Teresa de Calcuta

Durant el mes d'agost va aparèixer la notícia, molt poc valorada, de la propera publicació de les cartes que havia escrit en vida la Mare Teresa de Calcuta.

El País va destacar en el seu titular que va perdre la Fe. Podeu llegir-ne el motiu en l'article, tot i que és massa tard per saber què pensava de debó la protagonista sobre quelcom tant íntim.

Em venen al cap dues reflexions. La primera és el rebuig total a la violació de la seva intimitat. Si aquesta senyora va demanar que cremessin tota la seva correspondència, que no volia que ningú més llegís el que ella havia escrit, amb confidencialitat i seguretat a gent de la seva confiança, qui dimoni som els altres per llegir-ho?

Sé que em direu que seguint aquest raonament haguèssim perdut les grans obres de Kafka i que molta Història que coneixem ara romandria desconeguda. Però em fa l'efecte que algú ha obert la bústia d'altri, que no ha respectat el seu espai i la seva dignitat com a persona, i a sobre ara es permet jutjar-la des de dalt. Una actitud del tot reprobable.

La segona idea: suposant que realment dubtés de la seva Fe. Jo, i crec que molta altra gent, sempre havia acceptat que aquesta dona es sotmetia als sacrificis que prenia, vivia de la manera austera i realitzava la seva abnegada tasca, moguda per un sentiment religiós. Digueu-li deure, afany per guanyar-se el cel, por al Totpoderós, com vulgueu. Ara resulta que ella mateixa dubtava de tot això (o això diuen).

La qual cosa ens porta a demanar-nos perquè va fer tant de bé. Una qüestió que el cardenal Carlo Maria Martini li plantejà a Umberto Eco en el molt recomenable intercanvi epistolar En què creuen els que no creuen, i que acaben concloent en que l'amor pel proïsme i el respecte mutu són motors que poden moure muntanyes.

Agnes Gonxhe Bojaxhiu potser no podrà ser santa degut a aquesta crisi de Fe, però per mi ara és una dona encara molt més admirable.

Salut i sort,