On an Island

El guitarrista de Pink Floyd acaba de publicar el tercer àlbum de la seva carrera en solitari.

Encara que On an Island no s'hagi publicat a Espanya, les tecnologies de la informació ens permeten accedir a la música que triomfa arreu del món. Ja m'enteneu. El disc està assolint un gran i inesperat èxit a països com el Regne Unit (nº1), Itàlia, Noruega, etc. Després de l'actuació de Pink Floyd al Live 8 es van escampar els rumors sobre una possible reunió del grup, però el mateix Gilmour, a una entrevista concedida a La Reppublica, ha desmentit aquest extrem.

Gilmour ofereix tres talls instrumentals i unes quantes cançons a les que la seva dona, escriptora, ha posat lletra. També col·laboren altres amics, entre ells Rick Wright, David Crosby i Graham Nash. Cap dels talls del CD pot comparar-se al que el mateix Gilmour va contribuir durant anys, inclús els darrers i pitjors, a major glòria de Pink Floyd. A Take a Breath imita l'estil però no arriba al punt; a On an Island inclou un bon solo, però s'allarga massa la cançó. En cap lloc molesta, però tampoc no engresca.

A mi l'èxit d'On an Island em sembla exagerat, donat que l'àlbum ni sorprén ni excel·leix. No aporta noves fòrmules a les ja conegudes. Gilmour repeteix els esquemes que l'han col·locat al cim del rock simfònic, tant amb la seva manera de cantar com en el seu inconfusible estil a les sis cordes.

Igual que altres virtuosos de la guitarra que afirmen que els manca tècnica (Knopfler i Oldfield, per exemple) Gilmour es dedica a escriure solos on prima la melodia i no una interpretació basada en la rapidesa de digitació. La música és de molt alta qualitat, però li manca un punt de rauxa i li sobra un grapat de sucre.

Curiositat: el primer tall de l'àlbum, la instrumental Castellorizon, es refereix a un poblet grec on acostuma a anar de vacances l'artista. Fa pocs dies National Geographic li dedicava la seva foto del dia.

Si diumenge el matí voleu escoltar bona música mentre llegiu el diari, aquest és un bon disc.

Salut i sort,
Ivan.

David Gilmour
On an Island
Sony Records, 2006.

Rayuela

Et pot agradar una novel·la, quan odies el seu protagonista?

El primer que he d'aclarir és que he fet la lectura de acá para allá, és a dir, llegint els primers cinquanta-sis capítols en sentit correlatiu. Cortázar ja adverteix al començament del llibre que aquesta és només una de les possibles lectures, prescindint de la resta de capítols; N'ofereix una altra, amb una ordenació determinada dels capítols, que inclou els anomenats per ell mateix com prescindibles.

Al que anava: odio Horacio Oliveira. És cruel, estúpid, cregut, deslleial, pedant, despietat, egoïsta, gandul i malcarat. És d'aquesta gent que no sap què vol, però que menysprea tot el que volen els altres. Com que ell no té cap objectiu a la vida, no li veu el què als objectius dels altres i se'n fot d'ells. No li fa res fer mal als que hi ha al seu voltant, només per veure què passa. Té un munt de coneixements, ha viatjat, ha llegit, parla idiomes i coneix un munt de gent, però no té gens de cultura ni sensibilitat. Què a gust li fotria un parell d'hòsties!

La novel·la, si més no llegida de acá para allá, presenta un seguit de gent que cerca, però que no sap el què. Gent perduda en dubtes existencials, que no té clara la seva escala de valors i que donen voltes a un munt de coses, especialment prejudicis, sense arribar a cap port que els agradi. L'únic personatge que té clar el que vol és el més sensat de tots. Potser el seny és això?

La majoria de personatges tenen a més por a afrontar els reptes, grans i petits, que els planteja la vida. En el dilema de la croïlla, trien quedar-se a la cantonada i queixar-se de la mala senyalització. No és el tantsemenfotisme del que escriu de vegades el Ramon Besa, és un no-hi-ha-res-a-fer, per tant passo de fer res que a mi personalment em treu de pollaguera.

Cortázar té un estil aspre d'explicar la història. Fa servir artificis com intercalar línies (que no paràgrafs) de la realitat i la lectura que està fent un dels personatges. També canvia el punt de vista durant la narració, passant de la primera a la tercera persona. I no sempre la primera persona és la mateixa. Però el més desconcertant és que amaga punts de referència al lector. La majoria del temps no saps què fan els personatges en el punt on es troben: com és que van arribar allà, a què es dediquen. Manquen -expressament?- pistes sobre com són, tant físicament com mentalment.

L'autor exhibeix tot el seu bagatge cultural: pintors de totes les èpoques, autors de teatre i escriptors oblidats d'altres temps, actors de teatre i actrius de cinema, músics de jazz i pianistes clàssics, novel·listes i traductors ... les referències són inacabables. En aquesta edició de butxaca, a més, l'editor Andrés Amorós ha cregut oportú comentar amb notes a peu de pàgina tots aquests personatges, fins i tot els més coneguts com Marylin Monroe.També ha afegit cites d'entrevistes de Cortázar, descripcions i localització dels carrers de París que aparèixen i comentaris propis sobre alguns passatges de l'obra. Tot plegat, una mica feixuc pel que s'apropa a la novel·la buscant una estona d'entreteniment.

Algun dia faré la segona lectura, però no serà aviat.

Salut i sort,
Ivan.

Julio Cortázar: Rayuela.
Edición de Andrés Amorós.
Ed. Cátedra. Madrid, 2004.

Comin' To Your City

Llegeixo per internet que Big Kenny i John Rich estan revolucionant el country del segle XXI.

Després de publicar dos àlbums el 2004 i haver arrassat a les llistes d'èxits, els Big & Rich s'han fet omnipresents a Nashville, produint o participant en un munt de gravacions i concerts. Gent com Gretchen Wilson, Cowboy Troy o Faith Hill s'han beneficiat de la seva col·laboració. Tots dos membres del duo han participat abans a d'altres bandes i han publicat àlbums en solitari.

I què ens ofereixen? La manera fàcil d'explicar-ho és imaginar-vos com sonarien els Eagles a les quatre del matí amb uns quants tripis a sobre. O els Jayhawks si algú els hagués canviat per vodka la birra que es prenen durant el concert. Partint de la base country tradicional de Nashville, afegeixen bones dosis de rock i pop i les acaben d'amanir amb tocs de rap, grunge i manca de prejudicis musicals. El resultat és divertit i engrescador.

