham (que vol dir Inspiració). En Carles Francino ho qualificaria de notícia no confirmada; jo ho crec ben possible.

Salut i sort,
Ivan.

Souad Massi
Mesk Elil
Wrasse, 2005.

ChidoOne

Pels que us agradi el menjar mexicà, ChidoOne és una opció ben interessant.

És un petit cafè i restaurant que hi ha al barri de Gràcia, ben a prop dels Cinemes Verdi, al carrer Torrijos. Els plats que vam demanar (dues enchiladas i uns tacos) eren molt abundants i estaben prou bé. A nosaltres el lloc ens el va recomenar un mexicà, o sigui que el menjar és mexicà de debó, no d'etiqueta.

Preu ajustat i ampli assortiment de cerveses mexicanes, decoració atractiva i molta llum, en contrast amb l'ambient fosc i més íntim de la Cantina Machito, més amunt i al mateix carrer, regentada per la mateixa gent.

Un lloc agradable on anar a fer un mos amb els amics.

Salut i sort,
Ivan.

ChidoOne
c/ Torrijos, 30.
Tel. 932 850 335
www.chidoone.es

Podcasts de Catalunya Ràdio

Avui la recomanació no va d'un disc, sinó de podcasts i de ràdio. Un podcast, pels que encara no ho sabieu, és un clip d'audio que et pots baixar d'internet. Així com jo us dono la tabarra escrivint i vosaltres, si esteu d'humor, em llegiu, hi ha gent que enregistra la seva veu, la de coses que sent pel carrer, o la de la seva música favorita, i la difon per internet.

Doncs bé, jo darrerament he començat a escoltar regularment alguns podcasts, i avui us en faig cinc cèntims. De fet, els podcasts es divideixen en dos grans grups, els programes de ràdio que pots descarregar, i els que s'han concebut originalment com podcasts. D'entre els primers, Els viatgers de la gran anaconda és molt recomenable. Programa de viatges, que inclou tant reportatges com entrevistes. Cada programa dura una hora, en la que toquen entre quatre i sis temes. El podeu trobar a la web de Catalunya Ràdio.

A la mateixa web, però canviant d'emisora, podeu trobar la Guia d'Orquestra, en que el professor d'Harmonia del Conservatori del Liceu comenta una de les obres que l'OCB interpreta en els concerts de la setmana que toca. Hi ha una part divulgativa, interessantíssima pels que no sabem i voldriem saber-ne, i una part d'audició, quan posen la peça en qüestió tal qual, interpretada per algú de renom.

Si, en lloc de la clàssica us va la música disco, us recomano La Discoteca. És un quart d'hora (aproximadament) que El Matí de Catalunya Ràdio inclou els divendres cap allà el migdia. Albert Puig i Antoni Basses comenten èxits dels anys 70-90, tant de les cançons en sí com del seu context social i sentimental. Divertit.

I, com no, l'incombustible Jordi Tardà . Continua arrsatrant les erres i pronunciant l'anglès més macarrònic que haureu escoltat mai, les tres hores del programa es podrien reduir a dues, perquè repeteix les coses fins que les aprens de memòria, però li posa salsa i encant a l'actualitat rock com ningú. I, encara més important, la seva selecció acostuma a ser molt encertada, tant per bon gust com per varietat, el que fa de Tarda, Tardà una referència ineludible.

Normalment no puc escoltar la ràdio quan fan aquests programes. O estic treballant i necessito concentració o directament no me'n recordo. En canvi, si m'ho baixo ho puc escoltar mentre viatjo amb el bus o camino pel carrer, per exemple. La qual cosa també em permet descobrir la multitud de sorolls ambientals que pots gaudir a Barcelona. Però això ja és un altre tema. Proper dia, podcasts pròpiament dits.

Salut i sort,
Ivan.

Catalunya Ràdio
Catalunya Música
iCat FM

We Push, You Pull

Quart CD dels barcelonins The Unfinished Sympathy i tercer cop que es pot afirmar que han superat l'anterior entrega.

