Poseidon

Ahir vam anar a veure Poseidón, el remake de La aventura del Poseidón.

La veritat, em quedo amb l'original. No és que el recordi massa bé, però diria que el Gene Hackman feia de capellà i que en una escena del final acabava per parlar francament amb Nostre Senyor; havia un matrimoni que no parava de barallar-se, i era una mena d'intriga més que no pas de por. Típic cinema de catàstrofes.

Aquest cop no hi ha cap moment que no sigui de molta tensió. A partir del moment en que el tsunami s'emporta per davant el vaixell (jo sóc dels que no podem escriure barco) tot és un patiment, amb menció especial per l'angoixosa escena del tub de ventilació. Això fa que no pugui haver un moment àlgid al film. Mala cosa. Tampoc no deixa l'espectador descansar una mica i poder apreciar els decorats i els efectes especials (superbs). Ni posen gaires moments còmics per a compensar i donar una mica de bon rollo. (El que protagonitza el germà de Matt Dillon quan perd la seva petaca va més aviat d'humor negre.)

Els actors estan bé, però jo continuu recordant a Hackman, que per mi és un grandíssim actor al que mai s'ha acabat de valorar prou bé. És una cinta d'acció i tots fan el que poden. És una llàstima que un director prou bo com Wolfgang Petersen, capaç d'extreure sensacionals interpretacions en cintes de drama al mar (recordem La Tormenta Perfecta i Das Boot) sense perdre ni una puça de sentit de l'espectacle, aquí estigui en baixa forma i signi un film totalment convencional, sense res especial que aportar.

Curiositats: el primer moment de la cinta, veient el casc del trasatlàntic des de sota, és clarament un homenatge al film que va donar prestigi internacional a Petersen, El Submarí que he mentat abans. Per mi, el moment més emocionant de la pel·lícula és l'intercanvi de mirades entre el capità (negre; políticament correcte) i la cantant de l'orquestra (i també dels Black Eyed Peas) quan comprenen que van a morir.

Hora i mitja d'entreteniment Made in Hollywood.

Salut i sort,
Ivan.