La ruta de l'Orient

Jordi Savall, acompanyat de La Capella Reial de Catalunya, Hesperion XXI i la seva dona Montserrat Figueras, va oferir un interessantíssim concert avui fa una setmana a Santa Maria del Mar.

En contra del que marca la tradició nadalenca, no era el Mesies, que també figura en el repertori discogràfic del músic igualadí, sinó d'un recull anomenat La Ruta de l'Orient en el temps de sant Francesc Xavier, consistent en la combinació de música sacra renaixentista amb música tradicional japonesa i índia, recollint així les principals influències musicals que (es suposa) va rebre el sant portuguès. És per tant un viatge tant geogràfic com en el temps com alhora en la tecnologia musical. Prèviament al concert, els músics extrangers convidats (quatre japonesos i Ken Zucherman, un americà que és un reconegut solista de sitar i instruments tradicionals indis) van estar comentant (en japonès i anglès, traduïts pel mateix Savall i un traductor) diversos aspectes dels seus instruments: la tècnica interpretativa, el sentit espiritual que tenia per l'aristocràcia japonesa de l'època i la diferent construcció dels instruments, tant pel que fa al material (fustes diferents) com la manera de tallar-lo, el que fa que per exemple les seves flautes tinguin una sonoritat més ampla i rica que les europees. Pel que fa al concert en sí, sensacional. Si et va el rotllo de la Música Antiga, naturalment. Una mica de cant coral, una mica de cançons animades (en aquella època era normal que els pelegrins es volguessin animar després d'haver fet un llarg viatge en condicions difícils), i molt lluïment de la Figueras, que va cantar el Cant de la Sibil·la d'una manera força emocionant. I la música oriental? Doncs creant interludis entre les peces occidentals més llargues i aspres. El que en principi no havia de lligar, resulta que tant musicalment com escènicament (un músic japonès amb el vestit tradicional tocant i caminant per enmig de la nau resultava d'allò més suggerent) combinava a la perfecció. Un torrent d'espiritualitat, misticisme i evocació de la Història va esdevenir a l'esglèsia. L'escenari és gairebé perfecte. Nosaltres estàvem al costat d'una estufa i com podeu imaginar-vos jo em rostia i Yolanda estava pelada de fred. Però això, un vint-i-dos de desembre té poca solució. El minso que era l'escenari, en canvi, tinc la impressió que es podia haver treballat millor, perquè si bé La Capella Reial els vam poder veure, l'actuació (impressionant) d'Hesperion XXI va resultar gairebé clandestina, al quedar el grup tapat per l'escenari aleshores buit on feia un instant havia actuat el seu conjunt germà. L'any musical acaba la mar de bé. Salut i sort, Ivan.

El Extraño Viaje

L’any acaba demostrant que l’estat artístic de la música que es fa a Espanya és més que saludable. Espero poder-vos parlar aviat de la darrera i sorprenent entrega de Dover; avui us parlaré del darrer de Fangoria.

Olvido Gara y Nacho Canut porten molts anys compenetrant-se i oferint música electrònica i ballable. El Extraño Viaje no arriba al magistral nivell d’Arquitectura Efímera, però encara així és un excel·lent CD. Compte: no estic dient que no sigui un gran disc, estic dient que no és una obra mestra. Pel meu gust és massa discotequero, però és divertit, marxós, fácil d’escoltar i, tot i ser molt comercial, no hi ha res de xumba-xumba.

Pop electrònic, la veu inconfusible d’Alaska en plena forma, sintetitzadors i teclats a dojo, bateria electrònica alternant-se amb la tradicional, i alguna guitarra elèctrica per a donar-li canya, tot molt ben conjuntat. Voleu que li trobi una pega? Acostumat a lletres que amb paraules molt senzilles aconseguien lletres amb sentit i molt reflexives, aquest cop trobo que no tenen la càrrega de matèria gris d’altres cops.

Feia mots anys que Alaska no em recordava tant a Dinarama.

Salut i sort,
Ivan.