Els primers àlbums de la banda proposaven un rock dur d'altíssima qualitat. Un esglaó per sota dels decibelis de Foo Fighters i The Pixies, un pas endavant en quant a melodies. Ara li han donat un cop més al cargol i han modulat el seu so per a fer-lo una mica ballable, més accessible al gran públic, en el que respon segurament a un suggeriment de la seva nova discogràfica. També és possible que després del seu extraordinari Rock for Food veiessin clar que no podien progressar més per aquell camí i provessin amb un lleuger canvi d'estil.

En qualsevol cas, dos anys després tornem a tenir un àlbum rodó, farcit de bones cançons, amb guitarres poderoses, ritmes contundents i moltes ganes d'engrescar. Recomano especialment Catenaggio, Spin in the Rye i Little Scratches, tot i que no en trobareu cap que no pagui la pena. Han incluit teclats i sintetitzadors, molts riffs són suaus quan als àlbums anteriors eren electrificats o distorsionats, però la base continua sent el rock potent de sempre. Si el cantant millorés una mica la seva tècnica vocal i en lloc de fer-se ell mateix els coros li posessinn acompanyament, el resultat milloraria encara més.

Tot i que el que de debó necessita aquest grup és una bona promoció. Molts grups que sonen constantment a la ràdio i venen un munt d'exemplars no tenen ni punt de comparació amb ells. Esperem que millorin també el seu directe respecte de concerts anteriors, com el que van donar al Fòrum. Segurament la nova proposta musical els ajudarà al no necessitar tanta potència.

The Unfinished Sympathy, que es diuen així en honor a una cançó dels Massive Attack, reclamen com a influències The Police (segurament en la seva primera etapa) i Van Halen. Ja no tenen res a envejar als californians i si continuen progressant, qui sap si podrem dir el mateix respecte del mític trio.

Per cert, premi pel qui m'aclari perquè dos dels seus àlbums estan titolats amb referències logístiques (aquest i An Investment in Logistics).

Salut i sort,
Ivan.

The Unfinished Sympathy
We Push, You Pull
Subterfuge, 2.006.

Metheny Mehldau

La col·laboració entre un geni de la guitarra i un mestre del piano ens deixa un decebedor i molt bon disc.

Vaig descobrir Pat Metheny mentre estudiava Informàtica, gràcies a Anna, que creia que era el millor músic del món. Des d'aleshores és un dels meus guitarristes de referència. Construeix una música molt agradable, amb punxes agudes i planúries suaus, regalant estones dolces i moments de gran intensitat. Fa discos que tant li podria regalar a mon pare com recomanar-li als meus cosins més joves. Porta trenta anys al cim del jazz modern.

Brad Mehldau és un descobriment molt més recent, gràcies a una crítica crec que de La Vanguardia. Un pianista modern però ortodox, que desenvolupa improvisacions i temes moderns amb una aproximació clàssica. Ha fet solos, trios i ha participat en projectes més amplis. Si t'agrada el jazz, és algú a qui anar seguint, perquè tothom el dóna com el pianista més interessant d'aquesta generació i el senyala com futur hereu del mestre Jarrett.

Amb aquests antecedents, i sabent que quan una discogràfica junta dos galls al mateix estudi de gravació la cosa va de bo, les expectatives són màximes. El que aquest any hem tingut és només la primera part d'aquella col·laboració, una setmana plegats a un estudi de Nova York, al desembre del 2.005. Durant el 2.007 s'editarà un segon àlbum.

I aquest primer àlbum són tres peces de Mehldau i set de Metheny, de qualitat bona i uniforme, sense cap genialitat però tampoc sense farciments innecessaris. Tot sóna bé, seguint fidelment els estils respectius i aconseguint fer-nos creure que aquest duo ha tocat junt durant anys. El diàleg entre tots dos instruments és natural i brillant en ocasions, sense cap mena d'interferència -fet destacable en aquesta combinació d'instruments. Hi ha talls que animen i n'hi ha que emocionen, tots agraden. Un molt bon àlbum de jazz modern, amb improvisacions (hi ha un moment que Mehldau sembla que imiti Keith Jarrett), amb bon free jazz i amb tres peces del pianista que amb la guitarra guanyen molta vivacitat.

