Els OVNIs ja no ens visiten

Pablo Francescutti escriu un brillant article a El País d'avui sobre el fenòmen OVNI.

Com és que han deixat de visitar-nos els extraterrestres? Probablement és que han entrat en recessió i ara visiten planetes més barats i amb menys contaminació, no creieu? Bromes a banda, és un article molt interessant, tant sociològicament com antropològicament.

Mentre buscava una imatge per ilustrar el tema m'he trobat amb aquest article, crític amb l'actitud crèdula i irreflexiva de la gent, també molt interessant.

Em quedo amb la idea que l'home necessita escapar-se de la realitat que no li agrada, inventar-se un ordre diferent de coses que li proporcioni una explicació tranquilitzadora, una esperança que la racionalitat li nega. Igual que fan els nens.

És que ser adult a temps complert és molt dur.

Salut i sort,

The Police a Montjuic

Vint-i-cinc anys més tard del que ens hagués agradat, Nunuki i jo vam anar a veure The Police en concert, a l'Estadi Olímpic ple de gom a gom. Molta gent tenia un compte pendent amb una banda molt enyorada, i molts també temiem que el pas del temps fos també molt cruel amb els nostres records.

Allà on més es va notar el quart de segle que ha passat és a la veu de Sting. La banda va interpretar peces com Truth Hits Everybody o Roxanne amb un to molt més baix del que esteu acostumats a escoltar als enregistraments de comenament dels vuitanta. Per a que us feu una idea, la mateixa distància vocal entre les versions èpica i la acústica del Layla de Clapton. Tot i així van sonar molt bé.

El pas del temps també ha afectat Stewart Copeland. En el seu moment estava, no un esglaó, un pis per sobre de la resta de bateries del rock, gràcies a una sisena marxa que ningú més que ell era capaç de seguir. Ara es limita a passar-se dues hores en cinquena, oferint una lliçó que haurien de seguir molts jovenets.

L'altre inconvenient que havien de superar els nostres records és el format de trio. En els discos d'estudi acostuma a haver un reforçament en forma de teclats o corda, Sting ha interpretat algunes peces acompanyat d'una banda extesa, i això fa que alguns temes sonin desangelats tocats a pèl per guitarra, baix i bateria. Aquí entren Don't Stand So Close To Me o Wrapped Around Your Fingers.

Com se supera tot això? A banda de la professionalitat que heu llegit aquests dies, amb una exhibició a càrrec d'Andy Summers, guitarrista d'amplíssim registre que dijous va fer tots els solos que en el seu moment el cantant no li permetia fer. I no en va sobrar cap, tots excel·lents i tots de diferent manera. Extraordinari.

El concert va començar a lo grande, amb una magnífica versió de Message In A Bottle que em va posar la gallina en piel (Johan dixit), Synchronicity II i Walking On The Moon. Va continuar amb un aire més tranquil amb Voices Inside My Head, When The World Is Running Down You Make The Best What's Still Around, Don't Stand So Close To Me (l'únic moment fluix de la nit).

A partir d'aquest punt la memòria musical ja t'ha transportat a aquella época en que no havies de pagar hipoteca ni amoïnar-te per la feina, i el cap només s'ocupava de disfrutar. A l'Olímpic ja quedava molt poca gent asseguda. Cançons tant poc marxoses com Driven To Tears i Hole In My Life van marcar el començament del crescendo, al qual semblava que arribàvem amb Truth Hits Everybody, cantada per cinquanta mil veus, però resulta que aleshores toquen Every Little Thing She Does Is Magic. Era el punt que jo temia: ¿aguantarà la bateria de Copeland? ¿No trobaré a faltar la percusió? Doncs no, la van clavar i l'Estadi ho va cel·lebrar amb molts aplaudiments.

Segona etapa de transició en el concert amb cançons com Wrapped Around Your Fingers, De do do do de da da da, Invisible Sun i Walking On Your Footsteps. Els que han escrit aquests dies que aquest concert era només un exercici de nostàlgia queden convidats a dir-me per quina altra banda interpretar temes com aquests serien un punt de descans del concert.

