Antisemitisme o antisionisme?

Na Pilar Rahola ha publicat un article dissabte passat (17/12/2005), que també podeu trobar a la seva pàgina web. Reclama de SOS Racisme que s'impliqui en la lluita contra l'antisemitisme.

El primer que crec és que aquest escrit personifica en SOS una crítica envers la progresia catalana. Només la catalana, ja que El País va decidir publicar-lo a la part del diari que només es distribueix a Catalunya.

Jo porto temps deslligat de l'activitat de SOS Racisme. Ara només pago la quota i llegeixo el Colors quan m'arriba. Per tant, no puc pretendre explicar el coneixement de l'organització, que a la pràctica desconec.

Si que puc, en canvi, comprendre què fa que molta gent hagi deixat d'admirar l'Estat d'Israel i el món jueu i fins i tot s'hagi insensibilitzat envers el patiment d'alguns jueus. Especialment, quan els atacs provenen del món àrab o del musulmà. Ho associo directíssimament amb el patiment que altres jueus, encapçalats pel govern israelià, infligeixen a d'altres persones indefenses, la majoria àrabs i musulmanes (però no només aquests: llegiu sinó llibres com Pity The Nation: Lebanon At War de Robert Fisk, per a una extensa documentació).

Recordo que fa anys, més de 10, escoltava gent que deia que li faria gràcia visitar o fins i tot viure una temporada en un kibbutz. Hi havia, naturalment, el desig d'una experiència novedosa, però també una certa admiració envers una gent que ha aconseguit la independència després de dos mil anys i sobreviure a un dels pitjors genocidis de la Història (el segle XX ha batut diversos cops aquest trist record). Però això ja fa molt de temps que no em passa. Sovint, en canvi, participo en converses on el sentiment envers Israel oscil·la entre la incomprensió i l'odi.

És injust associar tots els jueus amb l'actuació del govern israelià. Això cal dir-ho abans que res i deixar-ho ben clar. Però també cal dir amb la mateixa contundència que és el propi govern israelià qui fomenta aquesta confusió malsana. Quan Sharon i companyia qualifiquen d'"antisemites" les crítiques al mur que ells han construit, és el que estan fent. Com en tants altres exemples, no pots demanar que et jutjin o et tractin de manera diferen a com tu jutges o tractes els altres. Com deia un professor que vaig tenir a l'EGB: "al pan, pan; y al vino, vino".

A partir d'aquí, cal examinar acuradament cada fet separat i jutjar-lo amb independència dels altres fets amb que uns i d'altres el voldran justificar. Altra cosa no ens permetria sortir de l'espiral de venjances obertes que hi ha a l'Orient Mitjà. I cal fer servir la mateixa vara de mesura per tothom, car sinó mai no hi haurà Justícia, que és l'únic camí cap a la Pau.

Salut i sort,
Ivan.

Comprar entrades

Vénen els Stones. Serà el proper 27 de maig que donaran un concert a l'Estadi Olímpic (em costa dir-li Lluís Companys) dins la gira de presentació del seu nou àlbum A Bigger Bang.

Suposem que decidim de comprar l'entrada. Estem segurs que el 27 de maig podrem anar al concert? Ja no entro en si ens vindrà de gust o no, perquè si paguem el preu, segur que voldrem rendibilitzar la inversió.

Imaginem, però, que aquella nit ens trobem malament; o ens trobem bé però l'endemà al matí tenim l'examen d'Estats Comptables; o no tenim cap examen però hem renyit amb la parella.

Avui en dia, comprar l'entrada d'un concert d'una megaestrella del rock és una aposta i, de vegades, també una aventura, com quan l'Springsteen vol donar un concert íntim al Teatre Tívoli.

Malos tiempos para la lírica, i també per aquells a qui ens agrada improvisar.

Salut i sort,
Ivan.

Abbatoir Blues / The Lyre of Orpheus

Nick Cave & The Bad Seeds Abbatoir Blues / The Lyre of Orpheus

Pels que no conegueu Nick Cave: imagineu-vos un creuament entre Tom Waits i Joe Jackson.

Són dos àlbums entregats junts, en una doble entrega. El primer és rock amb un aire soul, mentre que el segon, una mica més reposat, és soul amb gotes de rock.

Ara mateix només recordo una cançó (i n'hi ha 18 i una pista per CDROM) que no m'hagi agradat; no en recordo cap que hagi classificat com de farciment, i si que n'hi ha vàries (Get Ready for Love, Natural Boy, Supernatural, etc.) que no em fa res escoltar un cop i un altre.

A la seva pàgina oficial podeu enterar-vos de l'actualitat de la banda (incloent les seves gravacions més recents i fins i tot escoltar part de les seves cançons.

En definitiva, una obra rodona.

Salut i sort,
Ivan.

Montblanc obre a Barcelona la seva botiga més gran

La multinacional alemanya Montblanc va obrir ahir una botiga de 300 metres quadrats al número 99 del Passeig de Gràcia.

Pel que he llegit a Finanzas.com, es veu que també han instal·lat a la ciutat la seva seu central a Espanya. Això vol dir que confien en la capital catalana, que no els cal anar a la capital espanyola ...< cosa que a moltes empreses espanyoles els deu de semblar extravagant, i a amplis sectors polítics espanyols, inconstitucional. I cal tenir present quin és el preu del sól a Barcelona, i més concretament al Passeig de Gràcia.

Però em ve al cap una altra reflexió: no es suposava que era Espanya un país de gent amb imaginació i talent? I Barcelona la seu mundial del disseny fashion? Ara resulta que els alemanys són els que venen a vendre aquí els seus productes de luxe a preu d'or. Alguna cosa no em quadra.

Salut i sort,
Ivan.

Nostàlgia

Chittaugarh, Rajasthan: A Single Limur Silhouetted Against the Sunset, originally uploaded by DCVoyager.

Quan veus la foto d'un lloc on has anat de viatge t'agafa una barreja ben curiosa de sentiments.

Nostàlgia, abans que res. Orgull, si el lloc és llunyà o costa d'arribar-hi. Alegria, pel retrobament amb un vell amic. I segons com, emprenyament, per no poder tornar en un futur previsible.

La foto és de Chittaugarh, al Rajasthan.

Salut i sort,
Ivan.

Aviator

Ja fa uns quants mesos que vaig veure el biopic del famosíssim magnat. Biografia incomplerta, ja que el guió està centrat en l’època més caricaturitzable del personatge. També aquella en que va fer més coses interessants.

El film es queda enmig de tot. Exposa la trama amorosa d’Howard Hughes, pero no acabem d’esbrinar quins eren els seus íntims sentiments envers Katharine Hepburn (esplèndida Cate Blanchett) o Ava Gardner (massa freda Kate Beckinshale).

Ens engresca en la lluita entre la TWA i la PanAm, adobada amb la connexió política, però la mostra només a salts, sense que sigui el fil conductor de la història. De fet, és aquesta absència de fil conducto, de un lligam ferm en la trama, el llast més gran de la pel·lícula. El flim es limita a anar ensenyant anècdotes de la vida de Hughes, van passant coses a la pantalla, però en cap moment no apareix una línea argumental definida que permeti assolir el clímax dramàtic.

El que si que aconsegueix el film és definir l’estil de vida i la manera de ser tant de Howard Hughes com dels altres personatges, tot i que no hi ha cap personalitat que sigui retratada en profunditat.