Però jo em quedo decebut. Decebut perquè els anteriors duets de Metheny, amb monstres com John Scofield o Charlie Haden van deixar obres mestres inqüestionables. La suma de talents hauria de multiplicar el resultat, i aquí només arriba al màxim de tots dos. A més, no hi ha cap mena d'innovació. Fa més de 10 anys vaig anar -amb aquella Anna- a veure Metheny al Velòdrom, on presentava Parallel Realities acompanyat de Jack DeJohnette, Herbie Hancock i Dave Holland (aquests si que eren galàctics i no uns que es vestien de blanc...) i la música que interpretaven era calcada de la que podeu escoltar en aquest àlbum. 10 anys haurien de notar-se. Quan dos genis no aprenen del pas del temps, malament.

O sigui que si prescindiu del totxo que us he fotut i escolteu el disc, us agradarà. Però no espereu una obra mestra, perquè no és el cas.

Salut i sort,
Ivan.

Pat Metheny & Brad Mehldau
Metheny Mehldau
Nonesuch, 2.006

Cold Roses

Trenco una de les normes no escrites d'aquest blog, no escriure sobre àlbums que no hagin aparegut durant l'any en curs, per parlar d'un doble àlbum de Ryan Adams.

I és que aquest treball és molt i molt bo. El primer cop que el vaig escoltar jo potser era de mala lluna i no em va agradar gens; el vaig deixar a la nevera durant un munt de temps. Fins que el vaig recuperar fa no gaire setmanes. Sort!

Divuit cançons, escrites amb els seus amics i interpretades amb la seva banda d'aleshores, The Cardinals. Rock potent i melòdic alhora, amb un punt melancòlic i la guitarra elèctrica ben afilada. Veu clara, dicció impecable i entonant la música, sense cridar ni escoltar-se a sí mateix. Pur rock, amb alguna concessió folk i country, però només per donar-li color.

Hi ha un bon grapat de cançons a destacar, des de la contundent Beautiful Sorta a la calmada Easy Plateau o la melòdica Magnolia Mountain, passant per l'enèrgica Let It Ride o Meadowlake Street, on juga a fer falsettos amb la veu, igual que Neil Young.

Un gran àlbum.

Salut i sort,
Ivan.

Ryan Adams
Cold Roses
Lost Highway, 2.005.

My Dark Places

A falta d'escasses setmanes que acabi l'any, crec que ja podem adjudicar el premi a l'àlbum més eclèctic de l'any 2.006.

L'eclecticisme acostuma a ser marca d'artista novell. Un cop està més assentat (al mercat, a la indústria, als mecanismes i costums de la seva activitat) el músic, i encara més el grup musical, acostuma a amotllar-se a allò que li surt millor. Per exemple, Prince, que fa vint anys no parava d'experimentar, porta deu anys sense sortir de la plàcida mar del funky, lluny dels oceans de la improvisació.

I si esmento Prince és perquè crec que és el referent més proper de The Television Personalities, que ens porten el seu primer treball en vuit anys. A caball entre el rock i el pop, amb incursions electròniques, de banda de música fallera, musica parlada més que cantada i amb la inclusió d'una marxa nupcial, l'únic que els falta és el funky que ara professa Prince. Són setze cançons difícils, tristes i melangioses, que parlen de solitud i de gent que se sent marginada. Casualment o causalment, el compositor Dan Trecy ha passat uns anys a la garjola, motiu del llarg parèntesi del grup.

El conjunt sona més dispers que l'obra més madura de Prince o la del més actual Rufus Wainwright, que sap donar-li més consistència i té un estil més definit, però supera àmpliament el Prince més repetitiu i la majoria del pop insuls que patim avui en dia.

Em quedo amb les cançons més romàntiques, potser també les més àcides i desenganyades d'una banda independent com cap altra. No us perdeu Ex-Girlfriend Club, No More I Hate You's(una referència a Eurythmics?) ni I'm Not Your Typical Boy.

Salut i sort,
Ivan.

The Television Personalities
My Dark Places
Domino, 2.006.

Scoop

Aquest any Woody Allen ens proposa una comèdia amable que ben bé podia haver filmat el Hollywood dels anys 30 o la Ealing anglesa de la postguerra.

