The Carnegie Hall Concert

Un altre geni que torna. Keith Jarrett ha superat la síndrome de fatiga crònica que durant uns anys l'ha mantingut a mig gas i ara ja torna a publicar els enregistraments dels seus concerts en solitari.

De fet, ja va publicar Radiance l'any passat. Però aquell era un àlbum extrany, on havia improvisacions més curtes del que és habitual en ell i que tenia un aire ombrívol i abstracte del que era difícil enamorar-se. Aquest concert en canvi, cel·lebrat el setembre del 2005 i publicat just un any després, és un pas més en la mateixa direcció, però un pas molt més ferm.

Teniu al davant dos CDs amb gairebé dues hores de música, principalment el piano i també les vocalitzacions tant característiques de Jarrett. I els aplaudiments del públic, que d'atronadors ho diuen tot. Era la primera actuació en solitari de Jarrett als Estats Units en 10 anys i d'Allentown es va sortir.

Els que el coneixeu del Köln Concert trobareu que les peces són més curtes, la que més dura fa 10 minuts. El primer CD és més trist i melancòlic, musicalment més clàssic, més aspre. Jarrett destila intensitat al piano i sentiment amb el coll, l'aire et porta tota l'emoció que ell hi bolca a l'escenari. No saps cap on va, però no pots deixar d'escoltar-lo.

El segon CD comença amb Part VI, la sisena improvisació i per mí la més extranya. Jarrett no deixa d'embolicar la troca i de canviar de registre, alhora que va augmentant el ritme i la intensistat de la interpretació. Tot això només per preparar-te pels vuit minuts i mig de la Part VII: divertida, vital, optimista, lluminosa, sensible i tècnicament magistral. Una obra mestra. Ja l'ha armada. El concert acaba amb tres peces més, romàntiques i potents alhora, que mantenen l'altíssim nivell.

I aleshores arriba el millor de tot i també el que ningú s'esperava: els bisos. Inesperat perquè Jarrett acostuma a tocar algun estàndar i prou, però aquí ens regala dues composicions seves noves, l'estàndar de rigor (Time On My Hands) i dues peces seves de fa més d'un quart de segle. Interpretar el seu repertori antic és quelcom que tampoc no acostumava a fer. És en aquestes peces on Jarrett es deixa anar definitivament. No us perdeu el boogie de True Blues, una autèntica festa.

Fa un parell de dies vaig descobrir que vaig tenir el CD de Pearl Jam massa temps esperant. Ara corro a buscar entrades pel proper concert de Keith Jarrett a l'Auditori. Feia molt de temps que no disfrutava tant d'un CD.

Salut i sort,
Ivan.

Keith Jarrett
The Carnegie Hall Concert
ECM, 2005.