Fangoria
El Extraño Viaje
DroAtlantic, 2.006

i Buoni Amici

Diumenge passat vam anar a dinar a l'i Buoni Amici, trattoria i restaurant que hi ha al carrer Casanova, entre Londres i la Diagonal.

Crec que és el tercer cop que anem, i com sempre va anar molt bé, tot i que la cambrera va liar l'Enric i la Núria i van acabar prenent un plat que no havien demanat, però que afortunadament també estava molt bo. Dic afortunadament, però seria estranyíssim que algun plat no estigués molt bé en aquest lloc. De primer les dues parelles vam compartir un parell d'amanides i uns entrants, i després cadascú es va demanar un segon plat, que van ser majoritàriament de carn, i les postres, on el tiramisú era cita obligada.

No faré la tonteria de pretendre explicar-vos què hi podeu trobar, perquè la cuina italiana deu de ser la més universal del món mundial (de moment; els indis estan en plena expansió global) però si que us vull aclarir que la qualitat és màxima i el preu molt raonable. Vam dinar com a reis, l'ampolla de vi era cara (podia haver estat caríssima, però la meva cunyada estava a l'aguait) i ens va sortir tot plegat per 80 € la parella.

Decoració bé, càlida de bon gust; soroll elevat, però sense ser ensordidor i tenint en compte que estava ple i que havia moltes famílies amb nens petits i adults que ho semblaven.

Si no sabeu on anar i voleu quedar bé, és un lloc excel·lent. I a més, a la vora està ple d'altres llocs on sopar o fer la copeta.

Salut i sort,Ivan.

i Buoni Amici
Casanova, 193
Tel. 934.396.816
www.ibuoniamici.com

Covers

Darrerament s'estan posant de moda els CDs de versions. És un gènere que sempre ha existit, però mai no havien tants intérprets de primera fila que el practiquessin ni, i això és molt més opinable, resultats tant sorprenentment satisfactoris. O sigui que en comentaré un parell.

DJs i músics brasilers, estrelles de l'electro-bossa, s'han mobilitzat per a adaptar al seu particular estil un grapat de cançons inoblidables de The Rolling Stones. Són músics competents, especialment pel que fa a les cantants. Si has llegit parant atenció, a hores d'ara ja portes dos ensurts: un DJ fotent mà als Rolling Stones? Una cantant femenina suplantant a Mick Jagger? Relaxa't.

Perquè la proposta de Bossa'n'Stones és precisament per a això: relaxar-se tranquilament escoltant sas satàniques majestats. El resultat és melòdic, suau, dolç, divertidament naïf i molt engrescador. Els que opinen que els Stones només són una màquina de soroll descobriran la bellesa d'unes cançons que si s'han fet clàssics absoluts del segle XX és per la seva qualitat i no [només] per la inversió en màrqueting o la potència dels amplificadors. Els que estimeu els Stones però admetieu que els Beatles feien millors cançons, us emportareu una grandíssima alegria. I tots els que l'escolteu disfrutareu d'un disc magnífic.

El recull és pla, sense grans variacions d'estil ni arrenjaments i tots els talls sonen igual: a bossa nova. La gràcia està en apreciar el camí recorregut des del blues i el rock originals. De fet, tot i que en els crèdits sembla que cada cançó està interpretada per un conjunt diferent, jo juraria que la cantant és sempre la mateixa.

A hores d'ara ja han publicat la segona part de la revisió stoniana, molt inferior al primer recull, i un altre àlbum de versions de Bob Marley, o sigui que ha tingut força èxit i previsiblement atacaran altres fonts d'inspiració.

Si aquests CDs són de l'estil homenatge a un artista, el que ve ara és encara més ample: un munt de músics del jazz fan versions de cançons pop. Si jazz ja és una etiqueta massa ampla, escoltant aquest àlbum descobreixes que dins del pop caben des de Jimi Hendrix fins a Deep Purple, passant per Madonna, Nirvana i Radiohead. Però com que la música són sons i sensacions, passem pàgina.