Fa uns anys, quan jo comentava amb els amics que el meu cineasta favorit és Woody, tots em contestaven que totes les seves pel·lícules són iguals. Gens més lluny de la realitat. En realitat, té quatre tipus de films, i no descarteu que als seus 72 anys, encara no ens sorprengui amb alguna nova innovació a partir d'ara. Sense voler extendre'm massa, Woody ha conreat la comèdia d'acudits curts (per exemple, a Take The Money and Run), la comèdia existencial (a partir d'Annie Hall), el drama existencial (com a Interiors) i la comèdia intel·ligent sense pretensions (com a Alice), grup al que s'adscriu Scoop. Pel camí també li ha donat temps a crear amb Zelig un gènere nou, el mockumentary, que ara té força èxit als festivals alternatius.

Doncs això, que Scoop és una comèdia de misteri i amb tocs fantàstics sense més pretensions que entretenir i lluir el talent còmic de la Scarlett Johanson. Els habituals dels films d'Allen la podeu relacionar amb The Curse of The Jade Scorpion, més que amb Manhattan Murder Mistery o Alice, també del mateix pal. El resultat és un film satisfactori, molt previsible però divertit i ben executat, amb un punt d'histrionisme i alguna crítica aïllada a una societat i una classe social on es valoren les aparences més que cap altra cosa, però que no passa de ser una comèdia d'entreteniment.

Serà una peça molt menor de l'extensa filmografia d'Allen, però encara és una bona pel·lícula, que no hi ha gaire gent que tingui el seu nivell. Tot i així, el guió es nota poc pulit, potser conseqüència dels plaços que s'imposa aquest home, que per anar a rodar a Londres acompanyat de la seva família, només pot rodar a l'estiu, durant les vacances escolars dels nens.

Com a director, Woody aconsegueix que totes les peces encaixin perfectament. Les interpretacions de Scarlett i la seva pròpia tenen el punt d'exageració que una comèdia fantàstica necessita, Hugh Jackman personifica perfectament el jove membre de l'aristocràcia anglesa, tot demostrant que és capaç de fer papers normals i no només del gènere fantàstic, i els secundaris fan el seu paper més que correctament. Reconeixereu alguna cara coneguda que mai no haurieu imaginat en un film d'Allen.

En el que continua sent únic és en la seva independència de la comercialitat. Qualsevol altre director, tenint la possibilitat de lluir la Johansson en banyador i en escenes de llit, ens hagués regalat una bona dosi d'erotisme. Woody, el just per a transmetre la intenció del guió.

Salut i sort,
Ivan.

Scoop
Dirigida per Woody Allen
BBC Films, 2006.

Surprise

El darrer treball de Paul Simon és una sorpresa en més d'un sentit.

Paul Simon ha escollit com a còmplice del seu d'aquest projecte ni més ni menys que a Brian Eno, llegendari productor i músic, responsable parcial del so de bandes tant diferents com Roxy Music, Talking Heads, U2 o James. Quan algú parla de l'Eno músic, parla d'ambient music; parlar de l'Eno productor vol dir modernor.

I això és el que ha passat a Surprise. Allà on acostumavem a trobar senzillesa formal embolicant lletres profundes ara trobem un munt d'arrenjaments pop. El tranquil folk vocal marca de la casa ha deixat pas a un estil eclèctic, que sóna bé, però que no sóna a Paul Simon. Fins i tot quan ha experimentat amb influències brasileres (The Rythm of Saints), surafricanes (Graceland) o caribenyes (Songs from the Capeman, amb lletres del Premi Nobel Derek Walcott), els discos de Paul Simon es reconeixien a l'instant. A Surprise reconeixereu la veu, la manera d'acompanyar amb la guitarra acústica, i algun joc vocal.

El CD sóna bé, es agradable d'escoltar i té alguna cançó que està força bé, però no és el que m'esperava d'aquest parell d'artistes. La música no deixa escoltar la lletra, el conjunt queda massa confús. En definitiva, sóna massa com la resta del que pots escoltar a la ràdio.

No sempre pots encertar. Sort que n'hi que fins i tot quan s'equivoquen fan les coses ben fetes.

Salut i sort,
Ivan.

Paul Simon
Surprise
Warner Bros., 2006.

A Life of Music

El texà John Cerminaro és un dels més reconeguts intèrprets de trompa que hi ha a l'actualitat. Aquest any ha publicat un interessantíssim recull de quatre concerts.