Una llàstima que havent-se gastat els diners que ha costat el film, hagin estalviat en el sou del guionista. Costum hollywoodenca, em temo.

Salut i sort,
Ivan.

El té del matí

Una discussió típica és la què és més important per a fer bones fotos: tenir bona tècnica, una bona càmera, un bon model (o posta de sol, paisatge, etc.), o millor que res: molta sort.

Potser, el millor és tenir una tona d'imaginació, complementada amb una mica del altres factors, per a saber treure petroli d'una taça de té.

Salut i sort, Ivan.

Ivan, l'huracà

Avui he trobat per casualitat una foto que mostra els efectes de l’huracà Ivan a una casa de Pensacola, Florida. M’ha agafat un atac de curiositat i n’he trobada una altra, presa des de l’estació espacial internacional, i aquesta altra feta de ben aprop.

Resulta que el meu nom s’ha fet servir per a batejar tres ciclons tropicals i un tifó. No és pas per presumir-hi, però no està malament tenir alguna altra referència que no sigui la de sempre: Ivan El Terrible.

Ivan IV va ser el primer tsar de Rússia i va morir, sembla ser que enverinat, mentre jugava una partida d’escacs. Em sembla a mi que, tot i que el seu nom és molt conegut, la gent no sap perquè era “terrible”. La qual cosa ens porta a l’eterna discussió sobre què és més important, si el que fas o la reputació que tens. També anomenada tenir gràcia o caure en gràcia. Tenir talent o tenir sort, tema del Match Point de Woody Allen. Encara que hagués estat molt bo, el pobre Ivan hagués passat igualment a la Història com un personatge terrible, sense que ningú es plantegés què va fer per a merèixer aquest malnom. Us heu demanat mai quines ceremònies agradaven a Pere el Ceremoniós o què va fer Pedro III de Castilla per a ser cruel?

La Wikipedia té una entrada en anglès que en fa cinc cèntims de la tràgica vida d’aquest tsar que tenia el mateix nom que un que escriu blogs.

Salut i sort,
Ivan.

ERC no aprèn

Com que estem a la meitat de la legislatura del Parlament de Catalunya, és possible no només fer balanç d'aquests primers dos anys sinó també començar a fer previsions sobre com aniran els dos darrers. Avui em ve de gust xerrar sobre ERC.

ERC va començar pregonant d'una manera més aviat agosarada que amb ells arribaria la netedat política. No han aconseguit que empaperar CiU (tot i compartir moltes ganes de fer-ho amb el PSC) i tampoc no han donat gaire alegries en el camp de la netedat política: l’aparició d’Oleguer Carod com a alt càrrec, la intenció que l’oficina contra la corrupció depengui no només del Govern sinó d’algú del seu propi color polític ...

L’obra de govern és discutible per definició, però un dels punts febles de l’executiu presidit per Maragall ha estat que no ha sabut vendre la seva acció en cap moment. La gent, l’únic que ha escoltat a les notícies han estat discussions sobre l’Estatut i marrons com el del Carmel. En què s’ha notat a la pràctica l’aportació d’ERC al govern catalanista i d’esquerres? Crec que ningú no ho sap.

El tercer i darrer aspecte que vull comentar és el de la imatge pública. Van començar amb el desastre de Perpinyà. Naturalment, Carod va posar les millors intencions; naturalment, la COPE és mala malíssima i va exercir de tal. Però calia ser molt babau per a caure de quatre peus d’aquella manera.

El pitjor, però, és que no han après. ERC s’ha apuntat a totes les baralles possibles amb els seus socis de govern. Igual pensen que el fet que CiU estigui fent-ho malament com a força d’oposició els treu mèrits a ERC i volen compensar-ho una mica. I darrerament han recuperat l’esperit cridaner que va portar l’Àngel Colom a la formació. Si algú pensava que podien aprofitar la seva presència al Govern per a guanyar una reputació de moderació i responsabilitat, crec que ha quedat ben decebut.

Hi ha possibilitats de canvi? Ho dubto. Més aviat crec que la seva estratègia ara és compensar la posició radical del PP amb un discurs igualment radical. Entenc que Rodríguez Zapatero s’ha adonat d’aquest perill i és per això que darrerament li ha donat un parell d’avisos públics a veure si rectifiquen. De totes maneres, la gent d’ERC té cap, capacitat d’anàlisi i llibertat d’elecció, ja que no s’han casat mai amb ningú. El camí que decideixin fins les properes eleccions catalanes el poden decidir lliurement, i això en política ja és molt.

Salut i sort, Ivan.

Gente di Roma

Ettore Scola va signar fa dos anys una pel·lícula notable, que ara ha aconseguit estrenar-se entre nosaltres.

La opinió publicada i la publicitat donen a entendre que es tracta d’un documental, quan això no és cert. És una obra de ficció, però no es tracta d’una narració típica presentació-nus-desenllaç, ni tampoc pertany al gènere que Robert Altman va popularitzar ara ja fa més de 10 anys amb Short Cuts i que en honor seu de vegades anomenem "vides creuades". És més aviat el que Ken Loach va fer des dels seus començaments en blanc i negre a la BBC (per exemple Cathy Come Home, 1966) o el seu primer film (Kes, 1969).

En aquests docudrames, si li podem dir així, veiem la vida real de personatges reals. Hi ha, però, un guió, i els protagonistes estan actuant. No és un Dogma, ja que les restriccions no són formals sinó de contingut: reflectir la veritat, la realitat, amb el màxim de fidelitat.

La novetat que incorpora Scola és que, mentre Loach es centra en un únic personatge, o un grup ben definit, l’italià opta per recrear la diversitat romana. Ens presenta tota la varietat de caràcters que podem trobar a la vora del Tíber, amb cap paper que s’allargui més enllà dels cinc minuts, tot i que alguns van i tornen en el film.

Com a estudi antropològic, segurament falla per la manca de mètode científic, tot i que és del màxim interès. Com a obra cinematogràfica, hi ha ocasions en que li manca un pèl de ritme, un gir amb força, però el nivell general és molt satisfactori, i el director sap crear una expectativa certa en l’espectador: quina una en passarà ara?

Els personatges, de tendres i reals, es fan estimar gairebé tots; excepte els dolents de la peli, que n’hi ha com a totes les ciutats. I els actors fan exactament allò que s’espera d’ells: aconseguir que molts moments dubtis si no es tracta realment d’un documental, de real que sembla tot.

La única llàstima és que Alberto Sordi no pogués arribar a temps per participar en el que hagués estat un remat molt adient a la seva entranyable carrera.

Salut i sort,
Ivan.

Gente di Roma
Ettore Scola, 2003

Cobrar per jugar

Llegeixo a La Vanguardia un article sobre la creixent professionalització dels jugadors d'ordenador. De moment el negoci només ho és pels millors i les quantitats que guanyen no són extraordinàries si les comparem amb les disciplines esportives, però això va a més.

Cobrar per jugar ... i sense cansar-se ...

A High Fidelity, John Cusack ens explicava quina era la seva llista de 10 millors ocupacions laborals de la història, entre les quals periodista de la revista Rolling Stone a la segona meitat dels anys 60 i d'altres no menys atractives.

De moment, els professionals ho són de jocs d'acció, principalment de shooters, però no descarto que, igual que hi ha jugadors professionals d'escacs, n'arrivi a haver del Civilization. Però ves a saber de quina versió.

Salut i sort,
Ivan.

El Perich, sense concessions

Ahir vam anar a veure una exposició, la del Perich a la Virreïna, que hauria de ser de visita obligatòria.

Tal com avui està el pati, sembla gairebé impossible que en aquest país, en èpoques en teoria molt més controvertides que aquesta, hagués existit mai la ironia, un recurs que demana alhora un fi sentit de l’humor i una intel·ligència afilada.

El Perich dibuixava i escrivia amb aquestes qualitats, i també amb tendresa cap els humans i fermesa contra les actituds. Els seus gats, el presentador del Quinto Canal i els seus intel·lectuals en perpètua contradicció són personatges tant entranyables com reconeixibles, amb els quals m’ha agradat molt de retrobar-me.

Malauradament, el país va perdent els seus pensadors crítics, llei de vida, sense que aparegui un recanvi d’igual categoria, signe de decadència. Enyoro no només la punyeteria del Perich, també el far moral que representava el Vázquez Montalbán, l’hedonisme irreverent del Terenci Moix, la independència insubornable de la Montserrat Roig i, en un altre nivell, el desparpajo i manca de complexes d’aquell català de Buenos Aires que era Gato Pérez.

Salut i sort,
Ivan.

The Final Cut

El passat dissabte 2 de desembre del 2005, The Final Cut van donar el primer concert de la seva nova i exitosa gira The S-9 Shows. Neu no n’havia, però allà dalt feia un fred que pelava ...

En Joan, l’Alejandro i el Carles s’ho passen la mar de bé tocant junts i s’ho van fer passar gairebé tant bé a una bona colla d’amics. No tracta d’això, la música?

A mi em van agradar especialment Time in My Side i Slave of Oneself, però són només dues d’un grapat de cançons que amb temps, un baix i un bon productor podrien tenir força èxit. I amb un disbarat de diners invertits en promoció, és clar.

Salut i sort, Ivan.

Match Point

Match Point Woody Allen

La darrera de Woody m’ha agradat més que l’anterior, Melinda & Melinda, que ja és dir. Les crítiques havien pregonat que era una nova obra mestra i les expectatives eren altíssimes.

Aquest cop li ha donat per a fer una història de misteri, en principi psicològic, al voltant d’una trama amb punts en comú a la de Crimes and Misdemeanors. La vessant de thriller té una sèrie de debilitats en el guió que són pròpies dels guionistes més interessats en parlar dels personatges que en desmuntar el puzle. Li va passar això mateix a Sidney Lumet quan va rodar A Stranger Among Us (guió del Robert Avrech), una història en que el més interessant era confrontar dues maneres d’entendre la vida. Aquí, l’interès rau en observar un trepa simpàtic, cínic, implacable i molt afortunat, barrejat amb una sèrie de gent molt millor que ell però que no gaudeix de la seva sort.

Veureu que l’argument, a partir de determinat punt, té molts punts comuns amb una altra obra mestra d’Allen, Crimes and Misdemeanors, on en canvi apareixen temes morals ben diferents.

Formalment, canvia la decoració però tot roman igual. Com que a Amèrica no troba productors que vulguin jugar-se els quartos amb ell, ara ha hagut de rodar a la city de Londres; si el jazz és la banda sonora de Nova York, Woody ha decidit que l’òpera és el que li escau a la capital britànica; i el canvi de repartiment, completament britànic a excepció de la bella Johansson, bé forçat pel finançament per part de la BBC. La resta de canvis no ho són: no és el primer drama (Interiors, Husbands and Wives), ni el primer cop que ell no actua (Sweet and Lowdown, per exemple), ni el seu primer thriller (Manhattan Murder Mistery).

Em continua agradant Allen perquè continua fent el que tots els grans autors, en qualsevol mena de gènere, fan: expliquen la vida, com som les persones. En aquesta ocasió ho fa d’una manera freda, desesperançada, gairebé sense sentit de l’humor. Som víctimes de la bona o mala sort, del fate, sembla que digui. I el que diu continua agradant-me, perquè continua sent una reflexió molt lúcida i no gens complaent.

Salut i sort, Ivan.

Perquè un blog?

Si algú, alguna vegada, em demana què faig escrivint un blog, el que faré serà citar el que ha escrit una noia que vesteix faldilla vermella en el seu blog.

I afegir que és un plaer anar descobrint intel·ligències i sensibilitats anònimes. I encara més si afegeixen una foto suggerent :-)

Salut i sort, Ivan.

Cuidar el client

Llegeixo a HoyDigit@al l'article en que s'explica el bé que ha anat la XVIa edició del Festival de Cáceres, cel·lebrat a l'Hotel Arts de Barcelona.

Les primeres catorze edicions d'aquesta mostra gastronòmica s'han cel·lebrat, com és lògic, a la capital extremenya; la de l'any passat va viatjar a Madrid, per promoure el turisme i el coneixement dels productes autòctons; i la d'enguany ens ha vingut a visitar por ser [Catalunya] la segunda región en la aportación de turistas a Extremadura". D'això se'n diu cuidar el client.

A altres llocs, en canvi, de cuidar el client en tenen un altre concepte. Hi ha llocs on diuen que per a que et comprin els teus productes no has de badar boca. Especialment, en matèria política: és molt desaconsellable manifestar-te públicament en determinat sentit, ja que podria fer caure les vendes. Tampoc no és assenyat ser aficionat al futbol, especialment d'equips gaire competitius, ni de l'hoquei sobre patins, una disciplina que a Espanya aixeca molta controvèrsia. Finalment, és molt important que les adquisicions d'altres empreses, foranes o del mateix país, es facin amb gran discreció i procurant que les decisions les prenguin sempre els de fora.

És evident que aquesta modalitat de màrketing no ha arrivat encara a Extremadura, on gent com el senyor Rodríguez Ibarra defensa constantment les seves empreses donant un clar exemple de llibertat d'expressió sense límits.

Salut i sort, Ivan.

The Middle East Research and Information Project

El website d'una ONG americana (la seu és a Washington, D.C.) que elabora anàlisis sobre la situació a l'Orient Mitjà. Més que interessant. Salut i sort, Ivan.

Nou film sobre Neil Young

Llegeixo en el portal mexicà Vanguardia que Jonathan Demme estrenarà el seu film Neil Young Heart of Gold al festival de Sundance d'enguany. Aquest film es va rodar durant els dos concerts en que Neil va presentar el seu darrer treball, Praerie Wind, a Nashville. De fet, la pel·lícula havia de tenir el mateix nom del disc, i la fitxa d'IMDB encara l'anomena així. Johnathan Demme ha rodat video-clips de Bruce Springsteen, però cal recordar especialment que és qui va rodar Stop Making Sense, probablement el millor concert mai filmat [dels Talking Heads].

Les expectatives no poden ser millors. Salut i sort, Ivan.

Llibertat d'expressió?

Segons informa Baquia en aquest article un iranià ha vist com no pot residir a Estats Units degut a les opinions expressades en el seu blog. CNet també s'ha fet ressó d'aquest cas. Ells fins i tot citen el cas d'un periodista de The Economist que va viure el mateix de primera mà: els funcionaris de la blue line van estar mirant les fotos que portava dins la seva càmera digital i van estar explorant els continguts del seu portàtil.