L'invent, sorprenentment també, funciona. La majoria de peces són molt previsibles i reprodueixen amb força exactitud l'original, però el resultat són sempre a quelcom que es pot etiquetar com a jazz sense ofendre cap purista, i sóna prou bé. La versió que Martin Taylor signa del Johnny and Mary de Robert Palmer recorda Django Reinhardt i el jazz pre-bop; Cecilia Norby broda el Life On Mars de David Bowie; Bobby McFerrin fa ell sól els quatre papers dels Beatles a Drive My Car; però el millor de tot és escoltar Smoke On The Water tocada per una big band i amb un cor de veus estil Manhattan Transfer. Els agoserats es diuen Señor Coconut i des d'ara mateix tenen tota la meva admiració.

Salut i sort,
Ivan.

Bossa'n'Stones
Music Brokers, 2.005.
Bossa'n'Stones 2
Music Brokers, 2.006.
Reprise! When jazz meets pop
Reprise, 2.005.

Justicia per Tous

Com que suposo que tots us heu enterat de la notícia, no explicaré què va passar el passat cap de setmana a la finca dels Tous.

Tinc una amiga que és psicòloga i que em té classificat com de ment lògica. Jo no n'estic pas segur, de ser tant lògic, però reconec que en casos com aquest el millor és deixar les vísceres a banda i pensar amb el cap, que per alguna cosa el tenim.

I el cap em diu que el que hi ha és que algú ha mort d'un tret de bala. La policia ha agafat a qui ha disparat el tret i, com que el fiscal ha apreciat indicis d'haver vulnerat la llei, l'ha posat a disposició del jutge. I un jutge és qui té la potestad i la capacitat de jutjar, a diferència del que passa a les dictadures, on es fa el que mana el Pinochet de torn i la garjola s'emplena de qui decideix el dictador (que no necessàriament coincideix amb qui ho mereix).

És discutible si la presó ha de ser incondicional o ha d'haver una fiança, i la quantia de la fiança, però que això ho ha de resoldre un jutge a mi em sembla impepinable. I l'editorialista de El Periódico opina com jo.

Un tema completament diferent és si hi ha dret a que un delicte es jutgi al cap de dos o molts més anys, si és justificable que segons quins mangantes puguin campar pel carrer i no pagar pel que han fet, que no els puguem demanar raons als jutges de segons quines decisions, i que el ciutadà normal té una sensació (crec que molt justificada) d'estar desamparat.

Però el camí per arreglar-ho és que la justícia sigui eficaç i ràpida en el proper cas que sorgeixi. Per exemple, aquest.

Salut i sort,
Ivan.

Skin and Bones

Una de les bandes més canyeres del moment ha publicat un excel·lent disc acústic.

Els Foo Fighters són bastant més que la banda de l'ex-bateria de Nirvana. La seva sorollosa proposta té ritme, nervi i en ocasions també melodia, un petit detall que la majoria d'adeptes al rock dur acostuma a passar per alt. No són virtuosos dels seus instruments, però això fa vint anys que ja no és requisit imprescindible per triomfar.

Tot i això, que un grup així es despulli té el seu mèrit. La gràcia de la seva música no es suposa qué és el volum atronador, la distorsió extrema i l'exageració a l'escenari? Doncs es veu que hi ha quelcom més. Dave Grohl i companyia no només s'han atrevit a gravar-ho sinó que a més ha fet (està fent) una gira mundial presentant les versions acústiques de les seves cançons en directe.

Skin and Bones és un molt bon àlbum de rock acústic. No hi ha cap cançó que soni fora de to o de lloc, totes semblen que siguin així de debó. Trobareu des de talls que recorden a un Raimon enrabietat (guitarra i crit al vent, com The Best of You) i d'altres que fins i tot li agradarien a ma mare, de dolces i tranquiles (Next Year). I versions com la de Times Like These són bones de debó i justifiquen plenament que us baixeu (ai, no! és robatori) que compreu aquest CD.

I si no sabieu qui són Foo Fighters, igual us pica la curiositat.

Salut i sort,
Ivan.

Foo Fighters
Skin and Bones
RCA, 2.006.

Casino Royale

La darrera entrega de la sèrie James Bond ha estat una agradabilíssima sorpresa. Probablement la millor, totalment diferent del que estàvem acostumats.

