Duets decebedors

La indústria discogràfica periòdicament crea o reaprofita modes per a augmentar les vendes. Aquestes modes de vegades són d'estils musicals (brit-pop, electropop, etc.), de vegades tipus de grup (de jovenets adolescents, bandes de rock gòtic amb cantant femenina, per exemple) i de vegades de format, com els ara ja passats unplugged i els àlbums de duets.

Crec que B.B. King, artísticament a la UVI però econòmicament en plena forma, ja porta tres recopilatoris de duets, sense comptar l'àlbum que va fer mà a mà amb Clapton. La Streisand va llençar al mercat un CD doble de duets on no havia una sola gravació nova. Sinatra va fer un altre doble CD amb tot de parelles a qui no va arrivar a conèixer mai, perquè ell no es va moure de L.A. mentre Bono enregistrava la seva part d'I Got You Under My Skin a Dublin, per exemple. I podem seguir amb una llarga llista ...

Ara és el gran Sergio Mendes qui ha sucumbit a la moda dels àlbums de duets. Resulta que un dels membres de The Black Eyed Peas, Will.I.Am, és un gran admirador seu i l'ha convençut per a gravar aquest engendre. Perque un àlbum on es destrossa la bossa nova a ritme de rap mereix, sent molt pietosos, aquest qualificatiu. La intervenció dels Black Eyed Peas no millora en res una joia com Mas que nada, la que obre el disc. A partir d'aquí ens trobem entre el vulgar (recreacions de samba, bossa nova i clàssics que pàlidament recorden els originals) i el pitjor (millor no ho escolteu). Que hagin enganyat a gent com Stevie Wonder per a participar en això no deixa de sorprendre'm.

Precisament Wonder va col·laborar a un altre decepcionant àlbum de duets, el que va signar l'any passat Herbie Hancock, acompanyat de gent com Christina Aguilera, Sting, Gina Gershon (si, l'actriu de films com Showgirls o Lazos Ardientes), Annie Lennox, Santana, Paul Simon i Joss Stone. Amb aquesta nòmina al darrera, qualsevol aficionat no gaire exigent pot esperar quelcom més que un decent CD de pop, què és el que ens trobem: ni una sola gran cançó original, només algun cover ben resolt. De Hancock jo hagués esperat, si no una relectura jazzy dels temes, si almenys uns arrenjaments brillants. Però ni una cosa ni l'altra.

Esperem que tots aquests creadors creïn quelcom original i propi. Segur que serà millor.

Salut i sort,
Ivan.

Sergio Mendes
Timeless
Concord, 2006.

Herbie Hancock
Possibilities
Vector/Hancock, 2005.