Man Push Cart
A l'estiu vam gaudir d'una comèdia d'immigrants, Kebab Connection. A la tardor hem patit un drama d'immigrants.
Man Push Cart narra les dures vivències d'un pakistanès a Nova York. El film parla sobre les voltes que dóna la vida, de vegades moguda per coincidències que no són conseqüència de cap causa lògica, d'altres impulsada per cops que no hi ha manera d'aturar.
La pel·lícula no té cap gràcia. Amb això no només vull dir que és un dramón, que ho és, sinó que no té cap detall que la faci destacable ni a favor ni en contra. La narració és lenta -intencionadament, per a donar més sensació d'angoixa per la rutina- i convencional. Els actors ho fan bé, però tampoc no tenen un guió que els permeti lluir-se. I la història és convencional.
Amb el mateix punt de partida, gent com Ken Loach o Todd Solondz haguessin fet de Un café en cualquier esquina una bona pel·lícula, donant-li sentiment, fent plorar o regirant la realitat de dalt a baix. Però en canvi el Ramin Bahrani signa un film avorrit que passa sense pena ni glòria, que només t'explica com és la realitat i que no és un documental.
El cinema pot ser instructiu, però ha de ser un espectacle.
Salut i sort,
Ivan.
Man Push Cart
Ramin Bahrani
2005
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada