He afegit una petita diversió al bloc. Aquells que no sapigueu què fer i que volgueu perdre el temps alhora que exercitar les neurones, una mica més a sota, a la columna de la dreta, trobareu un tauler per jugar al sudoku.
Això i afegir (ja tocava!) algun dels meus enllaços favorits.
Salut i sort,
El génere del rock instrumental ha tingut històricament molts pocs adeptes, a diferència d'altres géneres com el new age, el chill out o el rock simfònic, on tothom recorda les grans obres de Mike Oldfield. A casa nostra el més destacable ho va signar el malaguanyat Marc Grau, que fins i tot va adaptar sense veu el Like a Hurricane de Neil Young.
El quart àlbum dels texans Explosions in the Sky és una mostra que el génere, ara batejat com a post-rock, encara pot aportar novetats interessants.
All of a Sudden I Miss Everyone recull sis temes de longitud més aviat llarga i un bonus disc amb remasteritzacions i gravacions alternatives dels mateixos temes. Hi ha des de moments de lirisme i emoció fins a moments dramàtics amb clímax molt ben aconseguits, sense necessitat de fer petar les oïdes del públic. No us deixeu enganyar per les primeres notes, allà on sembla que encara han d'aprendre a afinar les guitarres.
Tres guitarres (de vegades dos i un baix) i la potentíssima bateria de Chris Hrasky, acompanyats a estones de teclats, és tot l'armament amb el que els quatre nois de Explosions in the Sky porten ja vuit anys desafiant la teoria de les cançons de tres minuts. Els que vulgueu descobrir sensacions noves, no us els heu de perdre.
A mi m'ha agradat força. Us deixo per escoltar el segon tema, Welcome, Ghosts, i l'enllaç a la pàgina d'eMusic on els podeu escolar (o descarregar, si pagueu) tots.
Salut i sort,
Explosions in the Sky
All of a Sudden I Miss Everyone
Temporary Residence, 2007.
Llegeixo unes declaracions del conseller Huguet a El Periódico. El que em sembla més significatiu és el següent:
El conseller va apel.lar a la societat civil --"la que de tant en tant es mobilitza i de tant en tant desapareix"-- perquè fixi un programa de les infraestructures que Catalunya necessita per als pròxims 15 anys, i que comprometi a tots els partits catalans en la seva defensa.
No és pas el primer cop (ni serà el darrer) que un polític demana l'ajut de la societat civil, i és un tema que ens hauria de fer reflexionar. Quan demanes ajuda, ho fas perquè no te'n surts per tu sol.
El que està dient el Conseller d'Innovació, Universitats i Empresa és que ni ell ni el partit en el que participa (ERC) no tenen prou força com per a aconseguir l'objectiu que desitja. Com que tampoc apel·la a l'acció del Govern o a la unitat dels partits catalans, dedueixo que tampoc no confia pas en aquests altres mecanismes polítics.
I com que no sap què més fer, ens traspassa el marró a la societat civil. És a dir, el representant que hem escollit (aquest senyor és diputat al Parlament de Catalunya) per a resoldre els nostres problemes, li diu als seus representats que s'espabilin, que si ells no es belluguen no hi ha res a fer.
Certament, hi ha moltes coses que els polítics no poden fer per si mateixos. I concedeixo que quan no tens elements efectius de pressió, negociar és una tasca molt feixuga i desagraïda. Però el que ha fet aquest home, i que han fet abans altres rivals i companys seus, em sembla molta barra. El mecanisme tradicional per a demanar el recolzament de la societat civil ha estat sempre la manifestació pública, ja sigui multitudinària i socialment transversal, ocupant els carrers, o molt més selecta, organitzant actes com el d'IESE en favor de la gestió autònoma de l'aeroport. Com que no compta amb rebre un gran suport, Huguet no prova de mobilitzar ningú concret.
Tinguem a més en compte que en el sistema polític actual són els partits els que a la pràctica decideixen, i no sempre de manera democràtica, quines persones poden ser candidates a representar la societat en les institucions públiques. Si ells no poden fer la feina, i a més no tenen ningú millor per a fer-la, per a què els volem?
La política catalana, i també l'espanyola, està òrfena de líders capaços. Tenim un greu problema.
Salut i sort,
No us perdeu la brillant comparació política que el Señor de Portorosa realitza a The King of the Apes, dins del seu excel·lent bloc Un hombre sentado en una silla.
No sé si té tant de talent a l'hora de fer prediccions polítiques com quan parla de literatura, però aquest gallec sempre escriu molt bé.
Salut i sort,
És un noi que deu de tenir uns quaranta llargs. Només l'he vist tres vegades, sempre va igual: bambes, texans, samarreta i porta un carro de la compra on transporta quelcom pesant.