Cronològicament, aquesta és la primera aventura de James Bond, just quan el promouen i li concedeixen la llicència per a matar. És una història que podeu trobar tant a la novel·la com en el primer episodi per a una sèrie de televisió que al final no es va acabar de rodar. Hi ha també alguns elements de la trama a la paròdia que John Houston va rodar el 1967, amb un repartiment estelar com pocs però amb resultats força discutibles. Podeu provar de fer-vos una idea mirant el trailer, jo no us diré res sobre la trama.

Hi ha un munt de coses que no trobareu a Casino Royale: l'escena superespectacular abans dels crèdits d'entrada, per exemple, ha estat substituïda per un flashback en blanc i negre. Tampoc hi trobareu noies que cauen rendides als peus de James Bond sense cap mena d'explicació; el personatge ara interpretat per Daniel Craig es veu obligat a lligar. No surten ni Q ni Monypenny i els gadgets tecnològics són un pèl més discrets que en anteriors entregues.

Què trobareu a Casino Royale? Molta acció, espectaculars persecucions, fotografies impressionants a escenaris paradisíacs (el que li diuen Montenegro és en realitat la República Txeca; ja estic mirant quan tornar-hi), cotxes i ambients de luxe, alguns efectes especials molt ben aconseguits (especialment la persecució a l'obra i la lluita dins un palau venecià), l'elegància de Judi Dench interpretant M, un parell de dones guapíssimes, i un personatge que feia molt de temps que enyoràvem.

Dels diferents intèrprets que han tingut llicència per matar, George Lazenby i Timothy Dalton han actuat com a agents freds, molt seriosos i que es permetien alguna frivolitat en moments de relax o algun comentari irònic. A mig camí del Michael Caine de Ipcress i del Steven Segal a Alerta Máxima. Agents massa plans, poc interessants. Roger Moore i Pierce Brosnan han tirat de la vis còmica, especialment el primer: han volgut dibuixar un Bond canalla, que se'n fot de gairebé tot encara que té sentiments. Mel Gibson fa un personatge així a les sequeles de Lethal Weapon, i James Coburn pintava de la mateixa manera l'agent Flint a un parell de famoses imitacions de 007. Una actitud encantadora però poc creïble en un assassí professional. En canvi, Sean Connery i ara Daniel Craig construeixen un individu desarrelat, cínic, cruel i només preocupat per viure bé la seva vida i sortir-se'n amb la seva feina. 007 pur i dur, inimitable.

Com a cinta d'acció és impecable. Com a història d'intriga, hi ha dues dificultats que pesen sobre el guió: el necessari allargament de la partida de pòquer, que ralentitza l'acció, i el fet de saber que 007 sempre se'n surt. Com que no hi ha cap escapatòria ridícula (només una curació miraculosa), només una persecució increïble (jo vaig agafar vertigen, us ho prometo), i tot queda ben lligat, el guió és dels millors que recordo de la franquícia.

Casino Royale apareix com una refundació de la sèrie. Explica la personalitat de James Bond, orfe de pares i d'ideals, des del seu origen com a agent secret d'elit, però alhora presenta l'aventura com un punt d'inflexió en la seva personalitat, que no m'extranyaria veure més marcada en el film que prometen pel 2.008. Per a que us feu una idea, el llegendari leit-motiv creat per Monty Norman no apareix fins el darrer moment de la pel·lícula, quan es crea el personatge, igual que passava a l'Episode III amb Darth Vader.

Això promet.

Salut i sort,
Ivan.

Martin Campbell
Casino Royale
Sony Pictures, 2006.

The Beautiful Lie

Diuen que és un cantautor semblant a Tom Waits, però jo diria que Ed Harcourt s'assembla més a Rufus Wainwright.

El pianista de Sussex ha publicat l'estiu passat el seu darrer àlbum, que segons la Vikipèdia és el sisè però segons l'All Music Guide és només el cinquè. Són que practiquen una barreja de pop guitarrero animat, rock i cabaret-pop.