L'album comença amb la friki The Freak Parade, que ja t'anuncia que el que segueix és una festa pura i dura i que el que més importa als dos cantants és passar-s'ho bé. Seguim amb dues peces atronadores: la que li dóna nom al CD és southern rock versió dura; Soul shaker parteix del country per anar al rock, via rap. Ambdues electritzants. A partir d'aquí l'àlbum entra en la seva fase més comercial, on s'alternen les balades i les peces més animades sense sortir del patró country pop que han popularitzat i enriquit a la Faith Hill, Shania Twain o abans els Eagles. No per convencional heu de passar per alt aquestes quatre cançons, totes perfectament construides i interpretades.

Aleshores és quan comença la festa de debó: Filthy Rich és la cançó que cantaria la banda a un comiat de solter un dissabte la nit a Nashville; pur country de festa de saloon. Jalapeño, és un country rap (sic) adient per quan el comiat de solter ja ha arrivat a la fase passada de voltes. Preveient que la festa pugui decaure, arriva 20 Margaritas a punt per convidar el ball (country, of course) i el consum de més cervesa, si és que la banda n'ha deixada alguna.

Un cop ja ens han mobilitzat, toca rematar el triomf: Blow My Mind i Slow Motion és un excel·lent parell de talls de rock sureño que si aquest génere fos més seguit pels departaments de marketing serien números 1 indiscutibles. I el disc acaba amb dues bonus tracks. Kris Kristofferson explica la història real (un soldat negre que va guanyar una medalla al valor durant la Guerra de Vietnam) que narra 8th of November, seguida d'Our America, on avoquen en plan de conya tots els clixés patriòtics, discursos famosos i fins i tot l'himne USA. Qui deia que no tenien bon humor?

No em faran feliç venint al Primavera? Malauradament, no.

Salut i sort,
Ivan.

Big and Rich
Comin' To Your City
Warner Bros., 2005

Successions

The Economist reflexionava recentment sobre la conveniència de la possible dimissió de Tony Blair.

Crec que va ser Churchill qui va afirmar que una de les decisions més importants que havia de prendre un líder era saber decidir quan plegava. Podem afegir que una de les mostres més definitives del seu lideratge és la manera en que resol la seva successió.

La situació de Blair al Regne Unit és la que els americans anomenen lame duck: com que ell ha anunciat públicament que no es presentarà a les properes eleccions, tothom està més pendent d'agradar al seu successor in pectore, Gordon Brown, que no pas de restar-li fidel a l'actual Primer Ministre. Les recents dificultats per a aprovar la reforma educativa s'expliquen en part gràcies a això (i en part a que és un canvi copernicà respecte la doctrina tradicional laborista).

Gràcies a la seva normativa electoral, els Estats Units lideren la maduresa en successions tranquiles. Els britànics, que tenen una democràcia plenament consolidada, gaudeixen de transicions sense traumes que amaguen les punyalades que s'obsequien de vegada en quan, com la que va provocar la dimissió de Margaret Thatcher. Els francesos es barallen constantment dins del seu propi partit, oferint lamentables espectacles propis del país que va acceptar com President de la República a De Gaulle, que va ser-ho gràcies a un cop d'estat.

Espanya i Catalunya encara han d'anar a l'escola. La política espanyola tot just està descobrint les formes democràtiques. Excepte Zapatero i Llamazares tots els altres pósters electorals han estat designats i no escollits. Borrell, tot i ser escollit, va patir un cop de palau. A nivell català les coses no van gaire millor: Tothom vota el que abans un comité ha decidit. Qui millor ho fa és el PNV. Votació interna i gens de disidència. Han aprés de l'escissió amb EA.

Clar que en els casos espanyol i català patim a més un altre mal: manca de líders creïbles.

Salut i sort,
Ivan.

Want Two

Aquí tenim un CD eclèctic i original, que en primera audició fomenta el llançament de disc, pèro al tornar-lo a escoltar crea addicció.

El germà de Martha ens ofereix una amanida musical en forma de disc. Hi ha de tot. Podem escoltar cançons lànguides i melancòliques, amb molt breu acompanyament, com This Love Affair, on m'ha recordat el Leonard Cohen. Hi ha referències a musicals de Broadway (Hometown Waltz), a la música clàssica (Little Sister), i lletres en llatí i portes grinyolants a la mística (Agnus Dei, potser la més excèntrica). També ens trobem amb propostes convencionals, com el pop de The One You Love, on llueix la seva tècnica vocal al més pur estil de Freddie Mercury o David Byrne, o el tranquil aire folk de Peach Trees. L'àlbum acaba amb una altra divertida excentricitat, Old Whore's Diet, que deixa bon gust de boca. Si l'hagués de comparar amb algú altre citaria els Divine Comedy.

Si voleu un disc per escoltar de fons, no és aquest. Aquí hi ha marro. I molta imaginació. No és un àlbum rodó com el primer de sa germana (del que m'acabo d'adonar que no vaig escriure res) però si una mostra de geni. No es limita a un únic estil i no pretén agradar. Té la gosadia de cantar la música que li ve de gust, i li surt prou bé.

Want Two és un àlbum que ja té prop de dos anys, o sigui que segurament d'aquí a poc hi haurà un nou treball del senyor Wainwright. Els que heu vist Brokeback Mountain l'heu pogut escoltar cantant un parell de cançons country.

Tot un descobriment.

Salut i sort,
Ivan.

Rufus Wainwright
Want Two
Geffen Records, 2004.

Molts viatges pendents

De casualitat, he trobat una web que et permet crear el teu propi mapa de països visitats.

Els països que he visitat els veureu pintats amb color vermell al següent mapa:

La gent acostuma a dir-me que no paro de viatjar i que aviat ho hauré vist tot. Ni de lluny. Com podeu veure, porto un pírric 8%, i això comptant com a països sencers visites que han estat molt parcials com la recent a Buenos Aires o la de fa uns anys a California-Nevada.

De moment, hi ha escasses perspectives de pintar noves regions del mapa, però ... espereu a que em toqui la loteria!

A vosaltres, què us falta? quin país us agradaria pintar?

Salut i sort,
Ivan.

Scissors in my Pocket

La Polly Paulusma ens ofereix un molt bon àlbum amb instrumentació folk i ritme pop.

És temps de cantautors. S'ha posat de moda gent com el James Blunt i així el pèndol equilibra els excessos sonors de la música més trallera, tant l'electrònica com la que beu de les fonts punk i grunge; i també els excessos dels que pensen que el ritme ja fa la música, els apòstols de hip hop i sonoritats semblants. La bona notícia és que la radio torna a emetre melodies interessants i que et poden acompanyar mentre estudies ITM a la UOC o treballes en quelcom que necessita una mica de concentració.

