The Road to Escondido

Més de trenta anys d'admiració i comuns interessos comercials convergeixen en un molt bon disc.

Eric Clapton ha tingut des de sempre un estil molt semblant al de J.J. Cale. Cale. Aquest té un repertori més estret, no tant variat com el de Slowhand que, a més, té un talent interpretatiu superior. Però han estat dues composicions de Cale les que van catapultar la carrera de Clapton en moments clau: After Midnight en el seu debut en solitari i Cocaine a Slowhand, el seu primer èxit multimilionari. Sembla que la primera intenció de Clapton era convidar Cale a tocar en alguna cançó del seu nou àlbum. Ha acabat sent un disc a quatre mans, amb el productor de Clapton però amb l'aire i una majoria de cançons de Cale.

L'àlbum us podrà agradar o no, però no us sorprendrà. Té el so inconfusible que ha fet famosos tots dos músics al llarg dels anys, i fins i tot afegeix una versió a duo del ja clàssic Don't Cry Sister de J.J. Cale del llunyà 1.979. Què aporta de nou? Ben poca cosa, però ara la discogràfica pot anunciar la primera col·laboració oficial entre un mite del rock i una de les seves màximes influències, igual que va passar el 2.000 quan Clapton va signar un àlbum amb B.B. King. Per cert, que The Road to Escondido s'ha passat un any llarg a la nevera esperant que es comercialitzés l'enregistrament.

Què hi podeu trobar? Racions saboroses de rock, blues, country, i pop. Tot ben tallat i acompanyat, amb guarniments de bons acompanyaments i farciments sucosos. No espereu duel de guitarres ni de cantants, tot és col·laboració (tanta, que semblen dos germans ben avinguts) i la veritat és que l'efecte resultant és prou bo. Per altra banda, la diferència tant vocal com amb les cordes és tant gran que no hauria color.

Un disc interpretat per Eric Clapton sempre té atractius. I si a més hi ha un bon compositor al darrera, aleshores és un bon disc.

Salut i sort,
Ivan.

JJ Cale & Eric Clapton
The Road to Escondido
Reprise Records, 2006