Hi ha múltiples lectures sobre el cas (respecte a la intimitat, potestad de decidir segons què per part dels funcionaris, llibertat d'expressió, hipocresia política, etc.), però queda clar que la blogosfera té una importància real en una porció cada cop més gran del món occidental.

Salut i sort, Ivan.

Jocs als que m'agradaria jugar

Però resulta que no tinc temps!

Malauradament, el nostre ritme de vida ens ofereix constantment temptacions, però no ens proporciona l'oportunitat real de gaudir-les. Per exemple, és molt fàcil tenir la discografia complerta de Dylan, Joe Jackson, Pink Floyd i Brad Meldhau; poder-les escoltar detingudament, ja és una altra cosa.

Igual passa amb els jocs per PC (Avui no parlaré de jocs de taula). Fa segles que no puc tocar el Civilization III, i m'agradaria provar-ne uns quants que he vist a les estanteries de la FNAC:

• Civilization IV: la darrera versió del gran clàssic dels jocs d'estratègia.
• Silent Hunter II: un simulador de submarins de la Segona Guerra Mundial.
• Sherlock Holmes, El Pendiente de Plata.
• The Movies: o com convertir-se en un productor de Hollywood.
• Sid Meier's Pirates!: Mr. Meier ha actualitzat el també seu i famós joc de pirates.

A vosaltres, a què us agradaria jugar? Salut i sort, Ivan.

Quina tecnologia és necessari desenvolupar?

L'article de Michael Canellos a CNET Perspectives tracta sobre la possibilitat que la Índia pugui explotar les aparentments immenses reserves de petroli que hi ha al seu subsol ... si es desenvolupés la tecnologia que ho permeti.

El que em crida més l'atenció de la seva reflexió és com ha evolucionat el concepte alta tecnologia darrerament. És cert que ni la Geologia ni l'Enginyeria Mecànica semblen temes gaire apassionants avui en dia, però no es pot pas menysprear el seu grandíssim impacte econòmic.

En els darrers anys ha semblat evident que les tecnologies interessants eren les de generació d'energia neta, la biotecnologia (especialmente la genètica) i les TIC. Si es confirma el que apunta aquest article, podem veure com la terra de Gandhi pot no només formar hordes d'enginyers de software sinó també manades de geòlegs i enginyers.

Al cap i a la fi, el sector que mou actualment l'economia espanyola (la contrucció) té més de 2000 anys d'història ...

Per altra banda, la perspectiva que el segon gegant asiàtic pugués competir amb Aràbia Saudí al mercat de l'or negre, té unes implicacions geoestratègiques de primer ordre. Econòmicament, li donaria la volta a la situació actual: un fluix immens de dólars i llocs de treball cap a la Índia; l'impacte social sobre 1000 milions llargs de terraquis ja el podeu imaginar; tot el tema d'estalviar hidrocarburs i desenvolupar fonts d'energia netes podria quedar en un segon terme; i políticament, l'equilibri de poder mundial giraria -encara més- sobre Àsia.

Salut i sort, Ivan.

Els All Blacks guanyen la 'Quadruple Corona'

El món del rugby té, com tots els esports, els seus mites. Un dels més consolidats és sense cap mena de dubte el dels All Blacks, la selecció neozelandesa.

El seu mite arranca d'una gira que van protagonitzar a França en el periode d'entreguerres. Els francesos, sempre model d'humilitat, no van considerar a priori que un país sense gaire història al darrera i on habitaven molts pocs occidentals, pugués ser el bressol d’un equip que pugués rivalitzar amb els seus clubs, plens de charme. Van disputar una trentena de partits i van apallissar a tots els rivals. El mite, però, no el van crear només els resultats, sinó l’excel·lència del seu joc, tant hàbil tècnicament i molt més ràpid que el francès i la haka, la dansa tribal que els jugadors interpreten abans de començar cada partit.

És tradicional en el rugby el realitzar aquesta mena de gires. Cada tant els British Lions apleguen el bo i millor de les illes britàniques i visiten els All Blacks i els Wallabies (Austràlia). Aquesta tardor han estat els neozelandesos els que han viatjat fins les Illes Britàniques, on han apallissat a tothom excepte Anglaterra, orgullosa campeona mundial, que ha perdut per una diferència menor als deu punts. Encara que l’article del Sport us digui que això és el Grand Slam, no parla que hagin guanyat França ni tampoc Itàlia. Per tant, seria més exacte dir que han guanyat la Quadruple Corona, totes quatre seleccions illenques.

Paciència: l’estiu vinent tornarà a haver un TriNations i el 2007 haurà una nova Copa del Món, on segur que els podrem disfrutar de valent.

Salut i sort,
Ivan.

Ariel Sharon, el pacifista

L'espantada d'Ariel Sharon del Likud està sent jutjada amb molta benevolència. Gent tant diversa com Lluís Foix, la revista The Economist, o Shlomo Ben Ami (en una entrevista a Henrique Cymerman per La Vanguardia) comparteixen aquest parer.

Crec que aquí hi ha molta fam de pau i grans dosis d'ingenuitat. Sharon és qui va permetre allò que va passar a Sabra i Shatila ja fa més de vint anys. És qui va trucar a Begin per a demanar-li permís per matar Arafat (un franctirador del Tsahal el tenia al punt de mira, literalment, a Beirut), és qui ha defensat acarnissadament les colònies jueves a territoris ocupats a la Guerra dels Sis Dies. És qui va dir-li el nom del porc a Rabin quan aquest volia endegar un procés de pau amb acords i cessions territorials significatives als palestins.

Sharon, per altra banda, és un gat vell de la política i la gestió del poder. Als seus 77 anys, sap perfectament que si Bibi Netanyahu el fa fora del lideratge del Likud, això serà la seva jubilació política. El que està fent ara no és més que un pur exercici de supervivència.

Què pot portar Sharon als palestins? (I deixo de banda intencionadament discutir què els ha portat fins ara). Una treva. Un pacte, més o menys estable, sota el qual ell concedirà l'evacuació d'algunes colònies israelianes a Cisjordània i atorgarà el permís a un "estat palestí" als territoris ocupats a canvi d'una sèrie de renúncies i compromisos per part dels palestins. No crec que pensi en el que la comunitat internacional anomena una pau justa (que inclogui el compliment de resolucions de l'ONU dictades fa més de 30 anys) sinó més aviat en una fi de les hostilitats.

Perquè ho crec? Perquè em fa tot l'efecte que l'antic general de l'exèrcit necessita guanyar definitivament la guerra. Li demanen el cos i l'ànima, i el record de molts companys morts. No crec que estigui disposat a compartir -de la manera que sigui- Jerusalem o a donar-li unes fronteres defensables als palestins, ni molt menys a cedir el control definitiu i complert sobre les seves terres.

Això no generarà més que desesperança en una gent que passarà de camps de refugiats a un estat de refugiats. I d'aquí a una nova generació de fedayins, hi ha un pam.

Els dos grans antagonistes de l'Europa continental, francesos i alemanys, van necessitar dos líders, un a cada banda del riu, convençuts tots dos que el camí ineludible era l'amistat i la pau. Tant De Gaulle com Adenauer es van empassar de tot, però van crear un eix polític, una aliança ferma i una font de pau per tota Europa. Van superar així un temps de guerres dominat per líders que només volien "tornar-li la darrera bufetada a l'enemic". Orient Mitjà encara és en aquesta fase.

Salut i sort, Ivan.

