Piratas del Caribe: En el fin del mundo

La tercera entrega de la trilogia és una de les pel·lícules que més m'ha decebut, i probablement una de les 10 pitjors que he vist en la meva vida. La primera és un excel·lent film d'entreteniment; la segona és molt més infantil i l'èmfasi passa de l'acció a la comèdia; en aquesta el que importen són els efectes especials.

I mira que ho tenien ben fàcil: bons actors, personatges ben definits, secundaris amb personalitat, un munt de diners per a ambientacions, paissatges, decorats, maquillatge i efectes especials, la campanya de màrqueting ja feta amb les dues primeres entregues, i ves per on, es van quedar sense un duro per pagar un guionista decent.

I és que la trama de Pirates of the Caribbean: At World's End no hi ha per on agafar-lo. Ni s'explica, ni s'entén. Només hi ha una acumulació de situacions pobrament encadenades i malament resoltes. Qui ha aprovat el guió ha tingut al cap més les imatges que es veurien a la pantalla (n'hi ha moltes de molt plàstiques) que no l'interès de la història o com resoldre les situacions. La trama es va complicant amb diferents branques i el que podia haver estat una intriga apassionant acaba sent un embolic sense sentit. Quan només portes hora i mitja de film (dura 168 minuts) comences a demanar que acabi la funció. En definitiva, un desastre.

Què podem salvar de Piratas del Caribe: En el fin del mundo? La guapíssima Keira Knightley, els efectes especials d'Industrial Light & Magic, la banda sonora (en parlaré en un altre article) i pinzellades dels altres actors. El millor: l'espectacular cameo que es marca Keith Richards, tot un encert. Això si, si la veieu, que sigui al cinema: si més no, gaudireu dels efectes visuals en pantalla gran. I espereu-vos fins que acabin els crèdits, perquè també ara hi ha una escena amagada.

Sam Roberts a la Sala Castelló

Sam Roberts va oferir una actuació acústica acompanyat del guitarrista de la seva banda, dilluns passat a la Sala Castelló.

Va ser un show curt, només quaranta minuts, i que no permet copsar el directe de la Sam Roberts Band al complert. Ells ara són de gira per Espanya i tenen la intenció d'aparèixer a algun dels festivals que l'estiu vinent es cel·lebraran a Barcelona. El que si va permetre va ser apreciar unes quantes cançons ben construides, hereves del rock clàssic (Neil Young, influències de la psicodèlia, alguna cosa dels Stones) i armades de lletres senzilles i directes.

La versió acústica va tenir força i ritme, el més difícil d'aconseguir en aquest format, però en canvi quan va atacar alguna balada (com Uprising Down Under) va faltar tendresa i no va aconseguir emocionar-me. Caldrà escoltar el seu recent Chemical City per a valorar Sam Roberts com cal.

La Nunuki va fer alguna foto, que igual tenim oportunitat de publicar més endavant.

Salut i sort,

El meu amor Sputnik

Després de llegir i disfrutar Tokio Blues, vaig llegir amb també molt gran plaer una altra novel·la d'Haruki Murakami. I m'he trobat que aquesta novel·la, escrita gairebé trenta anys més tard, repeteix temes i personatges respecte de l'anterior.

Els protagonistes són un altre cop personatges que surten de l'adolescència per a caure a l'edat adulta. Gent confosa que encara no ha descobert els seus objectius vitals i que dubta sobre com afrontar les seves necessitats afectives i sexuals. Es repeteixen temes com el triangle amorós, la inestabilitat mental i la lucidesa, els amors impossibles i l'ànsia per escapar d'una vida massa anodina i poc satisfactòria.

Però, si Tokio Blues era romàntica, melangiosa i autobiogràfica, El meu amor Sputnik és un thriller eròtic. I no l'estic comparant amb Basic Instinct ni les seves imitadores de sèrie B. Més que parlar de l'amor com a fascinació per una persona parla de l'amor com a font de plaer compartit, com la satisfacció de compartir-se amb una altra persona. I el relat està estructurat com una obra de misteri, en el que la intriga per a conèixer el desenllaç és màxima gairebé des del començament mateix de la novel·la.

Crec que d'aquesta novel·la sortiria una molt bona pel·lícula.