I, per acabar, l'èxtasi. Can't Stand Losing You i Reggatta de Blanc van ser cantades, ballades, saltades i cridades per absolutament tothom; Roxanne va aconseguir mullar alguns ulls; King of Pain (la meva preferida) la van clavar; a So Lonely sospito que la veu de Sting no arribava on volia, però es que com tothom cantava a ell no el seguiem; Every Breath You Take va sonar sòbria i romàntica; i Next To You, el seu primer single i la darrera del concert, va sonar bé però va deixar clar que el temps havia passat i s'havia emportat la ràbia i la forma vocal.

Conclusió: molt bon concert. Naturalment hagués preferit veure'ls al Narcís Sala fa una pila d'anys, però aleshores ni em podia permetre l'entrada ni els pares em deixaven anar a concerts ni els meus amics els agradaven els concerts (aquesta, una constant de la meva vida). Però dir ara ja no són el que eren em sembla una bajenada: són el que són, tres músics excel·lents que disposen d'un repertori a l'alçada de molts pocs grups, i que el que els falta de joventut ho supleixen amb ofici. Com els Stones.

Salut i sort,

Tres dramolette

Rosa Maria Sardà ha estrenat un interessant muntatge basat en tres històries breus de Thomas Bernhard, una obra de teatre sobre el món del teatre.

El personatge principal és Claus Peymann, director de teatre a Bochum al qual li ha arribat l'encàrreg de dirigir el Burgtheater de Viena, un dels teatres més prestigiosos d'Europa. La Sardà no es talla un pèl i interpreta un personatge masculí, quelcom que no podria funcionar en una obra que no tingués la fortíssima càrrega satírica que té aquesta.

El text parla de l'egolatria i la megalomania del director, pretesament intelectual i realment un trepa materialista; de la mandra d'adaptar-se a noves circumstàncies; de la frustració vital del dramaturg per haver-se de sotmetre al director intermediari entre el seu text i l'escenari; de les diferents motivacions i recompenses que pot tenir la gent per fer la seva feina; i de l'eròtica d'apropar-se al glamurós món teatral, en la mesura en que ho poden fer els polítics, crítics, públic, etc.

El text està escrit parlant del teatre, però podeu llegir sobre qualsevol activitat de disseny: metges, enginyers, allà on has de prendre decisions, respondre d'elles públicament i el teu criteri està sotmés a escrutini més o menys respectuós.

M'ha agradat el muntatge viu, amb un ritme no trepidant però si que manté en tot moment la tensió. Potencia la sàtira i l'humor àcid dels textos i descansa no només en els brillants monòlegs de la Sardà sinó també en l'intercanvi de gestos entre les tres actrius.

Escenografia mínima i iluminació intimista: tot el protagonisme és pels actors, entre el quals el meu amic Jordi, qui malauradament no té el protagonisme que m'hagués agradat.

Tant la Mercè Pons com la Pepa López ho fan molt bé, dins del caràcter i les possibilitats llurs respectius personatges. Naturalment, la Sardà s'emporta la part més important, i no decep: dicció perfecta, gestualitat sòbria i brutalment expressiva, una interpretació senzillament perfecta.

Un muntatge ben estimulant que reuneix dues de les Actrius que Ventura Pons va aplegar per portar al cinema l'obra E.R. de Benet i Jornet, una altra magnífica reflexió sobre el món del teatre.

Salut i sort,

País petit

L'altre dia a l'On vols anar a parar de Catalunya Ràdio es feien ressó del ressó mediàtic que ha tingut l'estrena de Stalin, l'obra que Josep Maria Flotats acaba d'estrenar a Barcelona. Concretament, comentaven que a l'estrena van assistir representants del món cultural, polític, artístic i social català, i que havien desplaçades unitats mòbils de diverses ràdios i de tres programes de TV3.

I no cap mitjà de comunicació de Madrid.

Primera part: ells

A Madrid no consideren notícia que Flotats, tan admirat quan interpretava Arte a la capital del regne, hagi estrenat a Barcelona; igual que no ha estat notícia cap concert de la gira Dos pájaros a tiro i ara que Serrat i Sabina paren a Madrid sí que surten a la tele.

O són molt mandrosos, o el seu món és molt petit. El primer ... és comentable, i qui estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra. El segon és propi dels nacionalismes paletos i excloents, o millor dit, amb complexe de superioritat.

