Milosevic, Aznar, enraonar

En un article recent a La Vanguardia, en Lluís Foix critica amb molta raó la comparació d'Aznar amb Milosevic, feta per algun diputat socialista. Estic d'acord amb el principi de mantenir cura amb les comparacions i proporció en la crítica, però cal afegir un parell de coses.

El to mesurat ajuda a la qualitat de la discusió, ja que així és molt més fàcil escoltar les opinions de l'adversari i prendre-les en consideració, no només com a una rèplica inevitable dins d'un sistema aparentment democràtic, sinó com una aportació legítima que pot tenir tanta o més validesa que la pròpia opinió. Recordo que quan el Piqué i el Rato van haver d'escoltar com la gent els cridava que eren uns assassins, ja vaig pensar això. La lleugeresa en el llenguatge és banalització del pensament i empobriment de la discussió, per tant del país.

Malauradament, aquesta no és una opinió generalitzada. Els mateixos que es queixaven aleshores que anomenessin assassins a dos polítics que havien actuat (o no?) d'acord a la seva consciència, molt poc temps més tard no han tingut cap mena de problema en assimilar d'altres polítics a la condició de terroristes: "hay que ser un miserable para decir que no ha sido ETA"; "cómplices de ETA", arrel del cas Carod. Lamentable. Si qui ha patit una pena no és capaç d'aprendre a no infligir-la als altres, no avançarem.

La nostra jove democràcia no es pot permetre no aprendre dels seus errors. Hi ha coses molt més importants que assolir un efímer avantatge a les enquestes o guanyar un escó o unes eleccions. La solidesa d'un país se la donen el seu nivell de benestar i la força de les seves institucions; ambdues, s'alimenten de la cultura política. Si la manera de fer, de pensar, és sana, tot pot anar molt millor; si només penses en emmerdar l'ambient per a sortir guanyant tu, tindràs un sistema trampós en que només prosperaran uns pocs.

La segona cosa que vull mencionar és el cas concret. Estic d'acord que a dia d'avui no es pot dir que Aznar sigui com Milosevic. Però no sé que acabarà fent el bigot millor amic de Bush, si Espanya continua anant cap algun lloc que a ell no li agradi. Va haver un temps en que no es podia dir que ni Milosevic ni Karadzic fossin ciriminals de guerra; durant molt de temps van ser polítics respectables amb punts de vista radicals. Però en algun moment, aquestes afirmacions van deixar de ser certes.

Em va explicar una noia bosnio-musulmana que vaig conèixer el 92, que uns i altres van començar fent servir el lèxic més serbi o més croata, segons el cas, fent servir mots en desús durant molt de temps, davant el divertiment general. Al cap d'un temps, es parlava ja de dues llengües separades (sense cap mena de suport científic, és clar). La resta ja és Història.

La qüestió de fons és que volent trobar un titular fàcil, es prescindeix de l'esencial: el raonament. Fer política és una activitat intelectual que exigeix raonar. Per a fer teatre davant la càmara, només cal xerrar. I el problema és que al món d'avui el que es valoren són els titulars, no els raonaments.

Salut i sort, Ivan.