Alatriste

Quan surts de veure una pel·lícula i els primers comentaris són què bona la fotografia ... i la música també molt bona ... no espereu una gran història.

Aquest és un film que es presta a separar el què del com. El com està feta la pel·lícula és impressionant. Si la veu Spielberg s'apuntarà els noms de tot l'equip tècnic, començant pel director de vestuari, amb això ja us ho he dit tot. Decorats, caracteritzacions, ... tot perfecte i sense possible discussió.

Els actors cumpleixen tots. No hi ha cap diàleg ni cap monòleg que exigeixin un talent enlluernador, però també és cert que tots són prou creïbles en els seus papers. Això si, és inevitable reconèixer a Blanca Portillo en el paper de Simón de Bocanegra. En cap moment vaig deixar de veure una dona.

L'acompanyament musical és molt bo. Predominen les guitarres, que donen un aire familiar i proper a les escenes, fugint de les orquestracions majestuoses que crec que haguessin estat fora de lloc en una obra que tracta de ser un retrat humà. No tant el retrat d'algú concret (el soldat i mercenari Alatriste i el seu grup d'amics) sinó el retrat d'una època amb els ulls de personatges paradigmàtics d'aquell temps. Tant les novel·les de Pérez Reverte com el film de Díaz Yañes proven de ser propers a la gent del carrer.

Per rematar el com s'ha filmat la pel·lícula cal parlar de la fotografia. Sensacional. Tothom l'associa, tant per qualitats cromàtiques com per coincidència històrica i narrativa, amb Velázquez. Atenció a l'escena en que el protagonista desperta pel matí. Impressionant. Però, jo m'he fixat també en moltíssimes escenes rodades en interiors a les fosques, i les relaciono amb El Greco, l'altre gran pintor espanyol del periode. Crec que un dels grans encerts del film han estat aquests referents visuals, perfectament plasmats per Paco Femenia.

I arribem al què explica la pel·lícula. Crec que havia tres opcions. La primera era adaptar una de les novel·les del personatge, el recurs clàssic. La segona, igual que va fer Peter Weir a Master and Commander, era fer un guió des de zero però agafant els personatges i l'estil de la sèrie. La tercera, fondre les cinc novel·les en una única història, és el que han fet.

El resultat de reflectir més vuit-centes pàgines de cinc novel·les diferents en dues hores i mitja de pel·lícula és un munt d'escenes molt bones però no cap història que explicar. Massa històries queden inexplicablement interrompudes, o només suggerides. Massa personatges queden només perfilats, sense exprimir tot el suc que podien haver donat. No és una biografia, però potser és el que més se li sembla. La gran mancança del film és no explicar una història, amb la qual cosa no pot ni tenir un clímax, ni desvelar un misteri o una intriga.

Clar que igual el que volia Díaz Yañes era això, dir que aquella era una època en que els soldats anaven a la guerra aquí i allà, sense saber molt bé perquè, i els aristòcrates s'ho passaven molt bé enviant-els, sense saber tampoc perquè ho feien.

Una advertència final: és una peli violenta i hi ha força sang. No aneu just després de dinar.

Salut i sort,
Ivan.

Alatriste
Agustín Díaz Yañes
2006