La mala notícia és que els cantautors d'ara encara no han escrit cançons que puguin resistir la comparació amb les de gent com Emmylou Harris, Suzanne Vega o Tracy Chapman. Això si, aquestes tres ja no atreuen ni la premsa musical ni els departaments de marketing de les discogràfiques.

L'anglesa Paulusma ens ofereix cançons d'inspiració folk americà servides amb la seva veu delicada i susurrant. A mi em recorda molt tant Jackson Browne com una altra recent aparició, A Girl Called Eddy. El resultat és francament bo, amb cançons com She Moves In Secret Ways, Over The Hill i Dark Side que t'alegren el matí i et queden a la memòria. Estan ben construïdes i la Polly les defensa amb convicció i eficàcia. Aquestes tres són cançons que, a poc que la noia es consolidi, poden esdevenir clàssiques. De moment ja m'ha ensenyat que pot crear una atmosfera càlida on em puc sentir còmode, escoltant un àlbum agradable. Tinc ganes d'escoltar fins on pot arribar.

Salut i sort,
Ivan.

Polly Paulusma
Scissors in my Pocket
One Little Indian, 2004.

La prova gràfica

7_Tots_dos_Iguazu
Originally uploaded by IvanBCN.

Corrien rumors, totalment fundats, que haviem anat de vacances a Argentina. Aquí en teniu constància gràfica.

Per cert, que avui li he començat a trobar pegues al Flickr. No he pogut canviar-li el nom als sets, no he pogut moure les fotos d'Argentina a un set i tampoc me'n deixa crear més si no faig servir la versió de pagament.Si algú sap com fer-ho, please que m'ho digui. Merci

Salut i sort,
Ivan.

Revelacions

Al CaixaForum podeu trobar una àmplia mostra del treball de la Diane Arbus.

Arbus (1923-1971) es va dedicar a fotografiar gent fora del comú de la manera més normal del món. Fotografies de tullits, malalts de sindrome de Down, la del gegant a casa amb els seus pares (que podeu veure a sota), de la dominatrix amb el seu client, gent que marxava cap a les manifestacions a favor o en contra de la guerra a Vietnam, actrius, ballarines de strip-tease i clients i empleats de campings nudistes. Tots en blanc i negre.

Diumenge jo veia les fotografies i aquests personatges no em semblaven pas més extranys que els seus acompanyants, gent més normal segons els cànons habituals. Excepte la del cinema del carrer 42 a Manhattan, tècnicament no són res de l'altre món. Però l'art de la fotografia és aquest, transmetre una emoció o suggerir un pensament amb només prèmer un botó apuntant en el moment oportú al lloc adient. I la llum fa la resta.

Llegeixo al programa de CaixaForum que l'Arbus ens enfronta als monstres que som. Mentre veia l'exposició jo veia humanitat. És quan poses les etiquetes que apareixen els monstres. I no precisament a la imatge.

Salut i sort,
Ivan.

PD: CaixaForum és un lloc no apte per anglesos. Vam veure com a una noia no la deixaven entrar amb el seu casc de moto. Sospito que tampoc li haguessin deixat entrar amb el seu gosset. Mentre vam ser dins vam conèixer no menys de quatre nens, alguns d'ells muntats en el que segurament és un monovolum dins dels cotxes infantils. No comment.

La foto de l'Estatut

Hi ha fotos que no entenc. Ni comportaments. Ni discursos. Hi ha moltes coses que no entenc. Sóc tonto?

Quatre partits es posen d'acord en que cal canviar l'estatut amb Espanya i diuen que per fer-ho és necessari canviar d'Estatut. Naturalment, el que cadascun dels quatre considera necessari, convenient, imprescindible, irrenunciable, millorable, asumible, opcional o incòmode és diferent en cada cas, però s'han posat d'acord en una base. O això deien. Fins aquí, ho entenc.

Però no entenc que els que més patien perquè l'Estatut fos excessiu (PSOE) ara estiguin encantats de la vida. I que alhora, els que més patien perque l'Estatut arrivés fins on feia falta (CiU) llueixin un somriure Profidén que em temo els donarà mal de queixals.

Tampoc no entenc que un partit (PSOE) faci un pacte amb el màxim rival (CiU) del seu partit germà (PSC) i deixi amb el cul a l'aire al seu cartell electoral (Maragall).

No entenc (i aquesta em fa molt de mal) que ICV, que havia defensat durant tot el procés (i ha fet la seva bandera política d'això) l'ambició en els plantejaments, l'anar de cara, la unitat dels partits catalans, la pedagogia i el canvi de sistema, ara s'apuntin a un acord que exclou uns socis de govern, no canvia cap sistema i no et permet ni gestionar on atraca la teva barca.

Entenc (ja era hora!) que es pugui votar a favor del 85% d'un text però que votis en contra de la globalitat. Però no entenc que després surtis a la foto amb cara d'haver-te crospit un arrós negre dels que fa ma mare. No venies d'un funeral? La cara de Carod al davant del Congreso és idèntica a la d'Aznar rient a ple pulmó enmig de la manifestació en contra de la negociació amb ETA després d'haver pronosticat l'apocalipsi a Espanya.

Com diria Raimon, em temo que jo no sóc d'eixe món.

Salut i sort,
Ivan.

Whateve People Say I Am, That's What I Am not

Els Arctic Monkeys són un grup guitarrero, veu crua, bateria contundent. En resum: de garatge.

Aquesta banda ha sortit als diaris més per la campanya de marketing via internet que no pas per la seva qualitat musical. Resulta que primer han regalat la música, deixant que la gent es descarregui els fitxers MP3 de franc; quan la gent ja sabia de què anaven aleshores han fet concerts; i quan el boca-orella ha difós l'èxit que han tingut han venut més d'un milió de còpies del seu primer àlbum. Ho explica El Periódico en aquest article.

La única diferència que jo li veig a Arctic Monkeys respecte de la majoria de grups d'amics que assatgen al garatge del pare d'un, és un mínim sentit del ritme que no tenen la majoria de grups de garatge. Fan una música que no és ben be ballable però que convida a moure't. Divertida, fresca; no emprenyada i rabiosa. En part, és gràcies a la capacitat del seu cantant d'anar entonant la lletra a una velocitat endiablada sense que es deixi d'entendre.

Ens queda per apreciar el seu directe, que va passar pel Razzmatazz barceloní abans de les seves milionàries vendes i, naturalment, només va congregar els quatre malalts de rock que aguanten fins a les tres del matí per veure una banda que no coneix ningú. Si continuen escrivint cançons com Bet You Look Good On The Dancefloor i When The Sun Goes Down, en tindrem l'oportunitat.

