The Police a Montjuic

Vint-i-cinc anys més tard del que ens hagués agradat, Nunuki i jo vam anar a veure The Police en concert, a l'Estadi Olímpic ple de gom a gom. Molta gent tenia un compte pendent amb una banda molt enyorada, i molts també temiem que el pas del temps fos també molt cruel amb els nostres records.

Allà on més es va notar el quart de segle que ha passat és a la veu de Sting. La banda va interpretar peces com Truth Hits Everybody o Roxanne amb un to molt més baix del que esteu acostumats a escoltar als enregistraments de comenament dels vuitanta. Per a que us feu una idea, la mateixa distància vocal entre les versions èpica i la acústica del Layla de Clapton. Tot i així van sonar molt bé.

El pas del temps també ha afectat Stewart Copeland. En el seu moment estava, no un esglaó, un pis per sobre de la resta de bateries del rock, gràcies a una sisena marxa que ningú més que ell era capaç de seguir. Ara es limita a passar-se dues hores en cinquena, oferint una lliçó que haurien de seguir molts jovenets.

L'altre inconvenient que havien de superar els nostres records és el format de trio. En els discos d'estudi acostuma a haver un reforçament en forma de teclats o corda, Sting ha interpretat algunes peces acompanyat d'una banda extesa, i això fa que alguns temes sonin desangelats tocats a pèl per guitarra, baix i bateria. Aquí entren Don't Stand So Close To Me o Wrapped Around Your Fingers.

Com se supera tot això? A banda de la professionalitat que heu llegit aquests dies, amb una exhibició a càrrec d'Andy Summers, guitarrista d'amplíssim registre que dijous va fer tots els solos que en el seu moment el cantant no li permetia fer. I no en va sobrar cap, tots excel·lents i tots de diferent manera. Extraordinari.

El concert va començar a lo grande, amb una magnífica versió de Message In A Bottle que em va posar la gallina en piel (Johan dixit), Synchronicity II i Walking On The Moon. Va continuar amb un aire més tranquil amb Voices Inside My Head, When The World Is Running Down You Make The Best What's Still Around, Don't Stand So Close To Me (l'únic moment fluix de la nit).

A partir d'aquest punt la memòria musical ja t'ha transportat a aquella época en que no havies de pagar hipoteca ni amoïnar-te per la feina, i el cap només s'ocupava de disfrutar. A l'Olímpic ja quedava molt poca gent asseguda. Cançons tant poc marxoses com Driven To Tears i Hole In My Life van marcar el començament del crescendo, al qual semblava que arribàvem amb Truth Hits Everybody, cantada per cinquanta mil veus, però resulta que aleshores toquen Every Little Thing She Does Is Magic. Era el punt que jo temia: ¿aguantarà la bateria de Copeland? ¿No trobaré a faltar la percusió? Doncs no, la van clavar i l'Estadi ho va cel·lebrar amb molts aplaudiments.

Segona etapa de transició en el concert amb cançons com Wrapped Around Your Fingers, De do do do de da da da, Invisible Sun i Walking On Your Footsteps. Els que han escrit aquests dies que aquest concert era només un exercici de nostàlgia queden convidats a dir-me per quina altra banda interpretar temes com aquests serien un punt de descans del concert.

I, per acabar, l'èxtasi. Can't Stand Losing You i Reggatta de Blanc van ser cantades, ballades, saltades i cridades per absolutament tothom; Roxanne va aconseguir mullar alguns ulls; King of Pain (la meva preferida) la van clavar; a So Lonely sospito que la veu de Sting no arribava on volia, però es que com tothom cantava a ell no el seguiem; Every Breath You Take va sonar sòbria i romàntica; i Next To You, el seu primer single i la darrera del concert, va sonar bé però va deixar clar que el temps havia passat i s'havia emportat la ràbia i la forma vocal.

Conclusió: molt bon concert. Naturalment hagués preferit veure'ls al Narcís Sala fa una pila d'anys, però aleshores ni em podia permetre l'entrada ni els pares em deixaven anar a concerts ni els meus amics els agradaven els concerts (aquesta, una constant de la meva vida). Però dir ara ja no són el que eren em sembla una bajenada: són el que són, tres músics excel·lents que disposen d'un repertori a l'alçada de molts pocs grups, i que el que els falta de joventut ho supleixen amb ofici. Com els Stones.

Salut i sort,