Concerts, en sentit doble, ja que responen al format musical de concert i perquè són enregistraments en directe. Composicions de Glière, Richard Strauss, Mozart i Amram on el solista desplega el seu gran talent i les respectives orquestres acompanyen a l'alçada. Quan algú es diu New York Philarmonic Orchestra i es decideix a gravar amb el seu nom, hi ha un nivell indiscutible.

Encara que no en sigueu gaire de la música clàssica, aquest és un CD molt recomanable. Música fàcil d'entrar, vivaç, amb ritme alt i sonnoritat suau. La trompa com a instrument solista, encara que no és un dels instruments més reconeguts, fa que el conjunt hagi de reposar sobre la melodia i no el timbre de l'instrument. Això, crec que jo que parlo perquè tinc boca, fa que les composicions per trompa siguin més dolces que les que són per violí, més punyents, o per piano, on es presten a l'estridència.

Sobre John Cerminaro, només afegir tres anècdotes que poden indicar el seu prestigi i qualitat com a músic. La primera, si busqueu la seva discografia a Amazon, us trobareu que tots els àlbums estan valorats amb el màxim de puntuació. La segona, ha donat nom a un model del seu instrument. La tercera, aquest darrer àlbum l'ha publicat el segell d'un altre músic, una concertista de violí. Fins ara, només havia publicat els enregistraments de la mateixa Nadja Salerno-Sonnenberg, enregistraments històrics de músics ja finats i de la talla de Furtwrangler i Toscanini. Cerminaro és el primer solista viu de qui recuperen diversos enregistraments, que segons el protagonista "tenia guardats a una capsa de sabates dins l'armari".

Queda clar que sempre és bona idea sortir de l'armari.

Salut i sort,
Ivan.

John Cerminaro
A life of Music
NSS Music, 2006.

The Little Willies

Cinc amics s'apleguen per a tocar junts la música que els agrada. El resultat no és res de l'altre món, però té moments magnífics.

Molt probablement aquest àlbum no s'hagués enregistrat mai si la noia del piano no es digués Norah Jones i no hagués guanyat un grapat de Grammies fa molt poc. Però hagués estat una llàstima perdre-se'l, perquè aporta una visió desenfadada de la música popular americana, del country al dixie passant pel blues, divertida i respectuosa alhora, on es barreja el material propi i les revisions de clàssics del gènere.

Es veu que la intenció original era gravar una actuació en directe. Per la raó que fos, al final el que van fer va ser gravar-lo en directe en estudi. Més control i suposo que menys problemes econòmic-legals.

No hi ha estridències, arestes ni punxes desagradables. Tampoc no hi ha cap mena d'excel·lència ni originalitat, però és que això ho han reservat pels seus respectius projectes en solitari.

Un bon company per un matí de diumenge, que podeu escoltar directament des de la seva web.

Salut i sort,
Ivan.

The Little Willies
The Little Willies
Milking Bull, 2.006.

Anglesos, blancs i pobres

Com ja us vaig comentar, el podcast del 27 d'octubre de The Economist és del més interessant. Un dels temes que toca és identificar quin és el grup socioeconòmic/cultural/ètnic que pitjor ho passa al Regne Unit.

Es veu que els que tenen pitjors perspectives són els blancs pobres nascuts al mateix Regne Unit. The Economist es fa ressó de l'estudi efectuat per una associació de mestres, que han analitzat els mals estudiants de manera separada per grup racial.

Aquest estudi indica que a quatre anys els blancs són els que menys mals estudiants tenen, en percentatge, comparats amb negres, pakistanís, bangladesís i musulmans. Doncs bé, a set anys els negres ja tenen un percentatge millor; a catorze els blancs només superen els nascuts a Bangla Desh; i a setze anys, són el pitjor grup de tots. A més, es veu que també són els que tenen una actitud més negativa cap els educadors, els serveis socials, les escoles i altres institucions.

Conseqüències? Diverses. Per una banda, si atenem al percentatge de població respecte del total, trobem que els percentatges d'estudiants d'origen hindú a les universitats britàniques és exagerat. Passa el mateix amb metges, funcionaris, mestres de secundària, empleats a hosteleria i restauració i altres sectors, principalment allà on es demana mà d'obra qualificada. Per una altra banda, la majoria d'aquests estudiants han gaudit d'una beca de l'estat, degut a que les seves famílies tenien nivells de renda comparativament baixos. Cada cop més, sembla que la nova classe mitjana britànica està formada principalment per asiàtics.

