Ariel Sharon, el pacifista

L'espantada d'Ariel Sharon del Likud està sent jutjada amb molta benevolència. Gent tant diversa com Lluís Foix, la revista The Economist, o Shlomo Ben Ami (en una entrevista a Henrique Cymerman per La Vanguardia) comparteixen aquest parer.

Crec que aquí hi ha molta fam de pau i grans dosis d'ingenuitat. Sharon és qui va permetre allò que va passar a Sabra i Shatila ja fa més de vint anys. És qui va trucar a Begin per a demanar-li permís per matar Arafat (un franctirador del Tsahal el tenia al punt de mira, literalment, a Beirut), és qui ha defensat acarnissadament les colònies jueves a territoris ocupats a la Guerra dels Sis Dies. És qui va dir-li el nom del porc a Rabin quan aquest volia endegar un procés de pau amb acords i cessions territorials significatives als palestins.

Sharon, per altra banda, és un gat vell de la política i la gestió del poder. Als seus 77 anys, sap perfectament que si Bibi Netanyahu el fa fora del lideratge del Likud, això serà la seva jubilació política. El que està fent ara no és més que un pur exercici de supervivència.

Què pot portar Sharon als palestins? (I deixo de banda intencionadament discutir què els ha portat fins ara). Una treva. Un pacte, més o menys estable, sota el qual ell concedirà l'evacuació d'algunes colònies israelianes a Cisjordània i atorgarà el permís a un "estat palestí" als territoris ocupats a canvi d'una sèrie de renúncies i compromisos per part dels palestins. No crec que pensi en el que la comunitat internacional anomena una pau justa (que inclogui el compliment de resolucions de l'ONU dictades fa més de 30 anys) sinó més aviat en una fi de les hostilitats.

Perquè ho crec? Perquè em fa tot l'efecte que l'antic general de l'exèrcit necessita guanyar definitivament la guerra. Li demanen el cos i l'ànima, i el record de molts companys morts. No crec que estigui disposat a compartir -de la manera que sigui- Jerusalem o a donar-li unes fronteres defensables als palestins, ni molt menys a cedir el control definitiu i complert sobre les seves terres.

Això no generarà més que desesperança en una gent que passarà de camps de refugiats a un estat de refugiats. I d'aquí a una nova generació de fedayins, hi ha un pam.

Els dos grans antagonistes de l'Europa continental, francesos i alemanys, van necessitar dos líders, un a cada banda del riu, convençuts tots dos que el camí ineludible era l'amistat i la pau. Tant De Gaulle com Adenauer es van empassar de tot, però van crear un eix polític, una aliança ferma i una font de pau per tota Europa. Van superar així un temps de guerres dominat per líders que només volien "tornar-li la darrera bufetada a l'enemic". Orient Mitjà encara és en aquesta fase.

Salut i sort, Ivan.