L'estil vocal d'Ed Harcourt es va adaptant a les diferents partitures i les omple amb força. L'etiqueta rock independent que tothom li atorga abraça músiques molt diferents i per tant no us ajudarà a ubicar una proposta força divertida, amb arrenjaments i orquestracions interessants, molts cops amb tonades tristes i melancòliques i de vegades no gens melòdiques. Més prop del pop amb guitarra elèctrica que no del rock, els catorze talls de qualitat irregular no deixen indiferent.

Un disc estimulant, més propi d'algú que busca nous territoris que no pas dels qui es conformen en recòrrer carreteres conegudes.

Salut i sort,
Ivan.

Ed Harcourt
The Beautiful Lie
EMI, 2.006

Adéu a dos amics

Ahir vaig estar passejant pel centre i em vaig emportar un doble disgust. Dos dels meus llocs favorits han desaparegut.

El primer és The Clansman, pub escocès del carrer Carassa on a banda de tastar cerveses negres i roges que no acostumes a trobar enlloc més es podien seguir les lligues anglesa i escocesa de futbol i, sobre tot, el rugby internacional. Durant molts anys he començat l'any revisant el calendari del Cinc Nacions (ara són sis) i reservant els dissabtes a la tarda per anar al Clansman. El Kitty O'Shea em queda un pèl lluny i al Michael Collins es genera massa escàndol. The Clansman era un pub petit, en forma de tub i amb una llum càlida i molt tova, que afavoria les converses animades i a cau d'orella.

La història dels principals clans escocesos pintada a les parets, l'exemplar del Metropolitan per a que tothom el pugués agafar, els cambrers de les illes, i tots els aficionats a rugby que ens trobavem any rera any: aquell anglès grassonet amb el cabell blanc, les dues professores d'anglès, les colles de francesos, ...

All those moments will be lost in time, like tears in rain.
-- Blade Runner.

I l'altre amic que ens ha deixat és la Llibreria Tartessos, del carrer Canuda al costat de la plaça Vil·la de Madrid. Era la llibreria ideal per anar a remenar llibres, veure l'exposició fotogràfica, passar una bona estona i deixar-te uns quants bitllets. Sempre tenien posada música clàssica o new age. Havia una època en que era un clàssic passar primer pel carrer Tallers, segurament per Discos Castelló i després anar a Tartessos. El propietari, si no havia cua, em demanava quins eren els compactes que havia comprat. A ell li agradava especialment Philip Glass, Nyman el trobava massa repetitiu i pla.

Les fotos en blanc i negre, el munt de llibres de fotografia i també de cinema, la secció infantil, la taula de llibres de poesia, el moble de llibres de música, la taula de l'entrada amb llibres de filosofia i assaig ...

Things we most love from life are the things that fade.
-- Heaven's Gate.

Salut i sort,
Ivan.

From This Moment On

Diana Krall ens proposa aquest any un disc ple de swing i de el so de les big bands.

El so és impecable, la selecció de cançons és indiscutible, els músics són excel·lents, i el disc es queda curt. Perquè? Pel que gairebé sempre li trobo a la Krall: li falta sang. Al seu directe a París, per mi el seu millor enregistrament, desbordaba passió. Al seu primer àlbum de casada, The Girl from the Other Room, desprenia romanticisme i emoció. Però la resta de la seva discografia és elegantment freda.

Enteneu-me bé: és un bon disc, m'agrada, no està malament, però Deu me'n guardi de recomanar-li a ningú. Perquè també el trobo un disc avorrit, adient per acompanyar-me mentre estic estudiant Psicosociologia del Consum (com fa una estona), treballant, o llegint el diari. Durant molt de temps vaig evitar tota la música que portava l'etiqueta jazz a sobre per culpa d'aquella música bonica-però-freda que sempre sóna a les pel·lícules quan hi ha l'escena de la festa a Hollywood, a la vora de la piscina, tothom ben vestit, com la que hi ha a The Player (de Altman, mort fa poc i del que no he parlat). Si escoltes una cançó (per exemple Exactly Like You, què per mi és la millor del CD) molt probablement diràs que t'agrada molt. Però si una hora després d'haver escoltat l'àlbum et demanen l'opinió, voldràs tornar-lo a escoltar per si de cas, perquè el més segur és que hagis desconnectat.