Naturalment, no seran mai uns Stones. Ells miren a Dr. Feelgood i gent com el nostre Rosendo, que amb qutre duros i una canya de birra t'ho fan passar molt bé durant dues hores. Perquè demanar més?

Salut i sort, Ivan.

Arctic Monkeys Whatever People Say I Am That's What I Am Not Domino, 2006

Transamerica

No només Almodóvar fa films amb travelos: als tant puritans Estats Units ha sortit un noi que n'ha fet una, i és sensible, dramàtica i divertida.

L'individu en qüestió es diu Duncan Tucker. Anoteu aquest nom. El senyor Tucker volia ser director de cinema. A favor, a banda d'altres qualitats personals, té el fet que ell mateix s'escriu els guions, amb la qual cosa no li cal buscar històries als calaixos d'altri. I a més tenia un cert nom en el mundillo després d'haver fet un parell de curtmetratges amb èxit al circuit de festivals. Ara bé: en plena era de Bush, creacionisme, abolició del dret a l'avortament i croades a Terra Santa, el Mr. Tucker surt amb que vol fer la seva primera pel·lícula amb protagonista transexual i sense penjar-la a cap creu. No em negareu que el tio té nassos.

A més, Tucker com a guionista és sensible i socarró. No hi ha cap detall de mal gust en tot el film. I aprofita per a fer conyes iròniques però no ofensives amb el puritanisme religiós (havieu imaginat mai un travesti amb una gorra Proud To Be Christian i beneint la taula?). Impagable. Es veu que la inspiració per la història, segons explica el mateix autor, li va venir després de descobrir que una amiga seva era en realitat un travesti.

El film està estructurat com una road movie, on apareixen més personatges interessants, però no us explicaré res de la trama. Aneu a veure-la, què és millor. Us trobareu amb la sorpresa que partint de personatges fora del comú, la pel·lícula desenvolupa una història de sentiments del més normals: la necessitat de ser estimat, de pertànyer a un grup i sentir-te respectat, i d'estar a gust amb els teus origens i el lloc on ets al món. Només felicitar la Felicity Huffman, que no va guanyar l'Oscar però que va fer una interpretació sensacional. Al nivell de la Agrado de Todo sobre mi madre, per a que us feu una idea. I també felicitar a Jason Hayes, cap del departament de maquillatge, que fa una feina impressionant convertint una dona guapíssima en un més que convincent travelo.

I una curiositat: us retrobareu breument amb Graham Greene, l'inoblidable Kicking Bird de Dances With Wolves.

Salut i sort,
Ivan.

Fear Yourself

Després de llegir una crítica molt favorable del seu darrer treball (The Electric Ghosts, Important Records, 2006) vaig buscar coses del Daniel Johnston.

I vaig tenir la mala sort de trobar el seu àlbum anterior, enregistrat el 2003, i que no és el que podriem anomenar una gran obra.

D'entrada, trobo que en Daniel no té una veu gens agraciada. Això és superable si cantes amb personalitat i tens un repertori prou bo al darrera, ja he comentat d'altres cantants que superen aquest handicap, i els casos de Dylan i Madonna són palmaris. Però quan el que hi ha al darrera són balades que no porten enlloc (Love Enchanted), avorrides i lentes que destaquen encara més els defectes de la veu (Syrup of Tears) o peces de rock indie que es defensen amb falsa passió i horriblement cantades (Living It For The Moment) aleshores el resultat no pot apuntar gaire alt.

Posats a fer cas als Monthy Python, destaco el pop divertit (com ha de ser el pop!) de Mountain Top i el rock de garatge Love Not Dead, que es deixen escoltar de manera indolora.

La cerca de noves sensacions ens porta de vegades per camins desagradables.

Salut i sort,
Ivan.

França guanya el Sis Nacions

Només Escòcia ha pogut guanyar Les Bleus, que van situar-se com a grans favorits amb la sensacional victòria de diumenge passat a Saint Dennis sobre Anglaterra, on a més d'esmicolar la moral de l'etern rival van guanyar un coixí de punts a favor suficient com per a desfer l'empat a victòries amb Irlanda.

Al Millenium Stadium de Cardiff França no ha fet avui cap bon partit. Gal·les, liderada pel mig de mèlée Michael Phillios i l'apertura Martin Williams, ha exhibit un joc de gran escola: dinàmic, ofensiu i dominant totes les facetes del joc. L'única cosa atractiva dels francesos eren els seus uniformes de disseny; el rugby champagne no ha aparegut en cap moment i només aconseguia acostar-se a Gal·les amb un cop de càstig i un assaig a començament de la segona part.

A Gal·les només li ha faltat marcar un tercer assaig, del qual s'han vist privats en una polèmica decisió de l'arbitre quan, després de consultar amb el jutge televisiu, ha donat validesa a un anul·lat francès a les acaballes del partit. França, però, té una llarga tradició de remuntades al final del partit i avui l'ha fet valdre, amb un altre assaig del centre Florian Fritz que li ha acabat donant el torneig a manca de només vuit minuts pel final.

La victòria de l'equip del gall obligava Irlanda, si volia guanyar el torneig, a guanyar Anglaterra a domicili i de 34 punts. Els de la rosa, en ple debat entre penjar d'un arbre o només destituir el seu entrenador Anderson, avui han millorat molt respecte de la debacle parisenca, però està clar ja no són l'equip que va guanyar la copa del món. Wilkinson està tenint molt mala sort amb les lesions i Dallaglio, no sé perquè, és suplent i avui no ha jugat.

El partit ha començat amb un assaig anglès en el seu primer atac, gràcies a Noon, però Irlanda ha empatat al minut vuit mitjançant el seu tercera línia Hoogan. Ni Goode per Anglaterra ni O'Gara a Irlanda han tingut avui el seu dia i tots dos han fallat un munt de conversions i cops de càstig. Sense aquests punts, el torneig era clarament francès.

Irlanda ha exhibit un joc viu, ràpid i fluid, que li ha permés marxar al descans amb un important avantatge. En canvi, a la segona meitat, Anglaterra ha fet valer el seu joc de davantera, físicament molt més poderosa, i ha arribat a posar-se per davant a manca de només cinc minuts del final. Irlanda ha comés durant tot el segon temps moltes errades en el joc de mà, producte dels nervis i la precipitació per tractar de sumar punts.

Dues victòries injustes en una mateixa tarda és massa, i els Déus de l'esport ens han regalat un final emocionantíssim i han impulsat el XV del trébol a aconseguir un darrer assaig, a manca de dos minuts pel final i que també ha hagut de ser jutjat amb l'ajut de la televisió. L'assaig de Shane Morgan i la conversió (ara si) d'O'Gara han deixat al marcador el definitiu 24-28 que atorga els homes de verd la seva vuitena Triple Corona, tal com ja anuncia poques hores després del partit la seva pàgina a la Wikipedia.

