Amplada europea

Llegeixo a El País que Fomento prepara l'adaptació de la xarxa ferroviaria a l'amplada internacional. La notícia no pot ser millor.

Qualsevol persona que hagi considerat mai algun problema de logística entén perfectament la importància i el valor econòmic de poder moure mercaderies de manera fàcil, barata i ràpida. Els holandesos, comerciants per vocació i necessitat, han plantat vuit (si, vuit) línies ferroviàries de mercaderies entre el Port de Rotterdam i Dusseldorf. Rotterdam ja pot ser el port més gran d'Europa, que si els contenidors que hi arriben allí no es desplacen fins on els esperen els seus destinataris, el port perd competitivitat.

Un govern està per a moltes coses, però la principal és cuidar que al seu país es donin les condicions per a que la seva gent pugui ser feliç. I les seves empreses, competitives i punteres a nivell mundial. (Sense exagerar: estem a un món globalitzat.). Igual que ningú no construeix una escola pels seus fills, una empresa no pot desenvolupar ella mateixa la xarxa de carreteres o de vies de tren que necessita un territori. Això només ho pot fer, directament o indirecta, l'administració pública.

En canvi, hi ha altres moltes coses que la iniciativa privada si que pot fer millor que els organismes públics. Si jo demano avui hora per l'uróleg espero visitar-lo la setmana vinent com a molt tard, mentre que si acudeixo a un ambulatori de la Comunidad de Madrid, es veu que puc estar esperant alguns mesos.

Per tant, ja va bé que d'una vegada el Govern posi les piles per a fer girar les rodes que toquen.

Salut i sort,

Café Hotel París

Avui hem anat a Figueres, a visitar el Museu Dalí. De la visita us en parlaré aviat, però ara mateix us avisaré d'una cosa que no convé que feu.

Després del museu, hem anat amb una altra parella d'amics a prendre unes tapas. Quan els guiris venen aquí sempre volen menjar tapas. I ens hem aturat a una la terrassa del Café Hotel París, al costat mateix del Museu de la Joguina. Gran error.

El servei és lent i no gens amable. Les racions són minses i els preus cars. Fins aquí, malament però normal. Però han hagut dues coses que ho han acabat de matar.

La primera, que hem demanat una ració de "sèpia". No quedava clar si era a la planxa o guisada, però el que no esperàvem era trobar-la bullida i en un plat on més de la meitat del menjar era carabassó. "És que aquí es serveix així", ha estat l'explicació que m'ha donat el no gens simpàtic cambrer. Li hem demanat que ho canviés per un plat de sèpia i no de carabassó amb una mica de sèpia. El que han fet ha estat treure una mica de carabassó i prou. No hem dit res perquè, amb no tornar mai més, punt i final.

Però és que a l'hora de pagar el compte (l'amic John s'ha avançat i ha donat directament un bitllet de cinquanta que ràpidament ha estat capturat pel cambrer) ens trobem que ens cobren un pa amb tomàquet de més. Cridem al cambrer, que passa de nosaltres. Cridem a la cambrera, que també passa.

La Vio va a reclamar. Li diuen que com que han vist que érem quatre, ens han servit directament dues racions de pa. En total no havien més de sis peces, cadascuna d'una mida aproximada de 2x3 cm.

Recordeu: Café Hotel París, al costat del Museu de la Joguina, a Figueres. Caca.

Salut i sort,
Ivan.

PARCO

Tornem a parlar de restaurants. Avui li toca al PARCO.

Dimecres passat vam anar a cel·lebrar el meu aniverari a aquest restaurant que no fa gaire va obrir al costat del cinema Casablanca, als Jardinets de Gràcia. Malauradament, cap de les tres fotógrafes oficials (Vio, Nunuki i Begobel) va portar la seva càmera i no hi ha constància gràfica de l'esdeveniment, o sigui que no us puc posar cap foto del local.

Els habituals del blog ja sabeu que m'agrada molt la cuina japonesa. A PARCO vam poder gaudir d'un excel·lent sushi i bones mostres de sashimi i maki. Vam demanar un variat de tots tres per a compartir entre els cinc que érem i després cadascú va demanar-se un segon. L'oferta consisteix només en plats japonesos, no hi ha cap escapada occidental, però havent nuddles i tempura no crec que això sigui massa problema per ningú. Tots els plats van agradar molt.

El servei va ser molt amable, cordial i eficaç. Són cambrers joves i es nota que el lloc és nou i encara hi ha il·lusió.

El punt original de PARCO és que no només és un restaurant japonés, també és un local lounge. Allà on els japonesos posen una iluminació lluminosa i diàfana, PARCO ofereix llum indirecta i un ambient íntim; en lloc de parets i mobiliari de colors clars o directament blanc, tot és fosc; i en lloc de cadires o el tatami i taules tradicionals japoneses trobem sofàs i sillons. La música també era lounge, i pel meu gust estava una mica massa alta.

També cal dir que a Barcelona quan es posa de moda alguna cosa, tothom ha d'apuntar-se a la moda. Ara mateix la moda són els locals lounge, i sembla molt difícil trobar algun lloc nou que s'escapi d'aquesta dictadura.

El preu, que incloïa també una ampolla de vi blanc, les postres i vàries cerveses, va ser de trenta euros.

O sigui que ja tenim un altre bon japonès pel centre, i a més no pica massa.

Salut i sort,
Ivan.

PARCO
www.parcosushi.es

O'Connell

Llegeixo a El País un d'aquests articles que tant m'agraden. Parla de l'entrenador que va fer campeó de lliga el Betis, ara fa setanta dos anys.

Un futbolista irlandès, que s'ha guanyat la vida sent el capità del Manchester United (parlem dels anys vint) marxa cap Espanya per entrenar el Racing de Santander. Fa carrera: entrena també el Betis i el Barça. Quan esclata la Guerra Civil ell és a Irlanda, de vacances, però torna a Barcelona i és l'entrenador que fa la històrica gira mexicana amb el Barça. Un cop acabada la guerra, tot i haver recolzat la República, s'instal·la a Sevilla, mentre la seva família, dona i fills, queden a Irlanda. La història barreja elements sentimentals, futbolístics, polítics ... la vida no és mai la suma de compartiments estancs, tot està relacionat.

Mai no he cregut que algú pugui ser una determinada mena de persona en el treball i completament diferent a la vida privada. Per exemple, si arribes tard quan quedes amb els amics, també arribaràs tard a la feina. Per això no m'extranya gens que aquest tal O'Connell tingués una vida de pel·lícula no solament com a futbolista, sinó també personalment. La capacitat de comprometres és transversal: si ets capaç de fer-ho o no, ho ets vitalment, tant professionalment com sentimenalment com personalment.

L'article val els seus cinc minuts. Algú podria fer-ne un bon film.

Salut i sort,
Ivan.

Espanyol, 3 - Werder Bremen, 0

Gran partit de l'Espanyol davant del Werder Bremen. Molt bon ambient a la graderia, un joc poc vistós però molt eficaç al camp i un resultat extraordinari.

Tots dos equips van començar el partit amb moltes precaucions. En el cas de l'Espanyol això semblava lògic per l'entitat del rival; pel Werder, això va ser el seu gran error. Perquè donar-li peixet a un rival és el pitjor que pots fer a l'esport. Cap dels dos equips no havien fet res destacable en els primers vint minuts, però els catalans van treure un còrner i Moisés Hurtado va ser el més hàbil a l'àrea alemanya. I amb l'un a zero l'Espanyol va mostrar que ha aprés la lliçó que li va ensenyar el Benfica i es va tirar enrere, llest per a no deixar-se prendre l'avantatge i preparat per a ampliar-lo al contracop. Nosaltres estàvem situats en línea amb la porteria que ocupaven els de Bremen, i vam passar la primera part amb el cap girat cap a l'altra banda del camp. Els més actius per part alemanya van ser Frings i Diego, incansables tot el partit i amb molt poques errades tots dos.

Aquest primer gol va ser el moment determinant del partit, perquè la davantera del Werder és molt bona quan té metres per davant, però ahir, en un camp no massa gran i amb una defensa atrinxerada al darrera, no van tenir cap oportunitat per a lluir la seva velocitat. Parem esment a la sòlida defensa de l'Espanyol. Ahir jugava Lacruz, l'únic veterà que tenen; la resta són nois tots per sota dels vint-i-cinc i molt prop dels vint. I amb una defensa construida amb joventut i en progressió, són dels equips menys golejats d'Espanya. Si no traspassen ningú i reforcen amb encert el mig camp, hi ha un projecte de futur molt interessant.

El partit va continuar exactament igual. Això inclou un dejà vu: als sis minuts de la segona part, una altre córner i aquest cop va ser Pandiani qui va avançar-se a la defensa alemanya. El dos a zero era ja un resultat molt important. L'Espanyol podia viatjar a Bremen tranquilament i en canvi els alemanys sabien que si el partit acabava així els costaria molt arribar a la final. L'equip que dirigeix Thomas Schaaf és conegut per la seva vocació ofensiva i ho vam poder comprovar: tots amunt, molt d'espai al darrera. Diego ho va intentar tot, però el creatiu migcampista brasiler mai no va trobar una bona línea de passada cap els seus davanters. A Miroslav Klose no li va arribar ni una bona pilota en tot el temps que va ser al camp. Els minuts que passen, augmenta la desesperació ... ja coneixeu el final: contraatacs mortals de l'equip que es defensa. Primer expulsió del porter, per derribar Tamudo quan encarava tot sol porteria, després la puntilla del tercer gol.