I clar, això peta. Peta perquè els fills dels que eren la classe mitjana veuen que altres ocupen el lloc que ells creien que tenien reservat. Els que venen de fora ens prenen els llocs de treball gràcies als diners que els donem a través de l'Estat!. Us sóna?

Més enllà de la capacitat demagògica o de raonament que tingui cadascú, cal analitzar altres variables a més del color de la pell i la religió. Els estímuls que han tingut uns i altres per a esforçar-se són els mateixos? Els obstacles que han hagut de superar? Els exemples familiars? Jo sóc dels que pensen que la proporció d'intel·ligents i de mandrosos és exactament igual a totes dues bandes del riu, el que poden canviar són les condicions ambientals. A UK les condicions són semblants, canvia l'origen i per tant cal mirar el que distingeix cada llar.

Sempre que surt aquest tema jo acabo parlant de Trainspotting, un dels films que més odio, però que alhora reconec que és tremendament instructiu. A més surt Ewan McGreggor, sempre un bon actor. Em sembla bé que facis el que creus que has de fer; no tens ganes de fer res, res no et ve de gust ni t'agrada, cap problema; però no et queixis perquè altres si que ho facin. I assumeix la responsabilitat de no haver-ho fet i les seves conseqüències.

Jo sóc un pringat, no tinc temps per res del que voldria fer, treballo com un desgraciat i estudio com un capullo, i com que sóc poc espabilat i no em toca la loteria no arribaré a res, però faig el que puc. Si tu l'única cosa que fas és passar-t'ho bé al bar amb els amics, cagar-te amb tot i fugir amb la droga o l'alcohol, ja saps el que pots (i el que no pots) esperar. I en contra del que m'agradaria, hi ha moltíssima gent que ho intenta, però no se'n surt. Uns perquè no tenen oportunitats reals, altres per causes diverses, tant pròpies com de l'entorn, però acostuma a haver una relació directa entre els que assumeixen la responsabilitat del que els passa i els que se'n surten.

Malauradament, el món és com és i no com ens agradaria que fos. És així de dur.

Salut i sort,
Ivan.

Half The Perfect World

Juliol passat ja vam parlar de l'anterior treball, Careless Love de Madeleine Peyroux. Ara ens hem pogut empapar del seu quart i de moment darrer àlbum, senzillament sensacional.

En aquest CD escoltareu jazz vocal, elegant i passionat. Barreja composicions pròpies i de versions d'altres (Joni Mitchell, Serge Gainsbourg, Chaplin, Mercer, i l'èxit pop Everybody's Talking) que no fan sinó confirmar que els grans músics no es deixen encorsetar en etiquetes de ferro. El grup d'acompanyament, dominant guitarres i piano, és discret i eficaç alhora. Afegiu-li òrgan i cordes allà on han volgut canviar de to i obtindreu tot el ventall de tonalitats jazzistiques.

Si a Careless Love exprimia la semblança de veu amb Billy Holiday, aquí la Peyroux amplia el seu registre vocal, sense perdre gens ni mica. Sóna més continguda però alhora transmet més sensibilitat. I amb una dicció perfecta, fins i tot en francès, que et permet entendre perfectament la lletra de totes les cançons.

Us deixo amb l'enllaç a la seva web oficial, el video de l'engrescadora I'm All Right i un avís: dimarts 21 de novembre toca a Barcelona, dins de la programació del Festival de Jazz.

Una dotzena de cançons d'aire sentimental, íntim, romàntic i una mica nostàlgic també. Més que recomanable.

Salut i sort,
Ivan.

Madeleine Peyroux
Half The Perfect World
Rounder, 2006.

El Merendero de la Mari

Dijous vam anar a sopar amb Rudy, un amic belga al que per distància geogràfica i manca de temps lliure no podem veure tant com ens agradaria. I ja sabeu on vam anar.

La primera opció havia estat el Barceloneta, però no havia taula lliure fins a les onze de la nit. Fer esperar tres belgues fins aquesta hora per sopar va segurament en contra de la Convenció de Ginebra. La gent del Agua ens va dir el mateix. Aleshores vam pensar en el Merendero de la Mari, naturalment al menjador i no a la terrassa.

