Nuclear? Si, si us plau
Un article que s'ha passat mesos a l'aigüera és el que Patrick Moore, cofundador de Greenpeace, va signar a The Washington Post el passat 16 d'abril. L'antic activista anti-nuclears ha reflexionat, incorporat les novetats tecnològiques i una visió més àmplia i complerta de les alternatives energètiques al cabàs dels seus arguments, i finalment ha canviat de bàndol i ara defensa l'energia nuclear com una font d'energia a tenir molt en compte.
No vull pecar d'immodest, però jo, que no tinc coneixements específics d'enginyeria nuclear ni en cap altra energia i em guio pel que llegeixo a publicacions d'abast general, ja fa vint anys que ho deia, això.
L'energia nuclear ha estat estigmatitzada per la progressia política i moral a tot arreu, principalment per dos pecats capitals: el perill d'accidents i el doble ús civil i militar. Mentre el segon és malauradament inevitable, i només cal mirar cap a l'antiga Pèrsia i els Estats Units per comprovar-ho, el primer cal examinar-lo amb deteniment.
La tecnologia nuclear ha millorat considerablement en els darrers vint anys, paral·lelament a la moratòria que han aplicat la majoria de països desenvolupats. Hom podria dir que en aquestes dues décades que fa des de l'accident de Txernobil ha esdevingut segura, però s'equivocaria: ha esdevingut molt més segura. Les centrals nuclears sempre han tingut una garantia de seguretat inqüestionable, garantitzada per diversos protocols d'actuació, proves prèvies a la posta en marxa i periòdiques durant el seu funcionament i revisions contínues tant dels materials com dels procediments. Mentre s'ha fet el que se sabia que calia fer, no ha hagut problemes. En tots els casos d'accidents, Harrisbourg, Txernòbil i Vandellós inclosos, el que ha passat és que algú ha decidit passar-se per l'entrecuix la seguretat. En el cas de Txernòbil, a més, hi havia en marxa un disseny obsolet que no permetia aplicar controls redundants, però tant qui havia de revisar com qui havia d'operar la central van actuar amb negligència i irresponsabilitat extremes.
Si això no us convenç us dono un altre motiu per pensar. Quanta gent ha mort en tota la història degut a accidents nuclears? No arriben al centenar. Cada any moren uns cinc mil (es diu aviat) minaires a les mines de carbó arreu del planeta.
La contaminació nuclear és pràcticament negligible en comparació amb la que provoquen els combustibles fòssils. Les deixalles nuclears, que al cap de 40 anys només generen una milèssima part de la radiació que emeten en el moment d'extreure-les del reactor, es poden emmagatzemar de manera perfectament segura. I un cop més, la tecnologia no s'atura.
Les energies anomenades renovables (hidràulica, solar i eòlica) pateixen dos greus desavantatges. El primer és que encara no són prou eficients com per tenir un rendiment econòmic remotament comparable a l'energia nuclear. Qui pensi que el benefici econòmic és un assumpte que beneficia només a les centrals elèctriques s'ha de plantejar urgentment fins on li agrada que pugi el rebut de la llum.
L'altre problema és gairebé insalvable: la seva escassa fiabilitat. Si el vent deixa de bufar, els núvols cobreixen el cel o la sequera s'allarga, es deixa de poder generar energia, o si més no tanta com en pot arribar a caler.
L'ecologisme es preocupa, i molt encertadament, pel benestar futur del Planeta i de la Humanitat. Però ha de contemplar els problemes i les possibles solucions des d'una perspectiva global i prenent en consideració totes les alternatives, no només les més boniques. Ens hi juguem massa. El progrés, com demostra la recent actuació del republicà Schwarzenegger, arriba d'on menys t'ho esperaries.
Salut i sort,
Ivan.