En l'intrascendent tercer partit de la jornada, Escòcia ha derrotat Itàlia per un ajustat 10-13.

Salut i sort, Ivan.

Green Sky Dreaming

L'Andreu Morrell ha composat vàries imatges, que segurament també ha retocat, per a crear aquesta imatge que a mí m'hagués agradat fotografiar. És la típica imatge que quan l'has presenciada algun cop et maleeixes per no portar una càmera a sobre o no ser prou ràpid.

El seu fotoblog és també molt interessant.

Salut i sort,
Ivan.

L'Esglèsia femenina canvia el seu llenguatge

¿Borrachina?, ¿Marchosa? ¿Enamoradiza?
Bien. Tal vez seas la monja perfecta.
¿Conoces bien el mundo y la vida?
Pues mejor podrás ayudar a los hombres y mujeres de este mundo.
Y no serás la primera: Santa María Magdalena, sin ir más lejos, también fue una cachonda como tú.

No acabeu de llegir un fragment del Teledeum que va escriure l'Albert Boadella ja fa una pila d'anys. És un dels textos que podeu trobar a la web que han escrit tres monges de les Hermanas de la Caridad Dominicas de la Presentación de la Santísima Virgen i que sembla que viuen a Barcelona, ben a prop nostre. Aquí en podeu veure una foto seva:

Heu de reconèixer que és una sorpresa ben agradable. ¿No esteu farts de comentar l'enquilosament de l'Esglèsia catòlica? Doncs heus aquí que les noies han actualitzat el seu llenguatge (a la UOC ho anomenarien marketing postmodern) i els seus mitjans de comunicació (no diu el CIDEM que cal innovar?). Potser l'esperit innovador els és innat, o potser ha vingut motivat per l'actual manca de vocacions, però el cas és que aquestes monges han donat un pas endavant, cosa que els seus col·legues masculins no semblen capaços de fer.

També cal dir que el que fan és una adaptació del missatge, no una revolució. A la mateixa web podeu trobar fragments molt més tradicionals i previsibles com el següent:

"Se es más feliz en dar que en recibir" (Hch 20, 35). Al plantearte la vocación en la vida religiosa, es normal que se tengan dudas, pero es ahí donde has de actuar y tener la valentía de pronunciar el Sí al Señor, SÍ a la vida religiosa. También puede ocurrir que en la claridad falte el valor para dejarte conducir por el Señor o bien no se vea tan lúcido y se tiemble al encontrarte de frente tu realidad, pero es poco a poco, paso a paso que irá viéndose la luz, que irás encontrando respuestas en las diferentes manifestaciones que Jesús te va a mostrar.

És a dir: canvia lleugerament l'embocall, però el contingut es manté. De totes maneres, canviar la presentació ja és fer quelcom. I cal admetre que una monja és molt difícil que tingui una posició centrada entre les d'un fanàtic religiós i un fanàtic ateu, ja m'enteneu.

A primer cop d'ull, m'han semblat unes webs força ben fetes per ser aficionades. N'heu de comptar tres: Mi Vocación està feta amb Flash, la de la germandat està feta amb HTML i inclou un test per veure si tens vocació religiosa. Finalment, Sor Gemma Morató té el seu blog on inclou textos religiosos i reflexions sobre la vida actual des d'una òptica moral.

No penso entrar en cap discussió teològica ni moral, però ho diré ben clar: si el gruix de l'Esglèsia tingués els peus a terra com tenen aquestes tres monges i les seves superiores que les han recolzades, connectaria molt millor amb la societat real i tots ens lliurariem de part dels problemes que quatre exaltats provoquen amb la seva intolerància.

No m'han convençut de res, però m'han caigut molt simpàtiques.

Salut i sort,
Ivan.

Catching Tales

La moda dels cantautors pop inclou l'anglès Jamie Cullum, amb una proposta jazzy apta per a un públic molt ampli.

La virtut més gran d'aquest àlbum és que no molesta. És una música suau i sense arestes, i la col·lecció de cançons abasta des de balades com Oh God fins a les més rítmiques com My Yard, però sense abusar de cap de les dues. Estilísticament, el senyor Cullum es mou entre el jazz de 7 Days To Change Your Life i el pop més divertit i actual de London Skies, però el que més abunda és el pop d'inspiració jazzy, com a Photograph o Our Day Will Come.

Les influències de Cullum són clarament identificables: gent com Elton John, Supertramp, Stevie Wonder, Al Jarreau i Harry Connick Jr. ha degut guanyar molts diners amb els discos que l'ara cantant els va comprar fa anys. Però, per a desgràcia seva, Jamie Cullum no té una veu tant càlida ni canta amb la personalitat o el vigor necessaris per a donar-li a l'enregistrament un punt d'emoció. L'instrument que predomina és el piano, però en cap moment no estem parlant d'un Dr. John, sinó d'un Gilbert O'Sullivan. Està més pendent de no molestar ningú que no pas d'enganxar a uns quants.

Agradable d'escoltar, però li falta un pèl de sal.

Salut i sort,
Ivan.

Jamie Cullum
Catching Tales
Verve, 2005

Racisme, diners i fama

El diari Marca va informar a finals de l'any passat d'una entrevista que el davanter del Barça Henrik Larsson va concedir a Suècia a finals de l'any passat.

La major part de l'entrevista ha quedat obsoleta amb l'anunci que Larsson tornarà al seu país d'origen aquest estiu, però hi ha un paràgraf que encara resulta interessant:

En la entrevista, Larsson, cuyo padre es de Cabo Verde, recuerda también lo difícil que fue su infancia en Helsingborg, porque él era diferente y cómo tuvo que hacerse respetar gracias a su habilidad en las peleas, de modo que después no había nadie que se atreviera con él. Es curioso que cuando llegas a ser muy bueno en algo, entonces la gente deja de pensar entonces en tu origen, explica Larsson.

Després del que ha passat amb Eto'o, aquests comentaris porten una invitació molt clara a la reflexió.

Hi ha qui diu que el que va passar a La Romareda era racisme, i n'hi ha que opinen que era només una tàctica més per a descentrar un rival esportiu. Potser és cert que la gent no emprenyava Eto'o pel fet de ser negre, però és indiscutible que li treien en cara ser-ho. Això és acceptable? Jo puc fer acudits racistes al meu entorn de treball, davant d'un competidor negre/groc/verd/... i és acceptable perquè estic competint amb ell?

