Tres dramolette

Rosa Maria Sardà ha estrenat un interessant muntatge basat en tres històries breus de Thomas Bernhard, una obra de teatre sobre el món del teatre.

El personatge principal és Claus Peymann, director de teatre a Bochum al qual li ha arribat l'encàrreg de dirigir el Burgtheater de Viena, un dels teatres més prestigiosos d'Europa. La Sardà no es talla un pèl i interpreta un personatge masculí, quelcom que no podria funcionar en una obra que no tingués la fortíssima càrrega satírica que té aquesta.

El text parla de l'egolatria i la megalomania del director, pretesament intelectual i realment un trepa materialista; de la mandra d'adaptar-se a noves circumstàncies; de la frustració vital del dramaturg per haver-se de sotmetre al director intermediari entre el seu text i l'escenari; de les diferents motivacions i recompenses que pot tenir la gent per fer la seva feina; i de l'eròtica d'apropar-se al glamurós món teatral, en la mesura en que ho poden fer els polítics, crítics, públic, etc.

El text està escrit parlant del teatre, però podeu llegir sobre qualsevol activitat de disseny: metges, enginyers, allà on has de prendre decisions, respondre d'elles públicament i el teu criteri està sotmés a escrutini més o menys respectuós.

M'ha agradat el muntatge viu, amb un ritme no trepidant però si que manté en tot moment la tensió. Potencia la sàtira i l'humor àcid dels textos i descansa no només en els brillants monòlegs de la Sardà sinó també en l'intercanvi de gestos entre les tres actrius.

Escenografia mínima i iluminació intimista: tot el protagonisme és pels actors, entre el quals el meu amic Jordi, qui malauradament no té el protagonisme que m'hagués agradat.

Tant la Mercè Pons com la Pepa López ho fan molt bé, dins del caràcter i les possibilitats llurs respectius personatges. Naturalment, la Sardà s'emporta la part més important, i no decep: dicció perfecta, gestualitat sòbria i brutalment expressiva, una interpretació senzillament perfecta.

Un muntatge ben estimulant que reuneix dues de les Actrius que Ventura Pons va aplegar per portar al cinema l'obra E.R. de Benet i Jornet, una altra magnífica reflexió sobre el món del teatre.

Salut i sort,