Al final Almeida va donar un ensurt però Gorka va demostrar que l'Espanyol té dos porters en qui pot confiar: ell i Kameni, que no es perd cap partit de lliga. De l'Espanyol també destaco a Jarque, De la Peña i Riera.

Potser l'Espanyol va començar la competició de la UEFA aspirant només a fer un paper digne. Quan li dius als porters que un serà el titular a la lliga i l'altre a Europa, així ho dones a entendre. Però poc a poc ha anat agafant embranzida i ara mateix està a dues passes de la glòria.

Una nota també sobre les aficions periques. M'identifico amb els que van a mirar el partit més o menys tranquilaament. I m'agraden els que em reben a la porta de l'Olímpic cantant Donde están, no se ven / en Europa, los culés, però no puc sufrir els que quan està guanyant el seu equip es dediquen a cridar puta Barça, puta TV3 o els maleducats que quan la megafonia emetia missatges en alemany començava a escridassar.

Vaja, que de pericos, com de culés, n'hi ha de tota mena.

Salut i sort,
Ivan.

The Good Shepherd

El buen pastor és una història d'espies, però no és la típica pel·lícula d'espionatge.

The Good Shepherd segueix el periple vital d'un jove idealista de la bona societat americana, des que és reclutat pels serveis secrets a una universitat elitista fins que arriba al cim de la CIA.

No és un film d'acció, com ho són la majoria de cintes que venen al cap quan esmentem el génere d'espies. No penso només en la saga de 007, sinó també amb films com els que va protagonitzar Michael Caine en el paper de Harry Palmer, les diferents entregues de Mission: Impossible, o les actuacions del mateix Matt Damon amb el seu personatge Bourne. El buen pastor té molt més a veure amb Spy Game, on l'acció passa lluny i la intriga política és més protagonista que no els trets i els cops de puny.

Robert De Niro ha escollit aquesta història per a deixar la seva segona petjada com a director. Aconsegueix l'imprescindible, explicar clarament i amb estil una trama enrevesada; també el més important, fer que gairebé tres hores passin ràpidament; i el més difícil, reflexionar (d'una manera bastant parcial, també s'ha de dir) sobre el paper dels serveis secrets americans sense crear un manifest polític; però li falla el més evident, el protagonista.

Matt Damon ha fet altres papers amb convicció, però aquí llueix una cara de màrmol que no transmet cap mena d'emoció durant tot el metratge. Fa la mateixa cara quan llegint poesia, tirant-li els trastos a una noia, seguint una pista o cardant amb Angelina Jolie. Aquest noi ha confós fredor, el que demanava el seu personatge, amb inexpressivitat. És molt sorprenent que precisament Robert De Niro li hagi consentit.

L'efecte que té la insuficient interpretació de Damon és devastador, perquè el quid de The Good Shepherd és precisament descriure com el protagonista renuncia a tot el que ¿l'importa? a canvi de no se sap si l'èxit professional, la defensa de la pàtria, l'honor familiar o per por a fallar-li a la seva fraternitat. I com que Matt Damon ocupa el noranta per cent de les escenes de la pel·lícula, podeu deduir que entendre'l és fonamental.

Llàstima, perquè la resta de El buen pastor és senzillament perfecta. Tecnicament impecable, amb una ambientació arrodonida, una música que ambienta perfectament sense reclamar protagonisme i una fotografia intimista que empra generosament els plans curts tractant així d'emfatitzar el factor humà que Graham Greene va reivindicar fa tant de temps. Parlar de bons secundaris seria quedar-se molt curt. Angelina Jolie, John Turturro, Alec Baldwin, el mateix De Niro en un mesurat cameo, i el gran Michael Gambon llueixen tots de manera fantàstica. Menció especial per Tammy Blanchard que aconsegueix composar una sorda conmovedora sense tirar de la veta sensiblera.

El guió és enrevesat, però intel·ligible. No esperarieu que una història d'espies fos evident, oi? I funciona amb una precisió mil·limètrica, fent que assaboreixis cada peça del puzzle que es va col·locant al tauler. Es combinen les trames personals i polítiques, així com els diferents moments històrics d'una manera impecable.

Diuen que De Niro té pensat que aquesta sigui la primera part d'una trilogia. Cal veure si té temps i si es posa d'acord amb el seu co-productor Francis Ford ara pare de Sofia Coppola. Per mi, ja triguen.

Salut i sort,
Ivan.

Robert de Niro
The Good Shepherd
Zoetrope/Tribeca, 2006.

Eureka

Els diaris publiquen avui que s'ha detectat un planeta que podria tenir aigua. És una notícia trascendent.

Fins ara, buscar vida extraterrestre estava molt bé, però trobar-la no era una possibilitat plausible. Hi ha massa baules pendents d'encadenar per a que hagi un lloc amb vida, no diguem ja intel·ligent. Lloc detectable, relativament proper (sinó, és impossible determinar les condicions ambientals), que es donin certes condicions d'ambient físic i químic, etc. Els científics que es guanyen la vida buscant llocs on pugui haver vida es divideixen, a grans trets, entre els que busquen establir contacte amb formes de vida intel·ligent (recordeu Contact, tant el llibre com la pel·lícula) i els que simplement busquen planetes candidats. Aquests darrers acaben de marcar un gol històric.

Ja veurem si dintre de vint anys aquesta detecció (que no descobriment, perquè el planeta encara no ha estat localitzat) porta a res. Però de moment hi haurà un augment de la il·lusió en una indústria capdal pel futur de la Humanitat. El nostre planeta no dóna per a més, i nosaltres no deixem de ser més. O conquerim nous territoris (el que els diferents pobles han fet al llarg de la Història) o aprenem a viure d'una manera diferent a com ho hem fet fins ara.

El planeta en qüestió es diu de moment Gliese 581 b.

Ai, si Carl Sagan pogués avui escriure un comentari!

Salut i sort,
Ivan.

An Ancient Muse

Nou anys després de The Book of Secrets la canadenca Loreena McKennitt torna a publicar un CD.

An Ancient Muse combina el seu so tradicional, new age d'inspiració cèltica, amb aires arabescos aconseguits gràcies a l'us de cordes i metalls en temes com The Gates of Istanbul o Sacred Shabbat.

El resultat és ple de força i bellesa, tant en els temes instrumentals com allà on ella posa la seva veu límpia i afilada. Excepte en la molt rítmica Caravanserai, on la bateria és una inesperada protagonista, l'àlbum té un aire evocador i nostàlgic alhora, molt adient per a imaginar paisatges brumosos i personatges romàntics. En definitiva, el CD resulta relaxant i animat, segons la cançó. Oscil·la entre una versió millorada d'Enya i una actualització segle XXI de la música tradicional mediterrànea.

No hi ha cap mena de novetat en el tipus de música que proposa Loreena McKennitt: si ja us agradava la abans, no us decebrà; si no us feia ni fred ni calor, és més del mateix. A mi em continua agradant moltíssim.

No fa gaire va passar per Espanya per a promocionar el disc i El País li va organitzar una entrevista amb els aficionats a la seva música.

Salut i sort,
Ivan.

Loreena McKennitt
An Ancient Muse
Verve, 2.006.

La niebla y la doncella

Vaig descobrir el sargent Bevilacqua i la caporal Chamorro fa un parell d'anys, quan van haver de resoldre el cas de El alquimista impaciente, una novel·la que va guanyar el Premi Nadal i que després va tenir una adaptació cinematogràfica que no he vist. Els he retrobat i m'ha alegrat molt.

Pels que no saben del que estic parlant, l'escriptor Lorenzo Silva ha creat una parella de guardia civils, el sargent Rubén Bevilacqua i la caporal Virginia Chamorro, que són el fil conductor de vàries novel·les policíaques. L'adjectiu negre s'acostuma a aplicar en aquests casos, però les dues que jo he llegit les he trobades lluminoses. Parlaré de La niebla y la doncella, però gairebé tot és aplicable també a El alquimista impaciente, tallada pel mateix patró.

En el que s'acostuma a anomanar presentació, hi ha un assassinat. I com marquen els cànons, la presentació és ràpida i fluïda, de manera que la parella protagonista pot posar-se de seguida a desfer el nus. A la novel·la negra de qualitat la policíaca presentació no és més que una excusa per a que l'escriptor desenvolupi el seu art en un desenvolupament social, generalment fent un retrat de la societat i els ambients que més l'interessen. Ho van fer els clàssics americans i ho podeu veure també a obres més properes com les de Francisco González Ledesma i el seu entranyable inspector Méndez. Eduardo Mendoza en canvi opta per la sàtira i tant Montalván com Camilleri per la ironia. Lorenzo Silva toca la descripció del teixit social d'una manera molt més lleugera, ell està més interessat en les relacions personals que s'estableixen entre un seguit de personatges ja de per si molt interessants. Del contacte entre ells i especialment de les reflexions personals de Rubén Bevilacqua, narrador en primera persona, surt el millor de la novel·la.