Salut i sort,

Haruki Murakami
El meu amor Sputnik
Traducció de Concepció Iribarren
Empúries, 2002.

Jazz al Laie

Dijous hi ha la darrera oportunitat de poder gaudir dels sopars amb jazz que organitza Laie, al seu local de tota la vida, a Pau Claris gairebé cantonada amb Casp.

Nosaltres vam poder gaudir del de fa dues setmanes. Jon Robles al saxo, David Mengual al contrabaix i Jo Krause a la bateria van fer una interpretació moderna d'un recull d'estàndars jazzístics. Música excel·lent i un acompanyament molt agradable per l'àpat.

Per sopar podeu escollir entre la carta habitual del local o una degustació de cuina cajun pel molt raonable preu de 24.50€ (begudes a banda). Avís important: no creieu que el fet que sigui sopar degustació vol dir que passareu gana. Jo vaig sortir del sopar que més aviat necessitava una grua que em portés.

Tot plegat en el discret i elegant ambient del Laie.

Salut i sort,

Chavez

Chavez van ser una banda novaiorquesa dels anys 90 de la que jo no em vaig enterar que existien i que he descobert gràcies a una recopilació publicada recentment.

Són dos CD plens amb vint-i-vuit cançons, tot el eque els Chavez van enregistrar, acompanyats d'un DVD on es comenten les gires del grup i podeu veure els dos video-clips que van gravar.

Rock de guitarra elèctrica sense contemplacions, deixebles confessos de Sonic Youth. Riffs afilats, un bon cantant que sap adaptar la veu al ritme i la intensitat de la cançó i molta energia desplegada. Entre tota la tralla se'ls ha escapat alguna balada per a donar descans a les oïdes del respectable públic, no sigui cosa que la sordera els impedeixi deixar d'escoltar el disc.

La veritat és que la banda m'ha semblat prou bona, amb més detalls tècnics i melòdics dels que són habituals en els territoris del heavy, noise i colindants. Però els he descobert tard, quan aquest estil ja està molt de baixa.

Recomenable si voleu escoltar música amb l'iPod mentre passegeu per la sorollosa Barcelona o si heu de fer alguna cosa que no teniu ganes de fer i busqueu una música d'acompanyament que us motivi per anar ràpid. Desconsellat si voleu mantenir una conversa seductora alhora.

Salut i sort,

Guardiola entrenarà el Barça B

Pep Guardiola no necessita presentació, ni com a jugador de futbol ara retirat, ni com a símbol d'un cert barcelonisme, el que defensa que per a guanyar s'ha de jugar bé i que jugar bé vol dir fer-ho amb tècnica, amb habilitat i picardia, més que no amb múscul.

I a partir d'avui, Pep Guardiola és l'entrenador del Barça B. Que tingui sort, perquè crec que la necessitarà.

Hi ha una certa coincidència en pensar que tot i el descens de categoria protagonitzat per l'equip en aquesta temporada, els jugadors tenien prou qualitat tècnica. Els problemes han vingut més aviat donats per la seva manca d'experiència i el que podriem anomenar manca de contundència. De competitivitat. I no sé jo si Pep Guardiola és la persona més indicada per a readreçar aquest rumb.

No és que cregui que Guardiola no té mentalitat competitiva. Però si crec que li va mancar ambició (o potser característiques físiques, no ho sé) per a progressar més en la seva carrera. Crec que es va conformar en ser el jugador que ja era i no va voler (o poder) pujar a rematar més sovint, tirar ell les faltes, governar l'entramat defensiu i ser, en definitiva, molt millor del que va ser.

Penso que els jugadors del planter han d'imbuir-se d'una voluntat de ferro per a millorar. Han de ser molt conscients que si volen arribar al primer equip no els val ser bons futbolistes: han de ser dels millors del món, perquè el Barça juga contra Milan, Chelsea, Madrid i altres equips d'èlit, i s'exigeix nivell màxim.

Penso que també han de veure clar, i més ara fixant-se en el que ha passat, que amb saber tocar-la no n'hi ha prou, que s'ha de tenir una certa mentalitat i fer que aquesta mentalitat governi el cos i el comportament durant tota la temporada.

