Wilco, al Razzmatazz
Dijous passat vaig anar a veure Wilco a Razzmatazz.
Wilco és una banda de la que sempre he dit dues coses: que m'agraden però no m'emocionen; i que en directe segurament sonen més que el bé que ho fan als discos.
El concert va estar més que bé. La banda de Jeff Tweedy té ofici: se saben les partitures, saben allò que més agrada el seu públic i saben com oferir-li. Només una pega: més d'un cop es va tallar el rotllo entre una cançó i la següent. Res important, perquè l'audiència (Razzmatazz estava ple de gom a gom) estava entregada de bon començament i aprofitava per a comentar la jugada, però impropi d'una gent que porta molts anys a la carretera.
La banda va interpretar una àmplia selecció de les seves cançons, obrint el recital amb Sunken Treasure i acabant-lo, dues hores més tard i en la segona tanda de bisos amb Spiders. Van sonar country, country-rock, americana i tralleros, però mai no tant heavies com jo havia cregut que serien. Va haver uns quants solos distorsionats de guitarra, però en cap moment van abocar un munt de decibelis rabiosos des de l'escenari. Potser el proper cop.
Al final vaig marxar tenint dues idees al cap: Wilco té un directe molt bo, però es queden a un pam de l'emoció.
Salut i sort,
1 comentari:
Salut!
Et parla una fan "acérrima" de Wilco que els segueix amb fervor desde els volts del 1997. Com que el teu balanç del concert, que per desgràcia no vam poder compartir tot i que segurament estavem a escassos metres els uns de l'altre, és possitiu, no tinc grans coses a dir, només corroboraré que sí, ténen molt bon directe, millor que el só de gravació. Tot i així a mí em van enganxar amb cola d'impacte amb "Summerteeth" i la meva devoció només ha fet que crèixer amb els anys, tot i que fins el 2004, si la memòria no em falla, no els vaig veure en directe per primer cop.
Per tot això i per altres motius aliens a la música, ni tan sols vaig percebre aquests talls entre cançons que comentes... crec que estava realment absorvida!
Petons.
Publica un comentari a l'entrada