Si considerem els comentaris com a racistes, aleshores em demano: perquè amb gent d'èxit com Eto'o o d'altres futbolistes no funciona la coartada de l'èxit?

Larsson apunta un altre tema interessantíssim: el racisme no té només a veure amb el color de la pell, sinó també amb la quantitat de diners a la butxaca. És ben sabut des de fa temps, però els que treballen combatint aquesta xacra, cal que ho tinguin ben present. A l'anunci no val dir que Ronaldinho i Casillas són persones amb els mateixos drets independentment del color de la pell. Cal mostrar a qui arriva a la platja en barca i qui arriva a l'aeroport amb jet privat.

Salut i sort,
Ivan.

L'influent Neil Young

Neil Young no apareixerà a cap llista dels 10 més coneguts o admirats, però segurament sortiria a totes les de 10 més influents.

Tot i que no és un artista molt popular, cada dia es publica alguna cosa sobre Neil Young. Ho sé perquè tinc programada una consulta de Google que m'avisa quan algú publica res en castellà sobre ell a la xarxa. Bé, quan Google ho detecta.

La majoria de vegades trobem la notícia que algú donarà un concert i comenta que una de les seves influències bàsiques és Neil. O bé és el periodista qui diu que la seva música s'assembla. També abunden els enregistraments que inclouen versions de Neil, com per exemple el primer àlbum de covers que gravaran junts Matthew Sweet i Susanna Hoffs, una de les fundadores de Bangles, on s'atreviran amb Cinnamon Girl i Everybody Knows This Is Nowere. Que tinguin sort. El tercer gran grup de publicacions en castellà són els rumors i desitjos d'una actuació seva a la pell de brau. Com cada any, els devots del Primavera Sound tornen a encendre espelmes, tot i que aquest any el més potable que ens depara el cartell pot ser Richard Hawley, Yo La Tengo i Dinosaur Jr.

En qualsevol cas, no hi ha gaire més músics que als seus 60 anys tinguin tanta influència amb el seu treball present. Altres, amb els Stones i McCartney al capdavant, continuen venent i omplint estadis, però més per nostàlgia (i per la qualitat del seu directe, cal dir-ho) que pel que ara composen. Sembla curiós que els gustos del gran públic vagin per un costat i els dels músics a qui admira el gran públic vagin per un altre. Serà que els músics publiquen música que no sempre els agrada? O que tenen una amplitud de mires més gran que la del mercat? Probablement això últim. Recordo com el públic de l'Estadi Olímpic va xiular els Ketama a qui Prince va convidar personalment a fer de teloneros al seu concert, o com El Último de la Fila va contestar una enquesta de Popular 1 votant Ragged Glory com el millor treball d'aquell any.

Per la meva banda, sembla que pateixo d'una por reverencial a escriure d'ell. Han passat ja gairebé sis mesos des que va sortir al mercat Prairie Wind i encara tinc pendent publicar aquí la meva opinió, com si aquest cop l'hagués d'escriure perfecta (a l'alçada de l'àlbum). Prometo fer-ho aviat.

Salut i sort,
Ivan.

Misteriós assassinat a Manhattan

D'un film perfecte, surt una obra de teatre molt entretinguda i prou divertida.

L'únic dolent d'anar a veure aquesta peça de teatre és que, com que he vist tres o quatre cops la pel·lícula, la part de presentació de la trama se't fa farragosa. Mon cosí Ferran, que no pateix aquest biaix, també va trobar que el començament era un pèl ensopit.

És una comèdia amb tocs d'intriga. No comento la trama perquè espatllaria algun moment que paga la pena veure'l sense avís.

L'adaptació que fa Martín del guió és molt bona, perquè simplifica la història sense deixar de banda res esencial. Es mantenen alguns gags dels diàlegs original (entre ells un de Wagner que Allen ha fet servir a més d'un film). L'únic que cau pel camí és la personalíssima mirada de Woody Allen, capaç de transmetre sentiments i suggerir reflexions amb recursos molt subtils. Amb Manhattan Murder Mystery (ja fa tretze anys!) Allen va relaxar-se i divertir-se, envoltant-se d'amics i rodant segons les seves paraules, la pel·lícula que li hagués agradat anar a veure al cinema en aquells moments, mentre durava tot el procés de divorci amb Mia Farrow. Però, encara que ell no ho vulgués fer, el film incloïa una certa visió sobre què passa o pot passar quan fa molts anys que el matrimoni fa anys que s'ha instal·lat a la rutina i apareix un tercer. Comparar el tractament del matrimoni i l'adulteri a aquesta obra amb les anteriors Husbands and Wives i Crimes and Misdemeanors és apassionant. Aquest component queda molt diluït a l'adaptació que ha fet la periodista Elisenda Roca.

Els actors adapten el registre al mitjà teatral, molt més donat a l'exageració i la caricatura que no el cinema. Si és cert que tots ho fan prou bé, no ho és menys que el pes de la representació recau òbviament en la Guallar i en Pep Ferrer, que són qui s'emporten els més grans aplaudiments al final. Ell composa el personatge exactament de la manera que Woody ho va fer a la pantalla. És una decisió molt discutible (per manca de creativitat) però també molt arriscada i Ferrer se'n surt excel·lentment. Hi ha gestos que creus que l'ànima de Woody Allen ha viatjat fins el cos de l'actor català.

Si vols riure amb una comèdia intel·ligent, aquí tens una excel·lent proposta.

Salut i sort,
Ivan.

Misteriós assassinat a Manhattan.
Direcció d'Elisenda Roca.
Adaptació de J.L. Martín, basat en el film de Woody Allen.
Interpretada per Montse Guallar, Pep Ferrer, Àlex Casanovas, Camilo García, Maria Lanau, i Maribel Altés.
Teatre Condal, 9 de març del 2006.

Aquest any, si

El culé, quan l'equip guanya dos partits seguits, acostuma a veure el got completament ple. Aquest cop, crec que podem ser raonadament optimistes.

En els darrers anys, sempre que es deia que el Barça tenia un bon equip, es destacava la seva vessant ofensiva, la capacitat de fer molts gols, però alhora es trobava a faltar solidesa defensiva. Això s'ha fet inclús quan l'equip ha estat el menys golejat de la lliga, com va passar l'any passat o també el primer any de Johan, on només el fet que Unzué jugués els darrers dos partits va impedir a Zubi guanyar el trofeu Zamora.

És més: fins ahir, Radio Macuto proclamava insistentment que l'equip estava dissenyat per a jugar a l'atac i que no sabia fer-ho de cap altra manera. Que no sabia patir. Patir, pel Barça, era que li costés guanyar un equip que renunciés a atacar i només es dediqués a tancar-se al darrera, el que Maguregui (què ha sigut d'ell?) va batejar com l'autobús.

