El año del diluvio

El Año del Diluvio Director: Jaime Chávarri. Guió: Jaime Chávarri i Eduardo Mendoza, basat en la novela breu del mateix Mendoza. S’acostuma a dir que l’original és millor que l’adaptació, generalització agoserada sustentada en múltiples exemples, especialment quan l’original és literari i el camp on s’adapta és el cinema. Curiosament, ningú no s’escandalitza quan es representa una nova adaptació de l’Otelo de Verdi. La llista de contraexemples és prou llarga com per posar la negativa afirmació en quarentena: The Godfather, Gone With the Wind i The Maltese Falcon són els primers films que em venen al cap, i li podem afegir moltes pel·lícules basades en best-sellers. Malauradament, les adaptacions de les obres de Mendoza no formen part d’aquesta llista. El Año del Diluvio és una història melancòlica (tal i com l’autor la qualifica en la dedicatòria que em va regalar un Sant Jordi) amb personatges ben definits, una trama simple i un garbuix de sentiments a flor de pell, en un ambient geogràfic i històric (la Catalunya rural de la postguerra) que ajuda a amplificar-lo: els maquis, l’ambient tancat d’un poble on tothom es coneix, la sequera (fixeu-vos si n’és de pertinaz!). El film no trasllada res d’això a la pantalla. Els personatges són mal dibuixats; l’ambient rural gairebé no es percep; moltes escenes sucoses són desaprofitades i s’inclouen d’altres que no ajuden en res al relat. La interpretació de Fanny Ardant és prou bona (i també el doblatge a càrrec de la Mercedes Sampietro) però el problema és de definició de personatge i de disseny d’escenes: no resulta creïble que faci el que fa (al film; a la novel·la, si). El mateix però ampliat li passa a Darío Grandinetti, que interpreta un Aixelà amb un posat massa fred i molt poc seductor. En fi, una decepció. Salut i sort, Ivan.