Pearl Jam

Quatre anys després, ha tornat una de les grans bandes dels darrers vint anys.

Ja fa quinze anys des que el Popu va nomenar Ten com el disc del mes. A partir d'aleshores es van dedicar a anar servint el grunge més interessant, el rock més dur, les extravagàncies més sòlides de la Costa Oest. Jane's Addiction es van barallar, Red Hot Chilli Peppers es van perdre, tothom recorda el de Kurt Cobain ... i Pearl Jam, beneïts per Neil Young a Mirror Ball, es van cansar. La Blanca s'anava comprant els seus CDs i jo els anava escoltant.

El descans els ha sentat bé. Han recuperat els origens i han tirat de manual de rock dur. Podeu trobar tot el repertori: fúria (Big Wave), slide guitar (Inside Job), canya (Life Wasted), la festiva (Unemployable), la balada (Gone), l'himne (Wasted Reprise) i la psicodèlica (Parachutes) per a no semblar massa normals. Solos de guitarra que homenatgen Ritchie Blackmore i coros que remeten a CSN i Def Leppard.

Han fet com Jane's Addiction amb Strays: quan ningú ja no els esperava, han tornat per a enlluernar amb un àlbum espectacular que no aporta res de nou, però que alegra la vida un munt. I amb això n'hi ha prou per pagar la pena? Si fos un crític, diria que no, però avui he escoltat quatre vegades seguides el CD, i us asseguro que no hi ha gaire grups que ho aconsegueixin.

Pell aspra, cor dur, gust dolç. I com que el dissenyador és bo, l'alvocat mostra tots els colors i matisos del món. Un dels discos i una de les portades de l'any.

Benvinguts de nou.

Salut i sort,
Ivan.

Pearl Jam
Pearl Jam
J, 2006.