Not anymore.

Ahir, vam veure dos Barces completament diferents al que estàvem acostumats. A la primera part, semblava que en lloc de Rikjaard l'entrenador fos Capello: l'equip atacava, però sense que es notés. La defensa, ben clavada al darrera; el mig del camp, lluitant cada pilota com si li anés la vida; els de davant, ballungant-se sempre i portant de bòlit la defensa contrària. A l'atac, si; però sense prendre cap mena de risc.

A la segona part, es va disfressar de Chelsea, de Bayern, d'Inter, de València, els grans mestres del contracop. Va cedir el control de la pilota (el primer manament de la religió cruiyffista) i va clavar-la en una contra, aprofitant no només que els seus cracks estan en plena forma física i mental, sinó també que té cracks a totes bandes del camp.

Un equip equip no es pot traïr a si mateix, ha de ser fidel al seu estil. Però si és capaç d'executar un canvi tant gran davant d'un rival tant qualificat i sortir-se'n, aleshores estem parlant d'un equipàs. I la grada nota que té un equipàs: va marxar Messi precipitadament i no va haver cap murmuri temerós.

Aquest any, si? Potser. Però segur que tenim tants números com el que més. I que cap dels altres vol que li toqui divendres la bola que porti el nostre nom.

Salut i sort,
Ivan.

Derailed

Thriller impecable, amb actors solvents i un guió ben ajustat.

Resulta frustrant que les claus d'una bona pel·lícula siguin tant senzilles de definir, i alhora tant difícils d'aconseguir. Una bona història, ben ambientada i amb uns actors competents, sempre tindrà molts números per a derivar en en una de bona. I Derailed té aquesta combinació. Naturalment, no comentaré cap aspecte de la trama, però si puc dir que, un cop repasses la història des del final, t'adones que totes les puntes han estat ben lligades.

Mikael Hafström li dóna al film un ritme no trepidant, però si ben viu, just el que cal. I els actors, com ja he dit, no li arruïnen el treball. Clive Owen té tota la pinta de noi que no havia trencat mai cap plat, i per això no m'extranyaria gens que el proper cop que comparteixi un repartiment amb Jennifer Aniston facin de matrimoni. Ella repeteix el seu personatge de Friends, només que per exigències del guió aquí ha crescut una mica. Com que la prova ha sortit bé, sospito que aquest director suec repetirà a Hollywood.

Un film que segurament haurà agradat a gent com David Mamet i John Dahl, dos clars referents d'aquest tipus de cinema.

Salut i sort,
Ivan

Mrs. Henderson Presents

Stephen Frears signa un film tranquil on Judi Dench i Bob Hoskins llueixen com les estrelles que són.

La pel·lícula barreja estils constantment, i es desplaça sense problemes de la comèdia al melodrama i el musical més clàssic, d'una manera molt semblant al que va fer l'any passat De-Lovely amb la biografia de Cole Porter. En tots dos casos, les arestes de la història real han estat llimades i la funció transcorre sense sorpreses. Frears, en altres moments tant àcid, aquí ha desaprofitat una gran ocasió per a criticar la censura i la moral puritana, però hem d'entendre que no estava al davant d'una obra d'autor, sinó que el van contractar per a dirigir, amb competència però sense passió, un encàrrec.

La direcció artística és potser l'aspecte més sorprenent del film. Al costat d'un vestuari candidat a Oscar i uns decorats i atrezzo més que correctes (quin goig veure tants Rolls-Royce junts!) hi ha uns decorats expressament artificials. Un encert, ja que tot el film (la trama, els personatges, els musicals a l'escenari) traspua una certa sensació d'irrealitat.

La parella Hoskins-Dench funciona perfectament, envoltats impecablement d'una bona col·lecció de secundaris. A un film posat al servei d'una star (l'actriu és una de les productores) és d'agraïr que el grau de sobreactuació no excedeixi el just que demana el seu personatge.

En resum, una història amable que proporciona un bon entreteniment.

Salut i sort,
Ivan.

Fascinado

Canvia l’idioma en que canten, però els Sidonie continuen fidels al seu estil festiu.

Tenia curiositat per veure què tal els sortiria el seu àlbum en castellà, i la veritat és que potser m’agrada més i tot que algun dels que han fet en anglès. A grups com els Sopa de Cabra, aquest canvi els va sentar francament malament, tant comercialment com artísticament. El que no ha canviat és l’escàs suport promocional per part de la seva discogràfica. Per això tanta història amb enregistrar un disc en l’idioma que entenen a Espanya?

Musicalment, continuen amb el seu particular revival del pop psicodèlic. Guitarres i teclats a dojo, amb un barroquisme que de vegades aclapara però mai amb agressivitat. El treball vocal (us i abús de les harmonies que van inventar Crosby, Stills & Nash fa més de trenta anys) és l’encarregat d’endolcir el repertori. Potser la meva cançó preferida és l’eufòrica Bohème, on són poc reverents amb Fritz Lang. Quan els dóna per fer balades, la veritat és que el nivell baixa.

La segona crítica que li faig a qui porta el seu marketing és l’elecció del moment per a treure el disc. Com és que no s’han esperat fins el començament l’estiu? És l’estació que més s’adiu amb alegria naïf que desprén Fascinado.

Salut i sort,
Ivan.

Good Night and Good Luck

Clooney signa un film de forma austera i gran contingut.

Mentre veia la pel·lícula, i immediatament després de sortir del cinema, vaig criticar la manera d'explicar la història. Vaig tenir la impressió que no havia una trama argumental, sinó que el Clooney-director s'havia limitat a presentar una sèrie de moments cronològicament ordenats en el temps i relacionats amb el petit àmbit de l'emissora CBS i el seu programa de notícies polítiques comentades. Quan li vas donant voltes a tot plegat, resulta que la vida és això, la majoria de vegades la gent no es proposa ensorrar el mur de Berlin o derrotar la censura, sinó que el que vol és denunciar una injustícia concreta i treure endavant un tema molt particular. I un altre, i un altre més. I això, aquest estat d'ànim, el film el trasllada molt bé.

El Clooney-guionista centra exclusivament la seva mirada sobre l'equip del programa. Potser influït per son pare, periodista de professió, Clooney ha rebutjat la opció d'explicar una trama política (que hagués fet Oliver Stone amb aquest material?) i el que ens explica és la vivència de gent normal en un moment excepcional de la història política americana. La decisió de representar tant McCarthy com els altres polítics només a partir de filmacions originals reforça aquesta perspectiva televisiva: no és la realitat el que veiem, sinó la visió de la realitat que ens ofereix la televisió. I un altre detall: per a explicar la història no ha necessitat més que la hora i mitja clàssica, igual que els grans films de tota la vida.