Voler ser una televisió (o un diari, o una ràdio) d'abast estatal i cobrir preferentment una ciutat del territori, encara que sigui la capital, fa de mal païr.

Però, allà ells! Hom és responsable dels seus altres i no dels dels altres, per tant no li veig el sentit a continuar debatint si està bé o no el que fan els altres, en aquest cas.

Segona part: nosaltres

A Madrid no consideren notícia que Flotats, català universal, hagi estrenat a Barcelona; igual que TV3, la nostra, no s'acostuma a fer cap comentari sobre les estrenes al Teatro Real o al María Guerrero, posats per cas.

Una de dos: o la cultura en català (teatre, cinema, televisió, literatura, etc.) és només de consum exclusivament local, o té vocació universal. En el primer cas (a banda que estaria condemnada a una fatal decadència), la primera part d'aquest article no té sentit.

En el segon cas, perquè no es fan anuncis dels nostres productes no només a TV3 sinó també a TVE o a Tele5? Si volem que ens comprin, anunciem-nos. Promocionem-nos. No ens amaguem darrera del són tancats i no ens estimen.

Aquest complexe d'inferioritat (¡quiero que hables de mi libro!, quin ridícul) no ens escau gens, si volem tornar a ser presos seriosament. No és propi de qui sap que té una oferta atractiva i de qualitat. Per cert, la tenim?

Per altra banda, si Catalunya té de debó voluntat d'influir en tota Espanya (opinió meva: l'hauria de tenir), els nostres mitjans de comunicació no ho reflecteixen. Els diaris que s'editen a Barcelona són d'abast autonòmic, igual que la ràdio i la televisió (per imperatiu legal) que fem.

A banda que no vulguin mirar endins nostre, no ens estarem tancant?

El meu país és molt petit, cantava Llach. Tant petit que els de fora no el consideren prou important per parlar d'ell, i els de dins frisen per fer parlar.

Salut i sort,

El cartell modern

Fins el 30 de setembre teniu temps de visitar l'excel·lent exposició que ha organitzat el Museu Nacional d'Art de Catalunya.

S'exposen un centenar de cartells fruit del periode que envolta el canvi de segle, amb el Modernisme i la pintura japonesa com a referents estètics principals.

Podeu veure algun Casas i peces d'autors no tant coneguts com Chéret, Mucha, Steinlen o Penfield. No us perdeu les portades ja centenàries del Harper's Bazaar.

Un prodigi d'expressivitat recolzats en la llum i la senzillesa, alhora que un exemple que la publicitat no cal que sigui simplona ni barroera.

Salut i sort,

Fer dissabte

Ja sabeu que dissabte jo intento relaxar una mica el blog i publicar alguna cosa que faci somriure. Amb aquest video no us cal entendre els subtítols, que si no estic equivocat són en holandès.

Salut i sort,

Wild Hogs

Wild Hogs és una comèdia que segueix el patró d'altres (em ve al cap City Slickers, amb Billy Cristal) on un grup de madurets intenta retrobar l'alegria i la diversió de la joventut.

Comèdia d'entreteniment amb un repartiment de luxe on figuren grans actors de comèdia i un Ray Liotta que de fer riure no en sap gaire però de fer de dolent ho sap tot. Repartiment de luxe vol dir actors especialitzats en comèdia (Martin Short, Martin Lawrence), grans actors que s'han fet famosos gràcies a la comèdia (William H. Macy i la sempre magnífica Marisa Tomei), i John Travolta que, després de les dues entregues de Look Who's Talking, torna a provar sort en el génere.

Hi ha força gags molt encertats, hi ha alguns altres de ridículs, surten uns impresionants paratges del midwest americà i, com a curiositat, un lloc important a la cinta es diu Madrid. Passes una bona estona i després l'oblides.

Wild Hogs és just la mena de film que has de veure quan s'acosta el teu quarantè aniversari, per a evitar fer el ridícul de la mateixa manera.

Salut i sort,

Motius per barallar-se

En Pau i en Pere s'han barallat. Van començar xerrant tranquilament i agradablement al voltant de dues cerveses i van acabar a bufetades.

