El zero tres

Real Madrid, 0 - FC Barcelona, 3

Estadio Santiago Bernabeu.

Dissabte, 19 de novembre del 2005.

Vaig tenir un triple gaudi del partit. Primerament, l'ambient que havia al bar d'Antònia era festiu, sa, natural, de poble, sense mala llet i molt casolà; i no havia gaire aroma a fritanga, com és costum a d'altres llocs. Segon, perquè el resultat em va agradar. I tercer, perquè es va veure un gran partit.

La gent no fa més que comparar aquest matx amb el de ja fa més de trenta anys, al mateix estadi. Jo el comparo més aviat amb el que el Camp Nou va viure la nit que Romàrio ens va ensenyar què era una cua de vaca. Aquella nit el Madrid no va jugar pas malament fins que va rebre el tercer gol. Com dissabte, la primera part va acabar amb un gol a zero, també marcat pel davanter centre blau-grana. Anècdota: també com dissabte, el Madrid va patir un lesionat a la davantera; aleshores va ser Alfonso. Una altra coincidència: el Real va rematar ben poques vegades a porta, la més perillosa va ser un cop de cap de Butragueño, a la frontal de la petita, que Zubizarreta va salvar just després del dos a zero.

Primera diferència: dissabte l'equip blanc només va cedir una falta prop de la frontal de la seva àrea, prova que estaven ben ficats en el partit i que ho havien parlat. Aquella nit Koeman va posar un exemple magistral de com es pica una falta; Ronaldinho va necessitar de dues cavalcades, com les de Stoichkov o aquella llegendària de Ronaldo a Compostela, per a deixar clar a tothom què és un jugador únic.

Segona diferència: la nit del cinc a zero Cruiyff va fer sortir Laudrup quan ja interessava amagar la pilota, igual que dissabte Iniesta va substituir Messi. Però, el que és significatiu és que Rikjaard va posar tota l'artilleria de bon començament (Messi, Edmilson i Gio en lloc d'alternatives més conservadores) mentre que l'amic invisible va reservar Michelino, el crac d'aleshores.

La gent porta tres dies cantant les excel·lències de Ronaldinho, Xavi, Deco i Eto'o. però la diferència entre el Real i el Barça no rau en els superclasse, rau en els currants. Si Pablo García, Pavón o Soldado donessin les prestacions d'Edmilson, Oleguer o Larsson, no caldria que Ronaldo jugués fora de forma, ni que Beckham abandonés la banda, i potser Zidane i Raúl rebrien la pilota en condicions. La diferència és que Oleguer se'n surt per aturar Robinho i en canvi Roberto Carlos no pot amb Messi; que Márquez i Helguera sembla que no juguen però mentre Ronaldo no rep pilotes, Eto'o porta de corcoll a tota la defensa.

El Real ho va intentar tot, però Robinho no és Figo. Li falta el punt de mala llet que feia que en els partits més difícils el portuguès exhibís les seves millors qualitats. Ronaldo acabava de sortir d'una lesió que l'havia tingut inactiu tres setmanes; era molt previsible que jugués lentament. Raúl, que diguin el que diguin és el segon crac de l'equip (només perquè Casillas és el millor porter del Món) no pot fer res contra Puyol i Edmilson alhora. Beckham va jugar on no fa mal. I Zidane i Roberto Carlos sembla que han deixat enrere els seus dies de glòria.

Per contra, els blau-grana van estar tots a molt alt nivell. No els va caldre pressionar la defensa blanca i van poder jugar amb espais al davant. El resultat mostra amb crua claredat la gran diferència que ara hi ha entre tots dos equips.

Salut i sort,

Ivan.