M'és molt fàcil reconèixer-lo. No pel seu aspecte andí, perquè de sudamericans de la regió dels Andes ara n'hi ha molts al barri, sinó perquè sempre que s'acosta fa el mateix: s'atura, agafa aire i a ple pulmó crida: ¡TOÑOOOOO!
Es veu que el seu amic Toño viu o al meu edifici o al del costat. No sé perquè no fa servir l'interfono per a cridar-lo, potser és que no té molt clar quina és la porta correcta.
El cas és que la tècnica és més aviat poc efectiva perquè el tal Toño no el sent (o s'amaga).
Divendres passat, no em vaig poder estar i li vaig dir, educadament però clarament, el que pensava: ¿porqué no lo llamas al móvil y así no molestas a todo el barrio?
Mentre el botiguer sikh del todo a cien i jo compartiem un somriure còmplice, ell em va donar la seva resposta, aclaparadament lògica i una d'aquelles frases que se't queden a la memòria:
¡Lo llamo porque no tengo su número!
Descartes i Menéndez Pidal no haurien fet servir millor la lògica amb un major domini de l'idioma.
Salut i sort,
Darrerament El País ha publicat dos articles on denuncia les dificultats que han d'afrontar moltes dones a Espanya si volen interrompre voluntàriament el seu embaràs. En el primer, se centren en que molts pocs centres públics donen atenció efectiva a les que volen avortar. En el segon, exposen un parell de casos concrets, posant l'èmfasi en l'actuació de persones concretes.
No crec que avortar aporti felicitat a ningú. Quan es fa, és que quelcom que s'hauria d'haver fet abans no ha sortit bé, generalment. O que es vol evitar un mal més gran. Trobo que ha de ser sempre una decisió molt dolorosa. I en un cas així, l'últim que necessites és que vingui un desconegut amb gorra de poderós i decideixi per tu què has de fer i què no pots fer.
Ens trobem aquí en un tema recorrent a Espanya. El funcionari públic exerceix un poder, una potestad. I no hauria de ser així. El funcionari públic hauria d'estar al servei dels ciutadans, de la societat. Només així prendrà decisions pensant en què és millor pel pacient, per la persona, pel ciutadà, i no quina decisió seva personal li escau més o li sembla més adient a ell mateix.
Salut i sort,
Lluís Bassets recupera en el seu bloc un article de Manuel Vázquez Montalbán en que aquest analitza en clau no esportiva la victòria del Barça a la lliga 73-74, la del famós 0-5 al Bernabeu.
A banda de la nostàlgia esportiva, resulta molt interessant llegir el text sabent de quin peu calçava Montalbán i com se les gastava la censura de l'época.
Talent per esciure, per deixar entendre entre línies i bon gust futbolístic.
Salut i sort,
Ivan.
Sembla que l'huracà Katrina va tenir conseqüències psicològiques importants als EUA. A molts els va costar d'entendre que la primera potència del planeta tingués una reacció gairebé tercermundista davant d'una catàstrofe natural, i això ha provocat una certa depressió, molt curta perquè també són molt orgullosos i estan molt pegats del seu país. Una de les reaccions al Katrina ha estat aquest àlbum, on Harry Connick Jr. ha volgut retre homenatge a la seva ciutat natal, Nova Orleans.
Ja fa un temps que hi ha evidències que el polifacètic Harry Connick Jr. ha deixat de voler ser la reencarnació de Frank Sinatra. També hi ha indicis que està esdevenint un músic molt important en la vesant jazzística més encarada cap a l'espectacle i menys cap a l'art. Per entendre'ns, després d'haver-se dedicat als musicals de Broadway, Harry Connick Jr. ens proposa un CD amb setze cançons, tres de pròpies i la resta de mestres i clàssics del jazz de Nova Orleans, on no només trobem un compendi del génere, sinó molt bona música.
Quan un cantant de jazz fa un àlbum ple de clàssics la sospita evident és que l'escoltarem com ell s'escolta la seva magnífica veu. Doncs no. Harry Connick Jr. ha parit un àlbum on el so de les big bands sóna millor que mai, on el protagonisme no és de cap solista, sinó de l'orquestra. Grans dosis d'entusiasme i un recull de partitures impresionants fan la resta. L'àlbum es centra com he dit en el jazz de les big bands, ple de swing i de trempera, però trobareu també bocins de bop, soul, rythm'n'blues, dixie, i de pop.
Oh, My Nola és molt engrescador, vitalista, optimista, traspua alegria ànsia per menjar-se el món. Un CD a tenir molt en compte.
Salut i sort,
Harry Connick Jr.
Oh, My Nola
Columbia, 2007.
Una mujer acompañó a su marido a la consulta del médico. Después de su chequeo, el médico llamó a la mujer sola a su despacho.
El médico le dijo: Tu marido tiene una enfermedad muy grave, combinada con un estrés horrible. Si no haces lo siguiente, sin duda morirá.