I em demano si Pep els podrà transmetre tot això. Estic convençut que els ensenyarà no només a tocar-la de primera, sinó també a saber fer el millor en cada cas, i que els jugadors disfrutaran entrenant i jugant en el seu equip, però dubto si trobarem noves figures per aquest camí.

I he de reconèixer que m'agrada molt la humiltat amb que ha assumit el càrrec.

Per altra banda, també m'ha agradat llegir el reconeixement de la figura de Quique Costas que va fer el Txiki. No sempre la responsabilitat del mal resultat és atribuible a l'entrenador, que ha fet el millor que es podia fer amb allò que tenia a la seva disposició.

Salut i sort,

100 millors films americans

Vagi per davant que no crec en les llistes d'èxits, ni les de els millors de tal o qual disciplina. Les llistes de vendes reflecteixen una dada objectiva, mentre que les altres no són altra cosa que la ponderació de diverses opinions. Tanmateix, si el nombre de votants és prou gran, l'estadística diu que la mostra és representativa de la població. Però no hi ha ningú que atorgui credibilitat als votants, oi?

L'American Film Institute ha trobat una curiosa manera de guanyar-se la vida: va fent llistats de les cent millors pel·lícules de tots els temps. O de les cent millors bandes sonores, cent millors comèdies, ...

I ara acaben de publicar el llistat que amb que cel·lebren que fa 10 anys van publicar el seu primer llistat de cent millors films americans. Ciutadà Kane continua sent considerada la millor de sempre, però ara El Padrí és millor que Casablanca. Coses d'opinions, ja ho he dit.

No sé com algú pot afirmar que Casablanca és millor que Blade Runner, o a l'inrevés, simplement perquè tot i que ambdues siguin pel·lícules no tenen res a veure. És millor una cervesa a un pub de Dublín o un vi blanc a una tasca de l'Empordà? Doncs això.

De les 10 primeres la única que mai no he vist és El Mag d'Oz. D'el llistat de les cent n'hi ha alguna més. A primer cop d'ull, trobo a faltar Rio Bravo, moltes de les de Paul Newman, d'Oliver Stone han posat la mediocre Platoon i no la millor treballada Heaven and Earth, de Billy Wilder en podien haver posat un grapat més (Sunset Boulevard com a mínim!), Ninotchka tampoc no apareix (ni cap altre Lubitsch), i així un llarg etcétera.

Ara, que algú m'expliqui quin criteri artístic fa que E.T. estigui molt millor situada a la llista que Salvando al Soldado Ryan.

Salut i sort,

Gols individuals

L'excel·lent blog futbolístic que és FútbolArte va publicar fa poc un video amb una recopilació de gols en jugada individual.

Per entendre'ns: el de Messi, el de Maradona, i vuit més que són igual de bonics i espectaculars.

Un plaer per la vista, encara que no sigueu massa del futbol, i una demostració que per molt que els informadors esportius vagin d'objectius per la vida, el color de la samarreta determina els seus judicis: quants d'aquests gols heu vist repetits un parell de cops a la televisió?

Salut i sort,

El nou himne

A manca de valors de més volada, aquest simpàtic cor ha trobat una sèrie de bens patris que gaudeixen de merescut consens entre tota la ciutadania. Bé, hi ha el cava per enmig, i no recordo haver escoltat la sidra, ... però igual aquesta és la manera que s'acabin absurds boicots o que molts s'adonin de les xominades que defensen uns quants.

Salut i sort,

Polítics retirats

Ja fa un mes que El Roto, un altre cop ell, em va fer pensar una estona.

I és que moltes vegades ens trobem amb polítics que durant l'exercici de les seves responsabilitats tenien comportaments força qüestionables èticament, i que després de jubilar-se de la vida pública esdevenen no referents morals però si veus autoritzades que denuncien els abusos del poder.

Els casos més paradigmàtics són per mi la parella Bill Clinton i Al Gore. El primer, després de despatxar-li bombes a Saddam Hussein i mobilitzar els marines a Somàlia i a l'antiga Iugoslàvia es veu que va entendre que només amb diàleg es poden resoldre els conflictes. Cal dir que gràcies al seu esforç diplomàtic (i a la imponent figura de Madelaine Albright) va aconseguir aturar les guerres dels Balcans i a punt va estar d'aconseguir quelcom històric a Palestina. Però opino que la seva acció humanitària i pacificadora com a ex-president no concorda amb l'actuació durant el seu mandat.