Tot va començar quan van posar-se a parlar de les seves respectives parelles. En Pau deia que la Marta és la noia més maca i més maravellosa del món. Que si la seva gràcia al parlar, que si el seu bon gust amb la roba, que si tothom l'aprecia i és el centre d'atenció a totes les reunions. No acabava.

El Pau replicava que la Marta no només és molt bona sinó que cada cop és millor. A més de ser molt treballadora i molt tenaç en tot el que es proposa, tot ho fa amb traça i intel·ligència, tant la seva feina, com els hobbies, com les tasques amb les que ajuda a diverses ONGs.

No hem pogut treure l'entrellat de qui va ser el primer, però la qüestió és que un va començar a dir "però la meva és la millor", i l'altre li va contestar que "de cap manera, la teva no li arriba a la sola de la sabata a la meva". Naturalment, aquesta discusió, irresoluble racionalment, va anar pujant en volum i intensitat, tant de soroll com de vehemència. I va acabar amb els cambrers intentant posar pau i repartint estopa.

Ves quina bestiesa barallar-se per la pròpia dona! Molt millor, més elegant i intel·lectualment reconegut, és barallar-se sobre les maneres de pintar un drap. Una de les modalitats clàssiques és agafar-ne un de groc i sotmetre a votació si pintar-li dues franges horitzontals vermelles, o quatre barres verticals. Aquí si que pots organitzar-ne una de grossa.

I després de la baralla, per molt que algú us digui que si les ferides o els blaus, vosaltres podeu replicar ben orgullosos donant-li la culpa de qualsevol cosa a que l'altre volia pintar el drap de la manera equivocada.

Salut i sort,

Orange: uns impresentables

Portava des de l'any 2003 amb Orange. En aquella época, la companyia es deia eresMas. Vaig mirar-m'ho molt i vaig escollir aquest proveïdor per dos motius: el primer, que eren els més barats; el segon, que dins dels més barats eren els que tenien, segons els websites de consumidors de telecomunicacions, millor atenció al client (o, millor dit, eren els que menys queixes tenien).

Després d'eresMas van ser Wanadoo, quan France Telecom (30% de l'accionariat en mans de la República Francesa, recordem-ho) els va comprar. I ara, després d'un cosmètic canvi de marca, són Orange.

Vaig tenir problemes en moments concrets. Bàsicament, havia dies que es perdia la connexió ADSL. Acostumava a ser cosa de 3-4 dies per any, res de greu, però emprenyador. I allò que diuen que t'abonen el preu de connexió dels dies que no tens servei, matitzem-ho: t'abonen entre que tu els avises i ells diuen que tornes a tenir servei. Però les coses anaven bé, fins juliol.

Un bon dia de juliol em vaig adonar que no podia trucar amb el telèfon fixe. Només al 902 d'atenció d'Orange. Els vaig explicar i em van dir que tenia dues factures impagades. Us estalvio totes les trucades i visites al banc, i també la majoria de les trucades a la companyia. Al final, va resultar que allà on deia que jo tenia un compte a Caixa d'Enginyers, ara resultava que era de La Caixa. Jo no ho havia canviat, ells tampoc, però com que no van poder cobrar em van treure la línea.

Em van assegurar que ells havien enviat una carta d'advertiment, que jo encara no he rebut. Si que vaig rebre un segon advertiment, avisant que m'inclourien al registre de morosos, però quan jo ja havia pagat el deute amb VISA. Perquè no només vaig haver de donar les meves dades bancàries per telèfon, també vaig haver de pagar jo amb VISA els dos rebuts que ells no havien cobrat.

Em vaig voler donar de baixa. Això va demanar que m'atenguessin dues operadores automàtiques ("pulse 1 para ...") i tres d'humanes. El comercial que em va atendre al final em va assegurar que ho sentia molt, que és inexplicable perquè la carta no havia arribat i que a partir de l'octubre llençaran unes ofertes sensacionals pels clients antics, com jo.

Li vaig replicar que això dels serveis personalitzats, si no havien pogut enviar-me un mail o trucar-me per telèfon (ells, que són un teleco!) no m'ho empassava, que jo havia complert i ells no, i que marxava a la competència.

Ara us explicaré com anirà amb Timofónica.

