El mite visita el coliseu

Quan vas a un concert d’un mite, poden passar tres coses: tens bona sort, tens mala sort, o et quedes enmig. Jo vaig tenir mala sort quan vaig anar a veure Bob Dylan, fa una pila d’anys, al Palau dels Esports. Una hora de concert, de bis una sola cançó i ves cap a casa. No recordo quant m’havia costat l’entrada, però era cara per aquella època. I a més, havia coincidit que Dylan acabava de fer una gira pels EUA acompanyat de Tom Petty & The Heartbreakers, que havia estat un exitàs i havia tingut molt de ressó aquí, gràcies en part a que el Canal 33 s’ho va manegar per a poder emetre part d’un concert impressionant. Amb tot això les expectatives eren màximes, i la patacada va ser majúscula. En canvi, vaig tenir bona sort la primera vegada que vaig veure B.B. King. The King fa, ara que és coetani de Matusalem, concerts molt previsibles, però resulta que el primer cop va tenir de teloner en Robert Cray, que també va tocar un parell de peces amb ell, i sembla que això el va animar i el Palau dels Esports (ves per on) va bullir amb un blues electritzant. Raimundo Amador no va aconseguir el mateix efecte al Velòdrom, anys més tard. Dissabte, al Liceu, Van Morrison em va deixar amb bon regust però sabent que havia fet una actuació funcionarial, per a cobrir l’expedient. Encara és hora que saludi el públic, que faci una mínima improvisació o doni un cop de geni. Ara, ell i la banda toquen impecablement bé. Recolzat en un repertori de clàssics i en el bon ofici de tots els músics, aquest concert és impossible que surti malament. Van començar amb jazz i van anar movent-se cap el blues, amb puntets de soul i de rock, però mantenint un to mitjà-alt de revolucions que podia satisfer l’amplíssima audiència que es va aplegar al Liceu sense destorbar ningú. Destaco la versió de Have I Told You Recently That I Love You, una meravella que va semblar dues cançons diferents, primer amb blues i després a ritme de swing, i la trac