Living With War

Neil Young ha publicat fa un mes Living With War, el seu treball més polític dels darrers trenta anys, on demana sense embuts fer fora George W. Bush de la Casa Blanca.

El CD està sent censurat (o més aviat musicalment ignorat) a les ràdios i mitjans de comunicació de masses americans, tot i que està tenint prou ressó als ambients d'esquerres americans (hi ha ambients d'esquerres als EUA?) i els caus independents musicals.

Musicalment, l'àlbum té un nivell força alt, amb preponderància del rock, elèctric però no tant canyero com quan toca amb els Crazy Horse. Young compta amb els seus col·laboradors habituals Niko Bolas, Rick Rosas i Tim Mulligan, la qual cosa ja et porta a pensar en àlbums com This Note's For You, Ragged Glory o Freedom, tot i que aquí no hi ha referències folk i tot el CD és elèctric. Hi ha moments on l'ús de corals com a veu solista li treu força a la interpretació, però Neil sempre ha estat molt de fer himnes, i el tema s'hi presta.

L'àlbum comença amb After The Garden, un rock elèctric clàssic de Neil, i amb els tres primers versos ja posa el to del treball:

Won't need no shadow man
Runnin the government
Won't need no stinkin' WAR

El segon tall és el que li dóna nom al disc. Es tracta d'un himne pacifista, de to dolgut, de pena per tot el dolor que hi ha al voltant. S'ensuma la ràbia de saber que s'estàr repetint una història que els americans creien que amb el trauma de Vietnam ja s'havien vacunat. Ara es demanen de què va servir allò.

The Restless Consumer hagués estat el single d'un CD comercial. Musicalment enganxa, la lletra parla ben clarament (cito només els versos més destacats):

Don't need no more boxes I can't see
Covered in flags but I can't see them on TV
Don't need no more lies
(...)
People from around the world
Need someone to listen
We're starving and dying from our disease
We need your medicine
How do you pay for war
And leave us dyin'?
When you could do so much more
You're not even tryin'
(...)
Don't need no terror squad
Don't want no damned Jihad
Blowin' themselves away in my hood
But we don't talk to them
So we don't learn from them
Hate don't negotiate with Good

Shock and Awe, que pren el nom del codi d'operació d'una de les primeres ofensives a l'Iraq, és potser la més canyera de l'àlbum. Té un toc trist i melodramàtic, puntuat per la trompeta, el mateix instrument que reb els cossos dels morts quan tornen a casa, i que fa el solo instrumental enmig de versos tant lúcids com aquests:

Both sides are losing now
(...)
We had a chance to change out mind
But some how wisdom was hard to find
We went with what we knew and now we can't go back

A Families, un soldat de la força d'ocupació americana recorda la seva família i les dels seus companys. Aquest hagués estat el segon single, suposo. Un tall vitalista i engrescador, molt en la línia de l'àlbum Ragged Glory.

Flags of Freedom denuncia l'ús que s'ha fet del patriotisme per a defensar la guerra i alhora fa un homenatge a Bob Dylan i la seva oposició a la guerra de Vietnam. En aquestes dues cançons abunden les imatges familiars, properes a la persona i allunyades dels grans discursos polítics. El que importa és la gent i no idees abstractes fàcils de manipular i falsificar. Si has de portar la gent a l'escorxador, pensa-t'ho tres cops i que sigui per quelcom realment imprescindible.

I arribem a Let's Impeach The President. Suposo que amb el títol n'hi ha prou per saber de quin pal va, oi? Per si de cas reprodueixo la primera estrofa:

Let's impeach the president for lyin'
Misleading our country into war
Abusing all the power that we gave him
And shipping all our money out the door

Fins i tot George W. Bush ho pot entendre. La referència a New Orleans i el Katrina la deixa per un altre vers. Aquesta cançó és la directament responsable que un republicà reconegut com Neil Young, que havia defensat públicament la Patriot Act quan es va aprovar el primer cop, hagi estat marginat del music business. Michael Moore no parla tant clar quan fa els seus polèmics films.

A Lookin' For A Leader ho diu molt clar: l'actual president ha dividit el país en colors, però tot i així els negres continuen marginats. La crida a la mobilització és diàfana un cop més:

America has a leader
But he's not in the house

Demana la substitució de l'actual president per algú que netegi de corrupció la política americana, i apunta que potser aquest líder serà un negre o una dona. El nom de Colin Powell surt a la lletra, el de Hilary Clinton, no.

Roger & Out és un elegia elèctrica on el narrador enyora l'amic mort en combat. El CD acaba amb una versió gospel d'America The Beautiful.

Per si no esteu prou convençuts de la importància de les lletres en aquest treball, només dir-vos que aquest cop no hi ha ni fotos al packaging, ni s'ha fet servir el tipus de lletra manuscrita típica dels anteriors treballs de Young, sinó un sans-serif molt llegible.

Ara mateix, el canadenc més patriota d'Estats Units està de gira amb els seus amics Crosby Stills & Nash fent una sèrie de concerts que recorden moltíssim els que feien en els primers anys 70, quan el somni hippy encara no s'havia esvaït. El website de Neil conté una pàgina d'activitats de suport a la campanya Living With War on podeu trobar cançons i video-clips d'autors afins com Steve Earle i els Drive-by-Truckers de qui us he parlat recentment. També hi ha un enllaç que us permet escoltar l'àlbum sencer, de franc, tal com jo vaig fer repetidament abans de comprar-lo.

Com diria el torero, im-presionante.

També he trobat aquest Living With War Blog, que discuteix sobre el CD i la seva repercusió.

Salut i sort,
Ivan

Neil Young
Living With War
Reprise Records, 2006.