Vuitanta-sis contes

Porto un temps llegint la recompilació de Vuitanta-sis contes que Quaderns Crema va publicar dels primers llibres de contes del Quim Monzó.

És una lectura que vaig escalant: quan acabo un recull de contes que va formar un llibre, l'alterno amb un altre llibre, o més, o sigui que porto amb la història un bon grapat de mesos amb el Quim. De fet, com que no em perdo cap dels seus articles al suplement de La Vanguardia, mai no l'abandono.

Els dos primers, Uf, va dir ell i Olivetti, Moulinex, Chaffoteux et Maury, no em van emocionar especialment. Monzó ja marca el seu estil inconfusible, directe i iconoclasta alhora, però les històries que explica no em toquen cap fibra. Amb L'illa de Maians si em desperta un viu interès, especialment en l'eròtic La qualitat i la quantitat, excel·lent idea a desenvolupar per un bon film. No he vist El Perquè de Tot Plegat de Ventura Pons i no sé què hi va incloure.

El Perquè de Tot Plegat ja em sembla un recull molt més interessant. Continuen havent alts i baixos, però l'estil ja està depurat i jo ja m'he acostumat a la mecànica de la literatura de l'autor. A més, ha escrit uns quants contes que toquen les fibres interiors. Els personatges de Monzó estan desamparats davant dels seus sentiments, les seves inseguretats i angoixes, i les casualitats més ínfimes de la vida, a les quals no saben vèncer. No hi ha cap línea moralitzant, tot el contrari. Hi ha una reflexió de perquè li donem tantes voltes a perquè passen coses i en canvi no parlem clar quan toca fer-ho. I també trobo una ridiculització de les postures maximalistes, completament certes, totalment segures, ja siguin religioses, estètiques o polítiques. Tot plegat molt saludable.

Vaig llegir ja fa temps la traducció que el mateix Monzó va fer d'un recull de contes clàssics reconvertits a políticament correctes. Desconec què va ser primer, però els princeps blaus i les princesetes que apareixen a algunes historietes del Quim són deliciosament ridículs, fora de lloc, com la seva moralina en un món cínic i que ja no espera quaranta anys a que desperti la Bella que dorm al bosc.

Salut i sort,
Ivan.