A banda de la meva crítica a l'estil vocal de la diva, cap altra objecció. Segurament s'emportarà algun Grammy, vendrà molts exemplars, el descarregaran encara més cops, i quan torni a fer concerts continuarà exhaurint les entrades. Res a dir.

La Diana i Elvis Costello esperen bessonada abans de Cap d'Any. Esperem que en lloc de pa portin alguna mica de pebre sota el braç.

Salut i sort,
Ivan.

Diana Krall
From This Moment On
Verve, 2.006.

The Road to Escondido

Més de trenta anys d'admiració i comuns interessos comercials convergeixen en un molt bon disc.

Eric Clapton ha tingut des de sempre un estil molt semblant al de J.J. Cale. Cale. Aquest té un repertori més estret, no tant variat com el de Slowhand que, a més, té un talent interpretatiu superior. Però han estat dues composicions de Cale les que van catapultar la carrera de Clapton en moments clau: After Midnight en el seu debut en solitari i Cocaine a Slowhand, el seu primer èxit multimilionari. Sembla que la primera intenció de Clapton era convidar Cale a tocar en alguna cançó del seu nou àlbum. Ha acabat sent un disc a quatre mans, amb el productor de Clapton però amb l'aire i una majoria de cançons de Cale.

L'àlbum us podrà agradar o no, però no us sorprendrà. Té el so inconfusible que ha fet famosos tots dos músics al llarg dels anys, i fins i tot afegeix una versió a duo del ja clàssic Don't Cry Sister de J.J. Cale del llunyà 1.979. Què aporta de nou? Ben poca cosa, però ara la discogràfica pot anunciar la primera col·laboració oficial entre un mite del rock i una de les seves màximes influències, igual que va passar el 2.000 quan Clapton va signar un àlbum amb B.B. King. Per cert, que The Road to Escondido s'ha passat un any llarg a la nevera esperant que es comercialitzés l'enregistrament.

Què hi podeu trobar? Racions saboroses de rock, blues, country, i pop. Tot ben tallat i acompanyat, amb guarniments de bons acompanyaments i farciments sucosos. No espereu duel de guitarres ni de cantants, tot és col·laboració (tanta, que semblen dos germans ben avinguts) i la veritat és que l'efecte resultant és prou bo. Per altra banda, la diferència tant vocal com amb les cordes és tant gran que no hauria color.

Un disc interpretat per Eric Clapton sempre té atractius. I si a més hi ha un bon compositor al darrera, aleshores és un bon disc.

Salut i sort,
Ivan.

JJ Cale & Eric Clapton
The Road to Escondido
Reprise Records, 2006

Famoses darreres paraules

Avui parlaré d'aquest blog.

Blog sense pretensions, muntat amb el mínim de recursos i al que no li dedico el temps que l'afició voldria, sinó el que les obligacions em deixen. Quan el vaig engegar la meva intenció era practicar desenvolupament de webs i, especialment, agafar una mica de soltura a l'hora d'escriure. El primer objectiu va quedar enterrat de seguida, perquè el temps no dóna per tot, i si em dedicava a experimentar, aprendre i provar havia de treure temps d'altres activitats (estudiar o treballar, principalment) que són més prioritàries.

El segon objectiu crec que s'està complint. Jo portava uns quants anys que només escrivia notes breus i documentació tècnica. O informes d'empresa, que són molt semblants. Els mails que envio a amics i coneguts no els compto. I volia tenir més facilitat en escriure, no ficció, però si de coses més interessants que no la feina, de poder-me enrotllar a gust i sense ser pesat. Tampoc és que et puguis extendre gaire a un blog, que de seguida et fas pesat i sobre tot ho sembles. La gent prefereix llegir cinc articles d'un paràgraf que un de cinc.