I és que la col·lecció humana que apareix a La niebla y la doncella no té desperdici. Trobem la neuròtica, la manipuladora, el conspirador, la frívola, el mimat ... tots aparentment tòpics però tots molt més complexes, com és a la vida real. I els millors són la forta i fràgil Virginia Chamorro, filla rebel d'un general de la infanteria de marina, i el sargent Bevilacqua, llicenciat en psicologia i aturat de llarga duració, que es va apuntar a la Guardia Civil per a viure d'alguna cosa i que ara està divorciat i ha de compartir el servei amb una noia 10 anys més jove i més bonica del que ell voldria.

No extragueu d'aquesta darrera frase cap conclusió precipitada. A La niebla y la doncella res no és el que sembla i fins que el nus no es desfà i arriba el desenllaç no sospites com es resol la trama. Tot i que a Silva li interessa més el retaule humà que el puzzle policíac, és plenament conscient que el génere està basat en l'entreteniment del lector i el respecte a les normes bàsiques de misteri que requereix enginy per a resoldre.

Tot i així, veureu que del nus us interessarà tant esbrinar qui és l'assassí com anar descobrint les personalitats dels diferents personatges. Si no fos pel magnetisme de trobar el culpable, aquest llibre seria d'aquells que vas aturant-te cada poc perquè el que llegeixes et va recordant gent que coneixes i anécdotes que has viscut.

I el desenllaç, com també dicten les normes, és igualment ràpid: explicar què va passar, tancar les finestres que havien quedat obertes i l'epíleg humà, que és una invitació a seguir acompanyant Bevilacqua i Chamorro en les seves aventures.

Aquest relat de cínics ambiciosos està ambientat a la illa canària de La Gomera. No sé si és el paradís suggerent que retrata l'autor, però a mi m'han entrat moltes ganes de visitar-la. Les més de tres-centes pàgines del llibre, serien un excel·lent reclam turístic sinó fos perquè duren menys que una llaminadura a la porta d'un col·legi. No ho havia dit, però Silva li dóna a la trama un ritme molt viu que contrasta encertadament amb la calma amb la que es viu a l'illa.

I si us fa por entrabancar-vos cada cop que aneu a llegir Bevilacqua, estigueu tranquils: els amics li diuen Vila.

Salut i sort,
Ivan.

Lorenzo Silva
La niebla y la doncella
Destino, 2002.

Tengo una pregunta para usted

El programa de moda de la televisió a Espanya, Tengo una pregunta para usted, sembla que no agrada gaire als periodistes professionals. No fa gaire era l'Antoni Bassas qui es queixava des de les pàgines de El Periódico del poc nivell intelectual i el poc revelador que resultava interrogar el president del govern per part de ciutadans del carrer. Ara és Lluís Foix qui al seu blog compara el programa amb el menjar ràpid.

A banda de les imperfeccions que pugui tenir el programa dirigit per Lorenzo Milá, crec que el que l'audiència valora és l'espontaneitat i la realitat de les qüestions que es plantegen. Entre la ciutadania i la classe política que la representa hi ha una distància enorme, creixent i perillosa. I la professió periodística, moltes vegades es preocupa més de fer una bona entrevista que no d'explicar la realitat a la seva audiència, que tinc per mi que hauria de ser el seu objectiu prioritari. L'assaig polític és un génere apassionant i molt respectable, però molts cops el que la gent vol és entendre perquè passen les coses que passen seu voltant.

També opino que la majoria de la gent que et creues pel Passeig de Gràcia no està gens amoïnada pel dret a l'autodeterminació, igual que normalment la gent que passeja per la Castellana tampoc reflexiona sobre el bilingüisme a Catalunya. La situació penitenciària del senyor De Juana Chaos no passa de ser una situació particular, i el fet que Acebes mentís fa tres anys pot ser molt greu si, però la majoria de polítics porten tres anys sense dir tota la veritat precisament, i segurament alguna de més grossa ens deuen d'estar colant.

És possible que si Rodríguez Zapatero o Rajoy haguessin estat entrevistats per periodistes com Javier Pradera, Antonio Franco, Pedro J. Ramírez o Luís del Olmo una petita minoria hagués apreciat respostes més interessants. Però recordem que la Democràcia és el regne de la majoria. I la majoria funciona amb qüestions molt més prosàiques, com el preu del cafè i el sou. Crec sincerament que una entrevista tal hagués tingut molta menys audiència, perquè entrevistats i entrevistadors haguessin estat parlant de les seves coses.

Ja fa més de vint anys que el gran polític que ha estat Manuel Fraga va proclamar al congrés que el que li interessava a les mestreses de casa és quant costen els cigrons. I és que debatre sobre la inflació pot ser interessantíssim, però el que importa de debó és quants cafès et pots permetre amb el teu sou.

Salut i sort,
Ivan.

El pesat al seient del costat

Suposem que estem en un vol transcontinental. Dotze hores al costat de persones que no coneixes. I just al costat t'ha tocat aquell pelma que no hi ha manera que et deixi dormir, o concentrar en el teu llibre, o mirar la pel·lícula, o jugar amb el portàtil.

Solució: connectar-se a aquesta web, tancar els ulls i fer veure que reseu amb devoció.

L'humor negre també és sa.

Salut i sort,
Ivan.

Vint d'abril

39 anys no són ni molts ni pocs, són trenta-nou. Però més que parlar dels meus 39 anys us proposo que li fem un cop d'ull al dia, el vint d'abril.

Tal dia com avui, el 1653, l'Oliver Cromwell va disoldre el parlament. Si bé la història anglesa s'ha caracteritzat per l'estabilitat, la monarquia i el parlamentarisme, no sempre ha estat així i aquí en tenim un punt culminant.

La vida política anglesa va patir una altra sotragada el mateix dia que jo vaig nàixer, quan el polític conservador Enoch Powell va fer un discurs molt alarmista on avisava que la creixent immigració portaria un munt de problemes. Ja veieu que hi ha debats que sembla que no s'acabin mai. Edward Heath el va fer fora immediatament del seu govern a l'ombra, però va haver-hi manifestacions i molta polèmica.

Per a compensar aquesta nota negativa, podem dir que gairebé un segle abans, el 1871, els Estats Units van aprovar la Civil Rights Act, que entre d'altres coses prohibia el Ku Klux Klan.

Dins de la política més propera, el 20 d'abril del 1.897 va entrar en vigor el decret d'agregació pel qual la vil·la de Sants va entrar a formar part de Barcelona juntament amb altres cinc pobles, ara barris: Les Corts, Gràcia, Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar i Sant Gervasi de Cassoles. Jo recordo encara haver vist pel meu barri senyals de tràfic que indicaven la direcció cap a Barcelona.

Per a fet trascendent, però, cal parlar de la primera pasteurització, que van aconseguir el 1862 el Louis Pasteur i el seu col·laborador Claude Bernard.

Una altra gran fita va ser la inauguració de la ciutat de Brasilia, el 1960.

Nombrosos fets d'armes han esdevingut un vint d'abril. El més greu, la declaració de guerra de França a Àustria, que va engegar les Guerres Revolucionàries Franceses. Això va passar el 1792. Un fet molt més anecdòtic però alhora més legendari van ser les darreres victòries de Manfred von Richthofen, el cél·lebre Baró Vermell, que el dia següent de l'any 1918 va morir en circumstàncies que els historiadors encara no han acabat d'aclarir. Però indiscutiblement el més conegut de tots és la fracassada Invasió a la Bahía de Cochinos, quan Kennedy va provar de fer fora Castro de Cuba. Doncs va ser el 20 d'abril del 1961 quan ho van deixar còrrer.

No una guerra però si una tragèdia que va involucrar les forces aèries soviètica i americana va ser quan l'aviació soviètica va abatre un Jumbo matant tot el passatge i la tripulació, en circumstàncies que encara no s'han aclarit.

Però per a tragèdia, sense cap mena de dubte la que va passar el 20 d'abril del 1999 a l'institut de Columbine. Els que heu vist el documental de Michael Moore Bowling for Columbine o el film de Gus Van Sant Elephant, no necessiteu saber-ne més.

Passem a bones notícies, si us plau. Just un any abans, la Fracció de l'Exèrcit Roig anunciava la seva disolució i abandonament de la lluita armada que havia portat a terme durant vint-i-vuit anys.

El vint d'abril de l'any olímpic 1992 és el dia que es va inaugurar oficialment l'Expo de Sevilla, que ben segur tots recordareu. Recordo que durant els mesos previs a la ràdio emetien una cunya publicitària de l'esdeveniment que feia servir la cançó 20 de abril dels Celtas Cortos.

El mateix dia, a l'antic estadi de Wembley, es va fer el concert d'homenatge a Freddie Mercury, en que es va recaptar un munt de diners per a la fundació que porta el nom del cantant i que es dedica a combatre i prevenir la SIDA. Jo vaig estar mirant estones per la televisió i guardo un grandíssim record, en especial del Somebody To Love que van interpretar els tres supervivents de Queen amb George Michael.

