The Beautiful Lie

Diuen que és un cantautor semblant a Tom Waits, però jo diria que Ed Harcourt s'assembla més a Rufus Wainwright.

El pianista de Sussex ha publicat l'estiu passat el seu darrer àlbum, que segons la Vikipèdia és el sisè però segons l'All Music Guide és només el cinquè. Són que practiquen una barreja de pop guitarrero animat, rock i cabaret-pop.

L'estil vocal d'Ed Harcourt es va adaptant a les diferents partitures i les omple amb força. L'etiqueta rock independent que tothom li atorga abraça músiques molt diferents i per tant no us ajudarà a ubicar una proposta força divertida, amb arrenjaments i orquestracions interessants, molts cops amb tonades tristes i melancòliques i de vegades no gens melòdiques. Més prop del pop amb guitarra elèctrica que no del rock, els catorze talls de qualitat irregular no deixen indiferent.

Un disc estimulant, més propi d'algú que busca nous territoris que no pas dels qui es conformen en recòrrer carreteres conegudes.

Salut i sort,
Ivan.

Ed Harcourt
The Beautiful Lie
EMI, 2.006