I el senyor Gore ha aconseguit premis i reconeixement per la seva lluita ecologista, quan va ser ell qui va anunciar personalment a la conferència de Kyoto que els EUA no assumien cap compromís en matèria mediambiental que pugués anar en contra dels interessos de les seves empreses.

És que l'exercici del poder és incompatible amb el manteniment dels ideals? És que un cop retirats volen recuperar punts per a guanyar-se una entrada més favorable a les enciclopèdies? O és tot plegat un exercici de màrqueting polític encaminat a augmentar la seva cotització com a conferenciants? Probablement, una barreja de les tres idees.

Hem de creure el que diuen els ex-polítics? No necessàriament, clar, però si crec que el que diuen és molt més creïble que el que deien quan encara participaven en processos electorals. I si més no, la qüestió interessant és sempre demanar-nos perquè no van fer aleshores el que prediquen després. No tant per a posar el dit a la ferida, sinó per reflexionar sobre les limitacions del sistema.

Salut i sort,

Metheny Mehldau Quartet

Arriba ara la segona part de la col·laboració entre el guitarrista Pat Metheny i el pianista Brad Mehldau.

I si recordeu l'article que vaig escriure sobre el primer àlbum que van publicar, ja no us cal llegir més. De fet, aquest nou recull de temes es va enregistrar durant les mateixes sessions, per la qual cosa no havia gaire marge per a trobar novetats.

A mi m'han agradat més les peces on domina el piano que no aquelles on la protagonista és la guitarra. Potser perquè he escoltat aquest disc mentre estava treballant i estudiant, i apreciava més la tranquilitat de Mehldau que no la rauxa de Metheny. Potser perquè l'art del guitarrista ha envellit malament, mentre que el pianista està a la seva maduresa. O potser perquè aquest jazz fussion fill del que practicaven fa més de vint anys Herbie Hancock, Chick Corea i Weather Report és un estil que necessita una renovació. El que aleshores era innovació i experimentació ara és avorrit. Tècnicament brillant, sonorament agradable, però musicalment ensopit.

En canvi, les peces on l'instrument solista és el piano, encara que siguin compostes per Metheny, tenen un so més actual ¿o més clàssic? que les fa més digeribles. No hi ha cap tall que sigui dolent, no tindreu cap ensurt. Però tampoc fareu cap gran descobriment.

Algú va dir que un equip ha de ser més que la suma de les parts. Aquesta obra ho demostra. Si l'escolteu sense ambició, en gaudireu molt. Si espereu quelcom a l'alçada dels dos artistes que són, us decebrà.

Salut i sort,

Metheny Mehldau Quartet
Metheny Mehldau Quartet
Nonesuch, 2007.

Ferreres

Crec que altres cops he nomenat Ferreres, un dels ninotaires que demostren que la qualitat més important del seu ofici no és saber dibuixar, sinó tenir sensibilitat per a copsar la realitat.

No és aquest parell d'ilustracions la mostra més subtil del seu treball, però si un bon exemple que els catalans, pel fet de defensar aferrissadament una llengua i una cultura, no som incapaços de referir-nos a fenòmens universals. I és que malauradament, això dels demagogs és una plaga que afecta arreu del món.

I un altre tema tradicional de polèmica: la discussió perpètua entre els que vivim aferrats a les factures de final de mes i aquells que afirmen que el seu regne no és d'aquest món. Qüestió de prioritats.

Aquest parell de vinyetes les trobo senzillament genials. Genial, en un comentarista gràfic, considero que és anar directe al gra i aconseguir transmetre una idea demanant molt poc esforç al lector, i a més aconseguir una reacció emocional, en molts casos un somriure intel·ligent, en d'altres un riure histèric i incontenible. Amb Ferreres, a més, acostumo a estar d'acord en el que expressa.

Salut i sort,

Alpiste o pernil

Cuando en mi dura profesión de reporter Tribulete he de asistir a una rueda de prensa en la que después nos echan alpiste a los periodistas para que estemos contentos, siempre deseo con afán que en el cutresoborno con el que nos intentan comprar haya un buen jamón.