I també el 20 d'abril del 1992 va morir el còmic anglès Benny Hill. Amb ell comencem la inevitable secció necrològica. He trobat la següent llista de gent que va traspassar tal dia com avui: Muhammad Sharif Pasha (1887), Bram Stoker (1912), Julián Grimau (1963), Don Siegel (1991), Mario Moreno, Cantinflas (1993) i l'arbre de Gernika (2004).

Molt millor, naturalment, recordar el naixement d'ilustres personatges que, teòricament, comparteixen el meu horóscop. Agarreu-vos, que la llista també és llarga.

El que a mi m'agrada més nomenar és Joan Miró, del 1893. Molt menys conegut però molt més decisiu a les nostres vides va ser George Stibitz, un dels pioners de la informàtica, del 1904.

Tenim músics variats: el gran vibrafonista Lionel Hampton (1908 - 2002), un dels que van fer el jazz una música ben divertida; Tito Puente (1923 - 2000), percusionista bàsic de la música llatina; i John Eliot Gardiner (1943), director d'orquestra anglès especialitzat en el barroc (us recomano les seves suites londinenques de Bach, una maravella).

Actors, també uns quants: l'inefable Harold Lloyd (1893 - 1971), Ryan O'Neal (1941) i Jessica Lange (1949). També la Carmen Electra (1972), si és que la considereu actriu.

I de directors tenim al Mario Camus (1935) i la ja desapareguda Pilar Miró (1940).

L'actual entrenador del TAU, Bozidar Maljkovic, va nàixer tal dia com avui el 1952.

Per a mí, la més important és la meva amiga Blanca Ortiz de Pablo, que va nàixer el mateix dia que jo, el 1968. És la cap de sistemes del BCE, i la germana petita de Carme, la dissenyadora de joies.

Malauradament, avui els feixistes estan de festa. El personatge històric més conegut que ha nascut en vint d'abril no és altre que Adolf Hitler, el 1889. En honor seu es va batejar un polític indi que va nàixer el 1948, Adolf Lu Hitler Marak.

L'any que vaig començar a bramar, el Barça va acabar segon a la lliga, darrera del Real Madrid, i va guanyar la Copa, aleshores anomenada del Generalísimo, amb aquest equip on no havia estrangers. El Pichichi d'aquella temporada 1976-68 va ser Uriarte, del Athletic Club de Bilbao, que va marcar 22 gols. Zamora va ser un tal Junquera, porter del Real Madrid, que en 30 partits només va encaixar 18 gols. No he sabut trobar a internet què van fer aquell cap de setmana (vaig nàixer en dissabte) i no he tingut temps de visitar cap hemeroteca.

Als Estats Units triomfava un tal Bobby Goldsboro, que va tenir la seva cançó Honey al número 1 del Billboard del 13 d'abril fins l'onze de maig. Vaig tenir mala sort, perquè m'hagués fet gràcia que hagués estat alguna de les d'aquell any que si han passat a la història: (Sittin' on) The dock of the bay, d'Otis Redding (nº1 del 16 de març al 6 d'abril), el Mrs. Robinson de Simon & Garfunkel (nº1 del 1 al 15 de juny), Hey Jude (la setmana del 28 de setembre i del 5 d'octubre fins el 23 de novembre).

Clar que musicalment, la notícia del mes d'abril va ser que després d'un afer amb drogues que va involucrar els seus membres Neil Young, Richie Furay, i Frank Messina, a més d'Eric Clapton, els Buffalo Springfield van decidir plegar i separar-se.

No és per aquest motiu que el vint d'abril és el Día internacional de la Marihuana, sinó perquè en l'argot de San Francisco fer un four twenty vol dir liar un canuto.

La BBC destaca aquests fets com els més notables d'entre els que van passar tal dia com avui. El New York Times en canvi proposa aquests altres. Podeu trobar llistes alternatives i més extenses a les edicions en anglès o castellà de la Viquipèdia.

En el que no sembla haver consens és, curiosament, en el santoral. Segons diverses fonts avui és el dia de Sant Severià, Sant Marcel·lí, Sant Víctor, la beata Oda o Sant Teòtimus.

Finalment, pels que sou aficionats a qüestions més terrenals, i per a premiar la paciència dels que heu arribat fins aquí, la playmate del mes d'abril del 68 va ser la Gaye Rennie.

Salut i sort,
Ivan.

El gol de Messi

Senyores i senyors, el video del dia.

Al blog de Martí Perarnau podeu trobar tant una altra gravació de la mateixa jugada com la que va protagonitzar Diego Armando Maradona a aquell cel·lebèrrim partit del Mundial de Mèxic, amb narració de l'incomparable Víctor Hugo Morales. A més, Perarnau escriu sobre el que representa aquest gol molt millor del que jo ho sé fer.

Els més veterans recordareu que el primer article del blog va ser la crònica d'un partit del Barça. Com que ara veig partits complerts molt esporàdicament (les delícies de la vida conjugal tenen també el seu preu) he deixat d'escriure sovint sobre futbol. Si durant aquest any hagués escrit, hauria opinat que, com deia Yoda, la ira ens ha avocat al Costat Fosc. El futbol s'ha tornat físic, la intenció és defensar-te fort abans que jugar bé. Cada cop costa més veure la llum. Però anit Leo va sentir La Força i vam veure la llum.

Hi ha llibres pesadíssims, pel·lícules avorridíssimes, discos horrorosos i partits de futbol que són insufribles. Però paga la pena empassar-te'n molts per acabar trovant La fiesta del chivo, Cadena Perpetua, Harvest Moon i partits com el d'ahir.

I per a rematar la jugada, tots dos gols, un al costat de l'altre, amb la narració de Joaquim Maria Puyal del gol de Leo Messi.

Voldria dir alguna cosa més, però m'he quedat sense paraules.

Salut i sort,
Ivan.

Actualització: a Youtube podeu trobar un video de nou minuts que va encadenant vàries repeticions del gol, amb diferents locutors radiofònics. Impresionant.

Veus que ens deixen

Una de les grans aficions que tenim molts és veure esport. Per a desesperació de Vio, en el meu cas és veure i no practicar.

Això em porta a que la meva memòria sentimental estigui plagada d'imatges i protagonistes mítics. El penalty de Djukic, aquell no gol de Salinas a Boston, la cistella al darrer segon de Solozábal a una final de Copa, la falta de Koeman, són moments fàcils de recordar. Estava a tal lloc, amb tal altre ... batalletes d'aficionat. Però a més, queda un solatge de moltes altres retransmissions, de grans moments anònims que t'han fet gaudir de l'espectacle de l'esport simplement pel bon joc que tenies davant dels ulls.

Parlo d'això arrel de la jubilació anticipada de José Ángel de la Casa, per a mí un dels que millor han retransmés partits de futbol a aquest país, i indiscutiblement el millor en atlestisme. Al mateix ERE cau també Pere Barthe, històric líder del bàsket català i espanyol.

Del primer tothom recorda el gol de Señor en que gairebé queda afònic, però a mi em quedarà a la memòria un estil pausat i informatiu de transmetre un partit. Escoltaves el que deien ell i els seus comentaristes i aprenies alguna cosa, o com a poc et feien pensar que estaven equivocats i discurries tu el què. L'antítesi de Montes i el seu fútbol con fatatas (sic).

Pere Barthe crec que és qui més ha fet en aquest país per a promocionar el bàsket. Ha presentat sempre un esport emocionant, on compta tant tenir unes condicions físiques excepcionals (alçada, velocitat, agilitat) com la rapidesa en pensar, la imaginació o la determinació en aconseguir un objectiu. Recordo els seus diàlegs amb Albert Julbe o el desaparegut Antonio Díaz Miguel (al fútbol se juega con los pies, al balonmano con las manos, y al baloncesto con la cabeza) i els seus resums als finals de partit, on valorava no només el resultat sinó la qualitat del joc i l'actitud dels jugadors.

Ja fa més temps encara que no podem gaudir dels mestres Miguel Ángel Valdivieso i Juan José Castillo. Castillo va retransmetre de tot, especialment tennis (entró, la bola entró) però per a mi sempre serà aquella veu solemne que anunciava les alineacins a l'aleshores Cinc Nacions: primera línea, con el número 3, John O'Donnell, 29 años, metro setenta y noventa y cinco kilos de peso, agente de seguros; i així un rera un altre. Em feia molta gràcia veure que no eren jugadors de rugby, sinó el carnisser, el professor a la universitat o un guàrdia de tràfic que aquell dia es juntaven per a jugar. El va substituir el més didàctic Martí Perarnau (no vaig descubrir el seu nom fins fa molt poc) i a ell l'apassionat i apassionant Ramón Trecet. Gales llama a gritos a las puertas del Walhalla! bramava ell el darrer partit de Jonathan Davies abans de passar-se al rugby a XIII.

De moment em queden Puyal i Pere Escobar. De Pitu Abril tinc molts records, però no juga a la mateixa lliga.