Marlango, al Palau

Marlango. Palau de la Música Catalana. Divendres, 4 de novembre del 2005.

Va tornar Marlango a Barcelona, un any més tard, un àlbum després (“ahora ya podemos hablar de ‘nuestro primer CD’”, va fer broma la Watling) i amb categoria de banda consagrada: s’han mudat de La Paloma al Palau de la Música. No tothom té el seu primer Palau amb només dos àlbums.

Jo anava reticent, perquè els CDs em sonen freds, mancats del punt de ràbia, de coratge, de sentiment, que destil·la qualsevol vessant de la música negra. El pop que fa Marlango voreja el soul i el jazz, i fan servir una estètica canalla però elegant que també convida a les passions, contingudes o desfermades, raons per les quals li trobo a faltar a la banda –i particularment a la veu de la cantant- una certa calidesa.

I durant la primera mitja hora de concert vaig continuar amb aquesta impressió. Les cançons estaven bé, els músics complien, però faltava quelcom. A partir de determinat punt, però, la banda es va anar sentint més i més còmoda a l’escenari, van començar a fer broma amb el públic, la Leonor va posar-se a actuar, i va aparèixer la millor part del seu repertori.

Al cap de dues hores, el concert va culminar amb la traca final de It’s Alright i el públic posat en peu. Èxit.

Salut i sort, Ivan.

Les pitjors portades del rock

L’altre dia vaig escriure sobre el darrer àlbum de The Constantines. Una de les coses que vaig dir és que la portada del seu CD és, sent generosos, els que els angloparlants dirien uninspiring …

I he pensat que potser fóra divertit d’engegar la llista de les pitjors portades del rock. Val a dir que el jazz i la música clàssica han tingut tradicionalment portades molt més ensopides: les fotos de paissatges i els retrats en primer pla del músic han estat els principals objectius.

A primer cop de memòria, la llista inclouria els següents:

• The Constantines / Tournament of Hearts
• Neil Young / Silver & Gold
• The Rolling Stones / Flashpoint
• Michael Jackson / Bad
• REM / Monster
• Dire Straits / Brothers In Arms

Quina altra portada inclourieu? Salut i sort, Ivan.

Tournament of Hearts

The Constantines

Tournament of Hearts

Sub Pop, 2005.

La que probablement és una de les pitjors portades de la història del rock amaga una petita joia d'aquesta banda canadenca. Rock guitarrer del de sempre.

Aquest tercer àlbum conté sabroses dosis d'indie rock, adobades amb arrenjaments que llimen les aristes fins a acostar el so cap a la banda pop: agressius però comercials. Cal veure què tal ho traslladen al directe, on segurament no podran lluir ni el piano ni la secció de metall o les coristes que li donen el toc original a algunes cançons, però probablement li donaran canya a les guitarres elèctriques i montaran la festa grossa tirant a la vessant més punk del grup.

Les cançons que més m'han agradat són Love In Fear, Hotline Operator i Thieves, però la força d'aquest CD és que no n'hi ha cap de dolenta. Molt recomenable.

Salut i sort,

Ivan.

Què és innovar?

Innovar és implementar de manera exitosa una idea.

Això és aproximadament el que va dir un de Barcelona Activa al Club de Marketing de Barcelona dijous passat.

Aquest home és sense cap mena de dubte el millor inversor actual dels anys 80, 90 i primers del segle XXI: ara ja pot dir quines van ser les millors oportunitats de negoci! De la mateixa manera, Casillas sap ara cap on havia d'estirar-se dissabte passat per aconseguir que el seu equip no encaixés cap gol.

Innovar comparteix amb d'altres verbs com investigar, invertir, dissenyar o pensar un mínim comú denominador, contingut dins dels verbs apostar, arriscar o suposar.

Pretendre jutjar una "idea innovadora" només pels seus resultats és una visió miop de com va aquest món. Sota aquest enfocament, Windows o el VHS són les idees més innovadores del món i l'esforç que es va invertir en desenvolupar l'Apple Lisa i el sistema Betamax són simples pèrdues de temps només perquè comercialment van ser escassament rendibles o van acabar desapareixent enfront la competència, quan de fet han inspirat els desenvolupaments comercialment exitosos.

L'experiment més famós de la Física, el de Michaelson i Morley, va ser un fracàs: el resultat obtingut va ser totalment el contrari de l'esperat. I va ser el "fracàs" més fecund de la Història, ja que va motivar la revisió de la física newtoniana que ha donat com a fruits les teories de la relativitat d' Einstein i la Física Cuàntica.

Quan has de rendir comptes a un consell d'administració, la gestió de riscos és un tema a tenir en compte. I la capacitat per arriscar, també.

Salut i sort,

Ivan.

El zero tres

Real Madrid, 0 - FC Barcelona, 3

Estadio Santiago Bernabeu.

Dissabte, 19 de novembre del 2005.

Vaig tenir un triple gaudi del partit. Primerament, l'ambient que havia al bar d'Antònia era festiu, sa, natural, de poble, sense mala llet i molt casolà; i no havia gaire aroma a fritanga, com és costum a d'altres llocs. Segon, perquè el resultat em va agradar. I tercer, perquè es va veure un gran partit.

La gent no fa més que comparar aquest matx amb el de ja fa més de trenta anys, al mateix estadi. Jo el comparo més aviat amb el que el Camp Nou va viure la nit que Romàrio ens va ensenyar què era una cua de vaca. Aquella nit el Madrid no va jugar pas malament fins que va rebre el tercer gol. Com dissabte, la primera part va acabar amb un gol a zero, també marcat pel davanter centre blau-grana. Anècdota: també com dissabte, el Madrid va patir un lesionat a la davantera; aleshores va ser Alfonso. Una altra coincidència: el Real va rematar ben poques vegades a porta, la més perillosa va ser un cop de cap de Butragueño, a la frontal de la petita, que Zubizarreta va salvar just després del dos a zero.

Primera diferència: dissabte l'equip blanc només va cedir una falta prop de la frontal de la seva àrea, prova que estaven ben ficats en el partit i que ho havien parlat. Aquella nit Koeman va posar un exemple magistral de com es pica una falta; Ronaldinho va necessitar de dues cavalcades, com les de Stoichkov o aquella llegendària de Ronaldo a Compostela, per a deixar clar a tothom què és un jugador únic.

Segona diferència: la nit del cinc a zero Cruiyff va fer sortir Laudrup quan ja interessava amagar la pilota, igual que dissabte Iniesta va substituir Messi. Però, el que és significatiu és que Rikjaard va posar tota l'artilleria de bon començament (Messi, Edmilson i Gio en lloc d'alternatives més conservadores) mentre que l'amic invisible va reservar Michelino, el crac d'aleshores.

La gent porta tres dies cantant les excel·lències de Ronaldinho, Xavi, Deco i Eto'o. però la diferència entre el Real i el Barça no rau en els superclasse, rau en els currants. Si Pablo García, Pavón o Soldado donessin les prestacions d'Edmilson, Oleguer o Larsson, no caldria que Ronaldo jugués fora de forma, ni que Beckham abandonés la banda, i potser Zidane i Raúl rebrien la pilota en condicions. La diferència és que Oleguer se'n surt per aturar Robinho i en canvi Roberto Carlos no pot amb Messi; que Márquez i Helguera sembla que no juguen però mentre Ronaldo no rep pilotes, Eto'o porta de corcoll a tota la defensa.

