Match Point

Match Point Woody Allen

La darrera de Woody m’ha agradat més que l’anterior, Melinda & Melinda, que ja és dir. Les crítiques havien pregonat que era una nova obra mestra i les expectatives eren altíssimes.

Aquest cop li ha donat per a fer una història de misteri, en principi psicològic, al voltant d’una trama amb punts en comú a la de Crimes and Misdemeanors. La vessant de thriller té una sèrie de debilitats en el guió que són pròpies dels guionistes més interessats en parlar dels personatges que en desmuntar el puzle. Li va passar això mateix a Sidney Lumet quan va rodar A Stranger Among Us (guió del Robert Avrech), una història en que el més interessant era confrontar dues maneres d’entendre la vida. Aquí, l’interès rau en observar un trepa simpàtic, cínic, implacable i molt afortunat, barrejat amb una sèrie de gent molt millor que ell però que no gaudeix de la seva sort.

Veureu que l’argument, a partir de determinat punt, té molts punts comuns amb una altra obra mestra d’Allen, Crimes and Misdemeanors, on en canvi apareixen temes morals ben diferents.

Formalment, canvia la decoració però tot roman igual. Com que a Amèrica no troba productors que vulguin jugar-se els quartos amb ell, ara ha hagut de rodar a la city de Londres; si el jazz és la banda sonora de Nova York, Woody ha decidit que l’òpera és el que li escau a la capital britànica; i el canvi de repartiment, completament britànic a excepció de la bella Johansson, bé forçat pel finançament per part de la BBC. La resta de canvis no ho són: no és el primer drama (Interiors, Husbands and Wives), ni el primer cop que ell no actua (Sweet and Lowdown, per exemple), ni el seu primer thriller (Manhattan Murder Mistery).

Em continua agradant Allen perquè continua fent el que tots els grans autors, en qualsevol mena de gènere, fan: expliquen la vida, com som les persones. En aquesta ocasió ho fa d’una manera freda, desesperançada, gairebé sense sentit de l’humor. Som víctimes de la bona o mala sort, del fate, sembla que digui. I el que diu continua agradant-me, perquè continua sent una reflexió molt lúcida i no gens complaent.

Salut i sort, Ivan.