Civilization IV

La darrera evolució de la saga Civilization incorpora un munt de novetats, visuals, de possibilitats del joc, i de programació.

Nota prèvia: he tastat tant la versió senzilla de Sid Meier's Civilization IV com l'expansió Warlords. Acaba de sortir la segona expansió Beyond the Sword que sembla incorpora novetats encara més significatives.

La novetat més gran que ens porta Civilization IV és que s'ha programat de zero amb noves tècniques i ara es poden crear mods de manera molt més fàcil i amb molta més potència en llenguatge Python. Els aficionats amb molt de temps estan de sort.

A nivell gràfic, hem passat d'un interfaç 2D i molt esquemàtic a una interfície 3D, amb un zoom espectacular, i amb un joc d'icones molt semblant al dels jocs més en boga avui en dia, com l'Age of Empires i Rise of Nations. Això fa que necessitis una targeta gràfica 3D i que el joc moltes vegades es ralentitzi per motius de càlcul. Crec que no és un moviment encertat: l'aficionat als jocs d'estratègia per torns el que busca són possibilitats de complicar la troca i fer ballar més el cervell, no pas veure més figuretes i tenir millors gràfics.

La mecànica del joc continua sent la mateixa: colonitza, investiga, construeix, expandeix-te i vigila el teu exèrcit, la cultura que produeixes i la caixa dels diners. Jo sóc dels que gaudeixen de les partides pacífiques, però els que sigueu més aficionats a la via militar trobareu a Civilization IV un munt de possibilitats noves: el joc t'informa de les possibilitats de victòria abans d'establir combat, les promocions són més flexibles, una unitat té la mateixa possibilitat d'atac que de defensa, i cada unitat té característiques que la fan millor per uns propòsits que no per altres. De totes maneres, aquest darrer aspecte s'hauria de treballar més.

Detalls que no m'han agradat: l'espionatge s'ha empobrit molt (sembla que aquest és el principal guany de Beyond the Sword), algunes pantalles d'informació són més pobres que en Civilization III, costa molt fer-se a la idea d'on ets a nivell de recerca, i continues sense poder obtenir gaire informació de les civilitzacions rivals.

Canvis que si m'han agradat: la negociació amb altres civilitzacions és a cegues (no hi ha manera que puguis saber si acceptarà un tracte o no abans d'oferir-li), el paper de les religions, la més gran flexibilitat en les formes de govern, es pot millorar les caselles de més maneres, hi ha molta més diversitat de recursos i luxes (a més, no tots tenen els mateixos efectes), i el nou mecanisme de grans personatges és molt millor que els herois de la versió anterior.

Pel meu gust, les civilitzacions (i els seus respectius líders) haurien de ser més diferents entre si, tot i que reconec que s'ha avançat una mica pel camí.

En qualsevol cas, aquest joc us garanteix moltes (moltes moltes) hores d'entreteniment, reflexió, diversió i desesperació. Però moltes hores!

Salut i sort,

Ciències i Lletres

El que va inventar la divisió entre Ciències i Lletres es va cobrir de glòria. És una de les bestieses més grans que s'han fet mai. (Per cert, no recordo els detalls, però sembla que va ser en una polèmica al Regne Unit sobre quins ensenyaments havien de ser universitaris i quins no).

Ni Ciències ni Lletres. Les unes no tenen sentit sense les altres. Allà on és més clar és a la Medicina. No serveix de res l'excel·lència tecnològica i la màxima experiència si no hi ha una sensibilitat humanística que et motivi a tractar d'una manera adient els pacients. I a l'inrevés. Es poden posar múltiples exemples.

Per això tant imbècils són els escriptors que presumeixen de la seva ignorància tecnològica com els enginyers que no tenen temps per a llegir cap llibre que no sigui de la seva especialitat. Uns no poden abastar tot el que els ofereix el present, els altres no poden saber que els depararà el futur.

Salut i sort,

Teclejant sense parar

Un clip humorístic que reflecteix molt bé la mentalitat espanyola, tant la de l'empresari com la del ciutadà del carrer.