I jo, francament, no penso tornar. No és que el lloc no m'agradés, o que no estigui bé, però no és el meu pal. És un restaurant pensat per a turistes, per a grups i per a empreses. La teca és bona, però si la setmana abans has menjat a La Ràpita o a Ca'l Faiges, com és el cas, no impressiona gens. El servei és bo, però tenint en compte la quantitat d'estrangers que visiten el local haurien d'espabilar-se més amb l'anglès i amb els costums més discrets que tenen els del nord a l'hora de cridar els cambrers. La fillastra del Rudy hagués mort de set si jo no li hagués indicat la paraula i el volum de veu necessaris per a cridar l'atenció. El preu (erem cinc, dos plats i postre cadascú, una ampolla de vi i altres begudes: 248 € ) em va semblar correcte, proporcionat a la qualitat i els estàndards habituals a Barcelona.

Però el que a mi em va matar va ser el soroll. Què voleu que us digui, jo sóc dels que volen gaudir de la taula. Al restaurant no només menges; també vols conversar, escoltar, parlar, contemplar tranquilament el moment, i res d'això és possible si hi ha un brogit de converses al voltant. No és que els grups que havia al voltant fossin especialment escandalosos, és que el soroll es multiplica degut a l'acústica del local.

A sota us deixo l'enllaç a la web. No sé quin indocumentat l'ha perpetrada, però us aconsello que apagueu els altaveus abans d'anar-hi, per molt que us agradi la música barroca. I un darrer comentari, lingüistic. M'agradaria saber què els semblarà als de Ciutadans que el website d'un restaurant de Barcelona sigui bilíngüe, castellà i anglès.

Salut i sort,
Ivan.

El Merendero de la Mari

Ja hem votat

I El Roto, amb la seva habitual i crua mestria, ens explica què podem esperar, des de les pàgines d'El País:

Salut i sort,
Ivan.

Children of Men

El 1.992 l'escriptora anglesa P.D. James va escriure una novel·la de ciència-ficció anomenada Children of Men, on planteja un truculent i proper futur on les dones han deixat de ser fèrtils. Pel que he llegit a la Wikipedia, el llibre té un munt de reflexions sobre la Humanitat.

Prenent com a base aquest escenari, Alfonso Cuarón ha perpetrat un fluix guió d'aventures i un film correcte.

Us resumeixo l'argument: l'ex-heroi porta una existència anodina i cínica en un lloc on impera la llei marcial, fins que apareix la seva ex-nòvia, que li demana ajut per a obtenir el salconduit que permetrà a algú, molt important per la causa de la llibertat, escapar d'aquell cau. Us sóna a film clàssic?

A mi m'ha agradat, perquè l'he agafada com una peli d'intriga i aventures, el que és. Si hagués esperat un film de ciència ficció, m'hagués emprenyat com li ha passat a Begoña. Aneu avisats. El guió té algun forat, però en general la cinta té un bon ritme i et manté l'atenció durant les dues hores que passes al davant de la pantalla. Els que la veieu en versió original, a banda de l'anglès absolutament clar, fixeu-vos en la barreja d'idiomes.

I m'han agradat molt les interpretacions de tots els actors. Especialment dels progragonistes: Clive Owen, un dels actors de moda, sap fer els gestos i posar la cara que demana cada situació; Julianne Moore torna a aparèixer com una de les actrius de bellesa més elegant de Hollywood; Michael Caine s'ho passa d'allò més bé fent de hippy i donant l'enèssima llicó d'interpretació; i finalment, la debutant i bellíssima Claire-Hope Ashitey està a l'alçada de tanta figura que l'envolta.

Si em quedo amb alguna cosa és amb el disseny de producció. Hi ha els tocs necessaris i imprescindibles per a deixar clar que estem al futur, i ni un més. Es veu un futur molt versemblant. I un homenatge a la música (i manera d'entendre la vida?) de finals dels seixanta, amb referències a Deep Purple, The Beatles i Pink Floyd.

Aquí hi ha el web oficial de la pel·lícula i aquí podeu veure el trailer.

Salut i sort,
Ivan.

Alfonso Cuarón
Children of Men
Universal Pictures, 2.006.

The Economist

Acabo d'escoltar el podcast setmanal de The Economist. De fet, aquesta entrada havia de ser sobre el contingut, però primer parlaré del continent.