Hi ha una qüestió de política de personal que avui no comentaré, però que també té miga: en un temps en que les retransmisions esportives mouen un dineral, Televisión Española es desprén d'alguns dels locutors més prestigiosos, experts i amb més contactes que pot haver no només a Espanya, a Europa.

Naturalment, el que compta de debó ho protagonitzaven Butragueño, Epi, Gavin Hastings o Abascal, però res no hagués estat igual sense la seva companyia.

Salut i sort,
Ivan.

Veurem The Police

Ladies and Gentlemen: We're The Police and we're back. Així de senzill ho va dir Sting a la gala dels Grammy.

Ja us vaig dir les ganes que tenia d'anar al seu concert a Barcelona. De fet, des que es va anunciar que si, que anava de debó i que farien una gira, una gernació d'aficionats a la música s'ha dedicat a buscar entrades desesperadament. A París es van esgotar en hora i mitja, a Barcelona han durat nou hores.

Doncs us puc anunciar la feliç notícia: Nunuki i jo anirem a l'esdeveniment.

Les entrades sortien a la venda a les sis del matí, exclusivament per ServiCaixa, tant als caixers com a través d'internet. Jo em vaig poder connectar a les 5:50, per a comprovar que allí deia que a les sis s'obria la paradeta, però el proper cop que vaig poder connectar no va ser fins a les 6:40, moment en que, enmig de la selecció d'entrada, va avortar la transacció. Vaig baixar (després de vestir-me; sobre tot, decència) al carrer i vaig poder veure que als terminals la situació no era millor: molts intents infructuosos de connexió i una transacció fallida més. De tornada a casa, Vio al portàtil i jo al PC, vam tenir dues compres infructuoses més i a al final, a les 7:50h del setze d'abril del dos mil set, vaig comprar entrades per un concert de The Police.

I és que Pink Floyd té obres mestres (i el millor àlbum de la Història, The Wall) però també àlbums insufribles; Neil Young m'emociona més que ningú però també ha tingut mals moments; com Yes, Loquillo y los Trogloditas, La Orquesta Mondragón i no sé quants més. The Alan Parsons Project (tothom té un passat) han envellit malament. I Supertramp van deixar de fer música que em fes trempar, tot i que ja sabeu els bons records que em porten. Però The Police sempre em van fer ballar, saltar, somriure i algun cop, plorar. Tant quan feien punk-rock com quan es van passar al pop. Encara, ara, amb canes i tot.

I Bob Marley va morir, els Pink Floyd ja els he vist, igual que Springsteen, Bob Dylan i els Stones; a El Último de la Fila i a Loquillo he perdut el compte dels cops que els he vist. Deep Purple van anul·lar un concert pel que jo ja tenia entrada, i quan han tornat ho han fet sense Ritchie Blackmore; i Supertramp sense Roger Hogdson i Queen sense Freddie. Em falten Neil i tres que oficialment feia vint anys que no es parlaven. Perquè veure a Sting dos cops està molt bé, però no és el mateix.

I ara tots els que no voliem ser el rei de les penes frisem per saber si s'animaran a escriure més música per a tocar-la junts. Diuen que d'il·lusió també es viu.

No serà el mateix, ho sé perfectament. Ja no tenen l'aspecte de la foto que us ensenyo, ni crec que Stewart Copeland pugui fer aquelles exhibicions a la bateria, ni la veu de Sting es manté com en els vuitanta, però era un deute que tenia pendent amb la meva adolescència.

Salut i sort,
Ivan.

The Painted Veil

Hi ha pel·lícules que fa llàstima que passin desapercebudes per la cartellera. El velo pintado n'és una.

The Painted Veil està basada en la novel·la homònima de W. Somerset Maugham, que narra la història d'un jove matrimoni anglès a Xina. Ell, un bacteriòleg idealista i suposadament ingenu; ella, una nena de papa de l'alta societat britànica que utilitza el matrimoni per a fugir d'una mare insufrible. Un matrimoni que passa per diverses vicisituds, que són l'excusa perfecta per a reflexionar sobre la natura humana i les aspiracions que tenim les persones al respecte de l'amor i la vida.

El velo pintado surt del que és un relat romàntic usual per a explicar la relació estable entre un home i una dona que descobreixen que casar-se no va ser la bona idea que creien. S'afegeixen lateralment altres relacions d'altra mena: la que estableix el metge anglès amb el militar xinès, tota una metàfora del colonialisme i la seva decadència; la de la muller amb el diplomàtic americà i també la que manté amb una monja, que alhora té una relació molt especial des de jove; i les que manté l'administrador colonial britànic. The painted veil és una història sobre relacions humanes.

El major atractiu del film és el duel interpretatiu entre Naomi Watts (Le Divorce, King Kong, Mulholland Drive) i Edward Norton (El club de la lucha, The Italian Job, Red Dragon). Tots dos actors a tenir molt en compte, car mai no prou reconeguts. Ella té el gran inconvenient de la seva jovial bellesa; ell el d'aparèixer gairebé sempre com a secundari d'una gran estrella tot i que el seu paper sigui el principal. En qualsevol cas, aquí completen dues interpretacions notables, plenes de matisos i sense histrionismes ni exageracions. En el cas de la Watts, afegir el gran valor que suposa encarnar un personatge que abans ja ha interpretat la mítica Greta Garbo a la primera versió cinematogràfica de la novel·la.

Una paraula també sobre els secundaris del film. Liev Schreiber, Diana Rigg i molt especialment Toby Jones omplen de vida tres personatges cabdals que donen color i profunditat al relat. És un fet destacable perquè els productors del film no són altres que els propis Edward Norton i Naomi Watts, que van haver de finançar-la ells mateixos ja que les productores pensaven que era una pel·lícula massa cara de produir. I ja sabeu que quan un actor fa de productor acostuma a a voler ser la única estrella de la funció. Hi ha més Kevin Costners que no Clint Eastwoods o Barbra Streisands.

Nogensmenys, The Painted Veil té altres punts d'interés. Pel·lícula impecable en l'ambientació, des dels decorats al vestuari passant per tot l'atrezzo són impecables i et transporten al començament del segle XX. El director de fotografia Stuart Dryburgh explota això i també els maravellosos paisatges xinesos, embolicant-ho tot amb una llum melancòlica i crepuscular. La banda sonora d'Alexandre Desplat és la guanyadora del Globus d'or d'enguany. I tot això reunit amb un guió (Ron Nyswaner) mesurat tot i que previsible, que no necessita de cap cop d'efecte perquè la composició de les relacions entre els personatges té prou força, en mans d'un director (John Curran) que està sempre al seu lloc i que ni tant sols s'acarnissa amb l'horror d'una epidèmia de còlera.

En definitiva, una pel·lícula notable que us recomano sense dubtar-ho gens.

Salut i sort,
Ivan.

John Curran
The Painted Veil
Warner Independent Pictures, 2006.

Keith Richards

És possible que Keith Richards esnifés una mica de les cendres de son pare. O potser no, hi ha gent que no es creu el seu desmentit, i gent que diu que això no ho faria ningú. M'importa un rabe.

Keith Richards és una d'aquelles persones a les que molts pocs conèixen i de la que gairebé tothom té una opinió definida. Jo sóc dels que creuen que la imatge que transmet correspon a com és ell en realitat. Aquell lema promocional de The Rolling Stones segons el qual eren un grup de nois que cap mare volia per les seves filles segurament és fals pel Charlie Watts; probablement ho és també per Ron Wood, o Mick Jagger, tot i que deixa'ls estar, també; però a manca que el seu amic Jordi Tardà em digui que en realitat el que veiem és un personatge promocional i que la persona hi té poc a veure, jo m'empasso que aquest home és com sembla.

Conec gent que m'ha assegurat que la cocaína no fa mal, si la prens amb mesura. Jo no m'ho he cregut mai. És possible que el comportament i l'aspecte actual de Keith Richards no siguin conseqüència de l'abús d'aquesta i d'altres substàncies durant molts anys, però ell mateix ha declarat que gairebé el va portar a la tomba durant més de 10 anys.

I a mi em fa ràbia no haver tingut la inquietud d'aprendre a tocar la guitarra de petit. I no haver tingut el coratge de dedicar-me més tard, i no triomfar com ell i no haver tingut les oportunitats que aquest home va tenir quan encara feia goig. Perquè, pegat de mi com sóc, crec que jo no hagués acabat sent una paròdia d'una estrella de rock. Però això és molt suposar.

Ara tothom ha llegit com va acabar la història de Janis Joplin, o Jim Morrison, i podem aprendre d'aquells errors. Però Keith Richards, com Eric Clapton, és un supervivent de la primera generació d'estrelles del rock, els que van transformar el rockabilly dels pudorosos 50 i van emplenar-se les butxaques de diners i el cap de glòria durant els libidinosos 60. Tenir això als vint-i-pocs anys, i haver de portar un ritme continuat de concerts davant multituds viatjant per tot el món, i sobreviure bé, segurament demanava unes condicions molt excepcionals.

Afortunadament d'aquí a poc tornarà a ser notícia i aquest cop per quelcom molt millor, la seva participació a la tercera part de Pirates del Carib. I també vindrà aviat per casa nostra, tot i que no tinc interès per tornar a veure el grup. Però m'alegraré que la gent parli d'ell com a músic abans que com a piltrafa humana.

