Inside Man

Inside Man és una alta pel·lícula que inclouré a una futura llista de pitjors traduccions de títols cinematogràfics: aquí ha esdevingut Plan Oculto.

L'he vist en pantalla petita, gràcies a una mula molt graciosa, ja m'enteneu. És un film d'interiors, o sigui que no es perd gran cosa amb el format petit, però tot i així jo continuu preferint el cinema. Això si, el públic habitual de casa meva garanteix que el soroll de les crispetes i les begudes és inapreciable i el nivell de comentaris en veu alta i mòbils sonant durant la projecció, tolerable. Malauradament, una cosa de la que ja no poden presumir ni els Verdi.

El film m'arribava amb múltiples referències: thriller, Spike Lee i gran repartiment: Denzel Washington, Jodie Foster, Christopher Plummer, Willem Dafoe i Clive Owen. Anem a pams.

És un thriller. Si us diuen que és una peli d'atracaments, no us menteixen. Si us diuen que va d'un segrest, tampoc. Però té molta més miga. Hi ha un guió molt ben treballat i una direcció amb pols de ferro. Tony Scott li hagués donat un ritme frenètic i hagués construit una cinta trepidant i engrescadora. Lee ha optat per un ritme molt pausat, suau, que t'estimula a fixar-te en els petits detalls i que et transmet -molt parcialment, cert- tant l'angoixa dels presoners com la desesperació dels policies -i atracadors- per haver d'esperar.

No li tingueu por a la signatura del Spike Lee. L'home s'ha deixat els tics pamfletaris a la butxaca i ha brodat un film de gènere amb molt bona factura. No sé si estava en el guió original o l'ha afegida ell, però hi ha una escena on Lee aprofita per esbroncar els afroamericans com ell per una certa condescendència amb algunes actituds o modes que es poden entendre com racisme. O per assumir determinats prejudicis. L'escena del nen i la consola de jocs, ja veureu.

El repartiment, a l'alçada, com no. No hi ha ningú que destaqui, entre d'altres coses perquè tampoc no hi ha ningú que es passi les més de dues hores que dura el film (passa volant) a la pantalla. Em crida l'atenció que Christopher Plummer, d'un temps ençà, està convertint-se en un secundari habitual. Recordo haver-lo vist darrerament a Alexander (fent d'Aristòtil), Syriana i a Una Mente Maravillosa (A Beautiful Mind). Clive Owen, igual que ja va fer a Sin Control (Derailed; per cert: aquí a Espanya no ha arribat a estrenar-se i ha passat directament al circuit de lloguer; soprenent) fa una interpretació molt eficaç i sòbria.

En resum, que no us l'haurieu de perdre.

Salut i sort,
Ivan.

Inside Man
Spike Lee, 2006.