Cada mañana, prepárale un desayuno saludable. Sé amable y asegúrate de que esté siempre de buen humor. Prepárale algo para comer que le alimente bien y que pueda llevar al trabajo.
Y cuando vuelva a casa mas tarde, una cena especial. No le agobies con tareas ya que esto podría aumentar su estrés. No hables de tus problemas ni discutas con él, solo agravará su estrés. Intenta que se relaje por las noches, utilizando ropa interior "sexy" y dándole muchos masajes. Anímale a que vea algo de deportes en la televisión.
Y lo más importante, haz el amor con el varias veces a la semana y satisface todos sus caprichos.
Si puedes hacer esto durante los próximos 10 - 12 meses, creo que tu marido Recuperará su salud completamente".
De camino a casa, el marido pregunta a la mujer: '¿Qué te dijo el médico?"
Ella contestó: 'Que te vas a morir."
Salut i sort,
Ho publica El Periódico de Catalunya.
Bruce és un artista interessantíssim. Ha esdevingut, crec jo, més que un simple músic, un personatge que serveix d'inspiració a molts persones.
La seva obra, molt diversa, no només conté joies inqüestionables sinó també un nivell promig altíssim.
L'únic inconvenient que té és poder treure entrades per a un concert seu a Barcelona. Fa deu anys que no ho aconsegueixo.
Tinc molta feina, o sigui que no m'enrotllo més.
Salut i sort,
Aquests dies no m'és possible escriure tant com voldria, perquè tinc vàries coses que em demanen molta atenció i en les estones lliures, a l'haver de canviar el xip constantment, tinc el pensament dispers i poc donat a concentrar-me per escriure i publicar.
O sigui que aprofitant l'avinentesa us convido a que digueu de què voldrieu llegir en aquest blog, o que feu preguntes o que expliqueu perquè us passeu de tant en tant per aquí i què espereu trobar.
Prometro respondre totes les qüestions el més aviat possible.
Salut i sort,
Aquesta és una de les meves cançons favorites de Neil Young.
Recordo que el primer cop que la vaig escoltar va ser treballant com a becari en un radiocassette que compartiem tots els que no teniem despatx propi i treballàvem a la sala comuna, mentre buscava pistes per internet per a solucionar un problema que no sortia. Crec que la cinta era de Gordon, un dels americans que rondava per allí i l'aparell igual l'havia posat l'Emili, el system manager. Naturalment vaig acabar buscant a quin CD pertanyia.
En aquella època, començament dels noranta, internet encara no era una paraula que la gent del carrer conegués. Ara radiocassette sóna a pleistocé. Però la balada continua sonant igual de bé.
Salut i sort,
Ivan.
Llegeixo a El Periódico que els EUA han perdut el 30% de les armes lleugeres repartides a l'Iraq.
Cada cop em sembla més evident que el desastre que estan patint els Estats Units a l'Irak és degut en gran part a la incompetència dels seus comandaments, més que no a l'habilitat dels seus enemics.
Ha hagut errades gravíssimes en la planificació estratègica (no tenien res pensat per un cop haguessin enderrocat Saddam Hussein), en la gestió diplomàtica (a diferència de la Guerra del Golf), en la gestió de la informació i les relacions públiques (els cauen bastonades per tots costats), en la gestió dels recursos humans (tant dels militars com del personal de seguretat subcontractat) i, pel que ara es veu, també en la gestió del material.
S'apleguen causes diverses. Primerament, l'eufòria d'haver-se convertit en superpotència única i les victòries militars a Panamà i contra Irak en el mandat de Bush pare han portat la intelligentsia conservadora a oblidar les lliçons que tant durament van aprendre als arrossals de Vietnam del Sud.
A més, les forces armades nordamericanes no sembla que estiguin en el seu millor moment de forma. La qualitat de l'armament i el volum d'efectius no tenen rival enlloc del món, però pel que sembla els seus comandaments no aguanten la comparació amb els seus predecessors. Colin Powell, que a més d'home intel·ligent coneix molt bé la casa, ho devia de saber perfectament quan defensava aferrissadament que per guanyar efectivament la guerra calia emprar tots els recursos disponibles des del primer moment. Guanyar per aplastament de l'adversari i dissimular les pròpies mancances.
El fet que el comandament suprem estigui en mans de Bush fill també té la seva importància. M'imagino que aquest home, conscient que el seu cervell no és a l'alçada del seu càrrec, es deixa influir per diversos col·laboradors i que aquesta successió de bons consells el porta a canviar el rumb de la nau bastant sovint. Si vas canviar de destí, inevitablement hauràs de passar per alguna estació intermitja no prevista, possiblement alguna que no t'agradarà.