Opino que no és un dels cent millors guitarristes de la història del rock (molt menys un dels 10 millors de la Història, com proclama la revista), però sí que ha escrit un cabàs de cançons impresionants i ha viscut la vida com ha volgut, disfrutant-la tant com ha pogut i ha sabut. Com tots voldriem.

Salut i sort,
Ivan.

El Roto: entrevista

El País publica una breu entrevista a El Roto, de qui parlava no fa gaire, tot i que fa temps que dóna motius per fer-ho, arrel de la inauguració d'una exposició seva a Madrid.

La cita amb la que el diari titula l'article ("Probablemente, no existo") deixa ben clar que és un autor no gens cartesià. És a dir, deliciosament heterodoxe.

Salut i sort,
Ivan.

Auschwitz: The Nazis and the Final Solution

Aquesta sèrie consta de sis capítols d'una hora en que s'explica com i perquè es va crear el camp de concentració i extermini d'Auschwitz.

Parla de més coses: com es va decidir matar els jueus d'aquella manera, qui eren els que ho feien, d'on venien els que van anar a parar allà, qui més havia a més de jueus, i un munt de coses que molta gent desconeix. De fet, tot i que Auschwitz ens pot semblar un nom mític, o potser per això, la realitat al darrera no és tant coneguda com hauria de ser-ho: una de les motivacions de la BBC per a filmar la sèrie va ser que es van trobar que molta gent, especialment molts joves, desconeixia el que allà havia passat.

A banda de la narració dels fets, de l'explicació d'un dels més grans assassinats en massa perpetrats a la Història, el més interessant són els testimonis de gent que ho va viure allà mateix. Apareixen jueus supervivents i també d'altres que també estaven tancats allà treballant com a esclaus (literalment) mentre esperaven hora per a morir. Hi havia presoners polítics polonesos, presoners de guerra soviètics, gitanos, homosexuals, testimonis de Jehova i d'altres colectius. Dir-li genocidi, per tant, no és exactament correcte, tot i que també ho va ser. Va haver més d'un grup perseguit.

També apareix un antic oficial de les SS. Un home que ara és plenament conscient que el que va fer està malament i que segons ell ofereix el seu testimoni per a lluitar contra els negacionistes o revisionistes. Tanmateix, els seus esforços per a passar desapercebut al final de la guerra indiquen clarament que aleshores també sabia perfectament que estava col·laborant en un crim a gran escala.

Aquest i altres testimonis del bàndol dels exterminadors afirmen que la propaganda nazi els va convèncer que els jueus havien causat la seva desgràcia personal (el fet de no viure millor del que ho feien), la del seu país (Alemanya, Polònia, etc.) i que encara en portarien més en el futur. També els nens?, demana l'entrevistador. El problema no eren els nens, sinó la sang jueva que portaven dins, que ho corrompia tot. Por, racisme, enveja, ràbia i una certa eròtica d'exercir un poder cruel i implacable es van unir per a perpetrar tota aquella barbaritat. Segons Hitler i Himmler, calia una solució.

I la solució va ser la més expeditiva possible. la solució final. Hi ha qui diu que la primera intenció no era matar els jueus sinó només deportar-los a tots a Madagascar, però el cert és que al desembre del 1.941 Adolf Hitler va decidir exterminar-los d'Europa i a la conferència de Wannsee (1.942) la SS va establir el mètode per aconseguir-ho. Un film protagonitzat per Kenneth Branagh recrea aquesta conferència.

Tot i així, crec que molt dels arguments que aporten aquests còmplices de la massacre, no se'ls creuen ni ells. Els cal amagar d'alguna manera la seva culpabilitat, sigui directa o indirecta, en tot allò que van estar recolzant d'alguna manera.

La investigació històrica ha estat coordinada per Sir Ian Kershaw, autor d'una de les biografies de referència del dictador. A més de la impressionant recerca de testimonis, documents i localitzacions, la BBC ha excel·lit en dos apartats més. El primer, que ha desenvolupat un munt de models infogràfics amb els quals aconseguia mostrar els edificis d'Auschwitz tal com van ser en el seu moment, abans que els nazis els destruissin intentant eliminar proves. El segon, la representació fílmica d'un munt d'escenes per a ilustrar la vida familiar dels carcellers, les reunions de nazis, l'activitat de Josef Mengele i altres moments històrics. Han fet servir actors, decorats i cotxes d'época entre d'altres recursos per a donar una imatge el més fidedigna possible d'aquells moments, i ho han brodat.

La sèrie no és gens morbosa. Si és impactant i busca commoure l'audiència, però sense emprar ni llenguatge ni imatges més explícites del compte, perquè amb l'exposició serena dels fets ja n'hi ha prou. I la sel·lecció de testimonis és prou ampla com per tenir un ventall divers de perspectives. A més, la denúncia no és tampoc cega: el govern americà i l'exèrcit britànic surten malparats en algun moment, els francesos queden retratats, i alguns pocs alemanys queden reivindicats.

Entre d'altres recursos d'internet sobre la Shoah, hi ha el United States Holocaust Memorial Museum, l'Holocaust History Project i aquí trobareu alguns enllaços més. El DVD de la sèrie el podeu trobar a Amazon.

A mi m'ha agradat molt.

Salut i sort,
Ivan.

True Tales of American Life

Us explico una anècdota. Un tal Josh Dorman estava fent neteja de la casa d'estudiants que compartia amb més companys de la Universitat. Durant anys van estar guardant tot el correu per a antics estudiants que havien ocupat la casa abans que ells però havien marxat sense donar cap adreça. Sense cap raó, simplement perquè els que habitaven la casa abans també ho feien. Aquell dia es decideixen a fer fora aquella pila immensa del sótan. Un amic seu agafa la càmera de video i improvisen una performance amb les cartes que estan a punt de llençar, gairebé tot correu comercial, i n'obren una a l'atzar, dirigida a un tal Robert Jaffe, a qui anava adreçada una d'aquelles cartes del tipus que ningú no vol rebre. I els dos amics fan la paròdia de l'home emocionat de rebre-la. Mentre continua la broma sóna el timbre de la porta i tots dos van a obrir. Hi ha un tal Robert Jaffe que es passava per allí, a veure si en aquests anys s'havia rebut correu per a ell. Ho explica Josh Dorman a un relat anomenat No Forwarding Address.

L'emisora pública de ràdio d'Estats Units té un programa d'un gran prestigi, All Things Considered. L'edició de cap de setmana del programa es va posar en contacte amb Paul Auster per a que ell escrigués i dictés alguns contes curts pel programa. Auster no tenia ganes de fer-ho, però el que va proposar primer i tirar endavant després, va ser demanar a la gent que escrigués les seves històries. Va demanar històries breus, que es poguessin llegir en pocs minuts i que fossin verídiques. Podien ser menjades de tarro que havien tingut, anécdotes pròpies o d'algú que se les havia explicat, somnis que havien tingut, o coses curioses que havien observat en la seva experiència vital. A la introducció, Paul Auster aclareix el que buscava:

"What interested me most were stories that defied our expectations about the world, anecdotes that revealed the mysterious and unknowable forces at work in our lives, (...) in other words, true stories that sounded like fiction."

La National Public Radio va començar a rebre milers de cartes amb històries d'oïents. Després d'explicar-les per la ràdio, Paul Auster va sel·leccionar-ne cent setanta-vuit de les quatre mil que va llegir i les va publicar en aquest volum, que es va publicar originalment amb el títol I Thought My Father Was God, and Other True Tales from NPR's National Story Project. Es veu que només les ha prologat i recopilat, no ha alterat cap text que ha enviat la gent.

De què va escriure la gent? Del joc de porcelana o la gronxadora que desapareixen a una punta del país i són retrobades a l'altra punta al cap de molt de temps; de la persona que confon dos cops a una altra amb una tercera, el primer cop a Nova York i el segon a San Francisco; d'aquell cop que passejant per Venice Beach a Los Angeles recordes per primer cop en vint anys algú que vas conèixer a Filadelphia i li expliques a la teva parella, cinc minuts abans de trobar-te de morros amb aquella persona.

Tot això són anécdotes més o menys inofensives, però n'hi ha que tenen més gràcia o més suc.

Com Rascal, que a més de ser un conte de Yale Huffman és el nom del gos que tothom del poble coneixia, i que sempre seguia obedient el seu amo. Fins i tot el dia que aquest feia de cap d'una processó del Ku Klux Klan. I així va ser com es va saber que aquest bon veí tenia una doble vida.

A A Little Story About New York, Dana T. Payne parla d'un Upper West Side en el que durant l'estiu de l'any 79 els veïns sortien a passar el vespre a la porta de casa i petar la xerrada, els uns amb els altres, igual que jo fa molts anys que no veig fer a La Ràpita i mai no he vist a Barcelona. A Dancing in 74th Street, Catherine A. Alexander descriu un entorn semblant a un barri llatí també de Nova York.