El meu amic Alfred, que és periodista, té una deliciosa vena cínica. Més enllà de l'anécdota de la composició de l'aperitiu, el seu comentari em fa reflexionar sobre les relacions entre la premsa i aquells que viuen d'alguna manera gràcies als mitjans de comunicació: polítics, artistes, esportistes, etc.

Per exemple, fixeu-vos en la premsa esportiva. Necessiten les confidències d'aquells que són dins d'un vestidor, per a poder explicar el que allà dins s'hi cou; Fan servir la seva imatge per a promocionar la publicació, mai directament, però si venent la caçadora de tal jugador o publicant una foto de tal altre que ja té la promo que s'adjunta amb el diari;i després ens informen amb total objectivitat sobre quins són els bons i els dolents de la plantilla. Naturalment, no escriuren a favor d'aquell que concedeix més entrevistes o explica més interioritats en petit comite; ni deixen a caure d'un burro aquell que no ho fa. Naturalment.

Però els jugadors, els tècnics i els diferents clubs participen també d'aquest ecosistema. Forma part del sector. Uns publiquen el nom del jugador que no interessa i quan l'altre ha fitxat el que si que interessa, aleshores són els primers en poder-lo entrevistar. M'ho invento, naturalment.

No m'enrotllo més: cal ser molt crítics amb els diaris i saber llegir entre línies. Si a l'esport és cert, imagineu-vos a la política ... I quan millor sigui el pernil, més perill.

Salut i sort,

Meme: proposta pel medi ambient

francis black m'ha passat un meme. Concretament, aquest en que diu quina és la seva proposta per a millorar el medi ambient.

Val a dir que en el seu blog el tema ha degenerat: més que del medi ambient hem acabat parlant ... del que sempre parlem els nois.

Per la meva banda, la meva proposta per la millora del medi ambient, a banda de coses que dono ja per descomptades com separar la brossa, tractar de minimitzar el consum d'energia, etc., és fer obligatori que les empreses declarin els recursos naturals i energètics emprats en la fabricació dels seus productes.

Això sembla molt fàcil de fer, però és ben pelut. Ara, és la manera de poder valorar els productes no només estèticament o econòmicament, sinó també ecològicament. Aquest paquet de fulls DINA4 que només costa 3€ dius que ha requerit dos arbres centenaris? Per a fabricar aquest cotxe ha calgut cremar l'equivalent de tanta benzina? I així anar seguint.

La clau de mantenir l'entorn natural és haver de consumir menys recursos. Busquem la manera d'aconseguir-ho.

També, seguint la línia més alternativa engegada per francis black, recomanaria fotre un parell de bufetades a tots els polítics que es dediquen a escampar porqueria sobre els altres i mala llet per tot arreu. Això milloraria l'ambient i, com que la gent es relaxaria, segurament el medi també ho agrairia.

I com que el meme ha de continuar i no conec tants blogaires, li passo el torn a eldeu, que té molt de contacte amb el medi ambient, si més no amb la gespa.

Salut i sort,

Never Hear The End of It

Arriba a les botigues del nostre país el novè àlbum del veterà quartet canadenc Sloan, editat el setembre passat.

I si penseu que m'entero amb endarreriment o que els distribuidors de Sony van poc a poc, és que encara no heu escoltat la banda. Sloan beuen directament dels seixanta, amb els Beatles al capdavant de les seves influències, però sense renunciar a molta de la música pop que ha sonat des d'aleshores.

El seu so és sixties total. Hi ha vegades que és més poppy i cops en que és rock com el que van parir els Stones, però mentre els escoltes no deixes de pensar que vas en un descapotable per una carretera que travessa un prat de flors. M'explico prou clarament?

Never Hear The End of It recull trenta cançons en un sol CD. El nivell és excel·lent en els primers vint talls i força bo en els restants. Jo recomano especialment Who Taught You To Live Like That, que sembla un cover dels Status Quo, les més rockeres Right or Wrong, Before The End of The Race i Blackout, les psicodèliques Can't You Figure It Out? i Fly High Again, la balada guitarrera Listen To The Radio, ... porto recomenades ja tantes cançons com acostumen a haver en un CD normalet, i me'n deixo unes quantes.

