La denúncia

Diumenge ens van robar el bolso de la Yolanda. Igual que a mi em podien haver pres l'americana o a tu els calçotets: sense que t'adonessis. El primer que vaig pensar quan ens vam adonar del robatori és directament impublicable; el segon va ser una ràbia un xic més civilitzada, seguida de l'enuig i la mandra que et provoca tot l'allau de coses que m'adonava que hauriem de fer i que no hagués calgut fer; i després algú va dir:

- Haurem de posar una denúncia.

Estàvem al carrer Banys Nous i em va semblar que la comissaria més propera era la que hi ha enfront de la Plaça Reial. I cap allà vam anar. Recordo que eren dos quarts de set en punt perquè vam mirar el rellotge just avanç de decidir marxar del local, que és quan ens vam adonar que el bolso ja no hi era.

I caminant vam arribar a la comissaria de la Rambla. Vam entrar sense que ningú ens digués ni ase ni bèstia, potser perquè davant nostre anaven un guardia urbà i un altre ciutadà agafats del bracet, ja m'enteneu, i vaig ser jo qui va haver de demanar, en català, a un policia municipal, on haviem d'anar per a fer una denúncia.

- Allà, a l'altra banda del passadís.

A l'altra banda del passadís havia la finestreta amb el calimero repenjat. Pobre home, feia cara de voler badallar, però com que havia gent al davant i era conscient de la seva responsabilitat es va reprimir.

- Volem posar una denúncia.
- Sí, claro, ahora mismo. ¿Qué ha pasado?
- A nosotros, el bolso.
- ¡Coño, pero si vosotros sois españoles! Aquí no os toca.
- …
- ¿Y cómo que os han dejado entrar aquí?

La llàstima és que quan t’han fotut el bolso amb les claus, els diners, la VISA, el mòbil, la targeta del Caprabo i la bossa de mocadors de paper, no et ve de gust l’humor polític; perquè la cosa ja començava a tenir suc. Vam deixar còrrer la nostra opinió i li vam demanar on haviem d’anar els que no som turistes per a denunciar un robatori, que va resultar ser gairebé al Paral·lel. Fem salut i passegem una estoneta més.

A les set en punt de la tarda entràvem a la segona comissaria. Una parella de policies, encarregats del control d’entrada, intentaven fer-li entendre a un ciutadà d’aspecte magrebí que aquelles dependències no eren el lloc adient per a que ell aconseguís el seu propòsit, qualsevol que fos i que jo desconec.

- Que no hablo francés, ¿te enteras? ¡Que te largues ya y las uñas te las cortas en tu casa!

Si no parles el seu idioma, crida-li i fes servir expressions simpàtiques. És la tàctica que fa servir molta gent. Ara no toca parlar d’això, però. Constatem que prenen nota del nom i l’hora d’arribada i que ens indiquen que passem a la sala d’espera, on ens cridaran pel nom.

A la sala d’espera, no cal dir-ho, ja hem trucat nosaltres mateixos a Servired i Movistar per a anular el que cal anular. No és que sospitèssim de la diligència de la Policia, era per matar el temps ...

A dos quarts de vuit, apareix un policia que va cridant una per una totes les noies que portava a la llista. A l’únic noi de la llista li comunica, secament, que s’esperi que encara no li toca. A mesura que les candidates a denunciants es van personant, les va lliurant l’imprés de la denúncia i un bolígraf de la històrica marca Bic. I sense perdre més temps, se’n torna cap a la seva oficina.

A les vuit, un altre policia, molt jovenet, surt per a recollir els formularis ja cumplimentats i indicar que cal que esperem. Al noi li ha arribat el torn i ja pot tenir el seu formulari. Seguint amb el remarcable esforç per a no manllevar la nostra valuosa atenció, no fa res més i torna cap a l’oficina –que no cal dir que era tancada.

A dos quarts de nou, un altre policia (el jovenet igual estava descansant de l’esforç fet) ens dóna una còpia de la denúncia, en la qual veiem que s’ha afegit l’hora d’entrega (efectivament: fa mig hora), el segell de la comisaria i el número d’expedient. Com que el client és el primer, ens diu que ja podem marxar, cosa que fem.

Però a l’arribar a la porta, el madero que atén el punt de control ens crida –literalment- per a que passem per allà i li diguem qui som:

- ¡Alto ahí! ¿Pero donde creen que van? Pasen por aquí.

Un cop ha posat una creu al costat del nom que havia escrit quan hem entrat, ja som lliures de marxar.

Ja sabeu com es posa una denúncia. Espero que no us serveixi per a res.

Salut i sort,
Ivan.