He trobat esfereidora American Oddissey, de Jane Adams, sobre les dificultats d'una mare de quatre criatures abandonada pel seu marit durant la Gran Depressió. I colpidora i molt suggerent One Thousand Dollars, on I.Z. relata com la van estafar fent-li una prova per a fer d'actriu porno en un moment en que ni tenia feina, ni diners, ni futur aparent ni gaire autoestima.

A Greyhounding, Beth T. Goff, parla de la seva amistat que dura tota la vida amb una dona que va conèixer a un bus durant tres dies de viatge. Un antic conductor de tranvia de San Francisco ens explica a The Iceman of Market Street una història de gent que no té res i ho comparteix tot. Algú que es diu Dede Ryan descriu en les tres magnífiques pàgines de Martini With a Twist tot el plaer al paladar i el glamour al cap que hi ha en una copa de Martini.

B.C. va cansar-se de treballar a l'edat de 57 anys i, amb la renda de poc més de tres cents dólars mensuals que li donaven els seus estalvis se'n va anar a viure a un petit poble d'Arizona, on sobreviu a una tenda de campanya, fa servir la piscina i les dutxes del college on s'ha matriculat, passa tot el seu temps lliure a la biblioteca i fa equilibrismes per a alimentar-se durant tot el mes d'una manera sana. Al final de Homeless in Prescott, Arizona, demana que preguem per ella si neva a l'hivern.

A Where In the World is Era Rose Rodosta? Carolyn Rasher explica que d'adolescent no es va atrevir a ser amiga de la noia negra i pobra a la que públicament menyspreava però que secretament admirava pel bé que dibuixava. Una història semblant l'explica Marc Mitchell a The New Girl, on confessa que de nen es va dedicar a fer-li el buit a una nova veïna afroamericana sense motiu, només perquè la seva companya habitual de jocs també ho feia.

I també surten els somnis. A ma mare se li va aparèixer son pare en un somni, que feia anys que era mort, per a portar-la per enmig d'un camp de batalla desolat i en un moment li va dir: és ton cosí, que està ferit, però es recuperarà. I mesos més tard la família va rebre una carta que deia que aquell noi havia estat ferit durant el desembarcament a Normandia, just en el mateix moment (comptant la diferència horària) en que ma mare va somniar allò. Amb més gràcia ho explica Richard R. Rosman a D-day. D'històries de guerra, de real i sense somnis, un país com els EUA en genera moltes. Aquí en surten algunes en primera persona, del Vietnam i de la Segona Guerra Mundial, i també records del que explicava el pare de la Primera Guerra Mundial o l'avi de la Guerra de Secessió.

Moltes històries, però cap com A Shot In The Light, quan Lion Goodman va ser disparat quatre cops per un lladre que el va tenir segrestat i amb el que, amb paciència i diàleg, va acordar que no el denunciaria si l'acompanyava a l'hospital. I va viure per contar-ho.

Aquest llibre no és Literatura, però és experiència de vida: hi ha alguna història que es fa pesada, però la majora et fan pensar, somriure o t'emocionen. Perquè els americans, tot i viure a un país molt diferent del nostre, són iguals que nosaltres: pobres humanets indefensos davant d'un món maravellós i sorprenent.

Salut i sort,
Ivan.

Paul Auster (ed.)
True Tales of American Life
Faber and Faber, 2001.

Qui diu que no hi ha feina?

Aquí en teniu un bon exemple. Una oferta adreçada a tots aquells joves que s'hagin preparat bé: que tinguin estudis universitaris, s'hagin esforçat a aprendre l'ús de les diverses eines que demana el mercat, parlin idiomes i estiguin motivats per a treballar. Això últim és molt important: s'ha de tenir il·lusió per a fer una bona feina. Com deia el Pujol, la feina mal feta no té futur.

Puntualització sobre el dels idiomes: només demanen nivell mig d'anglès, tampoc res de l'altre món, però cal tenir en compte que segons enquestes recents aquest requisit només el compleix el 22% de la població espanyola.

El contracte és per sis mesos, la qual cosa et dóna prou temps per a meditar acuradament en què invertiràs tota la retribució que cobraràs, perquè això s'ha de planificar amb temps i no és qüestió de despilfarrar, oi? La paga és negociable (naturalment) segons la vàlua del candidat i pot quedar entre els 4200€ i els 6000€ annuals bruts.

Això si, aquesta meditació tant important s'ha de fer fora de l'horari de feina (entre 9:00h i 21:30h), perquè s'ha de demostrar la motivación por el puesto.

Si algú està interessat en aquesta Oferta per un estadístic/ITM Junior a Barcelona, ja sabeu: us apunteu a InfoJobs i contacteu l'empresa, que no sé perquè no ha volgut publicar el seu nom.

Estabilitat, sou i oportunitat d'aprendre i demostrar el que valeu. Què més voleu?

Salut i sort,
Ivan.

The Private Life of Sherlock Holmes

La setmana passada vaig anar a la Filmoteca a veure aquest film per quarta vegada en pantalla gran, a banda de tots els cops que l'he vist per televisió o a l'ordenador. Estem parlant d'una de les pelis de la meva vida.

Què té d'especial La vida privada de Sherlock Holmes? Frescura, época victoriana vista amb informalitat, ganes de fotre-se'n d'un mite (un dels meus mites literaris, també) i que és una comèdia feta a consciència, seriosament, no un slapstick qualsevol a base de ganyotes, imitacions de tontos, paròdies de marietes o altres excrements creatius. Aquí hi ha un guió escrit amb carinyo, uns actors que saben perfectament el que tenen entre mans, un disseny artístic a l'alçada d'un relat d'época, un director que sap treure-li suc de tot plegat i, last but not least, una música fascinant i captivadora.

La pel·lícula, ho admeto de seguida, no és cap gran obra del cinema. De fet, no és de les millors de Billy Wilder. Fa servir un estil d'humor que envelleix malament. Igual que a One, Two, Three, aquí hi ha jocs de paraules, equívocs, algunes ganyotes i la burla del viejo verde tant pròpia del sempre sarcàstic Wilder. No trobareu un retrat de les misèries socials com a El apartamento o Sabrina, obres mestres que continuen plenament vigents, però si un indefinible encant naïf que provoca que siguem molts els frikis fidels a aquesta comèdia d'intriga. Un dilluns a la nit, plovent a bots i barrals, i havia mitja entrada a la filmo. Proveu a programar un Bergman o un Spielberg.

Un dels punts a favor és la lleugera paròdia que fa de Sherlock Holmes, jugant amb el mite del personatge públic i la molt més prosaica realitat de l'home. Un tema que trobem a d'altres films de Billy Wilder, com Front Page o sobre tot la sarcàstica Ice in the Hole. Holmes té nombrosos elements que segurament van fascinar Wilder. La seva misogínia, l'addicció a la cocaina, la seva impertinència quan el seu talent es troba obstaculitzat per d'altres amb menys talla intel·lectual. Les relacions de Wilder amb les dones van ser sovint conflictives, amb dos matrimonis i diversos afers. I tots els seus col·laboradors es queixaven que quan escoltava una idea que considerava poc brillant, el sovint calmat i de bon humor Billy podia ser molt i molt cruel.

Els papers principals de The Private Life of Sherlock Holmes estan interpretats pels no massa coneguts Robert Stephens (Holmes, aleshores marit de l'avui celebèrrima Helen Mirren), Colin Blakely (el Dr. Watson) i Geneviève Page. Excel·lents actors, però no primeres espases. Si ho és en canvi Christopher Lee, molt solvent en el paper del germà del detectiu, tot i que segurament els personatges més recordats són els de la mestressa del 221b de Baker Street (Irene Handl, una encantadora Mrs. Hudson) i la molt còmica i tendra Reina Victòria a que dóna vida la Mollie Maureen.

Si no em falla la memòria, aquesta va ser la darrera col·laboració de Billy Wilder amb I.A.L. Diamond. Una de les millors parelles de guionistes de tots els temps, responsable entre d'altres joies de The Apartment, per la que van guanyar l'Oscar. Ja he comentat abans que aguantar el caràcter de Wilder no sempre era fàcil, però es veu que va ser ell qui va dir de deixar-ho còrrer. Pel que he llegit a internet, hi ha un tal Michael Hardwick que ha escrit una novel·lització d'aquest guió.

El film havia de constar de quatre històries. La productora va considerar que resultava massa llarg i es van retallar dues, de manera que el que sempre hem vist ha estat una versió molt incomplerta del que Wilder tenia al cap. Tot i així, la pel·lícula no va funcionar i va perdre diners. Als EUA hi ha a la venda un DVD amb escenes addicionals que s'han pogut rescatar i imatges soltes, acompanyades de la maravellosa música de Miklós Rózsa. Wilder va escoltar el seu Concert per a violí i t més tard li va demanar que l'adaptés per a la banda sonora d'un film que estava preparant. De fet, a alguns llocs diu que va ser la música la que va inspirar el film. Podeu veure Miklos Rózsa fent de director d'orquestra a l'escena del Llac dels Cignes. Es tracta d'un música d'una fràgil bellesa, on els aguts del violí són contrarrestats per una orquestració suggerent i captivadora.