A la seva web podeu escoltar algunes de les seves cançons.

Salut i sort,

Sloan
Never Hear The End of It
Sony BMG, 2006.

Catalunya 5, Espanya 3

És possible que ara el Món s'acabi per culpa d'aquest partit, però jo no ho crec.

Hi ha unes quantes coses que no entenc. Com per exemple, perquè aquesta sel·lecció espanyola no és representativa. O perquè els organitzadors van confondre l'himne espanyol amb el God Save The Queen. Suposo que els iacutians són tant mal organitzadors com els australians, però en qualsevol cas no passa de ser una anécdota ridícula.

El fet que Catalunya hagi guanyat Espanya en un partit de futbol sala no li canviarà la vida a ningú. Això no és un Barça-Madrid i no es mouen milions. El que no m'explico és que s'estigui muntant un altre sidral per això. Realment, els polítics tenen ben poca feina, que es dediquen a aquestes qüestions tant trascendents ...

I és que jo sóc de ciències, o sigui que només m'empasso allò que em raonen molt detalladament. Potser perquè les matemàtiques no enganyen, potser perquè només tinc una capacitat massa limitada per entendre les coses, però necessito una certa dosi de lògica per entendre el que m'expliquen. I aquí em trobo en que si un grapat d'espanyols juga contra un altre grapat d'espanyols que es diuen Bargas a Toledo, està bé; però que si juguen a Rússia i contra uns altres espanyols que es diuen Catalunya, està malament. No arribo. Ho sento, però no arribo a comprendre-ho.

I esperat a que entrin en acció el trio identitari Xavier Rivera, Alejo Vidal-Quadras i Alberto Fernández Díaz. Tantes bufetades verbals que s'han emportat CiU i ERC per repartir carnets de catalanitat segons ells, ara resulta que el PSOE diu qui és prou bo per jugar en nom d'Espanya i qui no.

Escolteu, acabo de tenir una idea collonuda. Igual el que cal és això: muntar una competició entre sel·leccions espanyoles de futbol, de sala i del de debó, per a veure quina és prou bona per anar a jugar els Mundials i les Eurocopes on sempre partim com a favorits i mai no guanyem més que somriures condescendents. Igual així fariem alguna cosa més lluïda ... Clar que els de futbol sala si que són campions del món, com els de bàsket i hoquei sobre patins i waterpolo, i com ho van ser els d'handbol. Potser és que els que juguen a bàsquet, a handbol i a altres esports minoritaris no són tant espanyols com els futbolistes? Deu de ser això, perquè la perenne excusa del fracàs de La Roja és la manca de cohesió nacional. Però no em feu cas, que jo sóc un nacionalista excloent i identitari, estic tancat al món i per tant no tinc un criteri fiable.

I si tant d'interés nacional era el partit, bé el podien haver donat per televisió, no? Per una vegada que guanyem un derbi ...

Salut i sort,

Tetris

Jo he jugat molts cops al Tetris, però sempre amb ordenador, mai no ho he fet de debó:

Salut i sort,

Bateries

He trobat gràcies a El País i Menéame, un interessantíssim article sobre les bateries de mòbils, portàtils i altres aparells quotidians. I com que tinc un munt de feina i molt poc temps, aquí us el deixo.

Salut i sort,

El cuaderno de Rosa

Costa trobar literatura eròtica. Vargas Llosa ha deixat escrit per algun lloc que la millor literatura eròtica es troba en els passatges eròtics de la bona literatura, i li dono la raó. Però hi ha alguns autors que perseveren en el génere.

I un d’aquests és Alina Reyes, de la que La Sonrisa Vertical ha publicat diverses traduccions. La darrera, aquest Cuaderno de Rosa, escrit en format de diari, amb entrades molt breus narrades naturalment en primera persona per una dona que descriu la seva manera de gaudir de l’amor. Perquè per Rosa l’amor i el sexe van junts, i l’un no s’entén sense l’altre, encara que es puguin manifestar de maneres molt diferents.

El cuaderno de Rosa és un llibre que es llegeix de seguida, ja que la quantitat de lletra és més aviat minsa, i la reflexió, o millor dit l’evocació que provoca és superficial i gens complexa. Trobareu alguns apunts divertits, altres tendres i encara d’altres agoserats. Res de la gimnàstica sexual descrita fins el darrer detall tant pròpia de la bibliografia eròtico- pornogràfica.