I finalment, hi ha la qüestió del lideratge moral. Per a que un exèrcit sigui un arma eficaç, és condició no suficient però si imprescindible que els seus soldats estiguin disposats a deixar-s'hi la pell. Això, per molt que diguin, no va implícit en el contracte. Has de convèncer la tropa no només que fan el que és correcte, sinó que és imprescindible fer-ho i que si no assoleixen els objectius marcats cauran grans desgràcies sobre el seu país, les seves famílies, els seus companys de regiment, ells mateixos.
Creieu que els soldats destinats a l'Irak es creuen el que els diuen els seus comandants? Si qui ha d'arriscar la vida sospita que ho fa per a que guanyin diners els amics del senyor que decideix que equipar-los amb vehicles blindats és massa car, malament anem.
I el pitjor de tot és que no es veu manera de poder marxar i que el caos que hi quedi no sigui pitjor del que ja hi ha ara mateix.
Salut i sort,
Publica ELPAIS.com que la Comissió Europea ha elaborat un informe que constata el que milions d'espanyols ja sabiem. Potser que ens contractin a nosaltres, enlloc de continuar pagant als funcionaris actuals?
Una de les conclusions de l'informe és quantificar la pujada de preus al sector restauració: un quaranta per cent. Es diu aviat.
Una altra conclusió de l'informe, no menys interessant, és que la major part de la ciutadania té una impressió subjectiva que no casa amb les dades estadístiques. Aquesta és una conclusió errònia, crec jo.
Les dades estadístiques estan fetes d'una determinada manera, amb un cert objectiu i els números resultants (les dades) són completament correctes. Per altra banda, ningú millor que un o una ama de casa per a saber si la vida està cara o barata.
Perquè no casen les dades macroeconòmiques amb les impressions ciutadanes? Perquè no mesuren el mateix. Només us cal considerar que la pujada en el preu de la vivenda no es reflecteix a l'IPC, perquè no entra a la cistella de preus del panell. O, millor encara, reviseu el vostre pressupost mensual. Si sou un treballador de l'àrea de Barcelona, que es veu forçat a dinar i potser esmorzar fora de casa, digueu-me què suposa en termes microeconòmics una pujada del 40%.
Per la macroeconomia, es veu que ben poc.
Salut i sort,
L'estiu és época propícia per als continguts lleugers i més encara si no tens temps o ganes d'escriure. Aprofito per a publicar un clàssic que de tant en tant m'arriba a la bústia.
Diu l'email que el que segueix és l'enunciat d'un examen al Colegio Público Nacional García Lorca de Madrid, concretament de l'assignatura de Lengua española.
Ejercicio.- Composición literaria que contenga los siguientes temas:
1- Sexo
2- Monarquía
3- Religión
4- Misterio
Recomendaciones del profesor: Brevedad y concisión.
Respuesta de uno de los alumnos:
¡SE FOLLARON A LA REINA!, ¡DIOS MÍO!, ¿QUIÉN HABRÁ SIDO?
Per si em llegeix el jutge Del Olmo: no és la Reina d'Espanya! És una de fictícia!
Salut i sort,
Reivindico que la Filmoteca ens ofereixi la possibilitat de tornar a veure, en pantalla gran, aquest gran clàssic del cinema espanyol.
A banda de la comicitat i la ironia plena de mala baba que ens ofereix el film, opino que és de gran actualitat a Barcelona. Primerament, perquè ja hem vist una reedició de les peripècies de les autoritats locals davant de l'americà que portarà el manà. Woody Allen mai no ha anat a recollir un premi, ni tant sols un Oscar, però ha hagut de plegar-se a una presentació del seu film a Barcelona (perquè cobra una subvenció escandalosa, ja en parlarem) envoltat de polítics per a que aquests puguin sortir a la foto.
I després, perquè igual que Villar del Río en el seu moment, també els habitants de Barcelona estem superant un munt de desgràcies i necessitem ajuda. A la pel·lícula no es fa esment de la Guerra Civil, però les seves conseqüències econòmiques planen sobre la depauperada població. Aquí, lliurats de l'inútil de Clos hem caigut sota la fèrula de l'Hereu, què sembla que va pel mateix camí.
I ara estem esperant que el Mr. Marshall espanyol agafi el pont aeri i ens vingui a donar algunes engrunes de solidaritat, perquè estar a Espanya va d'això i es veu que demà potser ens tocarà a nosaltres.
Malauradament, el seu viatge s'ha hagut d'ajornar perquè a les Canàries necessiten més la solidaritat que nosaltres. Les coses continuen pintant malament. No perquè un (pavorós) incendi sigui més greu que una (irritant) interrupció del suministrament d'energia, que no ho discuteixo. Perquè fa tota la impressió que la Política d'aquest país no consisteix en planificar actuacions, atendre necessitats i executar solucions, sinó més aviat en atorgar favors a aquells que (discrecionalment) dius que ho necessiten més.
Salut i sort,