Hi ha una categoria de pel·lícules que podriem anomenar petits clàssics. Reconeixem que no són cap maravella i que no formaran part de cap llista de les millors de la història, ni han canviat el curs de l'art cinematogràfic, però que els hi tens un afecte especial, que veure-les un cop i un altre no és cap problema i que quan fa un temps que no les has revisades les trobes en falta. Deixo pendent publicar la meva llista particular, però Billy Wilder hi apareix més d'un cop i aquesta és segurament la primera.

Salut i sort,
Ivan.

Billy Wilder
The Private Life of Sherlock Holmes
Mirisch, 1.970.

Rhapsody in Blue

Aquest CD va sortir l'any passat i va guanyar el Grammy llatí com a millor àlbum de música clàssica del 2006. I durant massa temps l'he tingut a la nevera.

Pels que coneixeu Camilo de les seves col·laboracions amb Tomatito, del latin jazz o de la banda sonora de Two Much: res a veure. Pels que associeu Gershwin amb la banda sonora de Un americano en París: tampoc hi ha massa semblança.

Michel Camilo i l'OCB (quin goig que una orquestra de casa nostra guanyi un premi tant important!) ofereixen una versió fresca, divertida i estimulant de la famosa suite de Gershwin. La música té en tot moment una gran vivacitat, fins i tot quan Camilo es queda sol amb el piano en moments més tranquils (al començament de l'Allegro, per exemple) t'atrapa i et fa estar pendent del què passarà a continuació.

Altres versions que he escoltat de Rhapsody in Blue són més mesurades. Puntuen més el fraseig i la melodia, mentre que en aquest cas el que destaca sobre tot és un estat d'ànim efervescent. No sé com ho van enregistrar, però sóna talment com un directe en que els músics estaven engrescats i amb ganes de fer-ne una grossa.

Una nota que no té res a veure amb el disc i sí amb el nostre petit país. L'orquestra té un impossible nom oficial, Orquestra Ciutat de Barcelona i Nacional de Catalunya, fruit de dues administracions amb afany de protagonisme; una marca local, OCB, críptica i impersonal però fàcil de recordar i pronunciar; i una marca internacional, Barcelona Symphony Orchestra, senzilla i semblant a les d'altres grans orquestres. Política, disseny i utilitat, tot en un.

Em sap molt de greu haver-me perdut el seu recent concert a l'Auditori. Podeu escoltar fragments del disc aquí.

Salut i sort,
Ivan.

Michel Camilo
Rhapsody in Blue
Telarc, 2006

Diumenge de resurrecció

S'acosta l'avió

A ben segur que tots els que heu donat de menjar un nen petit heu fet servir la tècnica de l'avió.

És una tècnica molt popular i ben fàcil d'implementar: primer, li dius al nen que s'acosta l'avió; aleshores, comences a fer el soroll del motor de l'avió; paral·lelament, suques la cullereta a la papilla i comences a desplaçar-la, creant un arc ben ample cap a la boca de la criatura; tot això acompanyat d'una cara de gilipollas tant gran com pugueu.

Perquè la gent posa cara de gamarús és un misteri, igual que també ho és perquè no ens modernitzem una mica i fem el soroll d'un avió a reacció. Oi que vosaltres també imiteu un motor d'hèlix?

Doncs bé, com en tantes altres facetes de la vida, la tecnologia també aquí ve al nostre rescat.

El preu d'aquest estri imprescindible a tota llar familiar és de només 8.44€. El podeu trobar a Drinkstuff.com, un lloc on també trobareu jacuzzis portàtils, o la taula per a jugar a poker de Harley Davidson.

Naturalment, la notícia m'ha arribat gràcies a un blog, Pixel y Dixel, que es van enterar gràcies a Microsiervos, que alhora ho van descobrir mitjançant Gizmodo, els quals citen a Coolest Gadgets com a font d'informació.

I és que la majoria de blogs parlen de gadgets o d'altres blogs.

Salut i sort,
Ivan.

El Roto

No és el primer cop que em refereixo a El Roto. És un dels ninotaires que donen prestigi a aquest ofici, particularment a la vessant de crítica social i política.

Desapareguts El Perich, Mingote i Gila, ens queden gent com Ferreres,José Luís Martín, Máximo, Romeu i Peridis.

Però ningú amb la força expressiva i la profunditat en la reflexió d'El Roto.

Salut i sort,
Ivan.

Sossusvlei Flight, Namibia

20041217 Aerial View of Dunes from Sossusvlei Flight, Namibia 1005, una foto de gakout.

Aquí tenim una foto ben senzilla. De fet, el més difícil m'imagino que és tenir l'oportunitat de volar a baixa altura sobre el desert de Namíbia. I si a més estàs a una Cessna i has obert la porta, potser controlar el vertígen o mantenir l'equilibri.

La senzillesa no li resta gens de bellesa a la imatge. Em recorda (a vosaltres també?) la seqüència inicial del film El paciente inglés, potser un dels que, sense ser documentals, millor han reflectit el desert.

Si visiteu la pàgina de la foto a Flickr, a més de deserts, podreu veure més fotografies de Namíbia, una activitat sempre agradable i perillosament addictiva.

Salut i sort,
Ivan.

Triples

Com que aquesta setmana hi ha molta gent que no treballa (sembla que entre ells el servei d'atenció al client d'Orange), intentaré publicar coses més lleugeres.

L'excel·lent blog de bàsquet que és PizaRisas ha publicat un divertidíssim recull de triples. Ja sabeu, encistellar des de més enllà de la ratlla de 6.25. No dura més de cinc minuts i fa força gràcia.

No surten a aquest recopilatori, però jo recordo especialment dues cistelles de darrer segon: la de Solozábal que li va donar una Copa del Rei al Barça davant del Real Madrid (lo peor de todo es la cara de tonto que te deja, va dir el gran Lolo Sainz) i la que va fer John Galvin i que va forçar la pròrroga a una final de la Copa Korac que el Joventut va acabar guanyant al Carrera de Venècia. Encara no havien triples a aquella época, però va tirar des de més de set metres.

I no una, sinó un munt, en va fer Chicho Sibilio al Barça. Recordo una época en que algú agafava el rebot, Solozábal corria el contraatac fins a sota de cistella i aleshores la passava enrera sense mirar, on apareixien bé Sibilio bé Epi per a culminar una contra de tres punts, única a Europa. Quins temps!

Salut i sort,
Ivan.

Rajoy i Napoleó

Acabo de rebre el següent missatge per correu electrònic.

Es corto pero tiene una gran esencia, y un poco de cultura siempre viene bien.

Napoleón Bonaparte durante sus batallas siempre usaba una camisa de color rojo. Para él era importante porque, si era herido, con su camisa roja no se notaría su sangre y sus soldados no se preocuparían y no dejarían de luchar.

Toda una prueba de honor y valor. Doscientos años mas tarde, Mariano Rajoy utiliza siempre un pantalón marrón.

No estic segur que el de la camisa de Bonaparte sigui cert, i estic convençut que Don Mariano porta pantalons d'altres colors, però cal admetre que l'acudit és molt ocurrent.

Salut i sort,
Ivan.

West

El novè àlbum de la Lucinda Williams és una proposta tranquila però amb una gran força interior.

Tretze cançons, totes bones i no cap que destaqui excessivament per sobre de la resta. Més que tranquil, aquest CD és lànguid. Sembla que les cançons estiguin cansades i més que sonar s'arrastrin pel cau de la teva orella. Però és només el primer moment, mentre no escoltes les lletres, plenes d'amor, de solitud, de l'amargura del desengany i d'esperança pel futur.

Lucinda Williams és propietària d'una veu tant càlida com poc pulida que sap emprar molt sàbiament. Sentiment és la paraula que ve al cap a l'intentar descriure la seva interpretació. Però canta pels altres, no per ella mateixa: fa que l'escoltin com a l'instrument solista que és, no pretén que l'audiència només es fixi en el bé que canta.

L'acompanyament és senzill i efectiu: diferents guitarres (atenció al solo de guitarra en tons greus de Are You Alright), secció ritmica eficaç (destaca a Learning How To Live i a Wrap My Head Around That), afegits com el violí de Come On, i un so compacte que embolica perfectament la veu.

West recorre territoris que van del country al pop passant pel rock. Definir-lo com un àlbum de country pot ser correcte, però et pot portar a l'error de confondre'l amb les propostes de gent com Dayna Kurtz, Hank Williams III o els Big & Rich, amb les que té poc a veure. Ens cal trboar una etiqueta millor. Als EUA ara els ha donat per parlar d'americana, un tipus de música que barreja els estils tradicionals d'aquell país, però on apleguen gent com la mateixa Williams, Jay Farrar, Alison Krauss & Union Station, The Jayhawks o Willie Nelson, que tampoc tenen tant a veure entre ells. Per comparació amb altres obres que he comentat, el que més s'assembla és el treball conjunt del Mark Knopfler i l'Emmylou Harris. En qualsevol cas, un disc que segur que us agradarà.

Proposta per un vespre casolà: novel·la de Vargas Llosa, bourbon amb gel i la veu de Lucinda Williams.

Salut i sort,
Ivan.

Lucinda Williams
West
Lost Highway, 2007.