Salut i sort,

Hem trobat el culpable

La notícia que publica El Periódico, analitzada en termes històrics, és el que podriem anomenar una de les descobertes més importants de la Història. L'extinció massiva d'espècies a finals del Cretàcic va ser un dels esdeveniments capdals a la història del planeta Terra, molt abans que la Humanitat comencés a escriure la seva pròpia Història.

Vist des de fora, sense coneixements d'astrofísica ni saber quins mètodes han fet servir els científics per arribar a les seves conclusions, tot plegat té molta flaire a especulació. La pubicació a una revista tant prestigiosa com Nature li dóna però una gran credibilitat. Per cert, això em porta al cap l'interessant debat que francis black va organitzar no fa gaire al seu bloc: totes les opinions són respectables?

Però al que anava. Tot aquest esforç de recerca, lluny de limitar-se a trobar el culpable del més gran assassinat en massa de la Història, haurà proporcionat coneixement (a la Humanitat) sobre com seguir la traça de cossos celestes molt abans que impactin amb la Terra, un coneixement clau per la supervivència de la nostra espècie (que ho diguin els dinosauris, sinó).

La recerca en ciència bàsica és fonamental. Els seus avantatges no s'aprecien fins al cap de molts anys, normalment generacions, quan els coneixements assimilats són aprofitats per la recerca aplicada, la qual acava derivant en avenços tècnics que la població pot copsar directament.

Salut i sort,

Teresa de Calcuta

Durant el mes d'agost va aparèixer la notícia, molt poc valorada, de la propera publicació de les cartes que havia escrit en vida la Mare Teresa de Calcuta.

El País va destacar en el seu titular que va perdre la Fe. Podeu llegir-ne el motiu en l'article, tot i que és massa tard per saber què pensava de debó la protagonista sobre quelcom tant íntim.

Em venen al cap dues reflexions. La primera és el rebuig total a la violació de la seva intimitat. Si aquesta senyora va demanar que cremessin tota la seva correspondència, que no volia que ningú més llegís el que ella havia escrit, amb confidencialitat i seguretat a gent de la seva confiança, qui dimoni som els altres per llegir-ho?

Sé que em direu que seguint aquest raonament haguèssim perdut les grans obres de Kafka i que molta Història que coneixem ara romandria desconeguda. Però em fa l'efecte que algú ha obert la bústia d'altri, que no ha respectat el seu espai i la seva dignitat com a persona, i a sobre ara es permet jutjar-la des de dalt. Una actitud del tot reprobable.

La segona idea: suposant que realment dubtés de la seva Fe. Jo, i crec que molta altra gent, sempre havia acceptat que aquesta dona es sotmetia als sacrificis que prenia, vivia de la manera austera i realitzava la seva abnegada tasca, moguda per un sentiment religiós. Digueu-li deure, afany per guanyar-se el cel, por al Totpoderós, com vulgueu. Ara resulta que ella mateixa dubtava de tot això (o això diuen).

La qual cosa ens porta a demanar-nos perquè va fer tant de bé. Una qüestió que el cardenal Carlo Maria Martini li plantejà a Umberto Eco en el molt recomenable intercanvi epistolar En què creuen els que no creuen, i que acaben concloent en que l'amor pel proïsme i el respecte mutu són motors que poden moure muntanyes.

Agnes Gonxhe Bojaxhiu potser no podrà ser santa degut a aquesta crisi de Fe, però per mi ara és una dona encara molt més admirable.

Salut i sort,

Kamome Diner

Kamome Diner és un film japonès sobre inmigrants japoneses a Helsinki. Sóna prou exòtic?

No espereu gens d'espectacularitat. Una història tendra però gens acaramelada sobre gent desplaçada o sola que en un moment donat es troben els uns als altres. És d'aquelles pel·lícules que no tenen res d'especial, però que tot plegat t'alegren l'estona.

A mig camí entre la comèdia costumbrista i la de situació, Kamome Diner fuig dels estereotips i de la temptació del slapstick i busca el somriure còmplice del que li agrada analitzar les relacions humanes. Veure uns personatges que s'allunyen (de debó?) dels nostres paràmetres habituals constitueix una bona dosi d'aire fresc.

Un film agradable i apreciable, sense focs d'artifici, ben interpretat i millor dirigit que us deixarà bon regust a la boca.

