24, primera temporada

No tinc aparell de televisió a casa, ni tampoc cap sintonitzador al PC. La televisió, com a entreteniment general, no és que m'agradi massa, i hi ha un munt de coses millors o més urgents que fer a les estones de lleure. Però ara mateix hi ha un parell de sèries televisives que m'agraden molt. Una és 24, de la que ahir vam acabar de veure la primera temporada. (Aneu amb compte si entreu a alguna de les webs sobre la sèrie, ja que podeu llegir més del compte ... o massa d'hora.)

La novetat de 24 és la combinació del seu trepidant ritme narratiu amb la cura pels detalls i la creació d'intrigues complexes. Fins ara, havia vist films o sèries que excel·lien en algun d'aquests aspectes, m'agradaven molt però sempre acabava pensant que es podia haver millorat el producte, o bé que per millorar-lo s'havia de canviar el format, de pel·lícula a sèrie de quatre capítols, per exemple. El problema és aplegar molts elements i molt diferents d'una manera entenedora alhora que engrescadora en un format accessible. 24 soluciona aquesta equació.

Els referents de 24 són múltiples i tots exitosos. La intriga política i l'acció s'han barrejat a films com Clear and Present Danger (aquí, Peligro Inminente), basat en la novel·la de Tom Clancy. Inspirat també en el treball de Clancy és el joc Splinter Cell, sobre una unitat de forces especials que lluita contra grups terroristes i que col·loca el jugador en el rol protagonista, una cosa que la sèrie intenta imitar mitjançant l'ús de primers plans i fent que moltes vegades els protagonistes parlin gairebé amb la càmera. Clancy, com abans ho van ser John le Carré i Frederic Forsythe, és un autor de molt exit i també molt adaptat al cinema i la televisió. Recordo especialment la minisèrie Op-Center, de tall molt semblant a 24.

Una altra característica dels best sellers d'aquests autors és la seva acurada representació de procediments complexes, parafernàlia tecnològica i altres sofisticacions, sense caure en els estrambòtics invents que fa servir 007. Per exemple, a La Gente de Smiley es descriu com falsificar un negatiu fotogràfic, Clancy t'ensenya un munt de aparells electrònics, i a les trames de Forsyth podem aprendre un munt sobre el blanqueig de diners. 24 et mostra la darrera tecnologia i et fa creure que, com deia Puyal, la vida sencera cap en un xip.

A més, afegeix a la trama principal la vessant humana dels personatges. Quelcom en que van ser mestres els guionistes de comics de superherois i que han sabut imitar sèries com Hill Street Blues o films com Heat, on a banda de dedicar-se al crim o la llei, els personatges s'enamoren, s'amoïnen i riuen en el seu temps lliure. I si parlem de dilemes morals, us recomano Crimson Tide, on s'apleguen tots aquests elements.

En definitiva, que 24 no és gens original. Però aplega conceptes vàlids i els combina correctament. Això, quan li afegeixes bones interpretacions i un muntatge frenètic et porta a una sèrie impactant i que no m'extranya gens l'èxit que ha tingut. A Estats Units la passen dilluns a les nou del vespre. Nosaltres la miràvem generalment a la mateixa hora, la del sopar.

Ara només em cal localitzar la segona temporada en anglès, perquè després de gaudir de la primera en versió original, conformar-se amb el doblatge pot ser molt dur.

Salut i sort,
Ivan.