El Real ho va intentar tot, però Robinho no és Figo. Li falta el punt de mala llet que feia que en els partits més difícils el portuguès exhibís les seves millors qualitats. Ronaldo acabava de sortir d'una lesió que l'havia tingut inactiu tres setmanes; era molt previsible que jugués lentament. Raúl, que diguin el que diguin és el segon crac de l'equip (només perquè Casillas és el millor porter del Món) no pot fer res contra Puyol i Edmilson alhora. Beckham va jugar on no fa mal. I Zidane i Roberto Carlos sembla que han deixat enrere els seus dies de glòria.

Per contra, els blau-grana van estar tots a molt alt nivell. No els va caldre pressionar la defensa blanca i van poder jugar amb espais al davant. El resultat mostra amb crua claredat la gran diferència que ara hi ha entre tots dos equips.

Salut i sort,

Ivan.

El consens del boicot

El gran defecto ha sido no haber conseguido o podido conseguir el consenso necesario para que la propuesta de Estatut no hubiese podido provocar reacciones como la del boicot a los productos catalanes.

Són paraules -aproximades- de José María Cuevas, el president de la CEOE. Pel que ha explicat Catalunya Ràdio, Cuevas primer ha dit que el boicot és injustificable i després que la solució és el consens.

Aquí hi ha dues conclusions: la primera és que aquest senyor confon consens amb unanimitat. Perquè del consens que efectivament s'ha assolit només ha escapat un dels cinc partits catalans. O potser és que menteix i el que vol dir és "un consens que inclogui els de la meva corda".

La segona, molt més amenaçadora. La solució al boicot és fer el que jo dic. Això és xantatge! Si el que vols és lluitar contra actuacions injustificables, el que has de fer és ensenyar-li a qui les fa perquè estan malament, després d'haver condemnat allò que fa.

Salut i sort,

Ivan.

La dreta que tenim

Llegeixo a El Periódico com va anar la manifestació en contra de la LOE. Li afegeixo a aquest plat un generós guarniment amb tot de notícies i opinions diverses sobre l’ambient polític espanyol. Opinions de gent –David Trueba, Jorge Reverte, etc.- que viu a Madrid, que no necessàriament està d’acord amb els meus punts de vista, però que coincideixen amb mi en que la situació és molt preocupant. Ho comento amb Yolanda, que també està amoïnada. Resulta molt difícil no entendre-ho, quan veus que els teus representants polítics no tenen dret a fer una proposta política al parlament espanyol. El diàleg està trencat completament. Escolto per segon cop la comparació amb l’ambient polític del 1936. Em tranquil·litza saber que, a diferència d’aleshores, ara hi ha un control prou estricte sobre les armes de foc i tampoc no hi ha milícies armades. Tampoc no crec que la part de la població que és representada pel PP estigui tant a la dreta ni tant a la trinxera com el partit o la COPE, però si les coses no canvien, és només qüestió de temps que ho estiguin. Com hem arribat fins aquí? Sens dubte, amb l’exemple victoriós d’Aznar. Si el bigot més filoamericà de la història d’Espanya no hagués guanyat com ho va fer l’any 96, ara no gosarien repetir l’estratègia. Però hi ha més factors. El primer, que sembla que no hagi cap altra dreta que no sigui la cavernària. On són els Pimentel, Herrero de Miñón, Garrigues Walker? De debò que gent com Piqué o Ruiz Gallardón estan còmodes en el seu partit? O Lacalle, o la Isabel Tocino, o Marcelino Oreja ... La resta de països europeus tenen si més no dues forces polítiques de dreta. A França hi ha el RPR i la UDF, i més enllà el Front Nacional; a la UK els tories són acompanyats i influïts pels liberals; a la RFA hi ha la coalició CDU-CSU, però també els liberals ... però a Espanya sembla que estem abocats a l’extrema dreta. Com és que la dreta econòmica espanyola només ha recolzat la opció Aznar-Acebes-Zaplana i no d’altres molt més centrades? De debò els pot oferir Aznar molt millor futur que no un líder més moderat? I la gent del carrer? De debò estan a gust amb tanta mala llet a l’ambient? Me’n faig creus. Salut i sort, Ivan.

Wildflower

Sheryl Crow

Wildflower

Música pop agradable. No és un àlbum memorable ni original: es podria haver anomenat perfectament C'mon, c'mon Vol.2.

La Crow ha juntat un conjunt de cançons amb l'equilibri just entre melodia i alegria, molt adient per acompanyar-te durant una tarda de treball, un viatge en cotxe o un diumenge al matí mentre llegeixes el diari. És el mateix que dic quan malparlo dels darrers àlbums d'Eric Clapton, però a la xicota de Lance Amstrong no li podem demanar el mateix que a Slowhand.

L'estil continua sent el mateix: pop adobat de guitarres elèctriques que li donen un toc lleugerament rock, un so molt proper al que durant els 80 s'anomenava AOR. Les cançons més destacades són I Know Why, la que obre el treball amb uns arrenjaments de corda (sintetitzada J) que combinen molt bé amb el seu treball vocal; Lifetimes, pop senzill ben decorat i sense pretencions; i Live It Up, el presumible single ple de ritme i que recorda moltíssim l'anterior treball de l'antiga corista de Prince.

Salut i sort,

Ivan.

Protección Mariano

Superlativa columna la que avui signa a La Vanguardia en Francesc-Marc Álvaro. Ve a dir –o així ho interpreto jo- que amb Estatut o un altre, sigui com sigui, els catalans tenim dret a poder relacionar-nos amb la resta d’Espanya sent catalans, respectant la nostra identitat i que no cal haver de dir-nos “Jorge” o “Enrique” quan creuem la frontera per a vendre la tela. I també diu que tenim dret a tenir l’opinió política que nosaltres vulguem, i que no hi ha dret a que s’organitzin campanyes per internet en contra de –cito textualment- “putos catalanes” o “bastardos polacos”. I que entre tots, catalans inclosos, paguem un Fiscal General del Estado que hauria de perdre el cul perseguint aquests “incontrolats” (jo faria servir altres qualificatius). Molt ben dit! Salut i sort, Ivan.

Cites buides

Algú que conec treballa a una consultora. Tothom en parla de les consultores i dels consultors, especialment dels informàtics, moltes vegades en base a tòpics, d’altres atenent a raons. La qüestió és que aquesta consultora en concret ha decorat la seva oficina a Barcelona amb uns quadres … motivadors. Els quadres mostren paisatges idíl·lics, postes i sortides de sol, només natura vegetal, cap personatge ni humà ni animal. Les fotos porten peus de pàgina amb cites que, en el més pur esperit lul·lià, pretenen inspirar el personal i fer adonar els visitants que aquesta és una empresa com cal. Vegem alguns exemples:

La mirada paciente de la reflexión antecede a la armonía equilibrada de la actuación. La existencia de la vida es el resultado final del proceso evolutivo. Su misión: garantizar la permanencia del ecosistema natural. Una mirada confiada hacia el horizonte infinito desvela aquello que vendrá, un paso firme que permita avanzar hacia la evolución.

Escriure paraules i transmetre contingut són dos sintagmes diferents, amb significats diferents i que no requereixen més explicacions. Aquesta darrera és meva. Salut i sort, Ivan.