O sigui que més que que la gent em llegeixi l'objectiu era escriure jo. No us nego que la meva vanitat n'està molt de les visites que rep Famoses darreres paraules, però continuaré escrivint independentment de si sou tres o trenta, i ho faré en català encara que hagi menys audiència i no aplicaré els coneixements de posicionament a buscadors, perquè el que vull és escriure, no escriure documents de màrqueting I si el que llegiu us alegra un moment o us serveix de res, m'alegraré molt.

De fet, he trobat una tercera utilitat a aquest blog. M'ajuda a superar la meva maleïda mala memòria. És frustrant saber que has escoltat un disc o vist una pel·lícula i no recordar-ne res. Ara si més no puc rellegir-me, però tampoc és ben bé la solució, perquè resulta que quan ho hauria de recordar és quan surt a la conversa, i aleshores l'únic que recordo és haver-ne escrit. És després que ho puc rellegir! Pastilles de fòsfor, on?

O sigui que gràcies per passar per aquí. I si a sobre us llegiu aquestes parrafades, moltes gràcies. Això si, agrairé moltíssim si algú afegeix un comentari i em pot aclarir un dubte: com és que des de mitjans de mes ha augmentat tant l'audiència? Jo no he canviat res, i fins i tot diria que escric menys, o sigui que estic intrigat. Però com podeu veure al gràfic, ara sou uns quants més. Benvinguts els nous.

Salut, sort, i moltes gràcies un cop mes,
Ivan.

Rockin' in the Free World

Els U2 i els Pearl Jam es van juntar a l'escenari i en van tocar una de Neil Young, Rockin' in the Free World.

Bono va batejar la banda com U Jam, nom no gens original però que sóna bé. He buscat per internet a veure si havia res més que haguessin tocat junts, però tothom (Jordi Tardà; aquest blog; aquest diari australià, on podeu veure algunes fotografies; o el Channel V també australià) menciona només la interpretació de Rockin' in the Free World, o sigui que suposo que el que va passar és que Bono, Larry Mullen i The Edge van sortir a l'escenari en els bisos de l'actuació dels Pearl Jam dins del festival Make Poverty History i van tocar només aquesta cançó.

Tot i que la Wikipedia explica un origen polític i patriòtic de la cançó, hi ha molta ironia i crítica en el seu si. D'entrada, la lletra (que podeu trobar en castellà aquí) parla més aviat dels problemes que es pateixen a l'interior dels Estats Units que no pas de les seves relacions internacionals. Per altra, la violència (Crime in the City), el medi ambient (Greendale), o les drogues (The Needle and the Damage Done) han estat de sempre temes objecte de l'interès i el talent compositor de Neil Young. Tot i que després dels atemptats de les torres bessones va haver-hi ràdios i gent que intentaven associar aquesta cançó a l'atemptat i fer un ús patriòtic, Neil va preferir interpretar Imagine (sí, la de Lennon) al concert d'homenatge a les víctimes.

Moltes vegades s'ha associat a Neil Young amb posicions republicanes i conservadores, com per exemple quan va fundar Farm Aid, quan va lloar la política exterior de Reagan o quan va afirmar que per a defensar la llibertat calia fer alguns sacrificis, recolzant l'actual llogater de la Casa Blanca. Però, tant lletres com aquesta com àlbums com Living With War ens mostren un pensament polític no tant dretà. Classificar la gent és un esport molt difícil i m'imagino que li haurà fet gràcia que aquest cover hagi estat a un festival d'aquest caire.

Rockin' in the Free World va aparèixer per primer cop al seu àlbum Freedom, autèntica obra mestra, on obre el CD amb una versió acústica i el tanca amb una d'elèctrica, a quina millor. Si no teniu aquest CD no sabeu el que us perdeu, però us podeu fer una idea de com sonen les versions originals del tema veient aquesta altra interpretació acústica en directe, o el videoclip original, de la versió elèctrica (les imatges del qual, per cert, recolzen la interpretació social de la lletra).

La versió dels U Jam no està gens malament. Qui més cops n'ha fet covers és Pearl Jam precisament, tot i que gent com Joe Satriani, Jon Bon Jovi, grups amateurs i aficionats diversos també l'han tocada.

Que ho disfruteu.

Salut i sort,
Ivan.