L'amic de Toño

És un noi que deu de tenir uns quaranta llargs. Només l'he vist tres vegades, sempre va igual: bambes, texans, samarreta i porta un carro de la compra on transporta quelcom pesant.

M'és molt fàcil reconèixer-lo. No pel seu aspecte andí, perquè de sudamericans de la regió dels Andes ara n'hi ha molts al barri, sinó perquè sempre que s'acosta fa el mateix: s'atura, agafa aire i a ple pulmó crida: ¡TOÑOOOOO!

Es veu que el seu amic Toño viu o al meu edifici o al del costat. No sé perquè no fa servir l'interfono per a cridar-lo, potser és que no té molt clar quina és la porta correcta.

El cas és que la tècnica és més aviat poc efectiva perquè el tal Toño no el sent (o s'amaga).

Divendres passat, no em vaig poder estar i li vaig dir, educadament però clarament, el que pensava: ¿porqué no lo llamas al móvil y así no molestas a todo el barrio?

Mentre el botiguer sikh del todo a cien i jo compartiem un somriure còmplice, ell em va donar la seva resposta, aclaparadament lògica i una d'aquelles frases que se't queden a la memòria:

¡Lo llamo porque no tengo su número!

Descartes i Menéndez Pidal no haurien fet servir millor la lògica amb un major domini de l'idioma.

Salut i sort,