Milosevic, Aznar, enraonar

En un article recent a La Vanguardia, en Lluís Foix critica amb molta raó la comparació d'Aznar amb Milosevic, feta per algun diputat socialista. Estic d'acord amb el principi de mantenir cura amb les comparacions i proporció en la crítica, però cal afegir un parell de coses.

El to mesurat ajuda a la qualitat de la discusió, ja que així és molt més fàcil escoltar les opinions de l'adversari i prendre-les en consideració, no només com a una rèplica inevitable dins d'un sistema aparentment democràtic, sinó com una aportació legítima que pot tenir tanta o més validesa que la pròpia opinió. Recordo que quan el Piqué i el Rato van haver d'escoltar com la gent els cridava que eren uns assassins, ja vaig pensar això. La lleugeresa en el llenguatge és banalització del pensament i empobriment de la discussió, per tant del país.

Malauradament, aquesta no és una opinió generalitzada. Els mateixos que es queixaven aleshores que anomenessin assassins a dos polítics que havien actuat (o no?) d'acord a la seva consciència, molt poc temps més tard no han tingut cap mena de problema en assimilar d'altres polítics a la condició de terroristes: "hay que ser un miserable para decir que no ha sido ETA"; "cómplices de ETA", arrel del cas Carod. Lamentable. Si qui ha patit una pena no és capaç d'aprendre a no infligir-la als altres, no avançarem.

La nostra jove democràcia no es pot permetre no aprendre dels seus errors. Hi ha coses molt més importants que assolir un efímer avantatge a les enquestes o guanyar un escó o unes eleccions. La solidesa d'un país se la donen el seu nivell de benestar i la força de les seves institucions; ambdues, s'alimenten de la cultura política. Si la manera de fer, de pensar, és sana, tot pot anar molt millor; si només penses en emmerdar l'ambient per a sortir guanyant tu, tindràs un sistema trampós en que només prosperaran uns pocs.

La segona cosa que vull mencionar és el cas concret. Estic d'acord que a dia d'avui no es pot dir que Aznar sigui com Milosevic. Però no sé que acabarà fent el bigot millor amic de Bush, si Espanya continua anant cap algun lloc que a ell no li agradi. Va haver un temps en que no es podia dir que ni Milosevic ni Karadzic fossin ciriminals de guerra; durant molt de temps van ser polítics respectables amb punts de vista radicals. Però en algun moment, aquestes afirmacions van deixar de ser certes.

Em va explicar una noia bosnio-musulmana que vaig conèixer el 92, que uns i altres van començar fent servir el lèxic més serbi o més croata, segons el cas, fent servir mots en desús durant molt de temps, davant el divertiment general. Al cap d'un temps, es parlava ja de dues llengües separades (sense cap mena de suport científic, és clar). La resta ja és Història.

La qüestió de fons és que volent trobar un titular fàcil, es prescindeix de l'esencial: el raonament. Fer política és una activitat intelectual que exigeix raonar. Per a fer teatre davant la càmara, només cal xerrar. I el problema és que al món d'avui el que es valoren són els titulars, no els raonaments.

Salut i sort, Ivan.

El año del diluvio

El Año del Diluvio Director: Jaime Chávarri. Guió: Jaime Chávarri i Eduardo Mendoza, basat en la novela breu del mateix Mendoza. S’acostuma a dir que l’original és millor que l’adaptació, generalització agoserada sustentada en múltiples exemples, especialment quan l’original és literari i el camp on s’adapta és el cinema. Curiosament, ningú no s’escandalitza quan es representa una nova adaptació de l’Otelo de Verdi. La llista de contraexemples és prou llarga com per posar la negativa afirmació en quarentena: The Godfather, Gone With the Wind i The Maltese Falcon són els primers films que em venen al cap, i li podem afegir moltes pel·lícules basades en best-sellers. Malauradament, les adaptacions de les obres de Mendoza no formen part d’aquesta llista. El Año del Diluvio és una història melancòlica (tal i com l’autor la qualifica en la dedicatòria que em va regalar un Sant Jordi) amb personatges ben definits, una trama simple i un garbuix de sentiments a flor de pell, en un ambient geogràfic i històric (la Catalunya rural de la postguerra) que ajuda a amplificar-lo: els maquis, l’ambient tancat d’un poble on tothom es coneix, la sequera (fixeu-vos si n’és de pertinaz!). El film no trasllada res d’això a la pantalla. Els personatges són mal dibuixats; l’ambient rural gairebé no es percep; moltes escenes sucoses són desaprofitades i s’inclouen d’altres que no ajuden en res al relat. La interpretació de Fanny Ardant és prou bona (i també el doblatge a càrrec de la Mercedes Sampietro) però el problema és de definició de personatge i de disseny d’escenes: no resulta creïble que faci el que fa (al film; a la novel·la, si). El mateix però ampliat li passa a Darío Grandinetti, que interpreta un Aixelà amb un posat massa fred i molt poc seductor. En fi, una decepció. Salut i sort, Ivan.

La Casa de Enfrente

Vanyda La Casa de Enfrente Ed. Ponent Mon.

Aquest és un còmic tendre, d’històries quotidianes a una casa amb veïns molt característics i molt humans, que tots podem reconèixer com trets de la realitat urbana d’una ciutat. Són històries entre breus i brevíssimes, que es van encadenant, com la vida. Ara una anécdota, ara un sarau una mica més llarg, i cap punt on el devenir es trenqui, perquè la vida continua i els personatges han de tirar cap endavant i continuar vivint. Ja us ho he dit, molt real.

Realisme en blanc i negre i amb una traçada neta; no falla, el referent és el darrer Will Eisner, el que retrata els suburbis americans i la grandesa de la vida (no el de Rip Kirby). Qui busqui històries amb trets, persecucions, mutants o misteri, que continui buscant. Els que busqueu històries emocionants i no us fa res que a més siguin senzilles, us recomano un còmic: aquest.

Salut i sort,
Ivan.

Referents culturals

Us havia dit que m’he posat a aprendre francès? Doncs mai no és tard per començar, i m’he matriculat a l’Escola d’Idiomes Moderns, de la Universitat de Barcelona. Com és lògic, el llibre de francès té abundants fotografies de personatges francesos. L’altre dia, la professora va descobrir sorpresa que la generació catalana dels vint-i-escaig no sap qui són Serge Gainsbourg ni Jane Birkin, que els noms d’Edith Piaf i Georges Simenon només sonen una mica, i de Marguerite Duras o Isabel Adjani millor no treure el tema. Com no podia ser d’altra manera, tothom coneix Zinedine Zidane. Dylan ja va avisar que els temps estaven canviant, però jo creia que es referia a una altra cosa ... Tampoc cal dramatitzar massa. Potser és només que la chanson ja no és una manifestació artística interessant, o potser és que alguns dels mites que havia fa 40 anys no eren realment tant importants. Al cap i a la fi, diuen que el temps ens posa a tots al nostre lloc. Salut i sort, Ivan.

Oolong

Oolong Cuina d’autor. c/ Gignàs, 25 (Gòtic – Born). Telèfon 933.151.259. Aquest és un restaurant modern, i m’alegro molt de dedicar-li un article perquè així puc definir què considero jo un restaurant modern, ja que aquest compleix totes les característiques:

• Espai molt reduït, poques taules, petites i amb poc espai entre elles.
• Carta molt reduïda: tres primers, tres segons, quatre postres i un parell d’opcions del dia.
• Decoració senzilla però molt bé.
• Presentació dels plats també molt bé.
• Tracte molt amable.
• Preu considerable.