El Clooney-actor, igual que la resta dels seus companys, ho fa bé i punt. Tots responen solventment uns personatges sense massa complicacions i on destaquen David Strathairn (impresionants els primers plans sobre ell) i Ray Wise en el paper del periodista massacrat pel seu passat esquerrà.

El Clooney-productor ha estat molt valent. No tant per escollir l'espinós tema del film, que admet una lectura actual políticament correcta, proamericana i anti-Bush, molt del gust del Hollywood progre, com per haver-la rodat en blanc i negre. Aquesta opció, juntament amb els talls de jazz, li dóna un aire retro que li escau molt bé al film.

Quan vaig sortir del cinema pensava que havia vist una bona pel·lícula. Ara crec que vaig veure l'estrena d'un futur clàssic. Farà George Clooney el mateix tomb que Robert Redford, passant de cara bonica a autor?

Salut i sort,
Ivan.

Shakira – Fijación Oral, vol. 1

La nena ha aprés a cantar. Ja no fa aquells galls escandalosos que protagonitzava quan encara no s’havia tenyit el cabell.

El que ha guanyat en tècnica ho ha perdut en espontaneitat, però, i la seva proposta és molt convencional. Voler ser la número u porta aquestes coses. Com també porta incloure col·laboradors amb renom, el cas de La Tortura (amb Alejandro Sanz) i Dia Especial i No (amb Gustavo Cerati).

Shakira ha ampliat encara més el ventall de les seves composicions, des de la més típica del seu repertori com En tus pupilas, amb la que obre el treball, passant per una balada de tall Broadway com és Obtener un sí i el pop d’inspiració anglosaxona de Las de la intuición, fins a la tímida aproximació al rock que representa Escondite inglés. Per cert, és aquí on arriva aquell ullet al rock dur que feia a l’interpretar una versió d’AC/DC durant el Tour de la Mangosta? Quina decepció!

No està malament, veurem la segona part, cantada en anglès.

Salut i sort,
Ivan.

Syriana

Regla de tres: Syriana és a la política internacional el que Traffic al tràfic de drogues.

Ambdós films comparteixen guionista, i a més el guionista és qui ha dirigit aquest film, on tant Soderberg (director de Traffic) com Clooney (presumpte protagonista de Syriana, fins que va patir el famós accident) són els productors. Si algú em digués que a més comparteixen l'equip de montatge, m’ho crec: són dues pel·lícules calcades.

Syriana és un film trepidant, sense ser d'acció. Té un ritme viu i fluid, que elimina la possible incomoditat d'una trama complexa i enrevesada, que es va entenent mica en mica. L'absencia de seqüències d'acció ajuda a centrar-se en les motivacions de la trama més que en els detalls anecdòtics. Per mi és un encert, però em quedo encuriosit de com estava plantejat el film quan era el biopic d'un espia de la CIA, amb més metratge i protagonisme de Clooney. Potser ho veurem a una versió especial en DVD?

Les interpretacions són totes correctes (discutible el cas del Matt Damon) i només m'ha cruixit la descripció d'un barri de Beirut controlat per Hezbollah. Diria que les coses han canviat una mica. Si sou sensibles (com jo) aneu amb compte amb una escena de tortura: no es veu res, però fa molt mal.

El que més m'ha agradat és la doble moral, del personatge Bennet Holiday: economista respectable, és incapaç de perdonar l'alcoholisme, el tabaquisme i la decadència econòmica de son pare, però accepta perfectament la corrupció política i econòmica a gran escala.

Com a descripció del american way of life, és demolidora. Com a pel·lícula, molt correcta i entretinguda.

Salut i sort,
Ivan.

Clap Your Hands Say Yeah

Trenta anys després, els Talking Heads tenen un fill.

Totes les mencions que fa la crítica musical fan referència a la semblança dels Clap Your Hands Say Yeah, que venen de la Costa Est americana, amb la banda que capitanejava David Byrne. No només per la frescor de la música, sinó per l'estat d'alegria que transmeten i molt especialment pel el treball vocal d'Alec Ounsworth i el so de les guitarres. El paregut és molt real tot i que els fills, com acostuma a passar, li posen molta més canya que els pares.

La crítica els deixa molt bé, i la veritat és que el seu –breu- primer CD m'ha agradat molt. He gaudit com feia temps no feia amb un àlbum de pop. I molt menys amb un primer CD. L'únic que no m'ha agradat és que a aquests nois els agrada posar noms llargs a les cançons. Les que més m'han agradat són una bona mostra: Over and Over Again (Lost and Found), Sunshine and Clouds (And Everything Proud), Details of the War, The Skin Of My Yellow Country Teeth. En aquesta darrera només falta la Tina Weymouth posant els chorus per a que cregui que els bons temps han tornat.

Aplaudeixo. Yeah!

Salut i sort,
Ivan.

Racisme, però no només al futbol

Diumenge vaig veure les imatges per televisió, però no vaig poder sentir el que el públic li deia a Eto'o. Sentir té un doble significat, d'oïda i de sentiment, molt adient en aquest cas.

Porto un parell de dies llegint declaracions de gent que argumenten –amb raó- que si es posa de moda marxar del camp, qualsevol brètol o seguidor de l'equip contrari ho tindrà molt fàcil a partir d'ara per a fotre l'equip de casa o el que va guanyant. El criteri d'interrompre o anul·lar el partit pels crits racistes (o, com va passar a Mestalla, per llençar una moneda al cap d'un jutge de línia) modifica substancialment el joc. I això és dolent, és cert.

Però també cal considerar si cal permetre, per no alterar el desenvolupament d'un partit de futbol (o una altra mena d'esdeveniment) que a un ciutadà l'insultin impunement pel color de la seva pell, quan això està perseguit per la llei si es fa al carrer. El bé de la normalitat esportiva fa necessari consentir que un (qui vulgui fer-ho) apliqui la violència contra qui pren una decisió que no li agrada (llençant-li una moneda o el que li sembli al cap)? És això el que volem?

Hi ha una jerarquia de valors, i jo la tinc clara: primer, les persones; després, el futbol.

Dos apunts més, de caire estadístic: el primer, que per que se senti clarament enmig del brogit del partit i la resta de públic el soroll dels uh, uh, uh, cal que sigui molta gent la que es posi a fer-lo; el segon, sent que la mostra és prou ampla (quina és la capacitat de l'estadi, trenta-mil persones?), considero que el comportament del públic de La Romareda és representatiu de la societat. El que va passar dissabte va ser greu.

Salut i sort,
Ivan.