M’ha agradat, però em quedo amb un dubte potser masclista. Rosa busca el plaer en la consumació de l’amor, i em sembla a mi que aquesta és una actitud més masculina que no femenina, on es gaudeix més del camí de la seducció. Potser és que jo em deixo portar pel tòpic, potser que els rols hagin canviat.

Salut i sort,

Alina Reyes
El cuaderno de Rosa
Tusquets, Colección La Sonrisa Vertical.

Introducing Joss Stone

La nena prodigi del soul britànic ha llençat al mercat el seu tercer àlbum.

La música de la Joss Stone ha sofert un canvi paral·lel al de l'aspecte físic de la noia. Si quan va debutar amb els covers de The Soul Sessions (2003) tenia aspecte de Lolita, i en el seu primer àlbum amb composicions pròpies (Mind, Body and Soul, 2004) lluïa una imatge sense gaire complicacions, a la promoció d'aquest Introducing Joss Stone apareix maquillada, tenyida i sofisticada. Pel camí, la Stone ha tingut temps de participar a la banda sonora d'Alfie, posant veu a cançons escrites o sel·leccionades per Dave Stewart i Mick Jagger, poca broma.

A banda de complicar la producció, també l'estil de la seva música continua evolucionant. Partint del soul de finals dels seixanta, que encara no ha abandonat del tot (com en l'excel·lent Tell Me 'Bout It que és el seu primer single), ara toca a més el soul blanc que va fer ric Mick Hucknall i els seus Simply Red i el R&B (és a dir, rythm'n'blues edulcorat) de gent com la Lauryn Hill (amb la que fa duet a Music), però sense arribar a l'horrorosa banalitat del B-Day de Beyonce. El tall Change, amb un discurset pronunciat pel malabèstia de Vinnie Jones, és la proclamació d'aquest canvi.

A banda d'aquests canvis superficials, la mar de fons continua sent la mateixa. Molt bones cançons, però cap single definitiu que la immortalitzi a la memòria dels que escolten de radiofòrmules. Bona banda i bons arrenjaments, amb una veu que treballa al límit de les seves possibilitats en cada moment. No és que s'escolti a sí mateixa, però no ha aprés encara a donar-li treva a l'oient i relaxar l'ambient.

La cançó més representativa del disc és segurament Tell Me What We Gonna Do, agradable i contundent, però que passa com l'aigua de l'aixeta. Put Your Hands On Me és de les R&B i Music és neo-soul, ambdues serien temes importants en CDs d'altra gent; aquí són peces menors. Com a peces majors tenim Arms of My Baby i Bad Habit, engrescadorament pecaminoses, la joganera Proper Nice o la més clàssica Girl They Won't Believe It. Però és més una qüestió de gustos que altra cosa, perquè aquest tercer treball de la Joss Stone és força equilibrat.

M'ha agradat molt, però continuu creient que, com en el cas de Messi, el millor encara està per arribar i que tot el que diuen del seu present correspon al seu futur. Us deixo amb el videoclip de Tell Me 'Bout It.

Salut i sort,

Joss Stone
Introducing Joss Stone
Virgin/EMI, 2007.

Mujer contra mujer

Hi ha sentències que els homes repetim un cop i un altre. Tòpics masclistes que, com tots els tòpics, tenen la seva part de raó i la seva part de generalització injusta, prejudici i, en aquest cas, masclisme.

A la seva novel·la La niebla y la doncella, Lorenzo Silva li fa dir al sargent Bevilacqua el següent paràgraf:

Una vez más, constaté que no hay hombre que pueda competir con una mujer a la hora de despreciar o injuriar a otra mujer. Es imposible, para una psicología tan rudimentaria como la masculina, cebar el obús con tanta metralla y dispararlo con tanta sangre fría y tal poder de devastación.

Es pot parlar més alt, però no més clar. El fotograma d'un clàssic absolut com és All About Eve, reflecteix un altre moment estelar d'aquest tòpic.

Però tractant-se d'aquest tema i sent senyor, millor callar i deixar parlar les senyores.

Salut i sort,
Ivan.