La marxa de Blair

Els americans anomenen lame duck al president que encara els darrers dos anys del seu segon mandat. Aquest malnom indica la seva posició de feblesa en el govern del país, ja que encara que continui detentant el poder executiu, tothom prefereix invertir esforços en quedar bé amb els que tenen més números per guanyar les properes eleccions. És a dir, George W. Bush és a punt de ser un "ànec coix".

El principi general és molt senzill: un líder deixa de ser-ho quan té una data de caducitat propera. Això ho sabia perfectament Margaret Thatcher, gran admiradora del sistema polític americà. Quan els tories li van exigir que renunciés a presentar-se a les properes eleccions i a més que ho fes públic, la senyora els va fotre la porta als nassos i va dimitir immediatament. D'aquesta manera, a més, impedia que el seu odiat Michael Hesseltine li pugués disputar a John Major la seva successió.

Tony Blair, com la Thatcher, ha estudiat la història política abans de voler protagonitzar-la. És per això que ha esperat tot el que ha pogut abans de beneir públicament el seu successor Gordon Brown. Sap perfectament que, encara que hagis estat titular i cumplidor durant molt de temps, quan l'equip fitxa un nou jugador l'afició el vol veure al camp i no a la banqueta. Ho ha fet a la seva manera, optimista i reptant el futur, arengant el partit per a la propera batalla electoral.

Curiosa la manera de marxar d'aquest home. Abandonarà el 10 de Downing Street amb una popularitat més que acceptable, un bon cabàs de programa polític acomplert i una bona situació econòmica. Però amb el carisma àmpliament malmés degut a la implicació amb la invasió d'Iraq, que és el que li acabarà costant el càrrec, a banda de l'ambició de Brown i la tendència autodestructiva de tots els partits d'esquerres. És a dir, ja no és només it's economics, stupid! sinó que la gent vol estar orgullosa del seu país. Tenir la pròpia butxaca plena no és prou si els militars professionals estan morint lluny de casa, hi ha atemptats a Londres i la televisió mostra la teva bandera en un context desagradable com en el que es troben les tropes britàniques. Igual que li passa al Barça, Blair no només ha de guanyar sinó que també ha de jugar bonic.

Els polítics espanyols, amb alguna excepció de pes com Fraga o Pujol, no són gaire aficionats als llibres d'Història. Però els convendria molt fixar-se en el que li ha passat al primer ministre britànic. Espanya triga en incorporar-se a les tendències polítiques europees, però potser la globalització accelerarà aquest cop les coses. O potser apareixerà una nova estrella al firmament polític europeu que imposarà una nova moda, que substituirà el new labour de Blair.

Salut i sort,
Ivan.