La teca estava molt bé. Vam prendre un farcit de carbassó amb formatge de cabra, arròs amb verdures, una amanida, vi blanc (Rueda) i de postres un brownie i crêpe de xocolata. Tot correcte i ben presentat. La factura va ser d’uns cinquanta euros llargs per la parella, que avui en dia és normal, però jo sóc dels que encara recorden els preus en pessetes i faig la comparació. Si pensem que pràcticament escolleixes dins d’un menú, em sembla un pèl car. Anyway. L’ambient prou bé. La música és agradable i deixa xerrar tranquil·lament, no hi ha una gran sensació de soroll a l’ambient. Llum directa però suau i parets despullades que ensenyen la pedra, que li dóna una ambientació molt càlida al local. No crec que puguin admetre un grup nombrós. El local és més aviat per anar en parella o petit comitè. Salut i sort, Ivan.

Què ploren les girafes?

Alexander McCall Smith. Llàgrimes de Girafa (Tears of the Giraffe) Traducció de l’anglès a càrrec de Maria Roura. Edicions La Campana. La segona entrega de les aventures de la primera detectiva privada de la història de Botswana no decep gens ni mica. Quan vaig descobrir La Primera Agència de Dones Detectives ja vaig quedar impressionat. Un recull d’històries breus, tendres, amb un repertori de personatges ple de senzillesa i que mostra el ventall de vestits que poden vestir l’ànima humana, amb sentiments a flor de pell i però esquivant caure en la sensibleria, només per a nedar en el bon humor i la ironia. Ara m’he acabat d’enamorar. De la Mma Ramotswe, de la gent de Gaborone, del Sr. J.L.B. Matekoni, de l’escriptura de McCall Smith, de Botswana. Llàgrimes de Girafa presenta un altre reguitzell de personatges que són l’excusa perfecta per a dissertar tranquil·lament sobre el pas del temps i com va canviant la societat. Ens adonem que els temes importants són els mateixos a la desenvolupada Catalunya i a l’endarrerida Botswana, que el que amoïna a la gent és sempre el mateix, aquí i allà. Aquest cop, el format ha canviat del recull de contes a la novel·la. El gènere negre sempre ha estat això, una bona descripció social adobada amb un bon misteri que mantingui la tensió argumental. Fils de trames diverses que es van lligant unes amb d’altres al voltant del lector o espectador, de les quals la criminal acostuma a no ser la més interessant. Aquesta novel·la va per aquest camí. Als misteris que ha de resoldre Mma Ramotswe cal afegir la seva relació amb el Sr. J.L.B. Matekoni, així com els altres secundaris. McCall Smith, com abans han fet Dashiell Hammett o Ed McBain, retrata la societat botswanesa i els seus reptes actuals, tot i que em queda el dubte de si la seva mirada no és massa tova amb la vida tradicional botswanesa. En resum, pura delícia. Salut i sort, Ivan.

Les impressores d'Orwell

Llegeixo a La Vanguardia del 25 d’octubre del 2005, que l’Electronic Frontier Foundation ha detectat que diverses impressores làser deixen marques als fulls impresos per a permetre la localització posterior de qui hagi imprès el document. Diuen que aquests codis, pràcticament imperceptibles a l’ull humà, només són per a perseguir els falsificadors de documents i paper moneda i que els codis només els han compartit amb la policia i els serveis secrets (s’entén que nord-americans). L’article original el podeu llegir aquí, però penseu que si no és Echelon, alguna altra eina creada per algun organisme protector pot estar vigilant qui llegeix aquest article … Torno a recordar Chomsky. Salut i sort, Ivan.

Com ens venen motos

Noam Chomsky, Ignacio Ramonet. Cómo nos venden la moto. Icaria Editorial Traduït per Joan Soler i María Méndez. Aquest llibre és en realitat un recull de dos assajos, un del Noam Chomsky i l’altre de l’Ignacio Ramonet. No crec que Chomsky necessiti presentació, i en qualsevol cas jo em veig incapaç de resumir en una frase la seva figura, però si voleu visitar el seu website oficial, el trobareu aquí. Ramonet és el director de Le Monde Diplomatique i periodista d’una llarga trajectòria en defensa dels drets humans i les llibertats col·lectives. Chomsky, com gairebé sempre, escriu des d’una òptica americana d’abast mundial. Partint de personatges i situacions dels EUA, relaciona els fets i el seu context amb els d’altres contrades del planeta. El seu és un pensament global en tots els sentits, no només geogràfic, ja que recorre el problema des del símptoma fins a la seva arrel mateixa, i en el camí travessa la política, l’educació, la comunicació, l’economia … sempre ben documentat i ben argumentat, car jo li trobo a faltar més cites, més referències explícites a la documentació i els exemples que li donen suport. Trobo a faltar la disciplina del que fa anys escrivia assajos científics i estava forçat a demostrar totes les seves afirmacions; el Chomsky escriptor polític dóna per ja establertes les seves opinions, i el resultat final ho nota. En el seu article, Chomsky explica l’origen de l’estratègia dels poderosos de fer servir la propaganda per a controlar el poble (en lloc que el poble controli els seus representants polítics) i explica ben clarament els mecanismes que permeten a l’oligarquia política i econòmica nord-americana continuar al poder. Ramonet, en canvi, parteix d’una anàlisi on explica que el poder en aquest moment històric rau a les grans corporacions transnacionals, i després analitza com els mitjans de comunicació li fan el joc als interessos de les grans empreses. Arguments diferents per a una mateixa tesi. El llibre no us ensenyarà res que no sabeu ja, però dóna la satisfacció de llegir el que penseu d’una manera entenedora i molt ben escrita. Salut i sort, Ivan.

Black Kiss

Howard Chaykin Black Kiss NORMA Editorial La solapa informativo-publicitària del llibre el qualifica de còmic per a adults, denominació sota la qual tradicionalment trobem dibuixos molt ben definits de dones espectaculars i mamelludes, arguments tòpics, guions mal embastats, força escenes de sexe i poca cosa més. Però Black Kiss pertany més aviat al gènere negre, on hi ha un embolic monumental que el lector ha d’anar desfent, producte del creuament de dues línies argumentals independents. Si us voleu fer una idea de per on va el tema, imagineu-vos que Quentin Tarantino filmés un remake de The Big Sleep. El dibuix és aspre i realista, amb traçades escassament definides, que reflecteixen personatges igualment ambigus. Molt adient per a una història noir. La narració és àgil i a estones confusa, però això és completament intencionat: les sorpreses es van desgranant de mica en mica, i les explicacions triguen en arribar, donant temps a que el lector s’imagini cap a on va la intriga i els personatges l’enganyin un altre cop. Sexe? n’hi ha, però no espereu una història negra amb pinzellades pornogràfiques. El sexe hi és –i molt- perquè els personatges el demanen, ja que la trama va d’uns tios que no els fa res violar ningú per a entretenir l’estona, de gent addicta al sexe com podria estar-ho de qualsevol altra droga i perquè l’escenari és el Hollywood dels cossos glamourosos i treballats amb esforç i talonari. No passarà a la història del còmic, però instrueix sobre els efectes de posar un missatge massa explícit al contestador del telèfon. Salut i sort, Ivan.