Llegir aquesta excel·lent revista cada setmana és un d'aquests plaers que no tinc temps de disfrutar. Durant un any vam rebre-la cada setmana a casa, però ben just si vam aguantar la meitat de temps el ritme de lectura. No estem parlant d'un Hola o del dominical d'El País. La lletra és menuda, la majoria de pàgines estan plenes de lletra i les imatges ocupen poc, i com tota lletra menuda, tot el que hi diu és important.

Ideològicament, saps a què atenir-te. Saps que sempre els semblarà bé que qualsevol govern elimini una norma que impedeixi alguna pràctica empresarial, tot i que és poc probable que arribin a recolzar l'aboliment de la prohibició de l'esclavitud; i que sempre els semblarà malament qualsevol cosa que sembli un subsidi, tot i que no van criticar els ajuts als afectats per l'huracà Katrina.

A més, el fet que els articles, tot i ser d'opinió, no vagin signats, ha creat una marca pròpia i inconfusible. Tota la revista té el mateix aire, objectiu i apassionat alhora, elegant en la forma i ordenat en l'argumentació. Els articles de Piedra de Toque de Vargas Llosa encaixarien molt bé aquí: podràs estar o no d'acord, però l'exposició que fa sempre és interessant.

Doncs això, que anir vaig descobrir que amb l'iTunes et pots baixar un podcast setmanal, que dura uns sis minuts, dels continguts més rellevants de The Economist. Fan un resum dels quatre articles que consideren més interessants. Us ho recomano.

Salut i sort,
Ivan.

Ensayo sobre la ceguera

La primera novel·la que llegeixo d'aquest senyor. I m'ha agradat moltíssim. El que m'havien comentat d'ell, el seu estil difícil on puntua a la seva molt particular manera i les frases inacabables, m'havien previngut durant molt de temps a agafar qualsevol de les seves obres. Però res millor que un vol intercontinental per a emprendre qualsevol llibre ... i res millor que estudiar i treballar alhora per a que s'allargui.

M'ha sorprés la barreja de gèneres. Sota un mantell trepidant de novel·la negra, conviuen molt de teatre i una mica d'assaig. El narrador té tant de narrador com de comentarista de la situació i de la vida, què és el que acaba fent millor Saramago, descriure aquests animalons humans que trobem per tot arreu, amb les seves misèries i grandeses.

El punt de partida, l'epidèmia de ceguesa, permet Saramago despullar l'ànima humana igual que William Golding ho va fer a El senyor de les mosques, una altra història que he recordat constantment durant la lectura. A diferència de Golding, Saramago jutja severament els seus personatges.

No jutja només directament, qualificant els actes i les actituds concretes. Ilustra clarament quina és la conseqüència del comportament emplenant el paisatge d'imatges escatològiques, brutícia i escenaris angoixants, que reflecteixen l'avocador al que porta la manca de visió de les persones. La porqueria física és el càstic a la manca d'higiene moral.

La protagonista es nega a deixar-se anar. Ella és especialment forta, però alhora sap que no és cap heroïna, que simplement fa allò que ha de fer, allò que està bé i que qualsevol persona entendria com el que està bé. Però l'admires perquè el que fa gairebé tothom en aquest segle XXI és passar i no fer-ho. Ella posa el que està bé pels altres davant del que estaria bé per ella. Com que és una dona, inicialment això impressiona poc, ho associes a l'instint maternal de cuidar dels cadells. Inicialment.

Entenc aquesta actitud com el reflex literari de l'actitud política de l'autor. Comunista convençut, es nega a abjurar dels principis, polítics i morals, que han iluminat el seu pensament durant tota la vida. Les receptes que s'han d'aplicar poden haver de canviar-se, però els principis no. Em sembla una actitud digníssima, idèntica a la de Manuel Vázquez Montalban, que quan li demanaven perquè continuava sent comunista després de la caiguda del mur, reivindicava el seu dret a ser el que apagués el llum abans de tancar la porta de la paradeta.

No estem tant sobrats de referències ideològiques ni morals vàlides, des de ja fa massa temps. I a més, la novel·la és entretinguda i apassionant.

Salut i sort,
Ivan.

José Saramago
Ensayo sobre la ceguera
Alfaguara.
Traducció de Basilio Losada.