El futur del negoci musical

M'entero gràcies a Error500 que un grup anomenat Nu-b (quina coincidència!) ha publicat el seu primer CD.

La raó per la que un bloc de tecnologia parli d'un llançament musical és que el grup ha publicat l'àlbum a internet. No només ha fet igual que Prince, venent-lo per internet des de la seva web (per cert, 10 € més despeses d'enviament), o com els Arctic Monkeys, que van penjar el fitxer MP3 a la seva pàgina de MySpace, sinó que també han penjat els enllaços per baixar amb l'emule els fitxers en MP3 i el seu primer video-clip. Els podeu trobar aquí.

A Àustria, gairebé no es venen CDs de música clàssica, perquè la gent que té els diners per comprar el darrer CD de Josep Carreras prefereix anar-lo a veure en directe. Com que tenen una brutal oferta de música en directe, no queda espai per la venda d'enregistraments (bé, no queda espai en comparació, el volum de negoci és també important). Aquest és un escenari amb preus alts, tot el contrari que Hongria, on el preu tant dels compactes com dels concerts és molt baix. Allà es dóna el mateix: per a què pagar per un CD si anar al concert et costa la quarta part? Admetent que la inflació pot haver fet estralls en els darrers anys, el mercat funcionava així.

Els concerts tornaran a ser la font del negoci i els enregistraments seran part marginal o fins i tot només la promoció. I els enregistraments que es voldran vendre hauran d'anar molt ben embolicats, per a que la gent vulgui tenir l'original. Recordeu aquells gloriosos vinils de Jethro Tull, com el Thick as a Brick, imitant un diari, o el Benefit, amb quatre ninots molt graciosos?

El que aleshores potser acabarem pagant és per a treure l'entrellat de tanta oferta. Pagarem per llegir les crítiques que ens diran qui és bo i qui toca quina mena de música. O algú pagarà per a que nosaltres, a més de la crítica, llegim la seva publicitat.

Salut i sort,
Ivan.