Salut i sort,

Naoko Ogigami
Kamome shokudo
2006.

El bàsket fa 72 anys

La Vanguardia d'avui publica a la seva edició en paper (que no a la seva web) un interessant article sobre el Letònia-Espanya de bàsquet de ... fa setanta-dos anys.

Perquè a l'any 1935 es va jugar el primer europeu de bàsket i la final va enfrontar els letons, que la van guanyar, amb els espanyols, que la van perdre. Resulta interessant llegir entre línies com ha canviat Espanya en aquest temps.

El viatge fins a Suïssa, on es cel·lebrava la competició, la va pagar de la seva butxaca el president de la Federación Española de Baloncesto. Avui en dia els dirigents més aviat s'aboquen diners a les seves butxaques.

El pívot de l'equip espanyol (pels no entesos, la posició on juguen els més alts) feia metre i setanta-cinc centímetres. Avui en dia no jugaria a cap esport professional, i pel bàsket ni se'l mirarien.

Espanya es va classificar per l'Europeu en el que va ser el seu debut internacional, un partit jugat a Madrid i arbitrat pel sel·leccionador espanyol (sic) enfront Portugal. Els jugadors espanyols van sortir al camp amb la consigna de no botar la pilota, donades les males condicions del terreny de joc.

¿Cualquier tiempo pasado fue mejor?

Salut i sort,

Tokyo és molt gran

Una de les dificultats que trobava quan martiritzava algú de vosaltres, via bloc o personalment, explicant les nostres vacances al Japó, era transmetre la sensació d'enormitat que tens quan voltes per Tokyo.

Afortunadament, Héctor García en el seu magnífic bloc Kirai.net publica una imatge satelital on es compara clarament la mida de Tokyo respecte les de Madrid i Barcelona.

Alló que diuen de la imatge i les mil paraules és totalment cert.

Salut i sort,

Sobre la mort d'Antonio Puerta

Suposo que a hores d'ara no queda ningú a tota Europa que no sàpiga qui va ser Antonio Puerta i com ha mort. Vagi per davant que la seva mort em va impressionar molt i em sap molt greu. Però m'agradaria que parlessim cinc minuts de tot el que s'ha organitzat al voltant d'aquest traspàs.

Primera idea: només el FC Barcelona i el periodista Ramon Trecet s'han manifestat públicament en un sentit constructiu. Fem quelcom per a que això no torni a passar. El Barça, oferint una quantitat poc més que simbòlica de diners per a la recerca en malalties cardiovasculars. El periodista, proposant la cel·lebració d'un congrés mèdic especialitzat. Repercusió d'ambdues iniciatives? Gairebé zero.

Segona consideració. La mort d'una persona jove, i més quan fa goig, és popular i sembla que bona persona, és especialment conmovedora. Però d'aquí a les manifestacions de dol que hem presenciat, hi ha molta distància. Ningú no s'ha demanat pel grau de sinceritat que ha hagut en tant de dolor i tanta solidaritat. Digueu-me malparit o malpensat, però crec que aquí hi ha molta exageració, molta hipocresia i molta postura políticament correcta, que és la manera fina de dir-li a la hipocresia avui en dia.

Tercer concepte. La setmana passada vaig haver d'esmorzar amb la fotografia de la companya de Puerta, embarassada i desconsolada, plorant a l'enterrament de l'Antonio. Em temo que ella i els seus éssers estimats també van haver d'esmorzar aquella fotografia. No discuteixo que sigui legal publicar aquesta mena d'imatges a primera plana. Però si qüestiono que sigui moralment correcte i de bon gust. Quan els periodistes parlen d'interès informatiu, no volen dir interès econòmic i morbós?

I després dels tres plats, les postres. No ha estat la única mort recent d'un esportista en circumstàncies semblants. A Brielandia m'entero d'una altra, que tampoc no serà la darrera. Amb aquest altre noi no ens hem de solidaritzar? O és que el saldo de plors ha quedat a zero, com si fos una targeta de crèdit?

Quan la Mary Santpere va reaparèixer als escenaris després del suicidi del seu marit, el primer que va dir va ser la vida continua. No només això, la vida sigue igual, que cantava Julio Iglesias.

Salut i sort,